Una merda punxada en un pal

Brillant el gag d’una merda punxada en un pal del Polònia. Brillant i molt descriptiu d’una realitat absolutament delirant. Res com l’ humor, si aquest és intel•ligent, per treure tot el suc (el que es veu i el que no es veu) a una manera de fer que, per esperpèntica i repetida, ja cansa. En Mas va a Madrid a negociar i, davant la sorpresa de ZP, no li demana cap altra cosa que una merda punxada en un pal. Aquest és el punt de partida, una vegada més, de la pertorbació espanyola. El tret de sortida per alliberar la paranoia malaltissa contra Catalunya i la seva legítima personalitat. Si Catalunya demana una merda, nosaltres, bramen les autonomies, també volem la nostra merda. Si Catalunya es mereix una merda, nosaltres en volem dos, reclama Extremadura. La bogeria espanyola ha arribat a tal extrem que ni la parodia més evident i sagnant li fa justícia. Sempre es queda curta. Espanya fa temps que ha perdut el nord (començo a dubtar que mai l’hagi tingut), i s’ha instal•lat en la mecànica de funcionar a la contra. Viu de la negació i el combat contra la diversitat. I aquesta, algú els hi hauria d’explicar, històricament, és una batalla perduda. Reclamar la merda sense criteri ni fonament, és una gran cagada.

Per pixar-se de riure

La base paga

He sentit veus de clubs “modestos” de futbol, queixant-se, arrel del cas Jon Toral, de l’espoli, que segons ells, estan sotmesos per part del Barça. Diuen, i s’ho creuen, que és un greuge comparatiu, el fet de que el Barça rebi una compensació econòmica per part de l’Arsenal i ells no en rebin cap quan el Barça se’l s’hi endu jugadors. El cas és molt diferent, radicalment diferent. Tots els jugadors del futbol base de qualsevol equip de Catalunya paguen (rigorosament, perquè sinó van al carrer) una quota (i no gaire econòmica) per poder jugar al Club de referència. Generalment, per no dir la totalitat, es paga la roba, l’equipatge, el número de la samarreta, la bossa d’esport, la parca, les jornades de tecnificació, els campus, els stage, les revisions mèdiques, la loteria, etc, etc, etc...Els clubs no inverteixen ni un sol euro en la formació dels jugadors, ni un. Tot al contrari, el futbol base és una enorme font d’ingressos per tapar forats i invertir en aparadors insostenibles. Cap jugador de futbol base rep els serveis i les atencions que li correspondrien en funció del que li costa. En el millor dels casos, si el Barça hagués de pagar per la captació d’un jugador, hauria de rescabalar a la família que és la que ha fet la inversió econòmica i no al Club que se n’ha beneficiat (i molt) des del primer dia.

Sinpatilla por el diablo

Jon Toral rima amb Arsenal

Jon Toral només té 16 anys i ja ha començat la seva particular muntanya russa (anglesa en el seu cas). Cadet del Barça, al que va arribar fa 4 anys, té unes immillorables condicions, tècniques i físiques, per convertir-se en un jugador important. Així ho entenia el Barça i així ho ha entès també l’Arsenal, acostumat a pescar en rius aliens i invertir fora el que s’estalvia a casa. Mantenir una pedrera amb cara i ulls val molts diners i d’això en sap molt l’Arsenal que ha trobat la formula ideal per mantenir la competitivitat aprofitant la inversió dels altres. No està gens malament no prendre riscos innecessaris i esperar pacientment que altres els prenguin per tu. Veure com creixen els futbolistes a la casa del veí i captar els que destaquin per minimitzar els errors. L’Arsenal ha pagat 350.000 euros pel canvi de residència del cadet perquè pugui jugar (amb el seu consentiment, està clar) a Londres, però aquesta quantitat segueix sent una ganga si la comparem amb el que costa mantenir una veritable estructura de futbol base per treure bons jugadors. L’Arsenal fa negoci, el Barça (encara que cobri, faltaria més) no. He pogut llegir retrets al Barça per la seva queixa i per voler cobrar per l’operació. De la mateixa manera que l’Arsenal té (tal i com està la llei) tot el dret a fer-ho (amb el consentiment de la família), el Barça té tot el dret a reclamar els drets de formació.

Excedent de palla

Interneurones

Apassionant! Realment apassionant. No puc negar la meva debilitat davant els avenços de la ciència i de tot allò, que poc a poc, ens va plantejant. Darrerament s’ha descobert i, ja s’hi està treballant, que els brots psicòtics i l’esquizofrènia no són conseqüència de neurones malaltes, sinó de neurones poc o mal informades. Neurones que, en el seu procés de maduració no han rebut els coneixements que els hi calia per esdevenir neurones completes i, en conseqüència, pateixen un dèficit que les fa actuar desordenadament. Es veu que hi ha, en el magma cerebral, unes neurones, anomenades interneurones, encarregades d’ordenar el tràfic i fer arribar tota la informació necessària als llocs de destí. Interneurones de les que depenen, d’una manera determinant, totes les estructures mentals que som capaços de desenvolupar. Quan aquestes neurones, pel motiu que sigui, defalleixen en les seves funcions, els aspectes cognitius pateixen un dèficit difícilment recuperable que dóna com a resultat l’aparició de l’esquizofrènia i altres alteracions psíquiques. Cal, i en això comencen a treballar els experts, actuar sobre les interneurones de manera preventiva perquè totes les neurones, expectants, rebin la informació en les millors condicions possibles. Neurones informades, neurones sanes.

Llibertat condicional

Parva que sou

"Sóc de la generació sense remuneració

i no em molesta aquesta condició ..

Què tonta que sóc.

Perquè la cosa va malament i va a continuar,

ja és una sort poder estar de pràctiques!

Què tonta que sóc ..

I em quedo pensant: quin món tan ximple

en què per ser esclau, cal estudiar ...

Sóc de la generació de "en-casa-amb-pare"

Si ja tinc de tot, per què vull més?

Què tonta que sóc ..

Fills, marit, sempre per després,

i encara tinc el cotxe per pagar ..

Què tonta que sóc ..

Sóc de la generació "per-què-em-vaig-a-queixar".

N'hi ha molt pitjor que jo a la TV.

Què tonta que sóc ..

Sóc de la generació "ja-no-aguanto-més ".

Què tonta que sóc ..

I em quedo pensant: quin món tan ximple,

en què per ser esclau, cal estudiar ....

Deolinda

Quin món tan ximple, en el que per ser esclau cal estudiar

S'estreny el cercle. S'estén el filat

I tu qui ets?

Qui ets tu per donar-me lliçons de compromís? I quan em pregunto : qui ets?, no ho faig en sentit retòric, ni figurat, ni metafòric ; ho faig, i em pots ben creure, en el sentit més literal de l’expressió, perquè en realitat, no sé qui cony ets! No t’havia vist abans, ni en els bons moments, ni tampoc en els dolents. Per no saber, no saps ni el meu nom , ni el nom dels meus amics, ni dels meus companys. Res saps del que penso, ni el que faig, ni quins somnis persegueixo. Has esperat pacientment el meu defalliment, el meu desgast i que la solitud em rosegués fins el moll de l’os. Doncs, a què ve ara la teva arenga suposadament motivadora i els teus retrets reclamant complicitat? Perquè pretens la meva adhesió sinó sé a quin bàndol pertanys, ni els interessos que serveixes? Si vas o vens, si puges o baixes? Em demanes que faci un acte de fe i et cregui, però, perquè he de creure a cegues en algú que m’és estrany? Per creure, primer t’hauria de conèixer i, desprès, t’hauries de guanyar el meu respecte. No dic que no te’l mereixis, però tampoc tinc indicis del contrari. Hauràs d’entendre que no puc fer cas del primer que arriba i, sense tenir una idea clara, o directament, cap idea de la situació, m’esventa el que li passa pel cap. Una de les coses que vaig aprendre de petit, i que he conservat amb el pas dels anys, va ser no fer cas dels desconeguts i tu, t’agradi o no, pertanys a aquesta categoria. No vull desanimar-te en la teva tasca evangelitzadora, ni esmenar-te la plana, ni treure raons a la teva guerra santa, però el que estàs fent, ho fas des de l’arbitrarietat i una total i absoluta manca d’autoritat moral. Així estan les coses.

Pedimos disculpas (porque nos han pillao)

L’as no

Amb la publicació de la foto manipulada, l’as no ha comés un error, l’error, coneixent el seu tarannà i la seva trajectòria, l’hagués comés no manipulant-la. Mentint fins el paroxisme i adulterant la realitat sempre en el mateix sentit i a favor dels mateixos interessos, l’as no s’ha equivocat, s’hagués equivocat si de la seva boca, millor dit de les seves pàgines, hagués sortit una veritat, una sola veritat. Intoxicant i creant un clima irrespirable que afavoreix la violència i excita els baixos instints, l’as no l’ha vessat, l’hagués vessat si un indici d’objectivitat s’hagués colat en el més profund de la seva caverna. Generant detritus i escampant-los a tort i dret per empastifar el bon nom i la feina de professionals modèlics, l’as no l’ha cagat, l’hagués cagat si una espurna de respecte s’hagués instal•lat en el seu comportament. Esborrant al jugador del Bilbao, amb intencionalitat evident, per demostrar l’indemostrable, l’as no s’ha enganyat, s’hagués enganyat, justament, no esborrant-lo. Fent joc brut, l’as no l’ha espifiat, l’hagués espifiat, pensant, només pensant, que algun dia el joc net fos una remota però possible alternativa.

Dones desenfocades

Crepuscle

He deixat passar alguns dies per veure si el temps aconseguia diluir (el temps ho dilueix quasi tot) l’estupefacció que em va causar la darrera incorporació a la web del CE Europa, una columna d’opinió que, entenc, es vol diferent, amb l’aportació d’un nou punt de vista que havia de ser fresc i trencador i, en canvi, és, sense voler ofendre a ningú, la més gran acumulació de tòpics que he pogut llegir en un sol text en els darrers anys. Alba Casanovas aconsegueix, en excessives línies per dir tan poques coses, que el que es pressuposava una finestra oberta a noves perspectives, s’hagi convertit, espero que només circumstancialment, en el text més misogin que es podia concebre. Una columna que traspua ressentiment, estranyes dèries i una fràgil autoestima, amanida amb una corrua d’arguments suats i rancis. Una columna que, pel bé general, hauria de deixar de dir-se així, perquè no s’aguanta per enlloc. Apreciada Alba, sense ànim d’esmenar-te la plana, no tots els escots són vulgars, ni totes les periodistes intel•ligents.

Obrir el camp

No sé com

No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que altres mans
sàpien d'una pell que jo conec.

No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que els teus llavis
no diguen ja el meu nom.
No sé com,
però sempre t'estimaré.

Encara que els teus fills
no siguen mai els meus.
Encara que els teus camins
són ja camins tan diferents.

No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que l'única cosa nostra
serà sempre el nostre fracàs.

No sé com,
però sempre t'estimaré.

Raimon

Tenir llum no ha de ser sinònim de desordre

El càncer del futbol de base

Són els pares/mares el càncer del futbol de base? Aquesta interpretació és més habitual del que un es pot imaginar, i a força de ser repetida, ha fet forat o, si voleu, fortuna, en amplis segments del “mundillo”. Desgraciadament són pocs els que qüestionen una afirmació a la que, fonamentalment, li manca rigor i realisme. És un d’aquells tòpics desafortunats que no resisteixen el menor anàlisi científic, potser per això, no es fa. Ja li ha d’estar bé, al món del futbol formatiu, el fet de desviar l’atenció de qualsevol mal i trobar, en els pares/mares, uns “culpables” tant i tant agraïts. Ha de ser molt tranquil•litzador, davant de qualsevol desencaix o revés, orientar la brúixola cap a la grada i fer recaure sobre ella, la responsabilitat dels errors col•lectius i la desestabilització del grup. Partint de la base que, sense l’aportació determinant dels pares/mares no hi ha futbol de base, és a dir, sense nens/nenes no hi ha tema. Dons, a partir d’aquí, es poden fer totes les elucubracions que es vulguin. Fins i tot, admetent que en un grup de 20 nens/nenes hi hagi 4 pares/mares que juguin a entrenadors, siguin més o menys intervencionistes i ho trobin tot malament, només representen un 20% del conjunt i, de la mateixa manera que en qualsevol altre àmbit un 20% no és determinant per definir, etiquetar i adjectivar l’altre 80%, en el futbol també hauria de ser així. És el perill de la generalització i de fer més cas al que més crida o es significa, en detriment de la gran majoria que té una actitud més que correcta i, en alguns casos, fins i tot exemplar. Més bola al 80% i a veure si som capaços de fer lectures en positiu i assumir els errors propis.

Tan iguals i tan diferents

És culpa de la proteïna

Com és que som tan diferents si venim de la mateixa proteïna? Segurament, perquè Darwin tenia raó. L’evolució de l’espècie, en particular, i de les especies, en general, és un fet irrebatible. De la mateixa manera que l’univers s’expandeix, i s’allunya, partint del mateix centre, les proteïnes han seguit el mateix procés. De la proteïna original, d’ara fa 3500 milions d’anys, que els experts anomenen carinyosament LUCA (Last Universal Common Ancestor), hem passat a aquest garbuix de proteïnes evolucionades i tan diferents en aparença, només en aparença, les unes de les altres. Tot va començar amb un ésser unicel•lular amb no més de 600 proteïnes en el seu “body”. Un ésser primari però amb el gen de l’evolució instal•lat en el seu ADN. Un ésser que és el comú denominador i el avantpassat únic de tot el que coneixem. Desprès, la pròpia mecànica evolutiva, les circumstàncies, les associacions i, perquè no, les coincidències, han fet el món tal i com el coneixem. Tots procedim de la mateixa arrel i, en canvi, tots som molt diferents. Però això no ha fet més que començar i, en el futur, seguint aquesta tendència imparable, cada cop serem més estranys i ens trobarem més lluny del centre, de l’origen i del que ara ens identifica. Qui sap l’aspecte que ens depararà el futur i cap a on ens durà la màquina evolutiva. Acceptem les diferències amb naturalitat, és, senzillament, qüestió de proteïnes.

Camellot

Camelot, la terra del caliu

Venim de Camelot. D’un temps i d’un país de llegenda on el rei ha estat l’Artur i els seus cavallers eren provisionals. Venim de Camelot, el paradís de la indefinició, on és impossible endevinar si el senescal puja o baixa. Venim de Camelot, per a alguns un gran camelo, per a d’altres, la terra de l’esperança i les oportunitats. Venim de Camelot on Lancelot, seguint la tònica de la seva estirp, es va fotre la Ginebra. Venim de Camelot, una paradoxa, on els prínceps alts són dels països baixos. Venim de Camelot, patrimoni de la Humanitat en versió masculina, on la dona està proscrita. Venim de Camelot, un recinte emmurallat, on s’han enderrocat les torres per obrir-lo al món. Venim de Camelot, un regne daurat, fins que la traïció li va restar lluentor. Venim de Camelot, on la Dama del Llac, guarda l’espasa per a aquell que se’n faci mereixedor. Venim de Camelot, un regne màgic, on Merlín està finalitzant un encanteri per desenvolupar l’electrònica de consum. Venim de Camelot, un model emergent, amb vivendes per tothom i una arquitectura sostenible. Venim de Camelot, una vila comercial amb vocació de centralitat. Venim de Camelot, un refugi universal, on trobar aixopluc i, sobretot, molt, molt caliu.

Bona visibilitat

Tenir-ho clar

Tots els camins del món porten al cor del guerrer; ell es capbussa sense dubtar al riu de passions que sempre recorre la seva vida.
El guerrer sap que és lliure d’elegir el que desitja; pren les seves decisions amb valor, generositat i, de vegades, amb una petita dosi de bogeria.
Accepta les seves passions i en gaudeix intensament. Sap que no cal renunciar a l’entusiasme de les conquestes; elles formen part de la vida i alegren tots els que hi participen.
Però mai no perd de vista les coses duradores ni els vincles sòlids que s’han creat al llarg del temps.
Un guerrer sap distingir el que és passatger del que és definitiu.

Coincidència?
No és cap muntatge: així van apareixer al diari, una al costat de l'altra

L'estratègia de l'aranya

Fer dissabte

Darrera l’expressió: fer dissabte; trobem aquella activitat centrada, bàsicament, en la neteja de la llar. Fer dissabte és posar la casa potes enlaire i treure la pols acumulada durant la setmana. Hi ha qui no té res més a fer i ho fa rigorosament cada dissabte i, d’altres, els que més, que ho fan quan poden o les seves activitats socials els hi permeten. El cert és que, es faci quan es faci, el fet de fer neteja es segueix anomenant, popularment, fer dissabte. Això, amb tots els matisos que considereu, és el que ha fet el CE Europa que, desprès d’acumular pols i més pols durant els darrers quatre anys, li ha arribat el moment de fer dissabte. Han mogut les cadires, han desplaçat els mobles (no tots) i han passat el plomall per les prestatgeries. Els que alguna vegada heu fet dissabte, convindreu amb mi, que sempre, vulguis o no, queda algun racó de difícil accés o, es veu tan poc, que el deixes per a un altre moment o per a un altre dissabte, sense que el conjunt de la posada al dia se’n ressenti. Temps hi haurà per fer una neteja localitzada en el cas que calgui, convingui o toqui. És inevitable, però, que en aquesta neteja a fons, en el que es pretén eliminar porqueria, hi hagi danys col•laterals. Vigileu, sobretot, si l’aspiradora que utilitzeu és una Nilfisk de gran potència, que no us passi com al meu amic Gerard que, en el seu afany de deixar net el tauler d’escacs de la sala de jocs, es va cruspir el cavall per accident, només perquè estava massa a prop de la torre.

Què hi ha fora?