Tenir llum no ha de ser sinònim de desordre
dissabte, 19 de febrer del 2011
El càncer del futbol de base
Són els pares/mares el càncer del futbol de base? Aquesta interpretació és més habitual del que un es pot imaginar, i a força de ser repetida, ha fet forat o, si voleu, fortuna, en amplis segments del “mundillo”. Desgraciadament són pocs els que qüestionen una afirmació a la que, fonamentalment, li manca rigor i realisme. És un d’aquells tòpics desafortunats que no resisteixen el menor anàlisi científic, potser per això, no es fa. Ja li ha d’estar bé, al món del futbol formatiu, el fet de desviar l’atenció de qualsevol mal i trobar, en els pares/mares, uns “culpables” tant i tant agraïts. Ha de ser molt tranquil•litzador, davant de qualsevol desencaix o revés, orientar la brúixola cap a la grada i fer recaure sobre ella, la responsabilitat dels errors col•lectius i la desestabilització del grup. Partint de la base que, sense l’aportació determinant dels pares/mares no hi ha futbol de base, és a dir, sense nens/nenes no hi ha tema. Dons, a partir d’aquí, es poden fer totes les elucubracions que es vulguin. Fins i tot, admetent que en un grup de 20 nens/nenes hi hagi 4 pares/mares que juguin a entrenadors, siguin més o menys intervencionistes i ho trobin tot malament, només representen un 20% del conjunt i, de la mateixa manera que en qualsevol altre àmbit un 20% no és determinant per definir, etiquetar i adjectivar l’altre 80%, en el futbol també hauria de ser així. És el perill de la generalització i de fer més cas al que més crida o es significa, en detriment de la gran majoria que té una actitud més que correcta i, en alguns casos, fins i tot exemplar. Més bola al 80% i a veure si som capaços de fer lectures en positiu i assumir els errors propis.
Són els pares/mares el càncer del futbol de base? Aquesta interpretació és més habitual del que un es pot imaginar, i a força de ser repetida, ha fet forat o, si voleu, fortuna, en amplis segments del “mundillo”. Desgraciadament són pocs els que qüestionen una afirmació a la que, fonamentalment, li manca rigor i realisme. És un d’aquells tòpics desafortunats que no resisteixen el menor anàlisi científic, potser per això, no es fa. Ja li ha d’estar bé, al món del futbol formatiu, el fet de desviar l’atenció de qualsevol mal i trobar, en els pares/mares, uns “culpables” tant i tant agraïts. Ha de ser molt tranquil•litzador, davant de qualsevol desencaix o revés, orientar la brúixola cap a la grada i fer recaure sobre ella, la responsabilitat dels errors col•lectius i la desestabilització del grup. Partint de la base que, sense l’aportació determinant dels pares/mares no hi ha futbol de base, és a dir, sense nens/nenes no hi ha tema. Dons, a partir d’aquí, es poden fer totes les elucubracions que es vulguin. Fins i tot, admetent que en un grup de 20 nens/nenes hi hagi 4 pares/mares que juguin a entrenadors, siguin més o menys intervencionistes i ho trobin tot malament, només representen un 20% del conjunt i, de la mateixa manera que en qualsevol altre àmbit un 20% no és determinant per definir, etiquetar i adjectivar l’altre 80%, en el futbol també hauria de ser així. És el perill de la generalització i de fer més cas al que més crida o es significa, en detriment de la gran majoria que té una actitud més que correcta i, en alguns casos, fins i tot exemplar. Més bola al 80% i a veure si som capaços de fer lectures en positiu i assumir els errors propis.
És culpa de la proteïna
Com és que som tan diferents si venim de la mateixa proteïna? Segurament, perquè Darwin tenia raó. L’evolució de l’espècie, en particular, i de les especies, en general, és un fet irrebatible. De la mateixa manera que l’univers s’expandeix, i s’allunya, partint del mateix centre, les proteïnes han seguit el mateix procés. De la proteïna original, d’ara fa 3500 milions d’anys, que els experts anomenen carinyosament LUCA (Last Universal Common Ancestor), hem passat a aquest garbuix de proteïnes evolucionades i tan diferents en aparença, només en aparença, les unes de les altres. Tot va començar amb un ésser unicel•lular amb no més de 600 proteïnes en el seu “body”. Un ésser primari però amb el gen de l’evolució instal•lat en el seu ADN. Un ésser que és el comú denominador i el avantpassat únic de tot el que coneixem. Desprès, la pròpia mecànica evolutiva, les circumstàncies, les associacions i, perquè no, les coincidències, han fet el món tal i com el coneixem. Tots procedim de la mateixa arrel i, en canvi, tots som molt diferents. Però això no ha fet més que començar i, en el futur, seguint aquesta tendència imparable, cada cop serem més estranys i ens trobarem més lluny del centre, de l’origen i del que ara ens identifica. Qui sap l’aspecte que ens depararà el futur i cap a on ens durà la màquina evolutiva. Acceptem les diferències amb naturalitat, és, senzillament, qüestió de proteïnes.
Com és que som tan diferents si venim de la mateixa proteïna? Segurament, perquè Darwin tenia raó. L’evolució de l’espècie, en particular, i de les especies, en general, és un fet irrebatible. De la mateixa manera que l’univers s’expandeix, i s’allunya, partint del mateix centre, les proteïnes han seguit el mateix procés. De la proteïna original, d’ara fa 3500 milions d’anys, que els experts anomenen carinyosament LUCA (Last Universal Common Ancestor), hem passat a aquest garbuix de proteïnes evolucionades i tan diferents en aparença, només en aparença, les unes de les altres. Tot va començar amb un ésser unicel•lular amb no més de 600 proteïnes en el seu “body”. Un ésser primari però amb el gen de l’evolució instal•lat en el seu ADN. Un ésser que és el comú denominador i el avantpassat únic de tot el que coneixem. Desprès, la pròpia mecànica evolutiva, les circumstàncies, les associacions i, perquè no, les coincidències, han fet el món tal i com el coneixem. Tots procedim de la mateixa arrel i, en canvi, tots som molt diferents. Però això no ha fet més que començar i, en el futur, seguint aquesta tendència imparable, cada cop serem més estranys i ens trobarem més lluny del centre, de l’origen i del que ara ens identifica. Qui sap l’aspecte que ens depararà el futur i cap a on ens durà la màquina evolutiva. Acceptem les diferències amb naturalitat, és, senzillament, qüestió de proteïnes.
dijous, 17 de febrer del 2011
Camelot, la terra del caliu
Venim de Camelot. D’un temps i d’un país de llegenda on el rei ha estat l’Artur i els seus cavallers eren provisionals. Venim de Camelot, el paradís de la indefinició, on és impossible endevinar si el senescal puja o baixa. Venim de Camelot, per a alguns un gran camelo, per a d’altres, la terra de l’esperança i les oportunitats. Venim de Camelot on Lancelot, seguint la tònica de la seva estirp, es va fotre la Ginebra. Venim de Camelot, una paradoxa, on els prínceps alts són dels països baixos. Venim de Camelot, patrimoni de la Humanitat en versió masculina, on la dona està proscrita. Venim de Camelot, un recinte emmurallat, on s’han enderrocat les torres per obrir-lo al món. Venim de Camelot, un regne daurat, fins que la traïció li va restar lluentor. Venim de Camelot, on la Dama del Llac, guarda l’espasa per a aquell que se’n faci mereixedor. Venim de Camelot, un regne màgic, on Merlín està finalitzant un encanteri per desenvolupar l’electrònica de consum. Venim de Camelot, un model emergent, amb vivendes per tothom i una arquitectura sostenible. Venim de Camelot, una vila comercial amb vocació de centralitat. Venim de Camelot, un refugi universal, on trobar aixopluc i, sobretot, molt, molt caliu.
Venim de Camelot. D’un temps i d’un país de llegenda on el rei ha estat l’Artur i els seus cavallers eren provisionals. Venim de Camelot, el paradís de la indefinició, on és impossible endevinar si el senescal puja o baixa. Venim de Camelot, per a alguns un gran camelo, per a d’altres, la terra de l’esperança i les oportunitats. Venim de Camelot on Lancelot, seguint la tònica de la seva estirp, es va fotre la Ginebra. Venim de Camelot, una paradoxa, on els prínceps alts són dels països baixos. Venim de Camelot, patrimoni de la Humanitat en versió masculina, on la dona està proscrita. Venim de Camelot, un recinte emmurallat, on s’han enderrocat les torres per obrir-lo al món. Venim de Camelot, un regne daurat, fins que la traïció li va restar lluentor. Venim de Camelot, on la Dama del Llac, guarda l’espasa per a aquell que se’n faci mereixedor. Venim de Camelot, un regne màgic, on Merlín està finalitzant un encanteri per desenvolupar l’electrònica de consum. Venim de Camelot, un model emergent, amb vivendes per tothom i una arquitectura sostenible. Venim de Camelot, una vila comercial amb vocació de centralitat. Venim de Camelot, un refugi universal, on trobar aixopluc i, sobretot, molt, molt caliu.
dimecres, 16 de febrer del 2011
Tenir-ho clar
Tots els camins del món porten al cor del guerrer; ell es capbussa sense dubtar al riu de passions que sempre recorre la seva vida.
El guerrer sap que és lliure d’elegir el que desitja; pren les seves decisions amb valor, generositat i, de vegades, amb una petita dosi de bogeria.
Accepta les seves passions i en gaudeix intensament. Sap que no cal renunciar a l’entusiasme de les conquestes; elles formen part de la vida i alegren tots els que hi participen.
Però mai no perd de vista les coses duradores ni els vincles sòlids que s’han creat al llarg del temps.
Un guerrer sap distingir el que és passatger del que és definitiu.
Tots els camins del món porten al cor del guerrer; ell es capbussa sense dubtar al riu de passions que sempre recorre la seva vida.
El guerrer sap que és lliure d’elegir el que desitja; pren les seves decisions amb valor, generositat i, de vegades, amb una petita dosi de bogeria.
Accepta les seves passions i en gaudeix intensament. Sap que no cal renunciar a l’entusiasme de les conquestes; elles formen part de la vida i alegren tots els que hi participen.
Però mai no perd de vista les coses duradores ni els vincles sòlids que s’han creat al llarg del temps.
Un guerrer sap distingir el que és passatger del que és definitiu.
dimarts, 15 de febrer del 2011
Fer dissabte
Darrera l’expressió: fer dissabte; trobem aquella activitat centrada, bàsicament, en la neteja de la llar. Fer dissabte és posar la casa potes enlaire i treure la pols acumulada durant la setmana. Hi ha qui no té res més a fer i ho fa rigorosament cada dissabte i, d’altres, els que més, que ho fan quan poden o les seves activitats socials els hi permeten. El cert és que, es faci quan es faci, el fet de fer neteja es segueix anomenant, popularment, fer dissabte. Això, amb tots els matisos que considereu, és el que ha fet el CE Europa que, desprès d’acumular pols i més pols durant els darrers quatre anys, li ha arribat el moment de fer dissabte. Han mogut les cadires, han desplaçat els mobles (no tots) i han passat el plomall per les prestatgeries. Els que alguna vegada heu fet dissabte, convindreu amb mi, que sempre, vulguis o no, queda algun racó de difícil accés o, es veu tan poc, que el deixes per a un altre moment o per a un altre dissabte, sense que el conjunt de la posada al dia se’n ressenti. Temps hi haurà per fer una neteja localitzada en el cas que calgui, convingui o toqui. És inevitable, però, que en aquesta neteja a fons, en el que es pretén eliminar porqueria, hi hagi danys col•laterals. Vigileu, sobretot, si l’aspiradora que utilitzeu és una Nilfisk de gran potència, que no us passi com al meu amic Gerard que, en el seu afany de deixar net el tauler d’escacs de la sala de jocs, es va cruspir el cavall per accident, només perquè estava massa a prop de la torre.
Darrera l’expressió: fer dissabte; trobem aquella activitat centrada, bàsicament, en la neteja de la llar. Fer dissabte és posar la casa potes enlaire i treure la pols acumulada durant la setmana. Hi ha qui no té res més a fer i ho fa rigorosament cada dissabte i, d’altres, els que més, que ho fan quan poden o les seves activitats socials els hi permeten. El cert és que, es faci quan es faci, el fet de fer neteja es segueix anomenant, popularment, fer dissabte. Això, amb tots els matisos que considereu, és el que ha fet el CE Europa que, desprès d’acumular pols i més pols durant els darrers quatre anys, li ha arribat el moment de fer dissabte. Han mogut les cadires, han desplaçat els mobles (no tots) i han passat el plomall per les prestatgeries. Els que alguna vegada heu fet dissabte, convindreu amb mi, que sempre, vulguis o no, queda algun racó de difícil accés o, es veu tan poc, que el deixes per a un altre moment o per a un altre dissabte, sense que el conjunt de la posada al dia se’n ressenti. Temps hi haurà per fer una neteja localitzada en el cas que calgui, convingui o toqui. És inevitable, però, que en aquesta neteja a fons, en el que es pretén eliminar porqueria, hi hagi danys col•laterals. Vigileu, sobretot, si l’aspiradora que utilitzeu és una Nilfisk de gran potència, que no us passi com al meu amic Gerard que, en el seu afany de deixar net el tauler d’escacs de la sala de jocs, es va cruspir el cavall per accident, només perquè estava massa a prop de la torre.
dilluns, 14 de febrer del 2011
El caire que prenen les coses
Recuperant el tema de les armes i la seva decisiva importància en els canvis socials i, també, en el manteniment de situacions d’immobilisme, quan l’ immobilisme és el que convé, hem tingut un darrer exemple amb el que ha succeït a El Caire (que no a Egipte), on l’exèrcit, garant del règim, ha tingut un comportament, si més no, ambigu (sempre vetllant pels seus propis interessos), que ha acabat decantat la balança cap a l’escenari que més li convenia. Un exercit que, en un primer moment, dispara contra el poble, al que teòricament ha de servir i defensar, per acabar situant-se en una posició de còmoda neutralitat, per no comprometre la seva imatge (i el seu futur) davant l’opinió publica internacional. L’exèrcit, passi el que passi, seguirà gaudint d’una posició de privilegi i seguirà tenint la paella pel mànec. Res passarà que el exercit no vulgui que passi i l’aparent voluntat popular, no serà més que la representació d’una tolerància tutelada.
Recuperant el tema de les armes i la seva decisiva importància en els canvis socials i, també, en el manteniment de situacions d’immobilisme, quan l’ immobilisme és el que convé, hem tingut un darrer exemple amb el que ha succeït a El Caire (que no a Egipte), on l’exèrcit, garant del règim, ha tingut un comportament, si més no, ambigu (sempre vetllant pels seus propis interessos), que ha acabat decantat la balança cap a l’escenari que més li convenia. Un exercit que, en un primer moment, dispara contra el poble, al que teòricament ha de servir i defensar, per acabar situant-se en una posició de còmoda neutralitat, per no comprometre la seva imatge (i el seu futur) davant l’opinió publica internacional. L’exèrcit, passi el que passi, seguirà gaudint d’una posició de privilegi i seguirà tenint la paella pel mànec. Res passarà que el exercit no vulgui que passi i l’aparent voluntat popular, no serà més que la representació d’una tolerància tutelada.
diumenge, 13 de febrer del 2011
Que viva España!
Definitivament, els temps no estan canviant. L’Español segueix sent el millor aliat del Madrid i, un cop més, per els encara escèptics, ha quedat en evidència. Un equip amb més forats que un gruyère i un tuf a peus que tomba d’esquena, i clar, amb aquest aspecte de formatge, només és qüestió de temps que se l’acabin menjant les rates. Mediocritat a granel i mentalitat de serfs sempre disposats a estendre la catifa perquè els amos s’hi passegin. Ho tenen als gens i no hi ha res a fer. Són esclaus, viuen com esclaus i moriran com esclaus. I la grada? La grada, encantada.
Definitivament, els temps no estan canviant. L’Español segueix sent el millor aliat del Madrid i, un cop més, per els encara escèptics, ha quedat en evidència. Un equip amb més forats que un gruyère i un tuf a peus que tomba d’esquena, i clar, amb aquest aspecte de formatge, només és qüestió de temps que se l’acabin menjant les rates. Mediocritat a granel i mentalitat de serfs sempre disposats a estendre la catifa perquè els amos s’hi passegin. Ho tenen als gens i no hi ha res a fer. Són esclaus, viuen com esclaus i moriran com esclaus. I la grada? La grada, encantada.
Dies comptats
Com t’has pogut creure, durant tot aquest temps, que tenies la continuïtat assegurada, quan tothom (menys tu, està clar) sabia que tenies els dies comptats. Mira que n’arribes a ser d’ingenu. Des del teu execrable xantatge, acceptat contra natura i per no provocar un dany irreparable, se’t va posar, com als iogurts, data de caducitat: validesa fins a final de mandat. Ningú, excepte tu, podia imaginar un nou projecte que incorporés el pitjor del passat més recent, els seus vicis i les seves pràctiques gangsterils. Tu sol, et vas cavar la teva pròpia tomba i no busquis responsabilitats més enllà de la teva vehemència. Ara tindràs molt de temps per pensar i, des de la distància, hauràs de controlar el ressentiment perquè no t’acabi fent odiar el que un dia, dius, tant vas estimar. És capriciós l’atzar, ara tots dos som fora, però amb diferents matisos: jo vaig marxar perquè tu no fessis mal a l’Europa i a tu t’han fet fora perquè no seguissis fent mal a l’Europa. Qüestió de semàntica i d’altres conceptes que ignores. Bon i merescut descans, i benvingut a la terra dels anònims. Per cert, ja pots retirar els avals.
Com t’has pogut creure, durant tot aquest temps, que tenies la continuïtat assegurada, quan tothom (menys tu, està clar) sabia que tenies els dies comptats. Mira que n’arribes a ser d’ingenu. Des del teu execrable xantatge, acceptat contra natura i per no provocar un dany irreparable, se’t va posar, com als iogurts, data de caducitat: validesa fins a final de mandat. Ningú, excepte tu, podia imaginar un nou projecte que incorporés el pitjor del passat més recent, els seus vicis i les seves pràctiques gangsterils. Tu sol, et vas cavar la teva pròpia tomba i no busquis responsabilitats més enllà de la teva vehemència. Ara tindràs molt de temps per pensar i, des de la distància, hauràs de controlar el ressentiment perquè no t’acabi fent odiar el que un dia, dius, tant vas estimar. És capriciós l’atzar, ara tots dos som fora, però amb diferents matisos: jo vaig marxar perquè tu no fessis mal a l’Europa i a tu t’han fet fora perquè no seguissis fent mal a l’Europa. Qüestió de semàntica i d’altres conceptes que ignores. Bon i merescut descans, i benvingut a la terra dels anònims. Per cert, ja pots retirar els avals.
dissabte, 12 de febrer del 2011
Un suís-cidi
Acabo de llegir que, Suïssa, la Suïssa neutral, la pacifista i avançada Suïssa, és un paradís, a banda de fiscal, per als amants de les armes de foc. Un país on és legal la tinença d’armes i un dret constitucional a l’abast de tots els ciutadans. Ara s’entén que no tingui una milícia reglamentada ni disposi d’un exercit oficial. Els ciutadans són els dipositaris de la garantia nacional i en ells recau la responsabilitat de la seva defensa. Les armes, sempre les armes, són la clau de volta, el argument definitiu per assegurar una determinada situació, sigui del color que sigui. Un altre referent del imaginari col•lectiu que cau. D'ara endavant, un suís, ja no serà una exuberant tassa de xocolata calenta coronada amb deliciosa nata, sinó un personatge estrafolari amb barret de tirolès i una parabellum 9 mm apuntant-te directament al cervell.
Acabo de llegir que, Suïssa, la Suïssa neutral, la pacifista i avançada Suïssa, és un paradís, a banda de fiscal, per als amants de les armes de foc. Un país on és legal la tinença d’armes i un dret constitucional a l’abast de tots els ciutadans. Ara s’entén que no tingui una milícia reglamentada ni disposi d’un exercit oficial. Els ciutadans són els dipositaris de la garantia nacional i en ells recau la responsabilitat de la seva defensa. Les armes, sempre les armes, són la clau de volta, el argument definitiu per assegurar una determinada situació, sigui del color que sigui. Un altre referent del imaginari col•lectiu que cau. D'ara endavant, un suís, ja no serà una exuberant tassa de xocolata calenta coronada amb deliciosa nata, sinó un personatge estrafolari amb barret de tirolès i una parabellum 9 mm apuntant-te directament al cervell.
divendres, 11 de febrer del 2011
Guapos, rics i famosos
Sincerament, no em direu que no fa patxoca. Què la garbellada no ha estat d’una precisió de micròmetres. Que la nova junta del CE Europa no és per tirar coets (o encendre bengales, en versió pobre). El bo i millor de cada casa, treballant fora de casa. Colors, textures i sabors per a satisfer els ulls i els paladars més exigents, al menys, fins que els gustos canviïn. Una tela (i vaja tela!) Kandinskyana, aparentment indesxifrable, però plena de lluminositat i formes atrevides a la recerca d’un marc que la justifiqui. La solució a l’enigma desprès de l’enigma i un enigma excitant en sí mateix. Un nou 8 per omplir un buit massa ple. Guapos, rics i famosos, triats sense atzar entre la “crème de la crème” i cridats a ser, a poc que la taquilla respongui, un dels millors càstings (no confondre amb càstigs) de la Història moderna. Quin altre club de Tercera pot presumir d’una Junta d’aquest nivell i planimetria? Quantes estrelles al firmament! Amb tant glamour, espero sincerament, i no soc l’únic, un seguit d’esplèndides nits plàcides i lluminoses.
Sincerament, no em direu que no fa patxoca. Què la garbellada no ha estat d’una precisió de micròmetres. Que la nova junta del CE Europa no és per tirar coets (o encendre bengales, en versió pobre). El bo i millor de cada casa, treballant fora de casa. Colors, textures i sabors per a satisfer els ulls i els paladars més exigents, al menys, fins que els gustos canviïn. Una tela (i vaja tela!) Kandinskyana, aparentment indesxifrable, però plena de lluminositat i formes atrevides a la recerca d’un marc que la justifiqui. La solució a l’enigma desprès de l’enigma i un enigma excitant en sí mateix. Un nou 8 per omplir un buit massa ple. Guapos, rics i famosos, triats sense atzar entre la “crème de la crème” i cridats a ser, a poc que la taquilla respongui, un dels millors càstings (no confondre amb càstigs) de la Història moderna. Quin altre club de Tercera pot presumir d’una Junta d’aquest nivell i planimetria? Quantes estrelles al firmament! Amb tant glamour, espero sincerament, i no soc l’únic, un seguit d’esplèndides nits plàcides i lluminoses.
dijous, 10 de febrer del 2011
De porcs, cendres i diamants
És pública i notòria la fama, ben merescuda, de golafres que tenen els porcs. S’ho mengen tot. Fins i tot, allò que no es pot menjar. Són d’una voracitat insaciable i sembla, en el comú dels casos, no tenir límits, si més no, límits terrenals. La seva desmesurada gola els porta al individualisme més ferotge i asocial. Matarien per un bri de pinso sense atendre a raons. Els guia l’ instint i la panxa, i no coneixen altre camí que no sigui engreixar el pap per damunt de qualsevol alternativa. Ha de ser per això, que del porc se n’aprofita tot. I de la matança se’n fa una festa, per allò de certificar els redits que donarà. És curiós que una vida tan poc edificant, una existència tan porca i poc modèlica, proporcioni tantes satisfaccions desprès del seu inevitable traspàs. És tanta la fartaneria d’aquestes besties irracionals, i és un fet bastant habitual entre pagesos avisats, que a l’hora de sacrificar-los per alguna epidèmia, es regirin les despulles en busca de tresors. Això és el que li va passar a Antoine Garé, que, a les portes de la ruïna, va trobar entre les cendres dels seus 15 porcs immolats, un inesperat i salvador feix de diamants.
És pública i notòria la fama, ben merescuda, de golafres que tenen els porcs. S’ho mengen tot. Fins i tot, allò que no es pot menjar. Són d’una voracitat insaciable i sembla, en el comú dels casos, no tenir límits, si més no, límits terrenals. La seva desmesurada gola els porta al individualisme més ferotge i asocial. Matarien per un bri de pinso sense atendre a raons. Els guia l’ instint i la panxa, i no coneixen altre camí que no sigui engreixar el pap per damunt de qualsevol alternativa. Ha de ser per això, que del porc se n’aprofita tot. I de la matança se’n fa una festa, per allò de certificar els redits que donarà. És curiós que una vida tan poc edificant, una existència tan porca i poc modèlica, proporcioni tantes satisfaccions desprès del seu inevitable traspàs. És tanta la fartaneria d’aquestes besties irracionals, i és un fet bastant habitual entre pagesos avisats, que a l’hora de sacrificar-los per alguna epidèmia, es regirin les despulles en busca de tresors. Això és el que li va passar a Antoine Garé, que, a les portes de la ruïna, va trobar entre les cendres dels seus 15 porcs immolats, un inesperat i salvador feix de diamants.
dimecres, 9 de febrer del 2011
No cal demostrar res
D’ara endavant –i durant uns quants segles- l’Univers ajudarà els guerrers de la llum i boicotejarà els que tenen prejudicis.
Cal renovar l’energia de la Terra.
Les idees noves necessiten espai.
El cos i l’ànima necessiten desafiaments nous.
El futur ja és present i tots els somnis –llevat dels que impliquen prejudicis- tindran l’oportunitat de manifestar-se.
El que sigui important, perdurarà; el que sigui inútil, desapareixerà. Però el guerrer no està obligat a jutjar els somnis del pròxim i no perd el temps criticant les decisions del altres.
Per tenir fe en el seu camí, no necessita demostrar que els altres s’han equivocat de camí.
D’ara endavant –i durant uns quants segles- l’Univers ajudarà els guerrers de la llum i boicotejarà els que tenen prejudicis.
Cal renovar l’energia de la Terra.
Les idees noves necessiten espai.
El cos i l’ànima necessiten desafiaments nous.
El futur ja és present i tots els somnis –llevat dels que impliquen prejudicis- tindran l’oportunitat de manifestar-se.
El que sigui important, perdurarà; el que sigui inútil, desapareixerà. Però el guerrer no està obligat a jutjar els somnis del pròxim i no perd el temps criticant les decisions del altres.
Per tenir fe en el seu camí, no necessita demostrar que els altres s’han equivocat de camí.
dimarts, 8 de febrer del 2011
Les pelis del cinema Europa
Ara que s’acompleixen 25 anys del tancament definitiu del meu cinema d’infància, l’Europa, vull retre un sentit homenatge a algunes de les pelis que, per un o altre motiu, van deixar una petjada inesborrable en el meu inconscient.
Comença l'espectacle
Ànima en suplici
Jo vaig caminar amb un zombie
Ossessione
L'ombra d'un dubte
Els millors anys de la nostra vida
Breu trobada
Psicosi
Vertigen
Set de mal
L'increïble home minvant
Infern de covards
La invasió dels lladres de cossos
Fals culpable
Només el cel ho sap
L'home que sabia massa
Rebel sense causa
Conspiració de silenci
T'estimaré sempre
Captius del mal
Sol davant el perill
Cara d'àngel
Jocs prohibits
La llei del silenci
L'home tranquil
Ultimàtum a la terra
Pandora i l'holandès errant
Estranys en un tren
Al rojo vivo (Roent)
El tercer home
Niu d'escurçons
El fantasma i la senyora Muir
L'estratègia de l'aranya
El talp
Grup salvatge
Satyricon
La vergonya
La llavor del diable
Fins que va arribar la seva hora
Pla sinistre
El bo, el lleig i el dolent
Pierrot el boig
Repulsió
Somriures i llàgrimes
Matar un rossinyol
El gatopardo
L'apartament
Tots els homes del president
Cria corbs
La llei del més fort
Amenaça a l'ombra
El llarg adéu
El discret encant de la burgesia
El padrí
Compta amb mi
Brazil
El club dels cinc
Cazafantasmas
Estranys al paradís
El preu del poder
La força de l'afecte
Els diners
Possessió infernal
Poltergeist
Un boig va solt
Com fum se’n va
The end
Ara que s’acompleixen 25 anys del tancament definitiu del meu cinema d’infància, l’Europa, vull retre un sentit homenatge a algunes de les pelis que, per un o altre motiu, van deixar una petjada inesborrable en el meu inconscient.
Comença l'espectacle
Ànima en suplici
Jo vaig caminar amb un zombie
Ossessione
L'ombra d'un dubte
Els millors anys de la nostra vida
Breu trobada
Psicosi
Vertigen
Set de mal
L'increïble home minvant
Infern de covards
La invasió dels lladres de cossos
Fals culpable
Només el cel ho sap
L'home que sabia massa
Rebel sense causa
Conspiració de silenci
T'estimaré sempre
Captius del mal
Sol davant el perill
Cara d'àngel
Jocs prohibits
La llei del silenci
L'home tranquil
Ultimàtum a la terra
Pandora i l'holandès errant
Estranys en un tren
Al rojo vivo (Roent)
El tercer home
Niu d'escurçons
El fantasma i la senyora Muir
L'estratègia de l'aranya
El talp
Grup salvatge
Satyricon
La vergonya
La llavor del diable
Fins que va arribar la seva hora
Pla sinistre
El bo, el lleig i el dolent
Pierrot el boig
Repulsió
Somriures i llàgrimes
Matar un rossinyol
El gatopardo
L'apartament
Tots els homes del president
Cria corbs
La llei del més fort
Amenaça a l'ombra
El llarg adéu
El discret encant de la burgesia
El padrí
Compta amb mi
Brazil
El club dels cinc
Cazafantasmas
Estranys al paradís
El preu del poder
La força de l'afecte
Els diners
Possessió infernal
Poltergeist
Un boig va solt
Com fum se’n va
The end
dilluns, 7 de febrer del 2011
Una idea desgavellada
Tenim atur. Força atur. És cert que no som els únics, però això no ens pot servir d’excusa complaent, ans al contrari, hem d’aplicar una profunda i general autocrítica. Que els governs en exercici de les seves respectives responsabilitats siguin incapaços, no ja de trobar una solució, sinó ni tan sols proposar idees valentes i imaginatives per acabar amb aquesta xacra insostenible i lacerant, és un fet del que ens hauríem d’avergonyir. Allargar el subsidi és augmentar l’atur i fomentar una situació que no es pot mantenir. Tan difícil és? Se suposa que es rep un salari o una compensació econòmica per una feina realitzada. Si treballes et correspon un sou i, en sentit invers, si perceps un sou és perquè treballes. Fins aquí tot clar. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un munt, desgraciadament, de persones que no treballen i, en canvi, reben una paga mensual. Aturats que per no fer res, cobren. Insostenible. Si els aturats reben un sou, no seria just que fessin una feina per justificar-ho? Si l’administració ocupés a tots els aturats en feines absolutament necessàries, i que ara per falta de personal no es poden fer, la cosa aniria molt millor. Reforç hospitalari, educacional, acompanyament de la gent gran, serveis socials, neteja i condicionament dels carrers, manteniment de les àrees públiques,...i així fins on la imaginació ens permeti. Sense cap cost addicional, sense cap despesa extra, no costaria ni un euro més, perquè tots els empleats ja estan cobrant actualment per no fer res. Una alternativa per no fer-ho tan feixuc, seria l’estudi, el reciclatge, la preparació continuada d’aquelles persones que es volen formar per millorar les seves expectatives, això si, obligatòriament i amb assistència presencial i continuada. Qui no vulgui entrar en aquesta dinàmica, qui s’entesti en comportaments asocials i no vulgui col•laborar en l’esforç col•lectiu ha de quedar al marge i, en conseqüència, deixar de cobrar per allò que no fa. Perquè un motor funcioni, totes les seves peces han d’estar calibrades i en perfecte estat de revista. Si no és així, el motor, més aviat a la curta que a la llarga, acabarà fent figa. Una idea desgavellada?
Tenim atur. Força atur. És cert que no som els únics, però això no ens pot servir d’excusa complaent, ans al contrari, hem d’aplicar una profunda i general autocrítica. Que els governs en exercici de les seves respectives responsabilitats siguin incapaços, no ja de trobar una solució, sinó ni tan sols proposar idees valentes i imaginatives per acabar amb aquesta xacra insostenible i lacerant, és un fet del que ens hauríem d’avergonyir. Allargar el subsidi és augmentar l’atur i fomentar una situació que no es pot mantenir. Tan difícil és? Se suposa que es rep un salari o una compensació econòmica per una feina realitzada. Si treballes et correspon un sou i, en sentit invers, si perceps un sou és perquè treballes. Fins aquí tot clar. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un munt, desgraciadament, de persones que no treballen i, en canvi, reben una paga mensual. Aturats que per no fer res, cobren. Insostenible. Si els aturats reben un sou, no seria just que fessin una feina per justificar-ho? Si l’administració ocupés a tots els aturats en feines absolutament necessàries, i que ara per falta de personal no es poden fer, la cosa aniria molt millor. Reforç hospitalari, educacional, acompanyament de la gent gran, serveis socials, neteja i condicionament dels carrers, manteniment de les àrees públiques,...i així fins on la imaginació ens permeti. Sense cap cost addicional, sense cap despesa extra, no costaria ni un euro més, perquè tots els empleats ja estan cobrant actualment per no fer res. Una alternativa per no fer-ho tan feixuc, seria l’estudi, el reciclatge, la preparació continuada d’aquelles persones que es volen formar per millorar les seves expectatives, això si, obligatòriament i amb assistència presencial i continuada. Qui no vulgui entrar en aquesta dinàmica, qui s’entesti en comportaments asocials i no vulgui col•laborar en l’esforç col•lectiu ha de quedar al marge i, en conseqüència, deixar de cobrar per allò que no fa. Perquè un motor funcioni, totes les seves peces han d’estar calibrades i en perfecte estat de revista. Si no és així, el motor, més aviat a la curta que a la llarga, acabarà fent figa. Una idea desgavellada?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)