Crepuscle

He deixat passar alguns dies per veure si el temps aconseguia diluir (el temps ho dilueix quasi tot) l’estupefacció que em va causar la darrera incorporació a la web del CE Europa, una columna d’opinió que, entenc, es vol diferent, amb l’aportació d’un nou punt de vista que havia de ser fresc i trencador i, en canvi, és, sense voler ofendre a ningú, la més gran acumulació de tòpics que he pogut llegir en un sol text en els darrers anys. Alba Casanovas aconsegueix, en excessives línies per dir tan poques coses, que el que es pressuposava una finestra oberta a noves perspectives, s’hagi convertit, espero que només circumstancialment, en el text més misogin que es podia concebre. Una columna que traspua ressentiment, estranyes dèries i una fràgil autoestima, amanida amb una corrua d’arguments suats i rancis. Una columna que, pel bé general, hauria de deixar de dir-se així, perquè no s’aguanta per enlloc. Apreciada Alba, sense ànim d’esmenar-te la plana, no tots els escots són vulgars, ni totes les periodistes intel•ligents.

Obrir el camp

No sé com

No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que altres mans
sàpien d'una pell que jo conec.

No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que els teus llavis
no diguen ja el meu nom.
No sé com,
però sempre t'estimaré.

Encara que els teus fills
no siguen mai els meus.
Encara que els teus camins
són ja camins tan diferents.

No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que l'única cosa nostra
serà sempre el nostre fracàs.

No sé com,
però sempre t'estimaré.

Raimon

Tenir llum no ha de ser sinònim de desordre

El càncer del futbol de base

Són els pares/mares el càncer del futbol de base? Aquesta interpretació és més habitual del que un es pot imaginar, i a força de ser repetida, ha fet forat o, si voleu, fortuna, en amplis segments del “mundillo”. Desgraciadament són pocs els que qüestionen una afirmació a la que, fonamentalment, li manca rigor i realisme. És un d’aquells tòpics desafortunats que no resisteixen el menor anàlisi científic, potser per això, no es fa. Ja li ha d’estar bé, al món del futbol formatiu, el fet de desviar l’atenció de qualsevol mal i trobar, en els pares/mares, uns “culpables” tant i tant agraïts. Ha de ser molt tranquil•litzador, davant de qualsevol desencaix o revés, orientar la brúixola cap a la grada i fer recaure sobre ella, la responsabilitat dels errors col•lectius i la desestabilització del grup. Partint de la base que, sense l’aportació determinant dels pares/mares no hi ha futbol de base, és a dir, sense nens/nenes no hi ha tema. Dons, a partir d’aquí, es poden fer totes les elucubracions que es vulguin. Fins i tot, admetent que en un grup de 20 nens/nenes hi hagi 4 pares/mares que juguin a entrenadors, siguin més o menys intervencionistes i ho trobin tot malament, només representen un 20% del conjunt i, de la mateixa manera que en qualsevol altre àmbit un 20% no és determinant per definir, etiquetar i adjectivar l’altre 80%, en el futbol també hauria de ser així. És el perill de la generalització i de fer més cas al que més crida o es significa, en detriment de la gran majoria que té una actitud més que correcta i, en alguns casos, fins i tot exemplar. Més bola al 80% i a veure si som capaços de fer lectures en positiu i assumir els errors propis.

Tan iguals i tan diferents

És culpa de la proteïna

Com és que som tan diferents si venim de la mateixa proteïna? Segurament, perquè Darwin tenia raó. L’evolució de l’espècie, en particular, i de les especies, en general, és un fet irrebatible. De la mateixa manera que l’univers s’expandeix, i s’allunya, partint del mateix centre, les proteïnes han seguit el mateix procés. De la proteïna original, d’ara fa 3500 milions d’anys, que els experts anomenen carinyosament LUCA (Last Universal Common Ancestor), hem passat a aquest garbuix de proteïnes evolucionades i tan diferents en aparença, només en aparença, les unes de les altres. Tot va començar amb un ésser unicel•lular amb no més de 600 proteïnes en el seu “body”. Un ésser primari però amb el gen de l’evolució instal•lat en el seu ADN. Un ésser que és el comú denominador i el avantpassat únic de tot el que coneixem. Desprès, la pròpia mecànica evolutiva, les circumstàncies, les associacions i, perquè no, les coincidències, han fet el món tal i com el coneixem. Tots procedim de la mateixa arrel i, en canvi, tots som molt diferents. Però això no ha fet més que començar i, en el futur, seguint aquesta tendència imparable, cada cop serem més estranys i ens trobarem més lluny del centre, de l’origen i del que ara ens identifica. Qui sap l’aspecte que ens depararà el futur i cap a on ens durà la màquina evolutiva. Acceptem les diferències amb naturalitat, és, senzillament, qüestió de proteïnes.

Camellot

Camelot, la terra del caliu

Venim de Camelot. D’un temps i d’un país de llegenda on el rei ha estat l’Artur i els seus cavallers eren provisionals. Venim de Camelot, el paradís de la indefinició, on és impossible endevinar si el senescal puja o baixa. Venim de Camelot, per a alguns un gran camelo, per a d’altres, la terra de l’esperança i les oportunitats. Venim de Camelot on Lancelot, seguint la tònica de la seva estirp, es va fotre la Ginebra. Venim de Camelot, una paradoxa, on els prínceps alts són dels països baixos. Venim de Camelot, patrimoni de la Humanitat en versió masculina, on la dona està proscrita. Venim de Camelot, un recinte emmurallat, on s’han enderrocat les torres per obrir-lo al món. Venim de Camelot, un regne daurat, fins que la traïció li va restar lluentor. Venim de Camelot, on la Dama del Llac, guarda l’espasa per a aquell que se’n faci mereixedor. Venim de Camelot, un regne màgic, on Merlín està finalitzant un encanteri per desenvolupar l’electrònica de consum. Venim de Camelot, un model emergent, amb vivendes per tothom i una arquitectura sostenible. Venim de Camelot, una vila comercial amb vocació de centralitat. Venim de Camelot, un refugi universal, on trobar aixopluc i, sobretot, molt, molt caliu.

Bona visibilitat

Tenir-ho clar

Tots els camins del món porten al cor del guerrer; ell es capbussa sense dubtar al riu de passions que sempre recorre la seva vida.
El guerrer sap que és lliure d’elegir el que desitja; pren les seves decisions amb valor, generositat i, de vegades, amb una petita dosi de bogeria.
Accepta les seves passions i en gaudeix intensament. Sap que no cal renunciar a l’entusiasme de les conquestes; elles formen part de la vida i alegren tots els que hi participen.
Però mai no perd de vista les coses duradores ni els vincles sòlids que s’han creat al llarg del temps.
Un guerrer sap distingir el que és passatger del que és definitiu.

Coincidència?
No és cap muntatge: així van apareixer al diari, una al costat de l'altra

L'estratègia de l'aranya

Fer dissabte

Darrera l’expressió: fer dissabte; trobem aquella activitat centrada, bàsicament, en la neteja de la llar. Fer dissabte és posar la casa potes enlaire i treure la pols acumulada durant la setmana. Hi ha qui no té res més a fer i ho fa rigorosament cada dissabte i, d’altres, els que més, que ho fan quan poden o les seves activitats socials els hi permeten. El cert és que, es faci quan es faci, el fet de fer neteja es segueix anomenant, popularment, fer dissabte. Això, amb tots els matisos que considereu, és el que ha fet el CE Europa que, desprès d’acumular pols i més pols durant els darrers quatre anys, li ha arribat el moment de fer dissabte. Han mogut les cadires, han desplaçat els mobles (no tots) i han passat el plomall per les prestatgeries. Els que alguna vegada heu fet dissabte, convindreu amb mi, que sempre, vulguis o no, queda algun racó de difícil accés o, es veu tan poc, que el deixes per a un altre moment o per a un altre dissabte, sense que el conjunt de la posada al dia se’n ressenti. Temps hi haurà per fer una neteja localitzada en el cas que calgui, convingui o toqui. És inevitable, però, que en aquesta neteja a fons, en el que es pretén eliminar porqueria, hi hagi danys col•laterals. Vigileu, sobretot, si l’aspiradora que utilitzeu és una Nilfisk de gran potència, que no us passi com al meu amic Gerard que, en el seu afany de deixar net el tauler d’escacs de la sala de jocs, es va cruspir el cavall per accident, només perquè estava massa a prop de la torre.

Què hi ha fora?

El caire que prenen les coses

Recuperant el tema de les armes i la seva decisiva importància en els canvis socials i, també, en el manteniment de situacions d’immobilisme, quan l’ immobilisme és el que convé, hem tingut un darrer exemple amb el que ha succeït a El Caire (que no a Egipte), on l’exèrcit, garant del règim, ha tingut un comportament, si més no, ambigu (sempre vetllant pels seus propis interessos), que ha acabat decantat la balança cap a l’escenari que més li convenia. Un exercit que, en un primer moment, dispara contra el poble, al que teòricament ha de servir i defensar, per acabar situant-se en una posició de còmoda neutralitat, per no comprometre la seva imatge (i el seu futur) davant l’opinió publica internacional. L’exèrcit, passi el que passi, seguirà gaudint d’una posició de privilegi i seguirà tenint la paella pel mànec. Res passarà que el exercit no vulgui que passi i l’aparent voluntat popular, no serà més que la representació d’una tolerància tutelada.

Amb el cap a un altre lloc

Que viva España!

Definitivament, els temps no estan canviant. L’Español segueix sent el millor aliat del Madrid i, un cop més, per els encara escèptics, ha quedat en evidència. Un equip amb més forats que un gruyère i un tuf a peus que tomba d’esquena, i clar, amb aquest aspecte de formatge, només és qüestió de temps que se l’acabin menjant les rates. Mediocritat a granel i mentalitat de serfs sempre disposats a estendre la catifa perquè els amos s’hi passegin. Ho tenen als gens i no hi ha res a fer. Són esclaus, viuen com esclaus i moriran com esclaus. I la grada? La grada, encantada.

Jazz traspassat el mur

Dies comptats

Com t’has pogut creure, durant tot aquest temps, que tenies la continuïtat assegurada, quan tothom (menys tu, està clar) sabia que tenies els dies comptats. Mira que n’arribes a ser d’ingenu. Des del teu execrable xantatge, acceptat contra natura i per no provocar un dany irreparable, se’t va posar, com als iogurts, data de caducitat: validesa fins a final de mandat. Ningú, excepte tu, podia imaginar un nou projecte que incorporés el pitjor del passat més recent, els seus vicis i les seves pràctiques gangsterils. Tu sol, et vas cavar la teva pròpia tomba i no busquis responsabilitats més enllà de la teva vehemència. Ara tindràs molt de temps per pensar i, des de la distància, hauràs de controlar el ressentiment perquè no t’acabi fent odiar el que un dia, dius, tant vas estimar. És capriciós l’atzar, ara tots dos som fora, però amb diferents matisos: jo vaig marxar perquè tu no fessis mal a l’Europa i a tu t’han fet fora perquè no seguissis fent mal a l’Europa. Qüestió de semàntica i d’altres conceptes que ignores. Bon i merescut descans, i benvingut a la terra dels anònims. Per cert, ja pots retirar els avals.

Paella

Un suís-cidi

Acabo de llegir que, Suïssa, la Suïssa neutral, la pacifista i avançada Suïssa, és un paradís, a banda de fiscal, per als amants de les armes de foc. Un país on és legal la tinença d’armes i un dret constitucional a l’abast de tots els ciutadans. Ara s’entén que no tingui una milícia reglamentada ni disposi d’un exercit oficial. Els ciutadans són els dipositaris de la garantia nacional i en ells recau la responsabilitat de la seva defensa. Les armes, sempre les armes, són la clau de volta, el argument definitiu per assegurar una determinada situació, sigui del color que sigui. Un altre referent del imaginari col•lectiu que cau. D'ara endavant, un suís, ja no serà una exuberant tassa de xocolata calenta coronada amb deliciosa nata, sinó un personatge estrafolari amb barret de tirolès i una parabellum 9 mm apuntant-te directament al cervell.

Amb 2 reis i sense la torre

Guapos, rics i famosos

Sincerament, no em direu que no fa patxoca. Què la garbellada no ha estat d’una precisió de micròmetres. Que la nova junta del CE Europa no és per tirar coets (o encendre bengales, en versió pobre). El bo i millor de cada casa, treballant fora de casa. Colors, textures i sabors per a satisfer els ulls i els paladars més exigents, al menys, fins que els gustos canviïn. Una tela (i vaja tela!) Kandinskyana, aparentment indesxifrable, però plena de lluminositat i formes atrevides a la recerca d’un marc que la justifiqui. La solució a l’enigma desprès de l’enigma i un enigma excitant en sí mateix. Un nou 8 per omplir un buit massa ple. Guapos, rics i famosos, triats sense atzar entre la “crème de la crème” i cridats a ser, a poc que la taquilla respongui, un dels millors càstings (no confondre amb càstigs) de la Història moderna. Quin altre club de Tercera pot presumir d’una Junta d’aquest nivell i planimetria? Quantes estrelles al firmament! Amb tant glamour, espero sincerament, i no soc l’únic, un seguit d’esplèndides nits plàcides i lluminoses.

Gran Gato

Una mica de mico

De porcs, cendres i diamants

És pública i notòria la fama, ben merescuda, de golafres que tenen els porcs. S’ho mengen tot. Fins i tot, allò que no es pot menjar. Són d’una voracitat insaciable i sembla, en el comú dels casos, no tenir límits, si més no, límits terrenals. La seva desmesurada gola els porta al individualisme més ferotge i asocial. Matarien per un bri de pinso sense atendre a raons. Els guia l’ instint i la panxa, i no coneixen altre camí que no sigui engreixar el pap per damunt de qualsevol alternativa. Ha de ser per això, que del porc se n’aprofita tot. I de la matança se’n fa una festa, per allò de certificar els redits que donarà. És curiós que una vida tan poc edificant, una existència tan porca i poc modèlica, proporcioni tantes satisfaccions desprès del seu inevitable traspàs. És tanta la fartaneria d’aquestes besties irracionals, i és un fet bastant habitual entre pagesos avisats, que a l’hora de sacrificar-los per alguna epidèmia, es regirin les despulles en busca de tresors. Això és el que li va passar a Antoine Garé, que, a les portes de la ruïna, va trobar entre les cendres dels seus 15 porcs immolats, un inesperat i salvador feix de diamants.

In-animat

No cal demostrar res

D’ara endavant –i durant uns quants segles- l’Univers ajudarà els guerrers de la llum i boicotejarà els que tenen prejudicis.
Cal renovar l’energia de la Terra.
Les idees noves necessiten espai.
El cos i l’ànima necessiten desafiaments nous.
El futur ja és present i tots els somnis –llevat dels que impliquen prejudicis- tindran l’oportunitat de manifestar-se.
El que sigui important, perdurarà; el que sigui inútil, desapareixerà. Però el guerrer no està obligat a jutjar els somnis del pròxim i no perd el temps criticant les decisions del altres.
Per tenir fe en el seu camí, no necessita demostrar que els altres s’han equivocat de camí.

24 imatges per segon