24 imatges per segon

Les pelis del cinema Europa

Ara que s’acompleixen 25 anys del tancament definitiu del meu cinema d’infància, l’Europa, vull retre un sentit homenatge a algunes de les pelis que, per un o altre motiu, van deixar una petjada inesborrable en el meu inconscient.

Comença l'espectacle
Ànima en suplici
Jo vaig caminar amb un zombie
Ossessione
L'ombra d'un dubte
Els millors anys de la nostra vida
Breu trobada
Psicosi
Vertigen
Set de mal
L'increïble home minvant
Infern de covards
La invasió dels lladres de cossos
Fals culpable
Només el cel ho sap
L'home que sabia massa
Rebel sense causa
Conspiració de silenci
T'estimaré sempre
Captius del mal
Sol davant el perill
Cara d'àngel
Jocs prohibits
La llei del silenci
L'home tranquil
Ultimàtum a la terra
Pandora i l'holandès errant
Estranys en un tren
Al rojo vivo (Roent)
El tercer home
Niu d'escurçons
El fantasma i la senyora Muir
L'estratègia de l'aranya
El talp
Grup salvatge
Satyricon
La vergonya
La llavor del diable
Fins que va arribar la seva hora
Pla sinistre
El bo, el lleig i el dolent
Pierrot el boig
Repulsió
Somriures i llàgrimes
Matar un rossinyol
El gatopardo
L'apartament
Tots els homes del president
Cria corbs
La llei del més fort
Amenaça a l'ombra
El llarg adéu
El discret encant de la burgesia
El padrí
Compta amb mi
Brazil
El club dels cinc
Cazafantasmas
Estranys al paradís
El preu del poder
La força de l'afecte
Els diners
Possessió infernal
Poltergeist
Un boig va solt
Com fum se’n va

The end

Viure de renta(r)

Una idea desgavellada

Tenim atur. Força atur. És cert que no som els únics, però això no ens pot servir d’excusa complaent, ans al contrari, hem d’aplicar una profunda i general autocrítica. Que els governs en exercici de les seves respectives responsabilitats siguin incapaços, no ja de trobar una solució, sinó ni tan sols proposar idees valentes i imaginatives per acabar amb aquesta xacra insostenible i lacerant, és un fet del que ens hauríem d’avergonyir. Allargar el subsidi és augmentar l’atur i fomentar una situació que no es pot mantenir. Tan difícil és? Se suposa que es rep un salari o una compensació econòmica per una feina realitzada. Si treballes et correspon un sou i, en sentit invers, si perceps un sou és perquè treballes. Fins aquí tot clar. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un munt, desgraciadament, de persones que no treballen i, en canvi, reben una paga mensual. Aturats que per no fer res, cobren. Insostenible. Si els aturats reben un sou, no seria just que fessin una feina per justificar-ho? Si l’administració ocupés a tots els aturats en feines absolutament necessàries, i que ara per falta de personal no es poden fer, la cosa aniria molt millor. Reforç hospitalari, educacional, acompanyament de la gent gran, serveis socials, neteja i condicionament dels carrers, manteniment de les àrees públiques,...i així fins on la imaginació ens permeti. Sense cap cost addicional, sense cap despesa extra, no costaria ni un euro més, perquè tots els empleats ja estan cobrant actualment per no fer res. Una alternativa per no fer-ho tan feixuc, seria l’estudi, el reciclatge, la preparació continuada d’aquelles persones que es volen formar per millorar les seves expectatives, això si, obligatòriament i amb assistència presencial i continuada. Qui no vulgui entrar en aquesta dinàmica, qui s’entesti en comportaments asocials i no vulgui col•laborar en l’esforç col•lectiu ha de quedar al marge i, en conseqüència, deixar de cobrar per allò que no fa. Perquè un motor funcioni, totes les seves peces han d’estar calibrades i en perfecte estat de revista. Si no és així, el motor, més aviat a la curta que a la llarga, acabarà fent figa. Una idea desgavellada?

Estrella muriente

Botes a la recerca d'autor

El desencant

Europa A 0 – Mataró 2

Lliga Nacional Juvenil

Quan arriba el desencant? Quan vens d’una situació d’encant. Quan els senyals, tots els senyals, apuntaven en la mateixa direcció i res feia pensar que les coses es torcerien. Hom creia que, aquest cop, sí; que finalment ho aconseguiríem, que els anhels prendrien forma humana i sortiríem de pobres. No hi ha pau ni consol davant d’una il•lusió esquinçada. No hi ha resposta ni explicació mínimament racional que mitigui el desencís. No es tracta d’un mal resultat, d’un accident puntual, sinó d’una inèrcia descoratjadora. D’una discontinuïtat endèmica, adherida al moll de l’os d’un equip excessivament fràgil i vulnerable. No és un problema de tocar i tocar i tocar, com alguns demanen, per tocar i tocar i tocar, s’ha de tenir gent amb la capacitat de fer-ho i això, amic Pere, no és gens fàcil. Serà que toca molt el Manchester i va líder de la Premier, o l’Inter que va guanyar la darrera Champions, o l’Athletic de Caparrós...El futbol no és només tocar i fer-ho estètic; el futbol és un conjunt de variables que el fan imprevisible i irrestiblement atractiu. Però, i a la vista està, no n’hi ha prou amb la tècnica i l’estètica per tocar el cel, s’ha de voler tocar-lo, amb convicció, i invertir tots els actius en l’objectiu. No es poden fer les coses a mitges, fiar-ho tot a la providència i esperar que la lògica s’imposi. El rival no ho farà i esmerçarà tots els esforços en trencar el pronòstic. Al desencant s’hi arriba, però, per sort, també se’n pot sortir.

T'he conegut sempre igual com ara...

Bodelaire
Els fruits del paradís

La lògica s’ha acabat imposant. I això que sembla lògic sobre el paper, no és tan normal en el món del futbol. De Bode no ha tingut rival, al menys, cap que s’hagi atrevit a donar-li rèplica en el moment i la manera que tocava. Els possibles adversaris han estat porucs (no diré covards, per no ofendre) davant l’abisme, o potser massa intel•ligents, en no voler llençar les naus, inexorablement, contra les roques. S’han estimat més no fer el ridícul davant una missió impossible i on, per al seu propi escarni, se’ls hi haguessin vist totes les misèries. És molt més còmode, sense cap mena de dubte, exercir la crítica des de posicions allunyades de qualsevol responsabilitat i esperar, pacientment, el desgast del que pren decisions. De Bode, i el seu nou equip, tindran, a partir d’ara, 6 anys per endavant per acabar de desplegar un projecte que ja ha començat a donar resultats i que, malgrat les dificultats inicials i els desencaixos emocionals, s’ha acabat per significar com un dels projectes més reeixits del panorama futbolístic del nostre país. Una bona gestió, tard o d’hora, acaba obtenint el premi que es mereix i que, honestament, es perseguia. La convicció en allò que es creu i la paciència per dur-ho a terme, són i han sigut, fonamentals en els darrers 4 anys, malgrat els paranys indiscriminats i els nombrosos cants de sirena que han intentat, sense èxit, canviar el rumb traçat. He de confessar que m’hauria agradat presentar-me a les eleccions i debatre amb l’amic De Bode sobre el bé i el mal, sobre el present i el futur de l’Europa. Sobre el molt que s’ha fet i el molt que cal fer i, encara més, de com fer-ho. Sincerament, m’hagués encantat intercanviar idees en qualsevol radio o televisió pública i que de la confrontació en guanyés l’Europa. Però no hi havia res a fer, en l’hipotètic cas de presentar-me i arribat el moment de la votació, jo també hagués votat De Bode.

Feu el fotut favor de ser bons, o li trec la caputxa

Pel gluten

Si jo entenc, i respecto (faltaria més), que el teu país sigui Espanya, perquè tu no entens que el meu sigui Catalunya? És un problema intel•lectual, d’ignorància o, simplement, de mala llet? Tant costa imaginar una realitat diferent a la pròpia? Tenen el espanyols una anomalia metabòlica que els fa ser intolerants a la diversitat, similar a aquells que pateixen intolerància al gluten o a la lactosa? Es pot tractar? O haurem de viure tots plegats, in eternum, amb aquesta disfunció invalidant? Al segle XXI, es fa estrany que no es pugui trobar un remei incruent que permeti una vida saludable més enllà de les intoleràncies de qualsevol mena. Si hi ha un munt de productes alternatius al gluten i a la lactosa, que impedeix trobar una fórmula perquè els soferts espanyols superin la seva atàvica intolerància i visquin sense estrés i sense Catalunya? La ciència ha de trobar una solució, donat que la política sembla incapaç de fer-ho. Apostem per la recerca científica i que no ens donin més pel gluten.

Torres de comunicació

Fem un promig

Desgraciadament, o no, interpretem a les persones pels seus actes i les seves paraules, i no per les seves intencions o els seus pensaments. Per això és tan important fer coincidir allò que es pensa amb allò que es diu i tenir l’habilitat de traduir en fets reals, les intencions imaginàries. D’aquesta coincidència dependrà la nostra valoració i la imatge que transmetem. Es pot donar el cas, i de fet, és bastant habitual, que acostumat a viure amb un mateix, amb els propis pensaments, es perdi de vista la imatge que projectem, per això, no va gens malament, de tant en tant, escoltar el que els demès en pensen de tu, si més no, per fer un promig i tenir una idea més pròxima a la realitat.

Llença la pedra i amaga la mà

Construir el buit

Un arquitecte que construeix cases. Un arquitecte que projecta espais on poder viure. Un arquitecte que, en canvi, és incapaç d’aconseguir que la gent que hi viu a les seves cases, sigui feliç. Error de càlcul, error de disseny, error de concepte,...El que hauria d’haver estat un oasi en mig del desert, un recés de pau, s’ha acabat convertint, per múltiples i desgraciades circumstàncies, en un cau de feristeles des d’on salten al buit els seus habitants. Bloc dormitori on la vida no és possible i on senyoreja el desencant i la desesperació. Cul de sac, carreró sense sortida, monument al fracàs del que l’arquitecte n’és un dels responsables: el que hi posa el nom i signa el projecte. Arquitecte que veu, paral•lelament, com la seva família s’ensorra, incapaç de crear un espai on els seus membres siguin mínimament feliços i dotar-lo dels condicionants necessaris per a una vida pròspera. La incapacitat de l’arquitecte per construir espais de llum, que el durà, indefectiblement, a l’autodestrucció.

Fulles paral·leles

Qui no és escèptic és perquè no vol.

Perquè es vegi de lluny, de molt lluny

No paga la pena

El que no se li pot negar a Mourinho, i que ha aconseguit amb escreix, és que el seu equip se li assembli com el reflex d’un mirall. Ha fet un calc de la seva personalitat i, això, que hauria de ser una virtut amb qualsevol altre entrenador, amb ell, és un llast paralitzador. Mourinho ha fet un Madrid a la seva imatge i semblança: antipàtic, prepotent, agra, xulesc, desagradable, malcarat, ploraner...Un Madrid que és rebut amb hostilitat allà on va, perquè, quina altra manera hi ha de rebre l’enemic? S’ha especialitzat en crear-se enemics en tots i cadascun dels racons d’Espanya, quan era, justament, el seu habitat natural, còmplice i més proper. S’ho ha guanyat a pols i el rebuig que provoca no és més que el producte de la seva lamentable actitud. Tot això només és mitjanament tolerable si els resultats acompanyen. Els resultats poden servir de coartada per justificar determinades situacions mentre, aquests, siguin favorables, però, si no ho són? Quina compensació pot tenir el desafecte, si va acompanyat del fracàs?

Col·leccionar carabasses

Amb accent

La gramàtica és una prerrogativa inserida en la condició humana, a través de la qual podem fer una lectura força clara del nostre comportament. Posem per cas, la puntuació. Un text sense accents, punts i comes, és un text confús, sense significat i/o, en el millor dels casos, obscur. Posar els accents allà on toca, és vital perquè la frase funcioni i s’entengui. Els punts, les comes, els dos punts, el punt i coma, són elements imprescindibles per a la respiració i la pausa. Marquen el ritme i donen consistència i versemblança a l’exposició. L’absència de puntuació ens aboca, indefectiblement, a la incomprensió. El mateix passa amb la incoherència, una incoherència gramatical ens du a una frase sense sentit. Utilitzar la coherència com a eix vertebrador del llenguatge és la millor, i diria que única manera, de que el missatge arribi, s’entengui i sigui creïble. Aplicar les normes de la gramàtica al nostre quefer diari és una pràctica molt reveladora, la mateixa incoherència que ens porta a construir frases sense sentit, és la que, a la vida, ens durà a la infelicitat i a la frustració. Posar l’accent on toca és molt més que una simple correcció ortogràfica.

Fina ironia

Exit

Prou d’històries, ja n’hi ha massa,
mastegot i taula rasa.
Baldufaire capsigrany,
ves al tanto amb el parany.
Si no et creus la gran mentida
potser trobis la sortida.

Glaçats

Orgullosament erecta

Disfunció erèctil

Terrassa 1 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Arribes i arribes i arribes i…no culmines. Tots els condicionants, la millor situació possible, el partenaire rendit als teus peus i...la fots fora. Tenim el lloc, tenim la cita, tenim una parella disposada a jugar i una bona predisposició. Hi posem ganes, fem bé els preliminars i quan sembla que ho tenim tot de cara, som incapaços de ficar-la. La tensió, el pes de la responsabilitat, les preocupacions per la crisi econòmica, la manca d’autoestima, la por a les conseqüències,...que cony fa que ens costi tant acabar? Tenim els vímets i un bon instrumental fins a tres quarts de camp, però ens estovem davant de porta i som ineficaços, just en el moment que no ho hauríem de ser. Sortir a lligar no ha estat mai un problema, de fet, acostumem a tenir cert cartell, però cal mantenir el prestigi i la llegenda arribant de tant en tant a l’orgasme. Lligar sense consumar et porta a la frustració i amb ella, una sensació d’impotència a la que és difícil sobreposar-se. Posem els mitjans per corregir aquesta disfunció erèctil sinó volem acabar amb un insuportable i dolorós mal d’ous.

Mort de riure

Lluny del caliu
The walking dead

Tinc un vell conegut, que no amic, que, a la vista dels seus darrers moviments, s’està comportant com un veritable desconegut. Potser això només sigui un error d’apreciació i el que ara va emergint amb desfermada virulència, sempre hagi estat latent en el seu indesxifrable interior. És curiosa, i sorprenent alhora, la capacitat d’equivocar-se que tenen les persones respecte a les qualitats del pròxim. Persones que semblen d’entrada una cosa, per acabar, al poc temps, sent una caricatura d’elles mateixes o un espectre fantasmal abocat a la desconstrucció. Persones que amaguen, darrera unes formes educades i civilitzades, un escenari de paranoia, insatisfacció i destrucció irracional. Una realitat amarga barallada amb el món i alimentada per una obsessió malaltissa i primària. És com si un bon dia (és un dir), aquella persona que coneixies, hagués estat mossegada per un zombi i, com a conseqüència de la mossegada, s’hagués transformat en un mort vivent sense possibilitat de redempció. I ara, me’l miro i no el veig, o millor dit, el veig deambulant pels carrers com una ànima en pena, intentant queixalar tot allò que es mogui per a satisfer els seus baixos instints o, simplement, la seva penosa necessitat de sang. Un mort vivent que es desplaça matusserament, demanant a crits que algú acabi amb el seu suplici.

All you need is love

Matrimoni làpida

Els xinesos, que són molt tocats i posats, en tot allò relacionat amb les tradicions, tenien, fins a principis del segle passat, un estrany, però arrelat costum; les famílies no entenien la seva existència sense la socialització amb altres famílies i el vehicle per aconseguir aquesta imprescindible relació era mitjançant el matrimoni de les filles. Aquesta era la porta més natural i eficaç per entrar en contacte amb altres clans i engrandir, enfortir i consolidar la família. Així, les noies eren obligades a casar-se per tal de fer efectiu aquest vincle. No és d’estranyar que aquestes noies, forçades al matrimoni, cerquessin formules imaginatives per acontentar els seus progenitors, alhora que mantenien el seu status de llibertat. El model triat, per increïble que pugui semblar, va ser el de casar-se amb homes morts, preferentment joves en edat de merèixer i que haguessin traspassat recentment. Aquesta modalitat, que es va fer tremendament popular, és el que es va anomenar: casar-se amb una làpida. Amb aquest fred matrimoni, les famílies aconseguien el seu objectiu de relacionar-se amb altres famílies i, la noia, una posició social reconeguda sense perdre la seva independència. D’aquest costumari, i/o comportament social, en podrem fer la lectura que més ens convingui i extreure les conclusions que s’ajustin a la nostra manera de veure les coses. En podrem fer judicis de valor i comentaris més o menys enginyosos que posin a prova el nostre talent. Però, el que no podrem obviar, és que tot present es construeix sobre la base d’un passat i, aquest passat, ens agradi o no, sempre deixa un pòsit. Qui no coneix, en l’actualitat, algun matrimoni làpida?