Bodelaire
Els fruits del paradís

La lògica s’ha acabat imposant. I això que sembla lògic sobre el paper, no és tan normal en el món del futbol. De Bode no ha tingut rival, al menys, cap que s’hagi atrevit a donar-li rèplica en el moment i la manera que tocava. Els possibles adversaris han estat porucs (no diré covards, per no ofendre) davant l’abisme, o potser massa intel•ligents, en no voler llençar les naus, inexorablement, contra les roques. S’han estimat més no fer el ridícul davant una missió impossible i on, per al seu propi escarni, se’ls hi haguessin vist totes les misèries. És molt més còmode, sense cap mena de dubte, exercir la crítica des de posicions allunyades de qualsevol responsabilitat i esperar, pacientment, el desgast del que pren decisions. De Bode, i el seu nou equip, tindran, a partir d’ara, 6 anys per endavant per acabar de desplegar un projecte que ja ha començat a donar resultats i que, malgrat les dificultats inicials i els desencaixos emocionals, s’ha acabat per significar com un dels projectes més reeixits del panorama futbolístic del nostre país. Una bona gestió, tard o d’hora, acaba obtenint el premi que es mereix i que, honestament, es perseguia. La convicció en allò que es creu i la paciència per dur-ho a terme, són i han sigut, fonamentals en els darrers 4 anys, malgrat els paranys indiscriminats i els nombrosos cants de sirena que han intentat, sense èxit, canviar el rumb traçat. He de confessar que m’hauria agradat presentar-me a les eleccions i debatre amb l’amic De Bode sobre el bé i el mal, sobre el present i el futur de l’Europa. Sobre el molt que s’ha fet i el molt que cal fer i, encara més, de com fer-ho. Sincerament, m’hagués encantat intercanviar idees en qualsevol radio o televisió pública i que de la confrontació en guanyés l’Europa. Però no hi havia res a fer, en l’hipotètic cas de presentar-me i arribat el moment de la votació, jo també hagués votat De Bode.

Feu el fotut favor de ser bons, o li trec la caputxa

Pel gluten

Si jo entenc, i respecto (faltaria més), que el teu país sigui Espanya, perquè tu no entens que el meu sigui Catalunya? És un problema intel•lectual, d’ignorància o, simplement, de mala llet? Tant costa imaginar una realitat diferent a la pròpia? Tenen el espanyols una anomalia metabòlica que els fa ser intolerants a la diversitat, similar a aquells que pateixen intolerància al gluten o a la lactosa? Es pot tractar? O haurem de viure tots plegats, in eternum, amb aquesta disfunció invalidant? Al segle XXI, es fa estrany que no es pugui trobar un remei incruent que permeti una vida saludable més enllà de les intoleràncies de qualsevol mena. Si hi ha un munt de productes alternatius al gluten i a la lactosa, que impedeix trobar una fórmula perquè els soferts espanyols superin la seva atàvica intolerància i visquin sense estrés i sense Catalunya? La ciència ha de trobar una solució, donat que la política sembla incapaç de fer-ho. Apostem per la recerca científica i que no ens donin més pel gluten.

Torres de comunicació

Fem un promig

Desgraciadament, o no, interpretem a les persones pels seus actes i les seves paraules, i no per les seves intencions o els seus pensaments. Per això és tan important fer coincidir allò que es pensa amb allò que es diu i tenir l’habilitat de traduir en fets reals, les intencions imaginàries. D’aquesta coincidència dependrà la nostra valoració i la imatge que transmetem. Es pot donar el cas, i de fet, és bastant habitual, que acostumat a viure amb un mateix, amb els propis pensaments, es perdi de vista la imatge que projectem, per això, no va gens malament, de tant en tant, escoltar el que els demès en pensen de tu, si més no, per fer un promig i tenir una idea més pròxima a la realitat.

Llença la pedra i amaga la mà

Construir el buit

Un arquitecte que construeix cases. Un arquitecte que projecta espais on poder viure. Un arquitecte que, en canvi, és incapaç d’aconseguir que la gent que hi viu a les seves cases, sigui feliç. Error de càlcul, error de disseny, error de concepte,...El que hauria d’haver estat un oasi en mig del desert, un recés de pau, s’ha acabat convertint, per múltiples i desgraciades circumstàncies, en un cau de feristeles des d’on salten al buit els seus habitants. Bloc dormitori on la vida no és possible i on senyoreja el desencant i la desesperació. Cul de sac, carreró sense sortida, monument al fracàs del que l’arquitecte n’és un dels responsables: el que hi posa el nom i signa el projecte. Arquitecte que veu, paral•lelament, com la seva família s’ensorra, incapaç de crear un espai on els seus membres siguin mínimament feliços i dotar-lo dels condicionants necessaris per a una vida pròspera. La incapacitat de l’arquitecte per construir espais de llum, que el durà, indefectiblement, a l’autodestrucció.

Fulles paral·leles

Qui no és escèptic és perquè no vol.

Perquè es vegi de lluny, de molt lluny

No paga la pena

El que no se li pot negar a Mourinho, i que ha aconseguit amb escreix, és que el seu equip se li assembli com el reflex d’un mirall. Ha fet un calc de la seva personalitat i, això, que hauria de ser una virtut amb qualsevol altre entrenador, amb ell, és un llast paralitzador. Mourinho ha fet un Madrid a la seva imatge i semblança: antipàtic, prepotent, agra, xulesc, desagradable, malcarat, ploraner...Un Madrid que és rebut amb hostilitat allà on va, perquè, quina altra manera hi ha de rebre l’enemic? S’ha especialitzat en crear-se enemics en tots i cadascun dels racons d’Espanya, quan era, justament, el seu habitat natural, còmplice i més proper. S’ho ha guanyat a pols i el rebuig que provoca no és més que el producte de la seva lamentable actitud. Tot això només és mitjanament tolerable si els resultats acompanyen. Els resultats poden servir de coartada per justificar determinades situacions mentre, aquests, siguin favorables, però, si no ho són? Quina compensació pot tenir el desafecte, si va acompanyat del fracàs?

Col·leccionar carabasses

Amb accent

La gramàtica és una prerrogativa inserida en la condició humana, a través de la qual podem fer una lectura força clara del nostre comportament. Posem per cas, la puntuació. Un text sense accents, punts i comes, és un text confús, sense significat i/o, en el millor dels casos, obscur. Posar els accents allà on toca, és vital perquè la frase funcioni i s’entengui. Els punts, les comes, els dos punts, el punt i coma, són elements imprescindibles per a la respiració i la pausa. Marquen el ritme i donen consistència i versemblança a l’exposició. L’absència de puntuació ens aboca, indefectiblement, a la incomprensió. El mateix passa amb la incoherència, una incoherència gramatical ens du a una frase sense sentit. Utilitzar la coherència com a eix vertebrador del llenguatge és la millor, i diria que única manera, de que el missatge arribi, s’entengui i sigui creïble. Aplicar les normes de la gramàtica al nostre quefer diari és una pràctica molt reveladora, la mateixa incoherència que ens porta a construir frases sense sentit, és la que, a la vida, ens durà a la infelicitat i a la frustració. Posar l’accent on toca és molt més que una simple correcció ortogràfica.

Fina ironia

Exit

Prou d’històries, ja n’hi ha massa,
mastegot i taula rasa.
Baldufaire capsigrany,
ves al tanto amb el parany.
Si no et creus la gran mentida
potser trobis la sortida.

Glaçats

Orgullosament erecta

Disfunció erèctil

Terrassa 1 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Arribes i arribes i arribes i…no culmines. Tots els condicionants, la millor situació possible, el partenaire rendit als teus peus i...la fots fora. Tenim el lloc, tenim la cita, tenim una parella disposada a jugar i una bona predisposició. Hi posem ganes, fem bé els preliminars i quan sembla que ho tenim tot de cara, som incapaços de ficar-la. La tensió, el pes de la responsabilitat, les preocupacions per la crisi econòmica, la manca d’autoestima, la por a les conseqüències,...que cony fa que ens costi tant acabar? Tenim els vímets i un bon instrumental fins a tres quarts de camp, però ens estovem davant de porta i som ineficaços, just en el moment que no ho hauríem de ser. Sortir a lligar no ha estat mai un problema, de fet, acostumem a tenir cert cartell, però cal mantenir el prestigi i la llegenda arribant de tant en tant a l’orgasme. Lligar sense consumar et porta a la frustració i amb ella, una sensació d’impotència a la que és difícil sobreposar-se. Posem els mitjans per corregir aquesta disfunció erèctil sinó volem acabar amb un insuportable i dolorós mal d’ous.

Mort de riure

Lluny del caliu
The walking dead

Tinc un vell conegut, que no amic, que, a la vista dels seus darrers moviments, s’està comportant com un veritable desconegut. Potser això només sigui un error d’apreciació i el que ara va emergint amb desfermada virulència, sempre hagi estat latent en el seu indesxifrable interior. És curiosa, i sorprenent alhora, la capacitat d’equivocar-se que tenen les persones respecte a les qualitats del pròxim. Persones que semblen d’entrada una cosa, per acabar, al poc temps, sent una caricatura d’elles mateixes o un espectre fantasmal abocat a la desconstrucció. Persones que amaguen, darrera unes formes educades i civilitzades, un escenari de paranoia, insatisfacció i destrucció irracional. Una realitat amarga barallada amb el món i alimentada per una obsessió malaltissa i primària. És com si un bon dia (és un dir), aquella persona que coneixies, hagués estat mossegada per un zombi i, com a conseqüència de la mossegada, s’hagués transformat en un mort vivent sense possibilitat de redempció. I ara, me’l miro i no el veig, o millor dit, el veig deambulant pels carrers com una ànima en pena, intentant queixalar tot allò que es mogui per a satisfer els seus baixos instints o, simplement, la seva penosa necessitat de sang. Un mort vivent que es desplaça matusserament, demanant a crits que algú acabi amb el seu suplici.

All you need is love

Matrimoni làpida

Els xinesos, que són molt tocats i posats, en tot allò relacionat amb les tradicions, tenien, fins a principis del segle passat, un estrany, però arrelat costum; les famílies no entenien la seva existència sense la socialització amb altres famílies i el vehicle per aconseguir aquesta imprescindible relació era mitjançant el matrimoni de les filles. Aquesta era la porta més natural i eficaç per entrar en contacte amb altres clans i engrandir, enfortir i consolidar la família. Així, les noies eren obligades a casar-se per tal de fer efectiu aquest vincle. No és d’estranyar que aquestes noies, forçades al matrimoni, cerquessin formules imaginatives per acontentar els seus progenitors, alhora que mantenien el seu status de llibertat. El model triat, per increïble que pugui semblar, va ser el de casar-se amb homes morts, preferentment joves en edat de merèixer i que haguessin traspassat recentment. Aquesta modalitat, que es va fer tremendament popular, és el que es va anomenar: casar-se amb una làpida. Amb aquest fred matrimoni, les famílies aconseguien el seu objectiu de relacionar-se amb altres famílies i, la noia, una posició social reconeguda sense perdre la seva independència. D’aquest costumari, i/o comportament social, en podrem fer la lectura que més ens convingui i extreure les conclusions que s’ajustin a la nostra manera de veure les coses. En podrem fer judicis de valor i comentaris més o menys enginyosos que posin a prova el nostre talent. Però, el que no podrem obviar, és que tot present es construeix sobre la base d’un passat i, aquest passat, ens agradi o no, sempre deixa un pòsit. Qui no coneix, en l’actualitat, algun matrimoni làpida?

Bany de masses

Por al ridícul

De vegades el que, en principi, podria entendre’s com un càstig i, segurament, la intenció és que ho sigui, acaba sent una benedicció de Déu per a la persona a la que es vol escarmentar. El fet infantil de pretendre castigar a una persona retirant-li la paraula, no deixa de ser un contrasentit. Si el que es vol és ferir i/o perjudicar a una determinada persona, res més inconvenient que deixar-li de parlar. És justament el poder demolidor de la paraula el que pot treure-li els colors, empipar-lo i assotar-lo fins a dir-ne prou. Retirar-li la paraula és fer-lo feliç i donar-li un espai de tranquil•litat al que, amb tota certesa, no podia aspirar. Retirar-li la paraula és fer-li la vida fàcil i força gratificant. Retirar-li la paraula és, segurament, el que l’altra persona estava desitjant. Retirar la paraula a algú, no és més que un monumental error, una marrada estratègica que només es pot entendre si el que realment succeeix és que no es té res a dir o, simplement, es té por a fer el ridícul.

MIR a-ho

Decadència

Una llengua, un estat

Sembla, a la vista dels darrers esdeveniments, que aquest axioma sigui l’únic possible. Si tothom entén i defensa que un estat ha de tenir una única llengua vehicular i totes les comunicacions s’han de fer en aquesta llengua, excloent qualsevol altra opció, queda clar que la solució està en la mateixa proposició: tota llengua ha de tenir un estat propi que la justifiqui i doni sortida. El català, per tant, ha de tenir el seu propi marc de normalitat on poder exercitar-se i aquest no és un altre que el de tenir un estat propi. Ho han dit els espanyols que en això d’encaixos i serrells constitucionals en saben un munt. No hi ha cap altra sortida: si l’espanyol ha de ser l’única llengua d’Espanya, per principis i, també, per estalvi econòmic, el català ha de ser l’única llengua de Catalunya per la mateixa raó. I si la llengua configura l’Estat, amb quin argument se li pot negar aquest dret a catalunya?

Amb el futur a l'esquena

Gràcies enemics

Deien els filòsofs grecs, entre moltes altres coses, que dels enemics en podem treure un profit moral. Per no donar la raó als qui no ens perdonen ni una, ens veiem obligats a tenir una conducta irreprotxable. Dels grecs sempre se n’aprèn, no debades, han estat els pares de la nostra civilització i, és sobradament conegut, el desfici que tenen tots els pares per alliçonar-nos, donar pautes i marcar el camí per on anar tirant. En aquest cas, cal reconèixer que els grecs tornen a encertar-la. Què seria de nosaltres sense els nostres enemics? Són ells, i només ells, els que ens mantenen en alerta constant i activen, com cap altre estímul, la nostra capacitat per evolucionar. Gràcies a ells, i a la seva vigilant mirada, ens obliguem a ser cada cop millors, per a satisfacció personal, però, sobretot, per no ser objecte dels atacs demolidors d’aquells que ens tenen permanentment en el seu punt de mira. Els amics sovint ens temperen, ens relaxen i ens donen pau, en canvi, els enemics, sempre estan disposats a posar-nos les piles. Caldria doncs revisar el concepte d’enemic, sí amb ells, amb la seva intervenció, aconseguim fites que mai no aconseguiríem amb els suposats amics.

Un cop de mà