Poma bullida

Europa D 1 – Pomar 0

Lliga Juvenil Segona Divisió

Davant, possiblement, el partit més difícil fins a la data, l’Europa ha donat la talla. Ha encès el foc que li convenia i, amb el punt just de temperatura, ha cuit el Pomar fins caramel•litzar-lo. L’Europa ha sobrevolat la ciutat dels pomers amb una autoritat incontestable i ha deixat clar qui és el líder del grup i qui no està madur per ser-ho. Caldran moltes hores de sol, molts litres d’aigua i una bona dosi de paciència perquè els sucres facin la seva feina i el Pomar arribi a aquell punt de maduració que el pugui acostar a un Europa adequadament dolç. Un resultat excessivament curt i perillós (per allò del qui perdona ho acaba pagant) que no ha reflexat, en cap moment, la gran diferència entre el joc mostrat per un i altre equip. L’Europa ha estat molt superior en totes les facetes del joc i només el poc encert de cara a porta i l’encert del porter rival han donat emoció als minuts finals. Sense exagerar, podríem estar parlant d’un 5 o 6 a zero i ningú, havent vist el partit, hi hauria posat cap objecció. Líders en solitari, a tres punts del segon i, sobretot, amb la sensació que tot depèn d’un mateix. Per poc que es facin bé les coses, i s’estan fent, aquesta lliga no es pot escapar. Si a l’evident qualitat, li afegim la predisposició, no ha d’haver obstacle que faci perillar el somiat i desitjat ascens. Els vímets hi són, només cal acabar de teixir amb humilitat i constància el cistell, per omplir-lo amb els fruits que es recullin. Jo el compro.

Millor caminar, que trepitjar

La trepitjada portuguesa

Dani Alves, jugador brasiler del Barça, ha fet recentment unes mesurades i encertades declaracions posant al seu lloc a l’inefable Mourinho, dient d’aquest, que no havia inventat el futbol. El susceptible portuguès ha respost, desafiant com sempre, i amb aquell to de perdonavides que el caracteritza, donant-li cínicament la raó al brasiler amb un: potser té raó Alves i jo no he descobert el futbol, però va ser un portuguès el que va descobrir el seu país. Amb menyspreu, Mourinho ha volgut fer una gràcia que, com sempre, se li torna en contra com un bumerang. No hauria d’estar el portuguès molt orgullós del passat del seu país i, encara menys del seu present, al menys no n’hauria de fer ostentació. Que Portugal “descobrís” l’actual Brasil, encara estar per discutir (als llibres d’Història em remeto), ja que va ser un espanyol, Yáñez Pinzón, el primer europeu que va arribar i trepitjar terra brasilera. Fruit d’aquesta controvèrsia encara cuegen els anomenats Pleitos Colombinos, per la titularitat de la descoberta. Però deixant de banda quin dels dos països n’és l’autor del “descobriment” (jo prefereix-ho anomenar-lo colonització), és que està molt clar, que ni Espanya, ni Portugal, és poden sentir orgullosos de la feina feta. En aquest sentit només cal comparar-los amb les colonitzacions de altres països europeus, com el Regne Unit o Holanda. Res a veure. Guaiteu sinó el lloc que ocupen, en el panorama internacional, països com ara Estats Units, Canadà, Australia, Sud-àfrica, India,...potencies mundials i/o països emergents i capdavanters als seus respectius continents. El Portugal exterior, ha fet tradicional i històricament el ridícul i la seva empremta ha estat més aviat un fre per als països que ha castigat, perdó, colonitzat i, malgrat els seus enormes recursos i potencial, no han pogut reeixir per culpa del lamentable legat de la metròpoli. Interiorment, encara pitjor. Un país amb complexa d’inferioritat que no té un altre objectiu que assemblar-se a Espanya. Amb això ja està tot dit. Per això faria bé en Mourinho de mesurar les seves depreciacions que el deixen amb el cul a l’aire i donen una idea bastant exacta del nivell del seu intel•lecte. No ofèn qui vol (i Mourinho en vol molt) sinó qui pot i Mourinho no ha descobert el futbol, ni va “descobrir” Brasil. Un Brasil que, 500 anys desprès, encara no s’ha refet de la petjada, millor dit, de la trepitjada portuguesa.

Menuda cançó, menuda interpretació

Petit, petitó, petitet, com el patufet

Entrenador amb àngel

Can Vidalet 0 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Si teniu habitualment la paciència, i perquè no dir-ho, la indulgència de llegir-me, sabreu de la meva aversió a donar noms, a personalitzar les gestes o les desfetes i portar-les al terreny individual. El futbol, possiblement més que cap altre esport, és un joc d’equip i, correspon a l’equip, el mèrit dels èxits i també dels fracassos. D’aquí, i per això, la meva insistència en defugir els personalismes i apostar per una visió global i de conjunt. Però, com en qualsevol altre àmbit, hi ha excepcions que s’ho valen i que, per justícia, han de tenir el seu minut de glòria. És cert que un equip és un conjunt de coses i una suma de voluntats, però això, que aparentment sembla un plantejament obvi i molt senzill, a la pràctica no resulta tan fàcil. Es necessita un galvanitzador, un eix vertebrador que, amb mà ferma i idees clares, aglutini un munt de personalitats diverses, capricioses i amb interessos, sovint, divergents. Estic parlant de Toni Cosano, l’entrenador del Juvenil A de l’Europa que, amb una coherència inusual, ha aconseguit un bloc sense fissures, capaç de tenir una personalitat pròpia i ben definida a prova de crítics impenitents i aduladors bavosos. Són molts els que l’han volgut vinclar, els que l’han volgut vençut i rendit, però aquest Toni té àngel, un àngel de la guarda que el blinda contra els cants de sirena i la desinformació malintencionada i nècia. Crec que no m’equivoco, perquè conec abastament la peça que hi ha al teler, si us suggereix-ho que us cordeu els cinturons, això només ha fet que començar i ja no hi ha qui ho aturi. El partit? Excitant.

Dona'm cinc minuts

Wanted

Qui més qui menys ha vist alguna pel•lícula del vell Far West, curulla de cartells, on sobre el peu de la paraula wanted, es podia veure la fotografia del forajido de torn. D’aquell malfactor buscat per la justícia per les seves malifetes i els seus actes que anaven contra la convivència en un territori a anys llum de l’ordre i la civilització. Sense contemplacions, no es dubtava en vulnerar el dret fonamental a la pròpia imatge i es feien públiques les d’aquells que, amb el seu comportament, havien contravingut les lleis de la comunitat. L’edició de les imatges servien per escarni públic, alhora que facilitaven la seva localització i detenció. Davant d’abusos com el que hem sofert recentment per part d’un petit i privilegiat col•lectiu amb un comportament insolidari i xantatgista que ha col•lapsat els aeroports i ha arruïnat les expectatives de milers de persones, no ens podem permetre el luxe de romandre indiferents. Davant d’actes d’aquesta rellevància, que comprometen la pau social, s’hauria de recuperar el costum del vell Far West i poder fer públiques les fotografies dels màxims responsables de la ignominiosa acció perquè les víctimes innocents tinguessin l’oportunitat de conèixer les cares d’aquells que tan greument els han perjudicat. Les fotografies haurien d’estar penjades en tots els llocs públics: supermercats, cinemes, transports públics, centres comercials,...Així, quan aquestes persones fossin reconegudes, podrien tastar la seva pròpia medicina i notarien, de forma directa i sense intermediaris, l’escalf de la gent i les simpaties que generen. Potser d’aquesta manera prendrien consciència dels seus actes i d’haver-se comportat com uns autèntics forajidos.

Absència en esència

Naturalment

Que què faria si em donessin la pilota d’or? Passar-la.

Xavi Hernández

Potes, cames, llits

No avancem esdeveniments

Hi ha gent que es passa el dia patint pel canvi climàtic. No és un contrasentit? No és precisament el canvi, justament, la característica principal del clima? Estic segur que si el clima no canviés, hi hauria molta més gent preocupada de la que hi ha ara.
En el mateix sentit, hi ha determinats cercles de població especialment alarmats pel desglaç dels pols: l’escalfament global està desfent les glaceres, diuen. I si sota del gel hi apareixen tresors extraordinaris? I si trobem un dinosaure intel•ligent que parla i ens ajuda a resoldre els problemes del món?
Ens hauríem d’anar acostumant als canvis que han estat, tradicionalment, el motor del progrés. Tenim una llarga història que ens ho avala i que, un bon dia, ens va rescatar de les cavernes.

Glamour indiscret

La meva mare a Wikileaks

Si us dic que la meva mare té tres pits i d’un d’ells raja llet condensada, no em creureu. Però si us confesso que, durant la primavera de 1962 i en una de les visites de Franco a Barcelona, la meva mare va haver de visitar al dictador a la seva suite de l’hotel Ritz de la Gran Via per apedaçar el seu vestit de Capità General de tots els exercits, que havia sofert un lamentable estrip per culpa d’un inconvenient augment de volum abdominal, la cosa es posa interessant. Si us dic que la meva mare era una de les millors cosidores de la seva època, amb negoci propi al carrer Trafalgar i que per la seva proximitat a l’hotel, li donava habitualment servei. Si us dic que aquella trobada accidental no va ser l’única i que desprès d’aquella en varen haver unes quantes més. Si us dic que la meva mare va viatjar dues vegades d’amagat a un parador de Fornillos de Aliste a la província de Zamora per trobar-se amb el dictador. Si us dic que tot això que sembla una invenció fabulada té el seu origen en que la meva mare havia estat Gaiatera Major, és a dir, reina de les festes de Castelló de la Plana (el que és l’equivalent a les falles de València) i que això dóna una idea de la seva extraordinària bellesa. Bellesa que va captivar al Caudillo fins a l’extrem que, d’una relació de més de tres anys, la meva mare quedés embarassada i, el 10 de juny de 1965, nasqués el meu germà en el més absolut secret. Us podria donar molts detalls: dades, dates, noms i cognoms de persones que n’estaven al corrent, informacions triangulades i contrastades, fotografies del meu germà on s’aprecien les similituds, testimonis,...i un munt de coses més que bastirien aquest sorprenent relat, fins el punt, que molts de vosaltres començaríeu a donar crèdit a aquesta història. Només mancaria una cosa, un petit detall, si aquest relat aconseguís ser filtrat per Wikileaks, es donaria com absolutament cert i tindria, aleshores, un ressò mundial inimaginable i unes conseqüències imprevisibles, encara que no tingués res de cert i fos producte de la fantasia al servei de no se sap quins interessos. Quina pena que Wikileaks no s’hi fixi en mi i no faci de la meva mentida una incontestable veritat.

Why?

Peixos d'alçada

Al meu cervell que desconec

Al meu cervell que desconec
vénen imatges d’impostura
de cavallers que amb renec
s’han desfet de la muntura.

De llops de nit
que ataquen a traïció
traient profit
de la seva foscor.

Al meu cervell que desconec
trobo el gest deslleial
d’aquell que amb esbufec
es pensa que tot s’hi val.

De presumptes juraments
i fidelitats compromeses
que les escombren els vents
i les falses promeses.

Al meu cervell que desconec
hi apareixen bandolers
que amb un afilat bec
S’emporten els calers.

Un genet prepotent
amb maneres d’altivesa
menat per un torrent
d’insultant baixesa.

Al meu cervell que desconec
hi entren foscos presagis
pervers desassossec
de futurs adagis.

Arguments de cristall
de fragilitat extrema
enfilats per un ventall
cap a l’urna que crema.

Gallina de piel

Solitud de barca

Al revés

Avui m’he posat el pijama al revés i he començat la nit despertant-me, per acabar dormint-me.

Facewall

Gata sobre teulada de zinc (a zero) calenta

Seguint les recomanacions de la grada del Camp Nou a Mourinho: vete al teatro, vete al teatro! Vaig pensar: i perquè no? Entre l’abundància de propostes interessants em vaig decantar per La Gata; un text extraordinari i, per altra banda, prou conegut en les seves diferents versions, potser la que més, aquell inoblidable duel entre la gata Maggie/Elisabeth Taylor i l’ambigu Brick/Paul Newman. Amb aquest precedent era fàcil caure en la comparació i que les potents imatges del passat recobressin vida fins el punt d’enterbolir la versió del renovat Teatre Lliure de Gràcia. Doncs, res de res. La versió/adaptació d’Alex Rigola torna a fer diana. Una posada en escena que reforça, i de quina manera, el text fins a esdevenir un element determinant que condueix, entre cotons, la pròpia història. Una escenografia que s’explica per ella mateixa i que és el suport perfecte d’uns personatges que combinen habilitat i eficiència per fer-nos entendre, amb les paraules justes, tot el que subjau darrera el text. Una brillant interpretació al servei d’uns personatges molt ben perfilats i amb una potent càrrega emocional a punt del col•lapse. Rigola extreu l’essencial perquè no falti res i res sigui sobrer. Noranta minuts de pura delícia que un públic lliurat sap reconèixer i premiar. Permeteu-me la confidència: m’hauria estat una bona estona dalt d’aquella teulada, des d’on les perspectives eren força amples i excitants. Per acabar, insistir en la recomanació: Mourinho, deixa’t de collonades i vine al teatre, una gata t’espera per ensenyar-te les ungles i fer-te un home de profit.

Bones noticies

Coses que s’expliquen

“Una adversitat lleu activa la intel•ligència, però si és molt forta pot suscitar tot el contrari”.

Ara entenc moltes de les decisions del Tribunal Constitucional: la infància dels seus membres hauria d’haver estat, per força, traumàtica.

Arguments intolerables

Presó constitucional

Que una societat democràtica ha de tenir la seva Constitució, sembla que ningú ho posa en dubte. Que quan no es té, ha de ser un objectiu prioritari aconseguir-la, tampoc. La Constitució ha de ser, i de fet és, el full de ruta, el marc que ens garanteix els drets i ens recorda els deures, és, en definitiva, l’ instrument que ordena i pacifica la convivència. La Constitució, ben entesa, ha de ser una aspiració legitima i absolutament necessària que garanteix les llibertats democràtiques. La Constitució ha de ser un principi, però mai un final. És, en la seva essència, un lloc per avançar, un lloc de partida, però mai un punt d’arribada. Una eina de treball per anar canviant tot allò que la societat, en la seva evolució natural, demandi. La constitució ha de ser laica i fruit d’aquesta laïcitat, mai ha de ser presa com a dogma de fe. Tot el que representi sacralitzar-la i immobilitzar-la és anar en contra de la seva veritable i més profunda raó de ser. I ningú es mereix viure en una presó, per constitucional que aquesta sigui.

Arribar al Nirvana

Cal preservar les llengües, totes les llengües

Compartir sense renunciar

El guerrer sap que cap home no és una illa.
No pot lluitar tot sol; sigui quin sigui el seu pla, depèn d’altres persones. Necessita discutir la seva estratègia, demanar ajuda i, en els moments de repòs, tenir algú per explicar-li històries de combats al voltant de la foguera.
Però no deixa que els altres confonguin la seva camaraderia per inseguretat. És transparent en les seves accions i secret en els seus plans.
Un guerrer de la llum balla amb els companys, però no transfereix a ningú la responsabilitat dels seus passos.

Conversa entre gegants