dissabte, 11 de desembre del 2010
Wanted
Qui més qui menys ha vist alguna pel•lícula del vell Far West, curulla de cartells, on sobre el peu de la paraula wanted, es podia veure la fotografia del forajido de torn. D’aquell malfactor buscat per la justícia per les seves malifetes i els seus actes que anaven contra la convivència en un territori a anys llum de l’ordre i la civilització. Sense contemplacions, no es dubtava en vulnerar el dret fonamental a la pròpia imatge i es feien públiques les d’aquells que, amb el seu comportament, havien contravingut les lleis de la comunitat. L’edició de les imatges servien per escarni públic, alhora que facilitaven la seva localització i detenció. Davant d’abusos com el que hem sofert recentment per part d’un petit i privilegiat col•lectiu amb un comportament insolidari i xantatgista que ha col•lapsat els aeroports i ha arruïnat les expectatives de milers de persones, no ens podem permetre el luxe de romandre indiferents. Davant d’actes d’aquesta rellevància, que comprometen la pau social, s’hauria de recuperar el costum del vell Far West i poder fer públiques les fotografies dels màxims responsables de la ignominiosa acció perquè les víctimes innocents tinguessin l’oportunitat de conèixer les cares d’aquells que tan greument els han perjudicat. Les fotografies haurien d’estar penjades en tots els llocs públics: supermercats, cinemes, transports públics, centres comercials,...Així, quan aquestes persones fossin reconegudes, podrien tastar la seva pròpia medicina i notarien, de forma directa i sense intermediaris, l’escalf de la gent i les simpaties que generen. Potser d’aquesta manera prendrien consciència dels seus actes i d’haver-se comportat com uns autèntics forajidos.
Qui més qui menys ha vist alguna pel•lícula del vell Far West, curulla de cartells, on sobre el peu de la paraula wanted, es podia veure la fotografia del forajido de torn. D’aquell malfactor buscat per la justícia per les seves malifetes i els seus actes que anaven contra la convivència en un territori a anys llum de l’ordre i la civilització. Sense contemplacions, no es dubtava en vulnerar el dret fonamental a la pròpia imatge i es feien públiques les d’aquells que, amb el seu comportament, havien contravingut les lleis de la comunitat. L’edició de les imatges servien per escarni públic, alhora que facilitaven la seva localització i detenció. Davant d’abusos com el que hem sofert recentment per part d’un petit i privilegiat col•lectiu amb un comportament insolidari i xantatgista que ha col•lapsat els aeroports i ha arruïnat les expectatives de milers de persones, no ens podem permetre el luxe de romandre indiferents. Davant d’actes d’aquesta rellevància, que comprometen la pau social, s’hauria de recuperar el costum del vell Far West i poder fer públiques les fotografies dels màxims responsables de la ignominiosa acció perquè les víctimes innocents tinguessin l’oportunitat de conèixer les cares d’aquells que tan greument els han perjudicat. Les fotografies haurien d’estar penjades en tots els llocs públics: supermercats, cinemes, transports públics, centres comercials,...Així, quan aquestes persones fossin reconegudes, podrien tastar la seva pròpia medicina i notarien, de forma directa i sense intermediaris, l’escalf de la gent i les simpaties que generen. Potser d’aquesta manera prendrien consciència dels seus actes i d’haver-se comportat com uns autèntics forajidos.
Naturalment
Que què faria si em donessin la pilota d’or? Passar-la.
Xavi Hernández
Que què faria si em donessin la pilota d’or? Passar-la.
Xavi Hernández
divendres, 10 de desembre del 2010
No avancem esdeveniments
Hi ha gent que es passa el dia patint pel canvi climàtic. No és un contrasentit? No és precisament el canvi, justament, la característica principal del clima? Estic segur que si el clima no canviés, hi hauria molta més gent preocupada de la que hi ha ara.
En el mateix sentit, hi ha determinats cercles de població especialment alarmats pel desglaç dels pols: l’escalfament global està desfent les glaceres, diuen. I si sota del gel hi apareixen tresors extraordinaris? I si trobem un dinosaure intel•ligent que parla i ens ajuda a resoldre els problemes del món?
Ens hauríem d’anar acostumant als canvis que han estat, tradicionalment, el motor del progrés. Tenim una llarga història que ens ho avala i que, un bon dia, ens va rescatar de les cavernes.
Hi ha gent que es passa el dia patint pel canvi climàtic. No és un contrasentit? No és precisament el canvi, justament, la característica principal del clima? Estic segur que si el clima no canviés, hi hauria molta més gent preocupada de la que hi ha ara.
En el mateix sentit, hi ha determinats cercles de població especialment alarmats pel desglaç dels pols: l’escalfament global està desfent les glaceres, diuen. I si sota del gel hi apareixen tresors extraordinaris? I si trobem un dinosaure intel•ligent que parla i ens ajuda a resoldre els problemes del món?
Ens hauríem d’anar acostumant als canvis que han estat, tradicionalment, el motor del progrés. Tenim una llarga història que ens ho avala i que, un bon dia, ens va rescatar de les cavernes.
dijous, 9 de desembre del 2010
La meva mare a Wikileaks
Si us dic que la meva mare té tres pits i d’un d’ells raja llet condensada, no em creureu. Però si us confesso que, durant la primavera de 1962 i en una de les visites de Franco a Barcelona, la meva mare va haver de visitar al dictador a la seva suite de l’hotel Ritz de la Gran Via per apedaçar el seu vestit de Capità General de tots els exercits, que havia sofert un lamentable estrip per culpa d’un inconvenient augment de volum abdominal, la cosa es posa interessant. Si us dic que la meva mare era una de les millors cosidores de la seva època, amb negoci propi al carrer Trafalgar i que per la seva proximitat a l’hotel, li donava habitualment servei. Si us dic que aquella trobada accidental no va ser l’única i que desprès d’aquella en varen haver unes quantes més. Si us dic que la meva mare va viatjar dues vegades d’amagat a un parador de Fornillos de Aliste a la província de Zamora per trobar-se amb el dictador. Si us dic que tot això que sembla una invenció fabulada té el seu origen en que la meva mare havia estat Gaiatera Major, és a dir, reina de les festes de Castelló de la Plana (el que és l’equivalent a les falles de València) i que això dóna una idea de la seva extraordinària bellesa. Bellesa que va captivar al Caudillo fins a l’extrem que, d’una relació de més de tres anys, la meva mare quedés embarassada i, el 10 de juny de 1965, nasqués el meu germà en el més absolut secret. Us podria donar molts detalls: dades, dates, noms i cognoms de persones que n’estaven al corrent, informacions triangulades i contrastades, fotografies del meu germà on s’aprecien les similituds, testimonis,...i un munt de coses més que bastirien aquest sorprenent relat, fins el punt, que molts de vosaltres començaríeu a donar crèdit a aquesta història. Només mancaria una cosa, un petit detall, si aquest relat aconseguís ser filtrat per Wikileaks, es donaria com absolutament cert i tindria, aleshores, un ressò mundial inimaginable i unes conseqüències imprevisibles, encara que no tingués res de cert i fos producte de la fantasia al servei de no se sap quins interessos. Quina pena que Wikileaks no s’hi fixi en mi i no faci de la meva mentida una incontestable veritat.
Si us dic que la meva mare té tres pits i d’un d’ells raja llet condensada, no em creureu. Però si us confesso que, durant la primavera de 1962 i en una de les visites de Franco a Barcelona, la meva mare va haver de visitar al dictador a la seva suite de l’hotel Ritz de la Gran Via per apedaçar el seu vestit de Capità General de tots els exercits, que havia sofert un lamentable estrip per culpa d’un inconvenient augment de volum abdominal, la cosa es posa interessant. Si us dic que la meva mare era una de les millors cosidores de la seva època, amb negoci propi al carrer Trafalgar i que per la seva proximitat a l’hotel, li donava habitualment servei. Si us dic que aquella trobada accidental no va ser l’única i que desprès d’aquella en varen haver unes quantes més. Si us dic que la meva mare va viatjar dues vegades d’amagat a un parador de Fornillos de Aliste a la província de Zamora per trobar-se amb el dictador. Si us dic que tot això que sembla una invenció fabulada té el seu origen en que la meva mare havia estat Gaiatera Major, és a dir, reina de les festes de Castelló de la Plana (el que és l’equivalent a les falles de València) i que això dóna una idea de la seva extraordinària bellesa. Bellesa que va captivar al Caudillo fins a l’extrem que, d’una relació de més de tres anys, la meva mare quedés embarassada i, el 10 de juny de 1965, nasqués el meu germà en el més absolut secret. Us podria donar molts detalls: dades, dates, noms i cognoms de persones que n’estaven al corrent, informacions triangulades i contrastades, fotografies del meu germà on s’aprecien les similituds, testimonis,...i un munt de coses més que bastirien aquest sorprenent relat, fins el punt, que molts de vosaltres començaríeu a donar crèdit a aquesta història. Només mancaria una cosa, un petit detall, si aquest relat aconseguís ser filtrat per Wikileaks, es donaria com absolutament cert i tindria, aleshores, un ressò mundial inimaginable i unes conseqüències imprevisibles, encara que no tingués res de cert i fos producte de la fantasia al servei de no se sap quins interessos. Quina pena que Wikileaks no s’hi fixi en mi i no faci de la meva mentida una incontestable veritat.
dimecres, 8 de desembre del 2010
Al meu cervell que desconec
Al meu cervell que desconec
vénen imatges d’impostura
de cavallers que amb renec
s’han desfet de la muntura.
De llops de nit
que ataquen a traïció
traient profit
de la seva foscor.
Al meu cervell que desconec
trobo el gest deslleial
d’aquell que amb esbufec
es pensa que tot s’hi val.
De presumptes juraments
i fidelitats compromeses
que les escombren els vents
i les falses promeses.
Al meu cervell que desconec
hi apareixen bandolers
que amb un afilat bec
S’emporten els calers.
Un genet prepotent
amb maneres d’altivesa
menat per un torrent
d’insultant baixesa.
Al meu cervell que desconec
hi entren foscos presagis
pervers desassossec
de futurs adagis.
Arguments de cristall
de fragilitat extrema
enfilats per un ventall
cap a l’urna que crema.
Al meu cervell que desconec
vénen imatges d’impostura
de cavallers que amb renec
s’han desfet de la muntura.
De llops de nit
que ataquen a traïció
traient profit
de la seva foscor.
Al meu cervell que desconec
trobo el gest deslleial
d’aquell que amb esbufec
es pensa que tot s’hi val.
De presumptes juraments
i fidelitats compromeses
que les escombren els vents
i les falses promeses.
Al meu cervell que desconec
hi apareixen bandolers
que amb un afilat bec
S’emporten els calers.
Un genet prepotent
amb maneres d’altivesa
menat per un torrent
d’insultant baixesa.
Al meu cervell que desconec
hi entren foscos presagis
pervers desassossec
de futurs adagis.
Arguments de cristall
de fragilitat extrema
enfilats per un ventall
cap a l’urna que crema.
dimarts, 7 de desembre del 2010
Al revés
Avui m’he posat el pijama al revés i he començat la nit despertant-me, per acabar dormint-me.
Avui m’he posat el pijama al revés i he començat la nit despertant-me, per acabar dormint-me.
Seguint les recomanacions de la grada del Camp Nou a Mourinho: vete al teatro, vete al teatro! Vaig pensar: i perquè no? Entre l’abundància de propostes interessants em vaig decantar per La Gata; un text extraordinari i, per altra banda, prou conegut en les seves diferents versions, potser la que més, aquell inoblidable duel entre la gata Maggie/Elisabeth Taylor i l’ambigu Brick/Paul Newman. Amb aquest precedent era fàcil caure en la comparació i que les potents imatges del passat recobressin vida fins el punt d’enterbolir la versió del renovat Teatre Lliure de Gràcia. Doncs, res de res. La versió/adaptació d’Alex Rigola torna a fer diana. Una posada en escena que reforça, i de quina manera, el text fins a esdevenir un element determinant que condueix, entre cotons, la pròpia història. Una escenografia que s’explica per ella mateixa i que és el suport perfecte d’uns personatges que combinen habilitat i eficiència per fer-nos entendre, amb les paraules justes, tot el que subjau darrera el text. Una brillant interpretació al servei d’uns personatges molt ben perfilats i amb una potent càrrega emocional a punt del col•lapse. Rigola extreu l’essencial perquè no falti res i res sigui sobrer. Noranta minuts de pura delícia que un públic lliurat sap reconèixer i premiar. Permeteu-me la confidència: m’hauria estat una bona estona dalt d’aquella teulada, des d’on les perspectives eren força amples i excitants. Per acabar, insistir en la recomanació: Mourinho, deixa’t de collonades i vine al teatre, una gata t’espera per ensenyar-te les ungles i fer-te un home de profit.
dilluns, 6 de desembre del 2010
Coses que s’expliquen
“Una adversitat lleu activa la intel•ligència, però si és molt forta pot suscitar tot el contrari”.
Ara entenc moltes de les decisions del Tribunal Constitucional: la infància dels seus membres hauria d’haver estat, per força, traumàtica.
“Una adversitat lleu activa la intel•ligència, però si és molt forta pot suscitar tot el contrari”.
Ara entenc moltes de les decisions del Tribunal Constitucional: la infància dels seus membres hauria d’haver estat, per força, traumàtica.
Presó constitucional
Que una societat democràtica ha de tenir la seva Constitució, sembla que ningú ho posa en dubte. Que quan no es té, ha de ser un objectiu prioritari aconseguir-la, tampoc. La Constitució ha de ser, i de fet és, el full de ruta, el marc que ens garanteix els drets i ens recorda els deures, és, en definitiva, l’ instrument que ordena i pacifica la convivència. La Constitució, ben entesa, ha de ser una aspiració legitima i absolutament necessària que garanteix les llibertats democràtiques. La Constitució ha de ser un principi, però mai un final. És, en la seva essència, un lloc per avançar, un lloc de partida, però mai un punt d’arribada. Una eina de treball per anar canviant tot allò que la societat, en la seva evolució natural, demandi. La constitució ha de ser laica i fruit d’aquesta laïcitat, mai ha de ser presa com a dogma de fe. Tot el que representi sacralitzar-la i immobilitzar-la és anar en contra de la seva veritable i més profunda raó de ser. I ningú es mereix viure en una presó, per constitucional que aquesta sigui.
Que una societat democràtica ha de tenir la seva Constitució, sembla que ningú ho posa en dubte. Que quan no es té, ha de ser un objectiu prioritari aconseguir-la, tampoc. La Constitució ha de ser, i de fet és, el full de ruta, el marc que ens garanteix els drets i ens recorda els deures, és, en definitiva, l’ instrument que ordena i pacifica la convivència. La Constitució, ben entesa, ha de ser una aspiració legitima i absolutament necessària que garanteix les llibertats democràtiques. La Constitució ha de ser un principi, però mai un final. És, en la seva essència, un lloc per avançar, un lloc de partida, però mai un punt d’arribada. Una eina de treball per anar canviant tot allò que la societat, en la seva evolució natural, demandi. La constitució ha de ser laica i fruit d’aquesta laïcitat, mai ha de ser presa com a dogma de fe. Tot el que representi sacralitzar-la i immobilitzar-la és anar en contra de la seva veritable i més profunda raó de ser. I ningú es mereix viure en una presó, per constitucional que aquesta sigui.
diumenge, 5 de desembre del 2010
Compartir sense renunciar
El guerrer sap que cap home no és una illa.
No pot lluitar tot sol; sigui quin sigui el seu pla, depèn d’altres persones. Necessita discutir la seva estratègia, demanar ajuda i, en els moments de repòs, tenir algú per explicar-li històries de combats al voltant de la foguera.
Però no deixa que els altres confonguin la seva camaraderia per inseguretat. És transparent en les seves accions i secret en els seus plans.
Un guerrer de la llum balla amb els companys, però no transfereix a ningú la responsabilitat dels seus passos.
El guerrer sap que cap home no és una illa.
No pot lluitar tot sol; sigui quin sigui el seu pla, depèn d’altres persones. Necessita discutir la seva estratègia, demanar ajuda i, en els moments de repòs, tenir algú per explicar-li històries de combats al voltant de la foguera.
Però no deixa que els altres confonguin la seva camaraderia per inseguretat. És transparent en les seves accions i secret en els seus plans.
Un guerrer de la llum balla amb els companys, però no transfereix a ningú la responsabilitat dels seus passos.
Noble Sec
Poble Sec 2 - Europa D 4
Lliga Juvenil Segona Divisió
Un desplaçament curt per anar a un camp petit on l’Europa s’ha fet una mica més gran. Guanyar al camp d’un rival directe no és gens fàcil i fer-ho amb l’autoritat que ho ha fet avui l’equip escapulat, encara menys. L’Europa ha donat un pas important, però només un pas, en el seu camí cap al proper partit, un partit transcendental que haurà de donar la veritable mesura del seu potencial i el punt exacte de la seva maduresa. No val a badar. No es permeten relaxaments ni cofoismes que distreguin l’atenció i dilueixin la intensitat amb la que s’han d’afrontar tots i cadascun dels partits que encara han de venir. Tots amb el mateix valor i amb la mateixa importància de cara al recompte final. Avui ha estat un pas de gegant davant, permeteu-m’ho, un equip noble que ha volgut jugar sempre a futbol i ha venut molt cara la seva pell. Només un petit incident a les acaballes del partit, no pot enterbolir la bona predisposició dels dos equips que han plantejat el joc des d’una perspectiva absolutament generosa i esportiva. Una actitud que hauria de ser habitual quan parlem de futbol i que cada cop resulta més excepcional. Primer, jugar a futbol i desprès, que guanyi el millor. Gràcies a tots dos equips per entendre-ho d’aquesta manera.
Poble Sec 2 - Europa D 4
Lliga Juvenil Segona Divisió
Un desplaçament curt per anar a un camp petit on l’Europa s’ha fet una mica més gran. Guanyar al camp d’un rival directe no és gens fàcil i fer-ho amb l’autoritat que ho ha fet avui l’equip escapulat, encara menys. L’Europa ha donat un pas important, però només un pas, en el seu camí cap al proper partit, un partit transcendental que haurà de donar la veritable mesura del seu potencial i el punt exacte de la seva maduresa. No val a badar. No es permeten relaxaments ni cofoismes que distreguin l’atenció i dilueixin la intensitat amb la que s’han d’afrontar tots i cadascun dels partits que encara han de venir. Tots amb el mateix valor i amb la mateixa importància de cara al recompte final. Avui ha estat un pas de gegant davant, permeteu-m’ho, un equip noble que ha volgut jugar sempre a futbol i ha venut molt cara la seva pell. Només un petit incident a les acaballes del partit, no pot enterbolir la bona predisposició dels dos equips que han plantejat el joc des d’una perspectiva absolutament generosa i esportiva. Una actitud que hauria de ser habitual quan parlem de futbol i que cada cop resulta més excepcional. Primer, jugar a futbol i desprès, que guanyi el millor. Gràcies a tots dos equips per entendre-ho d’aquesta manera.
AVE Barça
El Barça ho ha tornat a fer. Fer que sembli fàcil allò que és difícil. Fer de la humilitat el punt de partida per doblegar totes les adversitats. Guanyar amb autoritat al camp per callar boques hertzianes i de passada, deixar en evidència als controladors aeris, a la federació espanyola, als fantasmes en colors i a la mare que els va parir a tots. El Barça està trobant estímuls en els escenaris més hostils, com aquell bacteri que viu de l’arsènic en un àmbit on fins ara es creia impossible la vida. L’equip de Guardiola (i el meu), aquest prodigi de sentit comú i, àdhuc, bellesa , està tan perfectament dissenyat que és capaç de convertir els atacs irracionals en energia renovada i vital. Ahir, no és que el Barça no baixés de l’autocar, que amb retard, però va baixar, sinó que endemés ho va fer per explicar al món que hi ha una extraordinària realitat més enllà de qualsevol obvietat. Ni la duresa d’un os, ni la indecència d’un as, ni la confabulació del: tots a una, no han pogut, una setmana més, amb un Barça que viatja en AVE. Per cert, l’Osasuna molt millor que el Madrid. Ho sento però algú ho havia de dir.
El Barça ho ha tornat a fer. Fer que sembli fàcil allò que és difícil. Fer de la humilitat el punt de partida per doblegar totes les adversitats. Guanyar amb autoritat al camp per callar boques hertzianes i de passada, deixar en evidència als controladors aeris, a la federació espanyola, als fantasmes en colors i a la mare que els va parir a tots. El Barça està trobant estímuls en els escenaris més hostils, com aquell bacteri que viu de l’arsènic en un àmbit on fins ara es creia impossible la vida. L’equip de Guardiola (i el meu), aquest prodigi de sentit comú i, àdhuc, bellesa , està tan perfectament dissenyat que és capaç de convertir els atacs irracionals en energia renovada i vital. Ahir, no és que el Barça no baixés de l’autocar, que amb retard, però va baixar, sinó que endemés ho va fer per explicar al món que hi ha una extraordinària realitat més enllà de qualsevol obvietat. Ni la duresa d’un os, ni la indecència d’un as, ni la confabulació del: tots a una, no han pogut, una setmana més, amb un Barça que viatja en AVE. Per cert, l’Osasuna molt millor que el Madrid. Ho sento però algú ho havia de dir.
dissabte, 4 de desembre del 2010
I tu no ho saps
Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes -i tu no ho saps- són les que practiques.
Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes -i tu no ho saps- són les que practiques.
Una dona que fingeix ser home que fingeix ser dona
La realitat, la tossuda realitat, sempre supera amb escreix la ficció. Pel•lícules com la de l’enunciat, no són més que un pàl•lid reflex d’allò que succeeix amb la més absoluta i natural quotidianitat. Persones indefinides, que estan per acabar i com diria el gran pensador Montilla: quan les veus, no saps si pugen o baixen. I jo afegiria, amb coneixement de causa, que no saps si van o venen. Persones que, en l’hipotètic cas de pertànyer a un grup, fan el possible per jugar a l’equivoc, provocant, d’una manera sistemàtica, el desconcert entre propis i estranys. Victor o Victoria, ni carn, ni peix, o totes dues alhora, per complicar als comensals la tria del vi. Persones que amb la seva aparença, les seves formes i la seva conducta fan dubtar, com en la pel•lícula, al mateix James Garner fins el punt de qüestionar la seva pròpia virilitat. Persones bipolars que no acaben de tenir clar si pertanyen al setè de cavalleria o als sioux. Si són del Custer o, més aviat, del Cavall Boig. Què deambulen perduts per Little Big Horn entre les plomes i les estrelles. Malgrat tot, el travestisme de la Julie Andrews a la pel•lícula, estava perfectament justificat, tenia una determinant raó de pes: passava gana. I això, és miri com es miri, és motiu suficient per justificar determinades conductes. Però, i els que van ben alimentats, quina coartada tenen?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)