Noble Sec

Poble Sec 2 - Europa D 4

Lliga Juvenil Segona Divisió

Un desplaçament curt per anar a un camp petit on l’Europa s’ha fet una mica més gran. Guanyar al camp d’un rival directe no és gens fàcil i fer-ho amb l’autoritat que ho ha fet avui l’equip escapulat, encara menys. L’Europa ha donat un pas important, però només un pas, en el seu camí cap al proper partit, un partit transcendental que haurà de donar la veritable mesura del seu potencial i el punt exacte de la seva maduresa. No val a badar. No es permeten relaxaments ni cofoismes que distreguin l’atenció i dilueixin la intensitat amb la que s’han d’afrontar tots i cadascun dels partits que encara han de venir. Tots amb el mateix valor i amb la mateixa importància de cara al recompte final. Avui ha estat un pas de gegant davant, permeteu-m’ho, un equip noble que ha volgut jugar sempre a futbol i ha venut molt cara la seva pell. Només un petit incident a les acaballes del partit, no pot enterbolir la bona predisposició dels dos equips que han plantejat el joc des d’una perspectiva absolutament generosa i esportiva. Una actitud que hauria de ser habitual quan parlem de futbol i que cada cop resulta més excepcional. Primer, jugar a futbol i desprès, que guanyi el millor. Gràcies a tots dos equips per entendre-ho d’aquesta manera.

Test oftalmo-lògic

AVE Barça

El Barça ho ha tornat a fer. Fer que sembli fàcil allò que és difícil. Fer de la humilitat el punt de partida per doblegar totes les adversitats. Guanyar amb autoritat al camp per callar boques hertzianes i de passada, deixar en evidència als controladors aeris, a la federació espanyola, als fantasmes en colors i a la mare que els va parir a tots. El Barça està trobant estímuls en els escenaris més hostils, com aquell bacteri que viu de l’arsènic en un àmbit on fins ara es creia impossible la vida. L’equip de Guardiola (i el meu), aquest prodigi de sentit comú i, àdhuc, bellesa , està tan perfectament dissenyat que és capaç de convertir els atacs irracionals en energia renovada i vital. Ahir, no és que el Barça no baixés de l’autocar, que amb retard, però va baixar, sinó que endemés ho va fer per explicar al món que hi ha una extraordinària realitat més enllà de qualsevol obvietat. Ni la duresa d’un os, ni la indecència d’un as, ni la confabulació del: tots a una, no han pogut, una setmana més, amb un Barça que viatja en AVE. Per cert, l’Osasuna molt millor que el Madrid. Ho sento però algú ho havia de dir.

El ball

I tu no ho saps

Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes -i tu no ho saps- són les que practiques.

Victor o Victoria

Una dona que fingeix ser home que fingeix ser dona

La realitat, la tossuda realitat, sempre supera amb escreix la ficció. Pel•lícules com la de l’enunciat, no són més que un pàl•lid reflex d’allò que succeeix amb la més absoluta i natural quotidianitat. Persones indefinides, que estan per acabar i com diria el gran pensador Montilla: quan les veus, no saps si pugen o baixen. I jo afegiria, amb coneixement de causa, que no saps si van o venen. Persones que, en l’hipotètic cas de pertànyer a un grup, fan el possible per jugar a l’equivoc, provocant, d’una manera sistemàtica, el desconcert entre propis i estranys. Victor o Victoria, ni carn, ni peix, o totes dues alhora, per complicar als comensals la tria del vi. Persones que amb la seva aparença, les seves formes i la seva conducta fan dubtar, com en la pel•lícula, al mateix James Garner fins el punt de qüestionar la seva pròpia virilitat. Persones bipolars que no acaben de tenir clar si pertanyen al setè de cavalleria o als sioux. Si són del Custer o, més aviat, del Cavall Boig. Què deambulen perduts per Little Big Horn entre les plomes i les estrelles. Malgrat tot, el travestisme de la Julie Andrews a la pel•lícula, estava perfectament justificat, tenia una determinant raó de pes: passava gana. I això, és miri com es miri, és motiu suficient per justificar determinades conductes. Però, i els que van ben alimentats, quina coartada tenen?

Donar la campanada

Fill de Camas

L’estultícia humana no té límits. La federació Sevillana de Futbol acaba d’atorgar a Sergio Ramos el guardó al joc net. L’ha distingit com a esportista modèlic entre els modèlics. Però la cosa no acaba aquí i per reblar el clau, el poble de Camas l’ha anomenat, sense rubor, fill predilecte. Tot plegat semblaria una broma de mal gust sinó fos perquè és una indecent realitat. Jugador modèlic? En tot cas com a model a no seguir i exemple a evitar. Pel que fa a l’altre reconeixement, el de fill predilecte de Camas, aquí no en tinc cap dubte: tothom coneix la seva predilecció per les cames, els turmells i altres parts de l’anatomia humana, sobre tot la d’aquells que tenen la gosadia d’amagar-li la pilota. Doneu ales als violents i se’ns farà de nit. Fill de ...

No tothom pot ser Forrest

Tonto el que ho llegeixi

Estava equivocat. Que beneit! Mira que creure que amb el repàs i l’exhibició de l’altre dia, s’havia acabat definitivament la tonteria. Quina santa innocència la meva! Ja ho deia Forrest Gump: tonto és el que diu tonteries. I en conseqüència i per lògica, el que diu tonteries és morfològicament tonto. I per que ho és? es pregunta la gent. Perquè no té remei i perquè es mantindrà fidel a la seva estupidesa morint amb ella, en un acte de suprema, irreversible i definitiva ignorància. Cap argument, cap canvi, cap circumstància per clara i nítida que sigui el farà rectificar. El tonto viu permanentment instal•lat en la seva tonteria i d’ella en fa religió i res ni ningú l’apartarà del camí triat. El tonto nega l’evidència i aquesta determinació encara li agreuja més, si cap, la tonteria. L’obra d’art que va dissenyar l’altre dia el Barça hauria d’haver causat, en persones normals, un efecte d’admiració sense reserves i el reconeixement d’una incontestable i indiscutible realitat. Però, ves per on, que, sense rubor, els tontos segueixen amb la seva escandalosa tonteria i, ben pensat, no podia ser d’una altra manera. Han fet de la tonteria un veritable patrimoni nacional i es rebolquen en ella com porcs en una cort. I nosaltres? Nosaltres passant de puntetes pels marges.

Fin-estres

L’estratègia magrebina

Aceu-ta un moment i melilla el que vols fer.

Integrisme integral

Déu totpoderós, creador de totes les coses

Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer.
Maleïdes les epidèmies i aquell qui les va fer.
Maleïda la mortalitat infantil i aquell qui la va fer.
Maleïda la intolerància i aquell qui la va fer.
Maleït l’odi i aquell qui el va fer.
Maleïda la misèria i aquell qui la va fer.
Maleïdes les catàstrofes naturals i aquell qui les va fer.
Maleïdes la infàmia i la mentida i aquell qui les va fer.
Maleïda la fam i aquell qui la va fer.
Maleïdes les desigualtats i aquell qui les va fer.
Maleïda la violència i el crim i aquell qui els va fer.
Maleïda la injustícia i aquell qui la va fer.
Maleïdes les malediccions i aquell qui les va fer.

Nit de llunes esplèndides

S’ha acabat la tonteria
(No m’ho puc treure del cap)

No és només que el Barça li hagi endossat 5 gols al Madrid, que també. No és només que tots els gols han arribat de jugada i cap a pilota aturada, que també. No és només que Mou tingués raó en una única cosa: que tots els rivals del Barça es deixen guanyar, que també. No és només la insultant superioritat dels blaugrana que va fer empal•lidir als blancs, que també. No és només la brutal possessió del Barça que va deixar al Madrid sense pilota i el va convertir en un espectador de luxe, que també. No és només un estratosfèric rondo de 94 minuts, que també. No és només la constatació d’una excelsa manera d’entendre el futbol i la seva aplicació pràctica davant 400 milions d’espectadors, que també. No és només la reivindicació de l’art enfront la mediocritat, que també. No és només una victòria inapel•lable, que també. No és només la victòria, sinó la manera d’aconseguir-la, que també. No és només que Messi sigui el número 1 i que Xavi sigui el 2 i Iniesta el 3 i Pujol el 4 i..., que també. No és només que el Barça jugués amb el Madrid i no contra el Madrid, que també. No és només que no hi hagi discussió, sinó que a ulls del món, no hi ha debat, que també. No és només que el Barça hagi caricaturitzat al Madrid fins a l’extrem de fer visibles tots els seus defectes i totes les seves mancances, que també. No és només que el Madrid sigui la imatge del super ego de Cristiano lluitant amb el seu propi ego i la impotència d’un inframental Ramos, que també. No és només que tot era qüestió de temps fins que s’enfrontessin tots dos equips i quedés en evidència la profunda diferència ètica i estètica que els separa, que també. No és només la mà oberta del Barça en contraposició a la patada destralera del Madrid, que també. No és només que el Barça sigui el centre del món futbolístic i el Madrid un abrupte asteroide a anys llums del paradís, que també. No és només que el Barça sap guanyar i el Madrid no sap perdre, que també. És, a més de totes aquestes coses, que el Barça és la terra de les esperances on el somnis són una emocionant realitat.

Un delicat corrent d'aire

T’adones company

T’adones company que tot el temps que amablement em dediques li restes a la teva dona, a la teva feina i als teus amics? Ets conscient de que em valores en excés i m’afalagues desmesuradament? Què, sense cap mena de dubte, la meva insignificança no mereix l’atenció que amb tanta passió em dispenses? T’adones company que per molt que m’ho proposi no et podré retornar mai tot el que tu inverteixes? Saps que, com diria Gardel: es un soplo la vida, i tu estàs al vell mig d’un corrent d’aire? Ets conscient que la dignitat no es guanya fent públicament el ridícul? T’adones company que no se com agrair-te la teva devoció botànica d’abonar cada dia el meu jardí i fer que en ell esclatin les flors més radiants?

Colors per la independència

La porta oberta al Parlament

Desprès de quedar-se en calçotets a l’aeroport i patir una desconcertant moció de censura. Desprès de ser el president amb més èxits de la història del Barça. Desprès de guanyar lligues, copes i champions. Desprès de mostrar quin era el camí amb aquell ja llegendari: que n’aprenguin! Desprès d’alertar-nos: que no nos embauquen, que no estamos tan mal! Desprès de la seva transcendental aportació a l’ornitologia amb la promoció del lloro (que no dels periquitos). Desprès d’esmenar-li la plana al mateix Colombo, jugant a detectius. Desprès dels merescuts i reiterats banys de multituds i també de xampany. Desprès de promocionar insistentment el llum de gas i deixar Espanya a les fosques. Desprès de tenyir el món de blau i grana i deixar Madrid en blanc. Desprès de sortir per la finestra del Nou Camp, ara entra per la porta gran del Parlament de Catalunya guanyant el seu darrer partit. Si, si, la independència entra per la porta de la política sota l’atenta mirada d’un sorprès Rivera que quedarà últim classificat i baixarà a segona.

Un bon centrum mereix un bon rematum

Pregunta innocent

Les merceries són llocs on es donen les gràcies?

No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat

Quan es val i es vol, es pot

Europa C 4 – Horta 0

Primera Divisió Juvenil

Quan es val i es vol, es pot. Això és el que passar, sense subterfugis, ahir al Nou Sardenya davant la mirada estorada de tots els que hi érem. Venia un Horta pujadet i amb aires d’insultant suficiència i el convenciment de menjar-se l’Europa i tot allò que se li poses pel camí. I, dono fe que es van atipar, gol darrera gol entre llesques de supèrbia i un gotet de prepotència per anar tirant avall. Ha de ser terriblement dur que no es pugui justificar una contundent derrota ni tan sols amb una mala actuació arbitral, ans al contrari, si l’àrbitre es va equivocar, i es va equivocar molt, ho va fer, en tots els casos, sempre a favor dels visitants, fins el punt de deixar a l’equip local amb 10 jugadors abans del descans i encara amb un 0 a 0 al marcador. Doncs ni el àrbitre, ni la suposada superioritat de l’Horta van poder contrarestar l’allau de joc de l’equip de casa que va acabar per trasbalsar a un líder amb peus de fang, al que ahir, amb tot mereixement, se li van veure les vergonyes. L’Europa va treure els colors a un Horta ploraner i amb pocs recursos futbolístics. Va posar la voluntat al servei del joc i va generar els mecanismes més eficaços per arrodonir un partit excepcional. L’Europa va estar brillant en totes les línies i amb una actitud envejable va passar com un corró per damunt d’un rival que va acabar descentrat, la testosterona i la impotència van acabar per fer la resta. Un final indigne per a un gran partit de futbol. Grandíssim Europa que, tallant-li totes les vies d’aigua, va deshidratar l’horta convertint-la en terra de secà.

Aquelles petites coses

Sense títol

Publicitat encoberta

Qui té memòria té un tresor

Recordeu aquell espot publicitari, d’ara fa quatre anys, per donar suport a les seleccions catalanes on es veien uns nens jugant a futbol? Doncs, recordareu també, que va ser impugnat (el verb que més els hi agrada) pel PP i pel lerrouxista Rivera al•legant que no es podien utilitzar nens amb finalitats propagandístiques. El tribunal de torn, un d’aquells tribunals que acostumen a votar sistemàticament contra tot allò que ensuma català, doncs un d’aquells tribunals va fer retirar l’anunci en una decisió absolutament arbitrària i demencial. Com s’ho havien de fer, aleshores, el senyor Danone, la senyora Dodotis o el simpàtic Bollycao per fer arribar el seu missatge a la seva potencial clientela? Evidentment que no va passar res, va quedar clar que l’únic objectiu era tombar l’espot de les seleccions catalanes amb qualsevol pretext, per inversemblant que fos. Doncs, ves per on, l’espot de campanya del lerrouxista Rivera ha begut de la seva pròpia medicina. Amb poca memòria, o amb molta cara, ens posa en primera fila un nen, i no només un nen, sinó que, per reblar el clau, el fa sortir despullat. Però, incoherent Rivera, no havíem quedat que no es podien utilitzar nens amb finalitats publicitàries? Ja ho diu la saviesa popular: abans s’atrapa a un mentider que a un coix. Enyorem, lerrouxista Rivera, aquell nuu seu de la primera campanya, encara que entenem que en aquests quatre anys vostè s’hagi pogut comprar un vestit de marca, però esperem, sincerament, que no hagi estat a canvi de despullar a tots els innocents que li van al darrera.

La culpa la té Pep Gràcia

Vetllant somnis