També en el cinema

Poc a poc, molt poc a poc, sembla que el cinema català, i en català, es va fent un forat (esperem que no sigui un forat negre) en el panorama fílmic del nostre país. Pel•lícules amb pressupost llarg i títol curt, estan a punt de ser estrenades i la cosa apunta cap a bé. Pa negre, Herois, Eva i Bruc són les quatre propostes més engrescadores i amb moltes probabilitats de tenir una bona acceptació per part del públic. Qualitat contrastada i una excel•lent factura que ha de posar al nostre cinema al lloc que li pertoca. A Eva s’ha aconseguit un nivell, en els efectes especials, mai aconseguit al nostre país, espero que això serveixi per a la consolidació i no per a l’anècdota. Que sigui el principi de moltes altres coses i que comptem amb el teu suport (el meu ja el tenen) per fer del nostre país un país normal, també en el cinema.

El Minarete Fiel

La Torre Infiel

I beg your pardon

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il•lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

Salvador Espriu

Tòpic: després de la tempesta...

Més “cornellades” dóna la vida

Europa A 2 – Cornellà 5

Lliga Nacional Juvenil

Encara que sigui un recurs fàcil, de tant en tant, i només de tant en tant, cal recórrer al tòpic com a font d’inspiració d’on provenen les directrius bàsiques de la saviesa popular. No és prudent, ni intel•ligent, desestimar l’experiència acumulada per segles d’història i que ens pot aportar la claredat necessària per fer front a situacions, aparentment catastròfiques, i que en realitat, només són conjunturals. Què la vida et dóna cornades? I tant! Però això no ha de ser motiu per abandonar-se i, encara menys, per deixar de viure. És, just en aquests moments de dubte, on es veu el veritable potencial dels individus i, per extensió, dels grups als que pertanyen. És evident que tothom cau, i alguns caiem moltes vegades, però el secret, la veritable condició humana es reflexa en aixecar-se i com s’aprofita la caiguda per acumular experiència i progressar. Nosaltres, per sort o desgràcia, no som pins de fulla perenne, el nostre trànsit és canviant i variable. Ens re inventem a cada moment i davant de cada oportunitat i acabem sent el que la nostra intel•ligència emocional ens permet. Cremar les barques, com a recurs vehement, només et fa esclau del port, i t’impedeix seguir viatjant. Sordina davant d’aquells cants de sirena que et volen arrossegar contra les roques i temprança contra els egoistes que només veuen la part d’ombra o la part de sol que els hi convé. Abomino dels que pensen que: Quan les coses van bé, els jugadors són excel•lents i quan les coses van malament, l’entrenador és un desastre. Algú s’ho hauria de fer mirar.

Hi ha coses pitjors que els Apaches

Perdre els papers

Això no es pot “permitir”

A la recent tipificada, però ja consolidada, generació ni-ni: ni estudien, ni treballen. Jo li afegiria, sense por a vessar-la, un altre i encara més determinant ni: ni en tenen ganes. Que a aquesta situació s’ha arribat per una pràctica equivocada per part de la generació anterior, no en tinc el més petit dubte. Però que aquesta mateixa situació es pretengui adobar concedit ajudes monetàries en forma de paga mensual per a tots els afectats, em sembla demencial. Un nou error a afegir a la corrua d’errors que, justament ens han dut a aquesta situació límit. Als desmotivats no se’l s’hi fa cap favor premiant la seva desmotivació, protegint-la i donant-li cobertura. Quin al•licient pot trobar un ni per sortir de la seva còmoda situació si l’administració i els òrgans de poder la sostenen? Quin missatge se li està donant a un ni quan la seva actitud és recompensada amb una paga mensual que no deixa de ser un injust greuge comparatiu amb tots aquells joves que si que treballen, que si que estudien i, el més important de tot, que si que ho volen fer? Ens hauríem d’anar oblidant d’aquest paternalisme mal entès i començar a fixar-nos més en les actituds positives enfront de les negatives que no duen enlloc i són una càrrega econòmica i moral per a una societat que no es pot permetre ser arrossegada a la decadència i l’anorreament. La societat té el deure de protegir els més dèbils, els desvalguts i els necessitats, però la generació ni-ni, no és res de tot això. La generació ni-ni és una generació d’hostes que volen viure parasitàriament del seu amfitrió sense fotre un clau i això, com diria el Núñez del Polònia, no es pot “permitir”.

En situació difícil

West end

Helen Jerome Eddy: Massa noies segueixen la línea de menor resistència.
Mae West: Sí, però una bona línea és difícil de resistir.

La noia del guarda-roba: Déu meu, quin diamant més bell.
Mae West: Déu no té res a veure, estimada.

John Miljan: Necessito els teus cabells daurats, els teus ulls fascinants, el teu somriure seductor, els teus amorosos braços, les teves formes divines...
Mae West: Espera un minut! Espera un minut! Això és una proposició o estàs fent inventari?

Dick Foran: És un lloc sòrdid i ple de temptacions.
Mae West: generalment evito les temptacions, sempre que no pugui resistir-les.

En definitiva: Quan sóc bona, sóc molt bona; però quan sóc dolenta, sóc molt millor.

Mae, en estat pur.

Tempesta sobre la Feixa Llarga

Posar-hi fre*

-El CE Europa sempre s’ha posicionat a favor de l’entrada gratuïta en tots els partits del futbol base i ha treballat en aquest sentit perquè aquesta iniciativa fos aplicada per tots els clubs associats a la Federació Catalana de Futbol.

-El CE Europa davant l’actual conjuntura econòmica i per tal què el futbol sigui una opció de lleure popular, fàcil, assequible i a l’abast de tothom, ha decidit des de principi de Temporada rebaixar el preu de les entrades per assistir als partits del 1er. Equip i fer totalment gratuïta l’entrada al Femení A i al Juvenil A. Totes les altres categories sempre han estat de lliure accés sense cobrament d’entrada.

-Donada l’actitud refractaria a aquesta iniciativa per part de L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu i la seva insistència en el cobrament d’entrada a tots els partits que es disputen a les seves instal•lacions, siguin de la categoria que siguin: benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils. Import que és sufragat pels familiars que acompanyen als jugadors i què representa un greuge comparatiu i una despesa considerable per la quantitat de desplaçaments al llarg de la Temporada. El CE Europa, sensible a aquesta pràctica abusiva i inacceptable, ha decidit a partir de la data, cobrar entrada al seu Estadi quan rebi la visita del futbol base dels Clubs implicats en aquest afer. L’ import recaptat serà dipositat en un fons destinat a fer front a les despeses dels equips de base del CE Europa quan aquest es desplaci tant a L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu.

-El CE Europa manifesta què aquesta mesura només serà efectiva en tant els Clubs esmentats es mantinguin en la seva postura de voler cobrar entrada. En el cas què entressin en raó i rectifiquessin, el CE Europa retiraria immediatament aquesta pràctica.

-Finalment, el CE Europa entén que el futbol i més encara, el futbol de base, ha de ser una eina d’integració i de cohesió social i, en aquest sentit, posarà tots els mitjans a la seva disposició perquè així sigui.

*Estracte del Comunicat Oficial que el CE Europa va penjar a la seva web la passada temporada.

Snack de gorra

El papa, la mama?

A mi, la veritat, és que tot això del Papa em deixa bastant indiferent. Ell i els seus viatges no em treuen el són, ni m’alteren els bioritmes. Jo sóc més de la mama. Que voleu que hi faci, reminiscències d’un Edip mal resolt. El papa no acostuma a fer gaire cosa, més aviat res. Ni planxa, ni passa l’aspiradora, ni va a comprar, ni cuina, ni cus, ni...vaja que el seu regne ha de ser, forçosament, d’un altre món. En canvi la mama ho fa pràcticament tot i, gratis! Per tant, em declaro decididament rendit a la mama i a la seva imprescindible terranalitat. El papa que faci el que vulgui, però si la mama be, que vingui.

Inevitables en qualsevol vaga

L’home és, indiscutiblement, un animal que s’adora a si mateix: l’únic animal capaç de subtileses tan refinades.

Mira que no sigui un elefant

Nota de tast

“Des de la caiguda de l’apartheid, Sud-àfrica està elaborant cada vegada millors vins que representen una bona relació qualitat-preu en tots els nivells. Encara que Sud-àfrica està classificada com una regió “nou món”, els vins que produeix es poden situar enmig d’aquests dos estils.
Els vins negres són molt notables i solen elaborar-se amb la varietat pròpia del país, la Pinotage –que prové de l’encreuament de la varietat Pinot Noir amb la varietat Cinsault-, que dóna vins negres amb molt de caràcter i notes fruiteres com plàtan i baies vermelles”.

És realment una simple, transparent i innocent nota de tast? Oberta a la interpretació, alguns hi veuran una ajustada introducció al món del vi d’aquella zona i, en canvi, altres hi voldran veure un rerefons social i polític amagat darrera una metàfora etílica. És responsable l’autor de la nota de la seva polièdrica interpretació? On s’han de buscar les respostes és en el cap dels interpretadors, en aquelles persones que adapten els textos a la seva conveniència i, com dirien en castellà, “arrimar el ascua a su sardina”. Hi ha cervells que, es parli de vi, de pa, de melons o de la cria dels estruços, sempre s’ho fan venir bé per trobar, en el text proposat, un significat ocult i que respon a la seva estratègia premeditada. Fan el procés a la inversa, en comptes de llegir el text i atendre al que diu, busquen la manera com pot encaixar en el seu pensament, en la seva idea unidireccional la clau que doni cobertura als seus arguments.
Del vi negre, sempre es quedarà amb el negre. Dels melons podrits, sempre amb els podrits. Processos mentals.

Una manera de dir-ho

Afollar

Traieu-vos-ho del cap. No sigueu mal pensats. O dit d’una altra manera, no penseu sempre en la mateixa direcció. El castellà és, i ho sap quasi bé tothom, una llengua invasiva. Una llengua expansiva i dominant amb l’ancestral vocació d’anorrear totes les llengües que se li posin pel camí. Acostumada a viure en supremacia, no suporta els veïns i malda per fer-los la vida impossible. En aquest empeny i mentre no aconsegueixi acabar amb elles s’entreté en contaminar-les. Així un verb tant nostrat i d’exercici tan satisfactori com és el cardar se n’ha anat en orris per culpa d’un invasiu i aliè: follar. Aquesta intromissió ha tacat paraules com afollar (fer malbé, espatllar,...), foll-folla (boig-boja), fullar (referit a les fulles) i fins i tot, a l’innocent follet (esperit entremaliat) dotant-les d’un significat que no tenen. Paraules desprestigiades que volen, i poden ser, una metàfora de la pròpia llengua i el seu desesperat esforç per sobreviure.

No hi ha obstacle que t'aturi

Progrom

Era de preveure que la purga continuaria. Res feia pensar que la indignitat s’aturaria. No hi havia elements objectius que acabessin portant a la reflexió i a la contrició. Diuen els experts, que el més difícil és cometre la primera baixesa, desprès només cal rodar pendent avall, deixar-se portar per l’hàbit i el tast dolç de la sang. Una vegada t’has instal•lat a la cort et deleixes pels fems i perds la noció de la decència. Pel que es veu, el progrom només ha fet que començar i els que no ens ajustem a la teva idea, ni ens pleguem als teus capricis, haurem de patir la teva ira i la teva desbocada fúria. Fins que facis net, fins l’exterminació dels que no són de la teva corda, fins la depuració extrema, t’aplicaràs obstinadament i, estic segur que no defalliràs fins eliminar tots els obstacles que et barren el camí, el teu i el de la teva camorra.

Ossada five laden

Herman: El meu monstre preferit

Night of the Living Dead

Ha trigat en arribar, però ja la tenim aquí: la nit de la castanya. Una estranya manera d’acompanyar els difunts en trànsit cap a tots els sants. Una tradició nostrada, i dolça, que ha anat perdent poc a poc el seu significat religiós en favor d’una celebració més lúdica i festiva (com ha de ser) per a diversió de petits i grans. Cava i panellets, castanyes i moniatos, disfresses i carbasses, rosaris pagans entre morts que es fan el viu i vius que semblen morts. Una nit on els difunts se’n van de festa i passegen sense rubor la seva altivesa. Una efemèride que em porta al cap "La nit dels morts vivents", aquella extraordinària pel•lícula dirigida per George A. Romero (perdó per lo de Romero), un veritable mestre (perdó per lo de mestre) de la sèrie B i un precursor del cinema de terror modern. Per Nadal: "Que bell és viure!" I per Tots Sants: "La nit dels morts vivents." Imprescindibles totes dues!, i un exercici absolutament necessari per centrar la nostra, a vegades, inexplicable existència. Per saber qui som, d’on venim i on anem. I el més important de tot, per familiaritzar-se amb els morts i aprendre a témer als vius, als massa vius i aquells que et volen el mal. Sempre et podràs tancar en l’interior d’una torre, fortificar-la i blindar-la de l’exterior perquè els morts vivents no hi entrin, però res podràs fer contra la voracitat d’alguns companys infectats que han decidit, unilateralment, que has passat a formar part del seu menú. Desprès del "Dia de la marmota" i "La nit dels morts vivents," a tots ens hauria d’arribar un reconfortant i reparador: "Esmorzar a Tiffany".

Morts de fàstic

Aprendre dels cromos

Seguir sumant

Mollet 1 – Europa A 0

Lliga Nacional Juvenil

No sempre el sumar es pot quantificar numèricament. Hi ha aspectes, i són els més, els que no estan subjectes a les matemàtiques. L’experiència i l’aprenentatge són fonamentals per al progrés i, en canvi, no són fàcilment mesurables. En futbol, un mal resultat et pot privar momentàniament de sumar punts, però si es fa la lectura correcte, el que ha estat un aparent pas enrere, acostuma a ser decisiu en la valoració final. Hi ha coses que no canvien i desprès de la tempesta, sempre arriba la calma. Desprès de la tensió, la relaxació. Desprès d’una pujada, la inevitable i pronosticada i advertida baixada. De res serveix l’experiència dels altres. Res no val si no ens passa a nosaltres i res aprenem si no ho patim en les pròpies carns. Es pot tocar el cel davant l’Espanyol i vorejar el purgatori només amb una setmana de diferència. Així és la condició humana i aquesta és una de les seves més habituals debilitats. Va jugar malament l’Europa? No. Va jugar bé? Tampoc. Va merèixer perdre? No. Va merèixer guanyar? Tampoc. Va fer menys que el rival per endur-se’ el partit? No. Va fer més? Tampoc. Quan no es fa tot el que s’ha de fer, quan ho fies tot a la sort, poden passar coses com aquesta, que al contrari se li aparegui la mare de Déu, et faci un gol en una jugada aïllada i es quedi amb els tres punts. L’Europa va sortir escaldat de Mollet, però coneixent la tramoia, sobre aquesta derrota s’acabarà edificant un esplendorós futur. No en tinc cap dubte.

Blanc de fons

Alícia ja no viu aquí

Tot apunta a que la pobre Alícia ja no està entre nosaltres. Tot fa pensar en aquella notable pel•lícula de Martin Scorsese que duia per títol: Alícia ja no viu aquí. Tots els inputs apunten en la mateixa direcció i, malgrat la presència física de la sra. Sánchez deambulant pels carrers de Badalona, podem assegurar, sense por a equivocar-nos, que la seva ànima inquieta l’ha abandonat. Un cos sense esperit. Un ens desorientat que ha perdut el sentit de la ubiqüitat i la pertinença. Un ésser desarrelat i atordit enmig d’una desafortunada confusió. Alícia ja no viu aquí, per molt que s’entesti a cridar-nos a l’orella exabruptes i mentides. Alícia no pot viure en un país que odia i del que se n’avergonyeix. Del que rebutja la seva llengua i els seus trets identitaris. Alícia ja no viu aquí, perquè és impossible que una persona amb dos dits de front i que visqui en aquest país digui el que ella diu. Alícia no viu aquí, perquè aquest país, de moment, no és el país de les meravelles.