La cara de vergonya
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Pírcing
Realment és tan important el control sobre els pírcings i els tatuatges? No em refereix-ho al control sanitari, on no hi ha d’haver discussió, sinó a la seva persecució per eradicar-los en determinats àmbits per així donar una imatge que es correspongui a allò que se suposa es vol representar. Sembla que els pírcings s’han instaurat definitivament a la nostra societat, sigui provisional o definitivament, correspongui a una moda passatgera o a una manera d’expressió de més llarg abast; sigui el que sigui, haurem d’aprendre a conviure amb ells i entendre’ls en la seva essència i no fer de la seva presència un problema. No cal buscar conflictes i desencontres allà on no n’hi ha. No cal assenyalar als seus portadors o portadores amb el dit i estigmatitzar-los. No cal condemnar els seus trets diferencials ni les expressions de la seva personalitat amb l’escarni públic. Potser caldrà anar una mica més enllà d’una determinada imatge i atendre a la persona que hi ha al darrera. Caldria estar molt més atent a les seves necessitats, a les seves inquietuds i valorar-la tal i com es mereix i no quedar-se en la superfície. Tot això està relacionat amb la creixent obsessió d’alguns clubs de futbol per netejar la seva imatge prohibint l’ús de pírcings, no ja en la disputa dels partits (cosa evident), sinó sempre que s’estigui dins les instal•lacions o hi hagi un desplaçament. És a dir, en termes laborals, sempre que s’estigui en trànsit. No deixa de ser particularment dolorós que tota aquesta determinació en “millorar” la imatge externa no es tingui en millorar la interna; el que s’entendria ordinàriament per fons i no s’apliqui en corregir conductes i procediments vergonyants de les mateixes cúpules directives que, aquests sí, són un mal exemple que diu molt de la manca de principis amb els que s’hauria d’actuar. Cal atendre les formes, però prèviament s’ha de cuidar el fons perquè aquestes formes siguin mínimament creïbles. Un pírcing és fàcil de treure, una conducta impròpia, una arbitrarietat o un abús, s’enganxa com una paparra en l’imaginari col•lectiu i no marxa ni amb aigua calenta.
Realment és tan important el control sobre els pírcings i els tatuatges? No em refereix-ho al control sanitari, on no hi ha d’haver discussió, sinó a la seva persecució per eradicar-los en determinats àmbits per així donar una imatge que es correspongui a allò que se suposa es vol representar. Sembla que els pírcings s’han instaurat definitivament a la nostra societat, sigui provisional o definitivament, correspongui a una moda passatgera o a una manera d’expressió de més llarg abast; sigui el que sigui, haurem d’aprendre a conviure amb ells i entendre’ls en la seva essència i no fer de la seva presència un problema. No cal buscar conflictes i desencontres allà on no n’hi ha. No cal assenyalar als seus portadors o portadores amb el dit i estigmatitzar-los. No cal condemnar els seus trets diferencials ni les expressions de la seva personalitat amb l’escarni públic. Potser caldrà anar una mica més enllà d’una determinada imatge i atendre a la persona que hi ha al darrera. Caldria estar molt més atent a les seves necessitats, a les seves inquietuds i valorar-la tal i com es mereix i no quedar-se en la superfície. Tot això està relacionat amb la creixent obsessió d’alguns clubs de futbol per netejar la seva imatge prohibint l’ús de pírcings, no ja en la disputa dels partits (cosa evident), sinó sempre que s’estigui dins les instal•lacions o hi hagi un desplaçament. És a dir, en termes laborals, sempre que s’estigui en trànsit. No deixa de ser particularment dolorós que tota aquesta determinació en “millorar” la imatge externa no es tingui en millorar la interna; el que s’entendria ordinàriament per fons i no s’apliqui en corregir conductes i procediments vergonyants de les mateixes cúpules directives que, aquests sí, són un mal exemple que diu molt de la manca de principis amb els que s’hauria d’actuar. Cal atendre les formes, però prèviament s’ha de cuidar el fons perquè aquestes formes siguin mínimament creïbles. Un pírcing és fàcil de treure, una conducta impròpia, una arbitrarietat o un abús, s’enganxa com una paparra en l’imaginari col•lectiu i no marxa ni amb aigua calenta.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
La Janis que muntava a cavall
Avui fa quaranta anys, fugies muntada en un cavall blanc per no tornar. Deixaves vint i set anys plens de vida amarada en alcohol i llàgrimes. Ens deixaves orfes fins i tot a aquells que encara no et coneixíem però ja et somiàvem. No et vas voler esperar i et vaig aprendre quan ja eres llegenda. Avui fa quaranta anys encara no sabia qui cony eres ni el trasbals que em provocaria el teu llegat. La descoberta, l’admiració, la fascinació, l’enamorament foll per una veu modelada per la desesperació i el whisky. Una rendició incondicional que ha anat creixent a mesura que els records s’enterbolien. Tribut a la reina del desconsol, a la primera dama del cel de les estrelles negades. Tribut a la veu més commovedora d’un paradís impossible. Tu fas veure que no hi ets, t’entossudeixes a fer-me creure que el teu cant és el cant de les sirenes: irreal i llunyà. Però no tens res a fer, cada tarda prenc un cafè amb Bobby Macgee i cada dia és Summertime, encara que faci fred.
Avui fa quaranta anys, fugies muntada en un cavall blanc per no tornar. Deixaves vint i set anys plens de vida amarada en alcohol i llàgrimes. Ens deixaves orfes fins i tot a aquells que encara no et coneixíem però ja et somiàvem. No et vas voler esperar i et vaig aprendre quan ja eres llegenda. Avui fa quaranta anys encara no sabia qui cony eres ni el trasbals que em provocaria el teu llegat. La descoberta, l’admiració, la fascinació, l’enamorament foll per una veu modelada per la desesperació i el whisky. Una rendició incondicional que ha anat creixent a mesura que els records s’enterbolien. Tribut a la reina del desconsol, a la primera dama del cel de les estrelles negades. Tribut a la veu més commovedora d’un paradís impossible. Tu fas veure que no hi ets, t’entossudeixes a fer-me creure que el teu cant és el cant de les sirenes: irreal i llunyà. Però no tens res a fer, cada tarda prenc un cafè amb Bobby Macgee i cada dia és Summertime, encara que faci fred.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Per la dreta i per l’esquerra
Es queixa el PP català, perdó, de Catalunya, que només dos dels quaranta-tres anti sistema detinguts pels aldarulls del dia de la vaga, hagin ingressat a presó. Es queixa amargament el PP, que és la manera de reivindicar i cridar agònicament que ells també existeixen, de l’excessiva tolerància amb els violents i la poca contundència i/o severitat en el càstig. Es queixen els del PP, sense tenir en compte (o sí), que la responsabilitat última recau sobre els jutges i que són ells el que prenen les decisions respecte al que s’ha de fer amb els detinguts. Tot plegat un contrasentit i una mostra més de la incoherència d’un partit polític (entre molts altres) que no fa gaire defensava a capa i espasa la infal•libilitat d’aquest col•lectiu (els jutges) i desautoritzava a tots aquells que s’atrevien a criticar-lo. Això va passar amb la sentència de l’Estatut i, acostuma a repetir-se, en totes aquelles decisions que són favorables als seus interessos. Quan el vent bufa a favor, els jutges són sobirans, intocables i no es pot qüestionar les seves decisions. En canvi, quan el soroll del vent no és el que es voldria sentir, aleshores, la infal•libilitat es posa en dubte. Una mostra més de desorientació política com la del senyor Joan Boada que, abandonant el seu lloc de treball, acudeix amb cotxe oficial a una manifestació en contra del govern al que ell dóna suport i en forma part. La incoherència no entén de colors polítics, només de categoria moral i està clar que, ho tenim molt i molt fotut.
Es queixa el PP català, perdó, de Catalunya, que només dos dels quaranta-tres anti sistema detinguts pels aldarulls del dia de la vaga, hagin ingressat a presó. Es queixa amargament el PP, que és la manera de reivindicar i cridar agònicament que ells també existeixen, de l’excessiva tolerància amb els violents i la poca contundència i/o severitat en el càstig. Es queixen els del PP, sense tenir en compte (o sí), que la responsabilitat última recau sobre els jutges i que són ells el que prenen les decisions respecte al que s’ha de fer amb els detinguts. Tot plegat un contrasentit i una mostra més de la incoherència d’un partit polític (entre molts altres) que no fa gaire defensava a capa i espasa la infal•libilitat d’aquest col•lectiu (els jutges) i desautoritzava a tots aquells que s’atrevien a criticar-lo. Això va passar amb la sentència de l’Estatut i, acostuma a repetir-se, en totes aquelles decisions que són favorables als seus interessos. Quan el vent bufa a favor, els jutges són sobirans, intocables i no es pot qüestionar les seves decisions. En canvi, quan el soroll del vent no és el que es voldria sentir, aleshores, la infal•libilitat es posa en dubte. Una mostra més de desorientació política com la del senyor Joan Boada que, abandonant el seu lloc de treball, acudeix amb cotxe oficial a una manifestació en contra del govern al que ell dóna suport i en forma part. La incoherència no entén de colors polítics, només de categoria moral i està clar que, ho tenim molt i molt fotut.
La festa del cel
Europa 3 – Castelldefels 0
Lliga Nacional Juvenil
Després d’uns primers quaranta cinc minuts de tanteig on, per la tenallant responsabilitat de jugar a casa i la nombrosa nòmina de baixes, l’Europa no va estar al nivell que ve sent habitual aquesta temporada, es va donar pas a un segon temps excel•lent, tant pel que fa al joc com per la mateixa intensitat proposada. Un Europa que va jugar la pilota buscant sempre obrir el camp per arribar a la porteria rival amb facilitat i avantatja. En aquest segon període, l’equip local, va portar en tot moment la iniciativa, va dur el pes del partit i va gestionar a plaer el “tempo”. Va disposar de nombroses ocasions de gol que la bona actuació del porter visitant va frustrar, en el que podria haver estat un resultat molt més abundós. Bon resultat, però encara millors sensacions que cal anar enfortint i consolidant. Si fa 1, 2, 3,...setmanes he demanat paciència, confiança i respecte pel treball que s’està fent, amb la seguretat que, més aviat que tard, ha de donar els seus fruits, aquesta setmana, amb una contundent victòria, no vull deixar de seguir-ho demanant. És, i serà bàsic, que l’equip tingui la tranquil•litat necessària per explotar el seu joc, encaixar totes les peces i articular els seus mecanismes per poder apreciar la seva veritable, i desitjada, dimensió. Deixeu que l’ocell creixi i no li poseu plom a les ales. Només així tindrem una veritable festa al cel.
Europa 3 – Castelldefels 0
Lliga Nacional Juvenil
Després d’uns primers quaranta cinc minuts de tanteig on, per la tenallant responsabilitat de jugar a casa i la nombrosa nòmina de baixes, l’Europa no va estar al nivell que ve sent habitual aquesta temporada, es va donar pas a un segon temps excel•lent, tant pel que fa al joc com per la mateixa intensitat proposada. Un Europa que va jugar la pilota buscant sempre obrir el camp per arribar a la porteria rival amb facilitat i avantatja. En aquest segon període, l’equip local, va portar en tot moment la iniciativa, va dur el pes del partit i va gestionar a plaer el “tempo”. Va disposar de nombroses ocasions de gol que la bona actuació del porter visitant va frustrar, en el que podria haver estat un resultat molt més abundós. Bon resultat, però encara millors sensacions que cal anar enfortint i consolidant. Si fa 1, 2, 3,...setmanes he demanat paciència, confiança i respecte pel treball que s’està fent, amb la seguretat que, més aviat que tard, ha de donar els seus fruits, aquesta setmana, amb una contundent victòria, no vull deixar de seguir-ho demanant. És, i serà bàsic, que l’equip tingui la tranquil•litat necessària per explotar el seu joc, encaixar totes les peces i articular els seus mecanismes per poder apreciar la seva veritable, i desitjada, dimensió. Deixeu que l’ocell creixi i no li poseu plom a les ales. Només així tindrem una veritable festa al cel.
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Cap el 200 aniversari
Ja va sent hora de donar les gràcies públicament a totes aquelles persones que, amb el seu treball i dedicació al Club, han possibilitat l’actual moment en el que vivim. Sense elles res del que tenim ara hagués estat possible. Res seria igual i “otro gallo nos cantaria”. El CE Europa d’ara és el resultat de molts i molts anys d’Història, però també del seu passat més recent. Vull agrair a totes aquelles persones que he conegut i que ara, per un o altre motiu, ja no hi són, la seva inabastable tasca que ha deixat una profunda petjada en tots i cadascun dels racons d’aquest Club centenari. Gràcies Pere Murillo, Lluis Fajardo, Àngel Gómez, Manolo Cordero, Jaume Bosch, Javier Latorre, Juan de Dios Carrasco, Antonio Feijoo, Albert Planas, Francesc Giménez, Pere Sagarra, Vicenç Soley, Pep Gràcia, Albert Ruiz, Jaume Nadal, Carlos Sendra, Pepe Iserte,...segur que me’n deixo algun, però aquests han estat els més significatius i els que, per proximitat, m’han influït directament. No seria just que aquest sincer homenatge passés per alt la seva gran capacitat de treball, la seva abnegació i el seu altruisme. La seva entrega desinteressada al Club, el seu esperit de sacrifici i la seva voluntat de servei per damunt de qualsevol altre plantejament, els honora i els dignifica. El seu exemple no ha estat balder i altres persones, aquestes encara en actiu, han agafat el testimoni per continuar la seva transcendental tasca. Persones que, com aquelles, posen i posaran sempre els interessos del Club per davant de qualsevol interès personal en una mostra de generositat inqüestionable. Clar el present, meridià el futur. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Ja va sent hora de donar les gràcies públicament a totes aquelles persones que, amb el seu treball i dedicació al Club, han possibilitat l’actual moment en el que vivim. Sense elles res del que tenim ara hagués estat possible. Res seria igual i “otro gallo nos cantaria”. El CE Europa d’ara és el resultat de molts i molts anys d’Història, però també del seu passat més recent. Vull agrair a totes aquelles persones que he conegut i que ara, per un o altre motiu, ja no hi són, la seva inabastable tasca que ha deixat una profunda petjada en tots i cadascun dels racons d’aquest Club centenari. Gràcies Pere Murillo, Lluis Fajardo, Àngel Gómez, Manolo Cordero, Jaume Bosch, Javier Latorre, Juan de Dios Carrasco, Antonio Feijoo, Albert Planas, Francesc Giménez, Pere Sagarra, Vicenç Soley, Pep Gràcia, Albert Ruiz, Jaume Nadal, Carlos Sendra, Pepe Iserte,...segur que me’n deixo algun, però aquests han estat els més significatius i els que, per proximitat, m’han influït directament. No seria just que aquest sincer homenatge passés per alt la seva gran capacitat de treball, la seva abnegació i el seu altruisme. La seva entrega desinteressada al Club, el seu esperit de sacrifici i la seva voluntat de servei per damunt de qualsevol altre plantejament, els honora i els dignifica. El seu exemple no ha estat balder i altres persones, aquestes encara en actiu, han agafat el testimoni per continuar la seva transcendental tasca. Persones que, com aquelles, posen i posaran sempre els interessos del Club per davant de qualsevol interès personal en una mostra de generositat inqüestionable. Clar el present, meridià el futur. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
divendres, 1 d’octubre del 2010
Avec plaisir
Ets com la cendra dels cendrers: allò què no val res. Què té mal gust i fa pudor. El final previsible del pitjor dels auguris. El resum del no res. El no ningú. L’estupidesa doctorada. El mestre de la ignorància. El suport de la immundícia. La mentida perenne. La misèria pels miserables. L’encegament terminal. La perversió original subtitulada. Un reality show. La síndrome del gos rabiós. L’esquena pel traïdor. La valentia del covard. Un penal injust. El sinistre total. La llengua de la serp. Un troià desorientat. El bes de Judes. La poma emmetzinada que enverina a la Blancaneus. El conill que s’amaga. La llebre que fuig. El que viu a la cloaca. La regla que confirma l’excepció. Una criatura de Lovecraft. Una sentència desfavorable. Un accident vascular. Una ressaca d’anís del Mono. La perversió de l’espècie. La contradicció de Darwin. Un eunuc amb ansietat. Un wàter embossat. Una bavosa tòxica. Una fuita nuclear. La negació de la intel•ligència. La renuncia a la raó. L’oli cremat. L’extractor espatllat. Una fotografia d’oxigen per aquell que s’està ofegant. La cendra dels cendrers: allò què no val res.
Ets com la cendra dels cendrers: allò què no val res. Què té mal gust i fa pudor. El final previsible del pitjor dels auguris. El resum del no res. El no ningú. L’estupidesa doctorada. El mestre de la ignorància. El suport de la immundícia. La mentida perenne. La misèria pels miserables. L’encegament terminal. La perversió original subtitulada. Un reality show. La síndrome del gos rabiós. L’esquena pel traïdor. La valentia del covard. Un penal injust. El sinistre total. La llengua de la serp. Un troià desorientat. El bes de Judes. La poma emmetzinada que enverina a la Blancaneus. El conill que s’amaga. La llebre que fuig. El que viu a la cloaca. La regla que confirma l’excepció. Una criatura de Lovecraft. Una sentència desfavorable. Un accident vascular. Una ressaca d’anís del Mono. La perversió de l’espècie. La contradicció de Darwin. Un eunuc amb ansietat. Un wàter embossat. Una bavosa tòxica. Una fuita nuclear. La negació de la intel•ligència. La renuncia a la raó. L’oli cremat. L’extractor espatllat. Una fotografia d’oxigen per aquell que s’està ofegant. La cendra dels cendrers: allò què no val res.
dijous, 30 de setembre del 2010
Mireu que en soc de babau!
Ara que s’acosten unes noves eleccions a Can Europa, he volgut repescar un escrit dirigit als meus companys de Candidatura, allà pel Febrer de 2007, i que és molt revelador de tot el que s’ha quedat pel camí. Un text que em ruboritza per la seva ingenuïtat i candidesa. Un text que la desraó i el temps han acabat diluint i posant en evidència.
On vull anar?
Amb aquesta candidatura tenim un gran equip humà.
Tenim bones individualitats, però destaquem més per la cohesió i solidesa del conjunt.
Tenim, en terminologia futbolística, una gran defensa i un millor atac.
Un mig del camp molt treballador i capaç de distribuir el joc amb fluïdesa.
Tenim flexibilitat per adaptar-nos a qualsevol superfície, perquè pensem una concepció moderna del futbol.
Tenim ganes d’aprendre i millorar cada dia en tot allò que siguem capaços de millorar.
Volem ser el motor que generi i arrossegui il•lusions i no volem que, en aquest projecte, ningú es senti exclòs.
En definitiva, tenim un equip que vol i pot guanyar, però no ho volem fer a qualsevol preu.
Volem guanyar en el terreny de joc i no en els despatxos.
Volem guanyar esportivament, de manera clara i neta.
No volem la derrota del rival, volem, per damunt de tot, la victòria de l’Europa.
Perquè som un equip que no sap, ni vol restar. Som un equip orientat a sumar esforços per multiplicar els resultats.
Un s’equivoca. I algunes vegades, s’equivoca molt. I no és que el temps sigui cruel, senzillament et dóna una perspectiva des d’on poder veure les coses en la seva veritable dimensió.
Ara que s’acosten unes noves eleccions a Can Europa, he volgut repescar un escrit dirigit als meus companys de Candidatura, allà pel Febrer de 2007, i que és molt revelador de tot el que s’ha quedat pel camí. Un text que em ruboritza per la seva ingenuïtat i candidesa. Un text que la desraó i el temps han acabat diluint i posant en evidència.
On vull anar?
Amb aquesta candidatura tenim un gran equip humà.
Tenim bones individualitats, però destaquem més per la cohesió i solidesa del conjunt.
Tenim, en terminologia futbolística, una gran defensa i un millor atac.
Un mig del camp molt treballador i capaç de distribuir el joc amb fluïdesa.
Tenim flexibilitat per adaptar-nos a qualsevol superfície, perquè pensem una concepció moderna del futbol.
Tenim ganes d’aprendre i millorar cada dia en tot allò que siguem capaços de millorar.
Volem ser el motor que generi i arrossegui il•lusions i no volem que, en aquest projecte, ningú es senti exclòs.
En definitiva, tenim un equip que vol i pot guanyar, però no ho volem fer a qualsevol preu.
Volem guanyar en el terreny de joc i no en els despatxos.
Volem guanyar esportivament, de manera clara i neta.
No volem la derrota del rival, volem, per damunt de tot, la victòria de l’Europa.
Perquè som un equip que no sap, ni vol restar. Som un equip orientat a sumar esforços per multiplicar els resultats.
Un s’equivoca. I algunes vegades, s’equivoca molt. I no és que el temps sigui cruel, senzillament et dóna una perspectiva des d’on poder veure les coses en la seva veritable dimensió.
dimecres, 29 de setembre del 2010
Generositat
El guerrer de la llum sap que ningú no és ximple i que la vida ensenya a tothom –malgrat que això demani temps.
Ell sempre dóna el millor de si mateix i espera el millor dels altres. A més a més, procura mostrar a tothom, amb generositat, de que és capaç cadascú.
Alguns companys li comenten: “Hi ha persones desagraïdes.”
El guerrer no es trasbalsa pas, per això. I continua estimulant el proïsme, perquè és una manera d’estimular-se a si mateix.
El guerrer de la llum sap que ningú no és ximple i que la vida ensenya a tothom –malgrat que això demani temps.
Ell sempre dóna el millor de si mateix i espera el millor dels altres. A més a més, procura mostrar a tothom, amb generositat, de que és capaç cadascú.
Alguns companys li comenten: “Hi ha persones desagraïdes.”
El guerrer no es trasbalsa pas, per això. I continua estimulant el proïsme, perquè és una manera d’estimular-se a si mateix.
L’Esquirol
L' esquirol, conegut també com a esquirol vermell comú, és un petit i divertit (quan no et mossega) rosegador de costums arborícoles i que sovinteja els nostres boscos quan els pixa pins marxen. Aficionat a les pinyes i, més concretament als pinyons, té una merescuda fama com a acròbata i està dotat d’unes habilitats excepcionals per enfilar-se, per a l’equilibri i el salt.
Però no només hi ha esquirols al bosc. Des de començaments del segle XX, és a dir, del segle passat, hi ha esquirols per tot arreu i es fan molt visibles sobretot en els dies de vaga. I no precisament perquè en els dies de vaga hi hagi pinyes, que també, sinó perquè així s’anomena a totes aquelles persones que, lliure i voluntàriament (en el millor dels casos) decideixen trencar-la treballant. Un esquirol és, en terminologia moderna (o industrial), un treballador que té feina i treballa quan els altres treballadors (que també tenen feina) decideixen no treballar per manifestar el seu desacord o protesta contra aquells que els hi donen feina.
I perquè se’n diuen esquirols als que no fan vaga i no porcs com alguns trobarien més lògic i escaient? Doncs perquè (i tot té una explicació) el malnom ve d’un poblet anomenat Santa Maria del Corcó, conegut popularment com L’Esquirol, que a principis del segle passat es trobava al bell mig d’una zona plena de fàbriques tèxtils i arran d’uns conflictes laborals, alguns veïns d’aquesta vila van decidir ocupar el lloc dels vaguistes trencant la vaga. D’aquí el nom d’esquirols i no el de porcs, que només hauria estat justificat si els fets s’haguessin produït a Porqueres, que no va ser el cas.
L’esquirol animal és molt treballador i previsor, recull a l’estiu per a quan arribi l’ hivern. L’esquirol humà, també.
L' esquirol, conegut també com a esquirol vermell comú, és un petit i divertit (quan no et mossega) rosegador de costums arborícoles i que sovinteja els nostres boscos quan els pixa pins marxen. Aficionat a les pinyes i, més concretament als pinyons, té una merescuda fama com a acròbata i està dotat d’unes habilitats excepcionals per enfilar-se, per a l’equilibri i el salt.
Però no només hi ha esquirols al bosc. Des de començaments del segle XX, és a dir, del segle passat, hi ha esquirols per tot arreu i es fan molt visibles sobretot en els dies de vaga. I no precisament perquè en els dies de vaga hi hagi pinyes, que també, sinó perquè així s’anomena a totes aquelles persones que, lliure i voluntàriament (en el millor dels casos) decideixen trencar-la treballant. Un esquirol és, en terminologia moderna (o industrial), un treballador que té feina i treballa quan els altres treballadors (que també tenen feina) decideixen no treballar per manifestar el seu desacord o protesta contra aquells que els hi donen feina.
I perquè se’n diuen esquirols als que no fan vaga i no porcs com alguns trobarien més lògic i escaient? Doncs perquè (i tot té una explicació) el malnom ve d’un poblet anomenat Santa Maria del Corcó, conegut popularment com L’Esquirol, que a principis del segle passat es trobava al bell mig d’una zona plena de fàbriques tèxtils i arran d’uns conflictes laborals, alguns veïns d’aquesta vila van decidir ocupar el lloc dels vaguistes trencant la vaga. D’aquí el nom d’esquirols i no el de porcs, que només hauria estat justificat si els fets s’haguessin produït a Porqueres, que no va ser el cas.
L’esquirol animal és molt treballador i previsor, recull a l’estiu per a quan arribi l’ hivern. L’esquirol humà, també.
dimarts, 28 de setembre del 2010
Semàntica
Mentre el Barça, partit darrera partit, s’entossudeix a fer pals a les porteries rivals, els rivals es dediquen, amb perseverança i insistència, a fer pals als jugadors del Barça. Uns busquen el gol i els altres busquen les cames. Uns juguen a jugar i els altres, amb poca traça, a no deixar jugar. Oposar, per sistema, la lletjor a l’estètica, és un argument contracultural molt propi dels anys seixanta, però que actualment no pot tenir cap mena de vigència i, molt menys, cap coartada. S’està entrant en la salvatge creença que l’única manera d’aturar el joc del Barça és mitjançant la duresa i, en alguns casos, la violència. Els dos darrers partits han estat un clar exponent d’aquesta descerebrada tendència: dos expulsats amb vermella directa per entrades criminals comeses sobre talents futbolístics de primera magnitud. Jugadors que juguen a futbol, i només a futbol, han estat víctimes d’una agressivitat fora de mida i d’una impotència irracional. És com si en el món del teatre o de la música s’estengués la pràctica d’eliminar a les primeres figures, a tots aquells que ho fan bé pel sol fet de fer-ho bé. Enviar a l’hospital, setmana sí i setmana també, als millors, als que dignifiquen aquest espectacle, és un mal negoci i un camí directe cap a l’obscurantisme i la mediocritat.
Mentre el Barça, partit darrera partit, s’entossudeix a fer pals a les porteries rivals, els rivals es dediquen, amb perseverança i insistència, a fer pals als jugadors del Barça. Uns busquen el gol i els altres busquen les cames. Uns juguen a jugar i els altres, amb poca traça, a no deixar jugar. Oposar, per sistema, la lletjor a l’estètica, és un argument contracultural molt propi dels anys seixanta, però que actualment no pot tenir cap mena de vigència i, molt menys, cap coartada. S’està entrant en la salvatge creença que l’única manera d’aturar el joc del Barça és mitjançant la duresa i, en alguns casos, la violència. Els dos darrers partits han estat un clar exponent d’aquesta descerebrada tendència: dos expulsats amb vermella directa per entrades criminals comeses sobre talents futbolístics de primera magnitud. Jugadors que juguen a futbol, i només a futbol, han estat víctimes d’una agressivitat fora de mida i d’una impotència irracional. És com si en el món del teatre o de la música s’estengués la pràctica d’eliminar a les primeres figures, a tots aquells que ho fan bé pel sol fet de fer-ho bé. Enviar a l’hospital, setmana sí i setmana també, als millors, als que dignifiquen aquest espectacle, és un mal negoci i un camí directe cap a l’obscurantisme i la mediocritat.
dilluns, 27 de setembre del 2010
Sala Martin o sala d’estar?
Aristòtil era un gran savi, però no tenia ni la més remota idea del que era la fusió de l’àtom. A Sala Martin li passa una mica el mateix. Sense arribar als nivells del clàssic, no hi ha dubte que és un expert en allò per al que ha estudiat, però d’això a ser intel•ligent, hi va un bon tros. Com sinó es pot entendre que un docent universitari negui el saber i s’oposi frontalment a la necessitat i obligació d’aprendre? Què un jutge de Fornillos de Aliste posi el crit al cel perquè s’exigeix el català per a exercir la seva professió a Catalunya, no s’entén, però no deixa de ser un simple jutge. Però que un pope de la Universitat (lloc destinat a l’aprenentatge) negui l’obligatorietat de saber la llengua pròpia del país on exerceix la seva tasca, és de bufetada i no diu gaire de la seva capacitat intel•lectual i molt menys de la seva intel•ligència emocional. Un catedràtic, un professor universitari, ha de tenir un nivell de coneixements superior al seu alumnat, per principis, per autoritat moral i per poder corregir amb certes garanties els exàmens dels seus pupils. Un dirigent universitari ha de ser un exemple de vocació d’aprenentatge per al conjunt de la societat i no es pot permetre la relaxació ni cometre l’error de negar l’essència de la seva comesa. Sala Martin ha estat una decepció, en lloc d’una sala oberta al coneixement, s’ha mostrat com una vulgar sala d’estar, d’estar còmode amb les seves mancances i limitacions. Una pena.
Aristòtil era un gran savi, però no tenia ni la més remota idea del que era la fusió de l’àtom. A Sala Martin li passa una mica el mateix. Sense arribar als nivells del clàssic, no hi ha dubte que és un expert en allò per al que ha estudiat, però d’això a ser intel•ligent, hi va un bon tros. Com sinó es pot entendre que un docent universitari negui el saber i s’oposi frontalment a la necessitat i obligació d’aprendre? Què un jutge de Fornillos de Aliste posi el crit al cel perquè s’exigeix el català per a exercir la seva professió a Catalunya, no s’entén, però no deixa de ser un simple jutge. Però que un pope de la Universitat (lloc destinat a l’aprenentatge) negui l’obligatorietat de saber la llengua pròpia del país on exerceix la seva tasca, és de bufetada i no diu gaire de la seva capacitat intel•lectual i molt menys de la seva intel•ligència emocional. Un catedràtic, un professor universitari, ha de tenir un nivell de coneixements superior al seu alumnat, per principis, per autoritat moral i per poder corregir amb certes garanties els exàmens dels seus pupils. Un dirigent universitari ha de ser un exemple de vocació d’aprenentatge per al conjunt de la societat i no es pot permetre la relaxació ni cometre l’error de negar l’essència de la seva comesa. Sala Martin ha estat una decepció, en lloc d’una sala oberta al coneixement, s’ha mostrat com una vulgar sala d’estar, d’estar còmode amb les seves mancances i limitacions. Una pena.
diumenge, 26 de setembre del 2010
Indasitjables*
Corren per les nostres pastures lliures i desvergonyits escampant la mentida i la violència. Són indacents i salvatges. Són un perill per a la convivència i una vergonya per a la humanitat. Són indaferents i insensibles a la correcció ètica i al necessari ordre estètic. Es pensen déus intocables i infalibles tancats als seus palaus de vidre. Són l’ànima més fosca dins el cos més podrit. Són indacorosos en tots i cadascun dels seus moviments. Arbitraris i perversos en las seves decisions. Manipuladors de pensaments i piròmans avançats. Són indafectiblement indaclinables i es pensen bastions de la raó. Són indaterminats i indafinits a mig camí de l’absurd més grotesc. Presumeixen de indalicats i ningú en surt indamne. Les seves propostes sempre són indagudes i la conseqüència de la seva gestió, indaleble. Davant d’ells tothom està indafens i mereixedors de ser indamnitzats pels seus continuats abusos. Són indapendents de la resta de mortals i no estan sotmesos a cap ordre lògic. La seva perversió és indascriptible i no atén a raons. Els motius que els guien semblen indasxifrables i no deixen indafarent. Però han de tenir molt més poder del que ens imaginem perquè, a ulls de tothom, semblen inexplicablement, indastituibles. Indastructibles i amb una corrua d’acòlits que li riuen les gràcies. Nosaltres estem cada cop més sols, més orfes de seny i abocats a un perillós abisme de indaturable misèria.
*a Eduardo Inda i Clos Gómez
Corren per les nostres pastures lliures i desvergonyits escampant la mentida i la violència. Són indacents i salvatges. Són un perill per a la convivència i una vergonya per a la humanitat. Són indaferents i insensibles a la correcció ètica i al necessari ordre estètic. Es pensen déus intocables i infalibles tancats als seus palaus de vidre. Són l’ànima més fosca dins el cos més podrit. Són indacorosos en tots i cadascun dels seus moviments. Arbitraris i perversos en las seves decisions. Manipuladors de pensaments i piròmans avançats. Són indafectiblement indaclinables i es pensen bastions de la raó. Són indaterminats i indafinits a mig camí de l’absurd més grotesc. Presumeixen de indalicats i ningú en surt indamne. Les seves propostes sempre són indagudes i la conseqüència de la seva gestió, indaleble. Davant d’ells tothom està indafens i mereixedors de ser indamnitzats pels seus continuats abusos. Són indapendents de la resta de mortals i no estan sotmesos a cap ordre lògic. La seva perversió és indascriptible i no atén a raons. Els motius que els guien semblen indasxifrables i no deixen indafarent. Però han de tenir molt més poder del que ens imaginem perquè, a ulls de tothom, semblen inexplicablement, indastituibles. Indastructibles i amb una corrua d’acòlits que li riuen les gràcies. Nosaltres estem cada cop més sols, més orfes de seny i abocats a un perillós abisme de indaturable misèria.
*a Eduardo Inda i Clos Gómez
Caldos del Maresme
Mataró 2 – Europa 2
Lliga Nacional Juvenil
L’Europa s’ha apuntat, definitiva i satisfactòriament, a la mitjana anglesa. Aquella fórmula que consisteix en empatar fora i guanyar a casa. És a dir, sumar quatre punts de cada sis. Un equip, aquest Juvenil, que està recollint els fruits de mesos d’inversió. Tots els projectes, a no ser que siguin projectes milionaris pensats per a la immediatesa, necessiten el seu temps de maduració, sigui en contenidors d’acer o de roure americà, per a arribar a aquell punt d’equilibri imprescindible per a satisfer els paladars més exigents. L’Europa està en el camí. Desprès de mesos d’obscuritat i sedimentació, comença ha estar preparat pels àpats més exigents sense por a fer el ridícul. Ahir Mataró, com fa dues setmanes Hospitalet, van ser testimonis d’aquesta nova realitat. Un equip, sense estar encara al cent per cent i amb importants condicionants, va ser capaç d’endur-se dos valuosíssims empats en circumstàncies molt i molt adverses. Punts que sumen i bones sensacions que engresquen i, no deixaré d’insistir, que aniran a més a poc que l’harmonia no es trenqui. Silenci i una fermentació adequada han de fer d’un raïm trepitjat, el gloriós caldo al que tots (o quasi tots) aspirem.
Mataró 2 – Europa 2
Lliga Nacional Juvenil
L’Europa s’ha apuntat, definitiva i satisfactòriament, a la mitjana anglesa. Aquella fórmula que consisteix en empatar fora i guanyar a casa. És a dir, sumar quatre punts de cada sis. Un equip, aquest Juvenil, que està recollint els fruits de mesos d’inversió. Tots els projectes, a no ser que siguin projectes milionaris pensats per a la immediatesa, necessiten el seu temps de maduració, sigui en contenidors d’acer o de roure americà, per a arribar a aquell punt d’equilibri imprescindible per a satisfer els paladars més exigents. L’Europa està en el camí. Desprès de mesos d’obscuritat i sedimentació, comença ha estar preparat pels àpats més exigents sense por a fer el ridícul. Ahir Mataró, com fa dues setmanes Hospitalet, van ser testimonis d’aquesta nova realitat. Un equip, sense estar encara al cent per cent i amb importants condicionants, va ser capaç d’endur-se dos valuosíssims empats en circumstàncies molt i molt adverses. Punts que sumen i bones sensacions que engresquen i, no deixaré d’insistir, que aniran a més a poc que l’harmonia no es trenqui. Silenci i una fermentació adequada han de fer d’un raïm trepitjat, el gloriós caldo al que tots (o quasi tots) aspirem.
dissabte, 25 de setembre del 2010
Aprofitar la por
El guerrer de la llum sap que tothom té por de tothom.
Normalment, aquesta por es manifesta de dues maneres: mitjançant l’agressivitat o mitjançant la submissió. Són cares diferents del mateix problema.
Per això, quan es troba davant una persona que li inspira temor, el guerrer recorda que l’altre té les mateixes inseguretats que ell. Ha superat obstacles semblants i ha viscut els mateixos problemes.
Però sap trampejar més bé la situació. Per què? Perquè utilitza la por com a motor i no pas com a fre.
Aleshores, el guerrer aprèn de l’adversari i es comporta de la mateixa manera.
El guerrer de la llum sap que tothom té por de tothom.
Normalment, aquesta por es manifesta de dues maneres: mitjançant l’agressivitat o mitjançant la submissió. Són cares diferents del mateix problema.
Per això, quan es troba davant una persona que li inspira temor, el guerrer recorda que l’altre té les mateixes inseguretats que ell. Ha superat obstacles semblants i ha viscut els mateixos problemes.
Però sap trampejar més bé la situació. Per què? Perquè utilitza la por com a motor i no pas com a fre.
Aleshores, el guerrer aprèn de l’adversari i es comporta de la mateixa manera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)