Cap el 200 aniversari

Ja va sent hora de donar les gràcies públicament a totes aquelles persones que, amb el seu treball i dedicació al Club, han possibilitat l’actual moment en el que vivim. Sense elles res del que tenim ara hagués estat possible. Res seria igual i “otro gallo nos cantaria”. El CE Europa d’ara és el resultat de molts i molts anys d’Història, però també del seu passat més recent. Vull agrair a totes aquelles persones que he conegut i que ara, per un o altre motiu, ja no hi són, la seva inabastable tasca que ha deixat una profunda petjada en tots i cadascun dels racons d’aquest Club centenari. Gràcies Pere Murillo, Lluis Fajardo, Àngel Gómez, Manolo Cordero, Jaume Bosch, Javier Latorre, Juan de Dios Carrasco, Antonio Feijoo, Albert Planas, Francesc Giménez, Pere Sagarra, Vicenç Soley, Pep Gràcia, Albert Ruiz, Jaume Nadal, Carlos Sendra, Pepe Iserte,...segur que me’n deixo algun, però aquests han estat els més significatius i els que, per proximitat, m’han influït directament. No seria just que aquest sincer homenatge passés per alt la seva gran capacitat de treball, la seva abnegació i el seu altruisme. La seva entrega desinteressada al Club, el seu esperit de sacrifici i la seva voluntat de servei per damunt de qualsevol altre plantejament, els honora i els dignifica. El seu exemple no ha estat balder i altres persones, aquestes encara en actiu, han agafat el testimoni per continuar la seva transcendental tasca. Persones que, com aquelles, posen i posaran sempre els interessos del Club per davant de qualsevol interès personal en una mostra de generositat inqüestionable. Clar el present, meridià el futur. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Sense pèls a la llengua

Avec plaisir

Ets com la cendra dels cendrers: allò què no val res. Què té mal gust i fa pudor. El final previsible del pitjor dels auguris. El resum del no res. El no ningú. L’estupidesa doctorada. El mestre de la ignorància. El suport de la immundícia. La mentida perenne. La misèria pels miserables. L’encegament terminal. La perversió original subtitulada. Un reality show. La síndrome del gos rabiós. L’esquena pel traïdor. La valentia del covard. Un penal injust. El sinistre total. La llengua de la serp. Un troià desorientat. El bes de Judes. La poma emmetzinada que enverina a la Blancaneus. El conill que s’amaga. La llebre que fuig. El que viu a la cloaca. La regla que confirma l’excepció. Una criatura de Lovecraft. Una sentència desfavorable. Un accident vascular. Una ressaca d’anís del Mono. La perversió de l’espècie. La contradicció de Darwin. Un eunuc amb ansietat. Un wàter embossat. Una bavosa tòxica. Una fuita nuclear. La negació de la intel•ligència. La renuncia a la raó. L’oli cremat. L’extractor espatllat. Una fotografia d’oxigen per aquell que s’està ofegant. La cendra dels cendrers: allò què no val res.

Segueix la fletxa

Mireu que en soc de babau!

Ara que s’acosten unes noves eleccions a Can Europa, he volgut repescar un escrit dirigit als meus companys de Candidatura, allà pel Febrer de 2007, i que és molt revelador de tot el que s’ha quedat pel camí. Un text que em ruboritza per la seva ingenuïtat i candidesa. Un text que la desraó i el temps han acabat diluint i posant en evidència.

On vull anar?

Amb aquesta candidatura tenim un gran equip humà.
Tenim bones individualitats, però destaquem més per la cohesió i solidesa del conjunt.
Tenim, en terminologia futbolística, una gran defensa i un millor atac.
Un mig del camp molt treballador i capaç de distribuir el joc amb fluïdesa.
Tenim flexibilitat per adaptar-nos a qualsevol superfície, perquè pensem una concepció moderna del futbol.
Tenim ganes d’aprendre i millorar cada dia en tot allò que siguem capaços de millorar.
Volem ser el motor que generi i arrossegui il•lusions i no volem que, en aquest projecte, ningú es senti exclòs.
En definitiva, tenim un equip que vol i pot guanyar, però no ho volem fer a qualsevol preu.
Volem guanyar en el terreny de joc i no en els despatxos.
Volem guanyar esportivament, de manera clara i neta.
No volem la derrota del rival, volem, per damunt de tot, la victòria de l’Europa.
Perquè som un equip que no sap, ni vol restar. Som un equip orientat a sumar esforços per multiplicar els resultats.

Un s’equivoca. I algunes vegades, s’equivoca molt. I no és que el temps sigui cruel, senzillament et dóna una perspectiva des d’on poder veure les coses en la seva veritable dimensió.

Gràcies = thanks

Generositat

El guerrer de la llum sap que ningú no és ximple i que la vida ensenya a tothom –malgrat que això demani temps.
Ell sempre dóna el millor de si mateix i espera el millor dels altres. A més a més, procura mostrar a tothom, amb generositat, de que és capaç cadascú.
Alguns companys li comenten: “Hi ha persones desagraïdes.”
El guerrer no es trasbalsa pas, per això. I continua estimulant el proïsme, perquè és una manera d’estimular-se a si mateix.

Esquirol disfressat per poder anar a treballar

L’Esquirol

L' esquirol, conegut també com a esquirol vermell comú, és un petit i divertit (quan no et mossega) rosegador de costums arborícoles i que sovinteja els nostres boscos quan els pixa pins marxen. Aficionat a les pinyes i, més concretament als pinyons, té una merescuda fama com a acròbata i està dotat d’unes habilitats excepcionals per enfilar-se, per a l’equilibri i el salt.
Però no només hi ha esquirols al bosc. Des de començaments del segle XX, és a dir, del segle passat, hi ha esquirols per tot arreu i es fan molt visibles sobretot en els dies de vaga. I no precisament perquè en els dies de vaga hi hagi pinyes, que també, sinó perquè així s’anomena a totes aquelles persones que, lliure i voluntàriament (en el millor dels casos) decideixen trencar-la treballant. Un esquirol és, en terminologia moderna (o industrial), un treballador que té feina i treballa quan els altres treballadors (que també tenen feina) decideixen no treballar per manifestar el seu desacord o protesta contra aquells que els hi donen feina.
I perquè se’n diuen esquirols als que no fan vaga i no porcs com alguns trobarien més lògic i escaient? Doncs perquè (i tot té una explicació) el malnom ve d’un poblet anomenat Santa Maria del Corcó, conegut popularment com L’Esquirol, que a principis del segle passat es trobava al bell mig d’una zona plena de fàbriques tèxtils i arran d’uns conflictes laborals, alguns veïns d’aquesta vila van decidir ocupar el lloc dels vaguistes trencant la vaga. D’aquí el nom d’esquirols i no el de porcs, que només hauria estat justificat si els fets s’haguessin produït a Porqueres, que no va ser el cas.
L’esquirol animal és molt treballador i previsor, recull a l’estiu per a quan arribi l’ hivern. L’esquirol humà, també.

Retratats

Semàntica

Mentre el Barça, partit darrera partit, s’entossudeix a fer pals a les porteries rivals, els rivals es dediquen, amb perseverança i insistència, a fer pals als jugadors del Barça. Uns busquen el gol i els altres busquen les cames. Uns juguen a jugar i els altres, amb poca traça, a no deixar jugar. Oposar, per sistema, la lletjor a l’estètica, és un argument contracultural molt propi dels anys seixanta, però que actualment no pot tenir cap mena de vigència i, molt menys, cap coartada. S’està entrant en la salvatge creença que l’única manera d’aturar el joc del Barça és mitjançant la duresa i, en alguns casos, la violència. Els dos darrers partits han estat un clar exponent d’aquesta descerebrada tendència: dos expulsats amb vermella directa per entrades criminals comeses sobre talents futbolístics de primera magnitud. Jugadors que juguen a futbol, i només a futbol, han estat víctimes d’una agressivitat fora de mida i d’una impotència irracional. És com si en el món del teatre o de la música s’estengués la pràctica d’eliminar a les primeres figures, a tots aquells que ho fan bé pel sol fet de fer-ho bé. Enviar a l’hospital, setmana sí i setmana també, als millors, als que dignifiquen aquest espectacle, és un mal negoci i un camí directe cap a l’obscurantisme i la mediocritat.

Farem Botifarra

Amb la llengua fora

Sala Martin o sala d’estar?

Aristòtil era un gran savi, però no tenia ni la més remota idea del que era la fusió de l’àtom. A Sala Martin li passa una mica el mateix. Sense arribar als nivells del clàssic, no hi ha dubte que és un expert en allò per al que ha estudiat, però d’això a ser intel•ligent, hi va un bon tros. Com sinó es pot entendre que un docent universitari negui el saber i s’oposi frontalment a la necessitat i obligació d’aprendre? Què un jutge de Fornillos de Aliste posi el crit al cel perquè s’exigeix el català per a exercir la seva professió a Catalunya, no s’entén, però no deixa de ser un simple jutge. Però que un pope de la Universitat (lloc destinat a l’aprenentatge) negui l’obligatorietat de saber la llengua pròpia del país on exerceix la seva tasca, és de bufetada i no diu gaire de la seva capacitat intel•lectual i molt menys de la seva intel•ligència emocional. Un catedràtic, un professor universitari, ha de tenir un nivell de coneixements superior al seu alumnat, per principis, per autoritat moral i per poder corregir amb certes garanties els exàmens dels seus pupils. Un dirigent universitari ha de ser un exemple de vocació d’aprenentatge per al conjunt de la societat i no es pot permetre la relaxació ni cometre l’error de negar l’essència de la seva comesa. Sala Martin ha estat una decepció, en lloc d’una sala oberta al coneixement, s’ha mostrat com una vulgar sala d’estar, d’estar còmode amb les seves mancances i limitacions. Una pena.

Per coure porcades

Indasitjables*

Corren per les nostres pastures lliures i desvergonyits escampant la mentida i la violència. Són indacents i salvatges. Són un perill per a la convivència i una vergonya per a la humanitat. Són indaferents i insensibles a la correcció ètica i al necessari ordre estètic. Es pensen déus intocables i infalibles tancats als seus palaus de vidre. Són l’ànima més fosca dins el cos més podrit. Són indacorosos en tots i cadascun dels seus moviments. Arbitraris i perversos en las seves decisions. Manipuladors de pensaments i piròmans avançats. Són indafectiblement indaclinables i es pensen bastions de la raó. Són indaterminats i indafinits a mig camí de l’absurd més grotesc. Presumeixen de indalicats i ningú en surt indamne. Les seves propostes sempre són indagudes i la conseqüència de la seva gestió, indaleble. Davant d’ells tothom està indafens i mereixedors de ser indamnitzats pels seus continuats abusos. Són indapendents de la resta de mortals i no estan sotmesos a cap ordre lògic. La seva perversió és indascriptible i no atén a raons. Els motius que els guien semblen indasxifrables i no deixen indafarent. Però han de tenir molt més poder del que ens imaginem perquè, a ulls de tothom, semblen inexplicablement, indastituibles. Indastructibles i amb una corrua d’acòlits que li riuen les gràcies. Nosaltres estem cada cop més sols, més orfes de seny i abocats a un perillós abisme de indaturable misèria.

*a Eduardo Inda i Clos Gómez

Trencar en cas de necessitat

Caldos del Maresme

Mataró 2 – Europa 2

Lliga Nacional Juvenil

L’Europa s’ha apuntat, definitiva i satisfactòriament, a la mitjana anglesa. Aquella fórmula que consisteix en empatar fora i guanyar a casa. És a dir, sumar quatre punts de cada sis. Un equip, aquest Juvenil, que està recollint els fruits de mesos d’inversió. Tots els projectes, a no ser que siguin projectes milionaris pensats per a la immediatesa, necessiten el seu temps de maduració, sigui en contenidors d’acer o de roure americà, per a arribar a aquell punt d’equilibri imprescindible per a satisfer els paladars més exigents. L’Europa està en el camí. Desprès de mesos d’obscuritat i sedimentació, comença ha estar preparat pels àpats més exigents sense por a fer el ridícul. Ahir Mataró, com fa dues setmanes Hospitalet, van ser testimonis d’aquesta nova realitat. Un equip, sense estar encara al cent per cent i amb importants condicionants, va ser capaç d’endur-se dos valuosíssims empats en circumstàncies molt i molt adverses. Punts que sumen i bones sensacions que engresquen i, no deixaré d’insistir, que aniran a més a poc que l’harmonia no es trenqui. Silenci i una fermentació adequada han de fer d’un raïm trepitjat, el gloriós caldo al que tots (o quasi tots) aspirem.

Què hi ha algú?

Aprofitar la por

El guerrer de la llum sap que tothom té por de tothom.
Normalment, aquesta por es manifesta de dues maneres: mitjançant l’agressivitat o mitjançant la submissió. Són cares diferents del mateix problema.
Per això, quan es troba davant una persona que li inspira temor, el guerrer recorda que l’altre té les mateixes inseguretats que ell. Ha superat obstacles semblants i ha viscut els mateixos problemes.
Però sap trampejar més bé la situació. Per què? Perquè utilitza la por com a motor i no pas com a fre.
Aleshores, el guerrer aprèn de l’adversari i es comporta de la mateixa manera.

Una nit reialment esplèndida

Vols dir què el problema no el tenen a dalt?

L’exèrcit

Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres,
Molts soldats que jo he estimat estan a les files primeres,
Un exèrcit d’un país que té llum com a bandera,
És l’amor el seu encís, la utopia presonera,
Un exèrcit d’un país que té llum com a bandera.

Són arreu els núvols com trinxeres,
No se’ls veu i lluiten com a feres,
I s’abracen, s’enamoren, el poder miren i passen.
El que fan és molt més que fer guerra,
Van buscant tresors d’amor per terra,
I somnien, s’equivoquen i en l’amor trencat rumien.

Un exèrcit al costat que fa guerra a la guerra,
I jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra,
Un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes,
Gestes de gran llibertat que són per l’amor grans festes,
Un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes.

Van morint quan mor una esperança,
Van vivint la mort sense recança,
Doncs ells saben que a la vida sense somnis ells no hi caben.
Van ben sols i fràgils com onades,
Tu què vols, s’enfonsen a vegades,
Que és molt dura aquesta guerra
Per fer més neta la Terra.

Jordi Guardans

La duquessa es va haver de fer la foto asseguda

perquè algú li havia trencat el turmell

El caçador

Uy!!! fa el Usi

En el planeta futbolístic sobresurten poderosament, sobre la mitjania, quatre grups perfectament definits i, podríem dir sense exagerar, amb llum pròpia. Trobem, en primer lloc, els anomenats caçadors de talents; personatges amb vocació perdiguera perseguint un únic objectiu: descobrir diamants en brut que, una vegada polits, donin rellevància i brillantor a aquest esport. El segon grup l’encabiríem sota la definició de caçadors de gols. En aquest grup hi trobaríem a tots aquells jugadors que viuen única i exclusivament per al gol. El tenen entre cella i cella i no poden pensar en una altra cosa. El gol és la seva raó de ser, el que els explica i justifica. Sense el gol no són res i amb el gol, o a través d’ell, esdevenen déus de l’Olimp. El tercer grup, el més popular i conseqüència lògica dels caçadors de gols, trobem els caçadors d’autògrafs (i fotos). Uns individus, generalment joves, amb l’objectiu prioritari d’obtenir la signatura (o la foto) del seu ídol. Signatura (o foto) que, amb el pas del temps, romandrà oblidada al fons de qualsevol calaix o damunt de l’armari dins una caixa de sabates esperant una revisió que mai arriba. I finalment, el grup més discutit, els caçadors de turmells. Acostumen a ser jugadors amb poc talent futbolístic i que, per estranyes raons, es dediquen a perseguir rivals amb l’única intenció de que deixin de córrer. El seu objectiu és el genoll o el turmell del futbolista més talentós i no reparen en mitjans ni esforços per aconseguir-ho. Jugadors molt limitats, amb poc cervell i amb instint depredador que són presa fàcil per aquells ideòlegs de la violència que els instrumentalitzen, o simplement utilitzen, per a dur a terme els seus perversos desitjos.

Jimi per a paladars cultivats,
i també per a en Joan

All that Jazz

Què que en penso?

Què que en penso dels verds? Què estaran molt millor quan madurin.

Què que en penso dels periodistes esportius? Què no entenc perquè els anomenen periodistes.

Què que en penso d’una dona oberta de cames? Què va en moto.

Què que en penso dels crítics? Què mai arribaran al nivell del criticat.

Què que en penso dels sindicats? Què són molt útils, sobretot, per a ells mateixos.

Què que en penso dels sindicalistes? Què han fet del treball una manera de viure sense treballar.

Què que en penso dels grans comunicadors? Què mai es pot parlar amb ells (estan sempre comunicant).

Què que en penso del futbol de Tercera? Què, en realitat, és de Quarta.

Què que en penso de la llengua catalana? Què és rosada com la de tothom, excepte quan es té l’estomac brut.

Què que en penso del canvi climàtic? Què ja era hora què canviés alguna cosa.

Què que en penso de les ONG? Què són una variant del top manta.

Peix manta: delegat sindical de l'aquari

Cobrar sense treballar

Algú em sabria dir que fa exactament un alliberat sindical? A què dedica el seu temps? Com i en què omple les seves 8 (suposadament) hores laborals? Tanta feina té com a sindicalista que no pot treballar normalment com qualsevol mortal i per això se l’ha de rellevar de les seves obligacions? Vuit hores al dia, quaranta hores a la setmana i vint i dos dies al mes, no és massa temps per omplir-lo amb no se sap ben be què? Tanta conflictivitat hi ha a les empreses, tant complexa és la seva gestió? Aleshores passa el que ha de passar, sinó hi ha problemes, se’n busquen. Tot per omplir, o fer veure que s’omple, un temps balder i justificar així una activitat innecessària i sobrera. Amb aquesta pràctica els alliberats esdevenen buròcrates insensibles preocupats només pel seu estatus i la manera de mantenir-lo. El seu “modus operandi” s’acaba convertint en un "modus vivendi", en un fidel reflex dels seus propis interessos i dèries, sense tenir en compte les aspiracions o inquietuds dels qui teòricament representen. Cobrar per no treballar sempre ha estat un mal negoci i, en aquest art, n’hi ha qui té una rara habilitat per sortir-se’n. La fragilitat del sistema, les seves esquerdes i la connivència dels seus dirigents només fa que afavorir aquesta situació racionalment inexplicable i moralment insostenible. Aposto per un sindicalisme voluntari, fora de l’horari laboral i no retribuït. A veure quants sindicalistes que ara s’omplen la boca (i les butxaques) seguirien sent-ho?