Píndoles de Mundial
Una selecció que viatja: Annan a Samoa (Ghana)
Grenn, porter titular d’Anglaterra davant EEUU, no creieu que estava massa verd per assumir la responsabilitat?
Pronòstic erroni: Serbia-Ghana.
Fer cas a l’evidència: Ghana, gana.
Referent a les vuvuceles: Aquesta gent no respira? Estan acostumats, han estat molts anys sense fer-ho.
La crisi grega va molt més enllà de la purament econòmica.
Una redundància: Mèxic empata mitjançant Marquez.
diumenge, 13 de juny del 2010
dissabte, 12 de juny del 2010
Un show de puta madre
El PSC ha decidit que l’espectacle havia d’avançar. Que ja no n’hi havia prou amb els números de sempre i com no es podien canviar les persones, ni els discursos, ni el missatge, calia doncs un nou escenari, uns nous decorats i una nova manera de dir el de sempre de manera diferent. Per a l’ocasió han comptat amb un nou director d’escena, Jaume Collboni, que ha revolucionat el circ. A la pista central i fent de mestre de cerimònies, Manuela de Madre, una versió nostrada del telepredicador nord-americà, amb incrustacions de Santa Coloma de Gramenet, que va ser l’encarregada de conduir i, alhora, fer descarrilar l’acte. El show-míting dels socialistes va transcórrer entre la sorpresa i la vergonya aliena fins arribar a l’extrem, quan una de les convidades a l’escenari, en cadira de rodes, va ser convidada per la telepredicadora de Madre a posar-se en peus i no contenta amb això, li va demanar que s’arremangués els pantalons i ensenyés a l’audiència allí present la seva pròtesi. Com en els millors shows de teleporqueria la senyora de Madre va vorejar l’abisme i amb ella tota la família socialista que, a hores d’ara, encara es deu està refent de l’ensurt.
El PSC ha decidit que l’espectacle havia d’avançar. Que ja no n’hi havia prou amb els números de sempre i com no es podien canviar les persones, ni els discursos, ni el missatge, calia doncs un nou escenari, uns nous decorats i una nova manera de dir el de sempre de manera diferent. Per a l’ocasió han comptat amb un nou director d’escena, Jaume Collboni, que ha revolucionat el circ. A la pista central i fent de mestre de cerimònies, Manuela de Madre, una versió nostrada del telepredicador nord-americà, amb incrustacions de Santa Coloma de Gramenet, que va ser l’encarregada de conduir i, alhora, fer descarrilar l’acte. El show-míting dels socialistes va transcórrer entre la sorpresa i la vergonya aliena fins arribar a l’extrem, quan una de les convidades a l’escenari, en cadira de rodes, va ser convidada per la telepredicadora de Madre a posar-se en peus i no contenta amb això, li va demanar que s’arremangués els pantalons i ensenyés a l’audiència allí present la seva pròtesi. Com en els millors shows de teleporqueria la senyora de Madre va vorejar l’abisme i amb ella tota la família socialista que, a hores d’ara, encara es deu està refent de l’ensurt.
divendres, 11 de juny del 2010
Qui demana respecte?
Qui demana respecte? El troll desmemoriat que va ensenyant el cul pels camps de futbol? El que lidera exercits infames darrera trompetes insultants? El que desconeix el respecte i en perverteix la seva essència? Qui demana respecte? El montaraz rústic abduït per la foscor de Mordor? El que no ha après a llegir i acomoda el que llegeix? El que fomenta la violència i instrueix el vandalisme? El que viu en l’enveja i es mostra incompetent? Qui demana respecte? Tindràs el meu respecte quan tu mateix et respectis i facis del respecte un exercici normalitzat i quotidià.
Qui demana respecte? El troll desmemoriat que va ensenyant el cul pels camps de futbol? El que lidera exercits infames darrera trompetes insultants? El que desconeix el respecte i en perverteix la seva essència? Qui demana respecte? El montaraz rústic abduït per la foscor de Mordor? El que no ha après a llegir i acomoda el que llegeix? El que fomenta la violència i instrueix el vandalisme? El que viu en l’enveja i es mostra incompetent? Qui demana respecte? Tindràs el meu respecte quan tu mateix et respectis i facis del respecte un exercici normalitzat i quotidià.
dijous, 10 de juny del 2010
Viva Fuentealbilla!
Tothom troba normal que, en la celebració d’un títol, a peu de gespa, els diferents components d’un equip mostrin, sense pudor i amb orgull, les seves respectives banderes, és a dir, les banderes dels seus països i tinguin el do de l’oportunitat recordant les seves ciutats d’origen. Passa al Barça, on hem pogut veure la bandera de Camerun, la d’Itàlia, la de Costa d’Ivori, Brasil,...i hem pogut sentir com s’esmentava Tenerife i Fuentealbilla amb total normalitat i, perquè no, complicitat. Imagineu per un moment que, en el proper Mundial a Sud-àfrica, la selecció espanyola guanya la final (Déu no ho vulgui) i en la celebració a peu de gespa, al senyor Piqué o al senyor Xavi o al senyor Pujol, se’ls hi acut mostrar una bandera quadribarrada o posteriorment fer un breu parlament en català o alguna referència als seus orígens, us ho imagineu? L’escàndol seria monumental, però no estrany. Demostrant una vegada més l’anormalitat d’aquest conglomerat de país que en diuen Espanya i el seu evident desencaix històric. Espanya funciona per pressió i això genera depressió. Fer que les persones reneguin dels seus orígens, fer-les presoneres d’una realitat negacionista i excloent, no fa més que agitar el ressentiment i estimular la desafecció
Tothom troba normal que, en la celebració d’un títol, a peu de gespa, els diferents components d’un equip mostrin, sense pudor i amb orgull, les seves respectives banderes, és a dir, les banderes dels seus països i tinguin el do de l’oportunitat recordant les seves ciutats d’origen. Passa al Barça, on hem pogut veure la bandera de Camerun, la d’Itàlia, la de Costa d’Ivori, Brasil,...i hem pogut sentir com s’esmentava Tenerife i Fuentealbilla amb total normalitat i, perquè no, complicitat. Imagineu per un moment que, en el proper Mundial a Sud-àfrica, la selecció espanyola guanya la final (Déu no ho vulgui) i en la celebració a peu de gespa, al senyor Piqué o al senyor Xavi o al senyor Pujol, se’ls hi acut mostrar una bandera quadribarrada o posteriorment fer un breu parlament en català o alguna referència als seus orígens, us ho imagineu? L’escàndol seria monumental, però no estrany. Demostrant una vegada més l’anormalitat d’aquest conglomerat de país que en diuen Espanya i el seu evident desencaix històric. Espanya funciona per pressió i això genera depressió. Fer que les persones reneguin dels seus orígens, fer-les presoneres d’una realitat negacionista i excloent, no fa més que agitar el ressentiment i estimular la desafecció
dimecres, 9 de juny del 2010
Fent el passerell
Quan fa tres anys el senyor Passerell, donada la seva condició de guionista i director, es va erigir en portaveu d’un grup de mares i pares per presentar una denuncia per escrit de la situació en la que es trobava l’equip on jugava el seu fill, acusant al CE Europa i als seus responsables esportius de mantenir a un entrenador que, segons ells, no estava capacitat per gestionar el grup, on es posava en dubte la seva vàlua professional i la seva empatia. On s’exigia la immediata destitució de l’entrenador perquè, segons ells, el fet de mantenir-lo estava provocant uns danys psicològics irreparables en el procés de maduració dels infants, on es feia directament responsable al Club per tolerar una situació insostenible i que no encaixava en el discurs educatiu que sempre havia mantingut el CE Europa i que es posava en entredit per la negligència de no fer efectiva la substitució d’una persona excessivament jove i poc preparada, segons ells, per desenvolupar el càrrec que se li tenia assignat. El final de l’escrit acabava demanant, exigint, sota l’amenaça de fer-ho públic i portar-ho a les altes instàncies esportives, que l’entrenador fos immediatament cessat de les seves funcions per evitar danys irreparables en la salut mental dels seus fills abans no fos massa tard. Doncs bé, quan aquest senyor, defensor dels maltractats i sacrificats pares, en vetlla permanent per la integritat dels seus cadells, va redactar la carta, poc es podia imaginar que des d’aquell moment l’entrenador qüestionat ha guanyat dues lligues consecutives, ha fet del seu equip un dels millors equips practicant el futbol i, el més important, ha aconseguit formar un grup de persones humanes increïble, amb una maduresa d’altíssima volada i que, per a tots i cadascun dels components d’aquest equip, aquests dos anys han estat, sense cap mena de dubte, dos dels millors anys de la seva vida. Evidentment el senyor Passerell i els seus acòlits ja no estaven al Club per veure-ho, ja que, davant la posició ferma del CE Europa donant tot el suport al seu entrenador, el varen abandonar per provar sort en altres contrades. Amb el pas del temps, les coses no els hi han anat del tot bé i ara, el reconegut guionista, fent gala d’una manca de memòria alarmant ha tornat a inscriure al seu fill per jugar novament al CE Europa. No poso en dubte la vàlua professional d’aquest senyor ni la coherència dels seus guions, però les seves decisions personals mai guanyaran un oscar, no s’aguanten ni amb pinces, ni se les creu ningú.
Quan fa tres anys el senyor Passerell, donada la seva condició de guionista i director, es va erigir en portaveu d’un grup de mares i pares per presentar una denuncia per escrit de la situació en la que es trobava l’equip on jugava el seu fill, acusant al CE Europa i als seus responsables esportius de mantenir a un entrenador que, segons ells, no estava capacitat per gestionar el grup, on es posava en dubte la seva vàlua professional i la seva empatia. On s’exigia la immediata destitució de l’entrenador perquè, segons ells, el fet de mantenir-lo estava provocant uns danys psicològics irreparables en el procés de maduració dels infants, on es feia directament responsable al Club per tolerar una situació insostenible i que no encaixava en el discurs educatiu que sempre havia mantingut el CE Europa i que es posava en entredit per la negligència de no fer efectiva la substitució d’una persona excessivament jove i poc preparada, segons ells, per desenvolupar el càrrec que se li tenia assignat. El final de l’escrit acabava demanant, exigint, sota l’amenaça de fer-ho públic i portar-ho a les altes instàncies esportives, que l’entrenador fos immediatament cessat de les seves funcions per evitar danys irreparables en la salut mental dels seus fills abans no fos massa tard. Doncs bé, quan aquest senyor, defensor dels maltractats i sacrificats pares, en vetlla permanent per la integritat dels seus cadells, va redactar la carta, poc es podia imaginar que des d’aquell moment l’entrenador qüestionat ha guanyat dues lligues consecutives, ha fet del seu equip un dels millors equips practicant el futbol i, el més important, ha aconseguit formar un grup de persones humanes increïble, amb una maduresa d’altíssima volada i que, per a tots i cadascun dels components d’aquest equip, aquests dos anys han estat, sense cap mena de dubte, dos dels millors anys de la seva vida. Evidentment el senyor Passerell i els seus acòlits ja no estaven al Club per veure-ho, ja que, davant la posició ferma del CE Europa donant tot el suport al seu entrenador, el varen abandonar per provar sort en altres contrades. Amb el pas del temps, les coses no els hi han anat del tot bé i ara, el reconegut guionista, fent gala d’una manca de memòria alarmant ha tornat a inscriure al seu fill per jugar novament al CE Europa. No poso en dubte la vàlua professional d’aquest senyor ni la coherència dels seus guions, però les seves decisions personals mai guanyaran un oscar, no s’aguanten ni amb pinces, ni se les creu ningú.
dimarts, 8 de juny del 2010
De Bode tenia raó
Ara fa poc més d’un any, la gestió del senyor de Bode al front del CE Europa era fortament contestada, sinó per una ampla majoria, si per un nucli dur de l’europeisme més ranci. Ho comento perquè ara, poc més d’un any desprès, poca gent sembla en recordar-se d’aquells desagradables i injustos moments. El futbol gira al voltant d’una pilota, i sovint només al voltant dels resultats. A la situació d’aparent bonança i estabilitat actual no s’hi arriba per generació espontània, és el fruit d’una labor fosca que es ve fent des de ja fa molts mesos. Per poder cobrir una casa s’ha de començar per desembarassar el terreny, col•locar-hi uns bons fonaments i, aleshores sí, aixecar les parets que li donen forma. Tots els projectes necessiten el seu temps per a ser desenvolupats i la manca de paciència i l’ansietat en són enemics mortals. Fins i tot una bona carn d’olla necessita un llarg temps de cocció. Cal primer saber on ets, fer un diagnòstic correcte de la situació, avaluar el seu estat real i desprès, sense precipitacions, trobar les eines més escaients per dur-lo a terme. Els balanços s’han de fer sempre al final d’un cicle, quan s’esgota el temps assignat per aplicar una determinada idea. És just reconèixer, poc més d’un any desprès, que el senyor de Bode va ser valent, va tenir la capacitat de suportar uns atacs desproporcionats, immerescuts i injustos i va ser fidel a les seves idees convençut de la viabilitat del seu projecte. Poc més d’un any desprès, el temps sembla haver-li donat la raó, seria bo que aquelles veus discrepants diguessin ara el que en pensen i reparessin el dany moral que van ocasionar.
Ara fa poc més d’un any, la gestió del senyor de Bode al front del CE Europa era fortament contestada, sinó per una ampla majoria, si per un nucli dur de l’europeisme més ranci. Ho comento perquè ara, poc més d’un any desprès, poca gent sembla en recordar-se d’aquells desagradables i injustos moments. El futbol gira al voltant d’una pilota, i sovint només al voltant dels resultats. A la situació d’aparent bonança i estabilitat actual no s’hi arriba per generació espontània, és el fruit d’una labor fosca que es ve fent des de ja fa molts mesos. Per poder cobrir una casa s’ha de començar per desembarassar el terreny, col•locar-hi uns bons fonaments i, aleshores sí, aixecar les parets que li donen forma. Tots els projectes necessiten el seu temps per a ser desenvolupats i la manca de paciència i l’ansietat en són enemics mortals. Fins i tot una bona carn d’olla necessita un llarg temps de cocció. Cal primer saber on ets, fer un diagnòstic correcte de la situació, avaluar el seu estat real i desprès, sense precipitacions, trobar les eines més escaients per dur-lo a terme. Els balanços s’han de fer sempre al final d’un cicle, quan s’esgota el temps assignat per aplicar una determinada idea. És just reconèixer, poc més d’un any desprès, que el senyor de Bode va ser valent, va tenir la capacitat de suportar uns atacs desproporcionats, immerescuts i injustos i va ser fidel a les seves idees convençut de la viabilitat del seu projecte. Poc més d’un any desprès, el temps sembla haver-li donat la raó, seria bo que aquelles veus discrepants diguessin ara el que en pensen i reparessin el dany moral que van ocasionar.
dilluns, 7 de juny del 2010
Bloqueig mental
Ara diuen els EEUU que potser el bloqueig de Gaza és massa sever. O els hi falla la memòria i han entrat en un procés neuronal degeneratiu o bé algú ha decidit fer-se el cínic. Què ningú se’n recorda dels més de cinquanta anys del bloqueig a Cuba? O és que aquell és tolerable i el de Gaza no? Quina diferència hi ha? Si els EEUU consideren oportú i necessari per a la seva seguretat el bloqueig a l’illa caribenya haurien de mantenir el mateix criteri per aquells que utilitzen les seves mateixes fórmules. No es tracta de justificar o criticar el bloqueig sinó de coherència en la presa de decisions i en els seus actes. Per altra banda, recomanaria als organitzadors dels viatges a Gaza, amb tot el que això té de provocació, que preparin un creuer per aigües cubanes trencant el bloqueig dels EEUU, aquella gent, els cubans, són bona gent i des del seu territori no llencen míssils contra cap país i no entrenen terroristes suïcides perquè s’immolin en el metro de qualsevol ciutat europea. Embolica que fa fort.
Ara diuen els EEUU que potser el bloqueig de Gaza és massa sever. O els hi falla la memòria i han entrat en un procés neuronal degeneratiu o bé algú ha decidit fer-se el cínic. Què ningú se’n recorda dels més de cinquanta anys del bloqueig a Cuba? O és que aquell és tolerable i el de Gaza no? Quina diferència hi ha? Si els EEUU consideren oportú i necessari per a la seva seguretat el bloqueig a l’illa caribenya haurien de mantenir el mateix criteri per aquells que utilitzen les seves mateixes fórmules. No es tracta de justificar o criticar el bloqueig sinó de coherència en la presa de decisions i en els seus actes. Per altra banda, recomanaria als organitzadors dels viatges a Gaza, amb tot el que això té de provocació, que preparin un creuer per aigües cubanes trencant el bloqueig dels EEUU, aquella gent, els cubans, són bona gent i des del seu territori no llencen míssils contra cap país i no entrenen terroristes suïcides perquè s’immolin en el metro de qualsevol ciutat europea. Embolica que fa fort.
diumenge, 6 de juny del 2010
Bé està el que bé acaba
Europa A 5 - Jabac 2
Lliga Nacional Juvenil
Punt i final. Ara sí, ara ja es pot fer balanç. Què cadascú, en la seva parcel•la, hi tregui les conclusions oportunes i, si m’apureu, també alguna d’inoportuna. Ara tot si val i quan més aprofundim el bisturí, més net hi farem. Una temporada dóna per a molt i cal aprofitar el que hem après i el que hauríem d’haver après. S’obre un procés de reflexió, un interessant marc per exercitar el debat i el contrast d’opinions. Per avaluar la gran quantitat d’informació i diseccionar amb destresa, si som capaços, tots i cadascun dels inputs rebuts. Mantenir el que ha funcionat i canviar el que no. Avançar amb serenitat des de una nova realitat més tranquil•litzadora. Abonar el terreny i fertilitzar les idees. Construir des de l’experiència i aprofitar el marc de confiança que ha guiat el projecte i que seguirà fent fàcil allò que en altres indrets seria impossible. Conceptes clars, lliurament sense reserves, determinació, treball fins l’extenuació i una il•lusió que enganxa per bastir els fonaments del que ha de ser el futur immediat que tots desitgem. Hi ha els vímets per teixir-ho. Solvents amb escreix. Decidits a fer-ho. Un Toni amb àngel i un immens Climent per sostenir-ho.
Europa A 5 - Jabac 2
Lliga Nacional Juvenil
Punt i final. Ara sí, ara ja es pot fer balanç. Què cadascú, en la seva parcel•la, hi tregui les conclusions oportunes i, si m’apureu, també alguna d’inoportuna. Ara tot si val i quan més aprofundim el bisturí, més net hi farem. Una temporada dóna per a molt i cal aprofitar el que hem après i el que hauríem d’haver après. S’obre un procés de reflexió, un interessant marc per exercitar el debat i el contrast d’opinions. Per avaluar la gran quantitat d’informació i diseccionar amb destresa, si som capaços, tots i cadascun dels inputs rebuts. Mantenir el que ha funcionat i canviar el que no. Avançar amb serenitat des de una nova realitat més tranquil•litzadora. Abonar el terreny i fertilitzar les idees. Construir des de l’experiència i aprofitar el marc de confiança que ha guiat el projecte i que seguirà fent fàcil allò que en altres indrets seria impossible. Conceptes clars, lliurament sense reserves, determinació, treball fins l’extenuació i una il•lusió que enganxa per bastir els fonaments del que ha de ser el futur immediat que tots desitgem. Hi ha els vímets per teixir-ho. Solvents amb escreix. Decidits a fer-ho. Un Toni amb àngel i un immens Climent per sostenir-ho.
dissabte, 5 de juny del 2010
La memòria del CE Europa
Vagi per endavant el màxim respecte per a totes aquelles decisions preses des de la llibertat i emparades pel dret inalienable de les persones a escollir el seu destí. Arribada aquesta època de l’any, són molts els jugadors, militant en el futbol base que, per voluntat pròpia o circumstàncies conjunturals del club al que pertanyen, abandonen la seva disciplina. Hi ha qui prefereix la glòria temporal de jugar en una categoria superior i, sense tenir en compte, tots els factors que l’han dut a aquesta situació de poder escollir, decideixen donar el pas i canviar d’aires. Enlluernats per la promesa d’un paradís efímer sucumbeixen a la temptació de la Divisió d’Honor, en un exercici d’extrem egoisme i amb molt poca visió de futur. Els hi pot més satisfer la seva apetència immediata què pensar o planificar un futur basat en la coherència i la racionalitat. Depredadors d’instants, són incapaços de viure a mig o llarg termini. El CE Europa no tindrà aquest any cap Divisió d’Honor i això provocarà, amb tota seguretat, la fugida d’alguns elements que, insisteix-ho, lliure i legítimament decideixen buscar-se la vida en altres Clubs. El CE Europa no tindrà Divisió d’Honor, però sí, memòria. La memòria necessària per avaluar amb perspectiva històrica l’actitud i les accions de tots aquests trànsfugues. El jugador té tot el dret a escollir i a defensar els seus interessos, el CE Europa, també. Ara i en el futur; i el món, que tothom ho sàpiga, dóna moltes voltes.
Vagi per endavant el màxim respecte per a totes aquelles decisions preses des de la llibertat i emparades pel dret inalienable de les persones a escollir el seu destí. Arribada aquesta època de l’any, són molts els jugadors, militant en el futbol base que, per voluntat pròpia o circumstàncies conjunturals del club al que pertanyen, abandonen la seva disciplina. Hi ha qui prefereix la glòria temporal de jugar en una categoria superior i, sense tenir en compte, tots els factors que l’han dut a aquesta situació de poder escollir, decideixen donar el pas i canviar d’aires. Enlluernats per la promesa d’un paradís efímer sucumbeixen a la temptació de la Divisió d’Honor, en un exercici d’extrem egoisme i amb molt poca visió de futur. Els hi pot més satisfer la seva apetència immediata què pensar o planificar un futur basat en la coherència i la racionalitat. Depredadors d’instants, són incapaços de viure a mig o llarg termini. El CE Europa no tindrà aquest any cap Divisió d’Honor i això provocarà, amb tota seguretat, la fugida d’alguns elements que, insisteix-ho, lliure i legítimament decideixen buscar-se la vida en altres Clubs. El CE Europa no tindrà Divisió d’Honor, però sí, memòria. La memòria necessària per avaluar amb perspectiva històrica l’actitud i les accions de tots aquests trànsfugues. El jugador té tot el dret a escollir i a defensar els seus interessos, el CE Europa, també. Ara i en el futur; i el món, que tothom ho sàpiga, dóna moltes voltes.
divendres, 4 de juny del 2010
Un entrepà de kellogs
Penjar d’Espanya és com per penjar-se. O en termes nutricionistes, com menjar-se un entrepà de kellogs. Que per més margarina que li posis per fer-lo més amorós, costa molt d’empassar. I un cop dins, et crea un conflicte orgànic de primera magnitud i un col•lapse en el trànsit intestinal amb totes les butlletes per acabar irremeiablement d’urgències a la UVI. Espanya és aspre, seca i de digestió complicada. Només s’estova amb la llet, amb la mala llet i amb alguns sucs de ph àcid. Des de fa relativament poc temps tenim al mercat la versió més indigesta, l’Espanya all bran, amb aportació extra de fibra per afavorir les deposicions i la regularitat intestinal. No hi ha dubte que ha estat un gran encert, l’únic problema és que ens passem el dia enganxats a la tassa del water pregant a Déu que no se’ns acabi el paper. Ara ja no cal cagar-se en Espanya, ara és Espanya la que ens fa cagar. Coses dels cereals i el senyor kellogs.
Penjar d’Espanya és com per penjar-se. O en termes nutricionistes, com menjar-se un entrepà de kellogs. Que per més margarina que li posis per fer-lo més amorós, costa molt d’empassar. I un cop dins, et crea un conflicte orgànic de primera magnitud i un col•lapse en el trànsit intestinal amb totes les butlletes per acabar irremeiablement d’urgències a la UVI. Espanya és aspre, seca i de digestió complicada. Només s’estova amb la llet, amb la mala llet i amb alguns sucs de ph àcid. Des de fa relativament poc temps tenim al mercat la versió més indigesta, l’Espanya all bran, amb aportació extra de fibra per afavorir les deposicions i la regularitat intestinal. No hi ha dubte que ha estat un gran encert, l’únic problema és que ens passem el dia enganxats a la tassa del water pregant a Déu que no se’ns acabi el paper. Ara ja no cal cagar-se en Espanya, ara és Espanya la que ens fa cagar. Coses dels cereals i el senyor kellogs.
dijous, 3 de juny del 2010
Guarda't l’opinió
Tothom coneix la diferència que hi ha entre informació i opinió. Però de tant en tant, cal actualitzar el software per evitar el col•lapse del sistema. Refrescar els conceptes per evitar confusions i esvair les boires. Posem un exemple del que seria una informació: el CE Europa va perdre el seu darrer partit com a local d’aquesta Temporada i l’acaba amb 58 punts. I ara l’opinió: el CE Europa fa un pèssim partit al Nou Sardenya i, en un final de Temporada decebedor, s’allunya dels llocs capdavanters. La informació és neutre i ha de tendir a l’objectivitat donant dades perquè el receptor en tregui les seves pròpies conclusions. La informació ha d’estar buida d’opinió. En canvi l’opinió, ens transmet un punt de vista més o menys interessat, però sempre subjectiu d’un fet que es interpretat i explicat des d’una perspectiva totalment condicionada. Cal estar oberts a la informació i filtrar l’opinió per evitar tragèdies innecessàries.
Tothom coneix la diferència que hi ha entre informació i opinió. Però de tant en tant, cal actualitzar el software per evitar el col•lapse del sistema. Refrescar els conceptes per evitar confusions i esvair les boires. Posem un exemple del que seria una informació: el CE Europa va perdre el seu darrer partit com a local d’aquesta Temporada i l’acaba amb 58 punts. I ara l’opinió: el CE Europa fa un pèssim partit al Nou Sardenya i, en un final de Temporada decebedor, s’allunya dels llocs capdavanters. La informació és neutre i ha de tendir a l’objectivitat donant dades perquè el receptor en tregui les seves pròpies conclusions. La informació ha d’estar buida d’opinió. En canvi l’opinió, ens transmet un punt de vista més o menys interessat, però sempre subjectiu d’un fet que es interpretat i explicat des d’una perspectiva totalment condicionada. Cal estar oberts a la informació i filtrar l’opinió per evitar tragèdies innecessàries.
dimecres, 2 de juny del 2010
Pals de cec
No deixa de ser simptomàtic que el President Montilla hagi decidit engegar una roda de debats socials per tot el territori i el lloc triat per iniciar la tanda hagi estat, justament, la ONCE. Ens vol dir alguna cosa el senyor Montilla amb aquesta tria? Quina lectura hem de fer? Serà que el President, per apujar la seva malmesa autoestima, vol ser el borni al país dels cecs? Es sentirà més còmode el senyor Montilla envoltat de persones que hi veuen poc o no hi veuen gens? Es pensa que així li serà més fàcil “colar” el seu programa i el seu ideari sense oposició? Li proposem que la pròxima parada del “tour” la faci a l’associació de sord - muts on, amb tota seguretat, les seves afirmacions no tindran rèplica.
No deixa de ser simptomàtic que el President Montilla hagi decidit engegar una roda de debats socials per tot el territori i el lloc triat per iniciar la tanda hagi estat, justament, la ONCE. Ens vol dir alguna cosa el senyor Montilla amb aquesta tria? Quina lectura hem de fer? Serà que el President, per apujar la seva malmesa autoestima, vol ser el borni al país dels cecs? Es sentirà més còmode el senyor Montilla envoltat de persones que hi veuen poc o no hi veuen gens? Es pensa que així li serà més fàcil “colar” el seu programa i el seu ideari sense oposició? Li proposem que la pròxima parada del “tour” la faci a l’associació de sord - muts on, amb tota seguretat, les seves afirmacions no tindran rèplica.
dimarts, 1 de juny del 2010
L’àrbitre menteix
Què potser és una cosa impossible per antinatural? Doncs, ni molt menys. Els àrbitres menteixen com els carnissers, els politics, els repartidors de butà o els fabricants de cadires de plàstic. La professió o el gremi en el que s’està subscrit no et fa més o menys mentider. Això va amb les persones i una determinada professió no et preserva de mentir. Hi ha persones propenses a la mentida i els àrbitres no n’estan exclosos. Perquè haurien de ser diferents a la resta de mortals? Els àrbitres, alguns àrbitres, i la meva experiència personal ho corrobora, menteixen quan i com els hi convé. Això ve al cas per l’afer del senyor Clos Gómez, aquell inefable àrbitre que, no només va ser acusat de mentir pel Pep Guardiola, sinó que va quedar perfectament demostrat, per les càmeres de televisió, que ho va fer. Doncs, el Comitè tècnic d’àrbitres, ha posat el crit al cel, s’ha esquinçat els vestits i, actuant corporativament, vol aconseguir una dura (i exemplar, diuen ells) sanció pel tècnic del Barça. Sí l’àrbitre menteix, com així ha estat, no seria més ètic , lògic i racional que el propi Comitè d’àrbitres i totes les instàncies pertinents persegueixin i sancionin al mentider? Perquè un àrbitre ha de tenir immunitat i se l’ha de defensar inconscientment encara que hagi comès perjuri? En quin lloc queda un Comitè d’àrbitres que se suposa ha d’impartir justícia, sí defensa al culpable i assetja a la víctima? És el món al revés. Molt més greu, que la mentida per sí mateixa, és la seva defensa a ultrança per un organisme que, en essència, ha de ser just i equànime i ha de vetllar per la transparència i el joc net. L’àrbitre va mentir i, en conseqüència, hauria de ser sancionat pel propi Comitè d’àrbitres per higiene i credibilitat de tot el col•lectiu.
Què potser és una cosa impossible per antinatural? Doncs, ni molt menys. Els àrbitres menteixen com els carnissers, els politics, els repartidors de butà o els fabricants de cadires de plàstic. La professió o el gremi en el que s’està subscrit no et fa més o menys mentider. Això va amb les persones i una determinada professió no et preserva de mentir. Hi ha persones propenses a la mentida i els àrbitres no n’estan exclosos. Perquè haurien de ser diferents a la resta de mortals? Els àrbitres, alguns àrbitres, i la meva experiència personal ho corrobora, menteixen quan i com els hi convé. Això ve al cas per l’afer del senyor Clos Gómez, aquell inefable àrbitre que, no només va ser acusat de mentir pel Pep Guardiola, sinó que va quedar perfectament demostrat, per les càmeres de televisió, que ho va fer. Doncs, el Comitè tècnic d’àrbitres, ha posat el crit al cel, s’ha esquinçat els vestits i, actuant corporativament, vol aconseguir una dura (i exemplar, diuen ells) sanció pel tècnic del Barça. Sí l’àrbitre menteix, com així ha estat, no seria més ètic , lògic i racional que el propi Comitè d’àrbitres i totes les instàncies pertinents persegueixin i sancionin al mentider? Perquè un àrbitre ha de tenir immunitat i se l’ha de defensar inconscientment encara que hagi comès perjuri? En quin lloc queda un Comitè d’àrbitres que se suposa ha d’impartir justícia, sí defensa al culpable i assetja a la víctima? És el món al revés. Molt més greu, que la mentida per sí mateixa, és la seva defensa a ultrança per un organisme que, en essència, ha de ser just i equànime i ha de vetllar per la transparència i el joc net. L’àrbitre va mentir i, en conseqüència, hauria de ser sancionat pel propi Comitè d’àrbitres per higiene i credibilitat de tot el col•lectiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)