dilluns, 17 de maig del 2010
diumenge, 16 de maig del 2010
A Vic s’esvaeix la boira
Vic 0 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Rendibilitzar els gols, millorar la imatge i recuperar l’autoestima. Tres darrers partits: 7 punts. Dos desplaçaments de llarga distància, a Lleida i Vic, i el de casa enfront l’Espanyol, feien preveure una complicació afegida a la, sinó dramàtica, sí difícil situació de l’equip. Una situació que s’ha superat amb solvència i autoritat per encarar el tram final de lliga amb la tranquil•litat necessària per no haver de passar angúnies. Una temporada que es va tancant amb nota, si tenim en compte totes les circumstàncies que la feien, en els seus inicis, especialment compromesa. Una campanya que, i no em queda cap mena de dubte, en mans d’una altre direcció tècnica sense el compromís, el treball, la capacitat de lideratge, el tremp i la mà de ferro dels encarregats de comandar-la, hagués estat un escenari molt i molt diferent i decebedorament negatiu pels interessos del Club. Cal reconèixer l’encert en l’aposta i seguir confiant en les persones que ho han fet possible.
Vic 0 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Rendibilitzar els gols, millorar la imatge i recuperar l’autoestima. Tres darrers partits: 7 punts. Dos desplaçaments de llarga distància, a Lleida i Vic, i el de casa enfront l’Espanyol, feien preveure una complicació afegida a la, sinó dramàtica, sí difícil situació de l’equip. Una situació que s’ha superat amb solvència i autoritat per encarar el tram final de lliga amb la tranquil•litat necessària per no haver de passar angúnies. Una temporada que es va tancant amb nota, si tenim en compte totes les circumstàncies que la feien, en els seus inicis, especialment compromesa. Una campanya que, i no em queda cap mena de dubte, en mans d’una altre direcció tècnica sense el compromís, el treball, la capacitat de lideratge, el tremp i la mà de ferro dels encarregats de comandar-la, hagués estat un escenari molt i molt diferent i decebedorament negatiu pels interessos del Club. Cal reconèixer l’encert en l’aposta i seguir confiant en les persones que ho han fet possible.
En la varietat està el gust i…el disgust
Equips que guanyen, equips que perden, equips que baixen i equips que pugen. Equips que es salven en el darrer sospir i equips que es condemnen per no haver fet els deures. Equips que esperen el miracle i equips als que se’l s’hi apareix la verge. Equips que depenen d’ells i equips que depenen de caramboles inversemblants. Totes les probabilitats matemàtiques encerclades en un joc, en un rectangle de 700 m2. Tota la temporada penjant d’un fil, depenent d’una jugada afortunada, d’una triangulació astral...L’alegria desfermada, la decepció paralitzant, la inquietud pel futur i el neguit pel present. El resum d’urgència, el plany per la indolència, el repàs dels errors, la lentitud en la reparació o l’encert del canvi. Imatges encadenades a la velocitat de la llum mostrant-se descarnades i obvies. Una moneda a l’aire i una eternitat en caure. El suspens del temps, la ingravetat, la passivitat del rellotge o el llampec de l’instant. El final d’una era, el cicle que es reinventa, la regeneració necessària i l’etapa decisiva. Tot plegat un bing band a petita escala per marcar un punt de restauració per si cal recuperar el sistema. Aprendre per tornar a posar-s’hi i fer del passat un ric bagatge d’experiències per no seguir depenent de la sort i el miracle improbable. Confiança en el futur immediat i en la gent encarregada de comandar-lo.
Equips que guanyen, equips que perden, equips que baixen i equips que pugen. Equips que es salven en el darrer sospir i equips que es condemnen per no haver fet els deures. Equips que esperen el miracle i equips als que se’l s’hi apareix la verge. Equips que depenen d’ells i equips que depenen de caramboles inversemblants. Totes les probabilitats matemàtiques encerclades en un joc, en un rectangle de 700 m2. Tota la temporada penjant d’un fil, depenent d’una jugada afortunada, d’una triangulació astral...L’alegria desfermada, la decepció paralitzant, la inquietud pel futur i el neguit pel present. El resum d’urgència, el plany per la indolència, el repàs dels errors, la lentitud en la reparació o l’encert del canvi. Imatges encadenades a la velocitat de la llum mostrant-se descarnades i obvies. Una moneda a l’aire i una eternitat en caure. El suspens del temps, la ingravetat, la passivitat del rellotge o el llampec de l’instant. El final d’una era, el cicle que es reinventa, la regeneració necessària i l’etapa decisiva. Tot plegat un bing band a petita escala per marcar un punt de restauració per si cal recuperar el sistema. Aprendre per tornar a posar-s’hi i fer del passat un ric bagatge d’experiències per no seguir depenent de la sort i el miracle improbable. Confiança en el futur immediat i en la gent encarregada de comandar-lo.
divendres, 14 de maig del 2010
La tortuga patinadijous, 13 de maig del 2010
Coses que no ha de fer un pare (o una mare) quan acompanya al seu fill al futbol
No fer-li creure que és millor del que realment és.
Crear-li falses expectatives.
Pressionar-lo amb fites que estan lluny del seu abast.
Fer que la seva personalitat anul•li la del fill fent que aquesta sigui una rèplica a petita escala.
Perdre interès pel joc quan el seu fill no juga.
Menystenir, criticar i posar en dubte la vàlua de l’entrenador.
Mostrar-se agressiu i menysprear l’autoritat.
Tirar la tovallola davant la primera adversitat.
Fer-lo vulnerable negant-li la capacitat de superació.
Convertir-lo en un ésser individual perdut en mig d’un joc col•lectiu.
Pensar que el seu fill es mereix un equip millor, un entrenador millor, uns companys millors,...
No fer-li creure que és millor del que realment és.
Crear-li falses expectatives.
Pressionar-lo amb fites que estan lluny del seu abast.
Fer que la seva personalitat anul•li la del fill fent que aquesta sigui una rèplica a petita escala.
Perdre interès pel joc quan el seu fill no juga.
Menystenir, criticar i posar en dubte la vàlua de l’entrenador.
Mostrar-se agressiu i menysprear l’autoritat.
Tirar la tovallola davant la primera adversitat.
Fer-lo vulnerable negant-li la capacitat de superació.
Convertir-lo en un ésser individual perdut en mig d’un joc col•lectiu.
Pensar que el seu fill es mereix un equip millor, un entrenador millor, uns companys millors,...
dimecres, 12 de maig del 2010
Al mateix ritme
Dues noies caminen juntes pel Passeig de Gràcia, en arribar a l’alçada del semàfor, que està en verd, aquest comença a parpellejar. Una, la més agosarada, es posa a córrer per travessar la calçada abans no canvií del tot a vermell, sense adonar-se’n que la seva companya, desprès d’un tímid intent, ha decidit quedar-se a la vorera. Tenim a les dues noies, l’una davant de l’altre, separades per un riu de cotxes. De què li ha servit a la primera noia haver travessat el carrer, si s’haurà d’esperar a que el semàfor es torni a posar verd i així recuperar a la seva prudent companya? Està clar que quan es comparteixen iniciatives i objectius, no és tan important anar ràpid sinó anar a la mateixa velocitat. És a dir, coincidir en el ritme.
Dues noies caminen juntes pel Passeig de Gràcia, en arribar a l’alçada del semàfor, que està en verd, aquest comença a parpellejar. Una, la més agosarada, es posa a córrer per travessar la calçada abans no canvií del tot a vermell, sense adonar-se’n que la seva companya, desprès d’un tímid intent, ha decidit quedar-se a la vorera. Tenim a les dues noies, l’una davant de l’altre, separades per un riu de cotxes. De què li ha servit a la primera noia haver travessat el carrer, si s’haurà d’esperar a que el semàfor es torni a posar verd i així recuperar a la seva prudent companya? Està clar que quan es comparteixen iniciatives i objectius, no és tan important anar ràpid sinó anar a la mateixa velocitat. És a dir, coincidir en el ritme.
dimarts, 11 de maig del 2010
Gràcies al Club, gràcies de res
No t’equivoquis company. El Club és un ens abstracte sense sentiments ni emocions i no en sap res de justícia ni ètica. El Club és asexuat i amorf, no té color ni fa cap mena d’olor. El Club no coneix el valor, l’esforç i el compromís. Desconeix l’agraïment i és fred com el gel. El Club, qualsevol club, no és res sense les persones que l’integren. Les persones que el defineixen, l’expliquen i l’omplen de contingut. Les persones que, amb la seva forma de ser, el duen en una o altra direcció. Per això un Club és la resposta de les persones que se’l pregunten. Per això un Club té el tarannà i el tremp de les persones que el fan possible. No t’enganyis company, quan dius estar agraït al Club, no estàs dient res. El Club ni tan sols sap qui ets, ni que fas, ni quin són els teus mèrits. El Club és insensible a les teves virtuts i mai hauria apostat per tu. Són les persones, algunes persones, les que et donen crèdit, les que et fan confiança i et desbrossen el camí.
No t’equivoquis company. El Club és un ens abstracte sense sentiments ni emocions i no en sap res de justícia ni ètica. El Club és asexuat i amorf, no té color ni fa cap mena d’olor. El Club no coneix el valor, l’esforç i el compromís. Desconeix l’agraïment i és fred com el gel. El Club, qualsevol club, no és res sense les persones que l’integren. Les persones que el defineixen, l’expliquen i l’omplen de contingut. Les persones que, amb la seva forma de ser, el duen en una o altra direcció. Per això un Club és la resposta de les persones que se’l pregunten. Per això un Club té el tarannà i el tremp de les persones que el fan possible. No t’enganyis company, quan dius estar agraït al Club, no estàs dient res. El Club ni tan sols sap qui ets, ni que fas, ni quin són els teus mèrits. El Club és insensible a les teves virtuts i mai hauria apostat per tu. Són les persones, algunes persones, les que et donen crèdit, les que et fan confiança i et desbrossen el camí.
dilluns, 10 de maig del 2010
El futur de la Diagonal és a les teves mans
Només amb l’enunciat ja és per sortir corrent. Què el futur d’una de les principals arteries de la meva ciutat estigui en mans de persones sense cap qualificació, ni preparació, ni coneixements tècnics, urbanístics, econòmics, ni de sostenibilitat és per posar-se a tremolar. Quins criteris haurem de seguir per votar una o altra opció que no siguin purament l’estètica o el caprici. No tenim cap formació per prendre una decisió d’aquesta envergadura. Són els tècnics i els experts els que s’han de mullar i triar la millor opció pel conjunt dels ciutadans i la ciutat. Tot això em sona a coartada, a guardar-se les esquenes, fent recaure la decisió sobre un aspecte tan espinós en el vot popular i, declinant així, la responsabilitat que els hi pertoca. Els politics i en el seu defecte els responsables d’urbanisme han de ser els encarregats de prendre la decisió més adient. Ells i només ells tenen tots els coneixements i tota la informació perquè l’opció que triïn sigui la correcta. La resta, foc d’encenalls i populisme barat (o no tan barat).
Només amb l’enunciat ja és per sortir corrent. Què el futur d’una de les principals arteries de la meva ciutat estigui en mans de persones sense cap qualificació, ni preparació, ni coneixements tècnics, urbanístics, econòmics, ni de sostenibilitat és per posar-se a tremolar. Quins criteris haurem de seguir per votar una o altra opció que no siguin purament l’estètica o el caprici. No tenim cap formació per prendre una decisió d’aquesta envergadura. Són els tècnics i els experts els que s’han de mullar i triar la millor opció pel conjunt dels ciutadans i la ciutat. Tot això em sona a coartada, a guardar-se les esquenes, fent recaure la decisió sobre un aspecte tan espinós en el vot popular i, declinant així, la responsabilitat que els hi pertoca. Els politics i en el seu defecte els responsables d’urbanisme han de ser els encarregats de prendre la decisió més adient. Ells i només ells tenen tots els coneixements i tota la informació perquè l’opció que triïn sigui la correcta. La resta, foc d’encenalls i populisme barat (o no tan barat).
diumenge, 9 de maig del 2010
Un vuit que és un ple
Europa D 8 – Tecnofutbol 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Partit difícil? Sobre el paper, potser sí, a la pràctica, com qualsevol altre. I és que aquest equip té la rara virtut de fer fàcil el que per a la majoria de mortals és difícil. Tenen els mecanismes tan apresos que funcionen globalment com un rellotge de precisió. Juguen de memòria i amb un estil perfectament definit independentment del rival al que s’enfrontin. I només és qüestió de temps que els gols vagin arribant. Aquest cop han estat vuit i jugant amb deu durant tota la segona part. Una màquina de fer futbol quasi, quasi perfecta, que busca sempre el gol, però que també treballa per no encaixar-los. Dominar el balanç atac defensa, equilibrar aquests dos aspectes i fer-ho atractiu pel públic, és un dels secrets d’aquest equip què veu i viu el futbol com pocs i que, ben aviat, ens convidarà al paradís.
Europa D 8 – Tecnofutbol 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Partit difícil? Sobre el paper, potser sí, a la pràctica, com qualsevol altre. I és que aquest equip té la rara virtut de fer fàcil el que per a la majoria de mortals és difícil. Tenen els mecanismes tan apresos que funcionen globalment com un rellotge de precisió. Juguen de memòria i amb un estil perfectament definit independentment del rival al que s’enfrontin. I només és qüestió de temps que els gols vagin arribant. Aquest cop han estat vuit i jugant amb deu durant tota la segona part. Una màquina de fer futbol quasi, quasi perfecta, que busca sempre el gol, però que també treballa per no encaixar-los. Dominar el balanç atac defensa, equilibrar aquests dos aspectes i fer-ho atractiu pel públic, és un dels secrets d’aquest equip què veu i viu el futbol com pocs i que, ben aviat, ens convidarà al paradís.
La millor versió
Europa A 1 – Espanyol 1
Lliga Nacional Juvenil
Sens dubte, la versió oferta davant l’Espanyol, ha estat una de les millors de la Temporada. Un equip solidari, treballador i, en alguns moments, força inspirat, no només va plantar cara als pericos, sinó que va tenir series opcions per endur-se els tres punts. Les bones sensacions, recuperades la passada setmana a Lleida, s’han confirmat, i sí la cosa no es torça, preveiem un final de lliga molt i molt satisfactori. En un equip tot suma i tot pesa. El cos tècnic, el delegat, els jugadors, l’entorn,...tot és important i el grau de compenetració, sintonia i implicació de tots i cadascun d’ells, tindrà molt a veure amb el resultat final de la Temporada. Un equip es va fent a foc lent, al xup-xup, i la pròpia competició s’encarrega de triar el gra de la palla, és a dir, allò que funciona i el que no. El que cal reforçar, el que cal corregir i el que cal deixar córrer. La capacitat de llegir aquestes situacions i interpretar-les correctament, és un senyal inequívoc d’intel•ligència emocional. Ha costat, però ningú va dir que seria fàcil. Desprès d’estabilitzar i posar els fonaments, ara toca edificar.
Europa A 1 – Espanyol 1
Lliga Nacional Juvenil
Sens dubte, la versió oferta davant l’Espanyol, ha estat una de les millors de la Temporada. Un equip solidari, treballador i, en alguns moments, força inspirat, no només va plantar cara als pericos, sinó que va tenir series opcions per endur-se els tres punts. Les bones sensacions, recuperades la passada setmana a Lleida, s’han confirmat, i sí la cosa no es torça, preveiem un final de lliga molt i molt satisfactori. En un equip tot suma i tot pesa. El cos tècnic, el delegat, els jugadors, l’entorn,...tot és important i el grau de compenetració, sintonia i implicació de tots i cadascun d’ells, tindrà molt a veure amb el resultat final de la Temporada. Un equip es va fent a foc lent, al xup-xup, i la pròpia competició s’encarrega de triar el gra de la palla, és a dir, allò que funciona i el que no. El que cal reforçar, el que cal corregir i el que cal deixar córrer. La capacitat de llegir aquestes situacions i interpretar-les correctament, és un senyal inequívoc d’intel•ligència emocional. Ha costat, però ningú va dir que seria fàcil. Desprès d’estabilitzar i posar els fonaments, ara toca edificar.
Capriciosa febre
La vida és allò que et va passant mentre fas plans. Sempre i, en tot allò que fem, hi ha un petit component d’incertesa. Tot l’any esperant aquest moment i, quan arriba, la febre s’interposa. Una febre capriciosa que no entén d’il•lusions, que va per lliure i no guarda les formes. Plans minuciosament detallats que queden en un no res per un simple i imprevist canvi de temperatura. Un contratemps no calculat. Una broma del destí. La fatalitat que et nega el gaudi de la culminació més anhelada. Arriba l’hora i la febre t’aparta, t’escombra, t’arracona. Però el cim assolit és incontestable, ja res el podrà canviar, encara que jo m’ho hagi de mirar des de la distància i amb una sana enveja de tots els que sí que hi són presents.
La vida és allò que et va passant mentre fas plans. Sempre i, en tot allò que fem, hi ha un petit component d’incertesa. Tot l’any esperant aquest moment i, quan arriba, la febre s’interposa. Una febre capriciosa que no entén d’il•lusions, que va per lliure i no guarda les formes. Plans minuciosament detallats que queden en un no res per un simple i imprevist canvi de temperatura. Un contratemps no calculat. Una broma del destí. La fatalitat que et nega el gaudi de la culminació més anhelada. Arriba l’hora i la febre t’aparta, t’escombra, t’arracona. Però el cim assolit és incontestable, ja res el podrà canviar, encara que jo m’ho hagi de mirar des de la distància i amb una sana enveja de tots els que sí que hi són presents.
Pobles amb significat
El més brut: Porqueres
El més optimista: Espot (yes we can)
Associat a la ONCE: Copons
On mai ningú guanya: Igualada
El més ambiciós: Pujalt
El més desmemoriat: La Llacuna
Associat a la protectora d’animals: Viladecans
El més mariner: Sant Andreu de la Barca
El que rendeix culte a l’aperitiu: Santa Oliva
El més net: Banyeres del Penedès
El més cinematogràfic: Forès (Fores Gump)
El menys hospitalari: Pira
El de millor escriptura: Montblanc
El més energètic: Les Piles
El més lúcid: Vallclara
El que més reconeixements atorga: Premià
El que t’amenaça en fer-te fora si no et diverteixes: Orrius
El més polit: Canet de Mar
El més voluntariós: Malgrat de Mar
El que té bons aires: Argentona
El que no emmalalteix: Vila-sana
Amb consciència social: Sidamón
Amb bona vista: Miralcamp
El més brut: Porqueres
El més optimista: Espot (yes we can)
Associat a la ONCE: Copons
On mai ningú guanya: Igualada
El més ambiciós: Pujalt
El més desmemoriat: La Llacuna
Associat a la protectora d’animals: Viladecans
El més mariner: Sant Andreu de la Barca
El que rendeix culte a l’aperitiu: Santa Oliva
El més net: Banyeres del Penedès
El més cinematogràfic: Forès (Fores Gump)
El menys hospitalari: Pira
El de millor escriptura: Montblanc
El més energètic: Les Piles
El més lúcid: Vallclara
El que més reconeixements atorga: Premià
El que t’amenaça en fer-te fora si no et diverteixes: Orrius
El més polit: Canet de Mar
El més voluntariós: Malgrat de Mar
El que té bons aires: Argentona
El que no emmalalteix: Vila-sana
Amb consciència social: Sidamón
Amb bona vista: Miralcamp
dissabte, 8 de maig del 2010
divendres, 7 de maig del 2010
Futbol vehicular
Llegia l’altre dia què el reconegut i multi premiat Ferran Adrià havia jugat de jove a futbol, concretament al Santa Eulàlia, però el que em va cridar l’atenció va ser la posició en la que jugava i el número que duia: el 6. És sabut, per a tots els que coneixen una mica el món del futbol, que aquesta demarcació i el dorsal que l’acredita està reservat, habitualment, per als creadors, per als cervells de l’equip i per als generadors d’iniciatives. Normalment, sobre ells, recau la responsabilitat del joc de l’equip i el pes de l’organització. D’ells depèn la conducció, els temps i el ritme del partit. Un bon 6 és mig equip i de la seva capacitat en depèn, en gran mesura, l’eficàcia, solidesa i brillantor del conjunt. Feta aquesta introducció, la meva reflexió va ser la següent: és la posició que ocupa un jugador en el camp, el número que porta el que el fa ser d’una determinada manera o bé és la persona la que busca i troba el seu número i el seu espai? És a dir, el lloc fa la persona o, pel contrari, és el lloc el que confereix personalitat? El Ferran Adrià va esdevenir una persona creativa i amb dots de lideratge arrel de jugar de 6 o ja ho era i per aquest motiu va acabar jugant de 6? I ampliant-ho i portant-ho a un àmbit més general: el futbol fa que les persones es tornin com són, o bé ja eren així i el futbol només és un vehicle per a la seva expressió? Les persones assenyades, civilitzades i equànimes s’hi ha tornat gràcies a la pràctica o a la seva relació amb el futbol o, senzillament, ja eren així prèviament? En el pol oposat, però amb la mateixa arrel: les persones agressives, intolerants i subjectives fins el paroxisme, són producte del futbol, o són així i el futbol només els hi fa d’altaveu, de fil conductor per donar sortida a totes aquestes dèries?
En definitiva, el futbol ens fa com som o nosaltres fem del futbol el reflex del que portem dins? M’agradaria saber-ho, més que res per saber sí quan un energumen em diu fill de puta, només per ser de l’equip rival, m’ho està dient en aquell moment i és una alienació transitòria o bé, ho pensarà sempre.
Llegia l’altre dia què el reconegut i multi premiat Ferran Adrià havia jugat de jove a futbol, concretament al Santa Eulàlia, però el que em va cridar l’atenció va ser la posició en la que jugava i el número que duia: el 6. És sabut, per a tots els que coneixen una mica el món del futbol, que aquesta demarcació i el dorsal que l’acredita està reservat, habitualment, per als creadors, per als cervells de l’equip i per als generadors d’iniciatives. Normalment, sobre ells, recau la responsabilitat del joc de l’equip i el pes de l’organització. D’ells depèn la conducció, els temps i el ritme del partit. Un bon 6 és mig equip i de la seva capacitat en depèn, en gran mesura, l’eficàcia, solidesa i brillantor del conjunt. Feta aquesta introducció, la meva reflexió va ser la següent: és la posició que ocupa un jugador en el camp, el número que porta el que el fa ser d’una determinada manera o bé és la persona la que busca i troba el seu número i el seu espai? És a dir, el lloc fa la persona o, pel contrari, és el lloc el que confereix personalitat? El Ferran Adrià va esdevenir una persona creativa i amb dots de lideratge arrel de jugar de 6 o ja ho era i per aquest motiu va acabar jugant de 6? I ampliant-ho i portant-ho a un àmbit més general: el futbol fa que les persones es tornin com són, o bé ja eren així i el futbol només és un vehicle per a la seva expressió? Les persones assenyades, civilitzades i equànimes s’hi ha tornat gràcies a la pràctica o a la seva relació amb el futbol o, senzillament, ja eren així prèviament? En el pol oposat, però amb la mateixa arrel: les persones agressives, intolerants i subjectives fins el paroxisme, són producte del futbol, o són així i el futbol només els hi fa d’altaveu, de fil conductor per donar sortida a totes aquestes dèries?
En definitiva, el futbol ens fa com som o nosaltres fem del futbol el reflex del que portem dins? M’agradaria saber-ho, més que res per saber sí quan un energumen em diu fill de puta, només per ser de l’equip rival, m’ho està dient en aquell moment i és una alienació transitòria o bé, ho pensarà sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)