Un interessant sostre
diumenge, 9 de maig del 2010
La millor versió
Europa A 1 – Espanyol 1
Lliga Nacional Juvenil
Sens dubte, la versió oferta davant l’Espanyol, ha estat una de les millors de la Temporada. Un equip solidari, treballador i, en alguns moments, força inspirat, no només va plantar cara als pericos, sinó que va tenir series opcions per endur-se els tres punts. Les bones sensacions, recuperades la passada setmana a Lleida, s’han confirmat, i sí la cosa no es torça, preveiem un final de lliga molt i molt satisfactori. En un equip tot suma i tot pesa. El cos tècnic, el delegat, els jugadors, l’entorn,...tot és important i el grau de compenetració, sintonia i implicació de tots i cadascun d’ells, tindrà molt a veure amb el resultat final de la Temporada. Un equip es va fent a foc lent, al xup-xup, i la pròpia competició s’encarrega de triar el gra de la palla, és a dir, allò que funciona i el que no. El que cal reforçar, el que cal corregir i el que cal deixar córrer. La capacitat de llegir aquestes situacions i interpretar-les correctament, és un senyal inequívoc d’intel•ligència emocional. Ha costat, però ningú va dir que seria fàcil. Desprès d’estabilitzar i posar els fonaments, ara toca edificar.
Europa A 1 – Espanyol 1
Lliga Nacional Juvenil
Sens dubte, la versió oferta davant l’Espanyol, ha estat una de les millors de la Temporada. Un equip solidari, treballador i, en alguns moments, força inspirat, no només va plantar cara als pericos, sinó que va tenir series opcions per endur-se els tres punts. Les bones sensacions, recuperades la passada setmana a Lleida, s’han confirmat, i sí la cosa no es torça, preveiem un final de lliga molt i molt satisfactori. En un equip tot suma i tot pesa. El cos tècnic, el delegat, els jugadors, l’entorn,...tot és important i el grau de compenetració, sintonia i implicació de tots i cadascun d’ells, tindrà molt a veure amb el resultat final de la Temporada. Un equip es va fent a foc lent, al xup-xup, i la pròpia competició s’encarrega de triar el gra de la palla, és a dir, allò que funciona i el que no. El que cal reforçar, el que cal corregir i el que cal deixar córrer. La capacitat de llegir aquestes situacions i interpretar-les correctament, és un senyal inequívoc d’intel•ligència emocional. Ha costat, però ningú va dir que seria fàcil. Desprès d’estabilitzar i posar els fonaments, ara toca edificar.
Capriciosa febre
La vida és allò que et va passant mentre fas plans. Sempre i, en tot allò que fem, hi ha un petit component d’incertesa. Tot l’any esperant aquest moment i, quan arriba, la febre s’interposa. Una febre capriciosa que no entén d’il•lusions, que va per lliure i no guarda les formes. Plans minuciosament detallats que queden en un no res per un simple i imprevist canvi de temperatura. Un contratemps no calculat. Una broma del destí. La fatalitat que et nega el gaudi de la culminació més anhelada. Arriba l’hora i la febre t’aparta, t’escombra, t’arracona. Però el cim assolit és incontestable, ja res el podrà canviar, encara que jo m’ho hagi de mirar des de la distància i amb una sana enveja de tots els que sí que hi són presents.
La vida és allò que et va passant mentre fas plans. Sempre i, en tot allò que fem, hi ha un petit component d’incertesa. Tot l’any esperant aquest moment i, quan arriba, la febre s’interposa. Una febre capriciosa que no entén d’il•lusions, que va per lliure i no guarda les formes. Plans minuciosament detallats que queden en un no res per un simple i imprevist canvi de temperatura. Un contratemps no calculat. Una broma del destí. La fatalitat que et nega el gaudi de la culminació més anhelada. Arriba l’hora i la febre t’aparta, t’escombra, t’arracona. Però el cim assolit és incontestable, ja res el podrà canviar, encara que jo m’ho hagi de mirar des de la distància i amb una sana enveja de tots els que sí que hi són presents.
Pobles amb significat
El més brut: Porqueres
El més optimista: Espot (yes we can)
Associat a la ONCE: Copons
On mai ningú guanya: Igualada
El més ambiciós: Pujalt
El més desmemoriat: La Llacuna
Associat a la protectora d’animals: Viladecans
El més mariner: Sant Andreu de la Barca
El que rendeix culte a l’aperitiu: Santa Oliva
El més net: Banyeres del Penedès
El més cinematogràfic: Forès (Fores Gump)
El menys hospitalari: Pira
El de millor escriptura: Montblanc
El més energètic: Les Piles
El més lúcid: Vallclara
El que més reconeixements atorga: Premià
El que t’amenaça en fer-te fora si no et diverteixes: Orrius
El més polit: Canet de Mar
El més voluntariós: Malgrat de Mar
El que té bons aires: Argentona
El que no emmalalteix: Vila-sana
Amb consciència social: Sidamón
Amb bona vista: Miralcamp
El més brut: Porqueres
El més optimista: Espot (yes we can)
Associat a la ONCE: Copons
On mai ningú guanya: Igualada
El més ambiciós: Pujalt
El més desmemoriat: La Llacuna
Associat a la protectora d’animals: Viladecans
El més mariner: Sant Andreu de la Barca
El que rendeix culte a l’aperitiu: Santa Oliva
El més net: Banyeres del Penedès
El més cinematogràfic: Forès (Fores Gump)
El menys hospitalari: Pira
El de millor escriptura: Montblanc
El més energètic: Les Piles
El més lúcid: Vallclara
El que més reconeixements atorga: Premià
El que t’amenaça en fer-te fora si no et diverteixes: Orrius
El més polit: Canet de Mar
El més voluntariós: Malgrat de Mar
El que té bons aires: Argentona
El que no emmalalteix: Vila-sana
Amb consciència social: Sidamón
Amb bona vista: Miralcamp
dissabte, 8 de maig del 2010
divendres, 7 de maig del 2010
Futbol vehicular
Llegia l’altre dia què el reconegut i multi premiat Ferran Adrià havia jugat de jove a futbol, concretament al Santa Eulàlia, però el que em va cridar l’atenció va ser la posició en la que jugava i el número que duia: el 6. És sabut, per a tots els que coneixen una mica el món del futbol, que aquesta demarcació i el dorsal que l’acredita està reservat, habitualment, per als creadors, per als cervells de l’equip i per als generadors d’iniciatives. Normalment, sobre ells, recau la responsabilitat del joc de l’equip i el pes de l’organització. D’ells depèn la conducció, els temps i el ritme del partit. Un bon 6 és mig equip i de la seva capacitat en depèn, en gran mesura, l’eficàcia, solidesa i brillantor del conjunt. Feta aquesta introducció, la meva reflexió va ser la següent: és la posició que ocupa un jugador en el camp, el número que porta el que el fa ser d’una determinada manera o bé és la persona la que busca i troba el seu número i el seu espai? És a dir, el lloc fa la persona o, pel contrari, és el lloc el que confereix personalitat? El Ferran Adrià va esdevenir una persona creativa i amb dots de lideratge arrel de jugar de 6 o ja ho era i per aquest motiu va acabar jugant de 6? I ampliant-ho i portant-ho a un àmbit més general: el futbol fa que les persones es tornin com són, o bé ja eren així i el futbol només és un vehicle per a la seva expressió? Les persones assenyades, civilitzades i equànimes s’hi ha tornat gràcies a la pràctica o a la seva relació amb el futbol o, senzillament, ja eren així prèviament? En el pol oposat, però amb la mateixa arrel: les persones agressives, intolerants i subjectives fins el paroxisme, són producte del futbol, o són així i el futbol només els hi fa d’altaveu, de fil conductor per donar sortida a totes aquestes dèries?
En definitiva, el futbol ens fa com som o nosaltres fem del futbol el reflex del que portem dins? M’agradaria saber-ho, més que res per saber sí quan un energumen em diu fill de puta, només per ser de l’equip rival, m’ho està dient en aquell moment i és una alienació transitòria o bé, ho pensarà sempre.
Llegia l’altre dia què el reconegut i multi premiat Ferran Adrià havia jugat de jove a futbol, concretament al Santa Eulàlia, però el que em va cridar l’atenció va ser la posició en la que jugava i el número que duia: el 6. És sabut, per a tots els que coneixen una mica el món del futbol, que aquesta demarcació i el dorsal que l’acredita està reservat, habitualment, per als creadors, per als cervells de l’equip i per als generadors d’iniciatives. Normalment, sobre ells, recau la responsabilitat del joc de l’equip i el pes de l’organització. D’ells depèn la conducció, els temps i el ritme del partit. Un bon 6 és mig equip i de la seva capacitat en depèn, en gran mesura, l’eficàcia, solidesa i brillantor del conjunt. Feta aquesta introducció, la meva reflexió va ser la següent: és la posició que ocupa un jugador en el camp, el número que porta el que el fa ser d’una determinada manera o bé és la persona la que busca i troba el seu número i el seu espai? És a dir, el lloc fa la persona o, pel contrari, és el lloc el que confereix personalitat? El Ferran Adrià va esdevenir una persona creativa i amb dots de lideratge arrel de jugar de 6 o ja ho era i per aquest motiu va acabar jugant de 6? I ampliant-ho i portant-ho a un àmbit més general: el futbol fa que les persones es tornin com són, o bé ja eren així i el futbol només és un vehicle per a la seva expressió? Les persones assenyades, civilitzades i equànimes s’hi ha tornat gràcies a la pràctica o a la seva relació amb el futbol o, senzillament, ja eren així prèviament? En el pol oposat, però amb la mateixa arrel: les persones agressives, intolerants i subjectives fins el paroxisme, són producte del futbol, o són així i el futbol només els hi fa d’altaveu, de fil conductor per donar sortida a totes aquestes dèries?
En definitiva, el futbol ens fa com som o nosaltres fem del futbol el reflex del que portem dins? M’agradaria saber-ho, més que res per saber sí quan un energumen em diu fill de puta, només per ser de l’equip rival, m’ho està dient en aquell moment i és una alienació transitòria o bé, ho pensarà sempre.
dijous, 6 de maig del 2010
L’estafa portuguesa
En un dels seus darrers articles i fent referència a l’eliminatòria entre Barça i Inter, el mestre Johan Cruyff titula: Guanyar sense voler la pilota. I en ell analitza i comenta el perquè i el com pot guanyar un equip que renuncia a la pilota i, en definitiva, al futbol. El futbol es juga amb pilota i no voler-la és una opció licita i respon a una determinada manera d’entendre el joc, però en cap cas aquesta proposta pot ser considerada futbol. Jo aniria fins i tot una mica més lluny i no només diria que l’ Inter va guanyar sense voler la pilota, simplement, va guanyar sense voler, per accident. És com, per exemple, en el món laboral, fingir una baixa. A final de mes acabes cobrant el teu sou íntegre que se t’abona per haver treballat encara que no ho hagis fet. Es comet un frau, una indignitat i un abús respecte als companys que han hagut de treballar més per suplir el teu absentisme. Cobrar sense mereixement i estafant al pròxim, en aquest cas al públic, no és la millor proposta per assolir un objectiu. Guanyar està molt bé, però encara està millor la manera de fer-ho.
En un dels seus darrers articles i fent referència a l’eliminatòria entre Barça i Inter, el mestre Johan Cruyff titula: Guanyar sense voler la pilota. I en ell analitza i comenta el perquè i el com pot guanyar un equip que renuncia a la pilota i, en definitiva, al futbol. El futbol es juga amb pilota i no voler-la és una opció licita i respon a una determinada manera d’entendre el joc, però en cap cas aquesta proposta pot ser considerada futbol. Jo aniria fins i tot una mica més lluny i no només diria que l’ Inter va guanyar sense voler la pilota, simplement, va guanyar sense voler, per accident. És com, per exemple, en el món laboral, fingir una baixa. A final de mes acabes cobrant el teu sou íntegre que se t’abona per haver treballat encara que no ho hagis fet. Es comet un frau, una indignitat i un abús respecte als companys que han hagut de treballar més per suplir el teu absentisme. Cobrar sense mereixement i estafant al pròxim, en aquest cas al públic, no és la millor proposta per assolir un objectiu. Guanyar està molt bé, però encara està millor la manera de fer-ho.
dimecres, 5 de maig del 2010
Qui no vol ser independent?
Entre un 25 i un 30 % del temps el passem dormint. El que vol dir que, aproximadament 1/3 de la nostra vida, restem inconscients. Un 30% és molt? Dormim massa i això fa què no tinguem temps d’extraure de la vida tot el seu potencial? O pel contrari, dormim massa poc, patim son i en conseqüència som incapaços d’assimilar lúcidament el nostre entorn? Com en qualsevol altre àmbit, el tant per cent sempre és relatiu i depèn en gran mesura d’una sèrie de variables que determinen la seva transcendència. Ningú està en condicions d’assegurar que la gent que dorm poc sigui més desperta que els que acostumen a dormir més. Ningú pot garantir què dormir més et fa més estúpid i menys preparat. Cadascú té el seu ritme i les seves pròpies necessitats del moment. De petit es pot arribar a dormir pràcticament el 50% del temps i en canvi en període universitari el temps dedicat al son pot baixar per sota del 20%. El cos s’adapta amb molta facilitat i aquesta flexibilitat permet extraure de cada moment el que cada moment proposa. Això passa, en un altre escenari, amb els països quan han de votar. Són molts els factors que determinaran i incidiran en els resultats, però s’hauran de valorar sempre atenent el moment exacte i les condicions de la consulta. Els mitjans dels que es disposa, la difusió que se’n fa o es pot fer i la conjuntura en la que la consulta es fa. Algunes ciutats del meu país han estat cridades, en tercera onada, a una consulta per la independència i el resultat ha estat com la d’aquells universitaris que només dormen el 20% del seu temps perquè estan estudiant. El meu país s’està preparant a consciència pel futur, s’hi està deixant la pell. Està dormint un 20% del temps perquè és el que ara toca. Només cal esperar a estar preparat, a tenir la lliçó apresa i aleshores podrem dormir tant de temps com un nadó.
Entre un 25 i un 30 % del temps el passem dormint. El que vol dir que, aproximadament 1/3 de la nostra vida, restem inconscients. Un 30% és molt? Dormim massa i això fa què no tinguem temps d’extraure de la vida tot el seu potencial? O pel contrari, dormim massa poc, patim son i en conseqüència som incapaços d’assimilar lúcidament el nostre entorn? Com en qualsevol altre àmbit, el tant per cent sempre és relatiu i depèn en gran mesura d’una sèrie de variables que determinen la seva transcendència. Ningú està en condicions d’assegurar que la gent que dorm poc sigui més desperta que els que acostumen a dormir més. Ningú pot garantir què dormir més et fa més estúpid i menys preparat. Cadascú té el seu ritme i les seves pròpies necessitats del moment. De petit es pot arribar a dormir pràcticament el 50% del temps i en canvi en període universitari el temps dedicat al son pot baixar per sota del 20%. El cos s’adapta amb molta facilitat i aquesta flexibilitat permet extraure de cada moment el que cada moment proposa. Això passa, en un altre escenari, amb els països quan han de votar. Són molts els factors que determinaran i incidiran en els resultats, però s’hauran de valorar sempre atenent el moment exacte i les condicions de la consulta. Els mitjans dels que es disposa, la difusió que se’n fa o es pot fer i la conjuntura en la que la consulta es fa. Algunes ciutats del meu país han estat cridades, en tercera onada, a una consulta per la independència i el resultat ha estat com la d’aquells universitaris que només dormen el 20% del seu temps perquè estan estudiant. El meu país s’està preparant a consciència pel futur, s’hi està deixant la pell. Està dormint un 20% del temps perquè és el que ara toca. Només cal esperar a estar preparat, a tenir la lliçó apresa i aleshores podrem dormir tant de temps com un nadó.
dimarts, 4 de maig del 2010
La puta crisi
El govern Zapatero vol contribuir a la lluita contra la crisi reduint el número d’alts càrrecs de l’administració. Diu que, reduint càrrecs, es reduiran costos i es propiciarà un estalvi substancial que ajudarà a l’economia. És d’esperar que aquesta mesura no afecti l’eficàcia d’una administració que ha de ser, ara més que mai, operativa i solvent. Sí és així, com així ens anuncien, aleshores que cony feien fins ara tots aquests individus, amb sous astronòmics, dels que ara es pot prescindir? Sí no es notarà la seva absència, no es podria haver fet abans sense esperar a que la crisi estigués tan avançada? És més, era realment necessari crear aquests llocs, que ara es demostra que són prescindibles? Amb l’estalvi dels diners que aquests càrrecs han estat cobrant durant tots aquests anys i altres despeses similars, hauríem arribat a aquesta crisi? La puta crisi i la puta que els va parir.
El govern Zapatero vol contribuir a la lluita contra la crisi reduint el número d’alts càrrecs de l’administració. Diu que, reduint càrrecs, es reduiran costos i es propiciarà un estalvi substancial que ajudarà a l’economia. És d’esperar que aquesta mesura no afecti l’eficàcia d’una administració que ha de ser, ara més que mai, operativa i solvent. Sí és així, com així ens anuncien, aleshores que cony feien fins ara tots aquests individus, amb sous astronòmics, dels que ara es pot prescindir? Sí no es notarà la seva absència, no es podria haver fet abans sense esperar a que la crisi estigués tan avançada? És més, era realment necessari crear aquests llocs, que ara es demostra que són prescindibles? Amb l’estalvi dels diners que aquests càrrecs han estat cobrant durant tots aquests anys i altres despeses similars, hauríem arribat a aquesta crisi? La puta crisi i la puta que els va parir.
dilluns, 3 de maig del 2010
La muntanya russa
Jornada de contrastos. L’Infantil A surt momentàniament del pou i el Cadet A, per contra, s’hi torna a ficar. Com en una muntanya russa (i que no s’ofenguin els de la Muntanyesa per la referència), com en el temut Dragon Khan, així transita el futbol base, no ja de l’Europa, sinó d’un munt de clubs que, per aquestes alçades de la Temporada, pateixen més que no pas gaudeixen del futbol. Setmana darrera setmana els diferents equips entren i surten de les zones de descens amb una naturalitat inquietant. De l’eufòria a la desesperació, de l’alegria a l’abatiment en qüestió de minuts. Un segon pot canviar la història, fer-te tocar el cel o precipitar-te a l’abisme. S’ha de ser d’una pasta especial per suportar aquesta tensió, aquesta pressió portada al límit. S’ha de tenir el cor fort i els nervis temperats per mantenir el pols ferm en aquest escenari d’absoluta incertesa. És en aquests moments on es veu la gent que val i la que no, la que està per estar i la que domina la situació. Acabin com acabin les coses, tothom s’està explicant, tothom s’està retratant i definint. Els moments extrems són els més reveladors i els que mostren a cadascú com és. Això, si més no, servirà per fer net.
Jornada de contrastos. L’Infantil A surt momentàniament del pou i el Cadet A, per contra, s’hi torna a ficar. Com en una muntanya russa (i que no s’ofenguin els de la Muntanyesa per la referència), com en el temut Dragon Khan, així transita el futbol base, no ja de l’Europa, sinó d’un munt de clubs que, per aquestes alçades de la Temporada, pateixen més que no pas gaudeixen del futbol. Setmana darrera setmana els diferents equips entren i surten de les zones de descens amb una naturalitat inquietant. De l’eufòria a la desesperació, de l’alegria a l’abatiment en qüestió de minuts. Un segon pot canviar la història, fer-te tocar el cel o precipitar-te a l’abisme. S’ha de ser d’una pasta especial per suportar aquesta tensió, aquesta pressió portada al límit. S’ha de tenir el cor fort i els nervis temperats per mantenir el pols ferm en aquest escenari d’absoluta incertesa. És en aquests moments on es veu la gent que val i la que no, la que està per estar i la que domina la situació. Acabin com acabin les coses, tothom s’està explicant, tothom s’està retratant i definint. Els moments extrems són els més reveladors i els que mostren a cadascú com és. Això, si més no, servirà per fer net.
diumenge, 2 de maig del 2010
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Hermes i la terra
Modelar Zeus l'home i la dona i va encarregar a Hermes que els baixés a la Terra per ensenyar on havien de cavar el terra a fi de procurar-se aliments.
Complir Hermes l'encàrrec; la Terra, al principi, es va resistir, però Hermes insistir, dient que era una ordre de Zeus.
-Està bé va dir la Terra-; que cavin tot el que vulguin. Ja m'ho pagaran amb les seves llàgrimes i laments!
No hi ha fruits ni recompensa si no hi ha sacrifici i esforç.
Tens un e.sopo
Hermes i la terra
Modelar Zeus l'home i la dona i va encarregar a Hermes que els baixés a la Terra per ensenyar on havien de cavar el terra a fi de procurar-se aliments.
Complir Hermes l'encàrrec; la Terra, al principi, es va resistir, però Hermes insistir, dient que era una ordre de Zeus.
-Està bé va dir la Terra-; que cavin tot el que vulguin. Ja m'ho pagaran amb les seves llàgrimes i laments!
No hi ha fruits ni recompensa si no hi ha sacrifici i esforç.
Victòria necessària
Lleida 0 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Anar a Lleida per guanyar i tornar amb tres punts vitals, és una bona manera de passar el diumenge. S’ha aconseguit una victòria balsàmica que acosta una mica més l’objectiu innegociable de la permanència. Un objectiu francament difícil en els inicis de la temporada quan es van encadenar 5 derrotes consecutives que semblaven un llast insalvable i més si tenim en compte les especials circumstàncies que van convergir en la gestació d’aquest equip. Uns començaments molt complicats que van generar alguns dubtes en determinats sectors que, per sort, no eren els que tenien l’encàrrec de comandar el projecte. Superada aquella fase inicial, l’equip va recuperar el pols a la lliga amb una sèrie de bons resultats que el van situar en llocs molt més tranquils. Unes darreres i decebedores ensopegades, van fer témer que l’equip tornés a la cua de la classificació, però el resultat d’avui ha estat un enorme baló d’oxigen per a un malalt que començava a patir preocupants símptomes d’ofegament. S’ha anat a Lleida amb un cert neguit i s’ha tornat, sortosament, amb una reserva important de moral. Els viatges haurien de ser sempre així, encara que això és estadística i raonablement impossible. Una setmana de tranquil•litat per esvair els dubtes i diluir l’angoixa. Ara toca l’Espanyol i això sempre motiva.
Lleida 0 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Anar a Lleida per guanyar i tornar amb tres punts vitals, és una bona manera de passar el diumenge. S’ha aconseguit una victòria balsàmica que acosta una mica més l’objectiu innegociable de la permanència. Un objectiu francament difícil en els inicis de la temporada quan es van encadenar 5 derrotes consecutives que semblaven un llast insalvable i més si tenim en compte les especials circumstàncies que van convergir en la gestació d’aquest equip. Uns començaments molt complicats que van generar alguns dubtes en determinats sectors que, per sort, no eren els que tenien l’encàrrec de comandar el projecte. Superada aquella fase inicial, l’equip va recuperar el pols a la lliga amb una sèrie de bons resultats que el van situar en llocs molt més tranquils. Unes darreres i decebedores ensopegades, van fer témer que l’equip tornés a la cua de la classificació, però el resultat d’avui ha estat un enorme baló d’oxigen per a un malalt que començava a patir preocupants símptomes d’ofegament. S’ha anat a Lleida amb un cert neguit i s’ha tornat, sortosament, amb una reserva important de moral. Els viatges haurien de ser sempre així, encara que això és estadística i raonablement impossible. Una setmana de tranquil•litat per esvair els dubtes i diluir l’angoixa. Ara toca l’Espanyol i això sempre motiva.
dissabte, 1 de maig del 2010
Mossegar sense estar rabiós
Europa B i Europa D
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Segueixen guanyant els bons. Un setmana més (i una menys per al final), el Cadet B i el Cadet D aconsegueixen, no ja la victòria, sinó abundoses golejades en els seus respectius desplaçaments. El Cadet B ho té a tocar i es pot proclamar matemàticament campió la propera jornada si venç al Nou Sardenya independentment del que facin els seus rivals. El Cadet D no ho té tan a prop i haurà de seguir picant pedra unes setmanes més sí la Muntanyesa no punxa. En ambdós casos i, al marge del resultat final, es pot dir ja, que la temporada ha estat excepcional i, per aquells que l’hem pogut viure de prop, un veritable luxe. Un plaer, una “delicatesen” que ens costarà oblidar i que ha de col•locar a aquesta extraordinària generació en un dels punts més alt del nostre imaginari futbolístic. Inclús desprès de ser aprovada la reforma del futbol base i de tenir garantit l’ascens de categoria, aquest dos equips no es conformen i la seva ambició està sent exemplar. La voracitat, la tenacitat i la concentració amb la que estan encarant el tram final de la lliga és de manual i s’hauria d’ensenyar a les escoles com a mostra de com es fan les coses. Jo diria que ambdós equips són conscients que el seu marge de creixement no s’acaba aquesta temporada, que el que s’acosta no és un final, sinó un pas per a seguir avançant en aquest procés de maduració que ha de donar, pel que s’ha vist fins el moment, uns saborosos fruits. Aquests nois mosseguen i no perquè estiguin rabiosos, sinó perquè tenen molta gana, futbolística, és clar.
Europa B i Europa D
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Segueixen guanyant els bons. Un setmana més (i una menys per al final), el Cadet B i el Cadet D aconsegueixen, no ja la victòria, sinó abundoses golejades en els seus respectius desplaçaments. El Cadet B ho té a tocar i es pot proclamar matemàticament campió la propera jornada si venç al Nou Sardenya independentment del que facin els seus rivals. El Cadet D no ho té tan a prop i haurà de seguir picant pedra unes setmanes més sí la Muntanyesa no punxa. En ambdós casos i, al marge del resultat final, es pot dir ja, que la temporada ha estat excepcional i, per aquells que l’hem pogut viure de prop, un veritable luxe. Un plaer, una “delicatesen” que ens costarà oblidar i que ha de col•locar a aquesta extraordinària generació en un dels punts més alt del nostre imaginari futbolístic. Inclús desprès de ser aprovada la reforma del futbol base i de tenir garantit l’ascens de categoria, aquest dos equips no es conformen i la seva ambició està sent exemplar. La voracitat, la tenacitat i la concentració amb la que estan encarant el tram final de la lliga és de manual i s’hauria d’ensenyar a les escoles com a mostra de com es fan les coses. Jo diria que ambdós equips són conscients que el seu marge de creixement no s’acaba aquesta temporada, que el que s’acosta no és un final, sinó un pas per a seguir avançant en aquest procés de maduració que ha de donar, pel que s’ha vist fins el moment, uns saborosos fruits. Aquests nois mosseguen i no perquè estiguin rabiosos, sinó perquè tenen molta gana, futbolística, és clar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)