Mossegar sense estar rabiós
Europa B i Europa D
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Segueixen guanyant els bons. Un setmana més (i una menys per al final), el Cadet B i el Cadet D aconsegueixen, no ja la victòria, sinó abundoses golejades en els seus respectius desplaçaments. El Cadet B ho té a tocar i es pot proclamar matemàticament campió la propera jornada si venç al Nou Sardenya independentment del que facin els seus rivals. El Cadet D no ho té tan a prop i haurà de seguir picant pedra unes setmanes més sí la Muntanyesa no punxa. En ambdós casos i, al marge del resultat final, es pot dir ja, que la temporada ha estat excepcional i, per aquells que l’hem pogut viure de prop, un veritable luxe. Un plaer, una “delicatesen” que ens costarà oblidar i que ha de col•locar a aquesta extraordinària generació en un dels punts més alt del nostre imaginari futbolístic. Inclús desprès de ser aprovada la reforma del futbol base i de tenir garantit l’ascens de categoria, aquest dos equips no es conformen i la seva ambició està sent exemplar. La voracitat, la tenacitat i la concentració amb la que estan encarant el tram final de la lliga és de manual i s’hauria d’ensenyar a les escoles com a mostra de com es fan les coses. Jo diria que ambdós equips són conscients que el seu marge de creixement no s’acaba aquesta temporada, que el que s’acosta no és un final, sinó un pas per a seguir avançant en aquest procés de maduració que ha de donar, pel que s’ha vist fins el moment, uns saborosos fruits. Aquests nois mosseguen i no perquè estiguin rabiosos, sinó perquè tenen molta gana, futbolística, és clar.
dissabte, 1 de maig del 2010
divendres, 30 d’abril del 2010
Ocell que es mou, cervell que s’atrofia
He pogut llegir un estudi que explica perquè els ocells migradors tenen el cap petit. Un estudi del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la UAB, que arriba a la conclusió de com la conducta migratòria d’alguns ocells té una relació directa en la reducció de la mida del seu cervell. Es veu que el fet migratori que comporta llargs desplaçaments obliga a aquells que el pateixen a reduir costos energètics. El cervell és un òrgan que consumeix una extraordinària quantitat d’energia, energia que es necessita pel viatge i no es pot malbaratar en despesa cerebral. Tota l’energia es concentra en el mecanisme de vol i en l’aerodinàmica, quedant el cervell en un segon pla, orfe d’estímuls i alliberat d’activitat. Sense feina, el cervell acaba per atrofiar-se i reduir-se a la mínima expressió. La conducta migratòria és un fet mecànic i rutinari i a partir del segon viatge ja no es necessita cap atenció especial, per això està més que justificada la “pájara” del cervell, el seu absentisme i la seva inhibició. Aquesta conducta ocellaire ens permet fer l’extrapolació a la conducta humana i més concretament a aquells que per motius laborals tenen hàbits migratoris. Futbolistes i entrenadors de renom, mercenaris de la pilota, què canvien de Club, de ciutat i de país sense tenir ni temps de desfer les maletes, aquests essers migratoris en busca de climes més càlids, econòmics està clar, acaben per fer de la seva mobilitat un costum i una rutina que, com els ocells de l’estudi, s’apliquen en l’estalvi energètic reduint aquell òrgan que més consumeix i menys utilitzen. I com a conseqüència tenim un munt de “pájaros” que mouen molt bé les ales, però no tenen dos dits de front.
He pogut llegir un estudi que explica perquè els ocells migradors tenen el cap petit. Un estudi del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la UAB, que arriba a la conclusió de com la conducta migratòria d’alguns ocells té una relació directa en la reducció de la mida del seu cervell. Es veu que el fet migratori que comporta llargs desplaçaments obliga a aquells que el pateixen a reduir costos energètics. El cervell és un òrgan que consumeix una extraordinària quantitat d’energia, energia que es necessita pel viatge i no es pot malbaratar en despesa cerebral. Tota l’energia es concentra en el mecanisme de vol i en l’aerodinàmica, quedant el cervell en un segon pla, orfe d’estímuls i alliberat d’activitat. Sense feina, el cervell acaba per atrofiar-se i reduir-se a la mínima expressió. La conducta migratòria és un fet mecànic i rutinari i a partir del segon viatge ja no es necessita cap atenció especial, per això està més que justificada la “pájara” del cervell, el seu absentisme i la seva inhibició. Aquesta conducta ocellaire ens permet fer l’extrapolació a la conducta humana i més concretament a aquells que per motius laborals tenen hàbits migratoris. Futbolistes i entrenadors de renom, mercenaris de la pilota, què canvien de Club, de ciutat i de país sense tenir ni temps de desfer les maletes, aquests essers migratoris en busca de climes més càlids, econòmics està clar, acaben per fer de la seva mobilitat un costum i una rutina que, com els ocells de l’estudi, s’apliquen en l’estalvi energètic reduint aquell òrgan que més consumeix i menys utilitzen. I com a conseqüència tenim un munt de “pájaros” que mouen molt bé les ales, però no tenen dos dits de front.
dijous, 29 d’abril del 2010
Per això sóc del Barça
Saps que passa company, què a mi m’agrada el futbol, m’agrada molt el futbol i per això sóc del Barça. Però és que a més, m’agraden moltes altres coses. Coses com per exemple: la gent que treballa pel plaer de fer les coses ben fetes, la gent que viu amb coherència i és fidel als seus principis, la gent tenaç i resolta, la gent transparent i entregada, la gent que no especula, la gent que es buida sense reserves,...per això sóc del Barça. M’agrada tot allò que m’explica, em defineix i m’eixampla. Tot allò que m’identifica i em contagia,...per això sóc del Barça. M’agrada la honradesa i la humilitat gens forçada, les propostes clares i la cultura de l’esforç, les conductes pròpies que desemmascaren les impròpies. Les actituds positives i l’anar sempre endavant, la senzillesa del gest i el gest que tot ho canvia,...per això sóc del Barça. M’agraden els símbols amb contingut i les banderes amb intenció. Veure el meu país darrera l’escenari i una determinada idea de ser defensada obertament,...per això sóc del Barça. M’agrada sentir-me part d’un tot immillorable. Compartir emocions amb gent que desperta passions. M’agrada la gent transparent que et mira a la cara i mai t’enganya. M’estimo allò que em fa sentir viu, orgullós i feliç. I m’agrada sobretot quan amb els ulls plorosos em dius: ara més que mai! Demà ens hi tornem a posar,...per això company, per això sóc del Barça.
Saps que passa company, què a mi m’agrada el futbol, m’agrada molt el futbol i per això sóc del Barça. Però és que a més, m’agraden moltes altres coses. Coses com per exemple: la gent que treballa pel plaer de fer les coses ben fetes, la gent que viu amb coherència i és fidel als seus principis, la gent tenaç i resolta, la gent transparent i entregada, la gent que no especula, la gent que es buida sense reserves,...per això sóc del Barça. M’agrada tot allò que m’explica, em defineix i m’eixampla. Tot allò que m’identifica i em contagia,...per això sóc del Barça. M’agrada la honradesa i la humilitat gens forçada, les propostes clares i la cultura de l’esforç, les conductes pròpies que desemmascaren les impròpies. Les actituds positives i l’anar sempre endavant, la senzillesa del gest i el gest que tot ho canvia,...per això sóc del Barça. M’agraden els símbols amb contingut i les banderes amb intenció. Veure el meu país darrera l’escenari i una determinada idea de ser defensada obertament,...per això sóc del Barça. M’agrada sentir-me part d’un tot immillorable. Compartir emocions amb gent que desperta passions. M’agrada la gent transparent que et mira a la cara i mai t’enganya. M’estimo allò que em fa sentir viu, orgullós i feliç. I m’agrada sobretot quan amb els ulls plorosos em dius: ara més que mai! Demà ens hi tornem a posar,...per això company, per això sóc del Barça.
Repetir experiències
Un guerrer de la llum sap que hi ha moments que es repeteixen.
Sovint es troba davant dels mateixos problemes i situacions a què ja s’havia enfrontat; aleshores es deprimeix i pensa que no és capaç de progressar en la vida, perquè els moments difícils han tornat.
-Ja hi he passat, per això –es queixa al seu cor.
-Sí que hi has passat –li respon el cor-. Però no ho havies superat.
Aleshores, el guerrer comprèn que les experiències repetides tenen una sola finalitat: ensenyar-li allò que no vol aprendre.
Un guerrer de la llum sap que hi ha moments que es repeteixen.
Sovint es troba davant dels mateixos problemes i situacions a què ja s’havia enfrontat; aleshores es deprimeix i pensa que no és capaç de progressar en la vida, perquè els moments difícils han tornat.
-Ja hi he passat, per això –es queixa al seu cor.
-Sí que hi has passat –li respon el cor-. Però no ho havies superat.
Aleshores, el guerrer comprèn que les experiències repetides tenen una sola finalitat: ensenyar-li allò que no vol aprendre.
dimarts, 27 d’abril del 2010
Lèxic del futbol en català
Canyellera: llistat de pel•lícules amb molta canya
Migcampista: persona que fa càmping...a mitges
Braçal: bressol del Barça. La Masia
Penal: també anomenat rusc. On fan mel les abelles tristes
Pal: rebre una mala notícia
Travesser: persona que té el do de travessar-se
Driblatge: esquivar la llei del doblatge en català
Vestidor: persona que fa vestits a mida
Passada: es diu d’una cosa extraordinària
Rematada: tir de gràcia (hi ha algun tir que faci gràcia?)
Traveta: oposició malintencionada
Servei de banda: assistència a un grup de músics
Canyellera: llistat de pel•lícules amb molta canya
Migcampista: persona que fa càmping...a mitges
Braçal: bressol del Barça. La Masia
Penal: també anomenat rusc. On fan mel les abelles tristes
Pal: rebre una mala notícia
Travesser: persona que té el do de travessar-se
Driblatge: esquivar la llei del doblatge en català
Vestidor: persona que fa vestits a mida
Passada: es diu d’una cosa extraordinària
Rematada: tir de gràcia (hi ha algun tir que faci gràcia?)
Traveta: oposició malintencionada
Servei de banda: assistència a un grup de músics
dilluns, 26 d’abril del 2010
Franco ha mort, Samaranch també
Els canvis són bons, saludables i, fins i tot, necessaris. Que les persones canviïn és llei de vida i una conseqüència natural com a resultat de l’experiència. Canviar per evolucionar i canviar per avançar, canviar per millorar personalment i en la relació amb l’entorn. Aquest, però, no ha estat el cas de Juan Antonio Samaranch. Un oportunista sense principis que ha abraçat ideologies tan poc inequívoques com el nazisme i el franquisme de les que ha estat fervent militant, per acabar adscrit sense vergonya en les files de la democràcia. Tot seguint l’estratègia de camaleó i apostant sempre al cavall guanyador per mantenir la quota de poder i els privilegis als que no estava disposat a renunciar. Perquè, d’altra banda, aquesta obsessió en respectar els morts, quan aquests no varen tenir cap respecte pels vius? Perquè quan una persona se’n va s’ha d’oblidar forçosament tot el mal que va fer i els seus actes indignes i contraris a la humanitat? Cal recordar les coses bones, però també cal recordar les dolentes per posar cadascú al seu lloc. I què la Història s’escrigui tal com és i no com alguns volen que sigui. Si us plau, llum sobre les ombres.
Els canvis són bons, saludables i, fins i tot, necessaris. Que les persones canviïn és llei de vida i una conseqüència natural com a resultat de l’experiència. Canviar per evolucionar i canviar per avançar, canviar per millorar personalment i en la relació amb l’entorn. Aquest, però, no ha estat el cas de Juan Antonio Samaranch. Un oportunista sense principis que ha abraçat ideologies tan poc inequívoques com el nazisme i el franquisme de les que ha estat fervent militant, per acabar adscrit sense vergonya en les files de la democràcia. Tot seguint l’estratègia de camaleó i apostant sempre al cavall guanyador per mantenir la quota de poder i els privilegis als que no estava disposat a renunciar. Perquè, d’altra banda, aquesta obsessió en respectar els morts, quan aquests no varen tenir cap respecte pels vius? Perquè quan una persona se’n va s’ha d’oblidar forçosament tot el mal que va fer i els seus actes indignes i contraris a la humanitat? Cal recordar les coses bones, però també cal recordar les dolentes per posar cadascú al seu lloc. I què la Història s’escrigui tal com és i no com alguns volen que sigui. Si us plau, llum sobre les ombres.
Bumerang
Com la majoria de vosaltres sabeu, ahir es va celebrar l’Assemblea extraordinària de la FCF per votar la reforma del futbol base, doncs bé, i al marge del resultat favorable a la reforma, una de les anècdotes de la jornada es va produir en el torn d’intervencions. El president del Cornellà, senyor Galvez, va demanar la paraula per manifestar que, si la reforma s’aprovava, el seu club es veuria en la necessitat de fer fora a més de 200 nens per manca d’espai. A continuació va intervenir el president del Pubilla Cases què, responent al senyor Galvez, va destacar la bondat de la reforma sí amb ella, els clubs de l’entorn del Cornellà que havien estat històrica i sistemàticament espoliats podien recuperar els nens que els hi havia “robat”. No cal dir que el president del Cornellà va muntar en còlera, però com ve sent habitual res del que va expressar es va poder entendre. És el que té utilitzar arguments bumerang, què per molt lluny que els llencis sempre tornen.
Com la majoria de vosaltres sabeu, ahir es va celebrar l’Assemblea extraordinària de la FCF per votar la reforma del futbol base, doncs bé, i al marge del resultat favorable a la reforma, una de les anècdotes de la jornada es va produir en el torn d’intervencions. El president del Cornellà, senyor Galvez, va demanar la paraula per manifestar que, si la reforma s’aprovava, el seu club es veuria en la necessitat de fer fora a més de 200 nens per manca d’espai. A continuació va intervenir el president del Pubilla Cases què, responent al senyor Galvez, va destacar la bondat de la reforma sí amb ella, els clubs de l’entorn del Cornellà que havien estat històrica i sistemàticament espoliats podien recuperar els nens que els hi havia “robat”. No cal dir que el president del Cornellà va muntar en còlera, però com ve sent habitual res del que va expressar es va poder entendre. És el que té utilitzar arguments bumerang, què per molt lluny que els llencis sempre tornen.
diumenge, 25 d’abril del 2010
L’hàbit de persistir
Europa D 7 – Lloreda 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Malgrat poder pensar que ja s’han complert els objectius, la voracitat d’aquests nois no té aturador. Quan, donada l’aprovació de la reforma del futbol base per part de la FCF, l’ascens a Primera està pràcticament garantit, ni tan sols aquest fet desactiva l’ambició d’un equip què, pel que sembla, pot abastar l’insuperable rècord de dues temporades sense conèixer la derrota. Dues temporades invictes és una fita a l’abast de molts pocs i una extraordinària carta de presentació de les qualitats i capacitats d’aquest grup especialitzat en fer realitat el que per a molts només habita en el terreny dels somnis. Seguir guanyant amb solvència i autoritat, seguir treballant com si res s’hagués aconseguit, com si tot estigués encara per fer, dóna la mesura del caràcter i el compromís d’aquest equip. Abaixar els braços, relaxar-se, no va amb la seva manera de ser i això, al marge de ser un exemple, ha de ser un referent per a tots aquells desproveïts d’identitat.
Europa D 7 – Lloreda 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Malgrat poder pensar que ja s’han complert els objectius, la voracitat d’aquests nois no té aturador. Quan, donada l’aprovació de la reforma del futbol base per part de la FCF, l’ascens a Primera està pràcticament garantit, ni tan sols aquest fet desactiva l’ambició d’un equip què, pel que sembla, pot abastar l’insuperable rècord de dues temporades sense conèixer la derrota. Dues temporades invictes és una fita a l’abast de molts pocs i una extraordinària carta de presentació de les qualitats i capacitats d’aquest grup especialitzat en fer realitat el que per a molts només habita en el terreny dels somnis. Seguir guanyant amb solvència i autoritat, seguir treballant com si res s’hagués aconseguit, com si tot estigués encara per fer, dóna la mesura del caràcter i el compromís d’aquest equip. Abaixar els braços, relaxar-se, no va amb la seva manera de ser i això, al marge de ser un exemple, ha de ser un referent per a tots aquells desproveïts d’identitat.
La força de la raó
Nova tongada de votacions en el feixuc camí cap a la independència. Un camí que haurem de fer sols i en el que trobarem, com no pot ser d’una altra manera, tota mena d’obstacles per part dels mal anomenats estats democràtics del nostre entorn més proper. Cap suport, cap respecte ni cap sensibilitat ens estendrà la mà. Ans al contrari, faran el possible i també l’impossible per privar-nos del nostre dret a decidir. Un poble ha de poder escollir el seu futur i ho ha de poder fer lliure, serena i democràticament malgrat els esforços per impedir-ho de països amb tics inequívocament esclavistes i totalitaris. Què la dificultat no ens desactivi ni ens desmotivi. La nostra força és la raó i amb ella ens hi haurem d’oposar a la injusta raó de la força.
Nova tongada de votacions en el feixuc camí cap a la independència. Un camí que haurem de fer sols i en el que trobarem, com no pot ser d’una altra manera, tota mena d’obstacles per part dels mal anomenats estats democràtics del nostre entorn més proper. Cap suport, cap respecte ni cap sensibilitat ens estendrà la mà. Ans al contrari, faran el possible i també l’impossible per privar-nos del nostre dret a decidir. Un poble ha de poder escollir el seu futur i ho ha de poder fer lliure, serena i democràticament malgrat els esforços per impedir-ho de països amb tics inequívocament esclavistes i totalitaris. Què la dificultat no ens desactivi ni ens desmotivi. La nostra força és la raó i amb ella ens hi haurem d’oposar a la injusta raó de la força.
dissabte, 24 d’abril del 2010
Reforma aprovadaPer una ampla majoria, la reforma del futbol base proposada per la FCF, ha estat aprovada aquest matí a les instal•lacions de l’INEFC. Una reforma necessària i valenta que ha de començar a posar les bases perquè el futbol doni un salt qualitatiu que no es podia posposar. No és, segurament, el final del trajecte ni tan sols la millor reforma possible, però si què és un primer pas per avançar en la direcció correcta. Tota reforma és susceptible de ser reformada a mida que se’n vagin observant les seves deficiències o els seus punts febles, però això no teu que es disposi, ara sí, d’una eina valuosíssima per treballar amb criteri i sentit comú. Sigui benvinguda la reforma i ara caldrà donar-li cobertura perquè tots ens beneficiem dels seus indiscutibles avantatges. Començar sempre és difícil però és molt pitjor no fer-ho, quedar-se al mateix lloc tenallat per la inseguretat i la por.
divendres, 23 d’abril del 2010
Tirar pel dret
El Tribunal in-Constitucional espanyol segueix donant mostres d’una evident incompetència. Dia darrera dia, mes darrera mes i any darrera any es manté entossudit en demostrar-nos que és incapaç, no ja de prendre una decisió, sinó d’entendre allò sobre el que s’ha de pronunciar. Partint de la base que cap llei aprovada majoritàriament per un Parlament elegit democràticament és susceptible de ser esmenada en contra de la voluntat popular, no és de rebut que unes persones (pel que s’ha demostrat, poc preparades) juguin a marejar la perdiu amb total impunitat fent palesa la seva incapacitat per emetre una sentència. O bé aquestes persones són estúpides, és de suposar que no, o bé responen a determinats i foscos interessos, és de suposar que no, o bé no fan la feina per la que cobren, i cobren molt. En qualsevol dels casos està clar què el camí no és aquest. Portem un retard (anava a dir: un cabreig) considerable i no tenim perquè seguir tolerant la incompetència d’un Estat incompetent i malintencionat. La llei va ser aprovada pel Parlament per una ampla majoria, què cony esperem a aplicar-la? A què es mori el Samaranch? Hem de tirar pel dret, el dret què ens empara i ens legitima. Tirar pel dret perquè tenim el dret.
El Tribunal in-Constitucional espanyol segueix donant mostres d’una evident incompetència. Dia darrera dia, mes darrera mes i any darrera any es manté entossudit en demostrar-nos que és incapaç, no ja de prendre una decisió, sinó d’entendre allò sobre el que s’ha de pronunciar. Partint de la base que cap llei aprovada majoritàriament per un Parlament elegit democràticament és susceptible de ser esmenada en contra de la voluntat popular, no és de rebut que unes persones (pel que s’ha demostrat, poc preparades) juguin a marejar la perdiu amb total impunitat fent palesa la seva incapacitat per emetre una sentència. O bé aquestes persones són estúpides, és de suposar que no, o bé responen a determinats i foscos interessos, és de suposar que no, o bé no fan la feina per la que cobren, i cobren molt. En qualsevol dels casos està clar què el camí no és aquest. Portem un retard (anava a dir: un cabreig) considerable i no tenim perquè seguir tolerant la incompetència d’un Estat incompetent i malintencionat. La llei va ser aprovada pel Parlament per una ampla majoria, què cony esperem a aplicar-la? A què es mori el Samaranch? Hem de tirar pel dret, el dret què ens empara i ens legitima. Tirar pel dret perquè tenim el dret.
Reparar el mal
Un guerrer de la llum sempre té una segona oportunitat en la vida.
Com tots els altres homes i dones, no va néixer sabent manejar l’espasa; es va equivocar moltes vegades abans no va descobrir la seva Llegenda Personal.
Cap guerrer no es pot asseure al costat de la foguera i dir als altres: “No m’he equivocat mai.” Qui afirma això, diu una mentida i encara no es coneix a si mateix. L’autèntic guerrer de la llum ha comès injustícies en el passat.
Però al llarg de la jornada, s’adona que les persones amb qui s’ha portat malament sempre es tornen a creuar amb ell.
És la seva oportunitat de reparar el mal que va fer. I ell sempre l’aprofita, sense dubtar.
Un guerrer de la llum sempre té una segona oportunitat en la vida.
Com tots els altres homes i dones, no va néixer sabent manejar l’espasa; es va equivocar moltes vegades abans no va descobrir la seva Llegenda Personal.
Cap guerrer no es pot asseure al costat de la foguera i dir als altres: “No m’he equivocat mai.” Qui afirma això, diu una mentida i encara no es coneix a si mateix. L’autèntic guerrer de la llum ha comès injustícies en el passat.
Però al llarg de la jornada, s’adona que les persones amb qui s’ha portat malament sempre es tornen a creuar amb ell.
És la seva oportunitat de reparar el mal que va fer. I ell sempre l’aprofita, sense dubtar.
dimecres, 21 d’abril del 2010
El sacrifici de la cabra
Voltant per motius laborals vaig anar a parar a la facultat de veterinària de la UAB al campus de Bellaterra. Allí m’esperava un senyor molt amable que em va conduir fins a les granges d’animals que hi ha al darrera de l’edifici principal. Desprès de travessar els estables vam entrar a una sala estanca que feia la funció de laboratori i que s’havia de condicionar. Tinc per costum, abans de proposar qualsevol actuació, preguntar quin us o que s’hi farà en el lloc que es pretén adobar. Aquí estudiem l’estrès tèrmic de les cabres, va ser la resposta. L’estrès què...? vaig reaccionar. Doncs l’estrès que pateixen les cabres quan se les sotmet a temperatures extremes o a canvis tèrmics sobtats. Com els hi afecta en el seu comportament i quines conseqüències físiques i mentals se’n deriven. Fantàstic. Mai m’hagués imaginat una cosa semblant. És tranquil•litzador que hi hagi persones preocupades i ocupades en trobar respostes per poder prendre les mesures corresponents quan el tan anunciat escalfament global del planeta es produeixi. Això si que és prevenció i actuar amb visió de futur. Quan el planeta arribi a temperatures extremes ja hi haurà respostes als nostres canvis d’hàbits i comportaments. No ens agafarà res per sorpresa. Tot estarà previst i controlat. Sabrem els perquès i que caldrà fer per corregir-ho. I tot gràcies a unes sacrificades cabres que un dia es varen prestar a fer de conillets d’índies per salvar-nos de l’estrès tèrmic i jo hi vaig col•laborar perquè s’hi sentissin còmodes.
Voltant per motius laborals vaig anar a parar a la facultat de veterinària de la UAB al campus de Bellaterra. Allí m’esperava un senyor molt amable que em va conduir fins a les granges d’animals que hi ha al darrera de l’edifici principal. Desprès de travessar els estables vam entrar a una sala estanca que feia la funció de laboratori i que s’havia de condicionar. Tinc per costum, abans de proposar qualsevol actuació, preguntar quin us o que s’hi farà en el lloc que es pretén adobar. Aquí estudiem l’estrès tèrmic de les cabres, va ser la resposta. L’estrès què...? vaig reaccionar. Doncs l’estrès que pateixen les cabres quan se les sotmet a temperatures extremes o a canvis tèrmics sobtats. Com els hi afecta en el seu comportament i quines conseqüències físiques i mentals se’n deriven. Fantàstic. Mai m’hagués imaginat una cosa semblant. És tranquil•litzador que hi hagi persones preocupades i ocupades en trobar respostes per poder prendre les mesures corresponents quan el tan anunciat escalfament global del planeta es produeixi. Això si que és prevenció i actuar amb visió de futur. Quan el planeta arribi a temperatures extremes ja hi haurà respostes als nostres canvis d’hàbits i comportaments. No ens agafarà res per sorpresa. Tot estarà previst i controlat. Sabrem els perquès i que caldrà fer per corregir-ho. I tot gràcies a unes sacrificades cabres que un dia es varen prestar a fer de conillets d’índies per salvar-nos de l’estrès tèrmic i jo hi vaig col•laborar perquè s’hi sentissin còmodes.
dimarts, 20 d’abril del 2010
Daltonisme esportiu
Que n’és de bo gaudir de l’esport des de la neutralitat. Que bo i, alhora, que rar. Ser neutral és un veritable luxe per als sentits i una impagable experiència per l’esperit. Tenim per costum assistir com a espectadors als partits, siguin de basquet, futbol, handbol,...posicionant-nos a favor d’un o altre equip i això va en detriment de la percepció de l’espectacle. El ser partidistes ens fa desitjar la victòria del nostre equip i, evidentment, la derrota del rival. Però és que la cosa no queda aquí. No ens conformem en que l’adversari perdi, sinó que, a més, ho faci malament. Que s’equivoqui, que falli, que no l’encerti,...Amb això limitem l’espectacle a un 50% de la seva qualitat i cada encert del rival es converteix en un veritable calvari. No volem veure un bon partit en el seu conjunt, només volem que el nostre equip ho faci bé i guanyi. En molts casos s’arriba a l’extrem de desitjar més un error del rival que un encert propi i això va clarament en contra de la qualitat de l’espectacle. En canvi, quan no tens equips favorits, quan els colors de la samarreta et són indiferents, estàs en situació de gaudir de l’espectacle en la seva totalitat, al 100%. Vols que els dos equips ho facin bé, que no cometin errades, que facin jugades brillants i marquin molts gols o facin moltes cistelles, independentment de qui les faci. El ser neutral et genera sentiments positius, en canvi, la parcialitat, te’n genera de negatius i et van avinagrant la teva relació amb l’esport. Sí us agrada el futbol, feu la prova, entreu en un camp qualsevol en el que s’estigui disputant un partit i del que no en sabeu res, ni el nom dels equips, ni les classificacions, ni que s’hi juguen. Presteu-hi atenció i gaudiu de l’espectacle, descobrireu coses que no sabíeu ni que existien i tindreu una sensació estranyament satisfactòria.
Que n’és de bo gaudir de l’esport des de la neutralitat. Que bo i, alhora, que rar. Ser neutral és un veritable luxe per als sentits i una impagable experiència per l’esperit. Tenim per costum assistir com a espectadors als partits, siguin de basquet, futbol, handbol,...posicionant-nos a favor d’un o altre equip i això va en detriment de la percepció de l’espectacle. El ser partidistes ens fa desitjar la victòria del nostre equip i, evidentment, la derrota del rival. Però és que la cosa no queda aquí. No ens conformem en que l’adversari perdi, sinó que, a més, ho faci malament. Que s’equivoqui, que falli, que no l’encerti,...Amb això limitem l’espectacle a un 50% de la seva qualitat i cada encert del rival es converteix en un veritable calvari. No volem veure un bon partit en el seu conjunt, només volem que el nostre equip ho faci bé i guanyi. En molts casos s’arriba a l’extrem de desitjar més un error del rival que un encert propi i això va clarament en contra de la qualitat de l’espectacle. En canvi, quan no tens equips favorits, quan els colors de la samarreta et són indiferents, estàs en situació de gaudir de l’espectacle en la seva totalitat, al 100%. Vols que els dos equips ho facin bé, que no cometin errades, que facin jugades brillants i marquin molts gols o facin moltes cistelles, independentment de qui les faci. El ser neutral et genera sentiments positius, en canvi, la parcialitat, te’n genera de negatius i et van avinagrant la teva relació amb l’esport. Sí us agrada el futbol, feu la prova, entreu en un camp qualsevol en el que s’estigui disputant un partit i del que no en sabeu res, ni el nom dels equips, ni les classificacions, ni que s’hi juguen. Presteu-hi atenció i gaudiu de l’espectacle, descobrireu coses que no sabíeu ni que existien i tindreu una sensació estranyament satisfactòria.
dilluns, 19 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)