Elogi del segon
Un bon segon és molt més que un instant. Un bon segon fa possible que existeixin els primers. Són el seu suport i la seva afirmació. Un segon com cal dóna tenacitat als primers tebis i solidesa als insegurs. Són tensors quan el vent arriba i paraigua en temps de pluja. Un bon segon és un company valuós i un complement imprescindible. Són, els segons, molt propers als primers, però fàcilment accessibles a tots els altres. Un bon segon és la reflexió, la conversa, l’ intercanvi, el debat i el relleu. Un segon és fugaç però, inexorablement, el principi del temps. Segons com es miri, un segon és el primer que es veu. Va de segons.
dissabte, 10 d’abril del 2010
divendres, 9 d’abril del 2010
La mare que el va parir
Córrer pels camps de futbol del nostre país veient centenars de partits de futbol base et dóna una extensíssima experiència que acaba per fer-te reconèixer un munt de jugadors per les seves característiques i/o habilitats. Els veus créixer i evolucionar i a poc que paris una mica d’atenció et resulta molt fàcil identificar-los. Així n’hi ha que el reconeixes per la seva habilitat amb la pilota, pel seu desplaçament llarg, per la velocitat en el seu joc, per la força de la seva arrencada, per la duresa del seu futbol, per la visió de joc, pel seu caràcter agressiu, per la seva indisciplina tàctica, pel seu mal geni, per la seva prodigiosa cama esquerra, per les seves dots de lideratge, per la seva inconstància, pel seu físic de 30 minuts, per la sang freda, per la seva actitud, per la seva correcció, per la seva esportivitat, pel seu olfacte de gol,...i així fins a l’extenuació. Però, en tots aquests anys, no he trobat un cas tan atípic com el d’un jugador que, sense tenir cap habilitat especial, cap tret característic, ha esdevingut un dels personatges més coneguts en aquest circ del futbol base. Un jugador que no destaca especialment per la seva qualitat ni pel seu rendiment ni posseeix cap virtut que el faci sobresortir de la mitjania. Un jugador que té una notorietat diferida i que és conegut en tots els camps gràcies (o no) a la seva mare. M’estic referint, per aquells que acabeu d’arribar, a la mama Jambo. Una persona, sent condescendent, que recull, en ella mateixa, el manual més complert del que no procedeix. Una lliçó pràctica per ensenyar als nens el que no s’ha de fer, el que no cal dir i el que hauria d’estar proscrit en qualsevol camp de futbol. No és una cosa de broma. Sí realment volem eradicar la violència de l’esport, hem de començar per neutralitzar els focus d’aquesta violència. Hem de desactivar entre tots, els generadors, voluntaris o no, de conflictes, per afavorir la convivència i el respecte. I aquesta persona, entre moltes altres, n’és un clar exemple de quin és el camí que no s’ha de seguir. Contra la violència, tolerància zero; deia un gran cartell just davant on aquesta senyora munta, dia sí i dia també, el seu intolerable espectacle, mentre quatre nens se la miraven al•lucinats. Si els nens aprenen de l’exemple i mimetitzen el que veuen. Estem perduts!
Córrer pels camps de futbol del nostre país veient centenars de partits de futbol base et dóna una extensíssima experiència que acaba per fer-te reconèixer un munt de jugadors per les seves característiques i/o habilitats. Els veus créixer i evolucionar i a poc que paris una mica d’atenció et resulta molt fàcil identificar-los. Així n’hi ha que el reconeixes per la seva habilitat amb la pilota, pel seu desplaçament llarg, per la velocitat en el seu joc, per la força de la seva arrencada, per la duresa del seu futbol, per la visió de joc, pel seu caràcter agressiu, per la seva indisciplina tàctica, pel seu mal geni, per la seva prodigiosa cama esquerra, per les seves dots de lideratge, per la seva inconstància, pel seu físic de 30 minuts, per la sang freda, per la seva actitud, per la seva correcció, per la seva esportivitat, pel seu olfacte de gol,...i així fins a l’extenuació. Però, en tots aquests anys, no he trobat un cas tan atípic com el d’un jugador que, sense tenir cap habilitat especial, cap tret característic, ha esdevingut un dels personatges més coneguts en aquest circ del futbol base. Un jugador que no destaca especialment per la seva qualitat ni pel seu rendiment ni posseeix cap virtut que el faci sobresortir de la mitjania. Un jugador que té una notorietat diferida i que és conegut en tots els camps gràcies (o no) a la seva mare. M’estic referint, per aquells que acabeu d’arribar, a la mama Jambo. Una persona, sent condescendent, que recull, en ella mateixa, el manual més complert del que no procedeix. Una lliçó pràctica per ensenyar als nens el que no s’ha de fer, el que no cal dir i el que hauria d’estar proscrit en qualsevol camp de futbol. No és una cosa de broma. Sí realment volem eradicar la violència de l’esport, hem de començar per neutralitzar els focus d’aquesta violència. Hem de desactivar entre tots, els generadors, voluntaris o no, de conflictes, per afavorir la convivència i el respecte. I aquesta persona, entre moltes altres, n’és un clar exemple de quin és el camí que no s’ha de seguir. Contra la violència, tolerància zero; deia un gran cartell just davant on aquesta senyora munta, dia sí i dia també, el seu intolerable espectacle, mentre quatre nens se la miraven al•lucinats. Si els nens aprenen de l’exemple i mimetitzen el que veuen. Estem perduts!
dijous, 8 d’abril del 2010
Joder
Si joder es una de las actividades más interesantes y satisfactorias que pueda realizar el ser humano, y no digamos ya los animales que lo hacen sin sentido de la culpabilidad ni remordimientos de conciencia, ¿por qué entonces nos empeñamos en calificar de jodidas, situaciones adversas, incomodas o, directamente desastrosas? ¿Por qué estamos jodidos cuando estamos mal? ¿No debería ser al revés? ¿O por qué cuando pretendemos dañar a otra persona decimos: te voy a joder? ¿O cuando estamos seguros que nos equivocaremos decimos: la vamos a joder? ¿Por qué equiparamos el acto sexual, principalmente necesario y placentero, con situaciones inequívocamente negativas? ¿No será que nos lo miramos todo desde una perspectiva religiosa, donde el sexo es pecado y, en consecuencia, su práctica no puede ser, en ningún caso, aceptable? Deberemos cambiar urgentemente el léxico y adaptarlo a nuestra realidad más lúdica, laica y menos culpable. Prefiero, sin duda, asociar la expresión bien jodido, a una relación sexual satisfactoria y no a una situación de frustración y desencanto. Mi cuñada está jodida, bien jodida, con una panza enorme de 7 meses y es muy feliz.
Si joder es una de las actividades más interesantes y satisfactorias que pueda realizar el ser humano, y no digamos ya los animales que lo hacen sin sentido de la culpabilidad ni remordimientos de conciencia, ¿por qué entonces nos empeñamos en calificar de jodidas, situaciones adversas, incomodas o, directamente desastrosas? ¿Por qué estamos jodidos cuando estamos mal? ¿No debería ser al revés? ¿O por qué cuando pretendemos dañar a otra persona decimos: te voy a joder? ¿O cuando estamos seguros que nos equivocaremos decimos: la vamos a joder? ¿Por qué equiparamos el acto sexual, principalmente necesario y placentero, con situaciones inequívocamente negativas? ¿No será que nos lo miramos todo desde una perspectiva religiosa, donde el sexo es pecado y, en consecuencia, su práctica no puede ser, en ningún caso, aceptable? Deberemos cambiar urgentemente el léxico y adaptarlo a nuestra realidad más lúdica, laica y menos culpable. Prefiero, sin duda, asociar la expresión bien jodido, a una relación sexual satisfactoria y no a una situación de frustración y desencanto. Mi cuñada está jodida, bien jodida, con una panza enorme de 7 meses y es muy feliz.
dimecres, 7 d’abril del 2010
Contrari al sentit
No us heu preguntat mai, quan s’acaba el dia i torneu a casa desprès de la feina (això els que en tingueu), on cony va tota aquella gent que va en sentit contrari al vostre? Què els empeny a allunyar-se d’on vosaltres trobeu refugi, descans i amor? Sí la felicitat està cap on tu vas, perquè van al revés? Sí el centre del món està al final del teu trajecte, què busca la gent a les antípodes? Desprès no és d’estranyar què la convivència sigui tan complicada i què ens costi tan posar-nos d’acord, quan la meitat del món ha escollit el sentit contrari i no encertes a endevinar el perquè. El que no tinc tan clar, i fa dies que li dono voltes, és qui mereix confiança, sí el que va en el teu mateix sentit, i per tant et dóna l’esquena, o bé, el que va en sentit contrari, però què et ve de cara? Qui està en possessió de la raó? Qui no equivoca el sentit? Qui té el millor dels sentits? O, simplement, a qui pertany el sentit comú? Un dia he de provar on va tota aquesta gent què no conec i què s’allunya de la meva casa.
No us heu preguntat mai, quan s’acaba el dia i torneu a casa desprès de la feina (això els que en tingueu), on cony va tota aquella gent que va en sentit contrari al vostre? Què els empeny a allunyar-se d’on vosaltres trobeu refugi, descans i amor? Sí la felicitat està cap on tu vas, perquè van al revés? Sí el centre del món està al final del teu trajecte, què busca la gent a les antípodes? Desprès no és d’estranyar què la convivència sigui tan complicada i què ens costi tan posar-nos d’acord, quan la meitat del món ha escollit el sentit contrari i no encertes a endevinar el perquè. El que no tinc tan clar, i fa dies que li dono voltes, és qui mereix confiança, sí el que va en el teu mateix sentit, i per tant et dóna l’esquena, o bé, el que va en sentit contrari, però què et ve de cara? Qui està en possessió de la raó? Qui no equivoca el sentit? Qui té el millor dels sentits? O, simplement, a qui pertany el sentit comú? Un dia he de provar on va tota aquesta gent què no conec i què s’allunya de la meva casa.
II Assemblea de Gràcia Decideix
Tipus: Trobades - Convenció
Data: dissabte, 10 / abril / 2010
Hora: 10:00 - 13:00
Lloc: Lluïsos de Gràcia, Pl. del Nord 7
Descripció
Els punts de l’acta del dia són:
1. Informació sobre Barcelona Decideix (manifest, pregunta aprovada, comissions existents).
2. Informació sobre Gràcia Decideix i la feina feta fins al moment.
3. Proposta organitzativa de Gràcia Decideix: Gestora, Permanent i Comissions.
4. Calendari proper
5. Precs i preguntes
Totes les persones i entitats que hi acudeixin tindran dret a vot, i es farà una crida específica a la incorporació en les diferents comissions a totes les persones que vulguin col•laborar.
Tipus: Trobades - Convenció
Data: dissabte, 10 / abril / 2010
Hora: 10:00 - 13:00
Lloc: Lluïsos de Gràcia, Pl. del Nord 7
Descripció
Els punts de l’acta del dia són:
1. Informació sobre Barcelona Decideix (manifest, pregunta aprovada, comissions existents).
2. Informació sobre Gràcia Decideix i la feina feta fins al moment.
3. Proposta organitzativa de Gràcia Decideix: Gestora, Permanent i Comissions.
4. Calendari proper
5. Precs i preguntes
Totes les persones i entitats que hi acudeixin tindran dret a vot, i es farà una crida específica a la incorporació en les diferents comissions a totes les persones que vulguin col•laborar.
Sincrotró sin montilla
Com tothom sap, o al menys aquells que es miren els informatius o llegeixen els diaris, s’acaba d’inaugurar a Cerdanyola del Vallès un aparell científic extraordinari amb el nom de sincrotró. Aquest artilugi té la propietat, sent sintètics, d’accelerar les partícules que no es poden veure en condicions normals, fins al punt de fer-les visibles, permetent alhora, experimentar amb elles. Aquest avenç ha de propiciar importants descobertes científiques que podran ser de gran utilitat en diferents àmbits, i tindran, amb tota seguretat, una enorme repercussió en el terreny pràctic. Aquest complex aparell, com qualsevol altre, necessita una experimentació prèvia i una acurada posada a punt. I aquí ve el que molta d’aquesta gent, que estava al corrent de la noticia, no sap. En aquest període de proves s’han utilitzat diferent materials, objectes, animals i també persones voluntàries per tal de veure com actuava l’accelerador de partícules en l’esser humà i quines conclusions se’n podien extreure. En una primera fase, i amb la màquina molt lluny del seu estat òptim, un dels voluntaris va ser l’actual president de la generalitat José Montilla. Un experiment que, a la vista dels resultats, es pot considerar un autèntic fracàs. El sincrotró no va aconseguir accelerar ni una sola de les seves partícules, fins el punt, que es va adormir durant l’experiment, ell i els que l’observaven. En una fase més avançada i amb la màquina més afinada, es va repetir la prova amb el mateix resultat negatiu. Fins a un total de cinc vegades en un període de quinze mesos es va sotmetre José Montilla a l’acció del sincrotró, sempre amb la mateixa decebedora resposta. Amb aquest recull de proves es va arribar a la conclusió que no totes les partícules són susceptibles de ser accelerades, només ho són aquelles que posseeixen en el seu interior un principi bàsic d’energia encara que sigui en estat purament embrionari. Ara el sincrotró, per fi, està en condicions de funcionar al 100% de les seves capacitats malgrat els seus incerts i amontillats principis.
Com tothom sap, o al menys aquells que es miren els informatius o llegeixen els diaris, s’acaba d’inaugurar a Cerdanyola del Vallès un aparell científic extraordinari amb el nom de sincrotró. Aquest artilugi té la propietat, sent sintètics, d’accelerar les partícules que no es poden veure en condicions normals, fins al punt de fer-les visibles, permetent alhora, experimentar amb elles. Aquest avenç ha de propiciar importants descobertes científiques que podran ser de gran utilitat en diferents àmbits, i tindran, amb tota seguretat, una enorme repercussió en el terreny pràctic. Aquest complex aparell, com qualsevol altre, necessita una experimentació prèvia i una acurada posada a punt. I aquí ve el que molta d’aquesta gent, que estava al corrent de la noticia, no sap. En aquest període de proves s’han utilitzat diferent materials, objectes, animals i també persones voluntàries per tal de veure com actuava l’accelerador de partícules en l’esser humà i quines conclusions se’n podien extreure. En una primera fase, i amb la màquina molt lluny del seu estat òptim, un dels voluntaris va ser l’actual president de la generalitat José Montilla. Un experiment que, a la vista dels resultats, es pot considerar un autèntic fracàs. El sincrotró no va aconseguir accelerar ni una sola de les seves partícules, fins el punt, que es va adormir durant l’experiment, ell i els que l’observaven. En una fase més avançada i amb la màquina més afinada, es va repetir la prova amb el mateix resultat negatiu. Fins a un total de cinc vegades en un període de quinze mesos es va sotmetre José Montilla a l’acció del sincrotró, sempre amb la mateixa decebedora resposta. Amb aquest recull de proves es va arribar a la conclusió que no totes les partícules són susceptibles de ser accelerades, només ho són aquelles que posseeixen en el seu interior un principi bàsic d’energia encara que sigui en estat purament embrionari. Ara el sincrotró, per fi, està en condicions de funcionar al 100% de les seves capacitats malgrat els seus incerts i amontillats principis.
dilluns, 5 d’abril del 2010
OcañaRecuperar l’esperit d’aquella Rambla dels anys setanta és pràcticament impossible, ara bé, recuperar la seva memòria és un plaer a l’abast de tothom al Palau de la Virreina. Una exposició que ens ofereix el bo i millor d’un personatge clau de la contracultura d’aquell temps i una peça central que vertebra el que va ser un dels moviments més imaginatiu, plural, trencador i desvergonyit de la nostra ciutat. Ocaña no va ser l’únic personatge d’aquella dècada prodigiosa, però sí un dels seus més inspirats protagonistes. Activista inclassificable va dinamitzar la vida artística tenint a la Rambla com a escenari ideal per a les seves múltiples i variades intervencions. L’exposició del Palau ens recorda tot aquell món extravagant i en les diferents sales hi podem trobar una acurada mostra d’aquest artista multidisciplinari. Una d’elles oberta de bat a bat sobre la Rambla on, ara fa trenta cinc anys, l’Ocaña hi passejava la seva festiva rebel•lia.
La mona
Què el Madrid tingui com a icona, com a líder mediàtic, com estendard davant del món a un jugador com Ronaldo no és nou, ni tan sols sorprenent, però sí un fet objectable i de dubtós gust. Un personatge xulesc, egocèntric, egoista, provocador, narcisista, insolidari, entre altres coses, no és el millor exemple per actuar de model. Ni de model ni de referent per a ningú que entengui l’esport com alguna cosa més que un recull de valors negatius. Per això no deixa de sorprendre la idealització, el seguiment i la veneració que l’ esmentat Ronaldo provoca en determinats segments de la població. Un fet que confirma les meves sospites sobre la degradació del gènere humà, la seva incompetència, la seva turpitud i, evidentment, la seva incapacitat per destriar el gra de la palla. Com podrem reeixir, avençar i millorar si ho hem de fer darrera personatges com l’inconsistent Ronaldo? Els humans estem molt lluny, no ja d’assolir el nirvana, sinó simplement de trobar el camí correcte. Seguim sent, malgrat el pas del temps, estúpids i primaris i ens enlluernen les granadures i les mones vestides de seda.
Què el Madrid tingui com a icona, com a líder mediàtic, com estendard davant del món a un jugador com Ronaldo no és nou, ni tan sols sorprenent, però sí un fet objectable i de dubtós gust. Un personatge xulesc, egocèntric, egoista, provocador, narcisista, insolidari, entre altres coses, no és el millor exemple per actuar de model. Ni de model ni de referent per a ningú que entengui l’esport com alguna cosa més que un recull de valors negatius. Per això no deixa de sorprendre la idealització, el seguiment i la veneració que l’ esmentat Ronaldo provoca en determinats segments de la població. Un fet que confirma les meves sospites sobre la degradació del gènere humà, la seva incompetència, la seva turpitud i, evidentment, la seva incapacitat per destriar el gra de la palla. Com podrem reeixir, avençar i millorar si ho hem de fer darrera personatges com l’inconsistent Ronaldo? Els humans estem molt lluny, no ja d’assolir el nirvana, sinó simplement de trobar el camí correcte. Seguim sent, malgrat el pas del temps, estúpids i primaris i ens enlluernen les granadures i les mones vestides de seda.
diumenge, 4 d’abril del 2010
El cor partit
Tenir el cor partit, dividit, repartit, separat, fendit, tallat, fraccionat, fragmentat, tercejat, escapçat, escuixat, trossejat, seccionat és una sensació agredolça i poc recomanable. Per voler estar a tot arreu acabes per no estar en lloc i pateixes amargament en la distància. El teu escalf no arriba amb la intensitat desitjada i el teu suport no sobrepassa la paraula. Però el pensament és obstinat i insisteix en córrer al costat dels enyorats. Proveir-los d’ales perquè volin i de grues per aixecar-los quan caiguin. I serrar les dents amb ells i cloure els punys amb força emocionada. I tornar-los el reconeixement quan exhausts ens saluden desprès de l’esforç i deixar, perquè no, escapar una llàgrima furtiva de felicitat immensa. El futbol, no us enganyeu, no només és futbol, és l’expressió de tot un món interior que sovint ens explica i sempre, sempre, ens defineix.
Tenir el cor partit, dividit, repartit, separat, fendit, tallat, fraccionat, fragmentat, tercejat, escapçat, escuixat, trossejat, seccionat és una sensació agredolça i poc recomanable. Per voler estar a tot arreu acabes per no estar en lloc i pateixes amargament en la distància. El teu escalf no arriba amb la intensitat desitjada i el teu suport no sobrepassa la paraula. Però el pensament és obstinat i insisteix en córrer al costat dels enyorats. Proveir-los d’ales perquè volin i de grues per aixecar-los quan caiguin. I serrar les dents amb ells i cloure els punys amb força emocionada. I tornar-los el reconeixement quan exhausts ens saluden desprès de l’esforç i deixar, perquè no, escapar una llàgrima furtiva de felicitat immensa. El futbol, no us enganyeu, no només és futbol, és l’expressió de tot un món interior que sovint ens explica i sempre, sempre, ens defineix.
¿De qué se ríe?
(Seré curioso)
En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible
vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles
tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste
aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse
los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países
ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles
cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple
cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde
y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite
allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve
después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.
Mario Benedetti
(Seré curioso)
En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible
vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles
tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste
aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse
los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países
ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles
cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple
cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde
y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite
allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve
después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.
Mario Benedetti
dissabte, 3 d’abril del 2010
dijous, 1 d’abril del 2010
Collons*
Estudi gramatical en base a la expressió “collons”.
Veieu com és de ric el vocabulari català.
COLLONS.
-Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents.
UN significa car (val un colló);
DOS significa valentia (té dos collons)
TRES significa menyspreu (m'importa tres collons).
-El verb canvia el significat:
TENIR indica valentia (aquell té collons);
però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb
afirmació significa enveja (quins collons que té!)
POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els
collons damunt de la taula!).
ESTAR també significa menyspreu (estàs molt de collons!)
-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase:
el "PRESENT" indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!),
el "REFLEXIU" significa vagància (s’està tocant els collons!),
i l’"IMPERATIU" significa sorpresa (toca’t els collons!).
-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:
"A" expressa por (acollonit),
"DES" significa riure (descollonar-se),
"UT" indica perfecció i satisfacció (collonut) i
"ASSOS" indica indolència o abúlia (collonassos).
-Les preposicions matisen l’expressió :
"DE" significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va
anar de collons),
"PER" significa voluntarietat (ho faré per collons!);
"FINS" expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!);
"AMB" indica valor (és un home amb collons!);
"SENSE" indica covardia (és un home sense collons).
-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat:
el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!);
la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats);
el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!);
la MESURA expressa rancúnia o enfadament (en tinc els collons
plens!).
-La mida i la posició són importants:
la MIDA (els té ben grossos),
la POSICIÓ (els té ben posats).
Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!).
Si s’ultrapassa la mida màxima,aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se’ls trepitja!).
I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).
- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany
i quan algú t’emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.
- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi
resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!)
i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).
-L’estat anímic queda molt ben reflectit:
Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra,
i l’ EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.
-Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.
-Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!.
*Cortesia de JVM
Estudi gramatical en base a la expressió “collons”.
Veieu com és de ric el vocabulari català.
COLLONS.
-Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents.
UN significa car (val un colló);
DOS significa valentia (té dos collons)
TRES significa menyspreu (m'importa tres collons).
-El verb canvia el significat:
TENIR indica valentia (aquell té collons);
però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb
afirmació significa enveja (quins collons que té!)
POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els
collons damunt de la taula!).
ESTAR també significa menyspreu (estàs molt de collons!)
-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase:
el "PRESENT" indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!),
el "REFLEXIU" significa vagància (s’està tocant els collons!),
i l’"IMPERATIU" significa sorpresa (toca’t els collons!).
-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:
"A" expressa por (acollonit),
"DES" significa riure (descollonar-se),
"UT" indica perfecció i satisfacció (collonut) i
"ASSOS" indica indolència o abúlia (collonassos).
-Les preposicions matisen l’expressió :
"DE" significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va
anar de collons),
"PER" significa voluntarietat (ho faré per collons!);
"FINS" expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!);
"AMB" indica valor (és un home amb collons!);
"SENSE" indica covardia (és un home sense collons).
-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat:
el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!);
la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats);
el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!);
la MESURA expressa rancúnia o enfadament (en tinc els collons
plens!).
-La mida i la posició són importants:
la MIDA (els té ben grossos),
la POSICIÓ (els té ben posats).
Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!).
Si s’ultrapassa la mida màxima,aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se’ls trepitja!).
I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).
- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany
i quan algú t’emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.
- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi
resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!)
i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).
-L’estat anímic queda molt ben reflectit:
Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra,
i l’ EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.
-Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.
-Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!.
*Cortesia de JVM
dimecres, 31 de març del 2010
Mirall
“És curiós –pensa el guerrer de la llum-. He conegut molta gent que, d’entrada, mostra el pitjor de si mateix: Amaga la força interior darrere l’agressivitat; disfressa la por a la solitud amb un aire d’independència. No creu en la seva capacitat però esbomba pertot arreu les seves virtuts.”El guerrer llegeix aquests missatges en molts homes i dones que coneix. Mai no es deixa enganyar per les aparences i s’esforça per romandre en silenci quan proven d’impressionar-lo. Però aprofita l’avinentesa per corregir els seus defectes –ja que aquestes persones sempre són un bon mirall.
Un guerrer aprofita qualsevol oportunitat per ensenyar-se a si mateix.
“És curiós –pensa el guerrer de la llum-. He conegut molta gent que, d’entrada, mostra el pitjor de si mateix: Amaga la força interior darrere l’agressivitat; disfressa la por a la solitud amb un aire d’independència. No creu en la seva capacitat però esbomba pertot arreu les seves virtuts.”El guerrer llegeix aquests missatges en molts homes i dones que coneix. Mai no es deixa enganyar per les aparences i s’esforça per romandre en silenci quan proven d’impressionar-lo. Però aprofita l’avinentesa per corregir els seus defectes –ja que aquestes persones sempre són un bon mirall.
Un guerrer aprofita qualsevol oportunitat per ensenyar-se a si mateix.
dimarts, 30 de març del 2010
Quina creu!
"Deixeu que els nens s’apropin a mi", diuen les sagrades escriptures. Desprès, l’església catòlica, curosa amb la paraula de Déu, s’ho pren al peu de la lletra i ja tenim muntat un sidral. Capellans d’infanteria, rectors de sagristia, bisbes d’arreu i cardenals manaires, tots ells atrets per la infància i la seva fascinant innocència. L’església i els seus actors volen estar prop dels nens, no per caprici propi ni com a conseqüència d’alguna fosca perversió, només per mandat diví, per complaure i obeir una ordre, a la que com fidels seguidors, no hi poden renunciar sense cometre un acte de desobediència i caure en el pecat. Siguem benvolents amb la seva contradicció i el seu patiment, però si teniu un fill, aparteu-lo del calze i estalvieu-li aquesta creu.
"Deixeu que els nens s’apropin a mi", diuen les sagrades escriptures. Desprès, l’església catòlica, curosa amb la paraula de Déu, s’ho pren al peu de la lletra i ja tenim muntat un sidral. Capellans d’infanteria, rectors de sagristia, bisbes d’arreu i cardenals manaires, tots ells atrets per la infància i la seva fascinant innocència. L’església i els seus actors volen estar prop dels nens, no per caprici propi ni com a conseqüència d’alguna fosca perversió, només per mandat diví, per complaure i obeir una ordre, a la que com fidels seguidors, no hi poden renunciar sense cometre un acte de desobediència i caure en el pecat. Siguem benvolents amb la seva contradicció i el seu patiment, però si teniu un fill, aparteu-lo del calze i estalvieu-li aquesta creu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)