Déjà vu
Sants 2 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
L'Europa torna a enamorar, però no ha estat suficient. Només perdonen les víctimes. I acaben sent, només els que perdonen, les úniques víctimes de la seva pròpia generositat. Els botxins, en canvi, no es troben mai en aquesta situació, no tenen la necessitat de perdonar perquè mai han estat en disposició de fer-ho. El botxí executa quan ho ha de fer, finalitza el seu encàrrec quan l’ha de finalitzar i no es planteja cap càrrec de consciència ni cap dilema existencial. És, si voleu, extremadament limitat en les seves qualitats, maldestre en les formes i tosc en els hàbits, però sap quin és el seu paper i el desenvolupa amb precisió i solvència. No li demaneu que s’estengui en el desplegament i la descripció d’unes virtuts que no té, però desconfieu de la seva aparença innocent. L’Europa ha muntat un escenari perfecte, o quasi bé perfecte. Ha penjat els llums, ha posat els mobles, ha escombrat el pati i ha decorat la casa. Ho ha fet amb aquella alegria i aquella confiança que dóna el saber-se bàsicament bo i creure en el supòsit que l’altre també ho és. Dos cops de vent li han desmuntat la parada. Des de la seva bondat ha perdonat a un rival amb pell de víctima, però fonaments de botxí. Ha perdonat esperant una correspondència en el tracte que no s’ha produït. El botxí ha reeixit. El futbol es sosté en lleis molt cruels on el “teòricament bo” acaba sent víctima d’un “teòricament dolent” que s’erigeix en implacable botxí. Els botxins no perdonen mai i les víctimes acaben perden el cap, en aquest cas, el partit. Déjà vu.
diumenge, 7 de març del 2010
dissabte, 6 de març del 2010
Fenòmens paranormals
Perquè als fenòmens fora de la normalitat li diuen paranormals? No n’hi ha de maranormals? Tots aquells efectes que no podem explicar o no sabem explicar, sempre tenen una arrel parental? Jo creia, innocent de mi, justament tot el contrari, sempre havia pensat que un paranormal, era un pare que feia bé la seva feina, que tenia cura dels seus fills, que els protegia i els educava, que els vestia i alimentava i que, de tant en tant, al futbol, se li anava l’olla. Això no excloïa, en cap cas, la coexistència amb maranormals. Mare normal amb una dedicació “full time” pels seus fills i una devoció quasi quasi religiosa. Mare normal que, de tant en tant, al futbol, no se li anava l’olla i permetia que el partit acabés en pau. Doncs ves per on, un paranormal és un fenomen que no té res a veure amb la normalitat i és de difícil explicació i una maranormal, ni tan sols existeix. Ara m’explico moltes coses i alguns comportaments al futbol base.
Perquè als fenòmens fora de la normalitat li diuen paranormals? No n’hi ha de maranormals? Tots aquells efectes que no podem explicar o no sabem explicar, sempre tenen una arrel parental? Jo creia, innocent de mi, justament tot el contrari, sempre havia pensat que un paranormal, era un pare que feia bé la seva feina, que tenia cura dels seus fills, que els protegia i els educava, que els vestia i alimentava i que, de tant en tant, al futbol, se li anava l’olla. Això no excloïa, en cap cas, la coexistència amb maranormals. Mare normal amb una dedicació “full time” pels seus fills i una devoció quasi quasi religiosa. Mare normal que, de tant en tant, al futbol, no se li anava l’olla i permetia que el partit acabés en pau. Doncs ves per on, un paranormal és un fenomen que no té res a veure amb la normalitat i és de difícil explicació i una maranormal, ni tan sols existeix. Ara m’explico moltes coses i alguns comportaments al futbol base.
divendres, 5 de març del 2010
Un consell decent
Si voleu un consell decent, no llogueu un pis al carrer Diputació, és massa fosc. Ni tampoc al carrer Mallorca, sempre està en obres. Ni al carrer Aragó, hi ha molt de tràfic. Ni al carrer Còrsega, voreja el límit. Ni al carrer València, és contra direcció. Ni al carrer Casp, és curt i té mala fama. Ni al carrer Provença, està a vessar de motos. Ni al carrer Rosselló, és força complicat. Si m’admeteu un consell decent, poseu-hi una mica de gràcia, sortiu al carrer i feu vostre el passeig.
Si voleu un consell decent, no llogueu un pis al carrer Diputació, és massa fosc. Ni tampoc al carrer Mallorca, sempre està en obres. Ni al carrer Aragó, hi ha molt de tràfic. Ni al carrer Còrsega, voreja el límit. Ni al carrer València, és contra direcció. Ni al carrer Casp, és curt i té mala fama. Ni al carrer Provença, està a vessar de motos. Ni al carrer Rosselló, és força complicat. Si m’admeteu un consell decent, poseu-hi una mica de gràcia, sortiu al carrer i feu vostre el passeig.
dijous, 4 de març del 2010
El zero petit
D’infant, des de que vaig aprendre a escriure, tenia el rar costum de fer els zeros més petits que els altres números. No us sabria dir el motiu, però aquesta pràctica es va allargar en el temps fins que un bon dia, aprenent dibuix tècnic, el professor em va cridar l’atenció, -es pot saber perquè fas els zeros tan petits?- No vaig saber que respondre. Per mi era absolutament normal i ho venia fent des de sempre. –No ho sé- li vaig dir, amb certa perplexitat. -Els números, em va explicar, encara que tinguin diferent valor han de ser tots iguals de mida i han de ser representats amb la mateixa dimensió-. Va fer una pausa i va acabar. –No hi ha cap motiu perquè sigui d’una altra manera-. Un argument senzill i lògic que, malgrat la seva aparent innocuïtat, la seva profunditat, el seu abast i el seu camp d’aplicació és amplíssim. Des d’aleshores sempre he intentat, malgrat el seu diferent valor, tractar a tots els números per igual, donar-li’ la seva mesura i me n’ he guardat prou de tornar a fer un zero més petit.
D’infant, des de que vaig aprendre a escriure, tenia el rar costum de fer els zeros més petits que els altres números. No us sabria dir el motiu, però aquesta pràctica es va allargar en el temps fins que un bon dia, aprenent dibuix tècnic, el professor em va cridar l’atenció, -es pot saber perquè fas els zeros tan petits?- No vaig saber que respondre. Per mi era absolutament normal i ho venia fent des de sempre. –No ho sé- li vaig dir, amb certa perplexitat. -Els números, em va explicar, encara que tinguin diferent valor han de ser tots iguals de mida i han de ser representats amb la mateixa dimensió-. Va fer una pausa i va acabar. –No hi ha cap motiu perquè sigui d’una altra manera-. Un argument senzill i lògic que, malgrat la seva aparent innocuïtat, la seva profunditat, el seu abast i el seu camp d’aplicació és amplíssim. Des d’aleshores sempre he intentat, malgrat el seu diferent valor, tractar a tots els números per igual, donar-li’ la seva mesura i me n’ he guardat prou de tornar a fer un zero més petit.
dimecres, 3 de març del 2010
El paó reial
Mira que n’arriba a ser de sàvia la naturalesa compensant, equilibrant o dotant a éssers anodins amb uns atribuïts que els converteixen en especials. A un animal, tan poc atractiu com pot ser un gall d’indi, se li enganxa una cua de colors en forma de ventall i esdevé un paó reial. Convertit en animal exòtic, es passejarà pels corrals mostrant orgullós el seu plomall i seduint a les aus més bledes i als pollastres més babaus. Serà, sens dubte, la sensació del tancat i amb una mica de sort aconseguirà enganyar a la concurrència amb la seva façana multicolor i les seves formes educades. Però no us deixeu entabanar, per molts aires de noblesa que gasti, no és més que una vulgar gallina, això sí, amb una cua de vedette carnavalesca extremadament recarregada i barroca. Una cua massa pesada per volar, massa exagerada per treballar, massa sofisticada per la majoria i massa evident per amagar les seves intencions.
Mira que n’arriba a ser de sàvia la naturalesa compensant, equilibrant o dotant a éssers anodins amb uns atribuïts que els converteixen en especials. A un animal, tan poc atractiu com pot ser un gall d’indi, se li enganxa una cua de colors en forma de ventall i esdevé un paó reial. Convertit en animal exòtic, es passejarà pels corrals mostrant orgullós el seu plomall i seduint a les aus més bledes i als pollastres més babaus. Serà, sens dubte, la sensació del tancat i amb una mica de sort aconseguirà enganyar a la concurrència amb la seva façana multicolor i les seves formes educades. Però no us deixeu entabanar, per molts aires de noblesa que gasti, no és més que una vulgar gallina, això sí, amb una cua de vedette carnavalesca extremadament recarregada i barroca. Una cua massa pesada per volar, massa exagerada per treballar, massa sofisticada per la majoria i massa evident per amagar les seves intencions.
dimarts, 2 de març del 2010
És molt greu
Un altre contrasentit lingüístic, i en són molts, el trobem en la forma d’anomenar la força d’atracció de la terra: gravetat. Perquè titllar-la de gravetat quan, el que seria realment greu, seria la seva absència? Us imagineu per un moment, ni que sigui només per un moment, un món sense aquest principi físic que ens manté unit a ell i ens fa tocar de peus a terra? Seria un desastre. No quedaria ningú per explicar-ho perquè tots estaríem donant voltes com petits asteroides perduts en la immensitat de l’Univers. Si gravetat és sinònim de pesantor i greugesa, proposo canviar el nom de la llei de la gravetat pel més escaient de llei de l’alleujament. Res més lluny de la gravetat què poder gaudir d’aquesta situació de privilegi poc comú en el nostre sistema solar. Les coses pel seu nom i un nom (precís) per a cada cosa.
Un altre contrasentit lingüístic, i en són molts, el trobem en la forma d’anomenar la força d’atracció de la terra: gravetat. Perquè titllar-la de gravetat quan, el que seria realment greu, seria la seva absència? Us imagineu per un moment, ni que sigui només per un moment, un món sense aquest principi físic que ens manté unit a ell i ens fa tocar de peus a terra? Seria un desastre. No quedaria ningú per explicar-ho perquè tots estaríem donant voltes com petits asteroides perduts en la immensitat de l’Univers. Si gravetat és sinònim de pesantor i greugesa, proposo canviar el nom de la llei de la gravetat pel més escaient de llei de l’alleujament. Res més lluny de la gravetat què poder gaudir d’aquesta situació de privilegi poc comú en el nostre sistema solar. Les coses pel seu nom i un nom (precís) per a cada cosa.
dilluns, 1 de març del 2010
Fidel a nike
Veient una de les darreres fotos del líder cubà Fidel Castro i observant que, en aquesta com en totes les anteriors, llueix un xandall nike, no puc deixar de felicitar a la firma de roba esportiva per la seva eficaç gestió de vestir, en mig del bloqueig, a la màxima autoritat i a la figura més emblemàtica de la Revolució. No deixa de tenir el seu mèrit, i ha de ser un motiu per l’esperança, que dos símbols, aparentment tan oposats, s’encadellin en una de les imatges més impactants del moment. Sí Fidel pot vestir un xandall nike sense cap escarafall i amb tota normalitat i, la mateixa nike, no fa res per impedir-ho i, és més, n’alimenta el fet, vol dir que les coses estan canviant i el futur està a tocar.
Veient una de les darreres fotos del líder cubà Fidel Castro i observant que, en aquesta com en totes les anteriors, llueix un xandall nike, no puc deixar de felicitar a la firma de roba esportiva per la seva eficaç gestió de vestir, en mig del bloqueig, a la màxima autoritat i a la figura més emblemàtica de la Revolució. No deixa de tenir el seu mèrit, i ha de ser un motiu per l’esperança, que dos símbols, aparentment tan oposats, s’encadellin en una de les imatges més impactants del moment. Sí Fidel pot vestir un xandall nike sense cap escarafall i amb tota normalitat i, la mateixa nike, no fa res per impedir-ho i, és més, n’alimenta el fet, vol dir que les coses estan canviant i el futur està a tocar.
europaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropa europaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropa europaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropa
Darrera la D
hi ha un Cadet
D de deu. D de de debò. D de definició. D de decent. D de decisiu. D de dedicació. D de democràtic. D de demolidor. D de demostratiu. D de deontològic. D de desamagar. D de desarmar. D de desarborar. D de desatapeir. D de desballestar. D de desbastar. D de desbrossador. D de descarat. D de descomunal. D de descongestiu. D de descontaminat. D de descosir. D de descriptiu. D de desemboirar. D de desembolicar. D de desemboçar. D de desembolicar. D de desemboscar. D de desembotir. D de desembruixar. D de desemmerdar. D de desemmotllar. D de desempobrir. D de desencallar. D de desenlletgir. D de desengreixar. D de desenredar. D de desenroscar. D de desensopidor. D de desenterbolir. D de desenrunar. D de desentumir. D de desenvolupar. D de desfogar. D de desgastar. D de desimbolt. D de desinhibit. D de desintoxicat. D de desitjable. D de desllorigador. D de desoxidant. D de despert. D de despuntar. D de desvergonyit. D de desvetllat. D de detallista. D de determinant. D de futur.
hi ha un Cadet
D de deu. D de de debò. D de definició. D de decent. D de decisiu. D de dedicació. D de democràtic. D de demolidor. D de demostratiu. D de deontològic. D de desamagar. D de desarmar. D de desarborar. D de desatapeir. D de desballestar. D de desbastar. D de desbrossador. D de descarat. D de descomunal. D de descongestiu. D de descontaminat. D de descosir. D de descriptiu. D de desemboirar. D de desembolicar. D de desemboçar. D de desembolicar. D de desemboscar. D de desembotir. D de desembruixar. D de desemmerdar. D de desemmotllar. D de desempobrir. D de desencallar. D de desenlletgir. D de desengreixar. D de desenredar. D de desenroscar. D de desensopidor. D de desenterbolir. D de desenrunar. D de desentumir. D de desenvolupar. D de desfogar. D de desgastar. D de desimbolt. D de desinhibit. D de desintoxicat. D de desitjable. D de desllorigador. D de desoxidant. D de despert. D de despuntar. D de desvergonyit. D de desvetllat. D de detallista. D de determinant. D de futur.
diumenge, 28 de febrer del 2010
All you need is love
Tot el que necessites és amor
Europa B 1 – Dom Bosco 0
Lliga Cadets Primera Divisió
Sens dubte ha de ser difícil oposar-se a un equip que, entre altres moltes coses, de la pau i l’amor en fa bandera. No ho ha de tenir fàcil el rival poder contrarestar uns arguments tan virtuosos. Com aspirar a neutralitzar l’amor i sentir-se en pau? Com pretendre què un partit no transcorri en pau i amor? Com encaixar un gol d’amor i no sentir-se feliç? Com fer per guanyar en pau si no es té amor? Pau i amor, amor i pau per omplir el futbol de bones intencions i millors propòsits.
Tot el que necessites és amor
Europa B 1 – Dom Bosco 0
Lliga Cadets Primera Divisió
Sens dubte ha de ser difícil oposar-se a un equip que, entre altres moltes coses, de la pau i l’amor en fa bandera. No ho ha de tenir fàcil el rival poder contrarestar uns arguments tan virtuosos. Com aspirar a neutralitzar l’amor i sentir-se en pau? Com pretendre què un partit no transcorri en pau i amor? Com encaixar un gol d’amor i no sentir-se feliç? Com fer per guanyar en pau si no es té amor? Pau i amor, amor i pau per omplir el futbol de bones intencions i millors propòsits.
La metamorfosi
Tortosa 2 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
L’adjectiu kafkià s’acostuma ha utilitzar per definir quelcom d’enrevessat, estrany o difícil d’entendre. I ves per on, és l’adjectiu què més se li escau, el que més s’ajusta al que va passar ahir al Municipal de Tortosa. És, de lluny, l’adjectiu perfecte, el més precís per definir i explicar, o al menys intentar-ho, un dels desenllaços més inexplicables que he pogut veure en molt de temps. Un equip, l’Europa, va dominar, va tenir la pilota, les ocasions (claríssimes) de gol, va portar el pes del partit, va combinar, va tocar, va fer un dels millors plantejaments de la temporada i, amb escreix, la millor primera part des de l’ inici de lliga. Però res de tot això va ser suficient per guanyar un partit que mai hauria d’haver perdut. Un resultat increïble pels mèrits proposats pels uns i els altres. Increïble, però pels que han vist molt de futbol, no del tot sorprenent; perquè el d’ahir va ser d’aquells partits que, als deu minuts, i desprès de les nombroses ocasions de gol desaprofitades per l’equip visitant, ja tenies clar com acabaria. La llei del futbol és implacable i ahir va tornar a posar-se en evidència. El que falla, el que perdona, acaba perdent. El Tortosa va necessitar molt poc, dues accions afortunades i aïllades varen ser suficients per doblegar a un Europa que, en cap cas, va merèixer un resultat tan injust i kafkià. El temps s’esgota i el coixí cada cop és més petit. No hi ha marge d’error i els partits es comencen a comptar per finals. És l’hora de serrar els dents i d’aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que es tinguin. Els adversaris, els rivals, no ho posaran fàcil i, pel que es va veure ahir, ho aprofiten tot. Es pot perdre algun partit, però no la confiança i, molt menys, la personalitat.
Tortosa 2 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
L’adjectiu kafkià s’acostuma ha utilitzar per definir quelcom d’enrevessat, estrany o difícil d’entendre. I ves per on, és l’adjectiu què més se li escau, el que més s’ajusta al que va passar ahir al Municipal de Tortosa. És, de lluny, l’adjectiu perfecte, el més precís per definir i explicar, o al menys intentar-ho, un dels desenllaços més inexplicables que he pogut veure en molt de temps. Un equip, l’Europa, va dominar, va tenir la pilota, les ocasions (claríssimes) de gol, va portar el pes del partit, va combinar, va tocar, va fer un dels millors plantejaments de la temporada i, amb escreix, la millor primera part des de l’ inici de lliga. Però res de tot això va ser suficient per guanyar un partit que mai hauria d’haver perdut. Un resultat increïble pels mèrits proposats pels uns i els altres. Increïble, però pels que han vist molt de futbol, no del tot sorprenent; perquè el d’ahir va ser d’aquells partits que, als deu minuts, i desprès de les nombroses ocasions de gol desaprofitades per l’equip visitant, ja tenies clar com acabaria. La llei del futbol és implacable i ahir va tornar a posar-se en evidència. El que falla, el que perdona, acaba perdent. El Tortosa va necessitar molt poc, dues accions afortunades i aïllades varen ser suficients per doblegar a un Europa que, en cap cas, va merèixer un resultat tan injust i kafkià. El temps s’esgota i el coixí cada cop és més petit. No hi ha marge d’error i els partits es comencen a comptar per finals. És l’hora de serrar els dents i d’aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que es tinguin. Els adversaris, els rivals, no ho posaran fàcil i, pel que es va veure ahir, ho aprofiten tot. Es pot perdre algun partit, però no la confiança i, molt menys, la personalitat.
Indefinicions 25
Falcat: penis català
Falç: que no és cert
Falcó: part exterior d’un pis
Guillotinada: acció de Guillaume
Guinyol: interior d’oliva
Halogen: gen amb aura
Hàmster amb cervesa: ciutat d’Holanda (Amsterdamm)
Hebreu: jueu sintètic
Il•lusionisme: deixar-se enganyar per un jueu
Imamat: imam borratxo
Intersecció: basquet de l’Inter
Llentilla: que va poc a poc
Malament: cervell de poc fiar
Perineu: conjunt de muntanyes
Perista: menjador compulsiu de peres
Poètic: fòbia a l’ètica
Falcat: penis català
Falç: que no és cert
Falcó: part exterior d’un pis
Guillotinada: acció de Guillaume
Guinyol: interior d’oliva
Halogen: gen amb aura
Hàmster amb cervesa: ciutat d’Holanda (Amsterdamm)
Hebreu: jueu sintètic
Il•lusionisme: deixar-se enganyar per un jueu
Imamat: imam borratxo
Intersecció: basquet de l’Inter
Llentilla: que va poc a poc
Malament: cervell de poc fiar
Perineu: conjunt de muntanyes
Perista: menjador compulsiu de peres
Poètic: fòbia a l’ètica
dissabte, 27 de febrer del 2010
divendres, 26 de febrer del 2010
El semàfor
Divendres, tres de la tarda, carrer Aragó. Aturat en un semàfor en vermell (of course) se’m posa al costat una moto de gran cilindrada amb un paio un pèl nerviós. Abans què el semàfor canvií a verd, el paio de la moto de gran cilindrada, surt esperitat. Jo espero tranquil•lament el meu torn i surto a velocitat moderada. En arribar al següent semàfor m’hi trobo novament al paio de la moto de gran cilindrada que deu fer una eternitat que ja hi és. Em mira, el miro i quan encara no he acabat de fixar la vista, ja ha desaparegut en mig d’un estrèpit ensordidor. Mentre oloro la goma cremada de la seva roda posterior em ve al cap un pensament i com que no tinc res més a fer li dono bola. -Si el paio de la moto de gran cilindrada i jo hem recorregut la mateixa distància, on és la diferència?- Doncs què mentre ell, per efecte de la velocitat, estava menys estona en moviment i més estona aturat; jo pel contrari, estava més estona en moviment que no pas aturat. Sent el mateix lapsus de temps, el que variava era la distribució o ocupació d’aquest temps. Es podria prendre com un exemple perfecte de dues maneres d’entendre la vida. El temps no el marques tu, te’l marquen els semàfors, però de tu depèn la seva utilització i com l'omples. Córrer per estar aturat o anar més a poc a poc per estar més estona en moviment i menys estona aturat? Que cadascú trií la formula que més li plagui i, al semàfor, intercanviem experiències.
Divendres, tres de la tarda, carrer Aragó. Aturat en un semàfor en vermell (of course) se’m posa al costat una moto de gran cilindrada amb un paio un pèl nerviós. Abans què el semàfor canvií a verd, el paio de la moto de gran cilindrada, surt esperitat. Jo espero tranquil•lament el meu torn i surto a velocitat moderada. En arribar al següent semàfor m’hi trobo novament al paio de la moto de gran cilindrada que deu fer una eternitat que ja hi és. Em mira, el miro i quan encara no he acabat de fixar la vista, ja ha desaparegut en mig d’un estrèpit ensordidor. Mentre oloro la goma cremada de la seva roda posterior em ve al cap un pensament i com que no tinc res més a fer li dono bola. -Si el paio de la moto de gran cilindrada i jo hem recorregut la mateixa distància, on és la diferència?- Doncs què mentre ell, per efecte de la velocitat, estava menys estona en moviment i més estona aturat; jo pel contrari, estava més estona en moviment que no pas aturat. Sent el mateix lapsus de temps, el que variava era la distribució o ocupació d’aquest temps. Es podria prendre com un exemple perfecte de dues maneres d’entendre la vida. El temps no el marques tu, te’l marquen els semàfors, però de tu depèn la seva utilització i com l'omples. Córrer per estar aturat o anar més a poc a poc per estar més estona en moviment i menys estona aturat? Que cadascú trií la formula que més li plagui i, al semàfor, intercanviem experiències.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)