Ni massa prop ni massa lluny
Quan un guerrer de la llum pateix una injustícia, normalment procura quedar-se sol –perquè els altres no vegin el seu dolor.
És un comportament bo i dolent alhora.
Una cosa és deixar que el teu cor guareixi lentament les seves ferides. I una altra és passar-se el dia en meditació profunda, amb por de semblar feble.
Dins de cadascú, hi ha un àngel i un diable, i les seves veus s’assemblen molt. Davant de les dificultats, el diable alimenta la conversa solitària i prova de mostrar-nos que som molt vulnerables. L’àngel ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i, de vegades necessita la boca d’una persona per a poder manifestar-se.
Un guerrer equilibra solitud i dependència.
dimarts, 26 de gener del 2010
dilluns, 25 de gener del 2010
Jekyll i Hyde
Te’n recordes quantes vegades hem comentat: i mira que és bona persona, però en canvi...i no acabàvem mai la frase. Perquè tal i com deia Francis Hunter: les persones no són dolentes pel que són, sinó per les seves accions. En aquest punt demano disculpes per haver esmenat al bo de Hunter , perquè allà on jo dic persones, ell va dir homes. Però penso, sincerament, que a hores d’ara les dones s’han guanyat el dret a la igualtat, fins i tot, en aquest aspecte més fosc de la naturalesa humana. De bones persones l’ infern n’és ple. Persones que aproven amb solvència la teòrica però que suspenen, una i altra vegada, la pràctica. Persones d’un peça que s’esmicolen per culpa de conductes impròpies. Quantes persones coneixem, estimat Blai, convençudes de la rectitud i oportunitat en les seves propostes i incapaces de reconèixer un error. Quantes persones que fent us de la seva moral no tenen cap escrúpol en subvertir la moral del pròxim. Persones que creuen cegament que els diners ho poden tot i que el tenir-los i exhibir-los i deixar-los els hi dóna dret a allò que als altres els hi està vetat. Persones bàsicament bones, pares de família modèlics (que no exemplars) i prohoms socials amb una exagerada i equivocada tendència a l’ intervencionisme més enllà de lo tolerable. Tan bona persona que és, llàstima que...i mai aconseguim acabar la frase.
Te’n recordes quantes vegades hem comentat: i mira que és bona persona, però en canvi...i no acabàvem mai la frase. Perquè tal i com deia Francis Hunter: les persones no són dolentes pel que són, sinó per les seves accions. En aquest punt demano disculpes per haver esmenat al bo de Hunter , perquè allà on jo dic persones, ell va dir homes. Però penso, sincerament, que a hores d’ara les dones s’han guanyat el dret a la igualtat, fins i tot, en aquest aspecte més fosc de la naturalesa humana. De bones persones l’ infern n’és ple. Persones que aproven amb solvència la teòrica però que suspenen, una i altra vegada, la pràctica. Persones d’un peça que s’esmicolen per culpa de conductes impròpies. Quantes persones coneixem, estimat Blai, convençudes de la rectitud i oportunitat en les seves propostes i incapaces de reconèixer un error. Quantes persones que fent us de la seva moral no tenen cap escrúpol en subvertir la moral del pròxim. Persones que creuen cegament que els diners ho poden tot i que el tenir-los i exhibir-los i deixar-los els hi dóna dret a allò que als altres els hi està vetat. Persones bàsicament bones, pares de família modèlics (que no exemplars) i prohoms socials amb una exagerada i equivocada tendència a l’ intervencionisme més enllà de lo tolerable. Tan bona persona que és, llàstima que...i mai aconseguim acabar la frase.
diumenge, 24 de gener del 2010
Solidesa mental
Europa B 2 – Sant Andreu 1
Lliga Cadets primera divisió
Catalònia, Sant Andreu,…Sí excloem al Pere Gol, per motius obvis, tots els partits que haurà de disputar l’Europa, fins la darrera jornada, seran autèntiques finals. Cap rival regalarà res i tots voldran posar-li les coses difícils al líder. Els de dalt per arrabassar-li la primera plaça i els de baix per salvar la temporada apuntant-se una victòria contra el que és, sense cap dubte, el millor equip del grup. Exemples com el d’ahir, on un equip al que l’Europa pràcticament dobla en punts, i que, per contra, li posa molt i molt difícils les coses, és i serà la tònica habitual fins el final de lliga. L’Europa no es podrà permetre el més mínim relaxament. El més petit descuit pot donar ales i vida als rivals què resten a l’aguait esperant la seva oportunitat. S’haurà d’estar tens, concentrat i especialment encertat sí no es volen passar angunies innecessàries. És molt perillós jugar amb foc, perquè no sempre serà possible resoldre els partits en els darrers minuts. Cal imposar-se des de l’ inici sense donar treva i, a força d’autoritat, fer veure al rival que tot esforç serà balder. Deprimir a l’adversari, desmotivar-lo, desactivar-lo i què la sensació d’impotència s’instal•li en el seu cervell. El desgast que representa portar els partits al seu extrem, portar-los al límit, és un peatge molt alt i de conseqüències imprevisibles. El caràcter d’aquest equip i la gran qualitat, sobradament contrastada, fa pensar què seran capaços de llegir correctament els senyals d’alerta i trobar la sortida de la rotonda. És cert què limitar-se a destruir, com ho va fer el Sant Andreu, és infinitament més fàcil què construir, però sí l’objectiu és guanyar la lliga i assolir la promoció, s’haurà de superar aquestes circumstàncies i buscar –i trobar- solucions imaginatives i força efectives. Tres punts més, un partit menys.
Europa B 2 – Sant Andreu 1
Lliga Cadets primera divisió
Catalònia, Sant Andreu,…Sí excloem al Pere Gol, per motius obvis, tots els partits que haurà de disputar l’Europa, fins la darrera jornada, seran autèntiques finals. Cap rival regalarà res i tots voldran posar-li les coses difícils al líder. Els de dalt per arrabassar-li la primera plaça i els de baix per salvar la temporada apuntant-se una victòria contra el que és, sense cap dubte, el millor equip del grup. Exemples com el d’ahir, on un equip al que l’Europa pràcticament dobla en punts, i que, per contra, li posa molt i molt difícils les coses, és i serà la tònica habitual fins el final de lliga. L’Europa no es podrà permetre el més mínim relaxament. El més petit descuit pot donar ales i vida als rivals què resten a l’aguait esperant la seva oportunitat. S’haurà d’estar tens, concentrat i especialment encertat sí no es volen passar angunies innecessàries. És molt perillós jugar amb foc, perquè no sempre serà possible resoldre els partits en els darrers minuts. Cal imposar-se des de l’ inici sense donar treva i, a força d’autoritat, fer veure al rival que tot esforç serà balder. Deprimir a l’adversari, desmotivar-lo, desactivar-lo i què la sensació d’impotència s’instal•li en el seu cervell. El desgast que representa portar els partits al seu extrem, portar-los al límit, és un peatge molt alt i de conseqüències imprevisibles. El caràcter d’aquest equip i la gran qualitat, sobradament contrastada, fa pensar què seran capaços de llegir correctament els senyals d’alerta i trobar la sortida de la rotonda. És cert què limitar-se a destruir, com ho va fer el Sant Andreu, és infinitament més fàcil què construir, però sí l’objectiu és guanyar la lliga i assolir la promoció, s’haurà de superar aquestes circumstàncies i buscar –i trobar- solucions imaginatives i força efectives. Tres punts més, un partit menys.
dissabte, 23 de gener del 2010
Dammnificar
Damm 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Diu el diccionari de la llengua què damnificar és causar dany. Doncs això és exactament el que ha fet l’Europa amb l’equip cerveser, causar-li un dany inesperat, però absolutament just. I és què sí la setmana passada fèiem referència a que la lògica havia tornat al futbol, aquesta setmana el que ha tornat, i de manera contundent, ha estat la justícia. Justa ha estat la victòria visitant en un camp molt difícil i contra un gran equip què encara la fa més meritòria. L’Europa ha estat superior en el còmput general del partit, ha disposat de les millors ocasions i ha sabut contenir les embranzides locals sense passar angunies en cap fase del matx. Un partit molt tàctic a la primera part i un espectacular i emotiu futbol a la segona, per acabar amb els dos equips exhausts producte d’una generosa despesa física que els espectadors han sabut agrair amb una tancada i sentida ovació final. La Damm ho ha intentat, però tots els seus esforços han estat balders. Tocaven darrera sense perill, i l’Europa els deixava, per acabar diluint-se en arribar a la ratlla de mitjos. Atac darrera atac l’ofensiva cervesera s’estavellava contra una sòlida, disciplinada i intel•ligent línia defensiva. Una línia defensiva què està sent clau en la recuperació de l’equip de l’escapulari en el darrer tram de lliga. Un equip, l’Europa, fet des del darrera amb un repartiment democràtic de l’esforç i amb una solidaritat extraordinària. En un edifici cal invertir temps, bons materials i els millors coneixements en els fonaments, d’això dependrà el seu comportament i la seva estabilitat. Qui ho havia de saber i entendre ho ha tingut sempre clar i ara, l’edifici va prenent forma. Avui l’Europa ha damasquinat el futbol i la Damm, damnejada, n’ha estat testimoni privilegiat. Avui l’Europa ha estat un equip amb estrella que ha eclipsat a una Damm que s’ha estrellat. Lògica, justícia,...ara toca la sorpresa.
Damm 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Diu el diccionari de la llengua què damnificar és causar dany. Doncs això és exactament el que ha fet l’Europa amb l’equip cerveser, causar-li un dany inesperat, però absolutament just. I és què sí la setmana passada fèiem referència a que la lògica havia tornat al futbol, aquesta setmana el que ha tornat, i de manera contundent, ha estat la justícia. Justa ha estat la victòria visitant en un camp molt difícil i contra un gran equip què encara la fa més meritòria. L’Europa ha estat superior en el còmput general del partit, ha disposat de les millors ocasions i ha sabut contenir les embranzides locals sense passar angunies en cap fase del matx. Un partit molt tàctic a la primera part i un espectacular i emotiu futbol a la segona, per acabar amb els dos equips exhausts producte d’una generosa despesa física que els espectadors han sabut agrair amb una tancada i sentida ovació final. La Damm ho ha intentat, però tots els seus esforços han estat balders. Tocaven darrera sense perill, i l’Europa els deixava, per acabar diluint-se en arribar a la ratlla de mitjos. Atac darrera atac l’ofensiva cervesera s’estavellava contra una sòlida, disciplinada i intel•ligent línia defensiva. Una línia defensiva què està sent clau en la recuperació de l’equip de l’escapulari en el darrer tram de lliga. Un equip, l’Europa, fet des del darrera amb un repartiment democràtic de l’esforç i amb una solidaritat extraordinària. En un edifici cal invertir temps, bons materials i els millors coneixements en els fonaments, d’això dependrà el seu comportament i la seva estabilitat. Qui ho havia de saber i entendre ho ha tingut sempre clar i ara, l’edifici va prenent forma. Avui l’Europa ha damasquinat el futbol i la Damm, damnejada, n’ha estat testimoni privilegiat. Avui l’Europa ha estat un equip amb estrella que ha eclipsat a una Damm que s’ha estrellat. Lògica, justícia,...ara toca la sorpresa.
divendres, 22 de gener del 2010
Barcelona decideix
Demà es presenta en societat a Barcelona la consulta sobiranista per la independència del meu, i què també hauria de ser el teu, país. Promoure aquesta consulta, engegar-la, posar-la dempeus, bastir-la i dur-la a bon port no només és una gran iniciativa, sinó un acte de dignitat nacional democràtic i, al meu parer, oportú i necessari. Més enllà de la pròpia valoració de la participació o els resultats, està el fet en sí. El fet que desperta consciències, regenera l’autoestima i desferma el debat. Preguntar l’opinió sempre ha estat un bon sistema per saber el que la gent en pensa. Preguntar fa que la gent es pregunti. Què reflexioni sobre aspectes aletargats per una rutina devastadora. Preguntar sacseja comoditats i sovint trenca esquemes. Preguntar o ser preguntat et fa prendre postures determinants per sortir de l’ensopiment, avançar i progressar. Per tot això, sigui benvinguda la consulta i què cadascú digui el que hagi de dir. Què ningú ens negui la festa. Què ningú ens faci callar.
Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules...
Demà es presenta en societat a Barcelona la consulta sobiranista per la independència del meu, i què també hauria de ser el teu, país. Promoure aquesta consulta, engegar-la, posar-la dempeus, bastir-la i dur-la a bon port no només és una gran iniciativa, sinó un acte de dignitat nacional democràtic i, al meu parer, oportú i necessari. Més enllà de la pròpia valoració de la participació o els resultats, està el fet en sí. El fet que desperta consciències, regenera l’autoestima i desferma el debat. Preguntar l’opinió sempre ha estat un bon sistema per saber el que la gent en pensa. Preguntar fa que la gent es pregunti. Què reflexioni sobre aspectes aletargats per una rutina devastadora. Preguntar sacseja comoditats i sovint trenca esquemes. Preguntar o ser preguntat et fa prendre postures determinants per sortir de l’ensopiment, avançar i progressar. Per tot això, sigui benvinguda la consulta i què cadascú digui el que hagi de dir. Què ningú ens negui la festa. Què ningú ens faci callar.
Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules...
dijous, 21 de gener del 2010
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Diògenes de viatge
Anant de viatge, Diògenes el cínic va arribar a la vora d'un riu torrencial i es va aturar perplex. Un home acostumat a fer passar a la gent el riu, veient-lo indecís, s'acostà a Diògenes, el va pujar sobre les seves espatlles i el va passar complaent a l'altra riba.
Va quedar allà Diògenes, planyent la seva pobresa que li impedia pagar al seu benfactor. I estant pensant en això va advertir que l'home, veient a un altre viatger que tampoc no podia passar el riu, va anar a buscar-lo i el va transportar igualment. Llavors Diògenes es va apropar a l'home i li va dir:
-No tinc que agrair ja el teu servei, doncs veig que no ho fas per raonament, sinó per mania.
Quan servim per igual a les persones de bon agraïment, així com a persones desagraïdes, sens dubte que ens qualificaran, no com a bona gent, sinó com ingenus o ximples. Però no ens hem de desanimar per això, tard o d'hora, el bé paga sempre amb escreix.
Tens un e.sopo
Diògenes de viatge
Anant de viatge, Diògenes el cínic va arribar a la vora d'un riu torrencial i es va aturar perplex. Un home acostumat a fer passar a la gent el riu, veient-lo indecís, s'acostà a Diògenes, el va pujar sobre les seves espatlles i el va passar complaent a l'altra riba.
Va quedar allà Diògenes, planyent la seva pobresa que li impedia pagar al seu benfactor. I estant pensant en això va advertir que l'home, veient a un altre viatger que tampoc no podia passar el riu, va anar a buscar-lo i el va transportar igualment. Llavors Diògenes es va apropar a l'home i li va dir:
-No tinc que agrair ja el teu servei, doncs veig que no ho fas per raonament, sinó per mania.
Quan servim per igual a les persones de bon agraïment, així com a persones desagraïdes, sens dubte que ens qualificaran, no com a bona gent, sinó com ingenus o ximples. Però no ens hem de desanimar per això, tard o d'hora, el bé paga sempre amb escreix.
dimecres, 20 de gener del 2010
La pols i la cendra
Encara que aparentment puguin semblar coses ( i dic coses per definir-les d’alguna manera) molt similars. La pols i la cendra són molt diferents entre sí i ho són ja des dels seus orígens. Si per obtenir la pols no cal fer res, es forma per generació espontània; en canvi, per obtenir la cendra sempre s’ha de cremar prèviament alguna cosa, sigui fusta, paper, tabac o qualsevol andròmina que se’ns passi pel cap. La pols és un element gens traumàtic i una fidel i antiga companya que acostuma a dormir damunt els llibres més estimats. Apareix sense fer soroll, està per tot arreu i s’escampa amb naturalitat gens imposada sabedora què sempre tindrà la nostra complicitat. La cendra, en canvi, necessita del foc. És el producte devaluat d’una destrucció, el que queda desprès del no res. Per arribar a la cendra sempre haurem de transitar pel camí de lo forçat, de lo abrupte per acabar en un cul de sac pestilent i brut. La cendra malviu al fons de les xemeneies, als tanatoris, a les incineradores, als boscos cremats i als cendrers més llefiscosos dels bars més impudents. Sent tant i tan diferents sí què hi ha una cosa què finalment les uneix i és, justament, la seva utilitat, en aquest cas, la seva inutilitat, perquè tant la pols com la cendra no serveixen per absolutament res. Bé, i sí molt m’apureu, potser per provocar alguna que altra al•lèrgia estacional i para de comptar.
Encara que aparentment puguin semblar coses ( i dic coses per definir-les d’alguna manera) molt similars. La pols i la cendra són molt diferents entre sí i ho són ja des dels seus orígens. Si per obtenir la pols no cal fer res, es forma per generació espontània; en canvi, per obtenir la cendra sempre s’ha de cremar prèviament alguna cosa, sigui fusta, paper, tabac o qualsevol andròmina que se’ns passi pel cap. La pols és un element gens traumàtic i una fidel i antiga companya que acostuma a dormir damunt els llibres més estimats. Apareix sense fer soroll, està per tot arreu i s’escampa amb naturalitat gens imposada sabedora què sempre tindrà la nostra complicitat. La cendra, en canvi, necessita del foc. És el producte devaluat d’una destrucció, el que queda desprès del no res. Per arribar a la cendra sempre haurem de transitar pel camí de lo forçat, de lo abrupte per acabar en un cul de sac pestilent i brut. La cendra malviu al fons de les xemeneies, als tanatoris, a les incineradores, als boscos cremats i als cendrers més llefiscosos dels bars més impudents. Sent tant i tan diferents sí què hi ha una cosa què finalment les uneix i és, justament, la seva utilitat, en aquest cas, la seva inutilitat, perquè tant la pols com la cendra no serveixen per absolutament res. Bé, i sí molt m’apureu, potser per provocar alguna que altra al•lèrgia estacional i para de comptar.
Contrastar Viquipèdia
Heu provat de penjar una entrada amb imprecisions o incerteses a Viquipèdia? Sí ho heu provat, us heu en sortit? Les imprecisions eren producte de la ignorància o bé estaven fetes amb mala llet, és a dir, intencionadament? Viquipèdia s’ha convertit, en poc temps, en l’oracle per a multitud d’internautes que no tenen el més mínim inconvenient en acceptar tot el que allà es diu, i s’escriu, com a absolutament cert. Pocs, molt pocs, dels que la consulten tenen la precaució o l’hàbit de contrastar la informació. Tenim, per una banda, l’accés lliure al major cabdal de saber que mai hagi existit. La cultura s’ha popularitzat i democratitzat fins a extrems impensables a finals de la darrera dècada. Però aquesta mateixa facilitat d’accés als continguts també es té a l’hora de penjar-los. Donant com a resultat, per l’altra banda, una informació basada en continguts populars però, en alguns casos, mancats de rigor i exactitud. Això sense tenir en compte les entrades volgudament tendencioses o directament fraudulentes. Hem passat, en poc temps, de la oficialitat dels escriptors d’Història, els homologats, a que aquesta mateixa història sigui escrita per centenars de milers d’aficionats amb vocació d’historiadors. La pregunta que ens haurem de fer és sí la quantitat d’informació i les diverses fonts que la serveixen són millors què la dels experts. Sí la quantitat va en detriment de la qualitat, la veracitat i la precisió o, al contrari, sí aquesta quantitat ens dóna una idea més exacta, plural i amplia de la realitat. Heròdot ens va començar a explicar la Història des del seu punt de vista subjectiu, limitat i condicionat. Què hagués passat sí tots i cadascun dels historiadors del passat haguessin tingut milers de repliques explicant els mateixos fets des d’altres punts de vista? Potser la història que coneixem seria molt i molt diferent. Ara, com a mínim, la podem contrastar.
Heu provat de penjar una entrada amb imprecisions o incerteses a Viquipèdia? Sí ho heu provat, us heu en sortit? Les imprecisions eren producte de la ignorància o bé estaven fetes amb mala llet, és a dir, intencionadament? Viquipèdia s’ha convertit, en poc temps, en l’oracle per a multitud d’internautes que no tenen el més mínim inconvenient en acceptar tot el que allà es diu, i s’escriu, com a absolutament cert. Pocs, molt pocs, dels que la consulten tenen la precaució o l’hàbit de contrastar la informació. Tenim, per una banda, l’accés lliure al major cabdal de saber que mai hagi existit. La cultura s’ha popularitzat i democratitzat fins a extrems impensables a finals de la darrera dècada. Però aquesta mateixa facilitat d’accés als continguts també es té a l’hora de penjar-los. Donant com a resultat, per l’altra banda, una informació basada en continguts populars però, en alguns casos, mancats de rigor i exactitud. Això sense tenir en compte les entrades volgudament tendencioses o directament fraudulentes. Hem passat, en poc temps, de la oficialitat dels escriptors d’Història, els homologats, a que aquesta mateixa història sigui escrita per centenars de milers d’aficionats amb vocació d’historiadors. La pregunta que ens haurem de fer és sí la quantitat d’informació i les diverses fonts que la serveixen són millors què la dels experts. Sí la quantitat va en detriment de la qualitat, la veracitat i la precisió o, al contrari, sí aquesta quantitat ens dóna una idea més exacta, plural i amplia de la realitat. Heròdot ens va començar a explicar la Història des del seu punt de vista subjectiu, limitat i condicionat. Què hagués passat sí tots i cadascun dels historiadors del passat haguessin tingut milers de repliques explicant els mateixos fets des d’altres punts de vista? Potser la història que coneixem seria molt i molt diferent. Ara, com a mínim, la podem contrastar.
dilluns, 18 de gener del 2010
Marcel
Hi ha una tendència generalitzada a destacar els aspectes negatius per damunt dels positius. De veure el got mig buit en comptes de veure’l mig ple. De fer servir la crítica per davant de l’elogi. D’utilitzar massa sovint el retret i fer servir molt poc el reforç. D’apreciar els defectes i passar per alt les virtuts. De silenciar els arguments i potenciar els crits. De menystenir la simplicitat i l’eficiència en front de la teatralitat i la fatxenderia. Hi ha una tendència generalitzada, i en la que sovint quedem estúpidament atrapats, a viure en el desencant i a magnificar l’accident. De veure un error i no adonar-se de cent encerts. Per això és tan necessari invertir els procediments. Donar valor a allò què té realment valor. Destacar allò digne de ser destacat. Reforçar les actituds que s’ho valen. Reconèixer l’excel•lència allà on s’exerceixi i donar les gràcies tantes vegades com calgui. Ser sensible a la feina ben feta i tenir cura de les persones extraordinàries. Tinc el privilegi de conèixer a una d’aquestes persones per la que paga la pena canviar la manera de veure les coses. Podria ser diferent però no podria ser millor.
Hi ha una tendència generalitzada a destacar els aspectes negatius per damunt dels positius. De veure el got mig buit en comptes de veure’l mig ple. De fer servir la crítica per davant de l’elogi. D’utilitzar massa sovint el retret i fer servir molt poc el reforç. D’apreciar els defectes i passar per alt les virtuts. De silenciar els arguments i potenciar els crits. De menystenir la simplicitat i l’eficiència en front de la teatralitat i la fatxenderia. Hi ha una tendència generalitzada, i en la que sovint quedem estúpidament atrapats, a viure en el desencant i a magnificar l’accident. De veure un error i no adonar-se de cent encerts. Per això és tan necessari invertir els procediments. Donar valor a allò què té realment valor. Destacar allò digne de ser destacat. Reforçar les actituds que s’ho valen. Reconèixer l’excel•lència allà on s’exerceixi i donar les gràcies tantes vegades com calgui. Ser sensible a la feina ben feta i tenir cura de les persones extraordinàries. Tinc el privilegi de conèixer a una d’aquestes persones per la que paga la pena canviar la manera de veure les coses. Podria ser diferent però no podria ser millor.
diumenge, 17 de gener del 2010
O.N.C.E.
Opus Notable dels Cadets de l’Europa
Cadet B 11 – Pere Gol 1
Cadet D 11 – Manigua 0
Lliga Cadets primera i segona divisió respectivament
Mimètics. Estètics. Atlètics. Intrèpids. Estilístics. Messiànics. Parabòlics. Didàctics. Escènics. Filharmònics. Cinètics. Neumàtics. Proclítics. Amics. Dos equips fets de la mateixa pasta. Tallats pel mateix patró. Del mateix any. Què s’admiren i es copien. Què s’interelacionen i s’interactiven. Dos equips com dues gotes d’aigua, clònics i intercanviables. Dos equips fets per a competir i aprendre de la competició. Dos equips que reneguen de la incompetència i la indolència. Dos equips que es provoquen, s’esperonen i es motiven. Ningú és la meitat de res, junts són el doble de tot. Els límits: la cal. La victòria, l’objectiu. Fer onze gols no és donar pals de cec i fer-ne 22, una satisfacció doble.
Opus Notable dels Cadets de l’Europa
Cadet B 11 – Pere Gol 1
Cadet D 11 – Manigua 0
Lliga Cadets primera i segona divisió respectivament
Mimètics. Estètics. Atlètics. Intrèpids. Estilístics. Messiànics. Parabòlics. Didàctics. Escènics. Filharmònics. Cinètics. Neumàtics. Proclítics. Amics. Dos equips fets de la mateixa pasta. Tallats pel mateix patró. Del mateix any. Què s’admiren i es copien. Què s’interelacionen i s’interactiven. Dos equips com dues gotes d’aigua, clònics i intercanviables. Dos equips fets per a competir i aprendre de la competició. Dos equips que reneguen de la incompetència i la indolència. Dos equips que es provoquen, s’esperonen i es motiven. Ningú és la meitat de res, junts són el doble de tot. Els límits: la cal. La victòria, l’objectiu. Fer onze gols no és donar pals de cec i fer-ne 22, una satisfacció doble.
Torna la lògica
Jabac 0 – Europa A 3
Lliga nacional juvenil
Sí la lògica diu, entre altres coses, que quan un equip de futbol juga millor que el seu adversari, quan és superior en totes les facetes del joc i li fa més ocasions de gol, el resultat no pot ser un altre que la victòria, direm aleshores que, avui, el futbol ha estat lògic. Tots sabem el comportament capriciós d’aquest esport. Un joc que es caracteritza, sovint, per jugar al gat i a la rata amb la lògica. Per deixar-la de banda amb més freqüència del que seria raonable. El futbol és un d’aquells àmbits on la il•lògica s’hi troba a gust i fa que aquest espai d’activitat esdevingui incert, a vegades injust, però apassionadament atractiu. Plantejar-se un partit de futbol des d’una perspectiva lògica és un error sistemàticament repetit, ho ha estat en el passat i ho serà en el futur. La lògica aquest cap de setmana ha acompanyat a l’Europa en la seva visita a Terrassa i s’hi ha quedat, a diferència del que havia passat en altres enfrontaments, a veure tot el partit. La lògica ha volgut que, des del minut 1, l’Europa anés guanyant al Jabac i no deixés de manar, clarament en el marcador, fins el minut 90. Més joc, més ocasions que el rival d’avui, però no més que la darrera setmana davant el Manlleu, això sí, amb més encert davant de porta i que han donat, en conseqüència lògica, els tres punts a l’equip de l’escapulari. Jugar a favor de la lògica no et dóna cap mèrit extraordinari, ni cap plus d’autoestima, simplement passa el que ha de passar. Però jugar contra la lògica, revertir-la, posar-la cap per avall, és excitant, et fa créixer i et dóna ales. Esperem què en els propers quatre partits aquesta lògica que diu que l’Europa ho tindrà molt i molt difícil s’equivoqui o simplement faci el que li és habitual, es relaxi.
Jabac 0 – Europa A 3
Lliga nacional juvenil
Sí la lògica diu, entre altres coses, que quan un equip de futbol juga millor que el seu adversari, quan és superior en totes les facetes del joc i li fa més ocasions de gol, el resultat no pot ser un altre que la victòria, direm aleshores que, avui, el futbol ha estat lògic. Tots sabem el comportament capriciós d’aquest esport. Un joc que es caracteritza, sovint, per jugar al gat i a la rata amb la lògica. Per deixar-la de banda amb més freqüència del que seria raonable. El futbol és un d’aquells àmbits on la il•lògica s’hi troba a gust i fa que aquest espai d’activitat esdevingui incert, a vegades injust, però apassionadament atractiu. Plantejar-se un partit de futbol des d’una perspectiva lògica és un error sistemàticament repetit, ho ha estat en el passat i ho serà en el futur. La lògica aquest cap de setmana ha acompanyat a l’Europa en la seva visita a Terrassa i s’hi ha quedat, a diferència del que havia passat en altres enfrontaments, a veure tot el partit. La lògica ha volgut que, des del minut 1, l’Europa anés guanyant al Jabac i no deixés de manar, clarament en el marcador, fins el minut 90. Més joc, més ocasions que el rival d’avui, però no més que la darrera setmana davant el Manlleu, això sí, amb més encert davant de porta i que han donat, en conseqüència lògica, els tres punts a l’equip de l’escapulari. Jugar a favor de la lògica no et dóna cap mèrit extraordinari, ni cap plus d’autoestima, simplement passa el que ha de passar. Però jugar contra la lògica, revertir-la, posar-la cap per avall, és excitant, et fa créixer i et dóna ales. Esperem què en els propers quatre partits aquesta lògica que diu que l’Europa ho tindrà molt i molt difícil s’equivoqui o simplement faci el que li és habitual, es relaxi.
Me cagu en 10
Totes les religions, grans i petites, han estat perseguides o perseguidores en algun moment de la seva història. La pròpia essència de la religió fa que aquesta vulgui ser hegemònica per damunt de qualsevol altra. La religió, per definició, és un model de conducta que té com a eix central el creure’s en poder de la veritat absoluta i, en conseqüència, rebutja i exclou altres alternatives. Un solo Dios verdadero, deien a l’escola i, encara ara, aquest dogma és llei. Alà és únic, repeteix insistentment l’ Iman. I per aquesta raó, per aquesta regla de tres tan bàsica, qualsevol altre déu ha de ser, per lògica, fals. Des de la perspectiva del practicant religiós tots els devots d’altres religions són infidels què estan equivocats i als que cal combatre. Així ha estat històricament i així és, al segle XXI. La religió, per les seves especials característiques, sempre ha estat el motor, el dinamitzador, l’excusa, el pretext, la coartada ideal per canalitzar unes demandes, en la majoria dels casos, molt poc pietoses. Amb la promesa de la vida eterna les persones es despersonalitzen i, portats a l’extrem, no dubten en privar de la vida terrenal a individus de la seva pròpia espècie en un acte de bogeria intolerable, molt lluny de l’espiritualitat què, suposadament, atresoren.
Totes les religions, grans i petites, han estat perseguides o perseguidores en algun moment de la seva història. La pròpia essència de la religió fa que aquesta vulgui ser hegemònica per damunt de qualsevol altra. La religió, per definició, és un model de conducta que té com a eix central el creure’s en poder de la veritat absoluta i, en conseqüència, rebutja i exclou altres alternatives. Un solo Dios verdadero, deien a l’escola i, encara ara, aquest dogma és llei. Alà és únic, repeteix insistentment l’ Iman. I per aquesta raó, per aquesta regla de tres tan bàsica, qualsevol altre déu ha de ser, per lògica, fals. Des de la perspectiva del practicant religiós tots els devots d’altres religions són infidels què estan equivocats i als que cal combatre. Així ha estat històricament i així és, al segle XXI. La religió, per les seves especials característiques, sempre ha estat el motor, el dinamitzador, l’excusa, el pretext, la coartada ideal per canalitzar unes demandes, en la majoria dels casos, molt poc pietoses. Amb la promesa de la vida eterna les persones es despersonalitzen i, portats a l’extrem, no dubten en privar de la vida terrenal a individus de la seva pròpia espècie en un acte de bogeria intolerable, molt lluny de l’espiritualitat què, suposadament, atresoren.
divendres, 15 de gener del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)