Tancat per vaca...nces
dimarts, 8 de desembre del 2009
FUTartBOL
Estem immersos en una estesa tendència reduccionista que ho vol convertit tot en art. La cuina, el sexe, el futbol,...ara tot és art amb el vist i plau de la intel•lectualitat més influent del planeta i la que marca les conductes a seguir. Activitats primàries, bàsiques i amb un alt component de materialisme es converteixen, per estranys designis, en activitats espirituals profundament artístiques. De la gastronomia i del sexe no en parlaré perquè no en soc un expert, encara millor, no en tinc ni idea. Em circumscriuré al futbol, què d’això tothom en sap i tothom opina. Sí acceptem què el principal actor del futbol és la pilota, què sense ella seria molt difícil practicar-lo, per no dir impossible, convindrem doncs què, sense pilota no hi ha futbol. Sí, per altra banda, acceptem que l’art no es toca, i d’això s’encarreguen els vigilants dels museus (proveu de tocar una pintura o qualsevol objecte dels que no estiguin dins urnes de vidre) amb una dedicació fora de qualsevol dubte. L’art és intocable. El roce hace el cariño, diuen. En el cas de l’art, això no val, s’ha d’evitar qualsevol fregament perquè no es desgasti i així poder-lo conservar per a les generacions venidores. Doncs aquí està el nus gordià, el quid de la qüestió: sí l’art no es pot tocar i per a jugar al futbol s’ha de tocar forçosament la pilota, està clar què el futbol no pot ser un art. L’art està molt bé i és absolutament necessari pel creixement de l’esperit, però hauríem de preservar alguns espais on l’art no intervingui. Sí tot acaba sent art no hi haurà manera de gaudir-lo. L’art funciona en contraposició del no art i sí n’hi ha per tot arreu no sabrem distingir-lo ni apreciar-lo.
Estem immersos en una estesa tendència reduccionista que ho vol convertit tot en art. La cuina, el sexe, el futbol,...ara tot és art amb el vist i plau de la intel•lectualitat més influent del planeta i la que marca les conductes a seguir. Activitats primàries, bàsiques i amb un alt component de materialisme es converteixen, per estranys designis, en activitats espirituals profundament artístiques. De la gastronomia i del sexe no en parlaré perquè no en soc un expert, encara millor, no en tinc ni idea. Em circumscriuré al futbol, què d’això tothom en sap i tothom opina. Sí acceptem què el principal actor del futbol és la pilota, què sense ella seria molt difícil practicar-lo, per no dir impossible, convindrem doncs què, sense pilota no hi ha futbol. Sí, per altra banda, acceptem que l’art no es toca, i d’això s’encarreguen els vigilants dels museus (proveu de tocar una pintura o qualsevol objecte dels que no estiguin dins urnes de vidre) amb una dedicació fora de qualsevol dubte. L’art és intocable. El roce hace el cariño, diuen. En el cas de l’art, això no val, s’ha d’evitar qualsevol fregament perquè no es desgasti i així poder-lo conservar per a les generacions venidores. Doncs aquí està el nus gordià, el quid de la qüestió: sí l’art no es pot tocar i per a jugar al futbol s’ha de tocar forçosament la pilota, està clar què el futbol no pot ser un art. L’art està molt bé i és absolutament necessari pel creixement de l’esperit, però hauríem de preservar alguns espais on l’art no intervingui. Sí tot acaba sent art no hi haurà manera de gaudir-lo. L’art funciona en contraposició del no art i sí n’hi ha per tot arreu no sabrem distingir-lo ni apreciar-lo.
dilluns, 7 de desembre del 2009
Tens un e.sopo
Tens un e.mail
El camell i Zeus
Sentia el camell enveja per les banyes del toro, i va voler obtenir les seves pròpies. Per això va anar a veure a Zeus, demanant-li li regalés a ell unes semblants. Però Zeus, indignat perquè no es acontentava de la seva gran mida i força, no només li va negar el donar-li les banyes, sinó que a més li va tallar una part de les orelles.
L'enveja no és bona consellera. Quan vulguis millorar en alguna cosa, fes-ho amb el teu esforç i pel teu desig de progressar, no perquè el teu veí ho tingui.
Tens un e.mail
El camell i Zeus
Sentia el camell enveja per les banyes del toro, i va voler obtenir les seves pròpies. Per això va anar a veure a Zeus, demanant-li li regalés a ell unes semblants. Però Zeus, indignat perquè no es acontentava de la seva gran mida i força, no només li va negar el donar-li les banyes, sinó que a més li va tallar una part de les orelles.
L'enveja no és bona consellera. Quan vulguis millorar en alguna cosa, fes-ho amb el teu esforç i pel teu desig de progressar, no perquè el teu veí ho tingui.
Oblit intolerable
Un partit nefast. Un cap de setmana horrorós. Per oblidar, dirien els necis. Per passar pàgina, dirien els enemics de la lectura. Ni parlar-ne. Tot allò que s’oblida es torna sistemàticament a repetir. Tot allò que s’enterra sota tones de desmemòria ressorgeix amb devastadora força. No es poden obviar els mals moments ni els errors comesos, d’ells se n’ aprèn sí es té el coratge i la intel•ligència per afrontar-los. Res és inútil ni sobrer. De tot se’n pot treure partit sí es parteix d’una mentalitat oberta i l’anàlisi és el correcte És, justament, en la més tancada foscor des d’ on es veu més clarament la llum al final del túnel. Cal tenir valor per demanar perdó i reconèixer on s’ha fallat. Cal mirar els ulls del desastre per foragitar-lo. És imprescindible fer front a la realitat per dura que aquesta sigui, per aconseguir resoldre el trencaclosques. Els fantasmes no existeixen, són producte de la nostra imaginació i els alimentem amb les nostres pors. De vegades és necessari desfer part del camí, tornar enrere, per trobar la sortida del laberint. Memòria? Sempre. Oblit? Mai. Estem fets del que ens passa i no ho hem d’oblidar.
Un partit nefast. Un cap de setmana horrorós. Per oblidar, dirien els necis. Per passar pàgina, dirien els enemics de la lectura. Ni parlar-ne. Tot allò que s’oblida es torna sistemàticament a repetir. Tot allò que s’enterra sota tones de desmemòria ressorgeix amb devastadora força. No es poden obviar els mals moments ni els errors comesos, d’ells se n’ aprèn sí es té el coratge i la intel•ligència per afrontar-los. Res és inútil ni sobrer. De tot se’n pot treure partit sí es parteix d’una mentalitat oberta i l’anàlisi és el correcte És, justament, en la més tancada foscor des d’ on es veu més clarament la llum al final del túnel. Cal tenir valor per demanar perdó i reconèixer on s’ha fallat. Cal mirar els ulls del desastre per foragitar-lo. És imprescindible fer front a la realitat per dura que aquesta sigui, per aconseguir resoldre el trencaclosques. Els fantasmes no existeixen, són producte de la nostra imaginació i els alimentem amb les nostres pors. De vegades és necessari desfer part del camí, tornar enrere, per trobar la sortida del laberint. Memòria? Sempre. Oblit? Mai. Estem fets del que ens passa i no ho hem d’oblidar.
diumenge, 6 de desembre del 2009
Hàbits crònics o crònica dels hàbits
Espanyol 2 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Un dels mecanismes per aprendre i consolidar la conducta és la repetició sistemàtica d’allò que es vol aprendre. La repetició ens crea l’hàbit. L’assoliment de bons hàbits ens fa ordenats i civilitzats. Cal concloure, doncs, què l’Europa té un mal hàbit. La repetició pertinaç d’uns mateixos fets en els darrers tres partits, amb finals calcats i on s’han encaixat gols en els últims minuts i la conseqüent pèrdua de punts, és un aspecte negatiu que ha desembocat en un mal hàbit. Què cal fer? Revertir el mal hàbit, reeducar-lo. Com? Insistint en la repetició de formules que permetin eradicar les disfuncions actuals i canviar-les per valors positius que permetin l’adquisició de bons hàbits. Els hàbits no neixen per generació espontània, cal treball, dedicació i una enorme paciència. Desprès les coses acostumen a funcionar soles, amb lleugers retocs o correccions, que et permeten moure’t en qualsevol àmbit amb confiança i seguretat. El Juvenil A està en procés d’aprenentatge. Un aprenentatge llarg i intens. Avui s’ha notat una important millora i l’Espanyol n’ha estat el convidat i el testimoni. Caldrà, però, què aquests mecanismes necessaris per entrar en el camí dels bons hàbits s’assoleixi el més aviat possible si no es volen passar angunies a final de temporada. Estem al cim de la carena i només falta aquell puntet d’afinament que ens permetrà canviar de vall.
Espanyol 2 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Un dels mecanismes per aprendre i consolidar la conducta és la repetició sistemàtica d’allò que es vol aprendre. La repetició ens crea l’hàbit. L’assoliment de bons hàbits ens fa ordenats i civilitzats. Cal concloure, doncs, què l’Europa té un mal hàbit. La repetició pertinaç d’uns mateixos fets en els darrers tres partits, amb finals calcats i on s’han encaixat gols en els últims minuts i la conseqüent pèrdua de punts, és un aspecte negatiu que ha desembocat en un mal hàbit. Què cal fer? Revertir el mal hàbit, reeducar-lo. Com? Insistint en la repetició de formules que permetin eradicar les disfuncions actuals i canviar-les per valors positius que permetin l’adquisició de bons hàbits. Els hàbits no neixen per generació espontània, cal treball, dedicació i una enorme paciència. Desprès les coses acostumen a funcionar soles, amb lleugers retocs o correccions, que et permeten moure’t en qualsevol àmbit amb confiança i seguretat. El Juvenil A està en procés d’aprenentatge. Un aprenentatge llarg i intens. Avui s’ha notat una important millora i l’Espanyol n’ha estat el convidat i el testimoni. Caldrà, però, què aquests mecanismes necessaris per entrar en el camí dels bons hàbits s’assoleixi el més aviat possible si no es volen passar angunies a final de temporada. Estem al cim de la carena i només falta aquell puntet d’afinament que ens permetrà canviar de vall.
Rousseau
Me’n recordo sovint de Jean Jacques Rousseau que creia en la bondat innata de l’home, de l’ésser humà i això és perquè mai et va arribar a conèixer. Tens aquella estranya virtut, aquell rar do de descreure a qui hi creu i bastir d’arguments als escèptics. Ets l’exemple que desmunta teories i aclareix incògnites. L’altra riba del riu que mai va traspassar Rousseau. L’evidència que hauria frustrat la seva convicció. I malgrat tot, segueixo sense resignar-me, segueixo volen creure que Rousseau tenia raó. Encara que tu t’esforcis en contradir-me.
Me’n recordo sovint de Jean Jacques Rousseau que creia en la bondat innata de l’home, de l’ésser humà i això és perquè mai et va arribar a conèixer. Tens aquella estranya virtut, aquell rar do de descreure a qui hi creu i bastir d’arguments als escèptics. Ets l’exemple que desmunta teories i aclareix incògnites. L’altra riba del riu que mai va traspassar Rousseau. L’evidència que hauria frustrat la seva convicció. I malgrat tot, segueixo sense resignar-me, segueixo volen creure que Rousseau tenia raó. Encara que tu t’esforcis en contradir-me.
La vuitena meravella del món
Europa B 0 - Horta 0
Lliga Primera Divisió Cadets
La Gran Piràmide de Gizeh, els jardins penjants de Babilònia, el Temple d’Àrtemis a Efes, l’estàtua de Zeus a Olímpia, la tomba de Mausol a Halicarnàs, el Colós de Rodes, el far d’Alexandria i el partit d’avui entre l’Europa i l’Horta al Nou Sardenya. Vuit meravelles patrimoni de la Humanitat i un ampli i gratificant gaudi pels sentits. La diferència entre unes i les altres és que, mentre les set primeres són meravelles estàtiques, amb un històric passat això sí, però estàtiques a la fi, el Cadet B és una meravella dinàmica, en constant moviment. Una meravella emocionant que mou i remou sentiments amb una intensitat extraordinària. Una meravella de passions desbocades i d’una elaboradíssima bellesa estètica. Línies, formes, contingut i continent en un embolcall escapulat d’una brillantor inusual per la seva textura i complexitat. Una meravella que juga sempre a guanyar, que aposta tossudament per la victòria independentment del rival que tingui davant (darrera en aquest cas) i no s’atura malgrat les adversitats. Una meravella itinerant que passeja la seva fesomia amb desimbolta naturalitat davant l’admiració de propis i estranys (a vegades, molt estranys). Una meravella en creixement que transmet confiança i proporciona, sense estridències, els millors moments de futbol d’aquest Club centenari. En fi, una veritable i prodigiosa meravella.
Europa B 0 - Horta 0
Lliga Primera Divisió Cadets
La Gran Piràmide de Gizeh, els jardins penjants de Babilònia, el Temple d’Àrtemis a Efes, l’estàtua de Zeus a Olímpia, la tomba de Mausol a Halicarnàs, el Colós de Rodes, el far d’Alexandria i el partit d’avui entre l’Europa i l’Horta al Nou Sardenya. Vuit meravelles patrimoni de la Humanitat i un ampli i gratificant gaudi pels sentits. La diferència entre unes i les altres és que, mentre les set primeres són meravelles estàtiques, amb un històric passat això sí, però estàtiques a la fi, el Cadet B és una meravella dinàmica, en constant moviment. Una meravella emocionant que mou i remou sentiments amb una intensitat extraordinària. Una meravella de passions desbocades i d’una elaboradíssima bellesa estètica. Línies, formes, contingut i continent en un embolcall escapulat d’una brillantor inusual per la seva textura i complexitat. Una meravella que juga sempre a guanyar, que aposta tossudament per la victòria independentment del rival que tingui davant (darrera en aquest cas) i no s’atura malgrat les adversitats. Una meravella itinerant que passeja la seva fesomia amb desimbolta naturalitat davant l’admiració de propis i estranys (a vegades, molt estranys). Una meravella en creixement que transmet confiança i proporciona, sense estridències, els millors moments de futbol d’aquest Club centenari. En fi, una veritable i prodigiosa meravella.
dissabte, 5 de desembre del 2009
Fent camí
Sí a una camisa de dormir li diem camisón. A una camisa de passejar, li podem dir caminant? I a una camisa d’anar polit, caminet? I a una camisa per no fer res, caminada? I a una camisa per sorprendre, camióh? I a una camisa per nedar, camionatge? I a una camisa laboral, camiSA? I a una camisa per anar a buscar bolets, camiseta? I a una camisa per fer Hamlet, camiser? I a una camisa per saber la posició, camionera? I a una camisa per no fer bromes, camiseria? I a una camisa per posar-se moreno, camisol? I a una camisa per reflexionar, camisola?
Sí a una camisa de dormir li diem camisón. A una camisa de passejar, li podem dir caminant? I a una camisa d’anar polit, caminet? I a una camisa per no fer res, caminada? I a una camisa per sorprendre, camióh? I a una camisa per nedar, camionatge? I a una camisa laboral, camiSA? I a una camisa per anar a buscar bolets, camiseta? I a una camisa per fer Hamlet, camiser? I a una camisa per saber la posició, camionera? I a una camisa per no fer bromes, camiseria? I a una camisa per posar-se moreno, camisol? I a una camisa per reflexionar, camisola?
Callos encallats
Europa C 1 – Trajana 6
Lliga Primera Divisió Juvenil
Venint d’un més que meritori empat al camp del líder a la darrera jornada, encara costa més de creure el deplorable (de-plorar) espectacle, per dir-ho d’alguna manera, que hem tingut la desgràcia de presenciar aquest matí al Nou Sardenya. Un voluntariós però molt mediocre Trajana, no solament s’ha endut els tres punts, sinó que ha humiliat a un Europa de cel•lofana, fent-l’hi encaixar una derrota sense precedents tan abundosa com inesperada. El perquè d’aquest canvi tan radical d’una jornada a un altre no es pot justificar de cap manera. No hi ha una explicació mínimament lògica o raonable. No es tracta de manca de qualitat, que n’hi ha, ni de capacitats ni de condicions, que se li suposa. Arribat a aquest punt el diagnòstic és molt clar i senzill, només ens queda: l’actitud. Sí a la qualitat se li suma l’actitud s’empata amb el Sant Ignasi fent un gran partit. Sí a la qualitat se la deixa sola, sí no va acompanyada de la corresponent i necessària i imprescindible actitud, no només es perd, sinó que es fa el ridícul més espantós que aquests desconcertats i sorpresos ulls hagin vist en els darrers quatre anys. Podria dir que he sentit vergonya, però mentiria, mentre veia el partit m’he quedat tan glaçat que no sentia res, ha estat minuts desprès, i a mida que el cos anava reaccionant i entrant en calor, que els colors se m’han pujat a les galtes i els ulls se m’han injectat de sang i per acabar-ho d’adobar, els callos se m’han encallat a la boca de l’estomac i encara, tres hores desprès, seguien buscant el trànsit correcte. Sincerament crec que hi ha persones que no es mereixen aquest equip. Que el seu treball, la seva dedicació, el seu esforç, no pot rebre aquest menyspreu, aquesta desídia, aquesta indolència i aquest passotisme com a resposta. Mala peça al teler. Massa nusos per desfer. Massa equip per a tant poc compromís. Massa off quan caldria més on. En definitiva, massa nois que juguen a futbol i pocs, molt pocs futbolistes.
Europa C 1 – Trajana 6
Lliga Primera Divisió Juvenil
Venint d’un més que meritori empat al camp del líder a la darrera jornada, encara costa més de creure el deplorable (de-plorar) espectacle, per dir-ho d’alguna manera, que hem tingut la desgràcia de presenciar aquest matí al Nou Sardenya. Un voluntariós però molt mediocre Trajana, no solament s’ha endut els tres punts, sinó que ha humiliat a un Europa de cel•lofana, fent-l’hi encaixar una derrota sense precedents tan abundosa com inesperada. El perquè d’aquest canvi tan radical d’una jornada a un altre no es pot justificar de cap manera. No hi ha una explicació mínimament lògica o raonable. No es tracta de manca de qualitat, que n’hi ha, ni de capacitats ni de condicions, que se li suposa. Arribat a aquest punt el diagnòstic és molt clar i senzill, només ens queda: l’actitud. Sí a la qualitat se li suma l’actitud s’empata amb el Sant Ignasi fent un gran partit. Sí a la qualitat se la deixa sola, sí no va acompanyada de la corresponent i necessària i imprescindible actitud, no només es perd, sinó que es fa el ridícul més espantós que aquests desconcertats i sorpresos ulls hagin vist en els darrers quatre anys. Podria dir que he sentit vergonya, però mentiria, mentre veia el partit m’he quedat tan glaçat que no sentia res, ha estat minuts desprès, i a mida que el cos anava reaccionant i entrant en calor, que els colors se m’han pujat a les galtes i els ulls se m’han injectat de sang i per acabar-ho d’adobar, els callos se m’han encallat a la boca de l’estomac i encara, tres hores desprès, seguien buscant el trànsit correcte. Sincerament crec que hi ha persones que no es mereixen aquest equip. Que el seu treball, la seva dedicació, el seu esforç, no pot rebre aquest menyspreu, aquesta desídia, aquesta indolència i aquest passotisme com a resposta. Mala peça al teler. Massa nusos per desfer. Massa equip per a tant poc compromís. Massa off quan caldria més on. En definitiva, massa nois que juguen a futbol i pocs, molt pocs futbolistes.
divendres, 4 de desembre del 2009
Viure en condicional
Què hauria passat sí en Ronaldo, en Cristiano Ronaldo, hagués marcat aquella ocasió de gol? Què hauria passat sí la teva mare no hagués conegut al teu pare? Sí Colom hagués naufragat? Sí el Titànic hagués arribat a Nova York? Sí, sí, sí,...És el què té viure en condicional. Preguntes i més preguntes què mai tindran resposta i sobre les que podem fabular i especular tant com vulguem fins allà on ens porti la nostra imaginació o la pròpia negació de la realitat. Hi ha qui viu ancorat en el condicional per la incapacitat d’assumir una realitat què no li agrada i voldria veure modificada. La persistència en aquest recurs, en aquesta conducta escapista dóna com a resultat la creació d’un món paral•lel autocomplaent on s’instal•la la incapacitat per fer front als veritables problemes del dia a dia i produeix una desconnexió difícil de gestionar i revertir. Viure en condicional és la resposta de persones amb pocs recursos emocionals davant qualsevol proposta que no encaixi en el seu rudimentari esquema i una actitud negacionista i profundament decebedora.
Què hauria passat sí en Ronaldo, en Cristiano Ronaldo, hagués marcat aquella ocasió de gol? Què hauria passat sí la teva mare no hagués conegut al teu pare? Sí Colom hagués naufragat? Sí el Titànic hagués arribat a Nova York? Sí, sí, sí,...És el què té viure en condicional. Preguntes i més preguntes què mai tindran resposta i sobre les que podem fabular i especular tant com vulguem fins allà on ens porti la nostra imaginació o la pròpia negació de la realitat. Hi ha qui viu ancorat en el condicional per la incapacitat d’assumir una realitat què no li agrada i voldria veure modificada. La persistència en aquest recurs, en aquesta conducta escapista dóna com a resultat la creació d’un món paral•lel autocomplaent on s’instal•la la incapacitat per fer front als veritables problemes del dia a dia i produeix una desconnexió difícil de gestionar i revertir. Viure en condicional és la resposta de persones amb pocs recursos emocionals davant qualsevol proposta que no encaixi en el seu rudimentari esquema i una actitud negacionista i profundament decebedora.
dijous, 3 de desembre del 2009
Pagar la lletra
Hi ha coses que és millor no entendre per poder-les apreciar, com per exemple, el Gospel. La música, el ritme, la posada en escena, les veus,...tot és excel•lent. Fins aquí cap retret. Però si no voleu patir un disgust quedeu-vos en aquest estadi. No intenteu aprofundir. Que no us passi pel cap traduir les lletres. Sí voleu seguir escoltant Gospel i gaudir-lo i no patir una crisi d’ansietat o un atac d’urticària, feu-me cas, oblideu-vos de la lletra. En cas contrari tindreu al•lucinacions i no descarteu la possibilitat, més que probable, de veure a Déu i tota la seva cort d’àngels. I aleshores, estareu perduts, mai més tornareu a dormir com ho heu fet fins ara. Amén.
Hi ha coses que és millor no entendre per poder-les apreciar, com per exemple, el Gospel. La música, el ritme, la posada en escena, les veus,...tot és excel•lent. Fins aquí cap retret. Però si no voleu patir un disgust quedeu-vos en aquest estadi. No intenteu aprofundir. Que no us passi pel cap traduir les lletres. Sí voleu seguir escoltant Gospel i gaudir-lo i no patir una crisi d’ansietat o un atac d’urticària, feu-me cas, oblideu-vos de la lletra. En cas contrari tindreu al•lucinacions i no descarteu la possibilitat, més que probable, de veure a Déu i tota la seva cort d’àngels. I aleshores, estareu perduts, mai més tornareu a dormir com ho heu fet fins ara. Amén.
dimecres, 2 de desembre del 2009
La pilota a l’olla
Hi ha massa futbol en aquest bloc? O n’hi ha massa poc? Qualsevol resposta és vàlida. Tot estarà en funció dels gustos dels consumidors i/o lectors. Massa futbol? Per alguns, en excés. Cosa que fa el bloc avorrit i sense cap mena d’atractiu ni interès. Massa poc? Poquíssim. Per alguns tot allò que no sigui futbol o n’estigui relacionat, directa o indirectament, és sobrer i injustificadament innecessari. Com es menja o com encaixa una crònica esportiva al costat d’una reflexió metafísica, o la sensibilitat d’Espriu? Com fer que tot sembli fàcil i flueixi sense estridències? Com mantenir l’equilibri sense deixar de ser un mateix? Tot un repte al que, sovint, no es presta massa atenció (i segurament no cal). Aquelles coses excessivament estudiades i planificades perden espontaneïtat i esdevenen massa polides i fredes. Està bé atendre els gustos i necessitats d’aquelles persones que tenen la delicadesa de llegir els teus escrits, però sense deixar de banda, sense oblidar que un bloc és una eina d’expressió personal i convé que no estigui mediatitzada per raons alienes al seu sentit últim. Marcar una línia, atendre la fidelitat a uns orígens és, i ha de ser, prioritari en tot projecte perquè aquest no perdi la seva credibilitat i conquereixi la precisió. Aquest bloc va néixer entre pilotes i una mica, cal dir-ho, en pilotes. Amb una mà al davant i l’altre al darrera com es diu popularment. Sense grans coneixements però amb unes ganes il•limitades d’aprendre. D’origen esfèric, amb olor a cuiro i una complexitat per damunt dels standars. El que passa és que, encara que no ho sembli, les persones a les que ens agrada el futbol, que el portem a les venes, som persones normals, amb interessos i gustos normals i, en contra del que es creu, gens monogràfics. El futbol és una activitat pluridisciplinar on hi podem trobar aspectes gens menyspreables com poden ser el seu valor formatiu, la solidaritat, l’esforç, el treball en equip, el teatre, l’estratègia, la disciplina, l’adversitat i la seva superació, la frustració i els mecanismes per revertir-la, l’espectacle, l’emoció, l’amor i el desamor, les matemàtiques, l’èxit i el fracàs, la física i la química,...i si a més tingués música (i és una de les raons per la que aquest bloc en té), seria, sense cap mena de dubte, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Paraula de bloc que aspira a ser rodó.
Hi ha massa futbol en aquest bloc? O n’hi ha massa poc? Qualsevol resposta és vàlida. Tot estarà en funció dels gustos dels consumidors i/o lectors. Massa futbol? Per alguns, en excés. Cosa que fa el bloc avorrit i sense cap mena d’atractiu ni interès. Massa poc? Poquíssim. Per alguns tot allò que no sigui futbol o n’estigui relacionat, directa o indirectament, és sobrer i injustificadament innecessari. Com es menja o com encaixa una crònica esportiva al costat d’una reflexió metafísica, o la sensibilitat d’Espriu? Com fer que tot sembli fàcil i flueixi sense estridències? Com mantenir l’equilibri sense deixar de ser un mateix? Tot un repte al que, sovint, no es presta massa atenció (i segurament no cal). Aquelles coses excessivament estudiades i planificades perden espontaneïtat i esdevenen massa polides i fredes. Està bé atendre els gustos i necessitats d’aquelles persones que tenen la delicadesa de llegir els teus escrits, però sense deixar de banda, sense oblidar que un bloc és una eina d’expressió personal i convé que no estigui mediatitzada per raons alienes al seu sentit últim. Marcar una línia, atendre la fidelitat a uns orígens és, i ha de ser, prioritari en tot projecte perquè aquest no perdi la seva credibilitat i conquereixi la precisió. Aquest bloc va néixer entre pilotes i una mica, cal dir-ho, en pilotes. Amb una mà al davant i l’altre al darrera com es diu popularment. Sense grans coneixements però amb unes ganes il•limitades d’aprendre. D’origen esfèric, amb olor a cuiro i una complexitat per damunt dels standars. El que passa és que, encara que no ho sembli, les persones a les que ens agrada el futbol, que el portem a les venes, som persones normals, amb interessos i gustos normals i, en contra del que es creu, gens monogràfics. El futbol és una activitat pluridisciplinar on hi podem trobar aspectes gens menyspreables com poden ser el seu valor formatiu, la solidaritat, l’esforç, el treball en equip, el teatre, l’estratègia, la disciplina, l’adversitat i la seva superació, la frustració i els mecanismes per revertir-la, l’espectacle, l’emoció, l’amor i el desamor, les matemàtiques, l’èxit i el fracàs, la física i la química,...i si a més tingués música (i és una de les raons per la que aquest bloc en té), seria, sense cap mena de dubte, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Paraula de bloc que aspira a ser rodó.
dimarts, 1 de desembre del 2009
XLVI
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Salvador Espriu
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Salvador Espriu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)