Llatinades alimentàries IV

Mala sine cortica bona, cum cortica meliora
Les pomes sense pell són bones, amb pell són millors

Lluny de tot

Lluny del glamour de Casablanca

STROMBOLI (Stromboli, terra di Dio) 1950 Cuando Roberto Rossellini conoció a una mujer llamada Ingrid Bergman A fines de los años ‘40, una película de Roberto Rossellini –hasta entonces uno de los nombres paradigmáticos de lo que dio en llamarse “neorrealismo”– lo enemistó definitivamente con algunos de los hermeneutas más ortodoxos de ese movimiento cinematográfico. Con películas como Roma, ciudad abierta (1945) y Paisà (1946), Rossellini había consumado dos de los hitos de esa corriente, caracterizada por el rodaje en escenarios auténticos, la utilización como actores de gente de la calle, la sencillez estilística y la atención prestada a cuestiones sociales y políticas. En 1949 Rossellini presentó Stromboli, en la que cometía lo que para los defensores de la doxa neorrealista resultaron pecados irredimibles. Si bien la película había sido filmada en escenarios reales, contaba con una mayoría de actores de la propia zona de rodaje, ostentaba el más simple de los estilos cinematográficos y tenía una fuerte presencia del entorno físico y social, había un pequeño problema con la protagonista. Se trataba nada menos que de Ingrid Bergman, una de las máximas estrellas de Hollywood. Y Rossellini parecía excesivamente interesado en explorar la intimidad del personaje protagónico, en una medida que para críticos como Guido Aristarco (gurú máximo de la doxa) fue sinónimo de aburguesamiento y abandono definitivo de la causa del cine social y político. En verdad, este juicio sumario entrañaba una serie de malentendidos, teñidos de un alto grado de dogmatismo e intolerancia ideológica. Por un lado, Rossellini ya había recurrido a estrellas anteriormente, aunque no provinieran de Hollywood: el protagonismo de la superestelar Anna Magnani era uno de los rasgos salientes de la mismísima Roma, ciudad abierta. Por otro lado, un género tan codificado (y tan esencial a la cultura italiana) como el melodrama estaba ya en la base de los films más canónicos del neorrealismo, desde la propia Roma... hasta Ladrones de bicicletas o Umberto D. Lo que sí es cierto es que Stromboli marca, en la obra de Rossellini, un decidido viraje hacia la esfera de lo íntimo, cuyo primer paso había sido L’amore (1947/48) y se consolidaría más tarde. Hasta que, en los años ‘60, Rossellini daría un nuevo golpe de timón a su carrera, con el abordaje de grandes frescos históricos. La Bergman le había enviado al cineasta una carta en la que confesaba su profunda admiración y se ofrecía a actuar para él, cuando aquél así lo dispusiera. Rossellini aceptó el convite. No bien descendida del avión la actriz de Casablanca, lo que hubo entre los dos fue flechazo. De allí al matrimonio, tres hijos en común y un puñado de películas, no hubo más que un paso; hasta que a mediados de los ‘50 todo terminó en separación. Más allá de l’amore entre ambos, si hubo en la historia del cine una actriz que invitara a la cámara a los primeros planos y la exploración de la intimidad, ésa fue Ingrid Bergman, cuya mirada era algo así como un pasaje perfecto al mundo de las historias más hondas. Sobre el final de la película, el personaje de Ingrid Bergman (una emigrada lituana de posguerra llamada Karin) atraviesa a solas la cima de un volcán para –tras despojarse de todas sus pertenencias– terminar vislumbrando la posible presencia de un orden superior. Parábola de matriz cristiana sin duda, en Stromboli Karin es presentada como una mujer mundana, soberbia y habituada a lujos y comodidades de la civilización. Para ella, la roca dura y la vida austera que caracterizan a la isla sureña de Stromboli representarán una ascesis no buscada, pero inevitable. Ese rostro y esa roca encarnan a su vez, para Rossellini, el punto exacto en que su cámara comienza a descubrir, en lo real y lo íntimo, partes de una misma verdad, de allí en más objeto primordial de sus búsquedas cinematográficas.

Confluència de somnis

Cròniques sicilianes

Stromboli

Dia desè

La idea de Stromboli era molt més que una imatge dins el meu cap. Un somni llargament reviscut. Un anhel de realitat que he acomboiat durant molts i molts anys. Un desig que s’ha anat alimentant des del record d’aquelles imatges en blanc i negre per on transitava una irreconeixible Ingrid Bergman. La desolació d’aquells personatges que es mimetitzaven amb la desolació del paisatge. La duresa de la forma i el fons. L’aspror de la terra. El mar inabastable. Immens. Pedra i aigua i una profunda i dolorosa sensació de solitud. El silenci. Una aparent quietud amb un interior en flames. El risc constant. Personatges a punt d’esclatar com el propi volcà. Una vida al llindar de l’abisme. Algun dia jo hi aniria.

Els somnis quant més vells són, quant més triguen en materialitzar-se (no sempre ho aconsegueixen) més ens deceben. És tanta la força de la imaginació i la gran quantitat de colors que tenim al cervell per pintar els somnis que, quan els tenim a tocar, resulta que no els reconeixem. Aquest no ha estat el cas de Stromboli. Superada la primera visió (en colors i no en blanc i negre com en els meus somnis), Stromboli ha complert amb escreix les expectatives. Una illa fascinant. Una porció de terra enmig d’un entorn amb més colors que en la millor de les meves preconcebudes imatges. Un volcà actiu. Permanentment actiu però estranyament civilitzat. Una força de la naturalesa en equilibri perfecte. Una illa fèrtil i bellíssima. Un paradís a la terra.

Tant de bo li trigui a arribar el seu particular “Summercat” i no es converteixi en la Formentera del Tirrè.

Ombres turístiques

Llatinades alimentàries III

Esse oportet ut vivas, non vivere ut edas
Convé menjar per viure, no viure per menjar

Moure els fils

El principi

VITO CORLEONE
Nos conocemos hace muchos años y por primera vez vienes a pedirme ayuda. Ya casi no me acuerdo de cuando dejaste de invitarme a tu casa a tomar café. Y creo que mi mujer es madrina de tu hija. Pero hablemos claro. Nunca has querido mi amistad. Te asustaba tener relación con nosotros.

BONASERA
No quería correr ningún peligro.

VITO CORLEONE
Entiendo. Tu paraíso era América. Tenías tu negocio, la vida te iba bien, la policía velaba tu sueño con la ley, y no me necesitabas. Pero ahora vienes a mí a decir: "Don Corleone, pido justicia". Y pides sin ningún respeto. No como un amigo. Ni siquiera me llamas Padrino. En cambio, vienes a mi casa, el día de la boda de mi hija a pedirme que mate por... dinero.

BONASERA
Lo que pido es justicia.

VITO CORLEONE
Eso no es justicia. Tu hija está viva.

BONASERA
¡Quiero que sufran! Como ella. ¿Qué tengo que pagar?

VITO CORLEONE
Bonasera, Bonasera. ¿Qué he hecho para que me trates con tan poco respeto? Si hubieras mantenido mi amistad, los que maltrataron a tu hija lo habrían pagado con creces. Porque cuando uno de mis amigos se crea enemigos, yo los convierto en mis enemigos. Y a ése le temen.

BONASERA
¿Amigos...? Padrino...

VITO CORLEONE
Bien. Algún día, y puede que ese día no llegue, acudiré a ti y tendrás que servirme, pero hasta entonces amigo, acepta mi ayuda en recuerdo de la boda de mi hija.

BONASERA
Gracie Padrino.

VITO CORLEONE
Prego.

[...]

VITO CORLEONE
Que se encargue de esto Clemenza, con gente de mucha confianza, que no se me emocione, porque no somos asesinos, a pesar de lo que diga ese funerario.

Velles, grans i fortes arrels

Don Vito Corleone: Passes temps amb la teva família? Bé. Perquè un home que no passa temps amb la seva família no es pot considerar un veritable home.

Palermo i la síndrome de Diógenes

Ciutadà de Palermo emprenyat

Cròniques sicilianes

Palermo

Dia novè

A banda de ser conegut el nom de Palermo gràcies a un jugador de futbol argentí (res de l’altre món) que va jugar algunes temporades a la Lliga espanyola, també, i us dono paraula, existeix una ciutat (res de l’altre món) que duu el nom del jugador. Crec, i no voldria equivocar-me, que el nom de la ciutat i la ciutat mateixa són anteriors al jugador i que té un passat prou galdós encara que el seu present no li faci justícia.

Palermo, malgrat el lamentable estat actual del conjunt dels seus edificis històrics i més emblemàtics, que recorden en molts moments i en molts aspectes a l’Havana vella, és una ciutat que mereix una visita. Deixem-ho, si ho preferiu, en una ullada. Una ullada ràpida, però fins a cert punt necessària, per copsar la lluentor d’altres temps i la gran importància estratègica, política i cultural que la varen convertir en una de les principals i més representatives urbs de la Mediterrània medieval. Res a veure amb el Palermo actual. Sotmès a un abandonament per part de les autoritats i els organismes competents (competents?) increïble i difícil d’entendre. Palermo sobreviu enmig de les urgències i els esfondraments. La màfia (altre cop la màfia) i els successius governs corruptes han fet d’aquesta, en altre temps esplèndida ciutat, un cau de misèria amb síndrome de Diógenes. Una ciutat decadent, estranyament decadent, que compta amb el suport i la complicitat dels seus adaptats conciutadans. Un Palermo amable malgrat la seva aspror i oberta als visitants. A Palermo és difícil sentir-se estrany. Palermo es fa estimar com s’estima a una persona entranyable quan li apareixen les arrugues. És una mica com l’aneguet lleig del conte, algun dia es farà gran i tornarà a lluir com mai.

Festejar amb la lluna

Llatinades alimentàries II

Vivis piscibus aqua, mortius vinum
Par als peixos vius l’aigua, per als peixos morts el vi.

Si us plau que algú l'aturi (Sant suïcida-Agrigento)

Cròniques sicilianes

Manual per no perdre’s

Dia vuitè

El primer que cal, si heu decidit anar a Sicília, i ho voleu fer en cotxe, és precisament llogar un cotxe. No és necessari que ho feu amb antelació per internet o via telefònica, és més, us recomanaria que no cometéssiu aquesta ingenuïtat que us pot sortir molt cara i donar-vos intensos i persistents mals de cap. És millor, creieu-me, que ho feu a qualsevol mostrador de l’aeroport “in situ” i sense intermediaris que posin en perill la vostra estada a la illa per mala fe o simple incompetència.

En segon lloc estaria bé, molt bé, que disposéssiu d’un GPS. I encara estaria millor si el GPS anés proveït dels mapes corresponents a Sicília. En aquest cas els de França o Croàcia no us serien de gran utilitat. Donades les especials característiques d’aquest territori i la complexitat de les seves ciutats, no tardareu més enllà de 5 minuts en beatificar al GPS. Donar-li tractament de Sant i pujar-lo als altars. En poc més de cinc minuts us fareu addictes als seus serveis i ja no podreu renunciar a la seva imprescindible, necessària i salvadora companyia. En realitat les inicials GPS no volen dir una altra cosa que: Gran Protector a Sicília. Agafeu un cotxe, el que vulgueu i proveu de donar-hi una volta. A la segona maniobra estareu declamant Antígona i tots els versos de la tragèdia grega. Paraula.

En tercer i últim lloc, caldrà triar molt bé on es vol anar. On, quan i com. Intentar entrar a les ciutats quan els nadius surten i trobar la manera de sortir quan ells entren. Fer-ho coincidir és poc menys que un premeditat suïcidi i gens recomanable per a la pròpia salut mental. Els nervis també poden quedar força afectats i la seva rehabilitació serà traumàtica, llarga i dura.

El secret per arribar a un lloc és posar-s’hi en marxa. Només cal prendre les mesures necessaris i suficients perquè aquest trajecte sigui el més plàcid i satisfactori possible.

Aneu a Sicília ben preparats. Feu-me confiança. Però si teniu oportunitat, encara que sigui la més mínima oportunitat: perdeu-vos. Serà una de les millors experiències de la vostra vida.

Simfonia nocturna

Llatinades alimentàries

In vino veritas
En el vi està la veritat.

Reivindicació diferida

Cròniques sicilianes

Dia setè

És reconfortant passejar pel món i sentir-te acceptat. És agradable no haver de passar pel tràngol de guanyar-te la confiança de l’amfitrió i comptar, des de bon principi, amb la seva complicitat. Això més o menys és el que et trobes a Sicília quan ets o vens de Catalunya. Les portes, en altres llocs tancades a pany i forrellat, aquí no tenen balda. Les reticències, els prejudicis tan habituals quan es rep gent estrangera, són pràcticament inexistents o bé tendeixen a desaparèixer quan reveles el teu origen. Al contrari, ben al contrari del que passa en terres gregues on, encara ara, en determinats territoris, s’acostuma a fer por als nens petits amb l’amenaça de la vinguda dels catalans. Els catalans que, històrica i popularment, ocupen el lloc que nosaltres tenim destinat a l’home del sac. Si no et comportes, si et portes malament vindran els catalans i se t’enduran, diuen les mares als seus terroritzats fills. Ho diuen, moltes vegades sense conèixer el seu veritable significat ni la seva justificació històrica. Però no els hi falta raó si tenim en compte els episodis de violència i crueltat que varen generar els almogàvers al seu pas per aquelles terres. Amb raó o sense, aquella llegenda negra ha quedat fortament arrelada en l’imaginari col·lectiu i s’ha anat transmeten de pares a fills des de la nit dels temps.

Sicília és, o millor, ha estat, l’altre cara de la moneda històrica. Un país, un territori, un poble que va demanar ajut als catalans per desfer-se del tirànic domini francès. Un ajut que no es va fer esperar i va reeixir en pocs dies, aconseguint una situació de llibertat, pau i progrés del que, encara molts, en parlen. Els sicilians són persones d’honor i sentidament agraïdes i això fa que tot allò que té a veure amb Catalunya i els catalans gaudeixi d’un prestigi i un reconeixement que ha superat, amb bona salut, el pas dels anys.

Per tot això no es fa estrany que, entre el jove i enèrgic moviment independentista Sicilià ,es trobin moltes referències catalanes. I no tan sols en el corrent independentista sinó també en qualsevol mostra d’afirmació nacional, com a país, com a poble, o simplement individual. El català i les seves ramificacions són, a Sicília, un actiu molt potent i un vehicle a través del qual poder aconseguir un reforç identitari que els permeti accedir a quotes més altes de llibertat.

Sicília és un oasi pels catalans que la visitem. Procureu, sí preneu la decisió d’anar-hi, de no acabar-vos l’aigua.

Cal parlar a les plantes perquè creixin. Però tant?

Don Vito Corleone: Tinguis a prop als teus amics, però encara més a prop als teus enemics.

Llàgrimes de sal

Llàgrimes de princesa

1

2

3

Cròniques sicilianes

La princesa Yaiza

Dia sisè

La novel·la d’Angel Guimerà, Mar i Cel no és una rara avis literària. Els fets que allí es descriuen són, i han sigut tradicionalment, molt més habituals del que seria desitjable. L’amor entre dos essers de color, de conviccions religioses, de posició social diferents ha estat prolíficament tractat al llarg de la història. Precisament un d’aquest episodis desgraciats es va donar a les costes mediterrànies de Sicília. Un vaixell turc, carregat de mercaderies i esclaus cristians, duia, com a passatgera una princesa en un dels seus viatges. La princesa Yaiza anava a trobar-se amb el seu promès per a d’esposar-se. En el trajecte es va enamorar perdudament (com acostumen a enamorar-se les princeses) d’un esclau cristià. Va arribar tan lluny el seu amor, la seva folla passió, que tothom en el vaixell se’n va adonar. El capità va intentar per tots els mitjans al seu abast persuadir a la jove princesa que abandonés la seva bogeria. Ho va provar amb tots els arguments que li varen venir al cap i fins i tot, amb alguns d’importació. Anaven passant els dies i la princesa no claudicava. Cada dia que passava el seu amor s’anava enfortint (i en aquells temps els viatges duraven molt de temps). Davant la impossibilitat de reconduir la situació per les bones, el capità va prendre la decisió de matar a l’esclau cristià (la decisió que prenen tots els capitans quan se’ls hi acaben els arguments). La princesa assabentada de la tràgica noticia va embogir (ara de veritat) de manera evident i irreversible. El capità espantat per les conseqüències dels seus actes i tement la ira del futur espòs de la princesa va decidir unilateralment abandonar-la en una illa. Aquesta illa era Sicília, la costa sud de Sicília per a ser més concrets. Allí va quedar la princesa sola amb la seva bogeria i el seu dolor insuportable. Diu la llegenda que va vessar tantes llàgrimes per la mort del seu estimat i per la seva dissortada vida que es varen formar unes escales de blanquíssima sal que encara ara es poden veure i han quedat com a testimoni mut (encara que bellíssim) d’una cruel injustícia.

TICO

CAT especial

Que les properes 6 vides et siguin favorables

Tiramisú ètnic

Cròniques sicilianes

Dia cinquè

Com pot ser de fàcil la creació a partir de la simple observació. Això sí, amb una petita dosi d’imaginació i atreviment. Mirar el que t’envolta amb els ulls de veure i aprendre a xuclar l’ànima de les coses és la via més directa cap a la construcció de noves realitats i el descobriment dels camins que ho fan possible. En aquesta línia devia estar Bruno Salieri, veí i pastisser de Caltagirone, quan durant una passejada pels cims de l’Etna, es va topar amb gruixudes plaques de gel mig colgades per la pols negra del volcà. Perquè no transformar aquella formació capriciosa de la naturalesa en un dolç exquisit? Negre sobre blanc. Polsim finíssim sobre textura contundent. Cacau amarg com la pell del volcà cobrint un irresistible i amable mascarpone. Cacau sobre mascarpone. Plaer sobre plaer. Tiramisú, en definitiva.