Etna: l'altra cara de la Lluna

el paisatge que no va trepitjar Armstrong

1

2

3

Cròniques sicilianes

Dia quart

Ves per on que, ara fa tot just 40 anys, l’home va arribar a la Lluna, o al menys és el que ens han fet creure. Amb aquell: una petita passa per a un home, un gran pas per a la Humanitat; Neil Armstrong va entrar a formar part de la Història inscrivint aquesta sentència en el vademècum de frases celebres. Han passat 40 anys i certament les coses han canviat, unes per a bé i unes altres per a no tant. Però és indiscutible que hem avançat en molts terrenys i hem aconseguit fites fins fa poc impensables. En aquest període de temps hem perdut al floquet de neu. Hem vist caure el mur de Berlín. Ens varem deslliurar de la dictadura amb la mort (massa tard) d’en Franco. Hem embogit amb el triplet del Barça. Hem superat una crisi per acabar en una altra. S’ha posat fi a la guerra de Vietnam i hem perdut la innocència. Ens ha dit adéu l’amic Porcel i ens ha donat llargues en Rubianes. Hem recorregut territoris desconeguts i hem après a estimar-los. Se’ns ha creuat l’amor i no sempre hem estat capaços d’aturar-lo. Ens han arravatat a Lennon i Cobain va pensar que ja en tenia prou. Mandela regna a Sud-àfrica amb el final de l’apartheid i a EEUU hi ha un president negre. La SIDA ens ha terroritzat amb el seu macabre trànsit. La Màfia ha estat combatuda i...

Certament han passat moltes coses. Tantes! A tot arreu excepte a Sicília que sembla viure encara 25 anys per darrera de la resta de l’Europa a la que geogràficament pertany. Un dèficit evident i molt més profund del que pugui semblar a primera vista. Els mecanismes que haurien de fer avançar a qualsevol país modern, a Sicília es troben en període de letargia. Bloquejats per estructures arcaiques, per conductes i actituds passives la societat siciliana sembla trobar-se còmoda vivint lluny del progrés col·lectiu. Un individualisme exacerbat. Un viure al dia portat fins les darreres conseqüències. Un egoisme patològic que és incapaç de contemplar res més enllà de la pròpia família. Una realitat de terra cremada. Un escenari perfectament exemplificat en la desolació dels cims de l’Etna. Dur, àrid, fred, aspre,...i malgrat tot, extraordinàriament bell i fascinant. Bé, com la pròpia Lluna i el seu paisatge inhòspit.

L’home fa quaranta anys va trepitjar la lluna. A Sicília no s’han assabentat. Perquè a Sicília, a la Sicília que jo conec, la trepitgen cada dia.

Brucia...2

Brucia... 1

Brucia la terra

(Crema la terra)

Sicilian

Brucia la luna n'cielu

E ju bruciu d'amuri

Focu ca si consuma

Comu lu me cori

L'anima chianci

Addulurata

Non si da paci

Ma cchi mala nuttata

Lu tempu passa

Ma non agghiorna

Non c'e mai suli

S'idda non torna

Brucia la terra mia

E abbrucia lu me cori

Cchi siti d'acqua idda

E ju siti d'amuri

Acu la cantu

La me canzuni

Si no c'e nuddu

Ca s'a affacia

A lu barcuni

Brucia la luna n'cielu

E ju bruciu d'amuri

Focu ca si consuma

Comu lu me cori

Sicilian contributed by: Jason Di Marcelli

La lluna crema en el cel/ I jo cremo d’amor/ El foc es consumeix/ Com el meu cor/La meva ànima plora/ Dolorida/ No estic en pau/ quina mala nit/ El temps passa/ però no clareja/ No hi ha més sol/ Si ella no torna/ La meva terra està cremant/ i crema el meu cor/ Ella assedegada d’aigua/ I jo assedegat d’amor/ A qui li canto/ la meva cançó/ Si no hi ha ningú/ Al balcó/ La lluna crema en el cel/ I jo cremo d’amor/ El foc es consumeix/ Com el meu cor...

Què us diuen els ulls?

Més enllà de la passió

5 de Juliol

The Godfather

El Padrí (1972), El Padrí II (1974), El Padrí III (1990)

Cinema en estat pur. Cinema en majúscules. Trilogia monumental. Historia del cinema. Adjectius i més adjectius sense aturador i que mai acabaran per definir ni abastar tota la grandesa d’aquesta incommensurable obra d’art.

Una llegenda que va començar l’any 1972 amb El Padrí, li seguiria, dos anys desprès, El Padrí II, per acabar el 1990 amb El Padrí III. Un veritable, generós i esplèndid “tour de force” per part de Francis Ford Coppola i que ens deixaria un legat d’una extraordinària magnitud i una de les fites més altes de la Història del setè art.

Un fresc colpidor que retrata gran part del segle XX, entre Estats Units i Sicília, a través de les vivències d’una família italo-americana. Una “família” diferent, amb valors arrelats a una tradició ancestral, profundament integrats a la terra i com aquests valors acaben per guiar les vides dels seus protagonistes. L’honor, la sang, la venjança, la fidelitat, la família,...valors sagrats que tenen una influència determinant en les conductes d’uns col·lectius donant com a resultat grups humans que funcionen al marge de la societat, amb les seves pròpies lleis i els seus propis codis. Més coneguts com màfia o cosa nostra, aquestes societats paral·leles han esdevingut un fenomen que ha traspassat els límits geogràfics de la originaria Sicília per estendre’s com una taca d’oli arreu del món.

“Us faré una oferta que no podreu rebutjar” diria segurament Don Vito, en recomanar-vos la pel·lícula. En tot cas, sinó esteu per la labor, vigileu de no despertar amb el cap d’un cavall als vostres peus i amarats amb seva sang.

Vito Corleone

Una dura experiència

Cròniques sicilianes

Dia tercer

Sicília és una gran illa de la mediterrània amb forma, si sou benvolents, de triangle. El triangle és una figura geomètrica consubstancial a Sicília. Tot, o quasi bé tot, passa per triangles. Tres angles o vèrtex té l’illa i tres vèrtex té l’origen de la màfia. Tres punts, tres ciutats que formen una triangle quasi bé perfecte, tristament perfecte: Palerm, Caltanissetta i Agrigento. Un espai de dolor, una sinistra àrea amb un centre geogràfic prou conegut per diferents motius: Corleone. Potser, de tots aquests motius, el més conegut ha estat, sens dubte, el ressò que va aconseguir gràcies a la famosa trilogia cinematogràfica de Francis Ford Coppola: el Padrí. Un Padrí que, en contra del que proposava la pel·lícula, no era originari de Corleone sinó de Palerm. Un Padrí que va existir realment, com molts altres, i en el que es va inspirar Mario Puzzo, l’autor de la novel·la original i en el que està basat el film que faria mundialment coneguda a aquesta petita població de la Sicília profunda i rural. Corleone ha tingut els seus propis mafiusu, prou importants i reconeguts per bastir una llegenda negre amb un gran pes específic , però els episodis més sagnants, violents i continuats s’han produït al llarg de la història a Palerm. Agrigento i Caltanissetta varen ser l’embrió del concepte i Palerm (la capital) l’àrea escollida per posar-lo en pràctica i on realment es va fer gran.

Sí teniu l’oportunitat d’acostar-vos per Agrigento durant les festes de San Calogero veureu i entendreu moltes de les coses que, d’una altra manera, resulten francament incomprensibles. Cal barrejar-se entre els vehements, apassionats, fervents i integristes ciutadans d’ Agrigento mentre passegen el sant pels carrers costeruts de la ciutat per copsar fins a quin punt la religió pot alterar i condicionar la conducta humana. Religió, ruralitat, família, honor, fonamentalisme, ...conceptes bàsics mal apressos que esdevenen francament perillosos al servei d’una idea perversa de clan. La religió al servei de l’home que condueix, justifica i absolt tots els seus escandalosos i inhumans actes.

Amor espinós

Origen de la paraula màfia

Hi ha diverses teories sobre l’origen etimològic de la paraula Màfia...
La primera apunta a una paraula maffiadel dialecte toscà, que vol dir "misèria". Una altra opció és mu'afah (en àrab "protecció dels dèbils").
També s'ha parlat de la possibilitat que la paraula màfia sigui un acrònim de l'expressió Morte Ai Francesi, Indipendenza Anela (Mort als francesos, independència anhela); utilitzada per la població siciliana durant les Vespres Sicilianes el 1282.

Malgrat tot, sembla que el seu vertader origen ve del mot sicilià mafiusu, que voldria dir "bell" o "bonic", ja que el primer document en què apareix la paraula és l'obra de teatre "I mafiusi di la Vicaria", escrita per Giuseppe Rizzoto i Gaetano Mosca i representada a Palerm el 1862.

Avui en dia s'anomena màfia altres organitzacions criminals italianes, com podrien ser la Camorra, a Nàpols; o la Ndrangheta, a Calàbria. Fins i tot es parla de màfia russa, màfia cubana, màfia irlandesa o màfia japonesa, anomenada yakuza.

Canoli faci mal

Cròniques sicilianes
Dia segon

Ja! segon. Novè per a ser exacte. He tingut que donar tres voltes a Stromboli per a aconseguir guanyar-me els favors dels déus i poder tornar a internet. Si us he de ser sincer aquesta absència no ha estat tant malament i, fins i tot, igual ha estat bona, necessària, terapèutica i desengreixant.
L'excès de proximitat acaba per avorrir i un cert allunyament ajuda a aclarir conceptes i reforçar lligams. Que sigui a fi de bé!

Cremant marges

Cròniques sicilianes
Dia primer

De fet, de primer en té molt poc. Porto quatre dies a l'illa i avui, per fi, he aconseguit el que optimistament semblava molt fàcil: accedir a internet. No es pot negar l'evidència, ni nedar contra corrent: Siclia encara té unes "particularitats" que la fan especialment primitiva i alhora, i potser per això, terriblement encantdora. Perquè necessita internet un poble que encara es comunica per senyals de fum cremant els marges de les carreteres cada trenta minuts? Perquè li cal internet a un poble que circula fatal, que circula en moto sense casc i en contra direcció i té un accident cada 7 minuts? Perquè li cal internet a un poble que prefereix el contacte físic, el gest extravertit i el veb excessiu? Perquè ho hauria de tenir fàcil un estranger rar, un "zampa canolos" compulsiu i un amic inquebrantable del senyor Moretti com jo en un país de tradicions inalterables?
Tot això per justificar la meva absència que, segur, ni tan sols haureu trobat a faltar. Falta que em proposo reparar immediatament amb un parell de "penjades" de procedència i elaboració més aviat dubtoses. Però està clar que l'hedonisme no és el millor company de viatge, al menys dels viatges internàutics. Espero que sigueu benevolents i no m'ho tingueu en compte.

Que el padrí em compri la mona

Cròniques Sicilianes

Dia zero

A partir de demà obro una nova, estimulant i necessària (al menys per a mi) carpeta de catorze dies on intentaré donar-vos una visió més o menys personalitzada i/o distorsionada, com preferiu, d’una part fascinant del món: Sicília. Un país molt proper i alhora tan llunyà. Un país amb el que ens uneix un passat comú d’amors i desamors, de guerres i paus, d’esperances i desencisos. Un paradís curull d’història. Terra de pas i d’acolliment. Cruïlla de la Mediterrània per a bé i per a mal i d’on és originari el gran, el magnífic, l‘inimitable, l’únic, l’extraordinari Don Vito Corleone.

Tanco les maletes. Us mantindré informats.

The Boss

4 de Juliol

Cafè

Regalar un somriure, una paraula amable, una carícia, un petó, un cafè sol, amb llet o amb els amics.

Mirar el cel, dormir sota un arbre, caminar descalç per l’herba, sota la lluna. Olorar la brisa del mar, un cafè curt o llarg sense mirar el rellotge.

Resituar idees, mirar cap a dins, cap a fora, estalviar energies, somiar...

Estira-ments

Estimats companys

Encara ressonen dins el meu cap les paraules d’alguns de vosaltres apostant cegament per la fidelitat del grup. Recordo perfectament la defensa abrandada dels companys que ens varem aplegar per sopar i poder parlar d’alguns temes urgents i absolutament confidencials. Sento, com si fos ahir, les afirmacions d’alguns de vosaltres dient: “jo posaria la mà al foc per tots i cadascun dels que estem en aquesta taula”.

Doncs no, estimats companys, els meus dubtes al respecte s’han esvaït un cop més, el pitjor dels presagis s’ha complert: hem estat traïts. El senyor Raúl González sap que dins el Consell de Direcció té molts enemics, que la gran majoria, per no dir tots els seus membres, li han posat data de caducitat, be, tots no, n’hi ha un que, no solament li ha dit que ell està en contra de la seva destitució, què és l’únic que està al seu favor , sinó que farà tot el que pugui per salvar-li el coll. És a dir, què ell és el bo de la pel·lícula i tots els demés, els dolents. El típic, topic i suat doble joc que salva el cul de qui el practica i rebenta el dels altres. El típic, topic i suat doble joc del qui canvia cromos per interès personal al dictat del “favor amb favor es paga”.

Tot això m’ho podria haver callat, és cert, però acostumo a pixar fora de test i estic fart de que em prenguin el pel, que juguin amb la meva persona i amb el meu temps. No estic disposat a treballar desinteressada i honradament i que per darrera m’omplin de merda. La persona a la que em refereix-ho ha de saber que, pot seguir comportant-se com vulgui (que no dubto que ho farà), però a mi no em tornarà a enganyar.

On hi ha llum, hi ha esperança

Fracàs escolar, fracàs familiar

És cert que el fracàs escolar va de baixa? És cert que ha pujat el nivell acadèmic entre els alumnes? És cert que tot el que aprova s’ho mereix? Ho dubto. Bé, més que dubtar-ho, estic segur que la resposta a les tres preguntes és no.

Sí la darrera decisió perquè un alumne passi de curs pertany al mestre, sí d’ ell depèn que l’alumne aprovi, vosaltres creieu sincerament que aquest sacrificat, desvalgut i desprotegit mestre es jugarà el físic suspenent a un alumne dels anomenats “conflictius”? Segurament que no. I més si tenim en compte que darrera un alumne difícil hi ha una família molt difícil i que no entendria que al seu fill se li negui un aprovat pel caprici d’un “mestre incompetent”. Hi ha alguna cosa més sagnant i més incomprensible per a un pare o una mare que dir-li que el seu fill/a no és tot lo bo que ells es pensen. Fracàs escolar és sinònim de fracàs familiar i això, la gran majoria de famílies no estan disposades ha acceptar-ho.

El mestre, mogut per un instint de supervivència, amaga el fracàs de l’alumne, el traspassa a un altre curs, se’l treu de sobre, pensant que, serà la pròpia societat, més endavant, la que s’encarregarà d’avaluar la capacitat i la preparació de l’individu. Perquè, pensa el mestre, m’he d’enfrontar jo a una situació d’alt risc sí la vida ja s’encarregarà de posar les coses al seu lloc?

Aprovar i fer passar de curs a alumnes “insuficients”, manté la integritat física de les persones, però no pot amagar el fracàs escolar, només l’ajorna.

Marcar el camí

Irregular

És lícit qualificar el joc del Primer equip del CE Europa d’irregular? És raonable qualificar la darrera campanya de desastrosa? És just carregar contra l’entrenador i demanar la seva destitució?

Segurament tant, com qualificar al propi Club, al Club en la seva totalitat, d’irregular. Tant com reconèixer que el CE Europa és un Club miracle dins la més estricta irregularitat social i esportiva. Tant increïble com que, amb tres-cents socis, la meitat jubilats, es pugui mantenir un equip a Tercera Divisió. Tant irregular i sorprenent com que empreses de la magnitud de Toshiba li donin suport econòmic i tant irregular com que persones sense cap interès personal, treballant durament, remant contra corrent i deixant-se la pell, estiguin posant ordre en un Club massa procliu al desànim.

Pati de moltes llums

Secret de confessió

Tommy va a confessar-se i diu al capellà:

-Beneeixi’m, pare, perquè he pecat: He estat amb una dona fàcil:

-Ets tu, Tommy?

-Sí, pare.

-Amb qui has estat, Tommy?

-M’estimaria més no dir-ho, pare.

-Era la Bridget?

-No, pare.

-Era la Colleen?

-No, pare.

-Era la Megan?

-No, pare.

-Bé, Tommy, resa quatre parenostres i quatre avemaries.

Quan Tommy surt, el seu amic Pat li pregunta com li ha anat.

-Fantàstic –diu Tommy-. M’han caigut quatre parenostres, quatre avemaries i tres grans pistes!