Qui no vol jugar i ha trencat la pilota perquè ningú pugui jugar?
diumenge, 21 de juny del 2009
Menjadors compulsius de carronya
En temps de crisi, i no em refereix-ho només a les de caràcter econòmic, és quan les persones es mostren en la seva exacta mesura. Quan la seva vàlua, la seva capacitat, però sobre tot quan la seva implicació i compromís, es fan evidents. Les crisis tenen la virtut de posar al descobert el millor i, també, el pitjor de l’esser humà i mostrar-lo en tota la seva cruesa. Així, persones que en període de calma passen més o menys desapercebudes per la seva laxitud i apatia, quan la situació es revolta i es necessita un augment d’intensitat i eficàcia, aquestes persones mostren clarament la seva incompetència, la seva manca d’identificació amb el projecte i la seva incapacitat per a fer front a una situació que els sobrepassa.
Un exemple que demostra aquesta particular conducta, el podem trobar en la situació que ha viscut el CE Europa en el darrer mes i en els canvis tan profunds que ha patit. Substituir l’entrenador del primer equip i donar la baixa al màxim responsable del futbol base i als seus col·laboradors més propers, no ha estat una decisió fàcil, més si es té en compte que no es perseguia un canvi de noms, sinó un canvi d’estructura, de projecte i de concepte general per a apropar al Club a una idea més transparent, eficaç i moderna del que ha de ser un model a imitar en el terreny esportiu i social.
És en aquest escenari de trasbals, de ruptura, de nervis, de molta feina i sobre tot de construcció, on aquestes conductes, abans exposades, s’identifiquen amb tota nitidesa. Persones amb càrrecs o sense, que no estan a l’alçada del que les circumstàncies demanen. Persones que s’amaguen i declinen les seves responsabilitats. Persones involucionistes, aterrides pels canvis i paralitzades pel pànic, incapaces de moure fitxa. Persones enfilades en torres de marfil, lluny de les trinxeres, sense embrutar-se les mans i reclamant cínicament la seva quota de protagonisme.
Però no contents amb aquesta actitud absent, adopten un paper destructiu contra tot allò que altres, amb molta dedicació, il·lusió i esforç, construeixen. Esdevenen, aleshores, voltors, depredadors insaciables, esperant el descuit de la mare per a abalançar-se sobre les cries desprotegides i acabar amb el seu incipient futur.
Com podeu identificar a aquestes persones? Fàcil, molt fàcil. Mireu les seves cares, mireu als seus ulls, acostumats a menjar carronya, hi veureu un interior (una ànima pels creients) profundament torturada i podrida.
dissabte, 20 de juny del 2009
Mai plou a gust de tothom
Festa de l'Escola del CE Europa
Dissabte, 20 de Juny de 2009
Avui s’havia de celebrar la festa de cloenda de l’Escola del CE Europa i el que són les coses (alguns en dirien Llei de Murphy): ha plogut. El cel no ha pogut contenir l’emoció i ha vessat llàgrimes d’aigua just en el moment que l’acte havia de començar. Festa suspesa i decepció entre els centenars de nenes i nens que, malgrat la inestabilitat del temps, s’havien acostat al Nou Sardenya, amb els seus familiars, per a rebre l’homenatge col·lectiu al que s’havien fet mereixedors durant tota la temporada. Festa suspesa encertadament, doncs, pluja i nens, nens i pluja, són dos elements difícils de conjugar i que comporta sempre un risc que és millor evitar. Decisió correcta dels responsables i un exemple més de seny i coherència en la ja llarga trajectòria d’aquesta escola modèlica.
Per un cop inesperat de sort, he tingut accés al parlament que havia d’obrir l’acte i que, desprès d’una curta però intensa negociació, he estat autoritzat a fer-lo públic. Aquest és el text:
Bon dia a tothom
Benvingudes i benvinguts a la festa de l’Escola del CE Europa. Una escola que, segurament, no és la millor escola de futbol del món, i no serà perquè no ho haguem intentat i vosaltres, tots vosaltres, n’heu estat els soferts testimonis. Però encara, i és d’obligat reconeixement, ens queda un llarg camí per recórrer.
Amb fred o amb calor, a les 8 o a les dues, amb ganes o sense, tots hem posat el nostre granet de sorra durant 26 llargues setmanes per apropar-nos a l’excel·lència. Però companys, i permeteu-me la familiaritat, aquest any, encara no ha sigut possible.
Certament no us podem prometre que el proper any ho aconseguirem, però el que si que us podem prometre i us prometem, que ho seguirem intentant fins el darrer alè. La nostra fi, el nostre objectiu és la Utopia, una utopia plena de nenes i nens feliços i no afluixarem en l’ intent.
Us preguntareu perquè us parlo d’utopia dins un marc cada cop menys utòpic i resultadista, doncs justament perquè en el CE Europa seguim creient en ella i en fem bandera.
Arribat fins aquí, permeteu-me que faci una mica de pedagogia i us estalviï la pertinent consulta. Diu el diccionari de la Llengua Catalana per definir la paraula UTOPIA, la utopia és: la concepció imaginària d’una societat ideal.
Estareu d’acord amb mi que és una bona definició, una excel·lent definició i un immillorable objectiu pel que mereix la pena esforçar-se.
Quan el Xavi, perdó, quan el senyor Xavi Lucas, em va proposar de presentar i conduir aquest acte, per convencem em va dir: no hauràs de fer pràcticament res, només unes paraules de benvinguda al principi. Podràs dir el que vulguis, però això sí, diguis el que diguis que et surti del cor.
El resultat? que he estat tres dies amb una hemorràgia imparable. Tot em sortia del cor. Tot em brollava sense aturador. Fins que vaig aconseguir posar ordre i trobar aquell fil invisible que et connecta amb que vols dir.
I el que vull dir és senzillament que, per la meva responsabilitat dins el Club he tingut el privilegi d’estar molt a prop del funcionament de l’escola i els seus principals protagonistes i això, creieu-me, ha estat una de les experiències més gratificants i satisfactòries d’aquest món del futbol, a vegades tan dur, injust i desagraït.
Veure la cara expectant dels nens i les nenes quan arriben al camp, copsar el seu neguit abans de començar els partits, la seva joia al fer un gol o una passada de gol, les seves celebracions extraordinàries. El nerviosisme dels pares i mares a la grada, -alguns cops excessiu nerviosisme-. Els avis embadalits imaginant el futur dels seus nets. Un futur que, segurament, va massa de pressa. La son dels monitors, a les 8 del matí, en el seu particular after hours del Nou Sardenya, quan els seus companys de generació estan tancant els bars del carrer Aribau. L’esforç i el compromís d’uns joves vocacionals que són un dels grans actius de la nostra escola.
Per tots aquests moments impagables. Per a tots els nens i nenes, per a tots els pares i mares i avis i avies i familiars en general, per a tots els monitors i els seus responsables que ho són i molt. Per a tots el reconeixement del nostre Club.
En fi, he volgut fugir del tòpics i he acabat fent-ne apologia, quan en realitat, volia parlar-vos només de la utopia. En benefici d’aquesta utopia espero que tots aquestes noies i nois arribin a pensar algun dia, que un altre món és possible. Nosaltres des del CE Europa, des de la nostra petita quota d’influència farem l’impossible perquè s’ho creguin. Esperem, sincerament, comptar amb la vostra imprescindible complicitat.
He volgut deixar pel final una recomanació que m’han fet aquest mateix matí: no t’oblidis de fer esment del presi i de les autoritats assistents.
I com que soc ben manat i acostumo a fer cas de les recomanacions sobre tot sí són oportunes, i aquesta ho és, dic:
Senyor president Guils de Bode, senyors directius, autoritats competents; avui no és el vostre dia, avui vosaltres no sou els protagonistes, haureu d’esperar una altra ocasió. Avui és la festa d’aquests centenars de nenes i nens que tenim al darrera i us convido a gaudir amb ells d’aquest dia tan especial, a gaudir amb, els que amb tota seguretat, seran el vostre relleu en un futur utòpic.
Moltes gràcies a tots per estar aquí i no a un altre lloc i que comenci la festa.
Visc a el CE Europa, us ho juro.
divendres, 19 de juny del 2009
I walked with a Zombie (1943)
Yo anduve con un zombie
Clàssic entre els clàssics d’un director, Jacques Tourneur, que va tocar tots els gèneres amb una especial sensibilitat i força èxit.
Pel·lícula ambientada a les Antilles, aprofundeix el mite dels morts vivents a través dels ulls d’una infermera occidental descreguda i escèptica que acaba fascinada per la màgia i l’espiritualitat d’aquesta cultura ancestral.
Un film de terror inquietant en la seva forma, però sobre tot, en el seu fons abismal i que neguiteja i incomoda a parts iguals.
L’esplèndid blanc i negre, el calypso omnipresent, els ulls de Darby Jones i un romanticisme malaltís abocat al desastre, són alguns dels trets més rellevants d’una història per a no dormir, o sí més no, dormir malament.
Les malediccions poderoses
El pensament màgic, una etapa ineludible del desenvolupament psíquic, no necessàriament desapareix amb la maduresa. Ens hi retrobem quan, per exemple, ens sentim estranyament culpables per la mort de persones que odiàvem profundament: com si els nostres desitjos haguessin estat armes veritablement ofensives. Però creure que les malediccions o les benediccions influeixen en l’existència d’aquells a qui les dirigim també forma part del pensament màgic. Sens dubte, les paraules tenen un efecte gairebé material, ja que poden impactar, ferir o reconfortar. Però només els déus són capaços de crear universos amb el poder de la paraula, i això si ets creient, si no ningú n’és capaç.
dijous, 18 de juny del 2009
Les mares també follen
Amb aquesta afirmació vull rebatre una idea reduccionista per la que una dona ho deixa de ser per a convertir-se només en mare quan té un fill. Negant-li , per aquesta condició, qualsevol altre aspecte i/o comportament que no estigui relacionat única i exclusivament amb la maternitat. La dona és, en primer lloc dona, i justament per aquesta circumstància, pot ser mare i mai a l’inrevés. La complexitat de les dones, la seva riquesa, la seva amplitud i profunditat no pot, en cap cas, estar subjecta a la simplificació. La dona mare té vida pròpia més enllà del fet circumstancial de la maternitat i per tant, té les mateixes necessitats, inquietuds i estímuls que qualsevol esser vivent. La maternitat no pot convertir-se en el tret definitori i excloent per a unes persones que treballen, es relacionen, es diverteixen i també, de tant en tant, follen.
dimecres, 17 de juny del 2009
On és Saviola?
El Real Madrid es políticament del PP, religiosament cristià(no) i moralment una KK.
Que es podia esperar tenint un president que és com el “ratoncito Pérez” que quan se’t cau una dent (perds una lliga) et porta un “regal”.
No és per a justificar-ho, però amb una grada cridant durant tota la temporada passada: roben, roben, roben...El senyor Florentino no ha tingut més remei que fer cas a la parròquia i llançar-se a un espoli del mercat.
La grada és sobirana. Tot, sempre que no el treguin de les seves “casillas” i torni a dimitir. Experiència no li en falta.
Acte de desgravi
La poesia i, més concretament la poesia de Josep Carner, ha estat motiu de rebuig en les darreres proves de selectivitat. Per això, des de la meva modesta finestra, vull trencar una llança en favor, no només d’en Carner, sinó de la poesia en general i reivindicar la seva vigència i destacar el seu paper absolutament necessari per al desenvolupament de l’esperit.
UNITAT
En el més llarg viatge ens acompanya
la llinda vella del portal.
Ella invisiblement, en terra estranya,
jutja, afaiçona el termenal.
Llisca a l’intent de l’última besada
un plor d’infant que sobreviu,
i la mateixa mort és enllaçada
a la por primera del niu.
L’afany, de bella, imprevisible cursa,
quan tot just mesura el planell,
va replegant-se en àmbit que s’escurça,
com fil estirat pel cabdell.
I bé caldrà que un dia, fi del nombre,
jo sigui cert i definit.
I finalment, sota el gran mur de l’ombra,
erm de senyals, em collirà l’oblit.
dimarts, 16 de juny del 2009
El gall i la mostela
Una mostela va atrapar a un gall i volia tenir una bona raó per menjar-se’l.
La primera acusació fou la de molestar als homes i destorbar el seu son amb els càntics nocturns. Es defensà el gall tot dient: ho faig per advertir-los que han de començar els seus treballs diaris.
Aleshores la mostela va cercar una segona acusació: que maltractava a la Naturalesa per buscar com a novies inclús a la seva mare i a les seves germanes. El gall va respondre que amb aquesta pràctica afavoria als seus amos, perquè així les gallines posaven més ous.
-- ¡ Vaja – va exclamar la mostela --, veig que tens respostes per a tot, però no per això penso quedar-me en dejú! – i se’l va cruspir.
Al pervers decidit a agredir, no l’atura cap classe de raons.
Per a l'Arturo amb tota la meva estimació.
La Montse ho té clar
Els organismes oficials, l’administració, té una obsessiva fixació pels alts càrrecs. Qualsevol departament, qualsevol àrea ha d’estar encapçalada per un nom de renom, per una persona que, independentment de la seva vàlua professional, sigui mediàtica o bé políticament afí. Tant se val que l’individu en qüestió tingui mancances evidents, desconegui el terreny en el que s’haurà de moure i que entengui el seu nomenament com una simple plataforma per a la seva escalada mediàtica i/o el seu currículum professional, sense importar-li cap aspecte pel que, teòricament, se l’ha contractat. En aquests càrrecs, en aquests noms, no s’escatimaran recursos econòmics encara que aquests siguin limitats i en alguns casos, escassos. En canvi, per a equilibrar, aquests mateixos recursos seran negats, retallats i desviats de tot aquell personal que, a la pràctica, haurà de fer funcionar el departament. Així se li discutiran 100 euros a una persona que en cobra 800 per 50 hores setmanals i no es tindrà cap reserva en oferir-li 3000 euros a un alt càrrec per a una feina indefinida, inefectiva i innecessària.
La feina la fa la gent que treballa. La gent que treballa estarà contenta si se la valora en la seva justa mesura. La gent que treballa, i no ho fa únicament per diners, mereix ser justament retribuïda.
Els alts càrrecs, per ambició personal, per decisió política o per circumstàncies conjunturals, ens acabaran deixant per a buscar el seu espai, cada cop més a prop del sol. Que no ens deixin enlluernats i un departament desestructurat, desmotivat, mal pagat i amb signes irreversibles d’esgotament.
Tinc raó Montse?
dilluns, 15 de juny del 2009
Euronexe
El passat dissabte el CE Europa va disputar un dels millors partits de la seva dilatada història. El va disputar i el va guanyar amb un resultat que costarà d’oblidar. Un resultat que quedarà gravat als caps i als cors dels que varen tenir el privilegi de viure’l en directe. Una experiència vital que sí bé, no canviarà les seves vides, els hi donarà unes perspectives noves i més amples.
Fruit de la col·laboració amb la Fundació Nexe, a les 5 de la tarda s’obria la porta del Nou Sardenya a una significativa representació d’integrants d’aquesta fundació germana per a dur a terme una sèrie d’activitats lúdiques entre components de les dues entitats. La tarda va ser una festa. Una festa de la diversitat i de la diferència des de la més profunda i sincera de les sensibilitats.
Una tarda especial per a persones especials i compartida per persones especials. Una tarda de jocs entre amics, d’aigua elemental, de rialles espontànies, de gespa bullint, de fotos tendres i divertides, de carreres vertiginoses, d’emocions a flor de pell, d’aprenentatges i descobertes. Una tarda única que esperem es repeteix i a la que ja no voldrem renunciar.
Aquella tarda del 13 de Juny jo hi vaig ser i no ho oblidaré mai.
Mama, perquè no em dic Xavi Pascual?
Francament t’ho podies haver pensat abans. Senzillament podies haver estat més hàbil en l’elecció de parella i en lloc de fer-t’ho amb el senyor Gràcia, t’ho podies, pel mateix preu, haver-t’ho muntat amb el senyor Pascual. Quina dèria en batejar-me José Luis en memòria de no sé quin avantpassat caspós del que no quedava ni el record. Amb aquest nom on volies que anés? Quin esdevenidor m’esperava? A que cony podia aspirar sinó era la de fer-me col·lega del senyor Nilfisk. Perquè no se’t va ocórrer dir-me Xavi? Tan difícil era? Amb un pare de cognom Pascual i amb el nom de Xavi m’hagués pogut menjar el món. Podria haver estat entrenador de Handbol al Barça, entrenador de Basquet al Barça i fins i tot, director de Toshiba.
Quina poca vista mama! La vas cagar estrepitosament i ara m’arrossego donant tombs i ocupant llocs de misèria per uns camins sense futur.
Espero poder-t’ho perdonar algun dia i mentre arriba, t’enviaré un ciri, un ciri Pascual perquè facis penitència.
diumenge, 14 de juny del 2009
Podria haver estat el paradís
Déu s’apareix a Adam i Eva al paradís i anuncia que té dos dons, un per a cadascun, i que voldria que decidissin quin do es queden l’un i l’altre. Els diu:
-El primer do és la capacitat de pixar dret.
Impulsivament, Adam crida:
-Pixar dret? Òndia! Això deu ser fantàstic! Jo vull aquest.
-D’acord –diu Déu-. Aquest és per a tu, Adam. Eva, tu et quedes l’altre: els orgasmes múltiples.
dissabte, 13 de juny del 2009
El pensament màgic
No s’ha de confondre pensar de manera positiva amb fer màgia. Aquesta és una creença irracional heretada de la nostra infantesa, una il·lusió que ens fa creure que som poderosos. “Si no has aconseguit el que volies és perquè no t’hi has concentrat de ple ni ho has positivat prou. I si encara estàs sol/a és perquè et negues a demanar que els altres t’aportin amor”. Això m’ho explicava una vella amiga acostumada a fer sessions de pensament col·lectiu, que li aporten moltes coses positives, segons diu. Fins i tot intenta posar en pràctica els coneixements dels seus mestres a l’hora d’aparcar el cotxe. “Has de visualitzar un lloc i concentrar-te amb totes les teves forces en la idea que aquest lloc lliure existeix i que està destinat a tu”, rumiava enmig del trànsit. La meva amiga creu que està aplicant els coneixements de la psicologia positiva, però en realitat s’està introduint en l’univers del pensament màgic. Això mateix li ho diria qualsevol expert en la matèria, com ara Sigmund Freud. El pensament màgic és, segons Freud, la manera de pensament privilegiat que tenen els nens petits. Com que són incapaços de distingir entre els somnis, les coses reals i les coses imaginàries, s’imaginen que voler i poder és el mateix, i que els seus desitjos són poderosos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)