Solaritzat
dijous, 9 d’abril del 2009
A freud de saldo
Un terapeuta pregunta al seu pacient com li va anar la visita a la seva mare.
-No va anar gens bé –diu el pacient. Vaig tenir un lapsus freudià terrible.
-De veritat? –diu el terapeuta-. Què va dir?
-El que volia dir és “si us plau, passa’m la sal”, però el que vaig dir va ser “Bruixa!, m’has destrossat la vida!”
Un terapeuta pregunta al seu pacient com li va anar la visita a la seva mare.
-No va anar gens bé –diu el pacient. Vaig tenir un lapsus freudià terrible.
-De veritat? –diu el terapeuta-. Què va dir?
-El que volia dir és “si us plau, passa’m la sal”, però el que vaig dir va ser “Bruixa!, m’has destrossat la vida!”
dimecres, 8 d’abril del 2009
Oposició al cub
El Govern català sembla haver trobat la solució als seus mals, als seus, i als de qualsevol govern civilitzat. Sí la contestació, la fiscalització de la seva gestió prové de la oposició de torn, perquè no desactivar-la? Perquè no deixar-la sense arguments ni iniciativa?. Com? Molt fàcil, exercint l’oposició des de dins del mateix Govern. I en això la Generalitat ha quadrat el cercle, o per a ser més exactes, el triangle. Amb una coalició de tres partits sempre es pot alternar qui fa de bo i qui fa de dolent depenent del cas i a torns rotatius per a no provocar desgast. Hàbils molt hàbils aquests manaires.
Quin paper li queda a l’oposició externa, sí qualsevol retret que se li pugui fer al Govern, es planteja des del mateix govern? Potser fer d’oposició de la mateixa oposició i així arribar algun dia a manar que, en definitiva, és el que vol tota oposició. Oposar-se per sistema per acabar controlant el sistema.
El Govern català sembla haver trobat la solució als seus mals, als seus, i als de qualsevol govern civilitzat. Sí la contestació, la fiscalització de la seva gestió prové de la oposició de torn, perquè no desactivar-la? Perquè no deixar-la sense arguments ni iniciativa?. Com? Molt fàcil, exercint l’oposició des de dins del mateix Govern. I en això la Generalitat ha quadrat el cercle, o per a ser més exactes, el triangle. Amb una coalició de tres partits sempre es pot alternar qui fa de bo i qui fa de dolent depenent del cas i a torns rotatius per a no provocar desgast. Hàbils molt hàbils aquests manaires.
Quin paper li queda a l’oposició externa, sí qualsevol retret que se li pugui fer al Govern, es planteja des del mateix govern? Potser fer d’oposició de la mateixa oposició i així arribar algun dia a manar que, en definitiva, és el que vol tota oposició. Oposar-se per sistema per acabar controlant el sistema.
dimarts, 7 d’abril del 2009
L’estat de l’erecció
No puc estar més d’acord amb Albert Rivera, president de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, quan, en unes recents declaracions a la premsa, afirma estar en contra de les seleccions nacionals, òbviament, només de les catalanes. Doncs sí senyor Rivera, encara que sembli estrany i sense que serveixi de precedent jo també hi estic totalment en sintonia amb el seu rebuig. Catalunya no necessita seleccions, ni les necessita ni falta que li fan. El que Catalunya necessita i urgentment és un Estat, ser un Estat. Convertir-se, finalment, en un Estat sobirà. En allò que sembla ha de ser un dret per a tothom menys per a nosaltres.
No adormim la consciència pel fet de tenir unes seleccions d’envelat per anar a ballar el dia de la festa major. Volem un Estat, primer un Estat i després, després ja veurem si volem seleccions o ereccions, sí volem anar als estadis o passar-nos el dia follant. Ho decidirem nosaltres i ningú més que nosaltres i jugarem contra qui ens surti dels ovaris o dels collons.
No puc estar més d’acord amb Albert Rivera, president de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, quan, en unes recents declaracions a la premsa, afirma estar en contra de les seleccions nacionals, òbviament, només de les catalanes. Doncs sí senyor Rivera, encara que sembli estrany i sense que serveixi de precedent jo també hi estic totalment en sintonia amb el seu rebuig. Catalunya no necessita seleccions, ni les necessita ni falta que li fan. El que Catalunya necessita i urgentment és un Estat, ser un Estat. Convertir-se, finalment, en un Estat sobirà. En allò que sembla ha de ser un dret per a tothom menys per a nosaltres.
No adormim la consciència pel fet de tenir unes seleccions d’envelat per anar a ballar el dia de la festa major. Volem un Estat, primer un Estat i després, després ja veurem si volem seleccions o ereccions, sí volem anar als estadis o passar-nos el dia follant. Ho decidirem nosaltres i ningú més que nosaltres i jugarem contra qui ens surti dels ovaris o dels collons.
dilluns, 6 d’abril del 2009
A plenitud,
per a tots els que ahir van plorar
I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.
Miquel Martí i Pol
per a tots els que ahir van plorar
I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.
Miquel Martí i Pol
diumenge, 5 d’abril del 2009
El final del principi
Per caure s’hi havia d’estar a dalt i nosaltres hi hem estat i no tinc cap dubte que, molt aviat, hi tornarem a ser-hi. A algú li havia de tocar i aquest cop hem sigut nosaltres els tristament designats. Les matemàtiques i la justícia són disciplines molt allunyades en el seu sentit més profund i a voltes oposades. Per números, i això és irrefutable, hem perdut una categoria, però no la categoria. Per justícia, treball, cor, implicació i compromís l’hauríem d’haver mantingut sobrerament. Però les coses van així i el que hauria de ser, poques vegades coincideix amb el que realment succeeix. No us mortifiqueu, no li doneu més voltes, heu estat, hem estat un digníssim equip de Divisió d’Honor i ningú ens podrà posar la més mínima objecció.
Traiem pit i aixequem el cap, molts clubs voldrien ser com nosaltres, estar en la nostra pell; moltes persones es conformarien en ser una pàl·lida ombra del que som i representem.
Estem tocats, certament, perquè el sentiment és molt profund i l’estimació molt gran. La nit serà llarga, serà dura i ens visitaran les ombres. Però demà tornarà a sortir el sol i tornarem a començar. La vida segueix per a plantejar nous objectius, nous reptes que ens rescabalin dels mals moments.
Teniu el meu reconeixement, la meva estima, la meva admiració. Permeteu-me que vesi llàgrimes d’emoció i deixeu-me, ni que sigui per un instant, formar part d’aquest equip del que em sento profundament orgullós.
Sabem caure, però el que fem millor és aixecar-nos. Que ningú ho dubti.
Per caure s’hi havia d’estar a dalt i nosaltres hi hem estat i no tinc cap dubte que, molt aviat, hi tornarem a ser-hi. A algú li havia de tocar i aquest cop hem sigut nosaltres els tristament designats. Les matemàtiques i la justícia són disciplines molt allunyades en el seu sentit més profund i a voltes oposades. Per números, i això és irrefutable, hem perdut una categoria, però no la categoria. Per justícia, treball, cor, implicació i compromís l’hauríem d’haver mantingut sobrerament. Però les coses van així i el que hauria de ser, poques vegades coincideix amb el que realment succeeix. No us mortifiqueu, no li doneu més voltes, heu estat, hem estat un digníssim equip de Divisió d’Honor i ningú ens podrà posar la més mínima objecció.
Traiem pit i aixequem el cap, molts clubs voldrien ser com nosaltres, estar en la nostra pell; moltes persones es conformarien en ser una pàl·lida ombra del que som i representem.
Estem tocats, certament, perquè el sentiment és molt profund i l’estimació molt gran. La nit serà llarga, serà dura i ens visitaran les ombres. Però demà tornarà a sortir el sol i tornarem a començar. La vida segueix per a plantejar nous objectius, nous reptes que ens rescabalin dels mals moments.
Teniu el meu reconeixement, la meva estima, la meva admiració. Permeteu-me que vesi llàgrimes d’emoció i deixeu-me, ni que sigui per un instant, formar part d’aquest equip del que em sento profundament orgullós.
Sabem caure, però el que fem millor és aixecar-nos. Que ningú ho dubti.
Un líder corcat
Europa C 5 – Sants 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Hi ha un efecte pitjor que el virus FIFA i és el virus de la supèrbia. El Sants anava convençut, al Nou Sardenya, que posaria punt i final a aquesta Lliga, que la liquidaria sense despentinar-se. Estava tan segur de la seva victòria que no han estat capaços de pair la derrota. Una derrota contundent, tant pel que fa al resultat com al joc, on un Europa molt superior ha escombrat en 90 minuts a un Sants inconsistent, incapaç i amb un discurs futbolístic dictat per la impotència. L’equip visitant ha estat víctima de la seva pròpia prepotència i d’una ansietat mal gestionada que l’ha dut, indefectiblement, a un dels fracassos més sonats i sense pal·liatius dels darrers anys.
El Sants havia dissenyat en el seu imaginari, un escenari perfecte: derrotar al seu rival directe a domicili i sentenciar el títol a falta de cinc jornades pel final. Per això, s’ha fet acompanyar per un estol de peregrins cridaires i enervats, una corrua d’excitats “hooligans” disposats a fer molt de soroll i, evidentment, a celebrar una victòria més que segura. El soroll neutre de timbals i càntics s’ha anat transformant, a mesura que el partit anava avançant, en agressivitat i insults. L’eufòria inconscient i agosarada dels seguidors visitants, ha derivat en nerviosisme i impotència primer, per acabar en una profunda decepció final. Tots els càntics han acabat en silenci, tots els crits en afonia. Tota la il·lusió per la finestra, tota la frustració en un sac molt feixuc que se’ls hi farà molt pesat en el seu retorn a casa.
Un cop molt dur, potser, fins i tot, un punt d’inflexió per a rellançar una lliga que encara està molt viva i on s’ha demostrat que, avui per avui, l’Europa és molt millor equip que un Sants llepat amb tremolors a les cames i plom a les ales.
La fusta amb la que està feta el Sants i que l’ha mantingut surant, miraculosament durant tot aquest temps, comença a tenir corc. Avui se li han descobert 5 magnífics forats i tot fa pensar que la cosa pot anar a més. I ja se sap que la fusta corcada té els dies comptats, acaba per desfer-se i no serveix ni per a fer serradures.
La fusta de l’Europa,en canvi, és de primera qualitat, té un tractament adequat contra les inclemències i els seus taulers han crescut de les adversitats. És fusta forta, noble, dimensionalment estable, amb una densitat precisa, ignifuga, sòlida i apta tant per a interiors com per a exteriors. Una fusta, en definitiva, per a fer els millors vaixells que arribin als millors ports.
L’Europa li ha fet la Pasqua al Sants i ha avançat el seu particular dissabte de Glòria amb una actuació sublim que costarà molt d’oblidar. Bé, jo no penso oblidar-la mai.
Europa C 5 – Sants 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Hi ha un efecte pitjor que el virus FIFA i és el virus de la supèrbia. El Sants anava convençut, al Nou Sardenya, que posaria punt i final a aquesta Lliga, que la liquidaria sense despentinar-se. Estava tan segur de la seva victòria que no han estat capaços de pair la derrota. Una derrota contundent, tant pel que fa al resultat com al joc, on un Europa molt superior ha escombrat en 90 minuts a un Sants inconsistent, incapaç i amb un discurs futbolístic dictat per la impotència. L’equip visitant ha estat víctima de la seva pròpia prepotència i d’una ansietat mal gestionada que l’ha dut, indefectiblement, a un dels fracassos més sonats i sense pal·liatius dels darrers anys.
El Sants havia dissenyat en el seu imaginari, un escenari perfecte: derrotar al seu rival directe a domicili i sentenciar el títol a falta de cinc jornades pel final. Per això, s’ha fet acompanyar per un estol de peregrins cridaires i enervats, una corrua d’excitats “hooligans” disposats a fer molt de soroll i, evidentment, a celebrar una victòria més que segura. El soroll neutre de timbals i càntics s’ha anat transformant, a mesura que el partit anava avançant, en agressivitat i insults. L’eufòria inconscient i agosarada dels seguidors visitants, ha derivat en nerviosisme i impotència primer, per acabar en una profunda decepció final. Tots els càntics han acabat en silenci, tots els crits en afonia. Tota la il·lusió per la finestra, tota la frustració en un sac molt feixuc que se’ls hi farà molt pesat en el seu retorn a casa.
Un cop molt dur, potser, fins i tot, un punt d’inflexió per a rellançar una lliga que encara està molt viva i on s’ha demostrat que, avui per avui, l’Europa és molt millor equip que un Sants llepat amb tremolors a les cames i plom a les ales.
La fusta amb la que està feta el Sants i que l’ha mantingut surant, miraculosament durant tot aquest temps, comença a tenir corc. Avui se li han descobert 5 magnífics forats i tot fa pensar que la cosa pot anar a més. I ja se sap que la fusta corcada té els dies comptats, acaba per desfer-se i no serveix ni per a fer serradures.
La fusta de l’Europa,en canvi, és de primera qualitat, té un tractament adequat contra les inclemències i els seus taulers han crescut de les adversitats. És fusta forta, noble, dimensionalment estable, amb una densitat precisa, ignifuga, sòlida i apta tant per a interiors com per a exteriors. Una fusta, en definitiva, per a fer els millors vaixells que arribin als millors ports.
L’Europa li ha fet la Pasqua al Sants i ha avançat el seu particular dissabte de Glòria amb una actuació sublim que costarà molt d’oblidar. Bé, jo no penso oblidar-la mai.
dissabte, 4 d’abril del 2009
No em vinguis amb històries
La croada contra Pere el Gran
Per tal d’anorrear un adversari tan temible com era Pere el Gran, el Papa Martí IV, que l’havia excomunicat quan conquerí Sicília, va donar els seus reialmes a Carles de Valois, fill del rei de França Felip III l’Ardit, i va fer predicar contra ell una croada per tota la Cristiandat. Catalunya fou envaïda (1285). Però l’heroica resistència de Girona, que va deturar davant dels seus murs l’exèrcit croat; la pesta que va delmar-lo; les victòries navals de Ramon Marquet i Berenguer Mallol, i l’arribada victoriosa de l’estol del gran almirall Roger de Llúria, que havia vençut a Itàlia els estols angevins i s’havia fet senyor de la mar, van obligar els francesos a la retirada, i les desferres de l’exèrcit croat van repassar el Pirineu. Al coll de Panissars els almogàvers i les gents de Roger de Llúria van fer un gran carnatge damunt els fugitius i van recollir un immens botí. El rei de França va morir en arribar a Perpinyà.
Roger de Llúria, de naixement Rogero de Loria, era originari de Calàbria i va arribar a Catalunya amb el seguici de la reina Constança de Sicília quan aquesta es va casar amb Pere el Gran. Des d’aleshores va servir a la corona catalano-aragonesa.
Ens cal saber una mica d’història per argumentar, ajustadament, el nostre present. Quan el senyor Sánchez Llibre reivindica la catalanitat del club que presideix i ho explica per l’origen dels colors blanc i blau, que eren els colors de Roger de Llúria, i ho fa en contraposició dels colors del Barça, que són els colors d’un cantó de Suïssa. Amb aquest pobre i inexacte argument el senyor Sánchez Llibre ens vol venir a dir que l’Espanyol té un pedigrí més català que no pas el Barça.
Senyor Sánchez Llibre, tant el senyor Gamper com el senyor Llúria no són d’origen català, però si que és cert que Catalunya, des de sempre, ha estat una terra d’acollida on tothom que ha volgut s’ha pogut integrar sense cap problema. I la catalanitat no depèn d’uns colors sinó de la predisposició, de la voluntat i dels fets. No n’hi ha prou amb argumentar falsedats, cal, simplement, demostrar-ho.
La croada contra Pere el Gran
Per tal d’anorrear un adversari tan temible com era Pere el Gran, el Papa Martí IV, que l’havia excomunicat quan conquerí Sicília, va donar els seus reialmes a Carles de Valois, fill del rei de França Felip III l’Ardit, i va fer predicar contra ell una croada per tota la Cristiandat. Catalunya fou envaïda (1285). Però l’heroica resistència de Girona, que va deturar davant dels seus murs l’exèrcit croat; la pesta que va delmar-lo; les victòries navals de Ramon Marquet i Berenguer Mallol, i l’arribada victoriosa de l’estol del gran almirall Roger de Llúria, que havia vençut a Itàlia els estols angevins i s’havia fet senyor de la mar, van obligar els francesos a la retirada, i les desferres de l’exèrcit croat van repassar el Pirineu. Al coll de Panissars els almogàvers i les gents de Roger de Llúria van fer un gran carnatge damunt els fugitius i van recollir un immens botí. El rei de França va morir en arribar a Perpinyà.
Roger de Llúria, de naixement Rogero de Loria, era originari de Calàbria i va arribar a Catalunya amb el seguici de la reina Constança de Sicília quan aquesta es va casar amb Pere el Gran. Des d’aleshores va servir a la corona catalano-aragonesa.
Ens cal saber una mica d’història per argumentar, ajustadament, el nostre present. Quan el senyor Sánchez Llibre reivindica la catalanitat del club que presideix i ho explica per l’origen dels colors blanc i blau, que eren els colors de Roger de Llúria, i ho fa en contraposició dels colors del Barça, que són els colors d’un cantó de Suïssa. Amb aquest pobre i inexacte argument el senyor Sánchez Llibre ens vol venir a dir que l’Espanyol té un pedigrí més català que no pas el Barça.
Senyor Sánchez Llibre, tant el senyor Gamper com el senyor Llúria no són d’origen català, però si que és cert que Catalunya, des de sempre, ha estat una terra d’acollida on tothom que ha volgut s’ha pogut integrar sense cap problema. I la catalanitat no depèn d’uns colors sinó de la predisposició, de la voluntat i dels fets. No n’hi ha prou amb argumentar falsedats, cal, simplement, demostrar-ho.
divendres, 3 d’abril del 2009
3
Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevol
gest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s’adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és un adàgio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
del teu record que sempre m’acompanya,
i només jugo a viure per no perdre’t.
Miquel Martí i Pol
Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevol
gest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s’adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és un adàgio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
del teu record que sempre m’acompanya,
i només jugo a viure per no perdre’t.
Miquel Martí i Pol
dijous, 2 d’abril del 2009
Sí et pots dir Polvorosa, perquè dir-se Martínez?Desconec sí el nom d’aquesta actriu és el seu nom real o bé és un nom artístic.
En el primer cas, planyo a la noia per la quantitat i, segurament, poca qualitat dels comentaris, entre ells aquest, a la que haurà estat sotmesa al llarg de la seva curta vida. Ha de ser molt dur dir-se Ana Polvorosa i sobreviure.
En el segon cas, és a dir, sí és un nom artístic, no deixa de ser tota una declaració de principis, un subratllat absolutament gràfic i una proposta d’intencions difícil d’obviar. Posar-se o auto definir-se com Ana Polvorosa és d’una gosadia , d’una contundència digne d’admiració i un enorme estímul per a la imaginació.
La pel·lícula no sé que tal és i com funcionarà, però no em negareu que el reclam és esplèndid.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)