dissabte, 14 de febrer del 2009
divendres, 13 de febrer del 2009
Suma i segueix
Serem més grans, serem més forts, en la mesura que tots treballem en la mateixa direcció. Que siguem una suma de voluntats: que el teu objectiu sigui el meu objectiu per avançar plegats. Tots serem, si cadascú de nosaltres està per la feina i, sí tu no ho estàs o decideixes no estar-hi, ens en ressentirem. Sumem més enllà de les nostres particularitats i discrepàncies, sumem perquè no hi ha cap altra manera d’assolir l’excel·lència. Sumem des de les nostres debilitats per esdevenir definitivament invencibles.
Serem més grans, serem més forts, en la mesura que tots treballem en la mateixa direcció. Que siguem una suma de voluntats: que el teu objectiu sigui el meu objectiu per avançar plegats. Tots serem, si cadascú de nosaltres està per la feina i, sí tu no ho estàs o decideixes no estar-hi, ens en ressentirem. Sumem més enllà de les nostres particularitats i discrepàncies, sumem perquè no hi ha cap altra manera d’assolir l’excel·lència. Sumem des de les nostres debilitats per esdevenir definitivament invencibles.
La debilitat del fort
Tots els guerrers de la llum han tingut por d’entrar en un combat.
Tots els guerrers de la llum han traït i han dit mentides en el passat.
Tots els guerrers de la llum han recorregut un camí que no era el seu.
Tots els guerrers de la llum han sofert per coses que no tenien importància.
Tots els guerrers de la llum han pensat que no eren guerrers de la llum.
Tots els guerrers de la llum han faltat a les seves obligacions morals i ètiques.
Tots els guerrers de la llum han dit que sí quan volien dir que no.
Tots els guerrers de la llum han fet mal a persones que estimaven.
Per això són guerrers de la llum; perquè han passat per tot això i no han perdut l’esperança de ser millors algun dia.
Tots els guerrers de la llum han tingut por d’entrar en un combat.
Tots els guerrers de la llum han traït i han dit mentides en el passat.
Tots els guerrers de la llum han recorregut un camí que no era el seu.
Tots els guerrers de la llum han sofert per coses que no tenien importància.
Tots els guerrers de la llum han pensat que no eren guerrers de la llum.
Tots els guerrers de la llum han faltat a les seves obligacions morals i ètiques.
Tots els guerrers de la llum han dit que sí quan volien dir que no.
Tots els guerrers de la llum han fet mal a persones que estimaven.
Per això són guerrers de la llum; perquè han passat per tot això i no han perdut l’esperança de ser millors algun dia.
dijous, 12 de febrer del 2009
Deixem de fer el mono
La teoria del creacionisme és un corrent de pensament, contrari a l’evolució, i que ens vol fer creure que les persones i les coses apareixen del no res; això sí, la vesteixen amb alguna pinzellada científica per donar-li més transcendència.
El creacionisme en el món que coneixem no existeix. No existeix a l’hora de “crear” persones, com tampoc existeixen els Déus capaços de crear, sinó és partint d’elements anteriorment consolidats o preparats per ser consolidats.
L’evolució ens diu que només aquells individus avantatjats i amb capacitat d’adaptació sobreviuran, millorant l’espècie i el seu entorn. Tot el que succeeix en el present té una base anterior, un nexe, un cordó umbilical que l’uneix al passat.
Tanmateix com és possible que essers aparentment poc dotats se’n surtin? Senzillament, perquè l’esser humà s’ha humanitzat. La pròpia evolució l’ha dut a un estadi menys cruel i ha aconseguit generar escenaris on individus menys preparats puguin burlar la selecció natural de l’espècie.
Les religions, les guerres són aspectes tribals, característiques d’una animalitat molt interioritzada i que l’evolució s’haurà d’encarregar de fer desaparèixer. Quan més ens allunyem dels nostres orígens, tan aviat com aconseguim superar la irracionalitat que ens mena, esdevindrem humans amb totes les conseqüències i tots els avantatges.
No hem de témer pel futur. La por pel que ha de venir és propi d’essers involucionistes que no haurien volgut mai baixar dels arbres ni sortir de les coves.
La teoria del creacionisme és un corrent de pensament, contrari a l’evolució, i que ens vol fer creure que les persones i les coses apareixen del no res; això sí, la vesteixen amb alguna pinzellada científica per donar-li més transcendència.
El creacionisme en el món que coneixem no existeix. No existeix a l’hora de “crear” persones, com tampoc existeixen els Déus capaços de crear, sinó és partint d’elements anteriorment consolidats o preparats per ser consolidats.
L’evolució ens diu que només aquells individus avantatjats i amb capacitat d’adaptació sobreviuran, millorant l’espècie i el seu entorn. Tot el que succeeix en el present té una base anterior, un nexe, un cordó umbilical que l’uneix al passat.
Tanmateix com és possible que essers aparentment poc dotats se’n surtin? Senzillament, perquè l’esser humà s’ha humanitzat. La pròpia evolució l’ha dut a un estadi menys cruel i ha aconseguit generar escenaris on individus menys preparats puguin burlar la selecció natural de l’espècie.
Les religions, les guerres són aspectes tribals, característiques d’una animalitat molt interioritzada i que l’evolució s’haurà d’encarregar de fer desaparèixer. Quan més ens allunyem dels nostres orígens, tan aviat com aconseguim superar la irracionalitat que ens mena, esdevindrem humans amb totes les conseqüències i tots els avantatges.
No hem de témer pel futur. La por pel que ha de venir és propi d’essers involucionistes que no haurien volgut mai baixar dels arbres ni sortir de les coves.
dimarts, 10 de febrer del 2009
Qüestió de fe
El guerrer de la llum no sempre té fe.
Hi ha moments en què no creu absolutament en res. I pregunta al seu cor: “Val la pena tant d’esforç?”
Però el cor continua en silenci. I el guerrer ha de decidir per si mateix.
El guerrer de la llum continua sense fe. Però tira endavant i, al final, la fe torna.
El guerrer de la llum no sempre té fe.
Hi ha moments en què no creu absolutament en res. I pregunta al seu cor: “Val la pena tant d’esforç?”
Però el cor continua en silenci. I el guerrer ha de decidir per si mateix.
El guerrer de la llum continua sense fe. Però tira endavant i, al final, la fe torna.
Seguim explicant mentides?
Una nova jornada de tràmit, per a tots menys per a la Muntanyesa. Uns resultats fàcilment previsibles i aclaparadorament lògics. Una setmana més o una setmana menys, segons com es miri, per confirmar el liderat indiscutible del Sants. Un Sants que, fins i tot patint, sembla estar en aquell punt dolç on tot els hi va de cara: la sort, els arbitres, el temps,...la màgia dels campions en diuen. Un Sants que ja ha començat el compte enrere, el descompte, per saber en quin moment i en quin camp guanyaran la Lliga. I no tant perquè puguin perdre algun punt, cosa possible i fins i tot probable, sinó per la incapacitat dels rivals en guanyar-los tots. Tenint en compte els precedents i la pròpia irregularitat dels adversaris, tot fa pensar en un final poc emocionant, a no ser que el Sants s’entesti en dur-me la contrària.
L’Europa, per la seva part, va fent la seva lliga particular, amb gols com ve sent habitual, però aquest cop i sorprenentment, sense encaixar-ne cap, i això si que és noticia per a un equip que, malgrat estar còmodament instal·lat a la segona plaça, ha encaixat el doble de gols que el líder. Un pobre bagatge defensiu per creure que una altra realitat és possible. Uns bons fonaments, una bona cimentació et permet enlairar edificis sòlids i segurs. Edificis que podràs guarnir amb les filigranes més trenades i els arcs més inversemblants. Edificis en els que, si et bé de gust, podràs muntar festes multitudinàries al terrat sense que l’estructura se’n ressenti. Gratacels que tocaran el cel però amb els peus ben assentats a la terra.
La resta...la resta? Doncs el contrari de la suma.
Una nova jornada de tràmit, per a tots menys per a la Muntanyesa. Uns resultats fàcilment previsibles i aclaparadorament lògics. Una setmana més o una setmana menys, segons com es miri, per confirmar el liderat indiscutible del Sants. Un Sants que, fins i tot patint, sembla estar en aquell punt dolç on tot els hi va de cara: la sort, els arbitres, el temps,...la màgia dels campions en diuen. Un Sants que ja ha començat el compte enrere, el descompte, per saber en quin moment i en quin camp guanyaran la Lliga. I no tant perquè puguin perdre algun punt, cosa possible i fins i tot probable, sinó per la incapacitat dels rivals en guanyar-los tots. Tenint en compte els precedents i la pròpia irregularitat dels adversaris, tot fa pensar en un final poc emocionant, a no ser que el Sants s’entesti en dur-me la contrària.
L’Europa, per la seva part, va fent la seva lliga particular, amb gols com ve sent habitual, però aquest cop i sorprenentment, sense encaixar-ne cap, i això si que és noticia per a un equip que, malgrat estar còmodament instal·lat a la segona plaça, ha encaixat el doble de gols que el líder. Un pobre bagatge defensiu per creure que una altra realitat és possible. Uns bons fonaments, una bona cimentació et permet enlairar edificis sòlids i segurs. Edificis que podràs guarnir amb les filigranes més trenades i els arcs més inversemblants. Edificis en els que, si et bé de gust, podràs muntar festes multitudinàries al terrat sense que l’estructura se’n ressenti. Gratacels que tocaran el cel però amb els peus ben assentats a la terra.
La resta...la resta? Doncs el contrari de la suma.
dilluns, 9 de febrer del 2009
Ingenuïtat recompensada
El guerrer de la llum creu. I perquè creu en els miracles, els miracles s’esdevenen. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, la seva vida comença a canviar. Perquè està convençut que trobarà l’amor, l’amor apareix.
De tant en tant, té un desengany. De vegades es fa mal. I aleshores sent comentaris com aquest: “Que n’és, d’ingenu!”
Però el guerrer sap que paga la pena. Per cada derrota, té dues conquestes a favor seu.
Tots els qui creuen ho saben de sobres.
El guerrer de la llum creu. I perquè creu en els miracles, els miracles s’esdevenen. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, la seva vida comença a canviar. Perquè està convençut que trobarà l’amor, l’amor apareix.
De tant en tant, té un desengany. De vegades es fa mal. I aleshores sent comentaris com aquest: “Que n’és, d’ingenu!”
Però el guerrer sap que paga la pena. Per cada derrota, té dues conquestes a favor seu.
Tots els qui creuen ho saben de sobres.
diumenge, 8 de febrer del 2009
Anem a explicar mentides
El C-------- segueix fent allò que millor sap fer: perdre per la mínima, però perdre sense excuses. O se li fan massa curts els partits, o se li fan massa llargs. No hi ha terme mig. L’equip del desequilibri en una Lliga de funambulismes. La frustració permanent d’estar a punt i no arribar mai, de quedar-se permanentment a les portes, d’adormir-se just abans de que surti el sol i perdre’s l’espectacle. La fera que no troba la mesura de la seva força i acaba per esdevenir un amansit animal de companyia. Pàl·lid reflex d’un passat que ja ningú recorda i davant d’un futur que no aconseguirà guanyar mai perquè, evidentment, el perdrà per la mínima.
La M---------, el que per als vidents de torn havia de ser el millor equip de la Lliga, no passa de ser un minso “montadito” de bunyol de vent. Estarrufat per fora, pagat de sí mateix, ensucrat fins al límit i en canvi, escandalosament buit per dins. Una veritable i vertiginosa muntanya russa, ara pujo, ara baixo, ara vinc, ara me’n vaig,...Una atracció de fira en mig de la caseta de tir de balins i la tómbola de xoxones. Un equip intermitent amb moltes més ombres que llums i que només aconsegueixes entendre’l quan s’acaben els raonaments. Una broma del destí feta per a paladars de fusta acostumats a les pomes ensucrades o als núvols de coto amb pal. Un fast-food per a maldestres que no poden perdre el temps i on el menys important és, justament, el que es menja.
He deixat els espais per veure si sou capaços d’endevinar els equips dels que parlo. Penseu que si amb el que dic sabeu a qui em refereix-ho, potser, aleshores, és que vosaltres també penseu el mateix que jo i n’esteu d’acord.
El C-------- segueix fent allò que millor sap fer: perdre per la mínima, però perdre sense excuses. O se li fan massa curts els partits, o se li fan massa llargs. No hi ha terme mig. L’equip del desequilibri en una Lliga de funambulismes. La frustració permanent d’estar a punt i no arribar mai, de quedar-se permanentment a les portes, d’adormir-se just abans de que surti el sol i perdre’s l’espectacle. La fera que no troba la mesura de la seva força i acaba per esdevenir un amansit animal de companyia. Pàl·lid reflex d’un passat que ja ningú recorda i davant d’un futur que no aconseguirà guanyar mai perquè, evidentment, el perdrà per la mínima.
La M---------, el que per als vidents de torn havia de ser el millor equip de la Lliga, no passa de ser un minso “montadito” de bunyol de vent. Estarrufat per fora, pagat de sí mateix, ensucrat fins al límit i en canvi, escandalosament buit per dins. Una veritable i vertiginosa muntanya russa, ara pujo, ara baixo, ara vinc, ara me’n vaig,...Una atracció de fira en mig de la caseta de tir de balins i la tómbola de xoxones. Un equip intermitent amb moltes més ombres que llums i que només aconsegueixes entendre’l quan s’acaben els raonaments. Una broma del destí feta per a paladars de fusta acostumats a les pomes ensucrades o als núvols de coto amb pal. Un fast-food per a maldestres que no poden perdre el temps i on el menys important és, justament, el que es menja.
He deixat els espais per veure si sou capaços d’endevinar els equips dels que parlo. Penseu que si amb el que dic sabeu a qui em refereix-ho, potser, aleshores, és que vosaltres també penseu el mateix que jo i n’esteu d’acord.
La mesura de la consciència
Un home escriu una carta a Hisenda on diu: “No he pogut dormir sabent que he fet trampes en la declaració de renda. He declarat uns ingressos inferiors dels reals, de manera que els hi adjunto un taló per valor de 150 euros. Si continuo sense poder dormir, els hi enviaré la resta.”
Un home escriu una carta a Hisenda on diu: “No he pogut dormir sabent que he fet trampes en la declaració de renda. He declarat uns ingressos inferiors dels reals, de manera que els hi adjunto un taló per valor de 150 euros. Si continuo sense poder dormir, els hi enviaré la resta.”
divendres, 6 de febrer del 2009
El teu camí
En el moment precís en què comença a caminar, és quan el guerrer de la llum reconeix el Camí.
Cada pedra, cada corba, li donen la benvinguda. S’identifica amb les muntanyes i els rierols, veu una part de la seva ànima en les plantes, els animals i els ocells del camp.
Hi ha nits en què no té un lloc on dormir i d’altres en què pateix d’insomni. “Això forma part de la vida”, pensa el guerrer. “Vaig ser jo qui va decidir recórrer aquest camí”
En aquesta frase hi ha tot el seu poder: ell va triar el camí per on va i no se’n pot queixar a ningú.
En el moment precís en què comença a caminar, és quan el guerrer de la llum reconeix el Camí.
Cada pedra, cada corba, li donen la benvinguda. S’identifica amb les muntanyes i els rierols, veu una part de la seva ànima en les plantes, els animals i els ocells del camp.
Hi ha nits en què no té un lloc on dormir i d’altres en què pateix d’insomni. “Això forma part de la vida”, pensa el guerrer. “Vaig ser jo qui va decidir recórrer aquest camí”
En aquesta frase hi ha tot el seu poder: ell va triar el camí per on va i no se’n pot queixar a ningú.
dijous, 5 de febrer del 2009
El cas osBourne
192 euros és el que val causar danys materials a un toro de fusta. Així ho ha decretat el jutjat penal número 10 de Barcelona i és el que hauran de pagar els dos joves activistes que, el juliol de l’any passat, varen intentar aterrar la silueta del toro d’ Osborne que hi ha al Bruc, la darrera que queda en territori català.
Ara ja tenim un barem, un codi per mesurar el mal que se li pot fer a un toro. Sí 192 euros val estellar un de fusta, que valdria doncs, matar-ne un de veritat? En quina pena incorreria l’assassí de torn? Que fa que sigui més car trencar una fusta que matar a un animal? Potser la intenció, el significat, la simbologia,...?
El toro que esbufega, sagna i pateix es pot matar, el de fusta no es pot ni tocar.
Que viva España!
192 euros és el que val causar danys materials a un toro de fusta. Així ho ha decretat el jutjat penal número 10 de Barcelona i és el que hauran de pagar els dos joves activistes que, el juliol de l’any passat, varen intentar aterrar la silueta del toro d’ Osborne que hi ha al Bruc, la darrera que queda en territori català.
Ara ja tenim un barem, un codi per mesurar el mal que se li pot fer a un toro. Sí 192 euros val estellar un de fusta, que valdria doncs, matar-ne un de veritat? En quina pena incorreria l’assassí de torn? Que fa que sigui més car trencar una fusta que matar a un animal? Potser la intenció, el significat, la simbologia,...?
El toro que esbufega, sagna i pateix es pot matar, el de fusta no es pot ni tocar.
Que viva España!
La mandonguilla
Hi ha un mètode infalible per viure molts i molts anys: menjar-se una mandonguilla al dia durant cent anys.
I si un dia abans de fer els cents anys, va i et mors; serà per culpa que aquell dia no et vas menjar la mandonguilla?
És un dubte raonable.
Hi ha un mètode infalible per viure molts i molts anys: menjar-se una mandonguilla al dia durant cent anys.
I si un dia abans de fer els cents anys, va i et mors; serà per culpa que aquell dia no et vas menjar la mandonguilla?
És un dubte raonable.
dimarts, 3 de febrer del 2009
Crec (no és el soroll que fa quan una cosa es trenca)
Encara que siguem molt diferents, que vinguem de llocs ben diferents, amb una formació sensiblement diferent, amb visions i perspectives diferents, malgrat tot, segueixo pensant que hi ha moltes més coses que ens uneixen que no pas ens separen. Encara que tu estiguis a sou i jo no cobri ni un euro, ningú m’apartarà de l’idea que tots dos treballem amb el mateix objectiu. Que tant tu com jo perseguim el mateix somni i mai posarem els nostres interessos particulars per davant dels del Club. Que tu i jo som fidels a qui ens ha triat i la traïdoria, la deslleialtat ens són alienes. Que som gent d’equip, que juga en equip i l’èxit de l’equip és l’únic realment important, l’únic èxit possible.
O no?
Encara que siguem molt diferents, que vinguem de llocs ben diferents, amb una formació sensiblement diferent, amb visions i perspectives diferents, malgrat tot, segueixo pensant que hi ha moltes més coses que ens uneixen que no pas ens separen. Encara que tu estiguis a sou i jo no cobri ni un euro, ningú m’apartarà de l’idea que tots dos treballem amb el mateix objectiu. Que tant tu com jo perseguim el mateix somni i mai posarem els nostres interessos particulars per davant dels del Club. Que tu i jo som fidels a qui ens ha triat i la traïdoria, la deslleialtat ens són alienes. Que som gent d’equip, que juga en equip i l’èxit de l’equip és l’únic realment important, l’únic èxit possible.
O no?
dilluns, 2 de febrer del 2009
Indefinicions 22
Reglament: menstruació del pensament
Servei: el que alguns tenen dins el cap i serveix per pensar
Servei de falta: el contrari de falta de servei
Sortida: la Mònica amb dues copes
Tàctica del fora de joc: parlar amb el teu interlocutor d’alguna cosa que no sap
Vestir-se de curt: fer-se el tonto
Virguería: el que fan els virgos
Setge: catorze més dos
Empatar: tenir empatia
Comunitari: que és de tots
Cronometratge: pel·lícula que tracta del temps
Creuat: perseguidor d’infidels
Descompte: anul·lar títol nobiliari
Dur camí de gol: com el camí de Santiago però amb més públic
Futbol horitzontal: el més recomanat i just. Perquè si fos inclinat afavoriria a un dels dos equips
Futbol sala: el que acaba per trencar la làmpada
Futbol força: que ha deixat pas al força futbol
Futbol base: no confondre amb el beisbol
Madridisme: malaltia que no té tractament i et deixa blanc
Gol de falta: res a veure amb falta de gol. L’ordre dels factors, sí, altera el producte
Gol de la mà de Déu: Déu, fins un altra
Reglament: menstruació del pensament
Servei: el que alguns tenen dins el cap i serveix per pensar
Servei de falta: el contrari de falta de servei
Sortida: la Mònica amb dues copes
Tàctica del fora de joc: parlar amb el teu interlocutor d’alguna cosa que no sap
Vestir-se de curt: fer-se el tonto
Virguería: el que fan els virgos
Setge: catorze més dos
Empatar: tenir empatia
Comunitari: que és de tots
Cronometratge: pel·lícula que tracta del temps
Creuat: perseguidor d’infidels
Descompte: anul·lar títol nobiliari
Dur camí de gol: com el camí de Santiago però amb més públic
Futbol horitzontal: el més recomanat i just. Perquè si fos inclinat afavoriria a un dels dos equips
Futbol sala: el que acaba per trencar la làmpada
Futbol força: que ha deixat pas al força futbol
Futbol base: no confondre amb el beisbol
Madridisme: malaltia que no té tractament i et deixa blanc
Gol de falta: res a veure amb falta de gol. L’ordre dels factors, sí, altera el producte
Gol de la mà de Déu: Déu, fins un altra
diumenge, 1 de febrer del 2009
Atrapat per no dubtar
Estan processant un home acusat d’assassinat. Hi ha proves convincents de la seva culpabilitat, tot i que no s’ha trobat el cadàver de la víctima. En la seva declaració final, l’advocat defensor recorre a un truc.
-Senyores i senyors del jurat –diu-. Tinc una sorpresa per a tots vostès: d’aquí a un minut, la persona presumptament morta entrarà en aquesta sala.
L’advocat mira cap a la porta de la sala. Els membres del jurat, atònits, miren frisosos en aquella direcció. Transcorre un minut. No passa res. Finalment l’advocat diu:
-La veritat és que tot això del mort que entra a la sala m’ho he inventat. Però tots vostès s’han girat expectants cap a la porta. Per tant, em sembla que es pot dir que hi ha un dubte raonable en aquest presumpte cas d’assassinat, i insisteixo que emetin un veredicte de no culpabilitat.
El jurat es retira per deliberar. Al cap d’una estona, torna i declara la culpabilitat de l’acusat.
-Però com ho poden fer, això? –brama l’advocat-. Bé deuen haver tingut algun dubte! He vist com tots vostès es quedaven mirant cap a la porta.
El president del jurat contesta:
-Sí, nosaltres sí, però el seu client no.
Estan processant un home acusat d’assassinat. Hi ha proves convincents de la seva culpabilitat, tot i que no s’ha trobat el cadàver de la víctima. En la seva declaració final, l’advocat defensor recorre a un truc.
-Senyores i senyors del jurat –diu-. Tinc una sorpresa per a tots vostès: d’aquí a un minut, la persona presumptament morta entrarà en aquesta sala.
L’advocat mira cap a la porta de la sala. Els membres del jurat, atònits, miren frisosos en aquella direcció. Transcorre un minut. No passa res. Finalment l’advocat diu:
-La veritat és que tot això del mort que entra a la sala m’ho he inventat. Però tots vostès s’han girat expectants cap a la porta. Per tant, em sembla que es pot dir que hi ha un dubte raonable en aquest presumpte cas d’assassinat, i insisteixo que emetin un veredicte de no culpabilitat.
El jurat es retira per deliberar. Al cap d’una estona, torna i declara la culpabilitat de l’acusat.
-Però com ho poden fer, això? –brama l’advocat-. Bé deuen haver tingut algun dubte! He vist com tots vostès es quedaven mirant cap a la porta.
El president del jurat contesta:
-Sí, nosaltres sí, però el seu client no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)