Atrapat per no dubtar

Estan processant un home acusat d’assassinat. Hi ha proves convincents de la seva culpabilitat, tot i que no s’ha trobat el cadàver de la víctima. En la seva declaració final, l’advocat defensor recorre a un truc.
-Senyores i senyors del jurat –diu-. Tinc una sorpresa per a tots vostès: d’aquí a un minut, la persona presumptament morta entrarà en aquesta sala.
L’advocat mira cap a la porta de la sala. Els membres del jurat, atònits, miren frisosos en aquella direcció. Transcorre un minut. No passa res. Finalment l’advocat diu:
-La veritat és que tot això del mort que entra a la sala m’ho he inventat. Però tots vostès s’han girat expectants cap a la porta. Per tant, em sembla que es pot dir que hi ha un dubte raonable en aquest presumpte cas d’assassinat, i insisteixo que emetin un veredicte de no culpabilitat.
El jurat es retira per deliberar. Al cap d’una estona, torna i declara la culpabilitat de l’acusat.
-Però com ho poden fer, això? –brama l’advocat-. Bé deuen haver tingut algun dubte! He vist com tots vostès es quedaven mirant cap a la porta.
El president del jurat contesta:
-Sí, nosaltres sí, però el seu client no.