Seguim explicant mentides?

Una nova jornada de tràmit, per a tots menys per a la Muntanyesa. Uns resultats fàcilment previsibles i aclaparadorament lògics. Una setmana més o una setmana menys, segons com es miri, per confirmar el liderat indiscutible del Sants. Un Sants que, fins i tot patint, sembla estar en aquell punt dolç on tot els hi va de cara: la sort, els arbitres, el temps,...la màgia dels campions en diuen. Un Sants que ja ha començat el compte enrere, el descompte, per saber en quin moment i en quin camp guanyaran la Lliga. I no tant perquè puguin perdre algun punt, cosa possible i fins i tot probable, sinó per la incapacitat dels rivals en guanyar-los tots. Tenint en compte els precedents i la pròpia irregularitat dels adversaris, tot fa pensar en un final poc emocionant, a no ser que el Sants s’entesti en dur-me la contrària.

L’Europa, per la seva part, va fent la seva lliga particular, amb gols com ve sent habitual, però aquest cop i sorprenentment, sense encaixar-ne cap, i això si que és noticia per a un equip que, malgrat estar còmodament instal·lat a la segona plaça, ha encaixat el doble de gols que el líder. Un pobre bagatge defensiu per creure que una altra realitat és possible. Uns bons fonaments, una bona cimentació et permet enlairar edificis sòlids i segurs. Edificis que podràs guarnir amb les filigranes més trenades i els arcs més inversemblants. Edificis en els que, si et bé de gust, podràs muntar festes multitudinàries al terrat sense que l’estructura se’n ressenti. Gratacels que tocaran el cel però amb els peus ben assentats a la terra.

La resta...la resta? Doncs el contrari de la suma.

Locomotora exprès

Ingenuïtat recompensada

El guerrer de la llum creu. I perquè creu en els miracles, els miracles s’esdevenen. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, la seva vida comença a canviar. Perquè està convençut que trobarà l’amor, l’amor apareix.
De tant en tant, té un desengany. De vegades es fa mal. I aleshores sent comentaris com aquest: “Que n’és, d’ingenu!”
Però el guerrer sap que paga la pena. Per cada derrota, té dues conquestes a favor seu.
Tots els qui creuen ho saben de sobres.

No hacia otra cosa que rascarse la cabeza...

Anem a explicar mentides

El C-------- segueix fent allò que millor sap fer: perdre per la mínima, però perdre sense excuses. O se li fan massa curts els partits, o se li fan massa llargs. No hi ha terme mig. L’equip del desequilibri en una Lliga de funambulismes. La frustració permanent d’estar a punt i no arribar mai, de quedar-se permanentment a les portes, d’adormir-se just abans de que surti el sol i perdre’s l’espectacle. La fera que no troba la mesura de la seva força i acaba per esdevenir un amansit animal de companyia. Pàl·lid reflex d’un passat que ja ningú recorda i davant d’un futur que no aconseguirà guanyar mai perquè, evidentment, el perdrà per la mínima.

La M---------, el que per als vidents de torn havia de ser el millor equip de la Lliga, no passa de ser un minso “montadito” de bunyol de vent. Estarrufat per fora, pagat de sí mateix, ensucrat fins al límit i en canvi, escandalosament buit per dins. Una veritable i vertiginosa muntanya russa, ara pujo, ara baixo, ara vinc, ara me’n vaig,...Una atracció de fira en mig de la caseta de tir de balins i la tómbola de xoxones. Un equip intermitent amb moltes més ombres que llums i que només aconsegueixes entendre’l quan s’acaben els raonaments. Una broma del destí feta per a paladars de fusta acostumats a les pomes ensucrades o als núvols de coto amb pal. Un fast-food per a maldestres que no poden perdre el temps i on el menys important és, justament, el que es menja.

He deixat els espais per veure si sou capaços d’endevinar els equips dels que parlo. Penseu que si amb el que dic sabeu a qui em refereix-ho, potser, aleshores, és que vosaltres també penseu el mateix que jo i n’esteu d’acord.

Sis-cents tres

La mesura de la consciència

Un home escriu una carta a Hisenda on diu: “No he pogut dormir sabent que he fet trampes en la declaració de renda. He declarat uns ingressos inferiors dels reals, de manera que els hi adjunto un taló per valor de 150 euros. Si continuo sense poder dormir, els hi enviaré la resta.”

EquiValència

El teu camí

En el moment precís en què comença a caminar, és quan el guerrer de la llum reconeix el Camí.

Cada pedra, cada corba, li donen la benvinguda. S’identifica amb les muntanyes i els rierols, veu una part de la seva ànima en les plantes, els animals i els ocells del camp.

Hi ha nits en què no té un lloc on dormir i d’altres en què pateix d’insomni. “Això forma part de la vida”, pensa el guerrer. “Vaig ser jo qui va decidir recórrer aquest camí”

En aquesta frase hi ha tot el seu poder: ell va triar el camí per on va i no se’n pot queixar a ningú.

Sublim

Podria algú pintar una cosa així?

El cas osBourne

192 euros és el que val causar danys materials a un toro de fusta. Així ho ha decretat el jutjat penal número 10 de Barcelona i és el que hauran de pagar els dos joves activistes que, el juliol de l’any passat, varen intentar aterrar la silueta del toro d’ Osborne que hi ha al Bruc, la darrera que queda en territori català.
Ara ja tenim un barem, un codi per mesurar el mal que se li pot fer a un toro. Sí 192 euros val estellar un de fusta, que valdria doncs, matar-ne un de veritat? En quina pena incorreria l’assassí de torn? Que fa que sigui més car trencar una fusta que matar a un animal? Potser la intenció, el significat, la simbologia,...?
El toro que esbufega, sagna i pateix es pot matar, el de fusta no es pot ni tocar.
Que viva España!

No sé on tinc el cap

La mandonguilla

Hi ha un mètode infalible per viure molts i molts anys: menjar-se una mandonguilla al dia durant cent anys.

I si un dia abans de fer els cents anys, va i et mors; serà per culpa que aquell dia no et vas menjar la mandonguilla?

És un dubte raonable.

Absentisme

Crec (no és el soroll que fa quan una cosa es trenca)

Encara que siguem molt diferents, que vinguem de llocs ben diferents, amb una formació sensiblement diferent, amb visions i perspectives diferents, malgrat tot, segueixo pensant que hi ha moltes més coses que ens uneixen que no pas ens separen. Encara que tu estiguis a sou i jo no cobri ni un euro, ningú m’apartarà de l’idea que tots dos treballem amb el mateix objectiu. Que tant tu com jo perseguim el mateix somni i mai posarem els nostres interessos particulars per davant dels del Club. Que tu i jo som fidels a qui ens ha triat i la traïdoria, la deslleialtat ens són alienes. Que som gent d’equip, que juga en equip i l’èxit de l’equip és l’únic realment important, l’únic èxit possible.
O no?

Gladiator

Indefinicions 22

Reglament: menstruació del pensament
Servei: el que alguns tenen dins el cap i serveix per pensar
Servei de falta: el contrari de falta de servei
Sortida: la Mònica amb dues copes
Tàctica del fora de joc: parlar amb el teu interlocutor d’alguna cosa que no sap
Vestir-se de curt: fer-se el tonto
Virguería: el que fan els virgos
Setge: catorze més dos
Empatar: tenir empatia
Comunitari: que és de tots
Cronometratge: pel·lícula que tracta del temps
Creuat: perseguidor d’infidels
Descompte: anul·lar títol nobiliari
Dur camí de gol: com el camí de Santiago però amb més públic
Futbol horitzontal: el més recomanat i just. Perquè si fos inclinat afavoriria a un dels dos equips
Futbol sala: el que acaba per trencar la làmpada
Futbol força: que ha deixat pas al força futbol
Futbol base: no confondre amb el beisbol
Madridisme: malaltia que no té tractament i et deixa blanc
Gol de falta: res a veure amb falta de gol. L’ordre dels factors, sí, altera el producte
Gol de la mà de Déu: Déu, fins un altra

Pensaments porcs

Atrapat per no dubtar

Estan processant un home acusat d’assassinat. Hi ha proves convincents de la seva culpabilitat, tot i que no s’ha trobat el cadàver de la víctima. En la seva declaració final, l’advocat defensor recorre a un truc.
-Senyores i senyors del jurat –diu-. Tinc una sorpresa per a tots vostès: d’aquí a un minut, la persona presumptament morta entrarà en aquesta sala.
L’advocat mira cap a la porta de la sala. Els membres del jurat, atònits, miren frisosos en aquella direcció. Transcorre un minut. No passa res. Finalment l’advocat diu:
-La veritat és que tot això del mort que entra a la sala m’ho he inventat. Però tots vostès s’han girat expectants cap a la porta. Per tant, em sembla que es pot dir que hi ha un dubte raonable en aquest presumpte cas d’assassinat, i insisteixo que emetin un veredicte de no culpabilitat.
El jurat es retira per deliberar. Al cap d’una estona, torna i declara la culpabilitat de l’acusat.
-Però com ho poden fer, això? –brama l’advocat-. Bé deuen haver tingut algun dubte! He vist com tots vostès es quedaven mirant cap a la porta.
El president del jurat contesta:
-Sí, nosaltres sí, però el seu client no.

No és un mur, és un camí

Un dia molt negre
Catalònia 5 - Europa 6
Juvenil Primera Divisió, grup 3

Que el dia ha estat gris, no hi ha cap dubte, és una realitat objectiva. Que el partit es presentava “a priori” com molt igualat, on la teòrica superioritat de l’equip visitant quedava contrarestada per la força dels locals i les especials característiques del terreny de joc, era més que previsible. Que l’afegit de la pluja podria endurir el xoc i fer-lo menys vistós però molt més emocionant, era probable. Tot això podia passar i afectar, en un o altra sentit, el desenvolupament del joc, el que no s’imaginava ningú, és el protagonisme del color negre que ha acabat per decidir el partit. Tots dos equips han patit les conseqüències, uns per a be i altres negativament. No recordo, ara mateix, cap jugador que hagi fet sis gols en un mateix partit, i que aquests sis gols hagin estat els únics gols de l’equip, és a dir, que no ha marcat cap dels seus companys. Una tarda “negre” per l’Europa, una tarda d’inspiració brillant per part del seu davanter “Drogba”, que ha donat una victòria molt important al seu equip per a seguir l’estela del líder i afermar-se a la segona plaça.

Dia negre pel Catalònia, que a més del fet, que un jugador li faci sis gols i no trobin la manera d’aturar-lo, s’ha d’afegir, que a la segona part, i comptant amb un home més per l’expulsió d’un jugador visitant, ha estat incapaç d’equilibrar el marcador. Ho ha intentat en el darrer tram del partit, però amb molt poca fortuna, malgrat disposar d’un parell d’ocasions molt clares per esgarrapar, com a mínim un punt. Clar que és molt complicat guanyar un partit, a casa, quan encaixes sis gols. Haver de fer-ne set és posar el llistó molt alt i és que aquesta tarda, a la gàbia, el Catalònia ha tingut un “forat negre” a la defensa i la pólvora un pel mullada al davant.

Rosebud

Ciutadà Kane

L’entrada d’Orson Welles al cinema, no podia passar desapercebuda si tenim en compte la seva trajectòria anterior i la seva especial participació en un dels fets més rellevants, sociològicament parlant, de l’època, amb l’emissió de la novel·la “La guerra dels mons” per radio, que va trasbalsar el país de costa a costa, deixant una petjada inesborrable per a tots aquells que la van viure.
Ciutadà Kane va ser la seva estrena com a director, i en el seu moment, un veritable punt d’inflexió que marcaria per sempre el futur del cinema. Els seus avenços tècnics, estètics, interpretatius i narratius varen ser fonamentals pel desenvolupament immediat d’un llenguatge que començava a ressentir-se d’un cert immobilisme.
Ciutadà Kane també té l’honor de ser la primera vegada que, en cinema, la càmera es situava en una posició no frontal i permetia angles i perspectives mai vistes fins aleshores. Tots els decorats, abans de l’arribada de Welles, es construïen sense sostre i això limitava la visió de l’espectador i li donava un format teatral que Ciutadà Kane desmuntaria definitivament.
No exempta de polèmica pel tema triat i pel seu tractament, la historia, més o menys explicita, del magnat de la comunicació William Randolph Hearst va esdevenir un gran escàndol per l’època i que el propi Hearst es va encarregar d’alimentar amb la seva bel·ligerància contra el film.
Amant de l’actriu de segona fila Marion Davies, no va saber pair la memorable, i agosarada pel moment, referència a la part sexual més íntima de Marion, que ell anomenava Rosebud, i que en el film es convertia en el nom del trineu amb el que jugava de petit i que, justament, és la darrera paraula que, el protagonista de la pel·lícula, l’ ”alter ego” de Hearst, pronuncia abans de morir.
Al marge de tot l’afer extra cinematogràfic, el film és considerat, per la critica experta i per la gran majoria d’amants del cinema, com una de les 10 pel·lícules cabdals de la Història. Un veritable i contundent clàssic pel que no passen els anys.

magnat...isme

Rosebud

Llum

d'hora

Silenci

Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.

Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.

Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.

Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.

Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.

Lluis Llach

Qualsevol dia pot sortir la lluna

Tens un caràcter que...anna mora

Salam malecum

La pinta

Si els cabells fossin importants estarien dins el cap.

Eduardo Galeano