Resplendent
dimecres, 14 de gener del 2009
Cada loco con su tema
Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.
Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.
Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.
Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.
Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.
Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
a los locos conocidos.
Joan Manuel Serrat
Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.
Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.
Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.
Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.
Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.
Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
a los locos conocidos.
Joan Manuel Serrat
dimarts, 13 de gener del 2009
Pallasso 24 hores
Hi ha tres categories de pallassos: el que ho fa per ofici, el pallasso professional; el que ho fa per afecció, fora d’hores de feina, el pallasso amateur; i finalment l’Albert Boadella, que ho fa sempre, el que es podria anomenar, pallasso “non stop”. El senyor Boadella ha traspassat aquella fina línia que separa el do de l’oportunitat i el defecte de l’inadequat. Vol convertir-se en el bufó del regne i a manca d’intel·ligència i qualitat, recorre insistentment a la quantitat. S’ha proposat ser el centre del món, però no sap que calen altres arguments, ni que sigui per acostar-s’hi.
Sent un pallasso com vostè, senyor Boadella, només pot aspirar a ser el centre, el centre d’una pista de circ i amb les poques llums que atresora, fins i tot aquest circ, que ara li riu les gràcies, no trigarà en oblidar-lo. Patètic quan el pallasso ja no desperta ni un trist somriure.
Hi ha tres categories de pallassos: el que ho fa per ofici, el pallasso professional; el que ho fa per afecció, fora d’hores de feina, el pallasso amateur; i finalment l’Albert Boadella, que ho fa sempre, el que es podria anomenar, pallasso “non stop”. El senyor Boadella ha traspassat aquella fina línia que separa el do de l’oportunitat i el defecte de l’inadequat. Vol convertir-se en el bufó del regne i a manca d’intel·ligència i qualitat, recorre insistentment a la quantitat. S’ha proposat ser el centre del món, però no sap que calen altres arguments, ni que sigui per acostar-s’hi.
Sent un pallasso com vostè, senyor Boadella, només pot aspirar a ser el centre, el centre d’una pista de circ i amb les poques llums que atresora, fins i tot aquest circ, que ara li riu les gràcies, no trigarà en oblidar-lo. Patètic quan el pallasso ja no desperta ni un trist somriure.
dilluns, 12 de gener del 2009
Tot allò que sempre vas voler saber sobre la catorzena jornada de lliga i mai et vas atrevir a preguntar.
Juvenils Primera Divisió, grup 3
El Santa Eulàlia fa de quart rei i omple de regals al Vilassar
Santa Eulàlia 0 – Vilassar 2
Perquè la gent, en general, acostuma a ser tan tossudament incrèdula, quan ja fa setmanes, moltes setmanes, col·locava al Santa Eulàlia a Segona Divisió i el temps no fa més que donar-me, jornada darrera jornada, la raó. Perquè tanta susceptibilitat desfermada. Quanta energia malbaratada, senyors del Santa Eulàlia, en voler silenciar opinions que només pretenien reflectir una realitat evident; més us valdria dedicar temps i esforç en adreçar una situació critica i, a poc que us despisteu, irreversible. Podeu seguir mirant el cel i donar-li records a ma mare, però això no canviarà la inèrcia del vostre equip ni el traurà de la dimensió desconeguda on està, sembla que còmodament, instal·lat.
El Catalònia juga amb el Pere Gol, fins que s’avorreix
Pere Gol 1 - Catalònia 8
La salut del peregol em fa patir. El seu estat és crític, a punt del col·lapse. No li queda ni un bri d’esperança i em temo molt que la seva ànima li ha abandonat el cos. El que queda de Lliga se li farà molt llarg, inacabablement llarg, a ell i als que el veiem agonitzar. Descansi en pau.
El Sangra puja la muntanya fins on creix la vegetació
Muntanyesa 5 - Sant Gabriel 1
Mentre l’oxigen va durar, el Sangra va aguantar. Quan l’equip visitant va asseure’s sota una alzina surera per recuperar l’aire, la Muntanyesa no va tenir pietat i aprofitant la feblesa del contrari, aquell moment de debilitat que se li suposa a l’innocent, va “matar” el partit amb una contundència insultant i un pel excessiva. El Sangra haurà de triar més acuradament els seus objectius i si més no, dosificar millor les forces. Les muntanyes es pugen amb un bon equip, amb una bona mentalitat, estudiant bé el terreny i amb un ritme regular i constant que et permeti arribar sencer al cim. El Sangra va pensar que pujaria un turó però va acabar baixant una muntanya. Coses de la topografia, un altre cop serà.
La llebre fa la migdiada i la tortuga li dóna un ensurt
Sants 4 – Barceloneta 3
Haurà realment millorat la Barceloneta o, pel contrari, haurà empitjorat el Sants? O potser cap de les dues coses, i simplement ha estat un lapsus, una petita llicència poètica d’un líder que s’està avorrint de ser-ho? La setmana que ve en sabrem més, perquè això no s’atura i el Sants visita novament l’escola industrial, un camp on va perdre els primers punts aquesta temporada. Por escènica? Tranquils, l’Anguera són bona gent i acostumen a ser generosos amb els rivals.
Del cel a l’ infern perquè em dóna la gana o de com dilapidar un preciós botí
Masnou 3 – Júpiter 0
El Júpiter es va semblant, cada cop més, a aquelles gràfiques de la Borsa: ara pujo, ara baixo; ara em revaloritzo, ara m’enfonso; ara compro, ara venc,...Capaç del més difícil i també, com s’entesta en demostrar-ho, del més inversemblant. La muntanya russa pot ser una atracció de fira certament divertida i a voltes, fins i tot, estimulant; però gens aconsellable en un campionat de la regularitat, on els equips més lineals acostumen a reeixir. Encara que, vist des del punt de vista de l’espectacle, resultats com aquest, donen una estimulant emoció i eviten que caiguem en una soporífera previsibilitat que acabaria per matar-nos d’avorriment. Gràcies Júpiter per la teva generositat.
Juvenils Primera Divisió, grup 3
El Santa Eulàlia fa de quart rei i omple de regals al Vilassar
Santa Eulàlia 0 – Vilassar 2
Perquè la gent, en general, acostuma a ser tan tossudament incrèdula, quan ja fa setmanes, moltes setmanes, col·locava al Santa Eulàlia a Segona Divisió i el temps no fa més que donar-me, jornada darrera jornada, la raó. Perquè tanta susceptibilitat desfermada. Quanta energia malbaratada, senyors del Santa Eulàlia, en voler silenciar opinions que només pretenien reflectir una realitat evident; més us valdria dedicar temps i esforç en adreçar una situació critica i, a poc que us despisteu, irreversible. Podeu seguir mirant el cel i donar-li records a ma mare, però això no canviarà la inèrcia del vostre equip ni el traurà de la dimensió desconeguda on està, sembla que còmodament, instal·lat.
El Catalònia juga amb el Pere Gol, fins que s’avorreix
Pere Gol 1 - Catalònia 8
La salut del peregol em fa patir. El seu estat és crític, a punt del col·lapse. No li queda ni un bri d’esperança i em temo molt que la seva ànima li ha abandonat el cos. El que queda de Lliga se li farà molt llarg, inacabablement llarg, a ell i als que el veiem agonitzar. Descansi en pau.
El Sangra puja la muntanya fins on creix la vegetació
Muntanyesa 5 - Sant Gabriel 1
Mentre l’oxigen va durar, el Sangra va aguantar. Quan l’equip visitant va asseure’s sota una alzina surera per recuperar l’aire, la Muntanyesa no va tenir pietat i aprofitant la feblesa del contrari, aquell moment de debilitat que se li suposa a l’innocent, va “matar” el partit amb una contundència insultant i un pel excessiva. El Sangra haurà de triar més acuradament els seus objectius i si més no, dosificar millor les forces. Les muntanyes es pugen amb un bon equip, amb una bona mentalitat, estudiant bé el terreny i amb un ritme regular i constant que et permeti arribar sencer al cim. El Sangra va pensar que pujaria un turó però va acabar baixant una muntanya. Coses de la topografia, un altre cop serà.
La llebre fa la migdiada i la tortuga li dóna un ensurt
Sants 4 – Barceloneta 3
Haurà realment millorat la Barceloneta o, pel contrari, haurà empitjorat el Sants? O potser cap de les dues coses, i simplement ha estat un lapsus, una petita llicència poètica d’un líder que s’està avorrint de ser-ho? La setmana que ve en sabrem més, perquè això no s’atura i el Sants visita novament l’escola industrial, un camp on va perdre els primers punts aquesta temporada. Por escènica? Tranquils, l’Anguera són bona gent i acostumen a ser generosos amb els rivals.
Del cel a l’ infern perquè em dóna la gana o de com dilapidar un preciós botí
Masnou 3 – Júpiter 0
El Júpiter es va semblant, cada cop més, a aquelles gràfiques de la Borsa: ara pujo, ara baixo; ara em revaloritzo, ara m’enfonso; ara compro, ara venc,...Capaç del més difícil i també, com s’entesta en demostrar-ho, del més inversemblant. La muntanya russa pot ser una atracció de fira certament divertida i a voltes, fins i tot, estimulant; però gens aconsellable en un campionat de la regularitat, on els equips més lineals acostumen a reeixir. Encara que, vist des del punt de vista de l’espectacle, resultats com aquest, donen una estimulant emoció i eviten que caiguem en una soporífera previsibilitat que acabaria per matar-nos d’avorriment. Gràcies Júpiter per la teva generositat.
Un diari de merda
Sempre he admirat l’abnegació i la manca d’escrúpols dels amos de gossos quan recullen els seus excrements –el dels gossos, clar- a la via pública. Encara que és molt pitjor els que no ho fan i acaben –les caques- decorant les nostres sabates, en el millor dels casos, o bé les sandàlies en el més extrem i lamentable.
He observat darrerament certa conscienciació política en aquest costum, certa tendència ideològica mal dissimulada o volgudament expressada a l’hora de recollir les defecacions. Hi ha persones i cada cop més, que aprofiten aquest singular moment per posicionar-se ideològicament amb un acte decididament significatiu. Així podem veure com el diari, els diaris, han sobrepassat la seva funció purament informativa i d’opinió, per esdevenir el material ideal per a recollir caques de gos. Trobarem, a poc que ens hi fixem, a una ecologista d’esquerres recollint la merda del seu gos Green amb la portada de La Razón, o a un estirat veí del carrer Ganduxer, simpatitzant del PP, fent-ho amb la contraportada de El Pais. Una indefinida votant del PSC, amb la pàgina editorial de l’Avui i un d’ERC amb qualsevol pàgina en color de El Periódico, versió castellana, no fos cas. Ara què, la gran majoria, indefinits de mena i per no gastar ni un euro, ho acostumen a fer amb el Que, Metro, ADN i d’altres fineses d’aquest estil.
El més important, però, és que les caques es recullin i sí per fer-ho s’han d’utilitzar els diaris, cap problema. Com a mínim serviran per a alguna cosa i la pudor a merda que fan tindrà una justificació evident.
Sempre he admirat l’abnegació i la manca d’escrúpols dels amos de gossos quan recullen els seus excrements –el dels gossos, clar- a la via pública. Encara que és molt pitjor els que no ho fan i acaben –les caques- decorant les nostres sabates, en el millor dels casos, o bé les sandàlies en el més extrem i lamentable.
He observat darrerament certa conscienciació política en aquest costum, certa tendència ideològica mal dissimulada o volgudament expressada a l’hora de recollir les defecacions. Hi ha persones i cada cop més, que aprofiten aquest singular moment per posicionar-se ideològicament amb un acte decididament significatiu. Així podem veure com el diari, els diaris, han sobrepassat la seva funció purament informativa i d’opinió, per esdevenir el material ideal per a recollir caques de gos. Trobarem, a poc que ens hi fixem, a una ecologista d’esquerres recollint la merda del seu gos Green amb la portada de La Razón, o a un estirat veí del carrer Ganduxer, simpatitzant del PP, fent-ho amb la contraportada de El Pais. Una indefinida votant del PSC, amb la pàgina editorial de l’Avui i un d’ERC amb qualsevol pàgina en color de El Periódico, versió castellana, no fos cas. Ara què, la gran majoria, indefinits de mena i per no gastar ni un euro, ho acostumen a fer amb el Que, Metro, ADN i d’altres fineses d’aquest estil.
El més important, però, és que les caques es recullin i sí per fer-ho s’han d’utilitzar els diaris, cap problema. Com a mínim serviran per a alguna cosa i la pudor a merda que fan tindrà una justificació evident.
diumenge, 11 de gener del 2009
Remar en la mateixa direcció
Unificació Bellvitge 2 – Europa C 4
Juvenils Primera Divisió, grup 3
No hi ha res més fàcil, en un partit de futbol, que quan els dos equips es posen d’acord en un mateix objectiu. Això és el que va passar en el duel que enfrontava, a la Feixa Llarga, a l’Unificació Bellvitge i a l’Europa. Totes dues esquadres, els 22 jugadors que van saltar a la gespa, es varen conjurar perquè guanyés l’Europa, i amb tanta unanimitat és molt difícil que les coses es torcin. I això que el plantejament del Club i del seu cos tècnic semblava anar en una altre direcció, convocant a tres jugadors de categoria superior, es podia pensar que l’Uni sortiria a buscar el partit des del primer minut. Potser aquesta era l’idea, però els propis jugadors es van encarregar d’aigualir-la. Que l’Europa volia guanyar, era previsible i lògic. Que sortirien a trencar o, si més no, a invertir la mala ratxa de resultats aconseguits les darreres jornades, era evident. El que no es podia esperar, en cap cas, era que la pròpia Uni s’apuntés a la festa. Un penal, tan clar com innocent, als primers minuts de partit i una auto expulsió d’un jugador local, que li va posar en safata a l’àrbitre que no va tenir més remei que enviar-lo a la dutxa, va posar en avantatge a l’equip visitant, que malgrat la superioritat manifesta no va poder resoldre el matx fins ben avançada la segona part. Però era només una qüestió de temps i de paciència. Paciència i efectivitat, que aquest cop sí, l’Europa va tenir i va saber rematar un dels, teòricament, més difícils desplaçaments d’aquesta primera volta.
L’Unificació Bellvitge té un gran equip, ho dic ara que han perdut i ho vinc dient des de fa varies setmanes. Un equip per a estar als llocs capdavanters si les coses no es torcen i els seus tècnics deixen d’experimentar amb sortides i girs argumentals, que en el futbol, acostumen a no reeixir. Quan una cosa va bé, és millor no tocar-la. Quant la dinàmica és positiva, és millor no introduir canvis que la puguin alterar. Aquesta llei no escrita, però bàsica, s’ha de mirar de respectar tan com es pugui si es volen assolir els objectius desitjats.
L’Europa, per la seva banda, sembla haver tornat al bon camí, i no era fàcil, gens fàcil. Ha estat segurament el millor moment per fer-ho i el millor lloc per proposar-ho. Una victòria que els permet recuperar el segon lloc, desprès de la sorprenent, sorprenent per inesperada i contundent, derrota del Júpiter a Masnou. Està clar que en aquesta lliga encara hem de veure moltes coses i frisso perquè així sigui.
Unificació Bellvitge 2 – Europa C 4
Juvenils Primera Divisió, grup 3
No hi ha res més fàcil, en un partit de futbol, que quan els dos equips es posen d’acord en un mateix objectiu. Això és el que va passar en el duel que enfrontava, a la Feixa Llarga, a l’Unificació Bellvitge i a l’Europa. Totes dues esquadres, els 22 jugadors que van saltar a la gespa, es varen conjurar perquè guanyés l’Europa, i amb tanta unanimitat és molt difícil que les coses es torcin. I això que el plantejament del Club i del seu cos tècnic semblava anar en una altre direcció, convocant a tres jugadors de categoria superior, es podia pensar que l’Uni sortiria a buscar el partit des del primer minut. Potser aquesta era l’idea, però els propis jugadors es van encarregar d’aigualir-la. Que l’Europa volia guanyar, era previsible i lògic. Que sortirien a trencar o, si més no, a invertir la mala ratxa de resultats aconseguits les darreres jornades, era evident. El que no es podia esperar, en cap cas, era que la pròpia Uni s’apuntés a la festa. Un penal, tan clar com innocent, als primers minuts de partit i una auto expulsió d’un jugador local, que li va posar en safata a l’àrbitre que no va tenir més remei que enviar-lo a la dutxa, va posar en avantatge a l’equip visitant, que malgrat la superioritat manifesta no va poder resoldre el matx fins ben avançada la segona part. Però era només una qüestió de temps i de paciència. Paciència i efectivitat, que aquest cop sí, l’Europa va tenir i va saber rematar un dels, teòricament, més difícils desplaçaments d’aquesta primera volta.
L’Unificació Bellvitge té un gran equip, ho dic ara que han perdut i ho vinc dient des de fa varies setmanes. Un equip per a estar als llocs capdavanters si les coses no es torcen i els seus tècnics deixen d’experimentar amb sortides i girs argumentals, que en el futbol, acostumen a no reeixir. Quan una cosa va bé, és millor no tocar-la. Quant la dinàmica és positiva, és millor no introduir canvis que la puguin alterar. Aquesta llei no escrita, però bàsica, s’ha de mirar de respectar tan com es pugui si es volen assolir els objectius desitjats.
L’Europa, per la seva banda, sembla haver tornat al bon camí, i no era fàcil, gens fàcil. Ha estat segurament el millor moment per fer-ho i el millor lloc per proposar-ho. Una victòria que els permet recuperar el segon lloc, desprès de la sorprenent, sorprenent per inesperada i contundent, derrota del Júpiter a Masnou. Està clar que en aquesta lliga encara hem de veure moltes coses i frisso perquè així sigui.
dissabte, 10 de gener del 2009
Paul Sacco
A l’estat nord-americà de Colorado hi ha un popular jutge, popular i temut jutge, que respon al contundent nom de Paul Sacco. La broma, evidentment fàcil, està servida entre els fiscals i advocats de l’Audiència local.
-Com es presenta el judici? Quin jutge t’han assignat?
-Fatal, m’han donat Paul Sacco.
A l’estat nord-americà de Colorado hi ha un popular jutge, popular i temut jutge, que respon al contundent nom de Paul Sacco. La broma, evidentment fàcil, està servida entre els fiscals i advocats de l’Audiència local.
-Com es presenta el judici? Quin jutge t’han assignat?
-Fatal, m’han donat Paul Sacco.
divendres, 9 de gener del 2009
Divendres, maleït divendres!
Dilluns pel matí, en Joan arriba al despatx i desprès d’uns moments per ordenar les idees i veure els temes pendents i més urgents, està en condicions de planificar la feina.
-A veure, Raquel, tu t’encarregaràs de seguir la darrera oferta de Contratas, la del Geriàtric de Sant Celoni que està a “punt de caure”. Mira també de parlar amb la Susana de Temter per veure si ja han pres una decisió respecte a la reforma de l’hospital de Manlleu.
-D’acord Joan, ara m’hi poso. Recorda que ens queda pendent el “paquet” d’escoles que Dragados està a punt d’adjudicar i que fa setmanes estem barallant.
-I tant, aquest client vull que el porti la Carla i jo estaré al damunt. I no ens hauríem d’oblidar de preguntar a Altros com va el nostre pressupost pel seu nou edifici d’oficines. Crec que tenim moltes opcions de tancar l’operació.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites a peu d’obra,...anades i vingudes.
Així dilluns, dimarts, dimecres,...
Dijous pel matí, en Joan arriba al despatx amb visibles signes de cansament:
-A veure Raquel, com tenim els temes?
-Igual que el dilluns, hem avançat poc.
-I tu Carla?
-Igual que la Raquel, molta feina i, de moment, pocs fruits.
-Hem de seguir treballant amb la mateixa intensitat, estem ben posicionats i alguna cosa ens endurem.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites d’obra,...anades i vingudes fins que el dia ja és fosc.
Divendres pel matí, en Joan truca al despatx:
-Raquel?
-No, soc la Carla. La Raquel ha trucat i diu que té una terrible migranya i que no pot venir.
-Vaja quin contratemps. He pensat agafar-me el dia lliure per veure si em refaig una mica. Truca’m si hi ha alguna cosa urgent.
-D’acord Joan, descansa.
Cap el migdia:
-Protsa, digui.
-El senyor Joan Pons?
-Qui el demana.
-Soc Albert de Dragados. Volia parlar amb ell per adjudicar-li les Escoles que té pressupostades...
-El senyor Joan no hi és, però si puc ajudar-lo en alguna cosa.
-No, no, he de parlar amb ell personalment, he de tancar el tema abans de les dues.
-Esperi un moment que miro de localitzar-lo.
La Carla truca per l’altra línia al Joan..., telèfon fora de cobertura. Merda!
-Senyor Albert, el senyor Joan no em contesta, el pot trucar més tard?
-Impossible, digui-li que gràcies per tot, que sento molt no haver-lo trobat i que un altre cop serà.
-Però, però,..
-Que tingui un bon cap de setmana senyoreta. Adéu.
Dilluns pel matí, en Joan arriba al despatx i desprès d’uns moments per ordenar les idees i veure els temes pendents i més urgents, està en condicions de planificar la feina.
-A veure, Raquel, tu t’encarregaràs de seguir la darrera oferta de Contratas, la del Geriàtric de Sant Celoni que està a “punt de caure”. Mira també de parlar amb la Susana de Temter per veure si ja han pres una decisió respecte a la reforma de l’hospital de Manlleu.
-D’acord Joan, ara m’hi poso. Recorda que ens queda pendent el “paquet” d’escoles que Dragados està a punt d’adjudicar i que fa setmanes estem barallant.
-I tant, aquest client vull que el porti la Carla i jo estaré al damunt. I no ens hauríem d’oblidar de preguntar a Altros com va el nostre pressupost pel seu nou edifici d’oficines. Crec que tenim moltes opcions de tancar l’operació.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites a peu d’obra,...anades i vingudes.
Així dilluns, dimarts, dimecres,...
Dijous pel matí, en Joan arriba al despatx amb visibles signes de cansament:
-A veure Raquel, com tenim els temes?
-Igual que el dilluns, hem avançat poc.
-I tu Carla?
-Igual que la Raquel, molta feina i, de moment, pocs fruits.
-Hem de seguir treballant amb la mateixa intensitat, estem ben posicionats i alguna cosa ens endurem.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites d’obra,...anades i vingudes fins que el dia ja és fosc.
Divendres pel matí, en Joan truca al despatx:
-Raquel?
-No, soc la Carla. La Raquel ha trucat i diu que té una terrible migranya i que no pot venir.
-Vaja quin contratemps. He pensat agafar-me el dia lliure per veure si em refaig una mica. Truca’m si hi ha alguna cosa urgent.
-D’acord Joan, descansa.
Cap el migdia:
-Protsa, digui.
-El senyor Joan Pons?
-Qui el demana.
-Soc Albert de Dragados. Volia parlar amb ell per adjudicar-li les Escoles que té pressupostades...
-El senyor Joan no hi és, però si puc ajudar-lo en alguna cosa.
-No, no, he de parlar amb ell personalment, he de tancar el tema abans de les dues.
-Esperi un moment que miro de localitzar-lo.
La Carla truca per l’altra línia al Joan..., telèfon fora de cobertura. Merda!
-Senyor Albert, el senyor Joan no em contesta, el pot trucar més tard?
-Impossible, digui-li que gràcies per tot, que sento molt no haver-lo trobat i que un altre cop serà.
-Però, però,..
-Que tingui un bon cap de setmana senyoreta. Adéu.
dijous, 8 de gener del 2009
El Gener que fa bo el Febrer
El pitjor del Gener no és que faci fred, que també, i aquest any especialment. El pitjor del Gener no és saber cap on anem, que no en tenim ni idea, sinó saber pair d’ on venim. I és que és molt dur que desprès d’un llarg mes d’eufòria, encara que moderadament continguda per les circumstàncies, desprès d’una brillantor, més o menys hortera, per carrers i places; un dia tot això expira. Ens tanquen els llums i ens deixen a les fosques. Ens diuen: apa nois que això s’ha acabat. Prou torrons, prou cava i prou sopa de galets. Els regals que no hagueu fet, els haureu de deixar per a l’any que ve; plegar veles, desmuntar el pessebre i portar l’arbre a reciclar. Aleshores és quan ens envaeix la tristor, el moment en que la nostra fràgil moral pateix rebaixes de fins al 70% i entrem en un ralentí de baix consum i poques expectatives.
No sé si el Gener és el mes més llarg de l’any, però segur que és el que més costa de passar.
El pitjor del Gener no és que faci fred, que també, i aquest any especialment. El pitjor del Gener no és saber cap on anem, que no en tenim ni idea, sinó saber pair d’ on venim. I és que és molt dur que desprès d’un llarg mes d’eufòria, encara que moderadament continguda per les circumstàncies, desprès d’una brillantor, més o menys hortera, per carrers i places; un dia tot això expira. Ens tanquen els llums i ens deixen a les fosques. Ens diuen: apa nois que això s’ha acabat. Prou torrons, prou cava i prou sopa de galets. Els regals que no hagueu fet, els haureu de deixar per a l’any que ve; plegar veles, desmuntar el pessebre i portar l’arbre a reciclar. Aleshores és quan ens envaeix la tristor, el moment en que la nostra fràgil moral pateix rebaixes de fins al 70% i entrem en un ralentí de baix consum i poques expectatives.
No sé si el Gener és el mes més llarg de l’any, però segur que és el que més costa de passar.
dimecres, 7 de gener del 2009
L’efecte badoc
Curiós, molt curiós el que ens passa quan, circulant per una autopista, ens topem amb un accident. Una cosa és, que tenint opcions de poder ajudar, passem de llarg a gran velocitat, i un altre molt diferent, que no podent fer res i amb els serveis d’assistència actuant, ens aturem o simplement ralentitzem la marxa per sí, amb curiositat morbosa, podem albirar alguna gota de sang.
Tenim l’insà costum de fixar-nos més en els accidents dels altres que en la nostra pròpia trajectòria. Perdem més temps i energies gaudint de les desgràcies alienes que no pas en esmerçar esforços, atenció i dedicació al propi camí.
L’efecte badoc, tan habitual a les carreteres, ens fa perdre la concentració i, amb tota seguretat, arribar tard al nostre destí. A nosaltres i a tots els que portem al darrera.
Curiós, molt curiós el que ens passa quan, circulant per una autopista, ens topem amb un accident. Una cosa és, que tenint opcions de poder ajudar, passem de llarg a gran velocitat, i un altre molt diferent, que no podent fer res i amb els serveis d’assistència actuant, ens aturem o simplement ralentitzem la marxa per sí, amb curiositat morbosa, podem albirar alguna gota de sang.
Tenim l’insà costum de fixar-nos més en els accidents dels altres que en la nostra pròpia trajectòria. Perdem més temps i energies gaudint de les desgràcies alienes que no pas en esmerçar esforços, atenció i dedicació al propi camí.
L’efecte badoc, tan habitual a les carreteres, ens fa perdre la concentració i, amb tota seguretat, arribar tard al nostre destí. A nosaltres i a tots els que portem al darrera.
dimarts, 6 de gener del 2009
Felip XV
En un regne no gaire llunyà hi havia un camperol amb el do d’endevinar el futur. La seva fama s’havia estès per tot el país, fins arribar a oïdes del rei. Aquest, que era molt superbiós (res estrany en un rei), va fer detenir al camperol i dur-lo a la seva presència. El rei burleta, amb el propòsit de matar-lo, li va dir: -No hi ha en tot el regne ningú més savi que el rei. Jo ho sé tot perquè soc el que ordena quan i com han de passar les coses. Tu, camperol ignorant, digues si ets tan llest, a que no saps quan moriràs?-
El pagès, mirant de fit a fit al rei i amb veu pausada, li va respondre: -Majestat, vos sou la persona més sàvia del món, però Déu m’ha concedit el do d’endevinar el futur, i us puc assegurar, que moriré just dos dies abans que sa Majestat-
El rei és va descompondre i fins i tot es va embrutar un xic les malles. Covard de mena i no volent córrer cap risc (com ho acostumen a fer els reis) va decidir, a partir d’aquell moment, vetllar per la salut i l’ integritat del camperol, que des d’aleshores va viure millor que un rei.
Per estalviar-vos feina, superbiós: superb, orgullós, presumptuós, pretensiós, altiu, arrogant, estufat, fatu, vanitós, jactanciós, immoderat,...és a dir, un rei.
En un regne no gaire llunyà hi havia un camperol amb el do d’endevinar el futur. La seva fama s’havia estès per tot el país, fins arribar a oïdes del rei. Aquest, que era molt superbiós (res estrany en un rei), va fer detenir al camperol i dur-lo a la seva presència. El rei burleta, amb el propòsit de matar-lo, li va dir: -No hi ha en tot el regne ningú més savi que el rei. Jo ho sé tot perquè soc el que ordena quan i com han de passar les coses. Tu, camperol ignorant, digues si ets tan llest, a que no saps quan moriràs?-
El pagès, mirant de fit a fit al rei i amb veu pausada, li va respondre: -Majestat, vos sou la persona més sàvia del món, però Déu m’ha concedit el do d’endevinar el futur, i us puc assegurar, que moriré just dos dies abans que sa Majestat-
El rei és va descompondre i fins i tot es va embrutar un xic les malles. Covard de mena i no volent córrer cap risc (com ho acostumen a fer els reis) va decidir, a partir d’aquell moment, vetllar per la salut i l’ integritat del camperol, que des d’aleshores va viure millor que un rei.
Per estalviar-vos feina, superbiós: superb, orgullós, presumptuós, pretensiós, altiu, arrogant, estufat, fatu, vanitós, jactanciós, immoderat,...és a dir, un rei.
dilluns, 5 de gener del 2009
La fira de reis o els reis de fira
No et deixis enganyar, els reis no et portaran res, per molt bo que hagis estat. Els reis no han treballat mai, no han guanyat mai res, i tot el que tenen els hi ha estat lliurat, o ho han pres i prou. Els reis són paràsits que no marxen ni amb aigua calenta i com les sangoneres et xuclen la sang amb el pretext de millorar-te la salut i fer-te baixar la febre. Els reis no et regalaran res, perquè egoistes de mena, tot ho volen per a ells. Els reis no són generosos, ans el contrari, t’inflaran a impostos per pagar-se unes vacances de luxe amb el precari argument d’un descans ben merescut. Els reis ja fa molt de temps que no viatgen en camell, ara són els camells els que els visiten. Els reis han deixat de mirar les estrelles, perquè les estrelles són ells. Els reis fan pudor a naftalina perquè el seu temps ha passat i els seus luxosos vestits de pessebre es floreixen a l’armari. Els reis fan discursos que no entén ningú, ni tan sols la iaia Isabel que se’l mira amb devoció, i es pengen medalles que no mereixen. Els reis ja no viuen a la terra i des del cel estant, esperen indignament l’arribada del nen Jesús, o com es digui.
No et deixis enganyar, els reis no et portaran res, per molt bo que hagis estat. Els reis no han treballat mai, no han guanyat mai res, i tot el que tenen els hi ha estat lliurat, o ho han pres i prou. Els reis són paràsits que no marxen ni amb aigua calenta i com les sangoneres et xuclen la sang amb el pretext de millorar-te la salut i fer-te baixar la febre. Els reis no et regalaran res, perquè egoistes de mena, tot ho volen per a ells. Els reis no són generosos, ans el contrari, t’inflaran a impostos per pagar-se unes vacances de luxe amb el precari argument d’un descans ben merescut. Els reis ja fa molt de temps que no viatgen en camell, ara són els camells els que els visiten. Els reis han deixat de mirar les estrelles, perquè les estrelles són ells. Els reis fan pudor a naftalina perquè el seu temps ha passat i els seus luxosos vestits de pessebre es floreixen a l’armari. Els reis fan discursos que no entén ningú, ni tan sols la iaia Isabel que se’l mira amb devoció, i es pengen medalles que no mereixen. Els reis ja no viuen a la terra i des del cel estant, esperen indignament l’arribada del nen Jesús, o com es digui.
diumenge, 4 de gener del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)