La nit del caçador (1955)
The Night of the Hunter

L’única pel·lícula com a director de Charles Laughton, és aquest conte fosc ambientat a l’època de la Gran Depressió i que, des del punt de vista d’uns nens, ens desgrana una història terrible de psicosis. Mai Robert Mitchum, el protagonista masculí, va ser tan odiat com en aquest film. Mai un “dolent” va ser tan magníficament “dolent”. Encara ara, quan recordo o torno a visionar aquesta pel·lícula, no puc deixar d’experimentar una gran ansietat i un profund neguit per aquesta història terriblement inquietant, reflex sòrdid de la condició humana.
Aquest mític film conté, sense cap mena de dubtes, algunes de les seqüències més impactants i tanmateix belles del setè art. La imatge de Shelley Winters, morta i asseguda al seu cotxe al fons de l’estany o la fugida dels nens en barca pel riu de nit, són dos exemples antològics que perduraran per sempre en la memòria col·lectiva dels amants del Cinema.

Aquests són els meus principis.

Si no us agraden, en tinc d'altres.

I tú? Tú que pintes?

Aprendre, integrar, aplicar

Aprendre, integrar, aplicar. Així de fàcil i alhora, així de difícil. Tots el essers humans passem per una primera fase d’aprenentatge, que ens duu posteriorment a integrar el que hem après, per finalment, aplicar el que hem integrat. L’aprenentatge és el rovell de l’ou, el nucli, la part central de tot el que vindrà desprès. Tots aprenem, però no tots aprenem les mateixes coses ni de la mateixa manera. És fonamental posar la màxima atenció en els valors que s’aprenen perquè d’això dependrà que la conducta de l’ individu, en l’exercici de la seva aplicació, sigui la més correcta i desitjable. Les conductes asocials, imprudents i delictives també són producte d’un aprenentatge, d’una integració d’aquest aprenentatge i de la seva posterior aplicació. El problema radica en que els valors o pautes apressos no eren els exigibles o simplement eren erronis.

Pensa que si penses en mí, entraré a formar part de la teva vida

A tots aquells que em dediquen els seus pensaments i una part important dels seu valuós temps.

Cadires per a tots els culs

Viure dels altres

Aspirem a la inèrcia. Som fabricants de banalitats en sèrie. Tenim una gran capacitat mimètica que ens fa passar desapercebuts, que ens incrusta dins el paisatge. Esperem el corrent del riu que ens estalvií fer l’esforç de remar. Ens ho mirem tot de lluny perquè no ens esquitxi ni la més petita espurna d’iniciativa. Tan se val d’on venim, tan se val on anem, ens condueixen i prou i venerem per damunt de tot l’escala mecànica que ens puja sense moure un múscul.
Aspirem a la inèrcia que altres generen amb el seu compromís i no pensem fer res que alteri aquesta situació.

J. L.
president del CPI (Club de Paràsits Internacional)

Nota: no us demano afiliació, seria un acte contra natura donades les vostres especials característiques i que entenc perfectament. Cap iniciativa ens ha de fer perdre el nord.

Nus de pedra

Yes, we can
Jornada 7, juvenils primera divisió, grup 3

Sorpresa i de la grossa a Can Gabriel. L’ equip local ha perdut davant un motivat Trajana que venia de deixar escapar els tres punts, la setmana passada a casa, contra l’Europa. Aquest resultat d’avui fa millor encara l’ obtingut pels escapulats, doncs demostra clarament que el Trajana no és tan fluix com se li pressuposava i valora la victòria dels de Sardenya en la seva justa mesura. Tots els partits són complicats i tots els rivals difícils. El que un equip guanyi o perdi està en funció dels demèrits propis però també, i en gran part, en els mèrits del rival. Avui el Trajana ha estat molt superior en la proposta, en el plantejament i en els arguments disposats sobre el terreny de joc. Amb rapidesa i agressivitat han desarborat un joc massa tou i previsible del Sant Gabriel que ha estat incapaç de fer valer la seva teòrica superioritat tècnica. I és que en el futbol, com es demostra una vegada més, l’actitud és fonamental per acostar-se a l’èxit. La tendresa està molt bé en les relacions humanes i fins i tot diria que es necessària i exigible, però en futbol és un pecat massa car que només es cura amb el temps i una canya. El Trajana puja, com era previsible, fins igualar al Sant Gabriel i aquest, per contra, es queda, en terra de ningú, a l’espera d’una maduració que pot trigar a arribar.

Poc li ha durat l’alegria a la Barceloneta. De fer càlculs per ocupar la segona plaça a la caça de l’Europa, finalment s’ha hagut de conformar, aquesta setmana, amb perdre clarament en front d’un Vilassar que, en principi, no compte a les travesses. Torna a ser una mica el cas del Trajana, sense ser un equip poderós, no és un mal equip i pot, en qualsevol moment, amargar-li la festa al més pintat. A fora no rascarà molts punts, però en la confortabilitat del seu llogaret, serà un equip difícil de batre i avui la Barceloneta ho ha tastat.

La derrota del Catalònia a casa davant una Anguera pràcticament desactivada, al menys fins ara, ha estat, no una sorpresa, sinó un monumental daltabaix difícil de preveure i fins i tot difícil d’entendre. Per els que ja portem temps en això del futbol, situacions i resultats com aquests no ens haurien d’estranyar, però les trajectòries divergents d’un i altre equip feien impensable, no ja que el Cata perdés, sinó que l’Anguera fos capaç de guanyar i fer-ho en un camp tan singularment complicat com “la gàbia” de Mundet. Significarà això l’esfondrament definitiu d’un equip dissenyat per a jugar només els primers 45 minuts de cada partit? O bé serà un punt d’inflexió, el ressorgiment d’una Penya fins el moment, inèdita? El temps ens aportarà les respostes, que ara sincerament, no tinc.

Malgrat ferir alguna sensibilitat, he de reafirmar-me, un cop més, en la tendència cap el desastre, que setmana darrera setmana, va dibuixant el Pere Gol. Ara ja no només és limiten a perdre els seus partits, sinó que han afegit el component desagradable i gens desitjable de les males maneres i la bronca com a recurs justificant. Era previsible, que més aviat que tard, aquest element, poc esportiu, fes aparició en un equip amb pocs recursos futbolístics per tapar totes les seves mancances i desviar l’atenció d’uns fonaments que no tenen. El Sants, fent bé la seva feina, ha sumat tres punts més a l’espera de rebre, la propera setmana, a un Catalònia en hores baixes. Només haurà de contemporitzar els primers 45 minuts per, després, a la segona part, veure com l’equip visitant es dissol com una cullerada de sucre en un cafè bullint.

La recuperació del Santa Eulàlia? Caldrà seguir-ho amb atenció les properes setmanes. Avui no era justament un partit on es pogués treure grans conclusions ni fer valoracions de cara al futur. El Masnou és un equip molt verd que ja està entre els quatre darrers classificats. S’haurà de comprovar la resposta del Santa Eulàlia davant equips amb més entitat per certificar l’evolució d’un col·lectiu que encara està per veure. Tampoc la propera setmana ens aportarà gaires respostes doncs s’enfronten entre ells els 4 darrers classificats en dos duels que prometen ser, sinó apassionants, sí decididament dramàtics. La visita a Can Don Bosco pot marcar el futur immediat, no tan per escalar posicions, sinó simplement per fugir d’un descens, que a hores d’ara, els hi és molt proper. El mateix passa amb el Masnou que rebrà al Pere Gol en un partit que pot despenjar, encara més, als de la pèssima Salut.

El Don Bosco cau i cau i cau. A més, amb l’estrany honor de ser l’equip més golejat del grup. Són ja varies setmanes que els de l’Escola Industrial han perdut el nord i es passegen pels camps sense saber ben bé a que juguen. Amb molt poca estructura d’equip està presentant seriosa candidatura a ocupar amb tot mereixement un dels llocs que dona dret, per mèrits propis, al descens de categoria. El proper partit hauran de guanyar al Santa Eulàlia si volen seguir mantenint, ni que sigui, una setmana més l’esperança en una permanència cada cop més cara. L’ Unificació Bellvitge bé, anar fent. Sense excessos ni massa floritures estan instal·lats en un lloc tranquil de la taula a l’espera de temps millors o si més no, que no en vinguin de pitjors.

Novament la Muntanyesa i van...Cada partit una “festa”, cada partit més “partit” que l’anterior. Ahir van acabar amb 6 jugadors, el dia de la Barceloneta amb 7, el dia...Ha de durar molt aquesta història? Si realment no estan per la feina, si no volen guanyar la Lliga, si ni tan sols la volen jugar, doncs que pleguin i no l’adulterin més. Equips com aquest no calen en el món del futbol. El que la gent que hi està vol, és jugar i veure partits complerts, amb tot el temps i amb dos equips sencers dins el terreny de joc. Tot el demès és un mal evitable i espero, pel bé de la majoria, que algú hi posi remei. L’Hospi, en línia ascendent des de la seva victòria a domicili al Nou Sardenya , sembla haver trobat el camí correcte. Una bona prova, una prova de foc, la tindrà el proper cap de setmana quan visiti al Trajana, que estic convençut, no voldrà deixar escapar més punts del seu feu. Partit molt interessant que ens donarà, alguna que altre pista, per on poden anar les trajectòries d’aquest dos equips amb dinàmiques diferents.

He deixat per al final, com era lògic, el partit de la setmana. Partit estrella sobre el paper i partit super-estrella sobre la gespa, en el seu desenllaç real. Un Europa que guanya amb certa autoritat lluny de casa però que, per contra, li costa treure endavant els partits al Nou Sardenya. I avui, davant un excel·lent rival, no ha estat una excepció. El Jupiter s’ha vist desarborat en els primers 45 minuts, sinó per un joc brillant, sí per una motivació i, també perquè no dir-ho, per un gran encert de cara a porta de l’equip local que deixava el marcador en un clar 4 a 2 al descans. La represa s’ha girat com un mitjó arran de l’expulsió d’un jugador local quan només es portaven 10 minuts del segon temps. Amb una eternitat per endavant, i amb un 5 a 2 per als locals, el Jupiter s’ha abocat a l’atac i l’Europa s’ha defensat apel·lant a l’èpica. No ha estat suficient, i faltant poc més de 10 minuts pel final, l’equip visitant ha aconseguit empatar a 5. Un resultat que semblava definitiu però una darrera jugada, en un llançament de falta, i faltant només 5 minuts per l’acabament, l’Europa ha marcat el, que ara sí, seria definitiu 6 a 5 en un partit memorable per part dels dos conjunts i que ha posat a prova la gestió de les emocions de jugadors, tècnics i públic en general. Un gran espectacle per als afeccionats al bon futbol i un argument de primera magnitud per als defensors d’aquest emocionant, brillant i magnífic esport .

Eclipse arbitral

Sin guerlín, sin concesiones, sin tregua, sin puntería

Singuerlin 1 - Europa D 1

Partit travat, jugat de poder a poder on el Singuerlín ha atacat millor i l’Europa ha defensat millor. Partit on cap dels dos equips ha donat treva al rival, ni una sola concessió, ni un moment de debilitat que podés ser aprofitat pel contrari. Molt joc al mig camp, molta força i poc espectacle. Poques arribades, poques ocasions, si bé és cert, que les dues, una per equip, al marge dels dos gols, han estat molt clares i incomprensiblement desaprofitades. Poca punteria en un partit gris, de desgast i molt de treball que ha extenuat als jugadors d’ambdós equips i ha repartit els punts salomònicament.
Aquest punt arrencat per l’Europa, en un camp molt complicat, ha de ser valorat en la seva justa mesura. Sumar a casa del líder és un magnífic resultat es miri com es miri, des de qualsevol perspectiva, des de qualsevol angle. La feina dels escapulats ha estat avui particularment feixuga. L’actitud, excel·lent. I el resultat, un just premi, per aquesta proposta generosa i valenta. No sempre es pot estar brillant. A voltes cal sacrifici, deixar les filigranes al vestuari i adaptar-se a les necessitats de cada moment. Així ho ha entès avui l’Europa i així ho ha patit avui el Singuerlín.

Centenari

Agustí Bartra i la seva Corranda dita per Miquel Pujadó

Anna total

Dic encara la paraula
i visc arran del conjur,
de genolls sobre el reialme
on faig lluminós l'obscur.

Ets l'essència del somni,
ets la flor de l'avatar,
ets vida i símbol que s'obre,
ets la terra, el cel i el mar.

Al meu cor d'infant entraven
estrelles i el cant dels grills.
Ara, prop de l'alimària,
vetllo l'amor i els perills.

Vetllo el meu amor intacte,
sense màscara ni vel,
deixeble de la teva ombra,
profeta del teu estel,

pastor del teu pleniluni,
segador dels teus pistils,
i taumaturg del teu ventre,
i guaita dels teus abrils.

Per arribar a tu mateixa
tinc a punt tota la llum,
tots els estams de la joia
i l'heptasíl·lab que brum.

Obro el doll a les paraules
amb el cor cobert de rou
mentre l'ànima em fumeja
com, sota la pluja, el bou.

Començo amb el teu nom d'Anna
de pètal il·luminat,
i l'heptasíl·lab que brum.
amb lletres joves de blat.


Ets florida en el silenci
i serena en els rombolls,
i a la falda de ta joia
hi ha un tremolor de bedolls.

Eres l'estrella absoluta,
flor transformada en destí,
i darrera dels teus èxtasis
jo tocava l'hal·lalí.

Llebrera dels teus somriures
en la boira de París,
coneixies les dreceres
que duien al paradís.

T'he vist deessa i esclava
de l'atzar dels teus turmells,
hereva de les campànules
i poruga dels ocells.

Agustí Bartra

Vinyes verdes lluny del mar

De que soc sospitós?

De que soc sospitós si treballo a canvi de res? Que fa que els altres es malfiïn de mi pel sol fet de ser “excessivament” generós? Perquè tanta desconfiança del qui no dona res envers el qui no demana res? Quantes explicacions hauré de donar per justificar-me? Quants cops hauré de demanar perdó per fer les coses sense avaluar el seu cost? Quantes vegades hauré de sentir: i aquest que vol, que hi ha darrera aquesta filantropia, quin obscur interès amaga aquest aparent desinterès?
Quanta misèria moral la d’aquells que no mouen peça sinó han acordat prèviament un preu. La gasiveria dels professionals del càlcul, dels percentatges, dels beneficis i dels redits a canvi del més petit i minúscul gest. Quina avarícia insuportable la dels que ho volen tot a canvi de res.
Malgrat tot seguiré buscant l’equilibri en el plaer de donar sense esperar res a canvi. No ho sé fer d’una altre manera.

Decididament, àcid

Pla, Albert Pla

La diferencia

Un nou disc d’Albert Pla és un esdeveniment davant el que no es pot romandre indiferent. El darrer, que porta per títol: La diferencia, és un esclat d’imaginació, humor, sensibilitat, ironia i per damunt de tot, genialitat. Un cop més, Pla l’encerta, amb 11 cançons, a quina millor, per escoltar a totes hores, de dia i de nit, fins que el cap ens esclati en un al·lucinant orgasme de plaer adult, que no pas adulterat.
Escolteu una peça i desprès torneu-la a escoltar i desprès, sense presa, n’escolteu un altre i així fins l’infinit i tornar a començar. Que més es pot demanar per 15 miserables euros? No totes les coses extraordinàries tenen preus prohibitius. Aprofitem-ho doncs!

1- La diferencia

...Cual es la diferencia

entre ser tú o ser yo

en ser el principio o llegar al fin

en ser infeliz o en ser muy feliz

entre decir no, no, no...

o entre decir sí, sí, sí...

2- Hongos

3- Buscando

4- Ciego

5- Soñando

6- Corazón

7- Transparente

8- Malos pensamientos

9- Fantasma

10- La colilla

11- Bona nit

FANTASMA

Patrimoni del dimoni

LA POESIA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades:

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quienes somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: Poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: Lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.

GABRIEL CELAYA ("Poesía urgente")

L’aneguet lleig

Per a tots els aneguets lletjos que no es valoren prou, que es menyspreen i pateixen un dèficit profund d’autoestima. Per a tots aquells que se senten absolutament desplaçats i envegen la feina i la brillantor dels altres. Per a tots els que pensen que no arribaran en lloc, que les seves capacitats són limitades i els agradaria ser d’una altra manera. Per a tots aquells que odien els que en saben més, als que estan millor preparats, als més intel·ligents i amb reconeixement social, però que en el fons voldrien ser com ells. Per a tots aquells que no suporten la bellesa perquè aguditza encara més la seva quotidiana lletjor. Per a tots aquells que fugen de la lluentor perquè posa cruelment en evidència la seva pròpia mediocritat.

A tots aquests els hi diria que no desesperin, que com l’aneguet lleig del conte, un dia es convertiran en un esplèndid i desacomplexat cigne, per admiració de propis i estranys. L’únic que hauran de vigilar és de no dedicar-se al ballet, perquè tots sabem com de malament acaba El Llac dels Cignes. Molta sort en la vostra reconstrucció personal.

Aixequeu les llambordes, a sota hi ha la platja

Que ha de fer un davanter? : definir (2)

Ronda: Cuba
Capità Arenes: heroi Marvel que viu al desert
Sardenya: a les vaques
París: aturis
Marina: adoba el peix
Avinguda Roma: carrer sense arestes
Cartagena: correspondència d’un altre
Castillejos: que estic molt lluny
Zona Franca: espai totalitari
Joaquim Costa: torna-ho a provar
Descartes: a final de temporada
Plató: espai televisiu
Doctor Dou: metge de genitals masculins
Princesa: tu

Dona ombra

Física i química

Que passa quan jugues al futbol només per il·lusió i un mal dia et lesiones. Que passa quan no hi ha cap compensació que mitigui el dolor i la frustració per no poder fer allò que tan t’agrada. Les activitats vocacionals i no remunerades, pel seu alt grau d’implicació, són dolorosament frustrants quan no es poden dur a terme. Res tan valuós com allò que es fa per plaer, per generositat. Res tan satisfactori com el que es fa sense esperar recompensa i malgrat tot et dona uns rèdits incalculables. Quedar apartat, ni que sigui temporalment, d’aquesta activitat és el pitjor dels escenaris possible. La lesió al món del futbol vocacional acostuma a sobrepassar els límits purament físics per instal·lar-se en el territori mental i d’on costa veritables esforços i temps foragitar-la. Caldrà sens dubte, per omplir aquest espai erm, fer servir molta química i adaptar una nova il·lusió que faci oblidar la duresa del moment.

Entendre les coses al revés

PC

La televisió m’ha perdut com a client. Certament no he estat mai un gran, ni tan sols, un moderat consumidor de televisió. Més aviat un ocasional i inconstant subjecte passiu que s’adormia davant la pantalla cada cop més insubstancial i plana . Acostumar-se a ser únicament un receptor amb poc marge de maniobra era una situació gens engrescadora ni motivant. He desertat com el que deserta d’una guerra que no és la seva i us he de confessar que darrerament obro més cops la tapa de les escombraries que l’aparell de televisió. La meva vida ha canviat radicalment i ara només soc addicte al PC.

La veritable reina

La reina d’Àfrica (1951)
The African Queen

La prova fefaent que no calen grans mitjans per a fer extraordinàries pel·lícules. Història de personatges en espais reduïts i alhora dins un territori monumental. John Huston la va encertar, un cop més, posant en peu aquesta joia cinematogràfica que ha esdevingut un clàssic, en majúscules, de tots els temps. Bogart en el , possiblement, millor paper de la seva carrera artística, pel qual va guanyar un Oscar, i una incommensurable Katharine Hepburn ens brinden uns personatges plens de tendresa i força, difícilment superables.
La reina d’Àfrica, cinquanta anys desprès, segueix navegant amb tot l’esplendor de quan va ser creada. I ho seguirà fent per molt anys. No en tinc el més petit dubte.

Intimitat