Humoristes de cartró pedra
dijous, 30 d’octubre del 2008
Quan “tener juicio” no és tenir seny
Feia molt de temps que no em reia tant amb una persona que, sense ser còmic de professió, dominés els mecanismes de l’ humor d’una manera tan solvent com el jutge Vázquez. Sentir els seus brillantíssims acudits sobre el català en el judici contra els sobiranistes acusats de cremar un rei, millor dit, la foto d’un rei, ha estat un dels millors moments dins l’antologia més preuada del món mundial. Tot un descobriment, l’enginyós jutge Vázquez, a l’alçada dels grans genis de l’ENTERTAIMENT de tots els temps. És absolutament reconfortant veure com, persones de la talla del sr. jutge, tenen aquest gran sentit de l’ humor i aquesta capacitat per fer broma sobre qualsevol aspecte de la nostra quotidianitat. És hora de desmitificar els tabús, no hi ha temes ni persones intocables, tot està permès, tot si val. El sr. jutge, així ho ha entès i amb una valentia i una clarividència inusual ens ha mostrat el camí. Perquè no es pot menysprear, menystenir i ridiculitzar una llengua i consegüentment, el poble que la parla? On recony diu que no es pot fer bromes, més o menys brillants, sobre aquest tema? El sr. jutge, amb síndrome d’Estocolm, ha comprès les raons dels que jutjava i en una actitud que l’honora, ha posat en pràctica la mateixa metodologia dels acusats. Sí sr. Vázquez, totalment d’acord, es pot fer mofa del català sense que et caigui el pes de la justícia al damunt, com es pot fer broma del castellà, de l’espanyol, de la mare pàtria i del seu avi, que amb tota seguretat parlava llatí. Mofa també del Viriato i don Pelayo, del bable i dels bableros, de l’Indibil i el president del tribunal constitucional. I com no, del Mandonio, del Mandonio a prendre pel...
Proposo seriosament, des d’aquesta modesta finestra, un Premi Ondas pel jutge Vázquez, encara que haurà de ser per a l’any que ve, el d’aquest any se l’ha endut, amb tot mereixement un altre gran còmic: Jordi Évole, més conegut com el “follonero”.
Feia molt de temps que no em reia tant amb una persona que, sense ser còmic de professió, dominés els mecanismes de l’ humor d’una manera tan solvent com el jutge Vázquez. Sentir els seus brillantíssims acudits sobre el català en el judici contra els sobiranistes acusats de cremar un rei, millor dit, la foto d’un rei, ha estat un dels millors moments dins l’antologia més preuada del món mundial. Tot un descobriment, l’enginyós jutge Vázquez, a l’alçada dels grans genis de l’ENTERTAIMENT de tots els temps. És absolutament reconfortant veure com, persones de la talla del sr. jutge, tenen aquest gran sentit de l’ humor i aquesta capacitat per fer broma sobre qualsevol aspecte de la nostra quotidianitat. És hora de desmitificar els tabús, no hi ha temes ni persones intocables, tot està permès, tot si val. El sr. jutge, així ho ha entès i amb una valentia i una clarividència inusual ens ha mostrat el camí. Perquè no es pot menysprear, menystenir i ridiculitzar una llengua i consegüentment, el poble que la parla? On recony diu que no es pot fer bromes, més o menys brillants, sobre aquest tema? El sr. jutge, amb síndrome d’Estocolm, ha comprès les raons dels que jutjava i en una actitud que l’honora, ha posat en pràctica la mateixa metodologia dels acusats. Sí sr. Vázquez, totalment d’acord, es pot fer mofa del català sense que et caigui el pes de la justícia al damunt, com es pot fer broma del castellà, de l’espanyol, de la mare pàtria i del seu avi, que amb tota seguretat parlava llatí. Mofa també del Viriato i don Pelayo, del bable i dels bableros, de l’Indibil i el president del tribunal constitucional. I com no, del Mandonio, del Mandonio a prendre pel...
Proposo seriosament, des d’aquesta modesta finestra, un Premi Ondas pel jutge Vázquez, encara que haurà de ser per a l’any que ve, el d’aquest any se l’ha endut, amb tot mereixement un altre gran còmic: Jordi Évole, més conegut com el “follonero”.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
"Deixem les coses essencials per després de l'enterrament"
Àlex Rovira Escriptor i expert en desenvolupament personal
CRISTINA CALDERER
Vostè és coautor dels bestsellers La bona sort i El laberint de la felicitat, que es podrien emmarcar dins l'autoajuda. Tanta demanda hi ha?
Se m'ha situat dins el territori de l'autoajuda, però el meu últim llibre, La bona vida, no sé si podria qualificar-se com a tal. El que sí que és veritat és que sempre hi ha hagut la necessitat de parlar del sentit de l'existència, de les emocions, de si tenim o no una vida plena. En aquest sentit, jo recordaria, un cop més, els clàssics: el Manual de vida, d'Epíctet; els Diàlegs, de Plató; els Assajos, de Montaigne... Tots ells ja reflexionaven sobre l'art de viure.
A l'autoajuda s'hi busca una guia?
Vivim en una societat que, en general, deixa les coses essencials per després de l'enterrament. Les qüestions importants poques vegades les abordem. De tota manera, en referir-nos a l'autoajuda, cal diferenciar entre el how to do, l'autoajuda mastegada, que se situa en el territori del que has de fer, i l'autoajuda que pretén fer reflexions en veu alta, provocar el pensament, promoure les actituds i la paraula com a eines més importants per transformar l'existència. En aquesta, jo m'hi sento més còmode.
El seu últim llibre porta per títol La bona vida. Quines són les claus per aconseguir-la?
La bona vida no és l'hedonisme o el dolce far niente sinó, bàsicament, la nostra actitud en cada moment. Recordo el doctor Viktor Frankl, que va sobreviure a l'experiència de quatre camps de concentració nazis, entre els quals el d'Auschwitz. Ell deia que l'última de les nostres llibertats és triar l'actitud, sigui quina sigui la circumstància que ens envolti.
Com encaixem les coses és fonamental...
Esclar. Podem gaudir d'una bona vida si assumim que la vida és difícil, complicada, que es construeix també amb el dolor, el patiment, la pèrdua, la crisi... Per tant, si ens deixem guiar per les promeses de la societat de consum, probablement només serem infeliços. La bona vida neix del bon diàleg, de la bona conversa, de la tendresa, de la gratitud, de l'amabilitat, de la humilitat, del propòsit... Sobretot, d'aquelles coses que depenen bàsicament de la nostra responsabilitat i tenen en compte l'altre, l'alteritat. Frankl té una anècdota molt interessant...
Podria explicar-la, sisplau?
Quan ell feia teràpia psicoanalítica a persones afectades per una depressió, sense cap mena d'ironia els preguntava: "Escolti, per què no se suïcida?". Les respostes, inevitablement, tocaven dues dimensions: "No em suïcido perquè tinc algú a qui estimar o perquè tinc alguna cosa que estimo". Amb la seva pregunta, Frankl intentava que el pacient trobés un sentit a la vida. La bona vida es construeix així, des de la premissa de les actituds, de trobar un sentit a la teva vida, que ningú et donarà i que has de trobar tu mateix fent una anàlisi interna de què és el que estimes.
Però fer una mirada cap al nostre interior no és una tasca fàcil...
No ho és. Costa moltíssim. En primer lloc, perquè no en tenim l'hàbit. I en segon, perquè implica una confrontació emocional, encarar sentiments desagradables com són el dubte, la por, la culpa, la ràbia, la tristesa... Enfrontar-nos amb aquestes emocions, que ens incomoden, és difícil però és important, perquè la consciència es desenvolupa a partir d'aquest exercici.
Les receptes que dóna l'autoajuda estan molt lligades al sentit comú. Hi està d'acord?
Sí. Els grecs parlaven de l'obnosi. Són un conjunt de coses òbvies que acaben sent obviades. És com l'aire, que només el valorarem quan haguem de pagar per respirar. Amb tot, són coses òbvies des d'un punt de vista de la raó, però la comprensió racional d'aquests principis no garanteix, en absolut, que emocionalment es portin a la pràctica. Penso que el gran repte que afrontem és l'alfabetització emocional.
Per què hi ha tantes depressions al món? Per una crisi dels valors o una manca d'estratègies vitals?
S'ha de tenir cura a l'hora d'analitzar l'increment de la depressió. Segur que hi ha moltes depressions que tenen una base real, com pot ser un dol, un trauma, una separació. Però n'hi ha d'altres que poden ser autèntics productes de luxe, sense que tinguin cap base. També hi ha molts interessos farmacèutics i a vegades s'inventen malalties per presciure medicaments amb els quals tu hagis d'esmorzar cada dia al matí. Hi ha depressions que no ho serien si tinguéssim més espai per al diàleg amb el pare, amb l'amic, amb la parella, amb el fill...
On creu que està la felicitat?
La busquem en llocs equivocats. La tenim més a prop del que pensem. L'escriptora nord-americana Pearl S. Buck té una frase molt bonica: "Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat". I penso que és del tot cert. La felicitat l'hauríem de buscar en l'amor, en l'afecte, en la tendresa. I també en la consciència, entesa com la capacitat de valorar el que tenim i gaudir-ne.
Vostè parla de les pedres emocionals. A vegades cal deixar anar llast...
I tant que sí. No ens han educat per fer balanços emocionals. A vegades és important oblidar. Per la salut del sistema, fer resets emocionals i tornar a començar. I li diria que això no només és recomanable pel que fa a les emocions sinó també a la política, les institucions... [Somriu].
Àlex Rovira Escriptor i expert en desenvolupament personal
CRISTINA CALDERER
Vostè és coautor dels bestsellers La bona sort i El laberint de la felicitat, que es podrien emmarcar dins l'autoajuda. Tanta demanda hi ha?
Se m'ha situat dins el territori de l'autoajuda, però el meu últim llibre, La bona vida, no sé si podria qualificar-se com a tal. El que sí que és veritat és que sempre hi ha hagut la necessitat de parlar del sentit de l'existència, de les emocions, de si tenim o no una vida plena. En aquest sentit, jo recordaria, un cop més, els clàssics: el Manual de vida, d'Epíctet; els Diàlegs, de Plató; els Assajos, de Montaigne... Tots ells ja reflexionaven sobre l'art de viure.
A l'autoajuda s'hi busca una guia?
Vivim en una societat que, en general, deixa les coses essencials per després de l'enterrament. Les qüestions importants poques vegades les abordem. De tota manera, en referir-nos a l'autoajuda, cal diferenciar entre el how to do, l'autoajuda mastegada, que se situa en el territori del que has de fer, i l'autoajuda que pretén fer reflexions en veu alta, provocar el pensament, promoure les actituds i la paraula com a eines més importants per transformar l'existència. En aquesta, jo m'hi sento més còmode.
El seu últim llibre porta per títol La bona vida. Quines són les claus per aconseguir-la?
La bona vida no és l'hedonisme o el dolce far niente sinó, bàsicament, la nostra actitud en cada moment. Recordo el doctor Viktor Frankl, que va sobreviure a l'experiència de quatre camps de concentració nazis, entre els quals el d'Auschwitz. Ell deia que l'última de les nostres llibertats és triar l'actitud, sigui quina sigui la circumstància que ens envolti.
Com encaixem les coses és fonamental...
Esclar. Podem gaudir d'una bona vida si assumim que la vida és difícil, complicada, que es construeix també amb el dolor, el patiment, la pèrdua, la crisi... Per tant, si ens deixem guiar per les promeses de la societat de consum, probablement només serem infeliços. La bona vida neix del bon diàleg, de la bona conversa, de la tendresa, de la gratitud, de l'amabilitat, de la humilitat, del propòsit... Sobretot, d'aquelles coses que depenen bàsicament de la nostra responsabilitat i tenen en compte l'altre, l'alteritat. Frankl té una anècdota molt interessant...
Podria explicar-la, sisplau?
Quan ell feia teràpia psicoanalítica a persones afectades per una depressió, sense cap mena d'ironia els preguntava: "Escolti, per què no se suïcida?". Les respostes, inevitablement, tocaven dues dimensions: "No em suïcido perquè tinc algú a qui estimar o perquè tinc alguna cosa que estimo". Amb la seva pregunta, Frankl intentava que el pacient trobés un sentit a la vida. La bona vida es construeix així, des de la premissa de les actituds, de trobar un sentit a la teva vida, que ningú et donarà i que has de trobar tu mateix fent una anàlisi interna de què és el que estimes.
Però fer una mirada cap al nostre interior no és una tasca fàcil...
No ho és. Costa moltíssim. En primer lloc, perquè no en tenim l'hàbit. I en segon, perquè implica una confrontació emocional, encarar sentiments desagradables com són el dubte, la por, la culpa, la ràbia, la tristesa... Enfrontar-nos amb aquestes emocions, que ens incomoden, és difícil però és important, perquè la consciència es desenvolupa a partir d'aquest exercici.
Les receptes que dóna l'autoajuda estan molt lligades al sentit comú. Hi està d'acord?
Sí. Els grecs parlaven de l'obnosi. Són un conjunt de coses òbvies que acaben sent obviades. És com l'aire, que només el valorarem quan haguem de pagar per respirar. Amb tot, són coses òbvies des d'un punt de vista de la raó, però la comprensió racional d'aquests principis no garanteix, en absolut, que emocionalment es portin a la pràctica. Penso que el gran repte que afrontem és l'alfabetització emocional.
Per què hi ha tantes depressions al món? Per una crisi dels valors o una manca d'estratègies vitals?
S'ha de tenir cura a l'hora d'analitzar l'increment de la depressió. Segur que hi ha moltes depressions que tenen una base real, com pot ser un dol, un trauma, una separació. Però n'hi ha d'altres que poden ser autèntics productes de luxe, sense que tinguin cap base. També hi ha molts interessos farmacèutics i a vegades s'inventen malalties per presciure medicaments amb els quals tu hagis d'esmorzar cada dia al matí. Hi ha depressions que no ho serien si tinguéssim més espai per al diàleg amb el pare, amb l'amic, amb la parella, amb el fill...
On creu que està la felicitat?
La busquem en llocs equivocats. La tenim més a prop del que pensem. L'escriptora nord-americana Pearl S. Buck té una frase molt bonica: "Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat". I penso que és del tot cert. La felicitat l'hauríem de buscar en l'amor, en l'afecte, en la tendresa. I també en la consciència, entesa com la capacitat de valorar el que tenim i gaudir-ne.
Vostè parla de les pedres emocionals. A vegades cal deixar anar llast...
I tant que sí. No ens han educat per fer balanços emocionals. A vegades és important oblidar. Per la salut del sistema, fer resets emocionals i tornar a començar. I li diria que això no només és recomanable pel que fa a les emocions sinó també a la política, les institucions... [Somriu].
dilluns, 27 d’octubre del 2008
La dona de fer feines
Ara les darreres enquestes als EEUU ens diuen que el 55% dels preguntats no creuen que la Sarah Palin, la segona de McCain, estigui preparada pel càrrec de Vicepresidenta. És torna a repetir el cas de la Hillary Clinton, aquest cop entre les files dels republicans. Queda molt clar que en això no hi ha diferencies, que a l’hora de jutjar la capacitat d’una dona per a la política, tant conservadors com demòcrates coincideixen. Mil vegades millor un home, sigui blanc o negre, groc o verd, amb quatre orelles o tres nassos, a una dona pel sol fet de ser dona. Mai un país ho ha tingut tan clar, mai les coincidències entre pols oposats han estat més properes, mai el corrent d’opinió ha sigut tan monolític contra la possible arribada a la Casa Blanca d’una dona sinó és per a ser acompanyant del President, becària, secretaria o simplement senyora de fer feines.
Ara les darreres enquestes als EEUU ens diuen que el 55% dels preguntats no creuen que la Sarah Palin, la segona de McCain, estigui preparada pel càrrec de Vicepresidenta. És torna a repetir el cas de la Hillary Clinton, aquest cop entre les files dels republicans. Queda molt clar que en això no hi ha diferencies, que a l’hora de jutjar la capacitat d’una dona per a la política, tant conservadors com demòcrates coincideixen. Mil vegades millor un home, sigui blanc o negre, groc o verd, amb quatre orelles o tres nassos, a una dona pel sol fet de ser dona. Mai un país ho ha tingut tan clar, mai les coincidències entre pols oposats han estat més properes, mai el corrent d’opinió ha sigut tan monolític contra la possible arribada a la Casa Blanca d’una dona sinó és per a ser acompanyant del President, becària, secretaria o simplement senyora de fer feines.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
La costellada
Europa D 1 – Carmel 2
L’anterior setmana, i aprofitant una aturada a la Lliga, el Juvenil D de l’Europa se’n va anar de bolos per la Comarca a fer un partidet amistós, altrament dit de costellada. Doncs aquesta setmana, de tornada a la competició, el mateix Juvenil ha patit una inesperada i dolorosa derrota a casa, que és on fan més mal les derrotes, enfront d’un lluitador però tècnicament poc dotat Carmel . De veritable costellada (quan caus de molt amunt) es podria qualificar la caiguda de l’Europa aquesta tarda. Poca gent apostava per un triomf visitant, ja que els escapulats havien mostrat molta superioritat en el seu debut davant el Martinenc i per contra el Carmel, en dos partits, només havia sumat un sol punt dels sis possibles. Però el tòpic és el tòpic i el món del futbol n’està ple. Cada partit és una història diferent i avui ha quedat ben palès. Tornar a la dura realitat, a l’extrema dificultat de la segona divisió, on no hi ha enèmic petit i on tots els equips volen guanyar a l’Europa ha estat un traumàtic despertar del somni. Una pre-temporada de luxe, impecable fins i tot, on els partits es comptaven per victòries no pot amagar la duresa de la competició. La necessitat de cometre les menys errades possibles si es vol tenir opcions a guanyar el títol ha de ser l’objectiu sobre el que es treballi dia a dia. No hi ha enemic petit però el més gran, és sense cap mena de dubte, la pròpia incompetència. Caldrà posar fil a l’agulla i corregir, en el menor temps possible, tots aquells aspectes que fan que una màquina, en teoria ben greixada, s’encalli o és bloquegi. Només estem al principi i una ensopegada ara és fàcilment recuperable. L’experiència dels darrers dos anys ha de ser un plus afegit, una brúixola que ens faci més clar el camí a seguir. Només cal saber on és el nord i llegir bé els senyals.
Europa D 1 – Carmel 2
L’anterior setmana, i aprofitant una aturada a la Lliga, el Juvenil D de l’Europa se’n va anar de bolos per la Comarca a fer un partidet amistós, altrament dit de costellada. Doncs aquesta setmana, de tornada a la competició, el mateix Juvenil ha patit una inesperada i dolorosa derrota a casa, que és on fan més mal les derrotes, enfront d’un lluitador però tècnicament poc dotat Carmel . De veritable costellada (quan caus de molt amunt) es podria qualificar la caiguda de l’Europa aquesta tarda. Poca gent apostava per un triomf visitant, ja que els escapulats havien mostrat molta superioritat en el seu debut davant el Martinenc i per contra el Carmel, en dos partits, només havia sumat un sol punt dels sis possibles. Però el tòpic és el tòpic i el món del futbol n’està ple. Cada partit és una història diferent i avui ha quedat ben palès. Tornar a la dura realitat, a l’extrema dificultat de la segona divisió, on no hi ha enèmic petit i on tots els equips volen guanyar a l’Europa ha estat un traumàtic despertar del somni. Una pre-temporada de luxe, impecable fins i tot, on els partits es comptaven per victòries no pot amagar la duresa de la competició. La necessitat de cometre les menys errades possibles si es vol tenir opcions a guanyar el títol ha de ser l’objectiu sobre el que es treballi dia a dia. No hi ha enemic petit però el més gran, és sense cap mena de dubte, la pròpia incompetència. Caldrà posar fil a l’agulla i corregir, en el menor temps possible, tots aquells aspectes que fan que una màquina, en teoria ben greixada, s’encalli o és bloquegi. Només estem al principi i una ensopegada ara és fàcilment recuperable. L’experiència dels darrers dos anys ha de ser un plus afegit, una brúixola que ens faci més clar el camí a seguir. Només cal saber on és el nord i llegir bé els senyals.
La Divina Comèdia
Europa C 3 - Sant Gabriel 2
Com si d’alumnes avançats de Dante es tractés, els amics del Sant Gabriel s’han mostrat avui, al nou Sardenya, com uns experts en l’art de la Comèdia. Fins a 7 vegades han aturat el joc per suposades lesions, curiosament totes elles quan anaven guanyat. Des del moment que l’Europa ha aconseguit empatar i posteriorment avançar-se en el marcador, cap ni una. Aquí s’han acabat les lipotímies i els fingiments. Feia temps que no veia un recital teatral d’aquesta magnitud, que per moments semblava més una representació al TNC que un partit de futbol amb les seves topades típiques, tòpiques i normals. Si jo fos algú, que no ho soc, si jo tingués alguna mena d’ascendent dins el Sant Gabriel els hi recomanaria que, donada la gran varietat de registres escènics, deixessin de perdre el temps en allò per al que no serveixen i es dediquessin, en cos i ànima, a la seva veritable vocació artística. I més ara, amb el bon moment teatral de la nostra ciutat i concretament en els musicals. Francament els veig més fent els cors de “Mamma Mia” que no pas jugant a futbol. Alguns m’han recordat en alguns passatges certs personatges de “Mortadelo y Filemón”, tot plegat massa còmic per a una gent que es pretén seriosa.
Pel que fa a l’aspecte més prosaic, és a dir, al futbol. Doncs poc a comentar, simplement que el partit ha estat dominat de principi a fi per l’equip local. A la primera part el joc l’ha posat l’Europa i els gols un afortunat Sant Gabriel. A la segona, en canvi, el joc ha seguit sent de l’Europa, amb més claredat si cap, però aquest cop sí, acompanyat de gols. Tres concretament que han donat la volta al marcador, deixant el resultat final en un merescut 3 a 2.
I parlant de final i tenint a tants bons actors a la gespa no podien acabar sense posar en escena una opereta, un sainet, una comèdia bufa d’un sol acte. Una opereta vergonyant plena d’impotència i ràbia per un resultat inesperat per als propis jugadors visitants, per al seu cos tècnic i, sobre tot, per alguns familiars que s’han volgut apuntar a la “festa” amb un mal estil digne de persones poc assenyades.
Avui la faràndula ha passat pel Nou Sardenya i ho ha fet sense convèncer. I és que, fins i tot, per fer el pallasso, es necessiten certes dots.
Atenció, properament als vostres barris .
Europa C 3 - Sant Gabriel 2
Com si d’alumnes avançats de Dante es tractés, els amics del Sant Gabriel s’han mostrat avui, al nou Sardenya, com uns experts en l’art de la Comèdia. Fins a 7 vegades han aturat el joc per suposades lesions, curiosament totes elles quan anaven guanyat. Des del moment que l’Europa ha aconseguit empatar i posteriorment avançar-se en el marcador, cap ni una. Aquí s’han acabat les lipotímies i els fingiments. Feia temps que no veia un recital teatral d’aquesta magnitud, que per moments semblava més una representació al TNC que un partit de futbol amb les seves topades típiques, tòpiques i normals. Si jo fos algú, que no ho soc, si jo tingués alguna mena d’ascendent dins el Sant Gabriel els hi recomanaria que, donada la gran varietat de registres escènics, deixessin de perdre el temps en allò per al que no serveixen i es dediquessin, en cos i ànima, a la seva veritable vocació artística. I més ara, amb el bon moment teatral de la nostra ciutat i concretament en els musicals. Francament els veig més fent els cors de “Mamma Mia” que no pas jugant a futbol. Alguns m’han recordat en alguns passatges certs personatges de “Mortadelo y Filemón”, tot plegat massa còmic per a una gent que es pretén seriosa.
Pel que fa a l’aspecte més prosaic, és a dir, al futbol. Doncs poc a comentar, simplement que el partit ha estat dominat de principi a fi per l’equip local. A la primera part el joc l’ha posat l’Europa i els gols un afortunat Sant Gabriel. A la segona, en canvi, el joc ha seguit sent de l’Europa, amb més claredat si cap, però aquest cop sí, acompanyat de gols. Tres concretament que han donat la volta al marcador, deixant el resultat final en un merescut 3 a 2.
I parlant de final i tenint a tants bons actors a la gespa no podien acabar sense posar en escena una opereta, un sainet, una comèdia bufa d’un sol acte. Una opereta vergonyant plena d’impotència i ràbia per un resultat inesperat per als propis jugadors visitants, per al seu cos tècnic i, sobre tot, per alguns familiars que s’han volgut apuntar a la “festa” amb un mal estil digne de persones poc assenyades.
Avui la faràndula ha passat pel Nou Sardenya i ho ha fet sense convèncer. I és que, fins i tot, per fer el pallasso, es necessiten certes dots.
Atenció, properament als vostres barris .
dissabte, 25 d’octubre del 2008
El Goytisolo t'ho dirà millor
PALABRAS PARA …
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
PALABRAS PARA …
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Divuit
Sis i sis són dotze i sis, divuit.
Tres al quadrat, més tres al quadrat, divuit.
Sis per tres, divuit.
Dos cents setanta dividit per quinze, divuit.
Cinquanta menys trenta dos, divuit.
La rel quadrada de tres cents vint i quatre, divuit.
Miro el rellotge, les divuit divuit.
Hi ha algú que avui en fa divuit.
Està molt clar que, faci el que faci avui, el resultat sempre serà divuit.
Pren-te els divuit, no com una línia d’arribada, ans el contrari, com una línia de sortida des de on començar a menjar-te el món.
Sis i sis són dotze i sis, divuit.
Tres al quadrat, més tres al quadrat, divuit.
Sis per tres, divuit.
Dos cents setanta dividit per quinze, divuit.
Cinquanta menys trenta dos, divuit.
La rel quadrada de tres cents vint i quatre, divuit.
Miro el rellotge, les divuit divuit.
Hi ha algú que avui en fa divuit.
Està molt clar que, faci el que faci avui, el resultat sempre serà divuit.
Pren-te els divuit, no com una línia d’arribada, ans el contrari, com una línia de sortida des de on començar a menjar-te el món.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Pare nostre que estàs al cel...
En el transcórrer dels anys i en la lluita per trobar el teu lloc al Paradís, vas aconseguint algunes fites interessants i, en la majoria dels casos, sorprenents. Així, a mesura que et fas gran, en edat i saber, comences a ocupar càrrecs de certa rellevància, bé en el teu entorn laboral o en el teu entorn social, que et col·loquen en una posició de privilegi que mai abans havies somiat. Arribat a aquest punt, no pots deixar de preguntar-te si els èxits assolits són per mèrits propis o bé per incapacitat aliena. Sí aquell lloc que ocupes a l’empresa, aquell lloc fins fa poc tan allunyat del teu centre vital, és el lloc que realment et correspon o bé és el que et toca perquè no hi havia ningú mitjanament capaç per exercir-lo. De la mateixa manera no deixa d’estar sota sospita el flamant càrrec que t’ofereixen a la teva comunitat de veïns, al teu esplai, al teu club esportiu o al teu club social. Serà perquè els altres possibles candidats han renunciat, han abandonat, s’han mort o senzillament “no tenen temps”? O potser, ras i curt, són uns incompetents? Vull dir, més que tu.
Com ha d’estar el món si una persona com tu o com jo, amb el superàvit de limitacions més gran per metre quadrat de l’Univers pot accedir a escometre càrrecs de certa responsabilitat i notorietat dins aquesta societat? Com és possible que jo sigui el menys dolent de la pel·lícula quan el meu pare no es cansava de recordar-me la meva extrema inutilitat dia darrera dia? Que ha passat des d’aleshores, que ha canviat? S’equivocava el meu pare o bé us equivoqueu tots vosaltres en oferir-me aquests privilegis?
En el transcórrer dels anys i en la lluita per trobar el teu lloc al Paradís, vas aconseguint algunes fites interessants i, en la majoria dels casos, sorprenents. Així, a mesura que et fas gran, en edat i saber, comences a ocupar càrrecs de certa rellevància, bé en el teu entorn laboral o en el teu entorn social, que et col·loquen en una posició de privilegi que mai abans havies somiat. Arribat a aquest punt, no pots deixar de preguntar-te si els èxits assolits són per mèrits propis o bé per incapacitat aliena. Sí aquell lloc que ocupes a l’empresa, aquell lloc fins fa poc tan allunyat del teu centre vital, és el lloc que realment et correspon o bé és el que et toca perquè no hi havia ningú mitjanament capaç per exercir-lo. De la mateixa manera no deixa d’estar sota sospita el flamant càrrec que t’ofereixen a la teva comunitat de veïns, al teu esplai, al teu club esportiu o al teu club social. Serà perquè els altres possibles candidats han renunciat, han abandonat, s’han mort o senzillament “no tenen temps”? O potser, ras i curt, són uns incompetents? Vull dir, més que tu.
Com ha d’estar el món si una persona com tu o com jo, amb el superàvit de limitacions més gran per metre quadrat de l’Univers pot accedir a escometre càrrecs de certa responsabilitat i notorietat dins aquesta societat? Com és possible que jo sigui el menys dolent de la pel·lícula quan el meu pare no es cansava de recordar-me la meva extrema inutilitat dia darrera dia? Que ha passat des d’aleshores, que ha canviat? S’equivocava el meu pare o bé us equivoqueu tots vosaltres en oferir-me aquests privilegis?
dijous, 23 d’octubre del 2008
PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
Salvador Espriu
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
Salvador Espriu
dimecres, 22 d’octubre del 2008
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Realment vols que perdi el teu propi equip?
Quin abisme entre la raó mental i la raó verbal, entre el que pensem i el que finalment acabem dient. Alguns cops per prudència, altres per no ferir, altres per estratègia i d’altres, els que més, per ser socialment correctes. Quantes vegades fem contenció i no verbalitzem allò que en realitat creiem? Quantes paraules sacrificades que no naixeran mai per culpa d’un joc d’equilibris despersonalitzant?
Si, posat per cas, ets pare d’un noi que practica el futbol i juga habitualment, pensaràs: el meu fill juga perquè és molt millor que els seus companys i per tant es mereix jugar sempre. En canvi el que verbalitzaràs serà: el més important en un joc d’equip és el col·lectiu i si el meu fill ha d’estar a la banqueta no passa res.
En cas contrari, en cas de que el noi no jugui habitualment, pensaràs: que injust és el món del futbol i aquest entrenador ... (aquí deixo espai per algun adjectiu desqualificatiu) no en té ni idea. En canvi voldràs ser correcte i diràs: tot això li va bé, referint-te al noi, aquestes coses el faran madurar i acabaràs el discurs afegint –sempre han de jugar els que estiguin en millor forma i l’entrenador és el que més elements de judici té-
La processó, com habitualment es diu, anirà per dins. Aquest trencament entre el discurs mental i el discurs verbal, aquesta desconnexió, pot desembocar en comportaments malaltissos si no es processen correctament, fins el punt extrem, en alguns casos, de voler el fracàs del teu propi equip pel sol fet de que no jugui el teu fill. Voler el mal al teu propi grup de joc, de treball, o de qualsevol altre àmbit és mesquí. Prioritzar l’individu egoistament per damunt del col·lectiu, menysprear, infravalorar i desprestigiar la feina d’altres simplement perquè el teu fill no ha jugat és una manera de pensar molt més estesa del que seria desitjable i decididament reprovable.
Quatre mil anys de civilització han servit per posar interruptors i filtres entre els nostres pensaments, les nostres creences més profundes i la manera d’expressar-les però no han aconseguit canviar la nostra mentalitat primitivament egocèntrica i destructiva.
Quin abisme entre la raó mental i la raó verbal, entre el que pensem i el que finalment acabem dient. Alguns cops per prudència, altres per no ferir, altres per estratègia i d’altres, els que més, per ser socialment correctes. Quantes vegades fem contenció i no verbalitzem allò que en realitat creiem? Quantes paraules sacrificades que no naixeran mai per culpa d’un joc d’equilibris despersonalitzant?
Si, posat per cas, ets pare d’un noi que practica el futbol i juga habitualment, pensaràs: el meu fill juga perquè és molt millor que els seus companys i per tant es mereix jugar sempre. En canvi el que verbalitzaràs serà: el més important en un joc d’equip és el col·lectiu i si el meu fill ha d’estar a la banqueta no passa res.
En cas contrari, en cas de que el noi no jugui habitualment, pensaràs: que injust és el món del futbol i aquest entrenador ... (aquí deixo espai per algun adjectiu desqualificatiu) no en té ni idea. En canvi voldràs ser correcte i diràs: tot això li va bé, referint-te al noi, aquestes coses el faran madurar i acabaràs el discurs afegint –sempre han de jugar els que estiguin en millor forma i l’entrenador és el que més elements de judici té-
La processó, com habitualment es diu, anirà per dins. Aquest trencament entre el discurs mental i el discurs verbal, aquesta desconnexió, pot desembocar en comportaments malaltissos si no es processen correctament, fins el punt extrem, en alguns casos, de voler el fracàs del teu propi equip pel sol fet de que no jugui el teu fill. Voler el mal al teu propi grup de joc, de treball, o de qualsevol altre àmbit és mesquí. Prioritzar l’individu egoistament per damunt del col·lectiu, menysprear, infravalorar i desprestigiar la feina d’altres simplement perquè el teu fill no ha jugat és una manera de pensar molt més estesa del que seria desitjable i decididament reprovable.
Quatre mil anys de civilització han servit per posar interruptors i filtres entre els nostres pensaments, les nostres creences més profundes i la manera d’expressar-les però no han aconseguit canviar la nostra mentalitat primitivament egocèntrica i destructiva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)