ROCK’N’ROLL

Una recomanació –si se’m permet- no us deixeu perdre ROCK’N’ROLL al Teatre Lliure, la flipareu, com diu el meu fill. Un monument teatral imprescindible, un text irrepetible, una posada en escena espaterrant i unes interpretacions emocionants i, alhora, emotives. Un luxe a tocar de casa i a l’abast de tothom. Aprofiteu l’ocasió i la vida us canviarà...a millor. Ja m’ho direu.

Wonderful world?

Per escoltar mentre veieu la imatge de sota

Estem segurs que les tonteries que ens preocupen són realment importants?

El racó del son

Serveix millor qui millor serveix

Agafat amb pinces

La presa del Palau d’hivern
Vilazar 2 – Europa C 4

Els nois del Sardenya s’han quedat sols al capdamunt de la classificació. Desprès de les tres primeres jornades –amb tres victòries i 9 punts- han obert un petit forat amb els seus immediats perseguidors. Aquesta tarda en el seu desplaçament a Vilazar –més conegut com el Palau d’Hivern, històrica residència dels Romanov- han aconseguit un nou i treballat triomf enfront un equip local que –malgrat la derrota final- no ha posat les coses fàcils. Si bé és cert que a la primera part, l’Europa no ha donat cap opció als de casa amb un joc de manual ( o de llibre, si ho preferiu) que ha tenallat qualsevol iniciativa del Vilazar, a l’ inici de la segona les coses han canviat i –segurament producte del cansament i un excés de confiança dels visitants- l’equip local ha aconseguit l’empat mitjançant un Becari (que no deu cobrar, però que corria molt). Amb un 2 a 2 al marcador (eufemisme, ja que de marcador no n’hi havia) i amb un Vilazar crescut i quan tot feia pensar en una desfeta de l’equip visitant producte del desconcert, ha arribat la reacció dels escapulats (avui de color caca d’oca) que amb dos gols de contraatac han col·locat el definitiu 2 a 4 a la llibreteta de l’àrbitre i en l’imaginari col·lectiu. Una nova victòria producte de la sorprenent maduresa d’un equip tan jove i que ha estat capaç de reaccionar, positivament, en un moment molt complicat i davant un equip –el Vilazar- amb molt d’ofici.

Justament aquesta setmana pren molt més valor la victòria aconseguida per l’Europa a la primera jornada al camp del Pere Gol, un camp on ahir es va deixar els tres punts un irregular Trajana, que sembla –fins el moment- no pair gaire bé les sortides (2 derrotes en els dos desplaçaments). Un –a priori- favorit per endur-se el campionat queda amb només tres punts dels nou possibles, un mal començament, es miri com es miri.

Un dels altres outsiders –el Sants- no va passar de l’empat a can Don Bosco, on una sobredosi de confiança els va deixar a punt del col·lapse. Els pecats de joventut tard o d’hora s’acaben pagant i el Sants ho ha experimentat en la seva pròpia carn al campitxo de l’Escola Industrial.

El Sant Gabriel, per la seva banda, ha caigut a la gàbia, on se l’han menjat els lleons. Els catalàunics, enrabiats per la derrota de la setmana passada al Nou Sardenya, no han donat cap opció als angelicals visitants, que ara queden a tres punts del líder.

L’Hospi sembla que reacciona just una setmana abans de visitar l’Europa en, el que segurament serà, el partit de la jornada. Un plis plas sense pietat i el Masnou a la cua.

La Muntanyesa, en la seva línia, vivint del conflicte i guanyant clarament, això sí, una innocent Anguera que cau al fons de la classificació fent-li companyia al Masnou i al Santa Eulàlia que segueix avorrint a les ovelles.

El que no acaba de reaccionar –malgrat tenir tots els números per fer-ho- és la Barceloneta que pel que es veu, naufraga bastant lluny de casa. Deu patir enyorança o el mal de la distància que no el contraresta ni tan sols el cor de grills que l’acompanya a la grada.

En fi, qui setmana passa any empeny i la propera jornada més...o menys.

Feliç diada

Feliç aniversari

2001: UNA ODISEA A L'ESPAI (1968)

Aquest any en fa quaranta i encara recordo –com si fos ahir- la perplexitat barrejada amb entusiasme a la sortida del cinema, la certesa de que alguna cosa extraordinària havia passat, que ja res seria com abans i que un mecanisme estrany i fins aleshores latent s’havia activat en el meu interior. Hal 9000 havia decidit posar fi a la meva innocència tancant la darrera porta d’infantesa. A canvi m’oferia tot un univers d’experiències excitants al que no vaig ser capaç de renunciar. Quaranta anys desprès –ella i jo- ens hem retrobat, com quan es retroben dos vells amants i els sentiments es desbaraten sense mesura. Hem recorregut la mateixa distància com dos rius paral·lels i el mar que ens espera té forma de monòlit palplantat en una dimensió llunyana . 2001 és una part molt important de la meva història, és un referent hipnòtic absolutament vigent que em porta els sons de Zaratustra en els moments més dolços quan tinc el convenciment que el futur em pertany i l’infinit està a tocar dels dits.

Tinc una anècdota curiosa relacionada amb 2001. Fa anys –i per treure’m unes pesetes- vaig fer el reportatge d’un casament al poble de Gelida. La parella –molt convencional- em va encarregar la feina a través d’un amic comú –fotògraf de professió- que estava de baixa laboral per uns problemes oculars. En aquell temps –ho he de reconèixer- tenia una creativitat poc ortodoxa, més aviat desconcertant, producte de la qual els hi vaig fer un vídeo –diríem atípic- on apareixien imatges de la primera part de 2001, aquella on surten les famílies de ximpanzés i que conclou amb la baralla entre clans, la mort d’un dels líders i el llançament a l’aire de l’arma del crim i aquesta –en un pla extraordinari- es transforma en una nau espacial. La idea era la de relacionar l’etapa d’abans del casament amb una situació salvatge i que gràcies al feliç enllaç aquesta situació es civilitzava. Així el llançament de l’os –l’arma- sintetitzava aquest pas i es transformava en el ram de flors en mans de la núvia. No cal dir que ningú ho va entendre i mai, mai em varen encarregar una copia. Em puc imaginar la cara de sorpresa dels pares i familiars dels nuvis quan en lloc de veure a la tieta de Ripoll o a l’oncle de Matadepera al vídeo, apareixien una colla de primats sense evolucionar lluitant per la supervivència. Un fracàs sonat que va marcar profundament la meva trajectòria creativa, això i que des de llavors no he tornat mai més a Gelida.

La família

El nuvi cabrejat


TITOL ORIGINAL
2001: A Space Odyssey

ANY
1968

DURADA
139 min.

DIRECTOR
Stanley Kubrick

GUIÓ
Stanley Kubrick & Arthur C. Clarke (Novel.la curta: Arthur C. Clarke)

MÚSICA
Varis (Richard Strauss, Johann Strauss)

FOTOGRAFÍA
Geoffrey UnswortH

REPARTIMENT
Keir Dullea, Gary Lockwood, William Sylvester, Daniel Richter, Douglas Rain (HAL 9000 voice), Laonard Rossiter, Margaret Tyzack, Robert Beatty, Sean Sullivan, Frank Miller, Penny Brahms, Alan Gilfford, Vivian Kubrick

PRODUCTORA
MGM

Nota: encara conservo el vídeo, si algú vol una copia li podria arreglar el preu.

Xoriços il·lustrats

Una gran llengua en boques equivocades

Dins el marc del conflicte de llengües on creix l’absurda i malaltissa croada per anorrear les més dèbils en favor de les més esteses o poderoses, de fer taula rasa eliminant la particularitat, la diferència, la riquesa en benefici del monolingüisme més brutal i castrador. Doncs, en aquest debat avorrit i esgotador, llegia una idea que pot ser interessant per aquells que saben llegir i també pels que saben pensar, deia així: Quina gran llengua la llengua espanyola, ara només falta que Espanya estigui a l’alçada de la seva llengua. Demolidor, llàstima que al país veí hi hagi encara un índex d’analfabetisme militant tan gran i utilitzin la llengua només per llepar-se el cul.

NE ME QUITTE PAS

Avui fa 30 anys que en Jacques ens va deixar, o potser no?

Brel dins el cor

Crisis, what crisis?

828

La meva bogeria gramatical, el meu deliri sil·làbic, la meva set de paraules em du, sovint, per camins indestriables. En aquesta cerca obsessiva he trobat el que no buscava, un mot que defineix amb precisió el que sento per tu: evitern.

828, és la pàgina on habita i on es mostra orgullós.

Evitern: Que ha tingut principi, però no tindrà fi.

Viure Alà lluna

La vacuna

Que és una vacuna sinó la inoculació d’un virus perquè el propi cos generi anticossos per defensar-se. Està clar que si l’organisme no passa pel tràngol d’enfrontar-se a l’enemic no serà mai capaç de fer-li front ni trobar els mecanismes adequats per destruir-lo.
De la mateixa manera quan parlem d’educació és contraproduent i decididament anti pedagògic fer viure els nens en una bombolla que els aïlli del mon exterior i dels problemes que es generen. No serveix per a res, ans al contrari, és totalment perjudicial, estalviar als joves viure situacions conflictives i tastar en pròpia carn la frustració. Com sinó podran generar les defenses necessàries per superar determinades crisis i fer front a les adversitats sinó les viuen? Per aprendre a resoldre problemes t’hi has de trobar amb els problemes. Només així desenvolupem els anticossos, les capacitats per combatre amb èxit els contratemps que la vida ens va plantejant.

Moondreams

Declaració

Aquest és el meu patrimoni, aquests són els meus arguments.

Bach en Pau

Pa...per

Una jornada particular

Segona jornada i segueixen les golejades. Aquest cop amb algunes dades sorprenents. El Trajana que venia de perdre clarament amb la Unificació Bellvitge ha estat implacable amb el santa Eulàlia, que segurament haurà pagat els plats trencats de la primera jornada. Un Santa Eulalia que, per cert ja va perdre a casa la setmana passada davant un solvent Sant Gabriel i que amb dues victòries molt significatives, l’última precisament per golejada enfront un desesperant Pere Gol (13 gols encaixats), comparteix liderat amb l’Europa i el Sants. L’altre resultat espectacular ens l'ha ofert un recuperat Jupiter que venia d’encaixar una estrepitosa derrota per 8 a 2 al camp de la Muntanyesa i que aquesta setmana ha desballestat a la Unificació Bellvitge, vencedor del Trajana en la primera jornada. Tot plegat un cercle capriciós on els equips passen d’una setmana a l’altre de ser golejadors a ser golejats. Irregularitat, manca de concentració, excés de confiança,...un començament imprevisible.
Pel que fa als altres resultats, cap sorpresa. Potser el mal inici de l’Hospitalet amb dues derrotes consecutives seria una de les coses més destacables, així com la bona arrencada del Sants, el Sant Gabriel i l’Europa. Del Masnou i de la Barceloneta m’esperava una mica més, encara que és cert que estem començant i els equips aniran patint les transformacions pròpies del rodatge i el pas de les jornades.
El campionat és molt llarg i encara queda marge per corregir errors, però tinc la sensació que hi ha equips que no estaran disposats a donar treva i la recuperació de punts serà molt complicada aquesta Temporada.

Petites diferències, grans significats

Valero y yo

Valero es pequeño, ¿peludo?, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Valero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...

Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel...

Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:

— Tiene acero...

Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.

Adaptació molt lliure de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez

Lucidesa

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Espriu, Salvador Espriu

Tancar-se, acular-se

Els fruits de la paciència
Europa C 3 – Catalònia 1

El debut de l’Europa a casa ha estat tan complicat com es preveia, més pels nervis de l’estrena que no pas pels mèrits del rival. Un Catalònia rom i sense grapa tancat al seu camp i deixant tota l’iniciativa a l’equip local ha estat el dibuix de pràcticament tota la primera part. Només en una jugada aïllada, a la sortida d’un corner, el Catalònia ha fet el seu gol. Gol que ha descentrat el, fins aleshores, fluid joc de l’Europa posant la incertesa damunt la gespa i la imprecisió a les botes dels atacants escapulats. La resta de la primera part ha sigut un monogràfic, encara que sense sort, de l’Europa davant d’un, cada cop més aculat, Catalònia. Amb un sorprenent i immerescut 0 a 1 s’ha arribat al descans. És just en aquest moment i fruit dels relleus que ha efectuat el cos tècnic de l’Europa on el signe del partit ha començat a girar. Sense canviar el guió però sí els protagonistes i algun subtil retoc de posicions, l’equip local s’ha fet, definitivament, amb les regnes del joc. Han arribat les ocasions i conseqüentment els gols. Novament s’ha pogut constatar la versatilitat i varietat de recursos d’aquesta plantilla amb solucions per als diferents problemes que es puguin anar presentant al llarg d’una Temporada que es preveu molt dura, competida i apassionant.
És encara molt aviat per a fer pronòstics i proclamar favorits, però amb dues victòries de 2 partits disputats l’Europa presenta credencials i es posiciona clarament com un seriós candidat al títol de Lliga. Més si tenim en compte el procés d’adaptació pel que passen els equips quan estrenen categoria. Aquest equip creixerà i madurarà perquè tots els seus components van en la mateixa direcció. Un veritable equip és tant allò que es veu com el que no es veu. Com un edifici suportat pels fonaments que fan que es mantingui ferm i en canvi ningú els veu.

Tan de bo

Una muntanya grollera difícil d’escalar
Barceloneta 1 - Muntanyesa 1 (suspès)

Ni més ni menys. La Muntanyesa ha sigut molt superior a una insípida Barceloneta, amb 11 jugadors, però també amb 10, 9, 8 i fins i tot amb només 7. Vint primers minuts d’absolut domini de l’equip visitant, amb gol inclòs, fins la primera expulsió, per doble targeta groga al 9 de la Muntanyesa. Malgrat jugar en inferioritat numèrica l’equip visitant ha seguit portant l’iniciativa del joc i ha disposat de les ocasions més clares. Cinc minuts desprès, al voltant del 25, una nova expulsió els ha deixat amb 9 jugadors. Contràriament al que seria lògic, aquestes expulsions han descentrat molt més a la Barceloneta que a l’equip contrari. La Muntanyesa seguia dominant còmodament el partit i arribava amb molt de perill a les proximitats de la porteria local. No ha estat fins a les acaballes de la primera part que l’equip mariner, a pilota aturada i en un embolic dins l’àrea petita, ha aconseguit el gol de l’empat. Amb un injust 1 a 1 s’ha arribat al descans d’un primer temps certament estrany.
A la represa, més del mateix. Als cinc minuts, la Muntanyesa s’ha quedat amb 8 jugadors desprès d’una nova expulsió que no ha estat l’ultima. En aquests minuts no s’ha jugat a res i producte del despropòsit més surrealista, al quart d’hora, l’àrbitre ha expulsat al porter visitant. Poc abans ho havia fet amb el porter suplent, un jugador reserva i el propi entrenador de la Muntanyesa. Aquí s’ha acabat definitivament el partit, o al menys és el que l’àrbitre ha decidit. Tot plegat un desgavell. Un esplèndid matí de tardor i un interessant, a priori, partit de futbol que ha quedat en un no res lamentable.
La Muntanyesa té bons jugadors, principalment a la part de dalt, el 8, el 9 i el 10 poden fer miques les defenses més solvents. Però el futbol és un joc d’equip on intervenen altres factors, factors tan o més determinants que les pròpies qualitats tècniques. La Muntanyesa és el, desgraciadament, típic equip que tot el que guanya amb la pilota ho perd per la boca.
Que altres arbitres siguin més tolerants en l’aplicació del reglament i es facin l’orni davant les constants i insistents faltes de respecte verbal, no vol dir que sempre hagi de ser així. Avui la Muntanyesa s’ha trobat amb un àrbitre, que fent valer la màxima de tolerància zero, ha estat molt rigorós en l’observació de les regles, acotant des del primer minut, la incontinència verbal i la grolleria a la que ens tenen acostumats certs equips. El problema general, no ha estat l’àrbitre d’avui , sinó la gran majoria que, amb la seva conducta indolent, fan que actituds i comportaments com el de la Muntanyesa siguin normals i ens escandalitzem quan algú els hi posa límits. Corregint aquestes conductes impròpies aconseguirem augmentar el nivell col·lectiu del futbol en tots els seus àmbits. Llàstima que no hi hagi targetes grogues i vermelles pels pares, familiars i públic en general. Un aspecte que hauríem de sol.lucionar per la supervivència i salut d’aquest esport.
La imatge final de l’àrbitre sortint del camp acompanyat per sis mossos d’esquadra és la prova evident que les coses no s’estan fent gaire bé. És tremendament injust que una persona, en estricte aplicació del reglament, sigui objecte de vexacions i insults per part d’individus al llindar de la misèria mental i “educats” en el conflicte permanent.

Ah! si no fos per la tendresa