dissabte, 12 de juliol del 2008

Un rayon de soleil

Ideal per a un dia com avui que plou

Pin up

El cor de la bèstia

Roda el món i torna al Born

Harley-Davidson
1903-2008
Barcelona, 10-11-12-13 de Juliol de 2008

SCOUT


To Kill a Mockingbird

MATAR A UN RUISEÑOR
To Kill a Mockingbird


Paga la pena que, entre tanta foto refrescant, toquem una mica de fibra i invertim dues hores del nostre mandrós temps lliure en aquest extraordinari clàssic. Matar a un ruiseñor data de l’any 1962 i el seu director, Robert Mulligan va ser nomenat als Oscars pel seu brillant treball, que finalment no aconseguiria.
El personatge principal, l’advocat Atticus Finch, interpretat per l’oscaritzat (aquest sí) Gregory Peck, ha esdevingut, amb el pas del temps, un veritable referent, una icona dins la pròpia Història del Cinema.
Torna a ser en blanc i negre, però sembla, irremeiablement, que les grans pel·lícules tenen aquest denominador comú. Quan porteu 5 minuts de projecció, obviareu aquest petit i insignificant detall. Us ho prometo.

divendres, 11 de juliol del 2008

Negoci a l'ombra

Una relació sense cap ni peus

La porta aguanta

10x15 mate

És estiu, fa molta calor i segurament no et ve gens de gust llegir res tret del típic/tòpic “totxo” que t’empasses cada any, es digui El joc de l’àngel o Un món sense fi.
Per això intentaré travessar de puntetes per les vostres nits amb imatges fàcils de digerir i suposadament refrescants. És un propòsit, és una declaració.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Creu-me

Cromos antics: ARTURO
Va trobar el seu particular Camelot al CE Europa i va ser feliç i nosaltres amb ell. Però les situacions idíl·liques, els paradisos de contes de fades sempre s’acaben i la crua realitat et fa canviar el futbol per camions de fruites i verdures a Mercabarna. Molta sort en la teva cerca del Sant Grial.
Calidoscopi

Millor ser sord que català

A finals de Maig es va celebrar a Ciudad Real (real com la vida mateixa) una trobada de professionals de l’atenció a l’usuari de la Sanitat de tota Espanya, de Catalunya i també del País Basc. En aquest congres l’idioma oficial i únic, com no podia ser d’una altra manera, era l’espanyol. Bé, únic no, ja que l’organització va tenir el detall, pagant l’administració (és a dir tots) de posar un intèrpret per a sords. Traducció simultània per a que els ponents de Catalunya, les Illes, el País Valencià o bé el País Basc poguessin fer les seves aportacions en els respectius idiomes, ni parlar-ne. Tot en espanyol reglamentari i uniforme. Això sí, els sords podien seguir perfectament i sense perdre detall totes i cada una de les intervencions independentment del seu origen territorial. Que quants sords hi havia a sala? Doncs cap ni un. Ciudad Real, com la gran majoria de ciutats espanyoles tenen una especial sensibilitat per les llengües...que no fan soroll, és clar. En fi, això d’Espanya i les “llengües perifèriques” és un veritable diàleg per a sords. Com diu? Una mica més alt que no el sento.
Solament per Irene

dimarts, 8 de juliol del 2008

L'estranya passatgera

Extra-ordinari

En un creuer et poden passar coses extraordinàries, coses com ara enamorar-te amb bogeria d’una dona i no adonar-te fins el darrer dia de viatge que aquesta dona increïble per la que has perdut el cap no era una altra que la teva pròpia dona. El que deia, coses extraordinàries.
Termiters sense protecció oficial

La mona estressada

En el món dels ximpanzés els mascles són els dominants. Però entre les femelles també n’hi ha unes més dominants que altres. Pels ximpanzés, la família, la comunitat, és molt important. Els lligams entre ells són per a tota la vida. Dintre d’una família, que és un grup de fins a uns 30 individus, hi ha un mascle dominant, que és el que està al capdamunt de l’escala social. Però la seva situació no és fàcil. No s’és mascle dominant perquè sí. Ha de mantenir una sèrie d’aliances i de pactes amb els altres mascles i també amb les femelles. Com més femelles té a favor seu més possibilitats té de continuar sent el mascle dominant. De fet, la vida del ximpanzé líder és molt estressant.

Bé, si fa o no fa, com la de qualsevol líder en qualsevol àmbit.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Touch of Evil

El trailer, esplèndid blanc i negre. Esplèndida Nina Simone

Touch of Evil
Sed de mal

Aquesta seqüència/tast on no hi ha cap tall fins l’explosió és una petita mostra de tot el que podreu trobar si us atreviu amb el film sencer. Una obra mestra autèntica que em recorda, no se perquè, alguns passatges del llibre de Roberto Bolaño: 2666. Un Mèxic fosc molt lluny dels estereotips de mariachis, platges sense fi i agències de viatge.
Orson Welles va dirigir aquesta pel·lícula l’any 1958 i Charlton Heston mai tornaria ha estar tant brillant malgrat la seva dilatada filmografia.
La Janet Leigh, era un monstre, sempre estava perfecta, fins i tot quan Alfred Hitchcock va decidir acabar amb ella en una memorable dutxa d’un sòrdid motel. Però aquesta és una altra història.

Àrea wi-fi

La culpa és de la tortuga

Arribat al cim de l’Acròpolis, desprès d’una penosa escalada a més de 35 graus a l’ombra, em vaig refugiar darrera el temple de les Caròtides per recuperar l’alè i la pròpia vida. Mentre allí estava, esbufegant com un sentenciat, vaig ser testimoni involuntari d’aquesta profunda i alhora divertida conversa. Vosaltres direu si és real o bé simplement producte d’una mal resolta insolació.

DIMITRI: Si Atles aguanta el món, què aguanta a Atles?
TASSO: Atles reposa sobre la closca d’una tortuga.
DIMITRI: Però sobre que reposa la tortuga?
TASSO: Sobre una altra tortuga.
DIMITRI: I sobre què reposa aquest altra tortuga?
TASSO: Estimat Dimitri, hi ha tortugues fins a baix de tot!

diumenge, 6 de juliol del 2008

La música pop en crisi

Maria la portuguesa

Vagi aquest petit homenatge per a una persona, una cantant concretament, que m’ha estovat l’ànima totes aquestes nits lluny de casa, mentre jo em prenia el darrer cafè del dia i ella em deia i em descobria cançons teixides amb fil de seda i or.

El viatge perfecte

Quan un se’n va de vacances, dins la maleta, entre els mitjons i la brúixola, s’acostuma a desar un munt de bons propòsits i millors expectatives. L’equipatge a vessar. Les bosses que no tanquen i tot per a fer un viatge en la distància que et portarà, amb tota certesa, a recórrer indrets desconeguts fins el moment i d’un indubtable interès en tots els àmbits.
Sembla com si viatjant els sentits se’t multipliquin. Com si assoleixin una sensibilitat desconeguda fins aleshores.
Tot és estranyament nou, tot es veu i es percep d’una manera diferent i més gratificant.
Els fets més insignificants, les accions més quotidianes prenen valor d’autèntic esdeveniment i un somriure, una mica idiota, et parteix la cara d’orella a orella.
En aquest estat d’hipersensibilitat extrema un es fa més vulnerable i és aleshores quan, portes interiors s’obren sense remei.
Quan el viatge és exterior, quan hi ha desplaçament, quan canvies de lloc, normalment, el responsable és una agència de viatges. Quan el viatge és interior, cap a llocs que tu mateix desconeixies, el responsable, potser senzillament, una cançó dita amb nostàlgia, en un lloc adequat i amb la companyia que toca.
Quan aquesta porta s’obre, estàs en condicions d’afirmar que t’ha tocat viure el viatge perfecte.