Un contingut esplèndid ha de tenir, per força, un continent esplèndid
diumenge, 27 d’abril del 2008
Nuñez y Navarro
Hospitalet At. 4 – Mercat Nou Magòria 3
A la dècada dels setanta es va fer famosa a Barcelona una constructora que, amb el nom de Nuñez y Navarro, tenia per costum adquirir tots els xamfrans de l’Eixample per fer blocs de pisos. Se la coneixia popularment amb el sobrenom de “la puta” per la seva afecció a fer cantonades.
Doncs hi ha un camp de futbol a la nostra lliga, al nostre grup 12, el del Hospitalet At. que podria ser hereu d’aquell malnom per les seves reduïdes dimensions que fan extremadament difícil la pràctica d’aquest esport i en conseqüència donen a les jugades a pilota aturada una rellevància decisiva. Així les faltes, i sobre tot els còrners (cantonades), cobren una importància que no tenen en cap altre camp. Jugar aquí amb aquest condicionant no deixa de ser una “putada” per als equips visitants, més tècnics, o fins i tot, amb més recursos futbolístics, però que queden totalment neutralitzats per aquesta peculiar característica que no afavoreix gens l’espectacle.
Un còrner aquí, no és un còrner normal, un còrner és mig còrner per la seva proximitat a la porteria. Un còrner no és mig gol, com es deia antigament, un cor aquí és un gol sencer.
Exemples com el d’ahir no fan més que confirmar tota l’argumentació anterior.
El M9M va ser una nova víctima i en van...d’unes condicions no aptes per al futbol o, si més no, per al futbol que ens agradaria veure en tots els camps.
Com les finals que es decideixen en llançament de penal per a determinar el guanyador, en aquest camp els partits, quasi tots, es decideixen per llançaments de còrners i alguna que altra falta.
El secret és anar a buscar i/o provocar el còrner. Quan més còrners llencis més opcions tens d’endur-te la victòria.
Sabedors d’aquesta peculiar circumstància l’Hospitalet va fer el que havia de fer. Va treure el màxim rendiment als seus limitats mèrits. Va explotar els seus escassos recursos de l’única manera possible. I va reeixir, un cop més, com ho va fer en el seu dia amb altres rivals de superior categoria. De fet, en aquest camp, només han guanyat els 2 equips que encapçalen actualment la classificació: l’Europa i el Santa Eulàlia, equips que van saber-se adaptar perfectament a les característiques del terreny i no deixant fer el seu joc matusser a l’equip local.
L’Hospitalet és un equip, que per futbol practicat, hauria d’estar més a baix a la classificació, la prova està en els mals resultats que treu lluny de casa; però el factor camp està sent decisiu en el lloc de privilegi que actualment ocupa. Realment sobredimensionat si ens fixem en el partit d’ahir on varen fer pocs mèrits i on el M9M es mereixia una victòria que se li va escapar dolorosament i li posa la lliga molt difícil. Les seves darreres aspiracions passaven per guanyar ahir i, si be és cert, que encara els hi queden 9 punts per disputar, que encara no està matemàticament decidit, es fa difícil pensar que es donin les caramboles necessàries perquè aquesta situació canvií.
S’ha de treballar fins el darrer alè i estic segur que aquest equip ho farà. Tenen tota la “professionalitat” i l’ètica que a d’altres equips els hi manca.
Molta sort en el que resta, la meva admiració ja la teniu.
Hospitalet At. 4 – Mercat Nou Magòria 3
A la dècada dels setanta es va fer famosa a Barcelona una constructora que, amb el nom de Nuñez y Navarro, tenia per costum adquirir tots els xamfrans de l’Eixample per fer blocs de pisos. Se la coneixia popularment amb el sobrenom de “la puta” per la seva afecció a fer cantonades.
Doncs hi ha un camp de futbol a la nostra lliga, al nostre grup 12, el del Hospitalet At. que podria ser hereu d’aquell malnom per les seves reduïdes dimensions que fan extremadament difícil la pràctica d’aquest esport i en conseqüència donen a les jugades a pilota aturada una rellevància decisiva. Així les faltes, i sobre tot els còrners (cantonades), cobren una importància que no tenen en cap altre camp. Jugar aquí amb aquest condicionant no deixa de ser una “putada” per als equips visitants, més tècnics, o fins i tot, amb més recursos futbolístics, però que queden totalment neutralitzats per aquesta peculiar característica que no afavoreix gens l’espectacle.
Un còrner aquí, no és un còrner normal, un còrner és mig còrner per la seva proximitat a la porteria. Un còrner no és mig gol, com es deia antigament, un cor aquí és un gol sencer.
Exemples com el d’ahir no fan més que confirmar tota l’argumentació anterior.
El M9M va ser una nova víctima i en van...d’unes condicions no aptes per al futbol o, si més no, per al futbol que ens agradaria veure en tots els camps.
Com les finals que es decideixen en llançament de penal per a determinar el guanyador, en aquest camp els partits, quasi tots, es decideixen per llançaments de còrners i alguna que altra falta.
El secret és anar a buscar i/o provocar el còrner. Quan més còrners llencis més opcions tens d’endur-te la victòria.
Sabedors d’aquesta peculiar circumstància l’Hospitalet va fer el que havia de fer. Va treure el màxim rendiment als seus limitats mèrits. Va explotar els seus escassos recursos de l’única manera possible. I va reeixir, un cop més, com ho va fer en el seu dia amb altres rivals de superior categoria. De fet, en aquest camp, només han guanyat els 2 equips que encapçalen actualment la classificació: l’Europa i el Santa Eulàlia, equips que van saber-se adaptar perfectament a les característiques del terreny i no deixant fer el seu joc matusser a l’equip local.
L’Hospitalet és un equip, que per futbol practicat, hauria d’estar més a baix a la classificació, la prova està en els mals resultats que treu lluny de casa; però el factor camp està sent decisiu en el lloc de privilegi que actualment ocupa. Realment sobredimensionat si ens fixem en el partit d’ahir on varen fer pocs mèrits i on el M9M es mereixia una victòria que se li va escapar dolorosament i li posa la lliga molt difícil. Les seves darreres aspiracions passaven per guanyar ahir i, si be és cert, que encara els hi queden 9 punts per disputar, que encara no està matemàticament decidit, es fa difícil pensar que es donin les caramboles necessàries perquè aquesta situació canvií.
S’ha de treballar fins el darrer alè i estic segur que aquest equip ho farà. Tenen tota la “professionalitat” i l’ètica que a d’altres equips els hi manca.
Molta sort en el que resta, la meva admiració ja la teniu.
dissabte, 26 d’abril del 2008
divendres, 25 d’abril del 2008
Vicing
Estem parlant de l’activitat de moda a la ciutat i a la vista de tothom. Si abans els fumadors mantenien el seu vici en privat i ho portaven d’una manera intima i discreta, ara és totalment al revés.
Els fumadors practicants del vicing han sortit al carrer. Portes de locals, vestíbuls d’oficines, voreres, entrades d’escales, balcons baixos i alts,...tots plens d’orgullosos addictes al tabac fent publica la seva dependència.
Si abans es reconeixia els esquiadors per la saludable tonalitat del seu rostre, ara són els fumadors els que gaudeixen i presumeixen d’aquest aspecte esplèndid. I és que fumar al carrer els té exposats a més hores de sol que a la resta de mortals i això es nota per tota la cara.
L’administració ha aconseguit eliminar pràcticament la publicitat del tabac en revistes, televisió, mitjans de comunicació i ara són els propis fumadors els que en fan i a més gratuïtament, per a complaença de les companyes tabaqueres.
Tots els carrers plens de vicing practicat per dones i homes sense pudor, mostrant al mon les seves pròpies i més inconfessables misèries. Un exemple per a nens i nenes i altres criatures innocents.
Estem parlant de l’activitat de moda a la ciutat i a la vista de tothom. Si abans els fumadors mantenien el seu vici en privat i ho portaven d’una manera intima i discreta, ara és totalment al revés.
Els fumadors practicants del vicing han sortit al carrer. Portes de locals, vestíbuls d’oficines, voreres, entrades d’escales, balcons baixos i alts,...tots plens d’orgullosos addictes al tabac fent publica la seva dependència.
Si abans es reconeixia els esquiadors per la saludable tonalitat del seu rostre, ara són els fumadors els que gaudeixen i presumeixen d’aquest aspecte esplèndid. I és que fumar al carrer els té exposats a més hores de sol que a la resta de mortals i això es nota per tota la cara.
L’administració ha aconseguit eliminar pràcticament la publicitat del tabac en revistes, televisió, mitjans de comunicació i ara són els propis fumadors els que en fan i a més gratuïtament, per a complaença de les companyes tabaqueres.
Tots els carrers plens de vicing practicat per dones i homes sense pudor, mostrant al mon les seves pròpies i més inconfessables misèries. Un exemple per a nens i nenes i altres criatures innocents.
dijous, 24 d’abril del 2008
La casa que vull
Per a construir una casa, al marge de tenir el terreny i els diners, calen una sèrie d’elements bàsics.
El primer és, sens dubte, una bona direcció d’obra. Un arquitecte amb els objectius clars, un profund coneixement dels materials, un domini del “tempo” i una gran habilitat en triar els industrials que l’hauran de dur a bon port.
Uns operaris que, complementàriament a la seva solvència professional, hauran de sentir-se l’obra en la que treballen com a pròpia.
És fonamental que l’industrial allunyi, tant com pugui, del seu cap la idea de que està construint la casa del Sr. Valle o del Sr. Inclán.
L’obra ha de fer-la seva mentre duri, independentment del nom o l’estatus del propietari.
El resultat final, l’èxit o el fracàs, dependrà directament del grau de competència, d’implicació i complicitat dels industrials que hi treballen.
El futbol hauria de ser així.
Per a construir una casa, al marge de tenir el terreny i els diners, calen una sèrie d’elements bàsics.
El primer és, sens dubte, una bona direcció d’obra. Un arquitecte amb els objectius clars, un profund coneixement dels materials, un domini del “tempo” i una gran habilitat en triar els industrials que l’hauran de dur a bon port.
Uns operaris que, complementàriament a la seva solvència professional, hauran de sentir-se l’obra en la que treballen com a pròpia.
És fonamental que l’industrial allunyi, tant com pugui, del seu cap la idea de que està construint la casa del Sr. Valle o del Sr. Inclán.
L’obra ha de fer-la seva mentre duri, independentment del nom o l’estatus del propietari.
El resultat final, l’èxit o el fracàs, dependrà directament del grau de competència, d’implicació i complicitat dels industrials que hi treballen.
El futbol hauria de ser així.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Una rosa blava en una muntanya serrada
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
dimarts, 22 d’abril del 2008
Futbol: ciència inexacta
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Confusió geomètrica
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
dilluns, 21 d’abril del 2008
L’home del sac
De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.
Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.
De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.
Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Jupiter s’apaga
Per a tots aquells que dubtaven de les previsions que d’aquí al final de lliga encara hi haurien sorpreses. Que no estava tot decidit.
Per aquells que apostaven pel Jupiter quan vaig avançar que l’equip de la Verneda seria víctima de la pròpia por escènica. Por que s’ha confirmat. Por que ha fet estralls i que ara els propis jugadors del Jupiter reconeixen. Por que els ha paralitzat fora de casa i els ha fet perdre dolorosament en camps com el del Cinc Copes, on pràcticament tothom a guanyat, fins i tot la Vila Olimpica, un altre especialista en perdre com a visitant, i que allí en canvi es va endur els tres punts.
Per a tots aquells que no es creien que la lliga seria cosa de dos, ho vaig dir fa varies jornades. Que la lluita estaria entre el Santa Eulàlia i l’Europa amb el permís del M9M.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que el futbol és una carrera d’obstacles de llarg recorregut i el Jupiter és l’equip més verd dels que han tingut opcions al títol.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Fins i tot els planetes són finits.
Per a tots aquells que dubtaven de les previsions que d’aquí al final de lliga encara hi haurien sorpreses. Que no estava tot decidit.
Per aquells que apostaven pel Jupiter quan vaig avançar que l’equip de la Verneda seria víctima de la pròpia por escènica. Por que s’ha confirmat. Por que ha fet estralls i que ara els propis jugadors del Jupiter reconeixen. Por que els ha paralitzat fora de casa i els ha fet perdre dolorosament en camps com el del Cinc Copes, on pràcticament tothom a guanyat, fins i tot la Vila Olimpica, un altre especialista en perdre com a visitant, i que allí en canvi es va endur els tres punts.
Per a tots aquells que no es creien que la lliga seria cosa de dos, ho vaig dir fa varies jornades. Que la lluita estaria entre el Santa Eulàlia i l’Europa amb el permís del M9M.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que el futbol és una carrera d’obstacles de llarg recorregut i el Jupiter és l’equip més verd dels que han tingut opcions al títol.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Fins i tot els planetes són finits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)