dissabte, 26 d’abril del 2008
divendres, 25 d’abril del 2008
Vicing
Estem parlant de l’activitat de moda a la ciutat i a la vista de tothom. Si abans els fumadors mantenien el seu vici en privat i ho portaven d’una manera intima i discreta, ara és totalment al revés.
Els fumadors practicants del vicing han sortit al carrer. Portes de locals, vestíbuls d’oficines, voreres, entrades d’escales, balcons baixos i alts,...tots plens d’orgullosos addictes al tabac fent publica la seva dependència.
Si abans es reconeixia els esquiadors per la saludable tonalitat del seu rostre, ara són els fumadors els que gaudeixen i presumeixen d’aquest aspecte esplèndid. I és que fumar al carrer els té exposats a més hores de sol que a la resta de mortals i això es nota per tota la cara.
L’administració ha aconseguit eliminar pràcticament la publicitat del tabac en revistes, televisió, mitjans de comunicació i ara són els propis fumadors els que en fan i a més gratuïtament, per a complaença de les companyes tabaqueres.
Tots els carrers plens de vicing practicat per dones i homes sense pudor, mostrant al mon les seves pròpies i més inconfessables misèries. Un exemple per a nens i nenes i altres criatures innocents.
Estem parlant de l’activitat de moda a la ciutat i a la vista de tothom. Si abans els fumadors mantenien el seu vici en privat i ho portaven d’una manera intima i discreta, ara és totalment al revés.
Els fumadors practicants del vicing han sortit al carrer. Portes de locals, vestíbuls d’oficines, voreres, entrades d’escales, balcons baixos i alts,...tots plens d’orgullosos addictes al tabac fent publica la seva dependència.
Si abans es reconeixia els esquiadors per la saludable tonalitat del seu rostre, ara són els fumadors els que gaudeixen i presumeixen d’aquest aspecte esplèndid. I és que fumar al carrer els té exposats a més hores de sol que a la resta de mortals i això es nota per tota la cara.
L’administració ha aconseguit eliminar pràcticament la publicitat del tabac en revistes, televisió, mitjans de comunicació i ara són els propis fumadors els que en fan i a més gratuïtament, per a complaença de les companyes tabaqueres.
Tots els carrers plens de vicing practicat per dones i homes sense pudor, mostrant al mon les seves pròpies i més inconfessables misèries. Un exemple per a nens i nenes i altres criatures innocents.
dijous, 24 d’abril del 2008
La casa que vull
Per a construir una casa, al marge de tenir el terreny i els diners, calen una sèrie d’elements bàsics.
El primer és, sens dubte, una bona direcció d’obra. Un arquitecte amb els objectius clars, un profund coneixement dels materials, un domini del “tempo” i una gran habilitat en triar els industrials que l’hauran de dur a bon port.
Uns operaris que, complementàriament a la seva solvència professional, hauran de sentir-se l’obra en la que treballen com a pròpia.
És fonamental que l’industrial allunyi, tant com pugui, del seu cap la idea de que està construint la casa del Sr. Valle o del Sr. Inclán.
L’obra ha de fer-la seva mentre duri, independentment del nom o l’estatus del propietari.
El resultat final, l’èxit o el fracàs, dependrà directament del grau de competència, d’implicació i complicitat dels industrials que hi treballen.
El futbol hauria de ser així.
Per a construir una casa, al marge de tenir el terreny i els diners, calen una sèrie d’elements bàsics.
El primer és, sens dubte, una bona direcció d’obra. Un arquitecte amb els objectius clars, un profund coneixement dels materials, un domini del “tempo” i una gran habilitat en triar els industrials que l’hauran de dur a bon port.
Uns operaris que, complementàriament a la seva solvència professional, hauran de sentir-se l’obra en la que treballen com a pròpia.
És fonamental que l’industrial allunyi, tant com pugui, del seu cap la idea de que està construint la casa del Sr. Valle o del Sr. Inclán.
L’obra ha de fer-la seva mentre duri, independentment del nom o l’estatus del propietari.
El resultat final, l’èxit o el fracàs, dependrà directament del grau de competència, d’implicació i complicitat dels industrials que hi treballen.
El futbol hauria de ser així.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Una rosa blava en una muntanya serrada
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
dimarts, 22 d’abril del 2008
Futbol: ciència inexacta
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Confusió geomètrica
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
dilluns, 21 d’abril del 2008
L’home del sac
De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.
Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.
De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.
Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Jupiter s’apaga
Per a tots aquells que dubtaven de les previsions que d’aquí al final de lliga encara hi haurien sorpreses. Que no estava tot decidit.
Per aquells que apostaven pel Jupiter quan vaig avançar que l’equip de la Verneda seria víctima de la pròpia por escènica. Por que s’ha confirmat. Por que ha fet estralls i que ara els propis jugadors del Jupiter reconeixen. Por que els ha paralitzat fora de casa i els ha fet perdre dolorosament en camps com el del Cinc Copes, on pràcticament tothom a guanyat, fins i tot la Vila Olimpica, un altre especialista en perdre com a visitant, i que allí en canvi es va endur els tres punts.
Per a tots aquells que no es creien que la lliga seria cosa de dos, ho vaig dir fa varies jornades. Que la lluita estaria entre el Santa Eulàlia i l’Europa amb el permís del M9M.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que el futbol és una carrera d’obstacles de llarg recorregut i el Jupiter és l’equip més verd dels que han tingut opcions al títol.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Fins i tot els planetes són finits.
Per a tots aquells que dubtaven de les previsions que d’aquí al final de lliga encara hi haurien sorpreses. Que no estava tot decidit.
Per aquells que apostaven pel Jupiter quan vaig avançar que l’equip de la Verneda seria víctima de la pròpia por escènica. Por que s’ha confirmat. Por que ha fet estralls i que ara els propis jugadors del Jupiter reconeixen. Por que els ha paralitzat fora de casa i els ha fet perdre dolorosament en camps com el del Cinc Copes, on pràcticament tothom a guanyat, fins i tot la Vila Olimpica, un altre especialista en perdre com a visitant, i que allí en canvi es va endur els tres punts.
Per a tots aquells que no es creien que la lliga seria cosa de dos, ho vaig dir fa varies jornades. Que la lluita estaria entre el Santa Eulàlia i l’Europa amb el permís del M9M.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que el futbol és una carrera d’obstacles de llarg recorregut i el Jupiter és l’equip més verd dels que han tingut opcions al títol.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Fins i tot els planetes són finits.
El joc dels daus: de sis en sis i torna a tirar
Europa 6 – Trajana 0
Dues setmanes consecutives marcant 6 gols i acostant-se a la màgica xifra dels 100 fa que aquest equip sigui un del màxims golejadors de tots els grups i complementàriament un dels menys golejats. Si be això, a vegades, no serveix de gran cosa, en aquest cas és sinònim d’espectacle i de fer les coses be.
El Trajana, com era de preveure, no ha sigut rival esportiu per a un Europa que sembla haver recuperat aquell bon joc al que ens tenia acostumats i que va perdre en dues jornades claus a finals de Febrer: contra el Jupiter a la Verneda i a casa enfront d’un Santa Eulàlia, fins ara, imparable.
L’equip visitant, el Trajana, va intentar jugar a futbol els primers 10 minuts de partit i en veure la gran superioritat dels locals es va dedicar al que sap fer més be i ha practicat durant gran part de la Temporada: la provocació. Portar el joc al seu terreny, utilitzant tots els recursos extra-esportius imaginables. No m’estendré perquè tots els que heu jugat contra aquest equip o l’heu vist jugar, ja sabeu a que em refereix-ho i no entraré en detalls per a no cansar a la parròquia.
L’Europa conscient de la importància i la transcendència del partit, dels punts en joc, del “tot o res”, de no poder fallar; va començar el match una mica tens, però a mida que anaven passant els minuts, la confiança en les pròpies forces i els gols que anaven pujant al marcador va tranquil·litzar el seu joc i és, a partir d’aquest moment, quan es va poder veure, en estat pur, totes les virtuts que atresora aquest equip: joc de toc ràpid, obertura a bandes, fluïdesa, arribada, futbol fàcil,... un dels millors exemples del que s’ha de fer i es pot fer amb una pilota i també sense ella.
El partit, tot ell, va ser un monòleg, millor dit 2 monòlegs, el de l’Europa que parlava de futbol, posant i proposant arguments interessantíssims i d’una gran varietat. I per altra banda, el monòleg del Trajana, que no vaig entendre en absolut, i que a falta de traductors vàlids vaig optar per no capficar-me.
Tres punts més per a seguir somiant que tot és possible i per mantenir, encara que provisionalment, una setmana més el liderat del grup.
L’Europa desprès d’aquella mini crisi de joc, però sobre tot de resultats, ha tornat al bon camí. En una lliga tan llarga i competida tots els factors són determinants, inclosa la pròpia sort i aquesta, és just reconeixeu, ha estat fugissera en alguns passatges del campionat per a un Europa excessivament castigat per la desgracia, o per ser més exactes, per la manca de sort. Sort que si que ha somrigut a altres equips, que sense fer grans partits, han tingut la fortuna d’aconseguir els punts quan no eren mereixedors d’ells.
Però el tòpic és el tòpic i en el mon del futbol això pràcticament és llei.
La consecució d’un títol no solament és fruit de la sort, del treball, del temps, de la casualitat,...és una suma de tots aquests elements i de molts d’altres.
El que guanya la lliga és sempre, sempre, el just vencedor i aquest campionat encara ha de dir la darrera paraula.
A cinc jornades per al final, amb jornades de descans per a tots els equips i amb la incertesa sobre el resultat final es presenta un desenllaç realment no apte per a cardíacs. De tots els escenaris possibles aquest és, sens dubte, el millor. Que la lliga sigui competida fins el últim moment, que hi hagi entre 3 o 4 equips amb possibilitats reals fins la darrera jornada és el que més ens agrada als amants d’aquest esport. L’emoció fins el final ens donarà la mesura exacta de la vàlua de tots i cada un dels equips.
I també, lamentablement, la mesquinesa d’altres.
Europa 6 – Trajana 0
Dues setmanes consecutives marcant 6 gols i acostant-se a la màgica xifra dels 100 fa que aquest equip sigui un del màxims golejadors de tots els grups i complementàriament un dels menys golejats. Si be això, a vegades, no serveix de gran cosa, en aquest cas és sinònim d’espectacle i de fer les coses be.
El Trajana, com era de preveure, no ha sigut rival esportiu per a un Europa que sembla haver recuperat aquell bon joc al que ens tenia acostumats i que va perdre en dues jornades claus a finals de Febrer: contra el Jupiter a la Verneda i a casa enfront d’un Santa Eulàlia, fins ara, imparable.
L’equip visitant, el Trajana, va intentar jugar a futbol els primers 10 minuts de partit i en veure la gran superioritat dels locals es va dedicar al que sap fer més be i ha practicat durant gran part de la Temporada: la provocació. Portar el joc al seu terreny, utilitzant tots els recursos extra-esportius imaginables. No m’estendré perquè tots els que heu jugat contra aquest equip o l’heu vist jugar, ja sabeu a que em refereix-ho i no entraré en detalls per a no cansar a la parròquia.
L’Europa conscient de la importància i la transcendència del partit, dels punts en joc, del “tot o res”, de no poder fallar; va començar el match una mica tens, però a mida que anaven passant els minuts, la confiança en les pròpies forces i els gols que anaven pujant al marcador va tranquil·litzar el seu joc i és, a partir d’aquest moment, quan es va poder veure, en estat pur, totes les virtuts que atresora aquest equip: joc de toc ràpid, obertura a bandes, fluïdesa, arribada, futbol fàcil,... un dels millors exemples del que s’ha de fer i es pot fer amb una pilota i també sense ella.
El partit, tot ell, va ser un monòleg, millor dit 2 monòlegs, el de l’Europa que parlava de futbol, posant i proposant arguments interessantíssims i d’una gran varietat. I per altra banda, el monòleg del Trajana, que no vaig entendre en absolut, i que a falta de traductors vàlids vaig optar per no capficar-me.
Tres punts més per a seguir somiant que tot és possible i per mantenir, encara que provisionalment, una setmana més el liderat del grup.
L’Europa desprès d’aquella mini crisi de joc, però sobre tot de resultats, ha tornat al bon camí. En una lliga tan llarga i competida tots els factors són determinants, inclosa la pròpia sort i aquesta, és just reconeixeu, ha estat fugissera en alguns passatges del campionat per a un Europa excessivament castigat per la desgracia, o per ser més exactes, per la manca de sort. Sort que si que ha somrigut a altres equips, que sense fer grans partits, han tingut la fortuna d’aconseguir els punts quan no eren mereixedors d’ells.
Però el tòpic és el tòpic i en el mon del futbol això pràcticament és llei.
La consecució d’un títol no solament és fruit de la sort, del treball, del temps, de la casualitat,...és una suma de tots aquests elements i de molts d’altres.
El que guanya la lliga és sempre, sempre, el just vencedor i aquest campionat encara ha de dir la darrera paraula.
A cinc jornades per al final, amb jornades de descans per a tots els equips i amb la incertesa sobre el resultat final es presenta un desenllaç realment no apte per a cardíacs. De tots els escenaris possibles aquest és, sens dubte, el millor. Que la lliga sigui competida fins el últim moment, que hi hagi entre 3 o 4 equips amb possibilitats reals fins la darrera jornada és el que més ens agrada als amants d’aquest esport. L’emoció fins el final ens donarà la mesura exacta de la vàlua de tots i cada un dels equips.
I també, lamentablement, la mesquinesa d’altres.
dissabte, 19 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)