Assenyalat
diumenge, 31 de juliol del 2011
Leningrad
Sant Petersburg ve a ser pel russos el que Santa Clara pels cubans. Sant Petersburg, que durant l’etapa soviètica va dur el nom de Leningrad, és considerada l’embrió de la revolució i en ella varen tenir lloc els esdeveniments més significatius. Ciutat referència, encara avui, desperta una admiració i un respecte gens menyspreable. En ella, els símbols revolucionaris i el culte a Lenin són ben presents, cosa que no passa a la resta del país, on pràcticament tots els senyals de l’anterior època han estat, o estan sent, esborrats. Un dels pocs vestigis nostàlgics, fora de Sant Petersburg, el trobem al Kremlin de Moscou, on es pot visitar el mausoleu de Lenin. Cap altre líder ha sobreviscut dignament el pas del temps ni ha aconseguit el respecte i reconeixement dels seus conciutadans. És més, alguns, fins i tot, han estat defenestrats, amagats, oblidats i/o silenciats per l’oficialitat i el gruix de la societat civil. Només Lenin a Rússia, com a Cuba el Che, han continuat mantenint el favor del públic en general, pel seu ideal revolucionari i la seva proposta absolutament justificada en el lloc i en el moment que es varen produir. El secret està, segurament, en que la mort t’agafi en ple exercici del teu ideal molt abans que aquest esdevingui totalitarisme burocràtic. No és el mateix una bona idea, que el mal us o la mala pràctica que d’ella se’n fa. Si us doneu una volta per Sant Petersburg veureu que el Zar no tenia la raó i Lenin les tenia totes.
Sant Petersburg ve a ser pel russos el que Santa Clara pels cubans. Sant Petersburg, que durant l’etapa soviètica va dur el nom de Leningrad, és considerada l’embrió de la revolució i en ella varen tenir lloc els esdeveniments més significatius. Ciutat referència, encara avui, desperta una admiració i un respecte gens menyspreable. En ella, els símbols revolucionaris i el culte a Lenin són ben presents, cosa que no passa a la resta del país, on pràcticament tots els senyals de l’anterior època han estat, o estan sent, esborrats. Un dels pocs vestigis nostàlgics, fora de Sant Petersburg, el trobem al Kremlin de Moscou, on es pot visitar el mausoleu de Lenin. Cap altre líder ha sobreviscut dignament el pas del temps ni ha aconseguit el respecte i reconeixement dels seus conciutadans. És més, alguns, fins i tot, han estat defenestrats, amagats, oblidats i/o silenciats per l’oficialitat i el gruix de la societat civil. Només Lenin a Rússia, com a Cuba el Che, han continuat mantenint el favor del públic en general, pel seu ideal revolucionari i la seva proposta absolutament justificada en el lloc i en el moment que es varen produir. El secret està, segurament, en que la mort t’agafi en ple exercici del teu ideal molt abans que aquest esdevingui totalitarisme burocràtic. No és el mateix una bona idea, que el mal us o la mala pràctica que d’ella se’n fa. Si us doneu una volta per Sant Petersburg veureu que el Zar no tenia la raó i Lenin les tenia totes.
Tragèdia*
Tragèdia, etimològicament, el cant del cabró. Visualment, una delícia de forma, llum i color. Sonorament, la perfecció de les estrelles, amb l’inestimable col•laboració del “Starman” de David Bowie. Dramàticament, la gènesi turmentada de Dionís, déu del teatre, el vi i la festa desenfrenada. La tragèdia d’ahir al Grec va ser un d’aquells moments màgics que s’ancoren a la memòria i en romanen vius malgrat el pas dels anys. Un espectacle de molts quirats que ens va retornar un Àlex Rigola en plena forma. Zeus, pare de Dionís i déu de la pluja, es va voler afegir a la festa i ens va enviar un diluvi que va negar tots els racons de la ciutat, però va tenir la delicadesa de lliurar-nos la calma justa, en el moment just, perquè l’espectacle es pogués representar. La tragèdia no es va consumar i la Tragèdia, finalment, va subjugar un Grec més dionisíac que mai.
*Tragèdia
Àlex Rigola
Teatre Grec
30.07.11
Tragèdia, etimològicament, el cant del cabró. Visualment, una delícia de forma, llum i color. Sonorament, la perfecció de les estrelles, amb l’inestimable col•laboració del “Starman” de David Bowie. Dramàticament, la gènesi turmentada de Dionís, déu del teatre, el vi i la festa desenfrenada. La tragèdia d’ahir al Grec va ser un d’aquells moments màgics que s’ancoren a la memòria i en romanen vius malgrat el pas dels anys. Un espectacle de molts quirats que ens va retornar un Àlex Rigola en plena forma. Zeus, pare de Dionís i déu de la pluja, es va voler afegir a la festa i ens va enviar un diluvi que va negar tots els racons de la ciutat, però va tenir la delicadesa de lliurar-nos la calma justa, en el moment just, perquè l’espectacle es pogués representar. La tragèdia no es va consumar i la Tragèdia, finalment, va subjugar un Grec més dionisíac que mai.
*Tragèdia
Àlex Rigola
Teatre Grec
30.07.11
dissabte, 30 de juliol del 2011
Si la cago una vegada, soc mortal
Si la cago dues vegades, soc la UEFA
La UEFA s’ha tornat a cagar a les calces, com ja ho va fer en el seu dia, en emetre la tova sentencia sobre el cas Mourinho per les seves declaracions en roda de premsa on va llençar merda sobre tot allò que li va convenir. En qualsevol Tribunal ordinari, les acusacions del simpàtic portuguès haguessin estat considerades com a delicte i la sentència hauria estat molt més severa. Les paraules de Mourinho, es miri des d’on es miri, són susceptibles de ser considerades injurioses i ofensives contra la dignitat, honorabilitat i el bon nom de persones i institucions. No es pot insultar, ni embrutar públicament el nom de persones, sense rebre el càstig corresponent. Fets delictius com el que ens ocupen no poden quedar impunes, ni al marge de la llei. Per això la UEFA es va equivocar abaixant-se els pantalons davant Mourinho i per això s’ha tornat a equivocar rebaixant-li la pena. Una decisió incomprensible, sinó fos perquè ja coneixem el tarannà de la UEFA i les seves estrafolàries decisions, que deixa la porta oberta a noves i repetides sortides de to de tot aquell il•luminat que s’ho proposi. Benvinguts a la temporada de caça. La veda és oberta.
Si la cago dues vegades, soc la UEFA
La UEFA s’ha tornat a cagar a les calces, com ja ho va fer en el seu dia, en emetre la tova sentencia sobre el cas Mourinho per les seves declaracions en roda de premsa on va llençar merda sobre tot allò que li va convenir. En qualsevol Tribunal ordinari, les acusacions del simpàtic portuguès haguessin estat considerades com a delicte i la sentència hauria estat molt més severa. Les paraules de Mourinho, es miri des d’on es miri, són susceptibles de ser considerades injurioses i ofensives contra la dignitat, honorabilitat i el bon nom de persones i institucions. No es pot insultar, ni embrutar públicament el nom de persones, sense rebre el càstig corresponent. Fets delictius com el que ens ocupen no poden quedar impunes, ni al marge de la llei. Per això la UEFA es va equivocar abaixant-se els pantalons davant Mourinho i per això s’ha tornat a equivocar rebaixant-li la pena. Una decisió incomprensible, sinó fos perquè ja coneixem el tarannà de la UEFA i les seves estrafolàries decisions, que deixa la porta oberta a noves i repetides sortides de to de tot aquell il•luminat que s’ho proposi. Benvinguts a la temporada de caça. La veda és oberta.
divendres, 29 de juliol del 2011
Fidels als records
L’ hipocamp és el lloc del cervell on es transforma la memòria de curt termini en memòria de llarg termini, és a dir, en records. L’amígdala és l’estructura del cervell que exerceix un paper central i determinant en el processament d’emocions.
La pressió social té molta influència en la formació dels records, tanta, que la majoria d’ells estan mediatitzats per aquesta pressió. S’ha de tenir molta personalitat i un alt grau de convenciment perquè els agents externs no modifiquin, alterin o canviïn els nostres records. Les emocions i les experiències entren al nostre cervell per l’amígdala, aquesta és l’encarregada, una vegada processada la informació, d’enviar-la a l’ hipocamp on es diposita en forma de record. Però els records no romanen aïllats ni blindats a les influencies externes. Una determinada pressió sobre els nostres records pot canviar-los de signe de manera permanent i irreversible. Una pronunciada tebiesa pot deixar-se influir tràgicament per l’acció dels records aliens i arribar a l’extrem de renegar dels propis, entenent-los com un error, i adoptar els nous com a dogma de fe. La personalitat la fa el caràcter, però també, les emocions i les experiències acumulades, és a dir, els records que la sustenten.
L’ hipocamp és el lloc del cervell on es transforma la memòria de curt termini en memòria de llarg termini, és a dir, en records. L’amígdala és l’estructura del cervell que exerceix un paper central i determinant en el processament d’emocions.
La pressió social té molta influència en la formació dels records, tanta, que la majoria d’ells estan mediatitzats per aquesta pressió. S’ha de tenir molta personalitat i un alt grau de convenciment perquè els agents externs no modifiquin, alterin o canviïn els nostres records. Les emocions i les experiències entren al nostre cervell per l’amígdala, aquesta és l’encarregada, una vegada processada la informació, d’enviar-la a l’ hipocamp on es diposita en forma de record. Però els records no romanen aïllats ni blindats a les influencies externes. Una determinada pressió sobre els nostres records pot canviar-los de signe de manera permanent i irreversible. Una pronunciada tebiesa pot deixar-se influir tràgicament per l’acció dels records aliens i arribar a l’extrem de renegar dels propis, entenent-los com un error, i adoptar els nous com a dogma de fe. La personalitat la fa el caràcter, però també, les emocions i les experiències acumulades, és a dir, els records que la sustenten.
dijous, 28 de juliol del 2011
Quina Gràcia
Un tòpic recurrent que s’articula al voltant del CE Europa és el de relacionar-lo constantment amb el barri que l’aixopluga. És difícil trobar una referència al CE Europa que no vagi acompanyada del topònim gracienc. Si som una mica rigorosos, convindrem que l’única vinculació que té el CE Europa amb Gràcia és l’adscripció geogràfica i això, en aquests moments, no deixa de ser un mer accident sense cap altre significat. El CE Europa podria canviar perfectament de localització sense cap conseqüència social com ho ha fet el RCD Español anant a Cornellà. El Club Sant Jordi per a jubilats de Gràcia té tres vegades més socis que l’Europa i, curiosament, de les mateixes edats i aquests sí que estan estretament lligats al barri. Per a erigir-se en representant d’algun col•lectiu s’ha de ser identificat i acceptat com a propi pel col•lectiu que es pretén representar i, en el cas que ens ocupa, això està a anys llum de passar. Es pot seguir amb la cantarella tant de temps com es vulgui, però la tossuda realitat ens abocarà, una i altra vegada, a l’evidència.
Un tòpic recurrent que s’articula al voltant del CE Europa és el de relacionar-lo constantment amb el barri que l’aixopluga. És difícil trobar una referència al CE Europa que no vagi acompanyada del topònim gracienc. Si som una mica rigorosos, convindrem que l’única vinculació que té el CE Europa amb Gràcia és l’adscripció geogràfica i això, en aquests moments, no deixa de ser un mer accident sense cap altre significat. El CE Europa podria canviar perfectament de localització sense cap conseqüència social com ho ha fet el RCD Español anant a Cornellà. El Club Sant Jordi per a jubilats de Gràcia té tres vegades més socis que l’Europa i, curiosament, de les mateixes edats i aquests sí que estan estretament lligats al barri. Per a erigir-se en representant d’algun col•lectiu s’ha de ser identificat i acceptat com a propi pel col•lectiu que es pretén representar i, en el cas que ens ocupa, això està a anys llum de passar. Es pot seguir amb la cantarella tant de temps com es vulgui, però la tossuda realitat ens abocarà, una i altra vegada, a l’evidència.
dimecres, 27 de juliol del 2011
Veïnatge global
Fent un exercici de nostàlgia, encara recordo amb tendresa quan la meva mare m’enviava a casa de la veïna a demanar-li una mica de sal o sucre o cafè, perquè se’ns havia acabat i les botigues estaven tancades. Era una pràctica bastant habitual i de doble direcció. De vegades em tocava a mi i d’altres al Sisquet, el fill de la veïna, que venia a demanar-nos allò que li mancava. Era una pràctica de bon veïnatge que s’ha anat perdent amb el pas dels anys. Ara els veïns ja no són veïns de tota la vida i la confiança mínimament exigible no acaba de cristal•litzar. Els nous veïns van i venent amb una naturalitat aclaparadora i abans no els coneixes ja han desaparegut de l’escala i de la teva vida. Per altra banda, les botigues del barri, majoritàriament regentades per pakistanesos, estan obertes a totes hores i ja no tens cap excusa per a l’ intercanvi de petites necessitats. I finalment, en el cas extrem que decideixis atrevir-te a trucar a la porta del 2on. 3a. per demanar una mica d’arròs, sal o romaní, et trobaràs amb la sorpresa que només et podran oferir cuscús, curri o nopal. Coses de la globalització i la riquesa culinària i cultural.
Fent un exercici de nostàlgia, encara recordo amb tendresa quan la meva mare m’enviava a casa de la veïna a demanar-li una mica de sal o sucre o cafè, perquè se’ns havia acabat i les botigues estaven tancades. Era una pràctica bastant habitual i de doble direcció. De vegades em tocava a mi i d’altres al Sisquet, el fill de la veïna, que venia a demanar-nos allò que li mancava. Era una pràctica de bon veïnatge que s’ha anat perdent amb el pas dels anys. Ara els veïns ja no són veïns de tota la vida i la confiança mínimament exigible no acaba de cristal•litzar. Els nous veïns van i venent amb una naturalitat aclaparadora i abans no els coneixes ja han desaparegut de l’escala i de la teva vida. Per altra banda, les botigues del barri, majoritàriament regentades per pakistanesos, estan obertes a totes hores i ja no tens cap excusa per a l’ intercanvi de petites necessitats. I finalment, en el cas extrem que decideixis atrevir-te a trucar a la porta del 2on. 3a. per demanar una mica d’arròs, sal o romaní, et trobaràs amb la sorpresa que només et podran oferir cuscús, curri o nopal. Coses de la globalització i la riquesa culinària i cultural.
dimarts, 26 de juliol del 2011
El cel pot esperar
Serà qüestió de pensar-ho. Diuen que al cel s’hi viu molt bé, però, per contra, a l’ infern hi ha més amics. Que fer doncs? Passar-se tota la immortalitat en un paradís asèptic i avorrit o gaudir d’una bona companyia amb la que fer més amena l’estada eterna? Un veritable dilema. El cel et garanteix que res se’n sortirà de mare, que tot serà previsible i dins dels paràmetres previstos. Tot serà com cal i ningú et donarà l’esquena. El cel t’assegura la cordialitat, el bon rotllo i la fidelitat extrema. Al cel no hi ha esquerdes, ni dies dolents, ni nits gaire fosques. El cel, ja ho diuen, és el paradís i tot està en harmonia i l’equilibri és perfecte. Al cel només hi van els bons i no hi ha lloc pel dubte o l’ambigüitat. Els colors del cel són sòlids, suaus i ben definits. I el mobiliari? El mobiliari no té arestes. Tot els angles estan arrodonits perquè no et facis mal i els teus moviments siguin fàcils i segurs. En fi, un veritable edèn on no està permès l’error ni la cervesa amb alcohol.
Serà qüestió de pensar-ho. Diuen que al cel s’hi viu molt bé, però, per contra, a l’ infern hi ha més amics. Que fer doncs? Passar-se tota la immortalitat en un paradís asèptic i avorrit o gaudir d’una bona companyia amb la que fer més amena l’estada eterna? Un veritable dilema. El cel et garanteix que res se’n sortirà de mare, que tot serà previsible i dins dels paràmetres previstos. Tot serà com cal i ningú et donarà l’esquena. El cel t’assegura la cordialitat, el bon rotllo i la fidelitat extrema. Al cel no hi ha esquerdes, ni dies dolents, ni nits gaire fosques. El cel, ja ho diuen, és el paradís i tot està en harmonia i l’equilibri és perfecte. Al cel només hi van els bons i no hi ha lloc pel dubte o l’ambigüitat. Els colors del cel són sòlids, suaus i ben definits. I el mobiliari? El mobiliari no té arestes. Tot els angles estan arrodonits perquè no et facis mal i els teus moviments siguin fàcils i segurs. En fi, un veritable edèn on no està permès l’error ni la cervesa amb alcohol.
dilluns, 25 de juliol del 2011
La darrera batalla
"Pep no desconnectis de l'Europa que ens agrada llegir els teus comentaris, vinga home!"
Jaume
No Jaume, no. No soc jo qui ha desconnectat de l’Europa, és l’Europa, en un exercici de coherència, el que ha desconnectat de mi. L’Europa, amic Jaume, no es pot permetre la frivolitat de seguir subministrant benzina a un incendiari. No és bo per a ningú. L’Europa necessita pau. Aquella pau dels cementiris on no passa mai res i, si passa, sempre és culpa dels morts. La governabilitat de l’Europa és innegociable i no pot abandonar-se a aventures de risc que li qüestionin la política oficial. Si Jaume, si. L’Europa ha fet el que calia i el que tocava: apartar calzes amargs que l’allunyin del paradís. Si Jaume, si. L’Europa, amb bon criteri, ha decidit prescindir de veus dissonants i sortides de to que podien posar en risc la seva trajectòria vital. Amic Jaume, l’Europa està molt per damunt de les persones i els personalismes, sobretot de les que no respecten les directrius dels que estan per damunt de l’Europa. Però no pateixis, no tinc la intenció de desconnectar (del tot) de l’Europa perquè és un interessant laboratori d’experiències on l’ètica, de moment, ha perdut la seva darrera batalla.
"Pep no desconnectis de l'Europa que ens agrada llegir els teus comentaris, vinga home!"
Jaume
No Jaume, no. No soc jo qui ha desconnectat de l’Europa, és l’Europa, en un exercici de coherència, el que ha desconnectat de mi. L’Europa, amic Jaume, no es pot permetre la frivolitat de seguir subministrant benzina a un incendiari. No és bo per a ningú. L’Europa necessita pau. Aquella pau dels cementiris on no passa mai res i, si passa, sempre és culpa dels morts. La governabilitat de l’Europa és innegociable i no pot abandonar-se a aventures de risc que li qüestionin la política oficial. Si Jaume, si. L’Europa ha fet el que calia i el que tocava: apartar calzes amargs que l’allunyin del paradís. Si Jaume, si. L’Europa, amb bon criteri, ha decidit prescindir de veus dissonants i sortides de to que podien posar en risc la seva trajectòria vital. Amic Jaume, l’Europa està molt per damunt de les persones i els personalismes, sobretot de les que no respecten les directrius dels que estan per damunt de l’Europa. Però no pateixis, no tinc la intenció de desconnectar (del tot) de l’Europa perquè és un interessant laboratori d’experiències on l’ètica, de moment, ha perdut la seva darrera batalla.
diumenge, 24 de juliol del 2011
La generació del 27
Robert Johnson, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi hendrix, Peter Ham, Dickie Pride, James Dean, Gram Parsons, Kurt Cobain i ara, Amy Winehouse, han estat víctimes de la desconcertant maledicció dels 27. Tots ells desapareguts sobtadament a l’edat de 27 anys, com si el talent tingués data de caducitat i no pogués anar més enllà d’una barrera tràgicament invisible. Casualitat o causalitat? Tant se val. L’únic cert és que, voluntàriament, ens han deixat orfes de noves propostes i ens han privat, per sempre, del seu enginy. Diuen els experts que la genialitat té un component psicòtic i que forma part de l’alteració de la normalitat. Sigui com sigui, la seva controvertida llegenda els sobreviurà.
Robert Johnson, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi hendrix, Peter Ham, Dickie Pride, James Dean, Gram Parsons, Kurt Cobain i ara, Amy Winehouse, han estat víctimes de la desconcertant maledicció dels 27. Tots ells desapareguts sobtadament a l’edat de 27 anys, com si el talent tingués data de caducitat i no pogués anar més enllà d’una barrera tràgicament invisible. Casualitat o causalitat? Tant se val. L’únic cert és que, voluntàriament, ens han deixat orfes de noves propostes i ens han privat, per sempre, del seu enginy. Diuen els experts que la genialitat té un component psicòtic i que forma part de l’alteració de la normalitat. Sigui com sigui, la seva controvertida llegenda els sobreviurà.
dissabte, 23 de juliol del 2011
Ave Bojan
Finalment s’ha confirmat. Bojan marxa a la Roma per tornar a sentir-se futbolista. Per recuperar aquelles sensacions que poc a poc ha anat perdent i que l’han fet tant i tant feliç. Deixa el Club de la seva vida (i del seu cor) a contracor per provar sort en un futbol a anys llum del que ha mamat. Una aventura de dos anys (amb recompra pactada) que l’ha de fer créixer, encara més, i demostrar tot el potencial que atresora. Vint anys, només vint anys, amb un enorme recorregut per endavant on fer públiques les seves virtuts privades. Bojan se’n sortirà. No en tinc cap dubte. El seu historial l’avala. La seva qualitat el defineix. No s’ha d’oblidar que en qualsevol equip, també en el Barça, hi ha d’haver jugadors que juguen i jugadors que juguen menys i, fins i tot, que no juguen gens. Però tots són absolutament necessaris per a l’èxit o el fracàs del col•lectiu. Bojan ha estat clau en el seu paper i ha contribuït decisivament amb els seus gols, el seu joc i també amb els seus silencis a bastir la llegenda de l’actual millor equip del món. Ave Bojan, els que et desitgem el millor, et saludem!
Finalment s’ha confirmat. Bojan marxa a la Roma per tornar a sentir-se futbolista. Per recuperar aquelles sensacions que poc a poc ha anat perdent i que l’han fet tant i tant feliç. Deixa el Club de la seva vida (i del seu cor) a contracor per provar sort en un futbol a anys llum del que ha mamat. Una aventura de dos anys (amb recompra pactada) que l’ha de fer créixer, encara més, i demostrar tot el potencial que atresora. Vint anys, només vint anys, amb un enorme recorregut per endavant on fer públiques les seves virtuts privades. Bojan se’n sortirà. No en tinc cap dubte. El seu historial l’avala. La seva qualitat el defineix. No s’ha d’oblidar que en qualsevol equip, també en el Barça, hi ha d’haver jugadors que juguen i jugadors que juguen menys i, fins i tot, que no juguen gens. Però tots són absolutament necessaris per a l’èxit o el fracàs del col•lectiu. Bojan ha estat clau en el seu paper i ha contribuït decisivament amb els seus gols, el seu joc i també amb els seus silencis a bastir la llegenda de l’actual millor equip del món. Ave Bojan, els que et desitgem el millor, et saludem!
divendres, 22 de juliol del 2011
Ets un cínic
El cinisme és un moviment que es va desenvolupar a Grècia al segle IV a.C. i va continuar a Roma. El seu fundador va ser Antístenes, i Diógenes de Sínope, un dels seus filòsofs més coneguts. Els van anomenar Kynikós pel seu comportament, que la gent comparava amb el dels gossos, per la seva radical idea de llibertat, el seu desvergonyiment i els seus continus atacs a les tradicions i els models de vida convencionals. Els cínics eren excèntrics per la seva manera de viure; pretenien obtenir la felicitat mitjançant la saviesa, l’alliberament de l’esperit i l’assoliment de la virtut, i rebutjaven l’afecció als béns i les normes socials. El seu model era la natura i els animals.
dijous, 21 de juliol del 2011
L’entrenador que somiava un llumí i un bidó de gasolina
No haurem d’esperar gaire per saber si Rosell compleix el que ha promès: trencar les relacions amb el Madrid si es tornen a repetir els atacs, les desqualificacions, els insults, les insinuacions, les mentides,…que ha sofert el Barça en el darrer any. Algú pensa que no tornarà a passar? Perquè això no passés, Mourinho hauria de deixar el Madrid i com que aquesta possibilitat sembla, a hores d’ara, descartada, no es preveu que la cosa canviï. El cervell portuguès no farà ni un pas enrere en la seva estratègia, que és l’única que coneix, per desestabilitzar el Barça. No en té una altre. Sap que si es cenyeix al terreny estrictament esportiu, no té res a fer i per això utilitzarà, com ho ha vingut fent fins ara, qualsevol estratagema antiesportiva per aconseguir el seu objectiu. Ho va fer a Portugal, ho va continuar fent a Anglaterra, ho va seguir fent a Itàlia i, com no, ho ha tornat i ho tornarà a fer a Madrid. Mourinho és un piròman amb títol d’entrenador i es mou en un entorn altament inflamable. A Madrid hi ha massa llenya per cremar i un terreny abonat perquè els incendiaris explotin les seves dèries i fantasies. Són molts anys de desesperació i molta terra cremada. Una situació límit i insostenible que els ha portat a l’atzucac de triar la pitjor de les solucions possible: posar-se en mans d’un individu malcarat i gris, carregat amb bidons de gasolina i un llumí.
No haurem d’esperar gaire per saber si Rosell compleix el que ha promès: trencar les relacions amb el Madrid si es tornen a repetir els atacs, les desqualificacions, els insults, les insinuacions, les mentides,…que ha sofert el Barça en el darrer any. Algú pensa que no tornarà a passar? Perquè això no passés, Mourinho hauria de deixar el Madrid i com que aquesta possibilitat sembla, a hores d’ara, descartada, no es preveu que la cosa canviï. El cervell portuguès no farà ni un pas enrere en la seva estratègia, que és l’única que coneix, per desestabilitzar el Barça. No en té una altre. Sap que si es cenyeix al terreny estrictament esportiu, no té res a fer i per això utilitzarà, com ho ha vingut fent fins ara, qualsevol estratagema antiesportiva per aconseguir el seu objectiu. Ho va fer a Portugal, ho va continuar fent a Anglaterra, ho va seguir fent a Itàlia i, com no, ho ha tornat i ho tornarà a fer a Madrid. Mourinho és un piròman amb títol d’entrenador i es mou en un entorn altament inflamable. A Madrid hi ha massa llenya per cremar i un terreny abonat perquè els incendiaris explotin les seves dèries i fantasies. Són molts anys de desesperació i molta terra cremada. Una situació límit i insostenible que els ha portat a l’atzucac de triar la pitjor de les solucions possible: posar-se en mans d’un individu malcarat i gris, carregat amb bidons de gasolina i un llumí.
dimecres, 20 de juliol del 2011
Waleran*
Tot òrgan directiu que es preï, ha de tenir en el seu si, a un autèntic Waleran. En funció de la qualitat d’aquest Waleran, de les seves prestacions i dels seus atributs, l’òrgan serà més o menys maquiavèl•lic. Un Waleran com cal, que s’acosti al perfil ideal, farà que el col•lectiu, en el que exerceix les seves arts, tingui el valuós do de la supervivència i la màgia de la flotabilitat. Conferirà al grup la destresa superba de la indefinició i la tècnica depurada de remar sempre a favor del vent. Els seus jocs malabars aportaran al projecte un il•lusionisme hipnòtic que generarà, sense oposició, adhesions indestructibles. Un bon Waleran, amant impenitent del poder, farà un grup ambiciós i el dotarà de recursos, sovint poc ètics, però tremendament efectius per aconseguir els seus objectius. Un Waleran de pura raça no serà mai el rei, perquè voldrà tenir el poder de coronar-lo. No s’arriscarà mai a ser l’objecte assenyalat i romandrà a l’ombra movent els fils que calguin perquè el teatre de titelles, del que n’és l’ ideòleg, representi les escenes que més li plaguin. El Waleran genuí seguirà, inamovible en el seu lloc de privilegi, molt desprès que tu i jo siguem història. El Waleran que m’ha servit d’inspiració, existeix realment, perquè, entre altres coses, he tingut l’honorable concessió de patir-lo .
*Personatge de Ken Follet per Els pilars de la terra
Tot òrgan directiu que es preï, ha de tenir en el seu si, a un autèntic Waleran. En funció de la qualitat d’aquest Waleran, de les seves prestacions i dels seus atributs, l’òrgan serà més o menys maquiavèl•lic. Un Waleran com cal, que s’acosti al perfil ideal, farà que el col•lectiu, en el que exerceix les seves arts, tingui el valuós do de la supervivència i la màgia de la flotabilitat. Conferirà al grup la destresa superba de la indefinició i la tècnica depurada de remar sempre a favor del vent. Els seus jocs malabars aportaran al projecte un il•lusionisme hipnòtic que generarà, sense oposició, adhesions indestructibles. Un bon Waleran, amant impenitent del poder, farà un grup ambiciós i el dotarà de recursos, sovint poc ètics, però tremendament efectius per aconseguir els seus objectius. Un Waleran de pura raça no serà mai el rei, perquè voldrà tenir el poder de coronar-lo. No s’arriscarà mai a ser l’objecte assenyalat i romandrà a l’ombra movent els fils que calguin perquè el teatre de titelles, del que n’és l’ ideòleg, representi les escenes que més li plaguin. El Waleran genuí seguirà, inamovible en el seu lloc de privilegi, molt desprès que tu i jo siguem història. El Waleran que m’ha servit d’inspiració, existeix realment, perquè, entre altres coses, he tingut l’honorable concessió de patir-lo .
*Personatge de Ken Follet per Els pilars de la terra
dimarts, 19 de juliol del 2011
Experiment
Us proposo un experiment. Agafeu un paper en blanc i escriviu totes les coses que us desagraden de mi. No cal que les ordeneu alfabèticament, ni per ordre de magnitud o importància; només cal escriure-les tal i com us brotin. Si al cap d’una estona el paper segueix en blanc, cosa que dubto, es pot interpretar de tres maneres diferents. La primera, i més probable, que no em conegueu. La segona, i més sagnant, que no hagueu entès la pregunta. I la tercera, i més preocupant, que no trobeu res que us desagradi. En aquest darrer cas, i només en aquest darrer cas, estarem en condicions de mantenir una estable relació personal. Llarga o no, el temps ho dirà. Si per contra, el paper no està en blanc; es poden donar varis supòsits. Si només hi ha un parell d’observacions, cosa poc probable, segurament m’acabeu de conèixer. Si la llista fa goig, estaria en condicions d’afirmar que fa temps que em patiu i teniu una opinió formada contrastada. I finalment, si el paper està col•lapsat i no hi cap res més, caldrà convenir que no us entenc. Que cony feu omplint papers, redactant llistes de greuges d’un paio al que no suporteu?
Us proposo un experiment. Agafeu un paper en blanc i escriviu totes les coses que us desagraden de mi. No cal que les ordeneu alfabèticament, ni per ordre de magnitud o importància; només cal escriure-les tal i com us brotin. Si al cap d’una estona el paper segueix en blanc, cosa que dubto, es pot interpretar de tres maneres diferents. La primera, i més probable, que no em conegueu. La segona, i més sagnant, que no hagueu entès la pregunta. I la tercera, i més preocupant, que no trobeu res que us desagradi. En aquest darrer cas, i només en aquest darrer cas, estarem en condicions de mantenir una estable relació personal. Llarga o no, el temps ho dirà. Si per contra, el paper no està en blanc; es poden donar varis supòsits. Si només hi ha un parell d’observacions, cosa poc probable, segurament m’acabeu de conèixer. Si la llista fa goig, estaria en condicions d’afirmar que fa temps que em patiu i teniu una opinió formada contrastada. I finalment, si el paper està col•lapsat i no hi cap res més, caldrà convenir que no us entenc. Que cony feu omplint papers, redactant llistes de greuges d’un paio al que no suporteu?
dilluns, 18 de juliol del 2011
Obrint pas, mostrant el camí
Els catalans, els que se’n senten de debò, no aquella colla d’esquizofrènics amb doble personalitat castigats per l’auto odi, som pocs, però amb les idees clares. Ens falla, a vegades, la manera d’interpretar-les i fer-les possible. Malgrat la confusió del moment, ens hem de mantenir fidels als nostres principis i ser honestos amb nosaltres mateixos. Forts en la convicció perquè ens avalen molts anys de resistència obstinada i, a més, tenim la raó. Hem de plantejar els partits sense sentir-nos derrotats. No hem de sortir vençuts, ni hem de sortir a empatar. Hem de sortir a guanyar, sense complexos i desplegant tots els nostres recursos. Mantenir la identitat i que siguin els rivals els que canviïn el sistema, la manera de jugar, les peces que utilitzin,...El millor exemple? El tenim a casa en forma d’equip de futbol que, sense perdre la seva personalitat, aconsegueix totes les fites que es proposa, hipnotitzant el rival i seduint l’espectador.
Els catalans, els que se’n senten de debò, no aquella colla d’esquizofrènics amb doble personalitat castigats per l’auto odi, som pocs, però amb les idees clares. Ens falla, a vegades, la manera d’interpretar-les i fer-les possible. Malgrat la confusió del moment, ens hem de mantenir fidels als nostres principis i ser honestos amb nosaltres mateixos. Forts en la convicció perquè ens avalen molts anys de resistència obstinada i, a més, tenim la raó. Hem de plantejar els partits sense sentir-nos derrotats. No hem de sortir vençuts, ni hem de sortir a empatar. Hem de sortir a guanyar, sense complexos i desplegant tots els nostres recursos. Mantenir la identitat i que siguin els rivals els que canviïn el sistema, la manera de jugar, les peces que utilitzin,...El millor exemple? El tenim a casa en forma d’equip de futbol que, sense perdre la seva personalitat, aconsegueix totes les fites que es proposa, hipnotitzant el rival i seduint l’espectador.
diumenge, 17 de juliol del 2011
Adéu Europa
"Mai acceptaria pertànyer a un club que m’admetés com a soci"
M’ha costat. Vuit anys conculcant un dels principis bàsics de la raó pura, però finalment s’ha acabat imposant la lògica i el sentit comú. Pertànyer voluntàriament a la disciplina d’un club, és una anomalia, que per estesa, no ho deixa de ser. Si aquesta situació es manté per un llarg període de temps, l’anomalia es converteix en patologia. Una patologia greu, amb efectes secundaris, que alteren el comportament fins a l’extrem de la despersonalització. És bàsic tenir el cap prou clar i la força de voluntat justa per a resistir els cants de sirena d’un club que et vol seduir. Una vegada dins, el seu poder d’abducció és tan gran, que el rentat (i centrifugat) de cervell només és qüestió d’hores. I també, qüestió d’hores, les manifestacions (desconegudes fins aquell moment) que aniràs subscrivint, els actes que aniràs interpretant i les causes a les que t’aniràs abandonant. Tot un nou món que, poc a poc, anirà suplantant la teva, fins aleshores, reconeguda i apreciada personalitat. Arribat a aquest punt, no és fàcil la sortida. Pensaràs que el món, l’altre món, el de portes en fora, és hostil i gens satisfactori. Voldràs romandre feliç, nedant per sempre, en un entorn amniòtic de seguretat i confort. Per això és d’agrair l’ajuda que et puguin oferir aquells que ho tenen clar. Aquells que, visionaris impenitents, saben que el teu futur està fora muralles, lluny dels límits del club i fan tot el possible per obrir-te les portes de bat a bat. Alguns en diran “expulsió”, altres, jo entre ells, els hi estarem eternament agraïts per ajudar-me a fer el que sol no hauria pogut. Per coherència i sentit pràctic, finalment he deixat de ser soci del CE Europa. Espero que el temps posi cada cosa al seu lloc i gratifiqui a cadascú amb el que, en justícia, li pertoca. Sempre em quedaran els bons moments i, perquè no, la salvadora metadona.
"Mai acceptaria pertànyer a un club que m’admetés com a soci"
M’ha costat. Vuit anys conculcant un dels principis bàsics de la raó pura, però finalment s’ha acabat imposant la lògica i el sentit comú. Pertànyer voluntàriament a la disciplina d’un club, és una anomalia, que per estesa, no ho deixa de ser. Si aquesta situació es manté per un llarg període de temps, l’anomalia es converteix en patologia. Una patologia greu, amb efectes secundaris, que alteren el comportament fins a l’extrem de la despersonalització. És bàsic tenir el cap prou clar i la força de voluntat justa per a resistir els cants de sirena d’un club que et vol seduir. Una vegada dins, el seu poder d’abducció és tan gran, que el rentat (i centrifugat) de cervell només és qüestió d’hores. I també, qüestió d’hores, les manifestacions (desconegudes fins aquell moment) que aniràs subscrivint, els actes que aniràs interpretant i les causes a les que t’aniràs abandonant. Tot un nou món que, poc a poc, anirà suplantant la teva, fins aleshores, reconeguda i apreciada personalitat. Arribat a aquest punt, no és fàcil la sortida. Pensaràs que el món, l’altre món, el de portes en fora, és hostil i gens satisfactori. Voldràs romandre feliç, nedant per sempre, en un entorn amniòtic de seguretat i confort. Per això és d’agrair l’ajuda que et puguin oferir aquells que ho tenen clar. Aquells que, visionaris impenitents, saben que el teu futur està fora muralles, lluny dels límits del club i fan tot el possible per obrir-te les portes de bat a bat. Alguns en diran “expulsió”, altres, jo entre ells, els hi estarem eternament agraïts per ajudar-me a fer el que sol no hauria pogut. Per coherència i sentit pràctic, finalment he deixat de ser soci del CE Europa. Espero que el temps posi cada cosa al seu lloc i gratifiqui a cadascú amb el que, en justícia, li pertoca. Sempre em quedaran els bons moments i, perquè no, la salvadora metadona.
dissabte, 9 de juliol del 2011
Pausa russa
(és com l’ensaladilla, però sense maionesa)
Tothom es mereix un descans, fins i tot, vosaltres. Permeteu-me que obri un parèntesi per a la reflexió dels arrauxats, per a la flexió dels inflexibles i, perquè no, per a la desintoxicació dels intoxicats. Una setmana passa volant, per a molts, massa volant. No tots els dies es rep la invitació d’un club històric com el Dinamo de Moscou per visitar les seves instal•lacions i compartir experiències amb el seu vicepresident esportiu, molt interessat pel meu pas pel CE Europa. Alexander Gabulov és un gran admirador de Barcelona, del Barça, evidentment, però també del CE Europa, equip que va descobrir en una visita a la nostra ciutat, tot just, quan l’antiga URSS començava la seva obertura al món. Amb vocació europeista, Alexander Gabulov, no es va poder resistir a la fascinació per un club de futbol que duia el nom d’Europa, la seva aspiració més decidida i determinada. Alexander m’ha fet arribar el seu interès per conèixer de primera mà les interioritats del club gracienc i ha tingut l’exquisit detall de convidar-me a casa seva. Sé que em sotmetrà a un interrogatori de tercer grau i em voldrà esprémer fins la darrera gota. Hauré de vigilar que no s’excedeixi amb el pentotal i m’afluixi immoderadament la llengua. No patiu, intentaré ser fort i complir amb les regles de cortesia sense excedir-me. Si hi ha coses que sé del CE Europa que mai he explicat a la gent d’aquí, no les explicaré a un magnat rus, per molt pro-Europa que sigui i per molt caviar que m’ofereixi. El vodka? Del vodka, no me’n refio. Skoro.
(és com l’ensaladilla, però sense maionesa)
Tothom es mereix un descans, fins i tot, vosaltres. Permeteu-me que obri un parèntesi per a la reflexió dels arrauxats, per a la flexió dels inflexibles i, perquè no, per a la desintoxicació dels intoxicats. Una setmana passa volant, per a molts, massa volant. No tots els dies es rep la invitació d’un club històric com el Dinamo de Moscou per visitar les seves instal•lacions i compartir experiències amb el seu vicepresident esportiu, molt interessat pel meu pas pel CE Europa. Alexander Gabulov és un gran admirador de Barcelona, del Barça, evidentment, però també del CE Europa, equip que va descobrir en una visita a la nostra ciutat, tot just, quan l’antiga URSS començava la seva obertura al món. Amb vocació europeista, Alexander Gabulov, no es va poder resistir a la fascinació per un club de futbol que duia el nom d’Europa, la seva aspiració més decidida i determinada. Alexander m’ha fet arribar el seu interès per conèixer de primera mà les interioritats del club gracienc i ha tingut l’exquisit detall de convidar-me a casa seva. Sé que em sotmetrà a un interrogatori de tercer grau i em voldrà esprémer fins la darrera gota. Hauré de vigilar que no s’excedeixi amb el pentotal i m’afluixi immoderadament la llengua. No patiu, intentaré ser fort i complir amb les regles de cortesia sense excedir-me. Si hi ha coses que sé del CE Europa que mai he explicat a la gent d’aquí, no les explicaré a un magnat rus, per molt pro-Europa que sigui i per molt caviar que m’ofereixi. El vodka? Del vodka, no me’n refio. Skoro.
divendres, 8 de juliol del 2011
La roda del darrera
Hi ha alguna possibilitat, en circumstàncies normals, que la roda de darrera d’un cotxe avanci a la del davant? Impossible. Aquest és un exemple gràfic del que li està passant al Madrid (roda del darrera) amb el Barça (roda del davant). Si les coses van com han d’anar i s’imposa la lògica, la física i la química, el Madrid no té res a fer. Per això el seu entrenador, que ho sap, recorre sovint a “accidents” que facin possible l’anormalitat. No és, sinó provocant la tombarella del vehicle, què les rodes del darrera aconseguiran superar les del davant. Això sí, amb el cotxe panxa enlaire i inservible per a seguir circulant. No és, sinó trencant les normes i violentant la disposició natural de les coses, que el Madrid pot tenir alguna opció. A quin preu? El vehicle sinistre total i una sensació de ridícul i impotència que s’estendrà com una taca d’oli. Una taca inesborrable en la història de l’equip blanc.
Hi ha alguna possibilitat, en circumstàncies normals, que la roda de darrera d’un cotxe avanci a la del davant? Impossible. Aquest és un exemple gràfic del que li està passant al Madrid (roda del darrera) amb el Barça (roda del davant). Si les coses van com han d’anar i s’imposa la lògica, la física i la química, el Madrid no té res a fer. Per això el seu entrenador, que ho sap, recorre sovint a “accidents” que facin possible l’anormalitat. No és, sinó provocant la tombarella del vehicle, què les rodes del darrera aconseguiran superar les del davant. Això sí, amb el cotxe panxa enlaire i inservible per a seguir circulant. No és, sinó trencant les normes i violentant la disposició natural de les coses, que el Madrid pot tenir alguna opció. A quin preu? El vehicle sinistre total i una sensació de ridícul i impotència que s’estendrà com una taca d’oli. Una taca inesborrable en la història de l’equip blanc.
dijous, 7 de juliol del 2011
Viure als núvols
Viure als núvols s’associa, habitualment, a viure desconnectat de la realitat, quan hauria de ser tot el contrari. Donada la situació i el punt de vista excepcional, s’hauria d’interpretar com una manera privilegiada d’observar-la. Viure als núvols hauria de ser el saludable objectiu al que hauríem d’aspirar, de tant en tant, per desempallegar-nos de la proximitat que ens bloqueja i gaudir d’una perspectiva més ampla i clara de la realitat.
Viure als núvols s’associa, habitualment, a viure desconnectat de la realitat, quan hauria de ser tot el contrari. Donada la situació i el punt de vista excepcional, s’hauria d’interpretar com una manera privilegiada d’observar-la. Viure als núvols hauria de ser el saludable objectiu al que hauríem d’aspirar, de tant en tant, per desempallegar-nos de la proximitat que ens bloqueja i gaudir d’una perspectiva més ampla i clara de la realitat.
dimecres, 6 de juliol del 2011
Raves enlloc de clavells
Vull recordar, per als quatre despistats de sempre i per a aquells tres que se’l fan, que aquest blog mai ha estat un blog oficial del CE Europa, vaja, ni oficial, ni extraoficial, ni res que se li aproximi. Com deia La Vanguardia, amb molt de criteri, a l’hora de classificar-lo: aquest blog? aquest blog a miscel•lània. Que és el lloc on es fiquen totes aquelles coses inclassificables que no es saben on posar. Totes aquelles coses sense pedigrí, ni etimologia, que acaben apilades en un poti poti de singularitat indefinida. Doncs, en aquest garbuix, sovint desconcertant, hi he ficat tot allò que no em cabia als calaixos i que feien de mal guardar. Si he parlat de l’Europa (cada vegada menys) ha estat, ras i curt, perquè un tendeix a explicar allò que li va passant i allò amb el que es va trobant, sense aturar-se a pensar perquè és així i no d’una altra manera. Un blog personal ja ho té això. En un exercici d’egocentrisme mal dissimulat, un va fent sense tenir en compte la direcció del vent, el dia que fa, l’ humor del company o la predisposició del curiós. Cada cop més estanc per tal d’evitar la contaminació, quan, en realitat, és la contaminació l’autèntica i imprescindible generadora d’idees. Per això, per aquesta beneïda contaminació, l’Europa ha estat, en el seu moment, una font d’inspiració única. Un pou inesgotable per satisfer els cossos més assedegats, però també, massa sovint, un intricat laberint d’on ha costat sortir. En fi, que la vida és allò que et va passant mentre t’entretens a fer plans. O dit d’una altre manera: volia conrear clavells i m’han sortit raves.
Vull recordar, per als quatre despistats de sempre i per a aquells tres que se’l fan, que aquest blog mai ha estat un blog oficial del CE Europa, vaja, ni oficial, ni extraoficial, ni res que se li aproximi. Com deia La Vanguardia, amb molt de criteri, a l’hora de classificar-lo: aquest blog? aquest blog a miscel•lània. Que és el lloc on es fiquen totes aquelles coses inclassificables que no es saben on posar. Totes aquelles coses sense pedigrí, ni etimologia, que acaben apilades en un poti poti de singularitat indefinida. Doncs, en aquest garbuix, sovint desconcertant, hi he ficat tot allò que no em cabia als calaixos i que feien de mal guardar. Si he parlat de l’Europa (cada vegada menys) ha estat, ras i curt, perquè un tendeix a explicar allò que li va passant i allò amb el que es va trobant, sense aturar-se a pensar perquè és així i no d’una altra manera. Un blog personal ja ho té això. En un exercici d’egocentrisme mal dissimulat, un va fent sense tenir en compte la direcció del vent, el dia que fa, l’ humor del company o la predisposició del curiós. Cada cop més estanc per tal d’evitar la contaminació, quan, en realitat, és la contaminació l’autèntica i imprescindible generadora d’idees. Per això, per aquesta beneïda contaminació, l’Europa ha estat, en el seu moment, una font d’inspiració única. Un pou inesgotable per satisfer els cossos més assedegats, però també, massa sovint, un intricat laberint d’on ha costat sortir. En fi, que la vida és allò que et va passant mentre t’entretens a fer plans. O dit d’una altre manera: volia conrear clavells i m’han sortit raves.
dimarts, 5 de juliol del 2011
La fórmula indecent
A la vista dels darrers moviments, sembla que la Fórmula 1 deixarà Montmeló per instal•lar-se, definitivament, a València. Qui paga mana i, l’inconscient Camps, està disposat a llençar la casa per la finestra per arravatar-li el circ de la fórmula a Catalunya. Poder competir amb Catalunya i sortir-ne guanyador, acostuma a donar bons redits politics a la Comunitat Valenciana i, més concretament, als líders blaveros. En una situació de crisi com la que estem patint, és francament indecent i, fins i tot, delictiu, la mà foradada d’una comunitat que està a la cua de la morositat estatal, amb un terminis de pagament que s’acosta als 600 dies des de l’emissió de qualsevol factura. El dèficit i l’endeutament és dels més alts de l’Europa comunitària i, tot i això, no dubten ni un instant en escometre una despesa milionària (es parla de 200 milions d’euros) del tot inassolible i insolidària. El problema torna a ser el mateix de sempre, els diners no són de Camps ni dels seus correligionaris, els diners són públics, de tots i tots patirem les conseqüències. Algú hi hauria de posar fre i seny. El que no estigui per la labor de la contenció que toca, ni de la responsabilitat exigida, hauria de respondre davant la justícia del malbaratament dels fons públics i l’enriquiment abusiu del senyor Eclestone i els seus iguals. I que quedi constància que la Fórmula 1 em sua la polla, ara i sempre, però no estic disposat a que es gastin els diners de les retallades socials en espectacles de luxe, impúdics i innecessaris, en moments difícils com el que estem vivint.
A la vista dels darrers moviments, sembla que la Fórmula 1 deixarà Montmeló per instal•lar-se, definitivament, a València. Qui paga mana i, l’inconscient Camps, està disposat a llençar la casa per la finestra per arravatar-li el circ de la fórmula a Catalunya. Poder competir amb Catalunya i sortir-ne guanyador, acostuma a donar bons redits politics a la Comunitat Valenciana i, més concretament, als líders blaveros. En una situació de crisi com la que estem patint, és francament indecent i, fins i tot, delictiu, la mà foradada d’una comunitat que està a la cua de la morositat estatal, amb un terminis de pagament que s’acosta als 600 dies des de l’emissió de qualsevol factura. El dèficit i l’endeutament és dels més alts de l’Europa comunitària i, tot i això, no dubten ni un instant en escometre una despesa milionària (es parla de 200 milions d’euros) del tot inassolible i insolidària. El problema torna a ser el mateix de sempre, els diners no són de Camps ni dels seus correligionaris, els diners són públics, de tots i tots patirem les conseqüències. Algú hi hauria de posar fre i seny. El que no estigui per la labor de la contenció que toca, ni de la responsabilitat exigida, hauria de respondre davant la justícia del malbaratament dels fons públics i l’enriquiment abusiu del senyor Eclestone i els seus iguals. I que quedi constància que la Fórmula 1 em sua la polla, ara i sempre, però no estic disposat a que es gastin els diners de les retallades socials en espectacles de luxe, impúdics i innecessaris, en moments difícils com el que estem vivint.
dilluns, 4 de juliol del 2011
Sopa de gansos
Brasil contra Veneçuela. Pato, Ganso, Lucio, Micu,…i un gos a l’àrea veneçolana, ben avançada la primera part. Si no teníem prou amb una Copa Amèrica bastant irracional, amb un joc per adormir les ovelles, una intensitat de cargols apàtics i un ritme de tortuga mandrosa, ara han deixat escapar tots els animalons, per entretenir-nos amb un espectacle curull de simpàtiques bestioles. Per filar encara més prim, a la segona part, Brasil ens va obsequiar amb l’entrada d’Elano, tota una declaració d’intencions per acabar de donar-nos pel cul. Alguna cosa s’ha de fer per distreure la parròquia i justificar el preu de l’entrada i els diners de les televisions. La tercera catalana, dolenta com és, té més interès que aquesta tifa anomenada Copa Amèrica.
Un final cantat
Perquè els Clubs modestos, però amb un nodrit futbol base, són incapaços de créixer en número de socis i afeccionats? Perquè no saben recollir tot el potencial de centenars de famílies vinculades al Club mitjançant la pràctica de l’esport dels infants i, una vegada finalitzada aquesta relació, se’n desvinculen? Perquè el Club ha d’anar a buscar, desesperada i sistemàticament, socis fora del seu àmbit quan els podria trobar dins? Què fa tan difícil fidelitzar a totes aquelles persones que han tingut una experiència dins el Club i, en canvi, no dubten ni un instant en donar-se de baixa immediatament el seu fill/a acaba la seva etapa d’afiliació? Què es fa malament per no saber explotar aquesta proximitat? Alguna cosa falla quan la implicació i el sentiment cap a uns colors no transcendeix el posar-se una camiseta. Si els de dins, els que han defensat una entitat, en algun període de la seva vida, són incapaços d’identificar-se amb ella, que en serà de difícil convèncer a la gent de fora. Menys campanyes inútils d’afiliació i més estímuls de fidelització per a la gent que s’ho val i es deixa escapar.
Perquè els Clubs modestos, però amb un nodrit futbol base, són incapaços de créixer en número de socis i afeccionats? Perquè no saben recollir tot el potencial de centenars de famílies vinculades al Club mitjançant la pràctica de l’esport dels infants i, una vegada finalitzada aquesta relació, se’n desvinculen? Perquè el Club ha d’anar a buscar, desesperada i sistemàticament, socis fora del seu àmbit quan els podria trobar dins? Què fa tan difícil fidelitzar a totes aquelles persones que han tingut una experiència dins el Club i, en canvi, no dubten ni un instant en donar-se de baixa immediatament el seu fill/a acaba la seva etapa d’afiliació? Què es fa malament per no saber explotar aquesta proximitat? Alguna cosa falla quan la implicació i el sentiment cap a uns colors no transcendeix el posar-se una camiseta. Si els de dins, els que han defensat una entitat, en algun període de la seva vida, són incapaços d’identificar-se amb ella, que en serà de difícil convèncer a la gent de fora. Menys campanyes inútils d’afiliació i més estímuls de fidelització per a la gent que s’ho val i es deixa escapar.
diumenge, 3 de juliol del 2011
La España que pervive
Max.- Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada.
……..
Max.- España es una deformación grotesca de la civilización europea
……..
Luces de Bohemia
Valle-Inclán
Esperpent
Un gendre perico
Doncs, sí. Tenir un gendre, un germà, un fill, un amant,…perico, és una desgràcia. Una desgràcia de la que no cal disculpar-se, perquè es tracta d’un fet absolutament cert i irrebatible. Xavier Trias ha dit, en una conversa privada, el que la gran majoria de persones assenyades reconeix públicament. Xavier Trias no ha comés un error del que s’hagi de penedir, i molt menys, demanar disculpes. Ha expressat, de manera natural, un convenciment profundament arrelat en el nostre país. L’Espanyol és un error històric i ser de l’Espanyol, una desgràcia sense pal•liatius. Xavier Trias ha parlat clar, lluny de la hipocresia dels politics a l’ús i ha dit les coses pel seu nom. Els ofesos que s’ho facin mirar, quan han estat ells, i només ells, l’autèntica ofensa per a la gent de bé i la idiosincràsia de tot un poble. Xavier Trias no ha insultat l’Espanyol, és el propi Espanyol, amb la seva impúdica existència, la que insulta tot un país.
dissabte, 2 de juliol del 2011
Coses que clamen al cel
La rehabilitació de la Plaça de Catalunya de Barcelona ens costarà 250 mil euros. El manteniment de l’AVE, entre Toledo i Albacete, ens costava 18 mil euros diaris per a donar servei a 9 persones. La restauració dels 120 a les carreteres ens ha costat 40 mil euros. La macro inversió en l’aeroport de Ciudad Real, que mai es recuperarà i que ha sigut un negoci ruïnós i, quasi bé, delictiu. Una infraestructura innecessària amb més de 600 milions de deute, sense comprador que vulgui fer-se càrrec d’una instal•lació deserta i inútil, amb el mateix futur que un forat negre. L’aeroport de León, amb un cost de 20 milions d’euros per transportar l’esgarrifosa xifra de 20 persones per vol (i només n’hi ha tres al dia). La construcció dels aeroports de Huesca i Logroño amb un dèficit “de altos vuelos”. Els de Castelló i Lleida, ara tancats per manca de demanda i viabilitat. Tot plegat, una gran gestió per a uns països que van sobrats de recursos i que gaudeixen d’una sanejada economia. Una despesa irresponsable sobre la que mai s’exigiran responsabilitats i que afavoriran noves gestions del mateix signe i solvència. Ments brillants que disposen dels diners públics amb una frivolitat i incompetència escandalosa. Desprès, queda clar, el recurs fàcil: retallar l’educació, la sanitat, els serveis públics, els serveis socials, els ajuts als desfavorits,...Si jo m’equivoco en una inversió o gestiono malament el meu patrimoni, el més probable és que em quedi sense recursos i ho acabi patint. Aquests senyors i senyores, que utilitzen els recursos públics (dels altres) no només, no patiran cap conseqüència quan s’equivoquin, sinó que se’ls premiarà amb un nou càrrec o una daurada i sucosa jubilació, això sí, amb els nostres diners, sempre amb els nostres diners.
La rehabilitació de la Plaça de Catalunya de Barcelona ens costarà 250 mil euros. El manteniment de l’AVE, entre Toledo i Albacete, ens costava 18 mil euros diaris per a donar servei a 9 persones. La restauració dels 120 a les carreteres ens ha costat 40 mil euros. La macro inversió en l’aeroport de Ciudad Real, que mai es recuperarà i que ha sigut un negoci ruïnós i, quasi bé, delictiu. Una infraestructura innecessària amb més de 600 milions de deute, sense comprador que vulgui fer-se càrrec d’una instal•lació deserta i inútil, amb el mateix futur que un forat negre. L’aeroport de León, amb un cost de 20 milions d’euros per transportar l’esgarrifosa xifra de 20 persones per vol (i només n’hi ha tres al dia). La construcció dels aeroports de Huesca i Logroño amb un dèficit “de altos vuelos”. Els de Castelló i Lleida, ara tancats per manca de demanda i viabilitat. Tot plegat, una gran gestió per a uns països que van sobrats de recursos i que gaudeixen d’una sanejada economia. Una despesa irresponsable sobre la que mai s’exigiran responsabilitats i que afavoriran noves gestions del mateix signe i solvència. Ments brillants que disposen dels diners públics amb una frivolitat i incompetència escandalosa. Desprès, queda clar, el recurs fàcil: retallar l’educació, la sanitat, els serveis públics, els serveis socials, els ajuts als desfavorits,...Si jo m’equivoco en una inversió o gestiono malament el meu patrimoni, el més probable és que em quedi sense recursos i ho acabi patint. Aquests senyors i senyores, que utilitzen els recursos públics (dels altres) no només, no patiran cap conseqüència quan s’equivoquin, sinó que se’ls premiarà amb un nou càrrec o una daurada i sucosa jubilació, això sí, amb els nostres diners, sempre amb els nostres diners.
divendres, 1 de juliol del 2011
Espot ser més clar?
A la vista del darrer espot publicitari periquito, és obligat felicitar als publicistes encarregats de la campanya, per la seva capacitat de sintetitzar en 24 segons la genuïna ànima espanyolista. Un espot sense paraules que utilitza la imatge amb precisió quirúrgica per descriure la personalitat, l’autèntica i descarnada naturalesa del RCD Espanyol. Amb un llenguatge auster, poc imaginatiu, sense concessions a la galeria i una economia de recursos exemplar, l’anunci és tota una declaració de principis d’un Club acomplexat i que viu, resignat, la seva esgarrifosa mediocritat. L’espot comença amb un noi que, proveït d’un val bescanviable, es dirigeix cap a una botiga d’esports a la recerca d’una camiseta de futbol. El botiguer li mostra, en primer lloc (que sigui en primer lloc ja dóna alguna que altra pista), una del Madrid. El noi la rebutja, de manera neutra, fent que no amb el cap. Aleshores el botiguer, com si fos un pervertidor de menors, li mostra la del Barça, i aquí, el moderat gest anterior es torna desmesuradament indignat i exageradament teatral. Ofès i alarmat, el noi abandona la botiga enmig de grans escarafalls. Sort en té que, al tornar a casa, una mà “amiga” (perquè no se li veu la cara, com si es tractès d’un delinqüent) li dóna una samarreta de l’Espanyol amb la que el noi es mostra conformat. Tampoc aquesta sembla, pel seu gest, que sigui la samarreta ideal, però ja li està bé sempre que no sigui la del Barça. És fantàstic com aquests tècnics publicitaris han sigut capaços de mostrar, en tan poc temps i amb tant d’encert, tot allò que defineix al RCD Espanyol i que el fa ser la casa oberta de tots els amargats, frustrats i/o ressentits.
A la vista del darrer espot publicitari periquito, és obligat felicitar als publicistes encarregats de la campanya, per la seva capacitat de sintetitzar en 24 segons la genuïna ànima espanyolista. Un espot sense paraules que utilitza la imatge amb precisió quirúrgica per descriure la personalitat, l’autèntica i descarnada naturalesa del RCD Espanyol. Amb un llenguatge auster, poc imaginatiu, sense concessions a la galeria i una economia de recursos exemplar, l’anunci és tota una declaració de principis d’un Club acomplexat i que viu, resignat, la seva esgarrifosa mediocritat. L’espot comença amb un noi que, proveït d’un val bescanviable, es dirigeix cap a una botiga d’esports a la recerca d’una camiseta de futbol. El botiguer li mostra, en primer lloc (que sigui en primer lloc ja dóna alguna que altra pista), una del Madrid. El noi la rebutja, de manera neutra, fent que no amb el cap. Aleshores el botiguer, com si fos un pervertidor de menors, li mostra la del Barça, i aquí, el moderat gest anterior es torna desmesuradament indignat i exageradament teatral. Ofès i alarmat, el noi abandona la botiga enmig de grans escarafalls. Sort en té que, al tornar a casa, una mà “amiga” (perquè no se li veu la cara, com si es tractès d’un delinqüent) li dóna una samarreta de l’Espanyol amb la que el noi es mostra conformat. Tampoc aquesta sembla, pel seu gest, que sigui la samarreta ideal, però ja li està bé sempre que no sigui la del Barça. És fantàstic com aquests tècnics publicitaris han sigut capaços de mostrar, en tan poc temps i amb tant d’encert, tot allò que defineix al RCD Espanyol i que el fa ser la casa oberta de tots els amargats, frustrats i/o ressentits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)