Ossada five laden

Herman: El meu monstre preferit

Night of the Living Dead

Ha trigat en arribar, però ja la tenim aquí: la nit de la castanya. Una estranya manera d’acompanyar els difunts en trànsit cap a tots els sants. Una tradició nostrada, i dolça, que ha anat perdent poc a poc el seu significat religiós en favor d’una celebració més lúdica i festiva (com ha de ser) per a diversió de petits i grans. Cava i panellets, castanyes i moniatos, disfresses i carbasses, rosaris pagans entre morts que es fan el viu i vius que semblen morts. Una nit on els difunts se’n van de festa i passegen sense rubor la seva altivesa. Una efemèride que em porta al cap "La nit dels morts vivents", aquella extraordinària pel•lícula dirigida per George A. Romero (perdó per lo de Romero), un veritable mestre (perdó per lo de mestre) de la sèrie B i un precursor del cinema de terror modern. Per Nadal: "Que bell és viure!" I per Tots Sants: "La nit dels morts vivents." Imprescindibles totes dues!, i un exercici absolutament necessari per centrar la nostra, a vegades, inexplicable existència. Per saber qui som, d’on venim i on anem. I el més important de tot, per familiaritzar-se amb els morts i aprendre a témer als vius, als massa vius i aquells que et volen el mal. Sempre et podràs tancar en l’interior d’una torre, fortificar-la i blindar-la de l’exterior perquè els morts vivents no hi entrin, però res podràs fer contra la voracitat d’alguns companys infectats que han decidit, unilateralment, que has passat a formar part del seu menú. Desprès del "Dia de la marmota" i "La nit dels morts vivents," a tots ens hauria d’arribar un reconfortant i reparador: "Esmorzar a Tiffany".

Morts de fàstic

Aprendre dels cromos

Seguir sumant

Mollet 1 – Europa A 0

Lliga Nacional Juvenil

No sempre el sumar es pot quantificar numèricament. Hi ha aspectes, i són els més, els que no estan subjectes a les matemàtiques. L’experiència i l’aprenentatge són fonamentals per al progrés i, en canvi, no són fàcilment mesurables. En futbol, un mal resultat et pot privar momentàniament de sumar punts, però si es fa la lectura correcte, el que ha estat un aparent pas enrere, acostuma a ser decisiu en la valoració final. Hi ha coses que no canvien i desprès de la tempesta, sempre arriba la calma. Desprès de la tensió, la relaxació. Desprès d’una pujada, la inevitable i pronosticada i advertida baixada. De res serveix l’experiència dels altres. Res no val si no ens passa a nosaltres i res aprenem si no ho patim en les pròpies carns. Es pot tocar el cel davant l’Espanyol i vorejar el purgatori només amb una setmana de diferència. Així és la condició humana i aquesta és una de les seves més habituals debilitats. Va jugar malament l’Europa? No. Va jugar bé? Tampoc. Va merèixer perdre? No. Va merèixer guanyar? Tampoc. Va fer menys que el rival per endur-se’ el partit? No. Va fer més? Tampoc. Quan no es fa tot el que s’ha de fer, quan ho fies tot a la sort, poden passar coses com aquesta, que al contrari se li aparegui la mare de Déu, et faci un gol en una jugada aïllada i es quedi amb els tres punts. L’Europa va sortir escaldat de Mollet, però coneixent la tramoia, sobre aquesta derrota s’acabarà edificant un esplendorós futur. No en tinc cap dubte.

Blanc de fons

Alícia ja no viu aquí

Tot apunta a que la pobre Alícia ja no està entre nosaltres. Tot fa pensar en aquella notable pel•lícula de Martin Scorsese que duia per títol: Alícia ja no viu aquí. Tots els inputs apunten en la mateixa direcció i, malgrat la presència física de la sra. Sánchez deambulant pels carrers de Badalona, podem assegurar, sense por a equivocar-nos, que la seva ànima inquieta l’ha abandonat. Un cos sense esperit. Un ens desorientat que ha perdut el sentit de la ubiqüitat i la pertinença. Un ésser desarrelat i atordit enmig d’una desafortunada confusió. Alícia ja no viu aquí, per molt que s’entesti a cridar-nos a l’orella exabruptes i mentides. Alícia no pot viure en un país que odia i del que se n’avergonyeix. Del que rebutja la seva llengua i els seus trets identitaris. Alícia ja no viu aquí, perquè és impossible que una persona amb dos dits de front i que visqui en aquest país digui el que ella diu. Alícia no viu aquí, perquè aquest país, de moment, no és el país de les meravelles.

Aquest no és el país d'Alícia

Una trucada eròtica

Per una cançó

Dono tot el que tinc per ballar amb tu
per trobar en el meu cos les teves carícies
per sentir el teu alè en el meu coll nu
i oblidar-me de l'esguard que potser ens vigila.

Dono tot el que jo tinc per una sola nit
per sentir-te a prop meu i sentir la vida
per girar com un estel els dos embogits
indiferents al món que aquesta nit ens mira.

Dono tot el que tinc per un sol somrís
que s'endugui la raó que ara ens empresona
per ferir amb deliri tots els teus neguits
per obrir-te un paradís on no hi ha penombra.

Una dona i un home i una cançó
són l'altar, la passió, són les esperances.
A la llum de les espelmes parlem d'amor
a la cambra que guarda tantes abraçades.

Haris Alexiou

Un instant de debilitat

Cop de vent

Un placebo haberte conocido

Aun recuerdo, como si fuera ayer, aquel lejano día en que te conocí y la agradable sensación de bienestar que me produjiste. Ha llovido mucho desde entonces y, justamente, aquellas lluvias han acabado por traer estos lodos. Que no eras agua clara ya lo intuyó my wife, una verdadera autoridad en psicopatías subyacentes, y que, en contra de mi excitado optimismo, me predijo tu lado más oscuro y tu irremediable camino hacia la bipolaridad. Que acabarías siendo veneno para la taquilla, poco lo podíamos intuir, ni siquiera yo; solo los iluminados, los tocados por la gracia divina, los clarividentes y algún que otro genio podía prever un resultado tan escandalosamente aciago. Que no estés diagnosticado no excluye que tengas todos los síntomas. Que tu apariencia sea normal no presupone absolutamente nada, ni resuelve el más absurdo de los enigmas. El lodo en el que te has convertido es puro fango, fango de tan baja calidad que no sirve ni para hacer una sencilla y humilde vasija. La vida no es justa y me tendré que ir acostumbrando a ello. Las apariencias siguen engañando para cumplir con su cometido orgánico y lo que creí, en su momento, un potente y eficaz analgésico, ha resultado ser un decepcionante y vulgar placebo.

Notas del autor:

Este escrito es simplemente un ejercicio de estilo, cualquier parecido o coincidencia con la realidad es pura casualidad.

Está escrito en español en memoria de mi abuelo materno.

El color azul de la letra no presupone un origen noble del autor.

Este escrito se ha publicado en viernes porque es un día señalado para los musulmanes.

Y, finalmente, este escrito tiene doscientas ochenta y nueve palabras porque no se me han ocurrido más.

Un forn de confiança

Una veu que acompanya

Te’n recordes quan érem petits i teníem una veu interior que ens deia que no servíem per res. Doncs la meva era exterior i em duia al cole.

El hormigón armado y el tocho

Alguna vez te has preguntado...*

¿Qué significa 100%?

¿Qué es dar MÁS del 100%?

¿Alguna vez te has preguntado cómo son esas personas que dicen que dan MÁS del 100%?

Todos hemos asistido a reuniones en las que alguien nos ha pedido que demos MÁS del 100%.

¿Qué te parece alcanzar el 103%?

¿De qué está compuesto el 100% en esta vida?

A continuación figura una simple fórmula matemática que puede que te ayude a responder a estas preguntas:

SI:

A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z

equivale a los siguientes números:

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27

Entonces…

T-R-A-B-A-J-A-R
21+19+1+2+1+10+1+19 = 74%

S-A-B-I-D-U-R-I-A
20+1+2+9+4+22+19+1 = 78%

D-E-C-I-S-I-O-N
4+5+3+9+20+9+16+14= 80%

I-N-I-C-I-A-T-I-V-A
9+14+9+3+9+1+21+9+23+1= 99%

D-E-S-E-M-P-E-Ñ-O
4+5+20+5+13+17+5+15+16 = 100%


L-A-M-E-C-U-L-O-S
12+1+13+5+3+22+12+16+20 = 104%

I-N-Ú-T-I-L-E-S
9+14+22+21+9+12+5+20 = 112%

M-E-N-T-I-R-O-S-O-S
13+5+14+21+9+19+16+20+16+20 = 153%

C-H-U-P-O-P-T-E-R-O-S-O-S
3+8+22+17+16+17+5+16+20+16+20 = 160%

S-I-N-V-E-R-G-U-E-N-Z-A-S
20+9+14+5+19+7+22+5+14+27+1+20 = 163%


MORALEJA

En base a esta teoría, podemos afirmar, que es matemáticamente cierto que en algunas empresas:

No es aconsejable TRABAJAR, tener SABIDURÍA, tener DECISION e INICIATIVA, y un buen DESEMPEÑO, porque solo te llevan como mucho al 100%, y están más valorados los LAMECULOS, INÚTILES, MENTIROSOS, CHUPOPTEROS y SINVERGUENZAS; porque sobrepasan con creces el 100%.

*per cortesia de GDB

És molt més bonic l'Empordà

Psicosi

Terme genèric que designa un cert tipus de desordre i malalties mentals, generalment greus i caracteritzables sovint per una alteració global de la personalitat, i que sol comportar l'exclusió de referència a les afeccions psicosomàtiques, al retard mental, a les sociopaties i, sobretot, a les neurosis.
La contraposició entre psicosi i neurosi, important des d'un punt de vista pràctic (en ordre al pronòstic i a la teràpia de les corresponents patologies), resta, tanmateix, difícil d'ésser precisada teorèticament: és erroni, per exemple, de pretendre tipificar exclusivament la psicosi com a afecció de caràcter orgànic, reduint alhora la neurosi a malaltia purament psicogènica; no és tampoc vàlid de diferenciar l'una de l'altra per una major o menor gravetat ni pel fet que el neuròtic pugui tenir generalment una consciència del seu desordre psíquic que el psicòpata no sol tenir (la neurosi de caràcter no és fàcilment reconeguda per qui la pateix, mentre que hom s'adona sempre de la natura patològica d'una síndrome malenconiosa); potser l'únic tret específic de la psicosi és el fet que aquesta, a diferència de la neurosi, impedeix al malalt d'accedir als nivells superiors de la vida psíquica (el neuròtic pot, en principi, accedir-hi, bé que sovint tampoc no ho aconsegueix o, si se'n surt, no s'hi sap mantenir). Donada la diversitat de formes que, segons la seva natura o etiologia, pot revestir la psicosi, hom sol especificar les diferents psicosis mitjançant l'ús del corresponent adjectiu. Hom parla així, entre altres tipus molt diversos, de psicosis constitucionals (o simptomàtiques), que poden ésser orgàniques o tòxiques i que són degudes a tares cerebrals hereditàries espontàniament manifestes o sorgides en ocasió d'altres afeccions patològiques (infeccions, intoxicacions, traumes afectius), i de psicosis funcionals (o afectives), entre les quals es destaquen la psicosi maniacodepressiva (també anomenada psicosi circular), l'esquizofrènica (esquizofrènia) i, com a espècie concreta de les psicosis involutives (o d'involució), la síndrome malenconiosa involutiva; hom parla, així mateix, de diferents psicosis relatives a una època de la vida o a una situació determinada, com és ara la psicosi senil, la presenil, la puerperal, la gravídica, la de presó (o carcerària), la de guerra, etc, o de psicosis relacionades amb estats patològics diversos, com és ara la psicosi alcohòlica, de la qual és exemple la síndrome de Korsakov, la sifilítica, etc.

El darrer motel de JL (Janet Leigh)

Un món per descobrir

L'aventura*

L'aventura no és està penjant d'una corda de la vessant d'una muntanya, l'aventura és una actitud que hem d'aplicar per al dia a dia davant els obstacles de la vida -. Enfrontant-se a nous desafiaments, aprofitant noves oportunitats, provant els nostres recursos en front del desconegut i en el procés, descobrir el nostre potencial únic.

John Amatt

*per cortesia de IG

Ho juro per Déu

Si la cosa no funciona

He sido muy paciente con tu infinita ignorancia.
Soy un ser profundo y sensible con un enorme conocimiento de la condición humana, era inevitable que al final te cansaras de ser tan terriblemente superado.
No es sencillo convivir con la grandeza incluso para alguien de inteligencia normal.
Créeme, si puedo entender la mecánica quántica, sin duda puedo entender el proceso de raciocinio de una majorette submental.
Tranquilo, sabía que esto pasaría, el universo se desmorona, ¿por qué nosotros no?

Un salt de qualitat

Sense fum i sense nens

No estaria de més, ara que sembla que el seny es va imposant, i finalment la llei dels espais sense fum als restaurants s’aplicarà en breu; doncs ara seria un bon moment per anar pensant en com redactar una nova llei, tan o més necessària, per habilitar uns espais sense nens. No hi ha cap dubte que el fum és molest i perjudicial per a la salut, dels que fumen i dels que no, però és una molèstia, si em permeteu, silenciosa i les seves conseqüències són a llarg termini; en canvi, els nens, alguns nens, són la pesta. Una molèstia sorollosa i d’efectes immediats. Nens assilvestrats que són incapaços de comportar-se civilitzadament en públic i amb l’enervant habilitat de treure de polleguera al paio amb més autocontrol del planeta. Nanos amb la connivència dels seus progenitors que s’ho miren amb estupidesa i incapaços de reaccionar davant l’escandalosa conducta dels seus petits monstres. Davant aquest comportament histèric i decididament molest no hi ha un altre remei que les peixeres insonoritzades per acollir aquests mostres de barbàrie i aïllar-la de la resta de mortals que l’únic que volen, quan van a un restaurant, és una certa tranquil•litat, una conversa agradable i gaudir d’un bon àpat sense que cap energumen, per petit que sigui, els hi espatlli la vetllada.

La mar planteja calma

De totes les pèrdues, la del temps és la més irrecuperable.

Posa-li música

Ríos que no puedas detener, dejalos correr

Acabar con los ríos

En tu camino hacia el Olimpo sigues jugando a ser Dios. Tu ambición no tiene parangón y te crees realmente el elegido, el instrumento estelar para cambiar la faz de la tierra. Tu soberbia es de tal magnitud (y estupidez) que llegas hasta el punto de enmendarle la plana al mismísimo creador supremo. Tu obcecación y ceguera te predispone en contra de la naturaleza en su más perfecta expresión. De las montañas haces colinas y de las colinas, abismos. De los mares, simas profundas y oscuras. De los bosques, áridas planicies sin horizonte. De las tierras fértiles, barbechos inútiles y estériles. Siempre a la contra, has acabado por perder el norte y la importancia del equilibrio natural. Ahora quieres acabar con los ríos, y que se plieguen a tus caprichos y desemboquen en las cimas, en lugar de hacerlo en el mar. Perviertes las leyes físicas en un alarde de prepotencia y sinrazón. Quizás la proximidad de las lluvias que nos ha de traer el monzón y su caudal imprevisible, te inquieta y precipita, no ha hacerlo peor, pero si más rápido. Tienes miedo a perder tu corona celestial, tu cuota de poder y que tú obra quede inacabada. Es difícil hacer de Dios cuando no se tiene el control sobre sí mismo. La naturaleza es una fuerza desbocada e incontrolable y cuando se abran los cielos, los ríos correrán imparables hacia el mar, como autopistas de justicia, arrastrando a su paso todos los troncos caídos (y podridos).

Tocar el cel

Give me five

Europa A 5 – Espanyol 1

Lliga Nacional Juvenil

Poc a dir, molt poc a dir. El resultat, aquest cop, s’explica tot sol. El que no s’explica, si no has tingut la sort de veure el partit, és l’excel•lència del toc de l’equip local, la seva autoritat i la superioritat en totes i cada una de les facetes del joc. El plantejament ha estat de nota i la posada en escena, l’aplicació de la teòrica, de llibre, i no precisament de Sánchez Llibre, sinó d’un Europa que ha brodat el futbol del primer al darrer minut amb una solvència fora de qualsevol dubte o retret. Un Europa immens que ha tocat, per moments, el cel dels escollits. Han sigut 90 minuts, no per reivindicar-se, sinó per confirmar tot allò que alguns ja sabíem i que, amb tota seguretat, haurà de servir per esvair dubtes i consolidar aquest,cada cop més, engrescador projecte. Per apaivagar àngels pessimistes i responsables dubitatius. Per tranquil•litzar els plorosos d’ofici i els avinagrats sempiterns. Per a tot això i per a moltes altres coses, la victòria d’avui és, com diu el tòpic, molt més que una victòria i una merescudíssima recompensa per al cos tècnic que tant i tant ha estat treballant per arribar fins aquí. Gràcies per aquesta fita, però a mi no calia que em demostréssiu res. Sempre heu tingut la meva més absoluta i rendida confiança.

Clar com l'aiguabarreig

Ens manca el “casi”

Segons paraules del president de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, en Guardiola és “casi extranjero”. Doncs no seré jo qui li tregui raó, ni a ell, ni a la legió de col•legues que pensen com ell. Tan de bo que aquest senyor utilitzi la seva influencia i els seus arguments per acabar de convèncer a la majoria d’espanyols d’aquest particular fet i d’una vegada per totes se n’adonin de que ja no hi ha marxa enrere i que el camí ja està traçat. Farien bé els espanyols de fer realitat el que pensen i eliminar el “casi” de la frase i, en conseqüència, ens concedeixin l’estatus que ens mereixem i al que, humilment, aspirem. Nosaltres, senyor Martinez, i en això espero que ens ajudi, no volem ser ni un minut més “casi”, ho volem ser de ple dret i amb totes les conseqüències. Només així podrem deixar de rendir vassallatge i ser un país normal amb un futur “casi” perfecte.

Que tremoli l'enemic...

Carnestoltes

Al guerrer de la llum no li fa por semblar boig.
Ell parla amb veu alta amb si mateix, quan està sol. Li han ensenyat que aquesta és la millor manera de comunicar-se amb els àngels i el guerrer s’arrisca al contacte.
Al començament, nota que és molt difícil. Pensa que no té res a dir, que no pararà de repetir ximpleries sense cap sentit. Tot i així, el guerrer hi insisteix. Parla amb el seu cor durant tot el dia. Afirma coses amb les quals no hi està d’acord, diu ximpleries.
Un dia, s’adona que hi ha hagut un canvi en la seva veu. I comprèn que està canalitzant una saviesa superior.
El guerrer sembla boig, però això només és una disfressa.

Més tancs, more gràcies

Vertigo (1958)
Tribut a Sitges: Epíleg

John "Scottie" Ferguson is a retired San Francisco police detective who suffers from acrophobia and Madeleine is the lady who leads him to high places. A wealthy shipbuilder who is an acquaintance from college days approaches Scottie and asks him to follow his beautiful wife, Madeleine. He fears she is going insane, maybe even contemplating suicide, because she believes she is possessed by a dead ancestor. Scottie is skeptical, but agrees after he sees the beautiful Madeleine.

By Alfred Hitchcock

Entre els morts

Hi ha qui va i hi ha qui ve

Maons genètics

Hi ha dues maneres de gestionar l’espai: treballar per construir una casa o obsessionar-se per destruir la del costat.
Sovint la recerca de la felicitat està estretament relacionada en quina de les dues opcions triem. No és el mateix està empès per un motor constructiu que ser-ho per un de destructiu. La satisfacció personal i el creixement de l’autoestima són directament proporcionals al grau de solidesa de l’obra aconseguida. Contemplar el resultat, en ambdós casos, és un exercici que defineix perfectament la naturalesa de l’anima humana. El que construeix la casa tendeix a la serenitat, a la seguretat i a la felicitat. En canvi, el destructiu, no està mai content, i tendeix al desassossec, la frustració i l’auto-odi.

El millor amic del burro

Els ximpanzés no són amics

No s’ha de confondre afinitat amb amistat. Els ximpanzés són un grup social, però desconeixen l’amistat. És cert que hi ha certes relacions de complicitat i apropament, però això no té res a veure amb el que els humans, alguns humans, coneixem com amistat. En l’ homo sapiens la cosa està encara molt més clara i definida. És fàcil de distingir, a poc que hi posem atenció, la gran diferència entre una relació d’afinitat amb una d’amistat, encara que alguns s’entestin a fer passar vaca per bou. L’afinitat ens permet desenvolupar certes activitats en companyia, però no cal anar més enllà, i l’afinitat desapareix quan conclou l’activitat. En canvi, l’amistat, no depèn de cap activitat en concret i està per damunt de les divergències, els criteris i els gustos. Deu ser per això que són molt més fàcils les relacions d’afinitat que no pas les d’amistat on, l’esforç que s’ha d’aplicar per mantenir-les, és desproporcionadament més gran.

Titelles sense titellaire

Els Octubre sempre han sigut mogudets

Blat Runner

Amunt i avall

I vet aquí que el semental s’esvera
Com borinot al voltant de la llum
Com màquina de tren pel nas treu fum
Les banyes cap el cel es desespera
La vaca pasturant té les mamelles
A punt de rebentar plenes de llet
Quinze tàbacs la piquen i aquest fet
Torna fuet la seva cua de donzella
A dalt del cel un aguilot ho veu
I una guineu vigila la masia
Al Pirineu el sol fa sortir el dia
I es fon a poc a poc tota la neu

Amunt i avall pujo i baixo
Que ràpids passen els anys
Faig balanç de pèrdues i guanys
Hauria pogut ser pitjor.

Gràcies Q.

Per pilotes

El gir per seguir a la cresta de l’ona

Girona 0 – Europa A 2

Lliga Nacional Juvenil

L’Europa segueix fent dos gols fora de casa, com en les dues darreres sortides, la diferència és que aquest cop no n’ha encaixat cap i s’ha endut una merescuda, que dic merescuda, merescudíssima victòria. Un desplaçament força compromès per testar la solvència i solidesa d’un equip en trajectòria ascendent i que, en aquests moments, ja no es pot qualificar de sorpresa. Un equip capaç de guanyar a Girona amb l’autoritat que ho ha fet avui l’Europa, no pot seguir plantejant dubtes i més quan la seva direcció té les coses tan clares i la humilitat dels que saben que no hi ha res fet. Tocar de peus a terra, treballar el dia a dia sense destensar la corda, gestionar les emocions i controlar l’eufòria forma part d’una tasca absolutament necessària i per a la que no tothom està preparat. No és el cas d’aquest equip que va viure el seu particular purgatori la temporada passada i, com que res és sobrer, d’ella va aprendre tots els mecanismes que ara li són tan valuosos. Mantenir el criteri, tenir paciència, confiar en el treball ben fet, malgrat les adversitats, acaben per donar els fruits que hom desitjava. Francament no sé com acabarà tot això, però sempre he estat convençut que aquest era el camí. Permeteu-me la llicència d’anar-me a dormir eufòric. Demà a seguir treballant amb el rigor i la seriositat que s’ha fet fins ara.

Col·lapse d'icterícia

En un món hostil

Sempre m’has semblat una bona persona. Un pèl desorientat, però amb moltes ganes de fer-ho bé. Potser massa tebi per al càrrec o excessivament tou en la presa de decisions. Un paio honest en un món hostil. Sovint mal aconsellat i erràtic en la tria del camí. Entossudit en acontentar a tothom per acabar decebent a la majoria. Perdut en els petits detalls, sense abastar el problema en la seva totalitat. T’he reconegut el teu treball, el teu compromís, la teva dedicació, però també la dolorosa absència de lideratge. Has promès molt i has complert molt poc. Has desgastat la teva credibilitat fins a límits insostenibles i la teva paraula sona, sense remei, a mentida. Diferents companys t’han acompanyat en el viatge i quasi no et queden amics. Es percep l’esgotament d’una bona idea i d’un millor projecte. Hi ha cansament i la necessitat urgent d’una nova realitat. No és que tu formis part del problema, és que ja no formes part de la solució.

Deshabitar

Monsieur Verdoux (1947)
Tribut a Sitges: El desenllaç

Charles Chaplin li va comprar la idea d'aquesta negríssima comèdia per cinc mil dòlars a Orson Welles, que originalment havia planejat filmar un documental dramatitzat sobre el llegendari assassí en sèrie de dones francès Henri Désiré Landru. Chaplin li va donar a la història un agut gir sociològic, a manera de resposta a la creixent paranoia política dels anys de la Guerra Freda. Verdoux (Chaplin), l'hàbil i encantador petit burgès, adopta la lucrativa professió de casar-se amb vídues riques i assassinar, quan la depressió econòmica acaba amb les seves possibilitats de guanyar-se la vida honradament com a empleat de banca. Finalment és portat davant la justícia, i en defensa al•lega que l'assassinat privat és condemnat en tant que es glorifica l'assassinat públic, en forma de guerra. "Assassinar una persona fa d'un un canalla, assassinar milions, un heroi. Les quantitats santifiquen.” No eren aquests sentiments, populars als Estats Units en 1946, per la qual cosa Chaplin es va convertir cada vegada més en el blanc de la dreta política, una caça de bruixes que va acabar amb la seva sortida definitiva dels Estats Units en 1952.
Monsieur Verdoux era, en paraules del seu autor: "la més intel•ligent i brillant pel•lícula de la meva carrera"

Desconcertant

L'as de copes, el rei d'espases i la puta d'orus

Elogi del blog

“Entre pàgina guarra i pàgina guarra, em miro la teva pàgina per masturbar-me” Potser aquest ha estat un dels elogis que més m’ha complagut i, sens dubte, l’argument més potent que dóna significat i omple de contingut aquest blog. La meva tasca diària finalment s’ha vist justificada, trobant una utilitat tangible, mesurable i contrastada. Que persones assenyades hi trobin un refugi íntim de plaer mitjançant l’onanisme, és una gratificant recompensa a la meva modesta aportació que m’omple de satisfacció i em dóna forces per seguir aprofundint en la proposta. Que persones d’un rellevant nivell intel•lectual prefereixin masturbar-se amb les meves pàgines i no amb les, teòricament, pensades per al fet, no deixa de ser una sorprenent, però alhora, estimulant notícia. Caldrà estar atent a l’evolució de certes conductes per poder treure conclusions. Serà que hi ha un cert cansament pel que fa a la pornografia tradicional o bé, que les meves pàgines són profunda i essencialment pornogràfiques? Ho haurem de seguir amb atenció i prendre les mesures profilàctiques que hi convingui.

Cucuruchos de vainilla

Mania persecutòria
Tribut a Sitges: el nus

Una de les patologies més recorreguda en el món del cinema, ha estat la mania persecutòria. Una disfunció psicòtica molt més estesa del que sovint es pensa i que afecta a un gran nombre d'éssers, aparentment normals, i que, en la majoria de casos, desconeixen que la pateixen. Per il•lustrar en que consisteix aquesta conducta, millor que ho faci Bertrand Russell, una autoritat en la matèria, que ho deixa molt clar:

En les seves modalitats més extremes, la mania persecutòria és una forma reconeguda de bogeria. Algunes persones pensen que altres volen matar-les, ficar-les a la presó o fer-los algun altre dany greu. Sovint, el desig de protegir-se contra els perseguidors imaginaris les empeny a actes de violència, que fan necessari restringir la llibertat. Com moltes altres formes de bogeria, això no és més que una exageració d'una tendència que no és gens infreqüent en persones considerades normals. No és la meva intenció comentar les formes extremes, que són competència del psiquiatre. Són les formes més suaus les que vull considerar, perquè són una causa molt freqüent d'infelicitat i perquè, com no arriben al grau d'ocasionar una demència manifesta, el mateix pacient es pot tractar, per tal que se li pugui convèncer que diagnostiqui correctament el seu trastorn i accepti que els seus orígens estan en ell mateix i no en la suposada hostilitat o malvolença d'altres.
Tots coneixem a aquest tipus de persona, home o dona, que, segons les seves explicacions, és víctima constant de ingratituds, maltractaments i traïcions. Sovint, les persones d'aquesta classe són molt creïbles i es guanyen les simpaties dels que no les coneixen des de fa molt.
La mania persecutòria té sempre les seves arrels en un concepte exagerat dels nostres propis mèrits. Suposem que sóc autor teatral, per a tota persona imparcial ha de ser evident que sóc el dramaturg més brillant de la nostra època. No obstant això, per alguna raó, les meves obres gairebé mai es representen, i quan es representen no tenen èxit. Quina explicació té aquesta estranya situació? Evidentment, empresaris, actors i crítics estan conjurats contra mi per algun motiu. I aquest motiu, és clar, és un altre gran mèrit meu: m'he negat a retre homenatge als peixos grossos del món teatral, no he adulat als crítics; les meves obres contenen veritats com punys, que resulten insuportables per als esmentats. I així, els meus transcendentals mèrits llangueixen sense ser reconeguts.

Aquest exemple em suggereix quatre màximes generals, que serviran de eficaç preventiu de la mania persecutòria si s'accepta suficientment la seva veracitat. La primera és: recorda que els teus motius no sempre són tan altruistes com et semblen a tu. La segona: no sobreestimis els teus propis mèrits. La tercera: no esperis que els altres s'interessin per tu tant com t'interesses tu. I la quarta: no creguis que la gent pensa tant en tu com per tenir algun interès especial en perseguir-te. Diré unes paraules sobre cadascuna d'aquestes màximes.

Pel que fa a la primera: les persones que volen tenir una alta opinió de la seva pròpia excel•lència moral han de convèncer-se a si mateixes que han arribat a un grau d'abnegació que és molt improbable que hagin aconseguit, i aquí és on l'afany per arribar a la santedat entra en relació amb l’auto engany, un tipus d’auto engany que fàcilment condueix a la mania persecutòria.

Pel que fa a la segona: reconèixer que els nostres mèrits no són tan grans com havíem pensat pot ser molt dolorós en un primer moment, però és un dolor que passa, i després torna a ser possible viure feliç.

Pel que fa a la tercera: amb molta freqüència, la conducta aliena que ens molesta no és més que la sana reacció de l'egoisme natural contra la voraç rapacitat d'una persona amb un ego que s'estén més enllà dels límits correctes.

I finalment, pel que fa a la quarta: les satisfaccions basades en l’auto engany mai són sòlides, i, per molt desagradable que sigui la veritat, és millor afrontar-la d'una vegada per totes, acostumar-se a ella i dedicar-se a construir la nostra vida d'acord amb ella.

Bertrand Russell

Aparentment normal

Més del que es veu

Tribut a Sitges
(Preàmbul)

Del perquè de la vigència del cinema de terror i la seva transcendència al llarg de la història, és una qüestió de la que no en sé les raons, ni els orígens, ni conec la seva morfologia. És el cinema en sí mateix una teràpia per aquelles persones necessitades d’aquesta vàlvula d’escapatòria o bé, només és un entreteniment, justament, per evitar les neurosis? A la vista de la quantitat i qualitat de les pel•lícules que recorren al terror psicològic, no puc més que reconèixer el gran interès que aquest tema desperta, no solament en els creadors, sinó en la gran quantitat de públic disposat a rebre’l. Què reconeguts genis com Hitchcock, Kubrick, Chaplin,...hagin tractat les psicopaties des de diferents punts de vista, no pot deixar indiferent a ningú i demostra l’enorme interès pel cervell humà i les seves desviacions. La psicosi ha donat, i segueix donant, un excel•lent joc a la pantalla i un inquietant desconcert a la realitat.

El meu dia del pilar

Pilar de 8 amb folre i manilles

Tancs!

gràcies, en anglès

Si t'entrebanques amb la teva pròpia ombra tenint el sol de cara, fes-t'ho mirar

Siempre tengo yo que meter la pata

A chorus line

Genocidium Day

Avui, a diferents racons dels Estats Units del nord, es celebra el Columbus Day. Un dia de festa, justament, perquè ells no van patir Colon ni els seus efectes col•laterals. Només Florida i una part de l’actual Califòrnia van ser colon-itzades (de Colon) pels seus descendents, amb la preceptiva espasa i la imprescindible creu. La resta, el gruix del país, va ser “visitat” pels anglesos protestants, amb les conseqüències que tots coneixem. Com a reacció a aquesta dominació protestant, un líder catòlic, JFK, va decidir instaurar el Columbus Day, festa que s’ha mantingut fins a l’actualitat. És, en contra del que hom pugui pensar, una festa d’integració i de reconeixement i exaltació de la pluralitat. Una festa on no tot s’hi val, però on tothom hi cap: la festa de la diversitat. Res a veure amb la Fiesta Nacional espanyola on el que es celebra és, justament, perdó, injustament, el contrari. Una festa on s’exalten les dèries colonitzadores i la uniformització del conjunt dels pobles ocupats. Així ho patim a casa nostra i així ho pateixen des de rio Grande cap a baix, on el pretès Columbus Day s’anomena, no sense raó, el Violatus Day i també, el Genocidium Day. Perspectives diferents per a una realitat indiscutiblement evident.

Se't veu el plomall

El risc de ser Déu

Atribuir-se virtuts divines, com per exemple tenir el control sobre les crescudes del riu Nil, no sempre té els efectes que un es podria imaginar. Fer passar-se per Déu té les seves avantatges quan la cosa funciona, però és una posició de risc quan van mal dades. Els antics faraons egipcis es van atorgar, a sí mateixos, la categoria de déus i, al mateix temps, el poder de tenir el control sobre les aigües. Cada any, per la mateixa època i sense faltar a la cita, el Nil es desbordava i inundava tot el baix Egipte, convertint-se en una font de riquesa imprescindible. El personal, està clar, adorava als seus faraons i els hi concedia el mèrit del seu benestar i prosperitat. Això va ser així fins que un bon dia, i per efectes del canvi climàtic, les aigües es van retirar i el Nil va deixar de negar el seu entorn. Aleshores els soferts camperols, considerant els faraons com els seus benefactors i els responsables únics del subministrament de l’aigua, perquè així els hi havien fet creure, els hi van demanar responsabilitats. Els pobres pagesos no entenien perquè els faraons, com a déus totpoderosos, els hi negaven el preuat líquid. Si els faraons eren els responsables de l’aigua, del seu subministre en períodes d’abundància, també ho devien ser en els de sequera. La gent va començar a dubtar de la divinitat dels faraons i a posar en tela de judici el seu poder sobrenatural. L’Imperi es va enfonsar i mai més va tornar el seu esplendor. Tot per fer-se passar pel que no eren i basar la seva autoritat en una monumental mentida.

Entrar en raó

Finalment s'han adonat

Fa dues setmanes...

El PP fa olor de Loewe

Em sorprèn la campanya publicitària de Loewe. És difícil d’entendre com una marca comercial, amb l’obligació de vendre el seu producte i arribar al major número de clients possible, es limiti premeditadament el mercat. Com s’explica el darrer anunci (en paper), on la colònia en qüestió, està promocionada per un senyor vestit de torero? Una proposta d’aquestes característiques ha de despertar, per força, sentiments oposats: els d’una gran majoria que rebutjaran el consell ofert pel torero i no compraran la colònia; i els d’una minoria integrista, que l’aplaudiran. L’interessa més a Loewe aquesta minoria què arribar al gran públic? És Loewe un producte exclusiu, destinat a un reduït cercle de consumidors amb un perfil diferenciat i molt definit? A la vista de l’ abrandada defensa de la “fiesta nazional” que ha fet el PP, és Loewe la seva colònia? Fa tanta pudor el PP que necessita d’un producte fort que emmascari el seu desagradable tuf? Es posarà la senyora Alicia Sánchez Camacho aquesta colònia pensada per i per als homes? Preguntes i més preguntes que no tenen una resposta clara. Encara que la pregunta clau, la que realment m’intriga és: a què fa olor Loewe? Fa olor de sang?

Exercici de persistència

La dona i el recipient de vi

Una dona va trobar un recipient buit que havia estat omplert amb el millor dels vins i que encara retenia la fragància del seu antic contingut.

Ella insaciablement el portava al seu nas, i apropant i allunyant-lo deia:

- Quin deliciós aroma ¡Que meravellós havia d’haver estat el vi que va deixar en el seu vas tan encantador perfum ¡


La memòria de tot el bo és perdurable.

Het geheugen van al het goede is duurzaam.

El primer de molts

Aprenent a competir

Europa B 2 – Palautordera 1

Lliga Cadets Preferent grup 2

Hi ha coses que són indiscutibles com, per exemple, la qualitat d’aquest equip. Qualitat contrastada i abundosament demostrada que avui els ha dut a aconseguir sumar seixanta partits sense conèixer la derrota. Un equip fet per al futbol i que juga com els àngels en el seu particular paradís verd. Un equip que encetava avui una nova temporada, possiblement la més exigent dels darrers anys, i l’encarava amb el repte de fer bona l’aposta de tots aquells que han cregut en ell. Ha arribat el moment tan esperat de donar la tallar, de fer un salt qualitatiu i instal•lar-se definitivament a l’elit. El debut i els nervis acostumen a ser un binomi recurrent. El pes de la responsabilitat i l’ansietat que se’n deriva són dos habituals companys de viatge que costa molt gestionar. Avui era el dia, i traient els deu primers minuts, on aquests condicionants han aparegut, només ha estat un miratge. L’Europa, arrel del gol visitant, s’ha retrobat amb el seu impecable futbol i amb ell s’ha recuperat la possessió de la pilota i s’han anat succeint les ocasions de gol. Només era qüestió de temps. S’ha donat la volta al marcador i s’ha acabat el partit amb un resultat just, però curt pels mèrits acreditats per un Europa que ha passat amb nota el seu debut al Nou Sardenya. El partit d’avui ha estat un clar exponent del que és i serà aquesta lliga, equips rivals forts, alguns amb poc futbol, però molt perillosos i tremendament efectius davant de porta. L’Europa, no només haurà de jugar bé, haurà de ser contundent a l’hora de tancar els partits i sobretot haurà d’aprendre a controlar tots aquells aspectes col•laterals que envolten el futbol i que, sovint, són més determinants que els mateixos gols. Arbitres ineptes, xulescos o prepotents. Provocacions i entrades dures. Joc subterrani i altres delicadeses. Res de tot això pot desestabilitzar l’equip i s’haurà de ser molt intel•ligent perquè aquestes variables no perjudiquin la seva proposta futbolística. Aprendre a competir per tocar el cel, encara que alguns facin el possible per tocar els collons.

Casc per anar al dentista

No sempre és bo que t’obrin una porta. Sobretot quan vas en moto circulant entre els cotxes.

Fer el pallasso per viure

Rematadament idiota i em quedo curt

Sempre havia pensat, malgrat trobar-la hilarant, que la parodia del Sergio Ramos que fa el Polònia, era excessiva i exagerada. Doncs ves per on, la realitat torna a superar la ficció. Resulta que, el Sergio Ramos “real” és encara més estúpid i ximple que el seu personatge de ficció. La reacció que ha tingut en una roda de premsa, a una resposta del Piqué en català, ha posat al descobert el que els sagaços guionistes de Polònia ja fa temps que sabien: que és més curt que un parpelleig. Em rendeixo a l’evidència i prometo no dubtar mai més d’aquells que tenen l’estranya habilitat de captar la veritable naturalesa humana i són capaços de descriure-la amb tanta exactitud i encert. Glòria als guionistes de Polònia i disculpeu la meva ignorància, però com em podia imaginar que el Sergio Ramos fos tan rematadament idiota.