Patata en regla
dissabte, 28 de febrer del 2009
El millor gol de Thierry Henry
L’elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert jugador francès Thierry Henry ha marcat un dels millors gols de la seva vida i ho ha fet fora dels terrenys de joc. Que una persona filla del país de la il·lustració, que ha viscut molts anys a Anglaterra i que per la seva professió ha voltat mig mon hagi captat, entès i explicat públicament que Catalunya no és Espanya, que en les seves pròpies paraules: “Catalunya és una altra cosa i s’ha de viure aquí per entendre-ho”, diu molt de la seva persona. Que un nou vingut amb poc més d’un any de convivència entre nosaltres tingui aquesta capacitat de copsar una realitat que d’altres maldant per amagar és una bona, una gran noticia. Clar que per això s’ha de ser elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert. Com el Thierry Henry i els seus gols per l’escaire.
L’elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert jugador francès Thierry Henry ha marcat un dels millors gols de la seva vida i ho ha fet fora dels terrenys de joc. Que una persona filla del país de la il·lustració, que ha viscut molts anys a Anglaterra i que per la seva professió ha voltat mig mon hagi captat, entès i explicat públicament que Catalunya no és Espanya, que en les seves pròpies paraules: “Catalunya és una altra cosa i s’ha de viure aquí per entendre-ho”, diu molt de la seva persona. Que un nou vingut amb poc més d’un any de convivència entre nosaltres tingui aquesta capacitat de copsar una realitat que d’altres maldant per amagar és una bona, una gran noticia. Clar que per això s’ha de ser elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert. Com el Thierry Henry i els seus gols per l’escaire.
Sense baixar del burro
Dos homes preparen l’esmorzar. Mentre un s’unta la torrada de mantega, diu:
-T’has adonat que si et cau una torrada a terra sempre et cau del costat de la mantega?
-No –diu l’altre home-, segur que si ens ho sembla és perquè desprès és molt empipador de netejar. Que t’hi jugues que cau amb el costat de la mantega cap per amunt les mateixes vegades.
El primer home diu:
-Ah, sí? Mira.
Deixa caire la torrada, que queda a terra amb el costat de la mantega cap per amunt.
El segon home diu:
-Ho veus? Ja t’ho deia.
El primer home insisteix:-No, ja veig què ha passat. En untar la torrada m’he equivocat de costat!
Dos homes preparen l’esmorzar. Mentre un s’unta la torrada de mantega, diu:
-T’has adonat que si et cau una torrada a terra sempre et cau del costat de la mantega?
-No –diu l’altre home-, segur que si ens ho sembla és perquè desprès és molt empipador de netejar. Que t’hi jugues que cau amb el costat de la mantega cap per amunt les mateixes vegades.
El primer home diu:
-Ah, sí? Mira.
Deixa caire la torrada, que queda a terra amb el costat de la mantega cap per amunt.
El segon home diu:
-Ho veus? Ja t’ho deia.
El primer home insisteix:-No, ja veig què ha passat. En untar la torrada m’he equivocat de costat!
dijous, 26 de febrer del 2009
No em vinguis amb histories
Peronella: el principi del final
Per a la nostra història d’avui ens haurem de remuntar a la gens menyspreable xifra de 900 anys en el passat per trobar el que, vulgarment s’anomena: mare dels ous, el quid de la qüestió o el perquè de tot plegat. I és que en contra de la creença més popular i estesa, els mals que tenallen el nostre país i l’han convertit indefectible i tristament en una província espanyola en l’actualitat, no comencen aquella fatídica data de l’11 de Setembre de 1714, ni tan sols amb el casori de la Isabel i el Ferran, ni tampoc amb el nefast compromís de Casp. Tot prové d’ encara més lluny, de quan el rei Ramir II d’Aragó va fer un regal enverinat al llavors Comte de Catalunya Ramón Berenguer IV en forma de dona, que responia al nom de Peronella i per acabar-ho d’adobar era la seva filla. El pobre Ramir, enterbolit per les circumstàncies, amb la pressió de la veïna Castella i amb una ganes boges per tornar al convent d’on havia sortit per fer-se càrrec d’un regne en franca decadència i que ningú volia, va decidir regalar l’Aragó, com aquell que regala una corbata o una ampolla de colònia, com a dot pel casament de la seva filla amb el fadrí Ramón. Aquest, sense capacitat de resposta, es va trobar, de la nit al dia, casat amb una desconeguda i rei d’un regne que al final i amb l’esdevenir dels anys acabaria sent decisiu per a l’assimilació de Catalunya dins Espanya i la pèrdua d’identitat més salvatge.
Sense aquell casament desafortunat, sense aquell error històric, mai s’hagués consumat l’aliança entre Catalunya i Aragó i arribat el decisiu moment, en que el darrer Compte de la casa de Barcelona Martí l’Humà morí sense descendència i fora necessari buscar un successor, aquest no hagués estat escollit entre els nobles aragonesos, votació que es va produir a Casp i on els representants aragonesos i valencians varen encetar el camí sense retorn, de moment, al que ens va avocar la Història.
Vigileu doncs amb els casaments i si a més, us regalen un regne, fugiu d’estudi, la història segur que no acabarà bé.
Peronella: el principi del final
Per a la nostra història d’avui ens haurem de remuntar a la gens menyspreable xifra de 900 anys en el passat per trobar el que, vulgarment s’anomena: mare dels ous, el quid de la qüestió o el perquè de tot plegat. I és que en contra de la creença més popular i estesa, els mals que tenallen el nostre país i l’han convertit indefectible i tristament en una província espanyola en l’actualitat, no comencen aquella fatídica data de l’11 de Setembre de 1714, ni tan sols amb el casori de la Isabel i el Ferran, ni tampoc amb el nefast compromís de Casp. Tot prové d’ encara més lluny, de quan el rei Ramir II d’Aragó va fer un regal enverinat al llavors Comte de Catalunya Ramón Berenguer IV en forma de dona, que responia al nom de Peronella i per acabar-ho d’adobar era la seva filla. El pobre Ramir, enterbolit per les circumstàncies, amb la pressió de la veïna Castella i amb una ganes boges per tornar al convent d’on havia sortit per fer-se càrrec d’un regne en franca decadència i que ningú volia, va decidir regalar l’Aragó, com aquell que regala una corbata o una ampolla de colònia, com a dot pel casament de la seva filla amb el fadrí Ramón. Aquest, sense capacitat de resposta, es va trobar, de la nit al dia, casat amb una desconeguda i rei d’un regne que al final i amb l’esdevenir dels anys acabaria sent decisiu per a l’assimilació de Catalunya dins Espanya i la pèrdua d’identitat més salvatge.
Sense aquell casament desafortunat, sense aquell error històric, mai s’hagués consumat l’aliança entre Catalunya i Aragó i arribat el decisiu moment, en que el darrer Compte de la casa de Barcelona Martí l’Humà morí sense descendència i fora necessari buscar un successor, aquest no hagués estat escollit entre els nobles aragonesos, votació que es va produir a Casp i on els representants aragonesos i valencians varen encetar el camí sense retorn, de moment, al que ens va avocar la Història.
Vigileu doncs amb els casaments i si a més, us regalen un regne, fugiu d’estudi, la història segur que no acabarà bé.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Els premis Europa
Coincidint amb la cerimònia d’entrega dels Oscars i des de fa cinc anys, l’Europa també celebra un lliurament de premis molt especial que consisteix en relacionar dos mons aparentment distants i que moltes vegades competeixen per captar l’atenció del gran públic com són el cinema i el futbol i ho fa destacant a persones i col·lectius que han sobreeixit per damunt de la majoria pel seu paper i/o destacada interpretació.
Els guardonats amb els premis “Europa” en aquesta edició han estat:
A la Junta Directiva per “Dotze homes sense pietat”
A Guils de Bode per “Pandora i l’holandès errant”
A Carlos Sendra per “L’amenaça fantasma”
A Javier Latorre per “Infiltrats”
A Xavi Lucas per “Pots comptar amb mi”
A Jordi Dellago per “Els blancs no la saben ficar”
A Arturo Ramírez per “Rebel·lió a les aules”
A Jaume Inglés per “El quart protocol”
A Pep Gràcia per “La tempesta perfecta”
A Pepe Iserte per “Amb ell va arribar l’escàndol”
A Angel Garreta per “El fotògraf del pànic”
A Mariano per “Atrapa’l com puguis”
A Carles Anguela per “Tots els homes del President”
A Angel Gómez per “A vida o mort”
A Albert Ruiz per “Ultimàtum a la terra”
A Juanjo Isern per “L’apartament”
A Francesc Ozerans per “El discret encant de la burgesia”
A Manolo Ayala per “Les amistats perilloses”
A Diego, Serafin i Jesús per “El bo, el lleig i el dolent”
A Jordi Vela per “Europa, Europa”
A Sergi Ciurana per “Best-Seller”
A Jose Angel Valero per “En un lloc solitari”
A Germán Mestre per “El tresor de Sierra Madre”
A Elhagi “Drogba” per “Ha nascut una estrella”
A Taka per “Lost in translation”
A Carlos Pablos per “L’home que sabia massa”
A Javier Otano per “La mosca”
A Carles (fisio) per “Els paraigües de Chesburg”
A Roman Golobart per “Toro salvatge”
A Pedro Garcia per “Pierrot el loco”
Al Juvenil B per “A la corda fluixa”
A la Penya Pep Rovira per “Quan els dinosaures dominaven la terra”
A Jaume Nadal per “El planeta del simis”
A Chus per “La taberna de l’irlandès”
A l'Infantil C per “Esplendor damunt l’herba”
A “Papi” Anglada per “Amarcord”
A la bandera espanyola de l’Estadi per “Poltergeist, fenòmens paranormals”
Al Forum de Futbolcatalunya per “La llavor del diable”
A J.L. per “El talp”
La gala va transcórrer en un ambient distes i força divertit i en acabar tots els guardonats, convidats i acompanyants varen anar a fer un sopar de germanor, al més pur estil de Hollywood, a un conegut Restaurant de Sarrià, molt freqüentat pel sr. De Bode i on se’l pot veure habitualment tancant fitxatges amb les representants dels jugadors. El que calgui per l’Europa!
Fins la propera edició, bona nit i bona sort.
Coincidint amb la cerimònia d’entrega dels Oscars i des de fa cinc anys, l’Europa també celebra un lliurament de premis molt especial que consisteix en relacionar dos mons aparentment distants i que moltes vegades competeixen per captar l’atenció del gran públic com són el cinema i el futbol i ho fa destacant a persones i col·lectius que han sobreeixit per damunt de la majoria pel seu paper i/o destacada interpretació.
Els guardonats amb els premis “Europa” en aquesta edició han estat:
A la Junta Directiva per “Dotze homes sense pietat”
A Guils de Bode per “Pandora i l’holandès errant”
A Carlos Sendra per “L’amenaça fantasma”
A Javier Latorre per “Infiltrats”
A Xavi Lucas per “Pots comptar amb mi”
A Jordi Dellago per “Els blancs no la saben ficar”
A Arturo Ramírez per “Rebel·lió a les aules”
A Jaume Inglés per “El quart protocol”
A Pep Gràcia per “La tempesta perfecta”
A Pepe Iserte per “Amb ell va arribar l’escàndol”
A Angel Garreta per “El fotògraf del pànic”
A Mariano per “Atrapa’l com puguis”
A Carles Anguela per “Tots els homes del President”
A Angel Gómez per “A vida o mort”
A Albert Ruiz per “Ultimàtum a la terra”
A Juanjo Isern per “L’apartament”
A Francesc Ozerans per “El discret encant de la burgesia”
A Manolo Ayala per “Les amistats perilloses”
A Diego, Serafin i Jesús per “El bo, el lleig i el dolent”
A Jordi Vela per “Europa, Europa”
A Sergi Ciurana per “Best-Seller”
A Jose Angel Valero per “En un lloc solitari”
A Germán Mestre per “El tresor de Sierra Madre”
A Elhagi “Drogba” per “Ha nascut una estrella”
A Taka per “Lost in translation”
A Carlos Pablos per “L’home que sabia massa”
A Javier Otano per “La mosca”
A Carles (fisio) per “Els paraigües de Chesburg”
A Roman Golobart per “Toro salvatge”
A Pedro Garcia per “Pierrot el loco”
Al Juvenil B per “A la corda fluixa”
A la Penya Pep Rovira per “Quan els dinosaures dominaven la terra”
A Jaume Nadal per “El planeta del simis”
A Chus per “La taberna de l’irlandès”
A l'Infantil C per “Esplendor damunt l’herba”
A “Papi” Anglada per “Amarcord”
A la bandera espanyola de l’Estadi per “Poltergeist, fenòmens paranormals”
Al Forum de Futbolcatalunya per “La llavor del diable”
A J.L. per “El talp”
La gala va transcórrer en un ambient distes i força divertit i en acabar tots els guardonats, convidats i acompanyants varen anar a fer un sopar de germanor, al més pur estil de Hollywood, a un conegut Restaurant de Sarrià, molt freqüentat pel sr. De Bode i on se’l pot veure habitualment tancant fitxatges amb les representants dels jugadors. El que calgui per l’Europa!
Fins la propera edició, bona nit i bona sort.
dimarts, 24 de febrer del 2009
CE Eurobama
“…El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre Club és massa gran o petit, sinó si funciona...
...La nostra economia està greument afeblida, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora de triar opcions difícils i de preparar el Club per a una nova era...
...Però tot això està canviant i seguirà canviant en els propers anys. No hi ha marxa enrere. I per això volem inocular el virus de l’optimisme a totes aquelles persones de bona voluntat que s’estimen aquest Club i trenar amb elles un present sòlid que ens dugui, sense estridències, cap a un futur on no tinguin cabuda ni els miserables ni els voltors...”
“…El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre Club és massa gran o petit, sinó si funciona...
...La nostra economia està greument afeblida, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora de triar opcions difícils i de preparar el Club per a una nova era...
...Però tot això està canviant i seguirà canviant en els propers anys. No hi ha marxa enrere. I per això volem inocular el virus de l’optimisme a totes aquelles persones de bona voluntat que s’estimen aquest Club i trenar amb elles un present sòlid que ens dugui, sense estridències, cap a un futur on no tinguin cabuda ni els miserables ni els voltors...”
dilluns, 23 de febrer del 2009
Elogi de la rauxa
Un guerrer de la llum estudia amb molta atenció la posició que vol conquerir.
Per més difícil que sigui el seu objectiu, sempre hi ha alguna manera de superar els obstacles. Ell comprova els camins alternatius, esmola l’espasa i mira d’omplir el seu cor amb la perseverança que cal per enfrontar-se al desafiament.
Però, a mesura que avança, el guerrer s’adona que hi ha dificultats amb que no comptava.
Si espera que arribi el moment ideal, mai no sortirà d’on és; necessita una mica de bogeria per fer el pas següent.
El guerrer la necessita, aquesta mica de bogeria. Perquè –en l’amor i en la guerra- no es pot preveure tot.
Un guerrer de la llum estudia amb molta atenció la posició que vol conquerir.
Per més difícil que sigui el seu objectiu, sempre hi ha alguna manera de superar els obstacles. Ell comprova els camins alternatius, esmola l’espasa i mira d’omplir el seu cor amb la perseverança que cal per enfrontar-se al desafiament.
Però, a mesura que avança, el guerrer s’adona que hi ha dificultats amb que no comptava.
Si espera que arribi el moment ideal, mai no sortirà d’on és; necessita una mica de bogeria per fer el pas següent.
El guerrer la necessita, aquesta mica de bogeria. Perquè –en l’amor i en la guerra- no es pot preveure tot.
diumenge, 22 de febrer del 2009
dissabte, 21 de febrer del 2009
La partida d’escacs
Si els veiéssiu alineats, tots ordenats, la veritat és que fan patxoca. Abans de començar la partida fan tota la pinta d’un equip compacte, sòlid, sense fissures, impenetrable, invencible,...Dues línies ben disposades i perfectament preparades pel combat. Amb una estratègia intel·ligent, ben trenada i un únic objectiu: guanyar la partida.
Però, ai las! Comença el joc i les abans figuretes exemplarment tallades, prenen vida i amb la vida, el conflicte. I totes les misèries s’escampen pel tauler a una velocitat de vertigen, empastifant-ho tot.
Veiem com el peó encarregat de donar el primer pas, d’obrir la partida, se’ns torna covard i els seus dubtes fan trontollar la seguretat de tot l’equip. Un primer pas tímid, que dóna arguments al rival per créixer inesperadament. El peó, empès pels companys, finalment s’avança i al veure’s sol, es desfà en un mar de llàgrimes. Els peons 3 i 6, en un atac de compassió gremial, intenten consolar-lo, mentre la reina, des de les alçades, els crida a l’ordre perquè no abandonin les seves posicions.
L’alfil altiu, aprofitant el desconcert, un xic inconscient i envalentint pel gintònic que s’acaba d’endrapar, surt embogit més enllà de la línia de seguretat, deixant enrere una estela d’insults i amenaces contra propis i estranys que escampa la crispació per tots els racons del tauler. El rei impàvid i esfereït se’l mira sense entendre res.
L’altre alfil, bastant més prudent que el seu company, intenta reconduir la situació i li demana que torni a l’estratègia de grup i que deixi les iniciatives personals per al seu temps lliure. Cap resposta. Tancat en una espiral d’autisme, ha decidit apagar el mòbil perquè res l’aparti del camí cap a la immolació.
El rei, veient cada cop més a prop la caiguda de l’alfil, ordena al peó 1 que deixi sortir a la torre, en un intent desesperat per recuperar el control de la situació. Però la torre no respon. El rei insisteix, però segueix sense rebre cap resposta. Donada la gran distància que els separa, el rei decideix utilitzar un intermediari per tal de saber que cony li passa a la torre. Intenta parlar amb el cavall, però aquest és difícil de localitzar, mai s’està quiet i sempre volta pels camps.
Finalment aconsegueix parlar amb el peó 2 i aquest, fidel com pocs, li confessa que la torre té un atac de phishing. Un atac de què?- pregunta el rei-. De phishing -repeteix el peó-. El phishing és una suplantació d’identitat en línia, molt habitual a internet i que és utilitzada per elements indesitjables amb l’objectiu d’obtenir informació per a finalitats fraudulentes. La torre –segueix el peó- no se’n sap avenir i veu fantasmes per tot arreu. Diu que no hi ha dret, que ja s’ha cansat d’estar tan allunyat d’ on es prenen les decisions, que ja en té prou d’estar sempre en un racó del tauler i que vol optar clarament per l’enroc i sí això no és possible, que està disposat, fins i tot, a pactar amb l’equip rival per posar en escac a aquest rei que no li dóna bola.
Davant la greu i inesperada situació, el rei crida a corts. Hem de tancar files i fer-nos forts i si cal canviarem d’estratègia per assolir els nostres objectius –comença dient el rei- a un auditori ple a vessar. No hi falta ningú, ni tan sols la torre que s’ho mira des de la darrera fila molt a prop de la porta. Som els que som –continua dient el rei- i ara ja ens coneixem tots. La meva idea i la de la reina, era comptar amb tots i cadascú de vosaltres, perquè tots sou importants. Però ho sou, en la mesura que desenvolupeu la vostra tasca amb compromís, lleialtat i fidelitat. No guanyarem la partida pel fet de ser molts, la guanyarem sí els que som, estem junts i hi creiem. Ens haurem d’acostumar, a partir d’ara, a jugar sense les torres atacades de phishing i ho haurem de fer amb intel·ligència, una enorme dosi de solidaritat i un gran, un immens sentit de l’ humor.
L’acte s’acaba, es tanquen els llums de la sala, tothom marxa, be tothom no, la torre resta a la seva cadira, la torre no es mou, la torre sempre es queda.
Si els veiéssiu alineats, tots ordenats, la veritat és que fan patxoca. Abans de començar la partida fan tota la pinta d’un equip compacte, sòlid, sense fissures, impenetrable, invencible,...Dues línies ben disposades i perfectament preparades pel combat. Amb una estratègia intel·ligent, ben trenada i un únic objectiu: guanyar la partida.
Però, ai las! Comença el joc i les abans figuretes exemplarment tallades, prenen vida i amb la vida, el conflicte. I totes les misèries s’escampen pel tauler a una velocitat de vertigen, empastifant-ho tot.
Veiem com el peó encarregat de donar el primer pas, d’obrir la partida, se’ns torna covard i els seus dubtes fan trontollar la seguretat de tot l’equip. Un primer pas tímid, que dóna arguments al rival per créixer inesperadament. El peó, empès pels companys, finalment s’avança i al veure’s sol, es desfà en un mar de llàgrimes. Els peons 3 i 6, en un atac de compassió gremial, intenten consolar-lo, mentre la reina, des de les alçades, els crida a l’ordre perquè no abandonin les seves posicions.
L’alfil altiu, aprofitant el desconcert, un xic inconscient i envalentint pel gintònic que s’acaba d’endrapar, surt embogit més enllà de la línia de seguretat, deixant enrere una estela d’insults i amenaces contra propis i estranys que escampa la crispació per tots els racons del tauler. El rei impàvid i esfereït se’l mira sense entendre res.
L’altre alfil, bastant més prudent que el seu company, intenta reconduir la situació i li demana que torni a l’estratègia de grup i que deixi les iniciatives personals per al seu temps lliure. Cap resposta. Tancat en una espiral d’autisme, ha decidit apagar el mòbil perquè res l’aparti del camí cap a la immolació.
El rei, veient cada cop més a prop la caiguda de l’alfil, ordena al peó 1 que deixi sortir a la torre, en un intent desesperat per recuperar el control de la situació. Però la torre no respon. El rei insisteix, però segueix sense rebre cap resposta. Donada la gran distància que els separa, el rei decideix utilitzar un intermediari per tal de saber que cony li passa a la torre. Intenta parlar amb el cavall, però aquest és difícil de localitzar, mai s’està quiet i sempre volta pels camps.
Finalment aconsegueix parlar amb el peó 2 i aquest, fidel com pocs, li confessa que la torre té un atac de phishing. Un atac de què?- pregunta el rei-. De phishing -repeteix el peó-. El phishing és una suplantació d’identitat en línia, molt habitual a internet i que és utilitzada per elements indesitjables amb l’objectiu d’obtenir informació per a finalitats fraudulentes. La torre –segueix el peó- no se’n sap avenir i veu fantasmes per tot arreu. Diu que no hi ha dret, que ja s’ha cansat d’estar tan allunyat d’ on es prenen les decisions, que ja en té prou d’estar sempre en un racó del tauler i que vol optar clarament per l’enroc i sí això no és possible, que està disposat, fins i tot, a pactar amb l’equip rival per posar en escac a aquest rei que no li dóna bola.
Davant la greu i inesperada situació, el rei crida a corts. Hem de tancar files i fer-nos forts i si cal canviarem d’estratègia per assolir els nostres objectius –comença dient el rei- a un auditori ple a vessar. No hi falta ningú, ni tan sols la torre que s’ho mira des de la darrera fila molt a prop de la porta. Som els que som –continua dient el rei- i ara ja ens coneixem tots. La meva idea i la de la reina, era comptar amb tots i cadascú de vosaltres, perquè tots sou importants. Però ho sou, en la mesura que desenvolupeu la vostra tasca amb compromís, lleialtat i fidelitat. No guanyarem la partida pel fet de ser molts, la guanyarem sí els que som, estem junts i hi creiem. Ens haurem d’acostumar, a partir d’ara, a jugar sense les torres atacades de phishing i ho haurem de fer amb intel·ligència, una enorme dosi de solidaritat i un gran, un immens sentit de l’ humor.
L’acte s’acaba, es tanquen els llums de la sala, tothom marxa, be tothom no, la torre resta a la seva cadira, la torre no es mou, la torre sempre es queda.
divendres, 20 de febrer del 2009
Potser
Aquest potser és el lloc, i la resposta
a totes les preguntes tal vegada
la té el rellotge que no diu cap hora
i és un ull sempre obert que tot ho escruta.
Aquest potser és el lloc, i la bellesa
potser és només l’absència de desig,
el buit en que la veu es torna cant
i la claror penetra cada cosa
com un vel de misteri que no altera
la cadència secreta dels objectes.
Miquel Martí i Pol
Aquest potser és el lloc, i la resposta
a totes les preguntes tal vegada
la té el rellotge que no diu cap hora
i és un ull sempre obert que tot ho escruta.
Aquest potser és el lloc, i la bellesa
potser és només l’absència de desig,
el buit en que la veu es torna cant
i la claror penetra cada cosa
com un vel de misteri que no altera
la cadència secreta dels objectes.
Miquel Martí i Pol
dijous, 19 de febrer del 2009
Trastorns del son
Evidentment, malgrat l’aparent normalitat, que pateixo trastorns. Tants que, fins i tot, la meva mare es mostra preocupada. Els meus trastorns són força arrauxats i amb una clara tendència aïllacionista que em fan perdre el món de vista i puc passar dies sencers sense menjar ni veure el sol. Dormo poc i quan dormo, dormo malament, tinc problemes de son.
El son que no em ve, el son que no em reconforta ni em regenera, és el son que es revolta. El son sense son és un son inquiet. El son que no descansa és un son àcid i punyent, un son que a falta de son omple les hores amb idees plenes de son. Paraules encadenades sorgides de l’absència de son i que el son es fa seves, desvergonyidament. Textos de son que el son aprofita per omplir pàgines desvetllades. Son que no arriba, son que escriu a la lluna missatges de reconciliació i pau. Son que es nega i son que es deixa anar amb espetecs de fúria i venjança. Son lleuger que no acaba mai de ser profund que fa aflorar un son amb desitjos de transcendència.
El meu son és fràgil i molt sensible a agents externs. Son en permanent vigília que no tolera bé l’arribada del malson. Son que, a força de no dormir, a originat un son despert que mira d’entretenir a tots aquells que pateixen un saludable insomni. Son de pau, son de guerra, son a totes hores per mantenir viu el trastorn fins que ens arribi el son etern. Aleshores, ja descansarem.
Espero no destorbar el vostre son amb el meu son...
Evidentment, malgrat l’aparent normalitat, que pateixo trastorns. Tants que, fins i tot, la meva mare es mostra preocupada. Els meus trastorns són força arrauxats i amb una clara tendència aïllacionista que em fan perdre el món de vista i puc passar dies sencers sense menjar ni veure el sol. Dormo poc i quan dormo, dormo malament, tinc problemes de son.
El son que no em ve, el son que no em reconforta ni em regenera, és el son que es revolta. El son sense son és un son inquiet. El son que no descansa és un son àcid i punyent, un son que a falta de son omple les hores amb idees plenes de son. Paraules encadenades sorgides de l’absència de son i que el son es fa seves, desvergonyidament. Textos de son que el son aprofita per omplir pàgines desvetllades. Son que no arriba, son que escriu a la lluna missatges de reconciliació i pau. Son que es nega i son que es deixa anar amb espetecs de fúria i venjança. Son lleuger que no acaba mai de ser profund que fa aflorar un son amb desitjos de transcendència.
El meu son és fràgil i molt sensible a agents externs. Son en permanent vigília que no tolera bé l’arribada del malson. Son que, a força de no dormir, a originat un son despert que mira d’entretenir a tots aquells que pateixen un saludable insomni. Son de pau, son de guerra, son a totes hores per mantenir viu el trastorn fins que ens arribi el son etern. Aleshores, ja descansarem.
Espero no destorbar el vostre son amb el meu son...
dimecres, 18 de febrer del 2009
JO HI SÓC SI TU VOLS SER-HI
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu, tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Per als meus companys de JD
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu, tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Per als meus companys de JD
L’embaràs de l’ós
Un home de noranta anys va anar al metge i li va dir:
-Doctor, la meva dona, que té divuit anys, s’ha quedat embarassada.
El metge li va contestar:
-Deixi’m que li expliqui una història. Un home va anar a caçar, però en lloc d’una escopeta, es va emportar per error un paraigua. Quan de sobte un ós se li va tirar a sobre, va agafar el paraigua, va disparar a l’ós i el va matar.
L’home va dir:
-Impossible. L’ós el devia matar algú altre.
-Exactament el que jo penso! –va dir el metge.
Un home de noranta anys va anar al metge i li va dir:
-Doctor, la meva dona, que té divuit anys, s’ha quedat embarassada.
El metge li va contestar:
-Deixi’m que li expliqui una història. Un home va anar a caçar, però en lloc d’una escopeta, es va emportar per error un paraigua. Quan de sobte un ós se li va tirar a sobre, va agafar el paraigua, va disparar a l’ós i el va matar.
L’home va dir:
-Impossible. L’ós el devia matar algú altre.
-Exactament el que jo penso! –va dir el metge.
Ostia divina!
Eluana Englaro, un cas com un cabàs
L’ anomenat cas Eluana ha posat de manifest, una vegada més, la hipocresia vergonyant de l’Església. Una vegada més l’animalitat, la irracionalitat, la insensibilitat, la crueltat, la incommiseració, la inclemència i l’absència absoluta de tendresa s’ha fet dolorosament evident en un segment, segment important de la societat, que diu vetllar per la nostra salvació espiritual.
No ens hauria de sorprendre, donada la seva trajectòria històrica, l’actitud i la posició d’una Església que només serveix als seus interessos gremials i personals amb la precària excusa de servir “interessos divins” i la promesa d’un paradís per a ovelles manses.
Que se’n podia esperar d’una Església de la que el seu principal valedor, la persona sobre la qual està edificat aquest sinistre edifici, no era més que un esser amb clares tendències suïcides.
Com es pot entendre que aquesta Església, la mateixa Església, rebutgi qualsevol intervenció de la ciència a l’hora de crear, a l’hora d’ajudar a la reproducció, a l’hora de corregir embarassos no desitjats, a l’hora d’utilitzar mitjans preventius per evitar malalties de transmissió sexual,...Com és possible que aquesta mateixa prevenció, aquest mateix rebuig cap a la intervenció de la ciència, es converteixi en exigència innegociable d’intervenció per mantenir “artificialment viu” un esser humà mitjançant tècniques purament científiques.
Si la filosofia o el criteri ha de ser: que sigui el que Déu vulgui, ho ha de ser en tot cas i en tot moment. No val l’estratègia d’utilitzar la ciència només en aquells casos que afavoreixen els teus interessos.
Si una persona no pot utilitzar un condó en les seves relacions sexuals, per expressa prohibició divina, també hauria de poder morir de forma natural i sense la intervenció de medis artificials que allarguin la seva agonia indefinida i inhumanament.
Eluana Englaro, un cas com un cabàs
L’ anomenat cas Eluana ha posat de manifest, una vegada més, la hipocresia vergonyant de l’Església. Una vegada més l’animalitat, la irracionalitat, la insensibilitat, la crueltat, la incommiseració, la inclemència i l’absència absoluta de tendresa s’ha fet dolorosament evident en un segment, segment important de la societat, que diu vetllar per la nostra salvació espiritual.
No ens hauria de sorprendre, donada la seva trajectòria històrica, l’actitud i la posició d’una Església que només serveix als seus interessos gremials i personals amb la precària excusa de servir “interessos divins” i la promesa d’un paradís per a ovelles manses.
Que se’n podia esperar d’una Església de la que el seu principal valedor, la persona sobre la qual està edificat aquest sinistre edifici, no era més que un esser amb clares tendències suïcides.
Com es pot entendre que aquesta Església, la mateixa Església, rebutgi qualsevol intervenció de la ciència a l’hora de crear, a l’hora d’ajudar a la reproducció, a l’hora de corregir embarassos no desitjats, a l’hora d’utilitzar mitjans preventius per evitar malalties de transmissió sexual,...Com és possible que aquesta mateixa prevenció, aquest mateix rebuig cap a la intervenció de la ciència, es converteixi en exigència innegociable d’intervenció per mantenir “artificialment viu” un esser humà mitjançant tècniques purament científiques.
Si la filosofia o el criteri ha de ser: que sigui el que Déu vulgui, ho ha de ser en tot cas i en tot moment. No val l’estratègia d’utilitzar la ciència només en aquells casos que afavoreixen els teus interessos.
Si una persona no pot utilitzar un condó en les seves relacions sexuals, per expressa prohibició divina, també hauria de poder morir de forma natural i sense la intervenció de medis artificials que allarguin la seva agonia indefinida i inhumanament.
dilluns, 16 de febrer del 2009
Esteu segurs?
Com que Déu és totpoderós i moralment perfecte, ha d’haver creat el millor món possible. Ben mirat, ateses les circumstàncies, era l’únic món possible. Tenint en compte que Déu és totpoderós i moralment perfecte, Déu no pot haver creat un món que no fos el millor.
Davant aquesta asseveració un optimista creu que aquest, efectivament, és el millor de tots els mons possibles. En canvi, un pessimista, té por que sigui així.
Com que Déu és totpoderós i moralment perfecte, ha d’haver creat el millor món possible. Ben mirat, ateses les circumstàncies, era l’únic món possible. Tenint en compte que Déu és totpoderós i moralment perfecte, Déu no pot haver creat un món que no fos el millor.
Davant aquesta asseveració un optimista creu que aquest, efectivament, és el millor de tots els mons possibles. En canvi, un pessimista, té por que sigui així.
Com enyoro el vent que s’ho enduia tot
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Una Muntanyesa que es fa petita davant d’un Sants que es fa gran. Una Muntanyesa amb síndrome de turó foradat per tots els costats que no pot evitar esfondrar-se, una setmana més, donant una pobríssima imatge del que havia de ser el millor equip de la Lliga. Una Muntanyesa deslligada com un all i oli negat amb l’únic objectiu, ara ja sí, d’acompanyar un rap en ple procés fagocitari. Una Muntanyesa que fa aigües per totes bandes com aquelles velles regadores afectades d’incontinència.
El Sants ha salvat un escull, un sobrevalorat i poc consistent escull, en el seu camí inexorable cap al títol. Una sortida que alguns preveien complicada i no ha estat més que un agradable passeig pel camp, vull dir, per la muntanya. Una excursió familiar amb regust a carn a la brasa i una magnifica migdiada sota els pins. Buff! quina mandra tornar a casa.
El Santa Eulàlia no es resigna al seu destí tràgic i enfonsa a un impotent Barceloneta que fa aigües per damunt la línia de flotació. Un Santa Eulàlia disposat a trencar tots els pronòstics i reconduir una trajectòria força perillosa i que l’abocava irremeiablement al descens. Resta molt i tot és encara possible. L’ombra de Micky és allargada i sembla que l’esperit de Walt Disney a tornat al carrer Aprestadora. Tant de bo!
No voldria deixar passar l’ocasió de fer referència al partidàs del Pere Gol que només ha perdut per la mínima davant un Júpiter reforçat amb 3 malabaristes, 2 ensinistradors de foques sud-africanes, 4 saltimbanquis i 5 lleons de Kenia. Tota una gesta pels nois de la Salut que, avui sí, s’han trobat en la seva salsa.
I finalment, la golejada del Dom Bosco enfront un Masnou al que ha desarborat sense pietat. Ventdelplà no, ventdelbosco, un vent huracanat que ha empès les barques visitants de retorn a casa, això sí, passant primer per Itaca per veure si podien fer alguna cosa per la Penélope. D’Odissea només en va haver una i aquests dos equips no faran història, a molt estirar una tira gràfica en algun suplement del diari de Diumenge.
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Una Muntanyesa que es fa petita davant d’un Sants que es fa gran. Una Muntanyesa amb síndrome de turó foradat per tots els costats que no pot evitar esfondrar-se, una setmana més, donant una pobríssima imatge del que havia de ser el millor equip de la Lliga. Una Muntanyesa deslligada com un all i oli negat amb l’únic objectiu, ara ja sí, d’acompanyar un rap en ple procés fagocitari. Una Muntanyesa que fa aigües per totes bandes com aquelles velles regadores afectades d’incontinència.
El Sants ha salvat un escull, un sobrevalorat i poc consistent escull, en el seu camí inexorable cap al títol. Una sortida que alguns preveien complicada i no ha estat més que un agradable passeig pel camp, vull dir, per la muntanya. Una excursió familiar amb regust a carn a la brasa i una magnifica migdiada sota els pins. Buff! quina mandra tornar a casa.
El Santa Eulàlia no es resigna al seu destí tràgic i enfonsa a un impotent Barceloneta que fa aigües per damunt la línia de flotació. Un Santa Eulàlia disposat a trencar tots els pronòstics i reconduir una trajectòria força perillosa i que l’abocava irremeiablement al descens. Resta molt i tot és encara possible. L’ombra de Micky és allargada i sembla que l’esperit de Walt Disney a tornat al carrer Aprestadora. Tant de bo!
No voldria deixar passar l’ocasió de fer referència al partidàs del Pere Gol que només ha perdut per la mínima davant un Júpiter reforçat amb 3 malabaristes, 2 ensinistradors de foques sud-africanes, 4 saltimbanquis i 5 lleons de Kenia. Tota una gesta pels nois de la Salut que, avui sí, s’han trobat en la seva salsa.
I finalment, la golejada del Dom Bosco enfront un Masnou al que ha desarborat sense pietat. Ventdelplà no, ventdelbosco, un vent huracanat que ha empès les barques visitants de retorn a casa, això sí, passant primer per Itaca per veure si podien fer alguna cosa per la Penélope. D’Odissea només en va haver una i aquests dos equips no faran història, a molt estirar una tira gràfica en algun suplement del diari de Diumenge.
diumenge, 15 de febrer del 2009
El petit detallAquest podria haver estat el nostre estendard si en comptes de Guifré el Pilós el que, amb els quatres dits tacats de sang, pintés l’escut d’or, hagués estat el Juan Porras l’autor. Com hauria canviat la nostra Història i sobretot...els nostres símbols.
Nota: en Juan Porras té, de naixement, els dos dits centrals de la mà enganxats i n’està molt cofoi.
Juvenils CE Europa
Qui l’encerta, l’endevina
Realment cal ser molts per guanyar? Diria que no, n’hi hauria prou en que els que són estiguin junts, persegueixin el mateix objectiu i treballin en sintonia.
Així ha estat un cop més. Unes voluntats aixoplugades sota el mateix paraigua han aconseguit el que semblava pràcticament impossible fa poques setmanes. La suma d’esforços, el anar tots a una deixant de banda els petits conflictes personals, aparcant les discrepàncies i fent valer l’interès col·lectiu per damunt del personal ha fet possible el miracle.
Miracle que començava dissabte a les 16,30 h. al Nou Sardenya on el Juvenil A de l’Europa se la jugava davant un Cornellà hipermotivat. Gesta que es va anar desgranant al llarg de 90 minuts memorables, plens d’intensitat, dramatisme i emoció. Un partit èpic dels que fan història i segur que quedarà imprès en l’imaginari col·lectiu del CE Europa com a exemple viu de tot allò que és possible, malgrat semblar impossible. Un Juvenil A que començava amb 11 per quedar-se poc desprès amb 10 però que va comptar, en tot moment, amb el suport i l’escalf d’un corrent positiu, d’una energia invisible com feia molt de temps no es visualitzava. Un Juvenil A que, a força d’autoestima, va posar potes enlaire els pronòstics més pessimistes reconvertint-los en una magnifica explosió d’eufòria que serà molt difícil d’oblidar. Un Juvenil A capaç de dominar sempre en el marcador i quan, desprès de 72 minuts amb inferioritat numèrica sobre el terreny de joc, tot semblava que acabaria en taules, va arribar l’èxtasi en forma de gol, el gol de la victòria absoluta i definitiva. El Juvenil A va ser ahir l’exemple del que ha de ser, la fletxa que ens mostra el camí. Va ser un EQUIP amb majúscules, amb un Àngel blanc dirigint i un àngel negre definint. I va passar el que havia de passar quan tothom fa força en la mateixa direcció, que acabes per obtenir la recompensa que et mereixes. Un equip orgullós i ambiciós, amb la V de victòria al pit que ens ha fet recuperar, a tots plegats, alguna cosa més que la fe.
La tarda continuava a l’Hospitalet on, casualment, jugaven el Juvenil B davant l’ Unificació Bellvitge i a pocs metres, el Juvenil C s’enfrontava a L’Hospitalet CE. El B va guanyar per 1 a 3. Un resultat molt meritori i que el fa concebre esperances de salvació pel tram final de la Lliga. Per la seva banda, el C feia el mateix, però amb una victòria encara més abundada, 1 a 7 que el permet seguir aspirant a l’ascens de categoria al final de Temporada. Dos resultats que, per damunt dels estrictament numèrics, donen aire i confiança a un projecte global molt esperançador.
Tres de tres, ple absolut. Èxits que ens fan pensar que, en el futbol, intervenen altres factors determinants més enllà dels purament tècnics o estratègics. L’ordre dels factors no altera el producte, però la qualitat dels elements i la suma de tots ells sempre dóna resultats positius.
Com deia Jack Kerouac, On the Road, estem en el camí.
Qui l’encerta, l’endevina
Realment cal ser molts per guanyar? Diria que no, n’hi hauria prou en que els que són estiguin junts, persegueixin el mateix objectiu i treballin en sintonia.
Així ha estat un cop més. Unes voluntats aixoplugades sota el mateix paraigua han aconseguit el que semblava pràcticament impossible fa poques setmanes. La suma d’esforços, el anar tots a una deixant de banda els petits conflictes personals, aparcant les discrepàncies i fent valer l’interès col·lectiu per damunt del personal ha fet possible el miracle.
Miracle que començava dissabte a les 16,30 h. al Nou Sardenya on el Juvenil A de l’Europa se la jugava davant un Cornellà hipermotivat. Gesta que es va anar desgranant al llarg de 90 minuts memorables, plens d’intensitat, dramatisme i emoció. Un partit èpic dels que fan història i segur que quedarà imprès en l’imaginari col·lectiu del CE Europa com a exemple viu de tot allò que és possible, malgrat semblar impossible. Un Juvenil A que començava amb 11 per quedar-se poc desprès amb 10 però que va comptar, en tot moment, amb el suport i l’escalf d’un corrent positiu, d’una energia invisible com feia molt de temps no es visualitzava. Un Juvenil A que, a força d’autoestima, va posar potes enlaire els pronòstics més pessimistes reconvertint-los en una magnifica explosió d’eufòria que serà molt difícil d’oblidar. Un Juvenil A capaç de dominar sempre en el marcador i quan, desprès de 72 minuts amb inferioritat numèrica sobre el terreny de joc, tot semblava que acabaria en taules, va arribar l’èxtasi en forma de gol, el gol de la victòria absoluta i definitiva. El Juvenil A va ser ahir l’exemple del que ha de ser, la fletxa que ens mostra el camí. Va ser un EQUIP amb majúscules, amb un Àngel blanc dirigint i un àngel negre definint. I va passar el que havia de passar quan tothom fa força en la mateixa direcció, que acabes per obtenir la recompensa que et mereixes. Un equip orgullós i ambiciós, amb la V de victòria al pit que ens ha fet recuperar, a tots plegats, alguna cosa més que la fe.
La tarda continuava a l’Hospitalet on, casualment, jugaven el Juvenil B davant l’ Unificació Bellvitge i a pocs metres, el Juvenil C s’enfrontava a L’Hospitalet CE. El B va guanyar per 1 a 3. Un resultat molt meritori i que el fa concebre esperances de salvació pel tram final de la Lliga. Per la seva banda, el C feia el mateix, però amb una victòria encara més abundada, 1 a 7 que el permet seguir aspirant a l’ascens de categoria al final de Temporada. Dos resultats que, per damunt dels estrictament numèrics, donen aire i confiança a un projecte global molt esperançador.
Tres de tres, ple absolut. Èxits que ens fan pensar que, en el futbol, intervenen altres factors determinants més enllà dels purament tècnics o estratègics. L’ordre dels factors no altera el producte, però la qualitat dels elements i la suma de tots ells sempre dóna resultats positius.
Com deia Jack Kerouac, On the Road, estem en el camí.
dissabte, 14 de febrer del 2009
El malson de la nit
La son. La son regula pràcticament totes les funcions del cos. Dormir bé és viure millor. No obstant això, cada vegada dormim menys i una persona de cada tres pateix problemes de son. De vegades aquests trastorns poden indicar un problema més seriós. La pràctica d’una bona higiene de la son contribueix a millorar aquests problemes.
La son. La son regula pràcticament totes les funcions del cos. Dormir bé és viure millor. No obstant això, cada vegada dormim menys i una persona de cada tres pateix problemes de son. De vegades aquests trastorns poden indicar un problema més seriós. La pràctica d’una bona higiene de la son contribueix a millorar aquests problemes.
divendres, 13 de febrer del 2009
Suma i segueix
Serem més grans, serem més forts, en la mesura que tots treballem en la mateixa direcció. Que siguem una suma de voluntats: que el teu objectiu sigui el meu objectiu per avançar plegats. Tots serem, si cadascú de nosaltres està per la feina i, sí tu no ho estàs o decideixes no estar-hi, ens en ressentirem. Sumem més enllà de les nostres particularitats i discrepàncies, sumem perquè no hi ha cap altra manera d’assolir l’excel·lència. Sumem des de les nostres debilitats per esdevenir definitivament invencibles.
Serem més grans, serem més forts, en la mesura que tots treballem en la mateixa direcció. Que siguem una suma de voluntats: que el teu objectiu sigui el meu objectiu per avançar plegats. Tots serem, si cadascú de nosaltres està per la feina i, sí tu no ho estàs o decideixes no estar-hi, ens en ressentirem. Sumem més enllà de les nostres particularitats i discrepàncies, sumem perquè no hi ha cap altra manera d’assolir l’excel·lència. Sumem des de les nostres debilitats per esdevenir definitivament invencibles.
La debilitat del fort
Tots els guerrers de la llum han tingut por d’entrar en un combat.
Tots els guerrers de la llum han traït i han dit mentides en el passat.
Tots els guerrers de la llum han recorregut un camí que no era el seu.
Tots els guerrers de la llum han sofert per coses que no tenien importància.
Tots els guerrers de la llum han pensat que no eren guerrers de la llum.
Tots els guerrers de la llum han faltat a les seves obligacions morals i ètiques.
Tots els guerrers de la llum han dit que sí quan volien dir que no.
Tots els guerrers de la llum han fet mal a persones que estimaven.
Per això són guerrers de la llum; perquè han passat per tot això i no han perdut l’esperança de ser millors algun dia.
Tots els guerrers de la llum han tingut por d’entrar en un combat.
Tots els guerrers de la llum han traït i han dit mentides en el passat.
Tots els guerrers de la llum han recorregut un camí que no era el seu.
Tots els guerrers de la llum han sofert per coses que no tenien importància.
Tots els guerrers de la llum han pensat que no eren guerrers de la llum.
Tots els guerrers de la llum han faltat a les seves obligacions morals i ètiques.
Tots els guerrers de la llum han dit que sí quan volien dir que no.
Tots els guerrers de la llum han fet mal a persones que estimaven.
Per això són guerrers de la llum; perquè han passat per tot això i no han perdut l’esperança de ser millors algun dia.
dijous, 12 de febrer del 2009
Deixem de fer el mono
La teoria del creacionisme és un corrent de pensament, contrari a l’evolució, i que ens vol fer creure que les persones i les coses apareixen del no res; això sí, la vesteixen amb alguna pinzellada científica per donar-li més transcendència.
El creacionisme en el món que coneixem no existeix. No existeix a l’hora de “crear” persones, com tampoc existeixen els Déus capaços de crear, sinó és partint d’elements anteriorment consolidats o preparats per ser consolidats.
L’evolució ens diu que només aquells individus avantatjats i amb capacitat d’adaptació sobreviuran, millorant l’espècie i el seu entorn. Tot el que succeeix en el present té una base anterior, un nexe, un cordó umbilical que l’uneix al passat.
Tanmateix com és possible que essers aparentment poc dotats se’n surtin? Senzillament, perquè l’esser humà s’ha humanitzat. La pròpia evolució l’ha dut a un estadi menys cruel i ha aconseguit generar escenaris on individus menys preparats puguin burlar la selecció natural de l’espècie.
Les religions, les guerres són aspectes tribals, característiques d’una animalitat molt interioritzada i que l’evolució s’haurà d’encarregar de fer desaparèixer. Quan més ens allunyem dels nostres orígens, tan aviat com aconseguim superar la irracionalitat que ens mena, esdevindrem humans amb totes les conseqüències i tots els avantatges.
No hem de témer pel futur. La por pel que ha de venir és propi d’essers involucionistes que no haurien volgut mai baixar dels arbres ni sortir de les coves.
La teoria del creacionisme és un corrent de pensament, contrari a l’evolució, i que ens vol fer creure que les persones i les coses apareixen del no res; això sí, la vesteixen amb alguna pinzellada científica per donar-li més transcendència.
El creacionisme en el món que coneixem no existeix. No existeix a l’hora de “crear” persones, com tampoc existeixen els Déus capaços de crear, sinó és partint d’elements anteriorment consolidats o preparats per ser consolidats.
L’evolució ens diu que només aquells individus avantatjats i amb capacitat d’adaptació sobreviuran, millorant l’espècie i el seu entorn. Tot el que succeeix en el present té una base anterior, un nexe, un cordó umbilical que l’uneix al passat.
Tanmateix com és possible que essers aparentment poc dotats se’n surtin? Senzillament, perquè l’esser humà s’ha humanitzat. La pròpia evolució l’ha dut a un estadi menys cruel i ha aconseguit generar escenaris on individus menys preparats puguin burlar la selecció natural de l’espècie.
Les religions, les guerres són aspectes tribals, característiques d’una animalitat molt interioritzada i que l’evolució s’haurà d’encarregar de fer desaparèixer. Quan més ens allunyem dels nostres orígens, tan aviat com aconseguim superar la irracionalitat que ens mena, esdevindrem humans amb totes les conseqüències i tots els avantatges.
No hem de témer pel futur. La por pel que ha de venir és propi d’essers involucionistes que no haurien volgut mai baixar dels arbres ni sortir de les coves.
dimarts, 10 de febrer del 2009
Qüestió de fe
El guerrer de la llum no sempre té fe.
Hi ha moments en què no creu absolutament en res. I pregunta al seu cor: “Val la pena tant d’esforç?”
Però el cor continua en silenci. I el guerrer ha de decidir per si mateix.
El guerrer de la llum continua sense fe. Però tira endavant i, al final, la fe torna.
El guerrer de la llum no sempre té fe.
Hi ha moments en què no creu absolutament en res. I pregunta al seu cor: “Val la pena tant d’esforç?”
Però el cor continua en silenci. I el guerrer ha de decidir per si mateix.
El guerrer de la llum continua sense fe. Però tira endavant i, al final, la fe torna.
Seguim explicant mentides?
Una nova jornada de tràmit, per a tots menys per a la Muntanyesa. Uns resultats fàcilment previsibles i aclaparadorament lògics. Una setmana més o una setmana menys, segons com es miri, per confirmar el liderat indiscutible del Sants. Un Sants que, fins i tot patint, sembla estar en aquell punt dolç on tot els hi va de cara: la sort, els arbitres, el temps,...la màgia dels campions en diuen. Un Sants que ja ha començat el compte enrere, el descompte, per saber en quin moment i en quin camp guanyaran la Lliga. I no tant perquè puguin perdre algun punt, cosa possible i fins i tot probable, sinó per la incapacitat dels rivals en guanyar-los tots. Tenint en compte els precedents i la pròpia irregularitat dels adversaris, tot fa pensar en un final poc emocionant, a no ser que el Sants s’entesti en dur-me la contrària.
L’Europa, per la seva part, va fent la seva lliga particular, amb gols com ve sent habitual, però aquest cop i sorprenentment, sense encaixar-ne cap, i això si que és noticia per a un equip que, malgrat estar còmodament instal·lat a la segona plaça, ha encaixat el doble de gols que el líder. Un pobre bagatge defensiu per creure que una altra realitat és possible. Uns bons fonaments, una bona cimentació et permet enlairar edificis sòlids i segurs. Edificis que podràs guarnir amb les filigranes més trenades i els arcs més inversemblants. Edificis en els que, si et bé de gust, podràs muntar festes multitudinàries al terrat sense que l’estructura se’n ressenti. Gratacels que tocaran el cel però amb els peus ben assentats a la terra.
La resta...la resta? Doncs el contrari de la suma.
Una nova jornada de tràmit, per a tots menys per a la Muntanyesa. Uns resultats fàcilment previsibles i aclaparadorament lògics. Una setmana més o una setmana menys, segons com es miri, per confirmar el liderat indiscutible del Sants. Un Sants que, fins i tot patint, sembla estar en aquell punt dolç on tot els hi va de cara: la sort, els arbitres, el temps,...la màgia dels campions en diuen. Un Sants que ja ha començat el compte enrere, el descompte, per saber en quin moment i en quin camp guanyaran la Lliga. I no tant perquè puguin perdre algun punt, cosa possible i fins i tot probable, sinó per la incapacitat dels rivals en guanyar-los tots. Tenint en compte els precedents i la pròpia irregularitat dels adversaris, tot fa pensar en un final poc emocionant, a no ser que el Sants s’entesti en dur-me la contrària.
L’Europa, per la seva part, va fent la seva lliga particular, amb gols com ve sent habitual, però aquest cop i sorprenentment, sense encaixar-ne cap, i això si que és noticia per a un equip que, malgrat estar còmodament instal·lat a la segona plaça, ha encaixat el doble de gols que el líder. Un pobre bagatge defensiu per creure que una altra realitat és possible. Uns bons fonaments, una bona cimentació et permet enlairar edificis sòlids i segurs. Edificis que podràs guarnir amb les filigranes més trenades i els arcs més inversemblants. Edificis en els que, si et bé de gust, podràs muntar festes multitudinàries al terrat sense que l’estructura se’n ressenti. Gratacels que tocaran el cel però amb els peus ben assentats a la terra.
La resta...la resta? Doncs el contrari de la suma.
dilluns, 9 de febrer del 2009
Ingenuïtat recompensada
El guerrer de la llum creu. I perquè creu en els miracles, els miracles s’esdevenen. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, la seva vida comença a canviar. Perquè està convençut que trobarà l’amor, l’amor apareix.
De tant en tant, té un desengany. De vegades es fa mal. I aleshores sent comentaris com aquest: “Que n’és, d’ingenu!”
Però el guerrer sap que paga la pena. Per cada derrota, té dues conquestes a favor seu.
Tots els qui creuen ho saben de sobres.
El guerrer de la llum creu. I perquè creu en els miracles, els miracles s’esdevenen. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, la seva vida comença a canviar. Perquè està convençut que trobarà l’amor, l’amor apareix.
De tant en tant, té un desengany. De vegades es fa mal. I aleshores sent comentaris com aquest: “Que n’és, d’ingenu!”
Però el guerrer sap que paga la pena. Per cada derrota, té dues conquestes a favor seu.
Tots els qui creuen ho saben de sobres.
diumenge, 8 de febrer del 2009
Anem a explicar mentides
El C-------- segueix fent allò que millor sap fer: perdre per la mínima, però perdre sense excuses. O se li fan massa curts els partits, o se li fan massa llargs. No hi ha terme mig. L’equip del desequilibri en una Lliga de funambulismes. La frustració permanent d’estar a punt i no arribar mai, de quedar-se permanentment a les portes, d’adormir-se just abans de que surti el sol i perdre’s l’espectacle. La fera que no troba la mesura de la seva força i acaba per esdevenir un amansit animal de companyia. Pàl·lid reflex d’un passat que ja ningú recorda i davant d’un futur que no aconseguirà guanyar mai perquè, evidentment, el perdrà per la mínima.
La M---------, el que per als vidents de torn havia de ser el millor equip de la Lliga, no passa de ser un minso “montadito” de bunyol de vent. Estarrufat per fora, pagat de sí mateix, ensucrat fins al límit i en canvi, escandalosament buit per dins. Una veritable i vertiginosa muntanya russa, ara pujo, ara baixo, ara vinc, ara me’n vaig,...Una atracció de fira en mig de la caseta de tir de balins i la tómbola de xoxones. Un equip intermitent amb moltes més ombres que llums i que només aconsegueixes entendre’l quan s’acaben els raonaments. Una broma del destí feta per a paladars de fusta acostumats a les pomes ensucrades o als núvols de coto amb pal. Un fast-food per a maldestres que no poden perdre el temps i on el menys important és, justament, el que es menja.
He deixat els espais per veure si sou capaços d’endevinar els equips dels que parlo. Penseu que si amb el que dic sabeu a qui em refereix-ho, potser, aleshores, és que vosaltres també penseu el mateix que jo i n’esteu d’acord.
El C-------- segueix fent allò que millor sap fer: perdre per la mínima, però perdre sense excuses. O se li fan massa curts els partits, o se li fan massa llargs. No hi ha terme mig. L’equip del desequilibri en una Lliga de funambulismes. La frustració permanent d’estar a punt i no arribar mai, de quedar-se permanentment a les portes, d’adormir-se just abans de que surti el sol i perdre’s l’espectacle. La fera que no troba la mesura de la seva força i acaba per esdevenir un amansit animal de companyia. Pàl·lid reflex d’un passat que ja ningú recorda i davant d’un futur que no aconseguirà guanyar mai perquè, evidentment, el perdrà per la mínima.
La M---------, el que per als vidents de torn havia de ser el millor equip de la Lliga, no passa de ser un minso “montadito” de bunyol de vent. Estarrufat per fora, pagat de sí mateix, ensucrat fins al límit i en canvi, escandalosament buit per dins. Una veritable i vertiginosa muntanya russa, ara pujo, ara baixo, ara vinc, ara me’n vaig,...Una atracció de fira en mig de la caseta de tir de balins i la tómbola de xoxones. Un equip intermitent amb moltes més ombres que llums i que només aconsegueixes entendre’l quan s’acaben els raonaments. Una broma del destí feta per a paladars de fusta acostumats a les pomes ensucrades o als núvols de coto amb pal. Un fast-food per a maldestres que no poden perdre el temps i on el menys important és, justament, el que es menja.
He deixat els espais per veure si sou capaços d’endevinar els equips dels que parlo. Penseu que si amb el que dic sabeu a qui em refereix-ho, potser, aleshores, és que vosaltres també penseu el mateix que jo i n’esteu d’acord.
La mesura de la consciència
Un home escriu una carta a Hisenda on diu: “No he pogut dormir sabent que he fet trampes en la declaració de renda. He declarat uns ingressos inferiors dels reals, de manera que els hi adjunto un taló per valor de 150 euros. Si continuo sense poder dormir, els hi enviaré la resta.”
Un home escriu una carta a Hisenda on diu: “No he pogut dormir sabent que he fet trampes en la declaració de renda. He declarat uns ingressos inferiors dels reals, de manera que els hi adjunto un taló per valor de 150 euros. Si continuo sense poder dormir, els hi enviaré la resta.”
divendres, 6 de febrer del 2009
El teu camí
En el moment precís en què comença a caminar, és quan el guerrer de la llum reconeix el Camí.
Cada pedra, cada corba, li donen la benvinguda. S’identifica amb les muntanyes i els rierols, veu una part de la seva ànima en les plantes, els animals i els ocells del camp.
Hi ha nits en què no té un lloc on dormir i d’altres en què pateix d’insomni. “Això forma part de la vida”, pensa el guerrer. “Vaig ser jo qui va decidir recórrer aquest camí”
En aquesta frase hi ha tot el seu poder: ell va triar el camí per on va i no se’n pot queixar a ningú.
En el moment precís en què comença a caminar, és quan el guerrer de la llum reconeix el Camí.
Cada pedra, cada corba, li donen la benvinguda. S’identifica amb les muntanyes i els rierols, veu una part de la seva ànima en les plantes, els animals i els ocells del camp.
Hi ha nits en què no té un lloc on dormir i d’altres en què pateix d’insomni. “Això forma part de la vida”, pensa el guerrer. “Vaig ser jo qui va decidir recórrer aquest camí”
En aquesta frase hi ha tot el seu poder: ell va triar el camí per on va i no se’n pot queixar a ningú.
dijous, 5 de febrer del 2009
El cas osBourne
192 euros és el que val causar danys materials a un toro de fusta. Així ho ha decretat el jutjat penal número 10 de Barcelona i és el que hauran de pagar els dos joves activistes que, el juliol de l’any passat, varen intentar aterrar la silueta del toro d’ Osborne que hi ha al Bruc, la darrera que queda en territori català.
Ara ja tenim un barem, un codi per mesurar el mal que se li pot fer a un toro. Sí 192 euros val estellar un de fusta, que valdria doncs, matar-ne un de veritat? En quina pena incorreria l’assassí de torn? Que fa que sigui més car trencar una fusta que matar a un animal? Potser la intenció, el significat, la simbologia,...?
El toro que esbufega, sagna i pateix es pot matar, el de fusta no es pot ni tocar.
Que viva España!
192 euros és el que val causar danys materials a un toro de fusta. Així ho ha decretat el jutjat penal número 10 de Barcelona i és el que hauran de pagar els dos joves activistes que, el juliol de l’any passat, varen intentar aterrar la silueta del toro d’ Osborne que hi ha al Bruc, la darrera que queda en territori català.
Ara ja tenim un barem, un codi per mesurar el mal que se li pot fer a un toro. Sí 192 euros val estellar un de fusta, que valdria doncs, matar-ne un de veritat? En quina pena incorreria l’assassí de torn? Que fa que sigui més car trencar una fusta que matar a un animal? Potser la intenció, el significat, la simbologia,...?
El toro que esbufega, sagna i pateix es pot matar, el de fusta no es pot ni tocar.
Que viva España!
dimarts, 3 de febrer del 2009
Crec (no és el soroll que fa quan una cosa es trenca)
Encara que siguem molt diferents, que vinguem de llocs ben diferents, amb una formació sensiblement diferent, amb visions i perspectives diferents, malgrat tot, segueixo pensant que hi ha moltes més coses que ens uneixen que no pas ens separen. Encara que tu estiguis a sou i jo no cobri ni un euro, ningú m’apartarà de l’idea que tots dos treballem amb el mateix objectiu. Que tant tu com jo perseguim el mateix somni i mai posarem els nostres interessos particulars per davant dels del Club. Que tu i jo som fidels a qui ens ha triat i la traïdoria, la deslleialtat ens són alienes. Que som gent d’equip, que juga en equip i l’èxit de l’equip és l’únic realment important, l’únic èxit possible.
O no?
Encara que siguem molt diferents, que vinguem de llocs ben diferents, amb una formació sensiblement diferent, amb visions i perspectives diferents, malgrat tot, segueixo pensant que hi ha moltes més coses que ens uneixen que no pas ens separen. Encara que tu estiguis a sou i jo no cobri ni un euro, ningú m’apartarà de l’idea que tots dos treballem amb el mateix objectiu. Que tant tu com jo perseguim el mateix somni i mai posarem els nostres interessos particulars per davant dels del Club. Que tu i jo som fidels a qui ens ha triat i la traïdoria, la deslleialtat ens són alienes. Que som gent d’equip, que juga en equip i l’èxit de l’equip és l’únic realment important, l’únic èxit possible.
O no?
dilluns, 2 de febrer del 2009
Indefinicions 22
Reglament: menstruació del pensament
Servei: el que alguns tenen dins el cap i serveix per pensar
Servei de falta: el contrari de falta de servei
Sortida: la Mònica amb dues copes
Tàctica del fora de joc: parlar amb el teu interlocutor d’alguna cosa que no sap
Vestir-se de curt: fer-se el tonto
Virguería: el que fan els virgos
Setge: catorze més dos
Empatar: tenir empatia
Comunitari: que és de tots
Cronometratge: pel·lícula que tracta del temps
Creuat: perseguidor d’infidels
Descompte: anul·lar títol nobiliari
Dur camí de gol: com el camí de Santiago però amb més públic
Futbol horitzontal: el més recomanat i just. Perquè si fos inclinat afavoriria a un dels dos equips
Futbol sala: el que acaba per trencar la làmpada
Futbol força: que ha deixat pas al força futbol
Futbol base: no confondre amb el beisbol
Madridisme: malaltia que no té tractament i et deixa blanc
Gol de falta: res a veure amb falta de gol. L’ordre dels factors, sí, altera el producte
Gol de la mà de Déu: Déu, fins un altra
Reglament: menstruació del pensament
Servei: el que alguns tenen dins el cap i serveix per pensar
Servei de falta: el contrari de falta de servei
Sortida: la Mònica amb dues copes
Tàctica del fora de joc: parlar amb el teu interlocutor d’alguna cosa que no sap
Vestir-se de curt: fer-se el tonto
Virguería: el que fan els virgos
Setge: catorze més dos
Empatar: tenir empatia
Comunitari: que és de tots
Cronometratge: pel·lícula que tracta del temps
Creuat: perseguidor d’infidels
Descompte: anul·lar títol nobiliari
Dur camí de gol: com el camí de Santiago però amb més públic
Futbol horitzontal: el més recomanat i just. Perquè si fos inclinat afavoriria a un dels dos equips
Futbol sala: el que acaba per trencar la làmpada
Futbol força: que ha deixat pas al força futbol
Futbol base: no confondre amb el beisbol
Madridisme: malaltia que no té tractament i et deixa blanc
Gol de falta: res a veure amb falta de gol. L’ordre dels factors, sí, altera el producte
Gol de la mà de Déu: Déu, fins un altra
diumenge, 1 de febrer del 2009
Atrapat per no dubtar
Estan processant un home acusat d’assassinat. Hi ha proves convincents de la seva culpabilitat, tot i que no s’ha trobat el cadàver de la víctima. En la seva declaració final, l’advocat defensor recorre a un truc.
-Senyores i senyors del jurat –diu-. Tinc una sorpresa per a tots vostès: d’aquí a un minut, la persona presumptament morta entrarà en aquesta sala.
L’advocat mira cap a la porta de la sala. Els membres del jurat, atònits, miren frisosos en aquella direcció. Transcorre un minut. No passa res. Finalment l’advocat diu:
-La veritat és que tot això del mort que entra a la sala m’ho he inventat. Però tots vostès s’han girat expectants cap a la porta. Per tant, em sembla que es pot dir que hi ha un dubte raonable en aquest presumpte cas d’assassinat, i insisteixo que emetin un veredicte de no culpabilitat.
El jurat es retira per deliberar. Al cap d’una estona, torna i declara la culpabilitat de l’acusat.
-Però com ho poden fer, això? –brama l’advocat-. Bé deuen haver tingut algun dubte! He vist com tots vostès es quedaven mirant cap a la porta.
El president del jurat contesta:
-Sí, nosaltres sí, però el seu client no.
Estan processant un home acusat d’assassinat. Hi ha proves convincents de la seva culpabilitat, tot i que no s’ha trobat el cadàver de la víctima. En la seva declaració final, l’advocat defensor recorre a un truc.
-Senyores i senyors del jurat –diu-. Tinc una sorpresa per a tots vostès: d’aquí a un minut, la persona presumptament morta entrarà en aquesta sala.
L’advocat mira cap a la porta de la sala. Els membres del jurat, atònits, miren frisosos en aquella direcció. Transcorre un minut. No passa res. Finalment l’advocat diu:
-La veritat és que tot això del mort que entra a la sala m’ho he inventat. Però tots vostès s’han girat expectants cap a la porta. Per tant, em sembla que es pot dir que hi ha un dubte raonable en aquest presumpte cas d’assassinat, i insisteixo que emetin un veredicte de no culpabilitat.
El jurat es retira per deliberar. Al cap d’una estona, torna i declara la culpabilitat de l’acusat.
-Però com ho poden fer, això? –brama l’advocat-. Bé deuen haver tingut algun dubte! He vist com tots vostès es quedaven mirant cap a la porta.
El president del jurat contesta:
-Sí, nosaltres sí, però el seu client no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)