A pany i forrellat

Integrisme espanyol

Si hi ha un integrisme històric que resumeix perfectament quin és el modus operandi, aquest no és un altre, que l’espanyol. Espanya sempre s’ha caracteritzat per saber integrar en el seu sí, en el seu comportament, les tres branques del integrisme sense que cap d’elles grinyolés. Les expulsions del territori d’àrabs i jueus varen ser uns petits experiments del que, més tard, portarien a terme en el gran laboratori americà. Integrisme religiós, polític i lingüístic, tots de la mà, tots junts per doblegar uns pobles que havien de ser “civilitzats” mitjançant la creu, l’espassa i la llengua. Un genocidi, en tota regla, que va recórrer de nord a sud i d’est a oest tot el territori del que es coneix com Amèrica llatina. Anorrear pobles, cultures, costums, tradicions, llengües,...tot des del integrisme més devastador i ferotge. Espanya va esdevenir un veritable mestre de la desraó uniformitzadora i del model únic. Un tarannà que ja forma part del seu ADN i que no pot, ni vol, canviar de seqüència. El meu país ho pateix cada dia.

Cap a la nuesa

El berenar i la xocolata del lloro

Estic, per dir-ho suau, força disgustat. A qui dimonis se li acut, amb la que està caient, treure-li els berenars als presos? Hi ha coses que no són de rebut. Algú ha sentit a parlar dels drets adquirits i que les conquestes socials són intocables? Es comença per eliminar els berenars i s’acaba traient-los la televisió de pagament i el sofà des d’on veure-la. Els presos s’han de sentir a gust en la seva reclusió. S’han de trobar com si estiguessin a casa, que dic com a casa, molt millor que a les seves cases. Ja és prou dura la privació de llibertat com, a sobre, fer-los l’estada incòmoda i desagradable. Què al carrer hi ha gent que no es pot permetre el luxe de berenar? No fem demagògia. Els presos són un col•lectiu de persones desafortunades que estan, per les seves especials circumstàncies, al càrrec de la societat i de l’erari públic. I és la societat la que ha de vetllar perquè no els hi falti de res en nom de la civilització. L’únic problema, i això si que s’ha de reconèixer, és que quan surtin al carrer tornin a delinquir per retornar a allà on no els hi falta de res. Allà on tenen la seguretat garantida i on no s’han de buscar la vida tots els dies de l’any perquè la tenen perfectament solucionada, berenar inclòs.

D'utilitat pública

Des-Integristes

Els integristes islàmics han destruït a Tombuctú mausoleus patrimoni de la Unesco. Fins aquí la noticia. Perquè no em sorprèn? Pot ser perquè, malauradament, estem massa acostumats a la forma d’actuar dels integristes islàmics, en aquest cas, i dels integristes en general, en qualsevol altre àmbit. La metodologia dels integristes sempre és coincident. La seva praxis no canvia si es tracta d’integristes religiosos, polítics o lingüístics. La seva finalitat és la mateixa: eliminar d’arrel qualsevol varietat, o variació, que no coincideixi amb la seva. En religió, destruiran monuments, símbols i persones que no adorin als seus déus. En política, s’enfrontaran fins a la mort a ideologies amb propostes diferents. I, pel que fa a la llengua, i aquesta ens toca molt de prop, faran tot allò que estigui a la seva mà, i una mica més, per aconseguir que la llengua dominant passi a ser, a més, l’única. Els integristes, de la branca que siguin, només volen l’extinció de la diferència, volen ser hegemònics i únics en la seva hegemonia. I aquest és el seu manament diví i no atenen a altres raons. Contra la diversitat, contra la cultura, contra la tolerància,...

Encallats

Nostàlgia

L’altre dia, un bon company i amic m’explicava la seva experiència en el sopar de celebració del 105 aniversari del CE Europa, al temps que em feia sentir la seva tristesa per la poca afluència de socis i simpatitzants a l’acte. Si traiem els politics i les autoritats convidades, deia, si traiem els presidents i directius (en sentit figurat, està clar), si traiem el personal del club, els empleats amb càrrec i els empleats sense càrrec, els entrenadors i jugadors a sou (i els que no). Si traiem els coordinadors i altres càrrecs esportius. A la premsa i els convidats en general. Els que rebien un pactat homenatge i, per tant, no podien deixar d’anar. És a dir, si descomptem tots aquells que d’una manera més o menys forçada hi van haver d’assistir, si traiem tots aquests, resulta que al sopar només érem l’escandalosa xifra de 19 socis, concloïa el meu amic. Estic realment amoïnat per la desafecció dels socis i la seva, cada vegada menys, identificació amb el club. Alguna cosa, es seguia lamentant, no ha de funcionar bé perquè s’hagi instal•lat aquest desencís entre la parròquia escapolada. No sé que s’ha de fer però, per aquest camí, no podem seguir. Sóc pessimista. No ho veig gens clar i sinó passa res d’extraordinari, i no sé ben bé que ha de passar, això acabarà sent un vestigi residual, un club sant Jordi qualsevol, on quatre avis anirem a fer la partideta de domino, mentre se’ns cauen els mocs i ens expliquem les batalletes de quan érem citius, altius i fortius.

La piràmide invertida

Desafiant la gravetat o la gravetat del desafiament

El caire d’Egipte

Si heu parat atenció a la fotografia d’un dels primers actes públics del nou govern egipci, haureu pogut comprovar de com de malament estan les coses al país dels faraons. Tot el camp de la fotografia, és a dir, tot allò que quedava dins del marc de visió de l’objectiu de la càmera, feia por. Per no fer un càlcul aproximat i ser el més objectiu i fidel a la imatge, em vaig entretenir a comptar, una per una, totes les persones que hi apareixien: 21 islamistes i 72 militars, tots ells vestits amb les millors gales. Sortir del foc i caire, perdó, caure de quatre potes, a les brases. Deixar endarrere una dictadura unipersonal per llançar-se en braços d’un tàndem format per la religió i els militars no pot ser bo. En tot cas, no és el millor escenari possible per a que un país avanci i trobi tot allò que li ha mancat durant tants i tants anys. Si hi ha alguna cosa clara, i històricament reconeguda, és la contraposició entre progrés i religió, entre llibertat i el poder en mans dels militars. Si una de les dues proposicions, ja és per si sola un autèntic desastre per al poble que la pateix; imagineu la combinació de totes dues. Militars i religió, religió i militars, és un còctel explosiu que fa involucionar qualsevol societat on s’instal•la. És, de lluny, un dels pitjors escenaris amb el que un país es pot trobar i actua com una devastadora metàstasis destruint tot el teixit social i les persones que el sustenten, o l’haurien de sustentar. La religió armada no es pot plantejar cap altre camí que no sigui el de la guerra santa. Ja hi tornem a ser. El caire que està prenent Egipte, no em fa la més petita gràcia.

Indigestió

Futbol ficció

O no?

Davant la improbabilitat, a curt termini, d’un enfrontament entre les seleccions catalana i espanyola de futbol, només ens queda l’opció, aquesta molt més viable i propera, de que un dels actius més representatius del meu país, si que es pugui enfrontar a la selecció espanyola. Estic pensant en Pep Guardiola que, donada la seva demostrada solvència, be podria entrenar qualsevol de les seleccions punteres del panorama internacional. Sigui Brasil, Argentina, Anglaterra, Rússia, Alemanya,...totes elles han demostrat interès en poder comptar amb els serveis del millor tècnic del món, sinó ara, en els propers anys. Seria realment fascinant poder veure com Guardiola, al comandament d’una selecció de prestigi, li passa la mà per la cara a la selecció espanyola i a tots els galls que li canten. Amb l’única selecció que no el veig és amb Portugal, encara que el morbo estaria assegurat. Us imagineu a Portugal campiona del món amb Guardiola d’entrenador i Mourinho menjant-se les ungles dels peus a la grada? On s’ha de signar?

La nova equipació

Boscos endins

Tan important és fer el que toca, com no fer el que no toca i, en això últim, Del Bosque ha esdevingut un veritable expert. Deixar que els altres inventin, per aprofitar-se’n després, és un dels esports més practicat des de que el món és món. Asseure’s a l’ombra d’una olivera, per posar un exemple bucòlic, i esperar pacientment que la gosadia, el treball, el risc, l’enginy, l’esforç i el talent dels altres doni els seus fruits, és una de les poques coses que hom pot fer sense la més mínima preparació, qualificació, ni solvència. Del Bosque, penjat de la parra, ha sigut prou hàbil, això si que no se li pot negar, per recollir un caramel de Sant Medir i, sense alterar-lo, donar-li a tastar als nens. Un equip, uns jugadors, una filosofia, un sistema,...A una màquina de precisió perfectament engreixada i que funciona sola, no li calen elements de distorsió que puguin posar en perill el seu excel•lent rendiment. Del Bosque així ho ha entès i s’ha limitat a omplir aquells forats que s’havien d’omplir, amb peces neutres, amb comodins que no alteressin l’harmonia i la cadència del conjunt. Mèrit? Tot. Entendre el que no s’ha de fer, tenir el senderi de saber on realment està el valor afegit i reconèixer, malgrat les pressions, qui practica el millor futbol, no és una tasca fàcil i menys quan l’entorn és la rància, integrista, intolerant, egoista i rancuniosa Espanya. Allà on creix desordenat el sotabosc, allà on el llop s’ensenyoreix, allà on les ombres són el contrapunt, just allà, Del Bosque ha trobat el seu particular esplendor a l’herba.

No són petits, són nans

La prova del 7

No sé que té el 7 per convertir-se en un número de referència, però el cert és que apareix per tot arreu amb insistència i obstinació. 7 són els dies de la setmana. 7, els nans que amanyagaven a la Blancaneus. 7, les vides d’un gat. 7, els pecats capitals. 7, les dones de John Ford. 7, els membres del G7. 7, els magnífics de John Sturges. 7, els samurais de Kurosava. 7, les núvies que manllevaven els 7 germans. 7, també, els errors de “La Vanguardia”. I 7, els fitxatges de cada temporada del CE Europa. Ni 6 ni 8, 7. Queda clar, per tots els exemples exposats, que el número és molt més que un simple caprici. L’Europa, que d’aquestes coses en sap molt i en té una llarga experiència, pot donar-hi fe. Què un any no funciona? No passa res, es torna a provar al següent. Que al següent, tampoc? Doncs, es torna a insistir, a insistir, a insistir... Sempre quedarà l’esperança de que algun dia soni la flauta, ni que sigui per casualitat. Només cal parar atenció a que, fins i tot un rellotge aturat, l’encerta 2 vegades al dia. I així ho ha entès el CE Europa fitxant 7 nous jugadors (tots de fora del club, evidentment) per la propera temporada, amb el secret desig que, aquest cop sí, la cosa acabi bé. El final ningú està en condicions de garantir-lo, però el principi és força engrescador. Les 7 noves incorporacions són reforços de luxe, amb una qualitat absolutament contrastada i que millora amb molt, tot el que es té a casa(?). Només cal reparar en el darrer dels fitxatges, un jove central de 32 anys que és tota una aposta de futur i deixa ben clar quin és el projecte del Club i la seva filosofia. De fora vindran i de casa et trauran, deia la meva avia. I la pedrera? Haurà de seguir pagant i picant pedra durant els propers 7 anys, com a mínim.

com a Alemanya en alemany

com a França en francès

com a Portugal en portuguès

com a ......................................

ompliu la línia de punts

Fot-li un grec! 

Arriba el Grec a Barcelona, i s’anuncia per carrers i places. Diuen, els que en saben, que serà el més modern dels darrers anys. No dic que no, però el Grec més gran, el millor, el varem perdre fa tot just una setmana quan Alemanya va eliminar Grècia de l’Eurocopa de futbol, privant-nos de tota possibilitat que Espanya patís, en les seves pròpies carns, el grec més amorós i profund de la seva història. Ho haurem de deixar per a una altra ocasió en la que els deus de l’Olimp ens siguin més favorables i la sort no ens sigui tan fugissera. Estaria bé que el grec, com a pràctica i concepte, canviès algun dia de barri i deixéssim, els catalans, de ser el seu més preuat objecte del desig. No perdo l’esperança de veure, a curt termini, com Espanya perd la batalla de les llengües. El català pel davant i el grec pel darrera. Com ha de ser.

Vull aquesta mestra!

True story

Àngels amb cares brutes

Si res canvia, sembla que Angel Gómez serà el nou entrenador del Masnou per a la propera Temporada. Un Masnou que ha perdut aquest any la categoria i jugarà a Primera Catalana, divisió on no s’hi vol estar més d’un curs i per això ha fitxat al que va ser Coordinador General i entrenador del Juvenil A del CE Europa. Desprès de l’experiència equatoriana, on va dirigir al Barcelona de Guayaquil, Angel Gómez torna a Catalunya per entrenar un club força vinculat als graciencs.

Encara recordo, com si fos demà, el moment en el que la directiva del CE Europa va decidir cessar-lo de tots els seus càrrecs desprès d’un rosari de diferències irreconciliables. No va ser una decisió fàcil per l’ascendència, influència i el pes específic que Angel Gómez tenia dins del Club. Calia actuar amb prudència i tacte, molt de tacte. I en aquesta tessitura, a algú se li va ocórrer disfressar-la. En lloc de fer-lo fora i quedar com els dolents de la pel•lícula i haver de donar un reguitzell d’explicacions inacabables i doloroses, al marge de la forta indemnització econòmica que li corresponia pels anys treballats, un directiu va tenir la brillant idea d’oferir-li el càrrec d’entrenador del Primer Equip que quedava vacant per la segura marxa d’Angel Valero, el responsable fins aquell moment, que també seria cessat. D’aquesta manera es camuflava un acomiadament en tota regla a canvi d’un, aparentment, ascens en l’organigrama del Club, quan en realitat no era més que una proposta enverinada. Aquest directiu confiava que el nou càrrec li vindria gran i que fracassaria estrepitosament i, davant del clamor popular, la directiva es veuria obligada a cessar-lo, o, en el millor dels casos, que presentés voluntàriament la dimissió forçat per les circumstàncies. D’aquesta manera quedarien, davant de l’opinió pública, exemptes de qualsevol responsabilitat, moguts única i exclusivament per preservar els interessos del Club. Realment una jugada mestre que no va sortir be per l’oposició de dos pesos pesats de la directiva que, per motius personals, el volien fora del Club immediatament i no van acceptar cap alternativa ni atendre a altres raons que no fos apartar-lo automàtica i definitivament del CE Europa.

Si las coses van com han d’anar, d’aquí a dos anys Angel Gómez tornarà al Nou Sardenya per retrobar-se amb els bons amics que va deixar, això si, ara des de la banqueta visitant. Coses de la vida.

Accidents genètics

El alSSamiento naZional

Perquè l’espanyolisme que surt als carrers de Barcelona per celebrar els èxits de la seva selecció, és un espanyolisme fatxa? Perquè els seus símbols, les seves consignes i el seu tarannà està directament lligat i relacionat amb el feixisme? Ser espanyol a Barcelona és combregar amb aquesta cancerígena ideologia? Ser espanyol fora del seu àmbit territorial és sinònim d’ultra? Cinc mil persones (sent condescendents, no pel número, sinó per lo de persones) varen arrojar per la Plaça d’Espanya (of course) la seva naturalesa antidemocràtica, intolerant i nazionalsocialista, posant de manifest l’extraordinària distància que separa, irreconciliablement, dues maneres ben diferents d’entendre el món. Als espanyols que viuen a Barcelona, se’ls hi entén tot quan la seva selecció guanya. El feixisme ha tornat a donar la volta a la font.

Retall en gris

Científic i de carrer

El dia desprès que la selecció espanyola de futbol hagi guanyat el seu tercer títol internacional consecutiu i que hagi assolit un record absolut, he volgut constatar, en primera persona, el grau d’influència, la transcendència que aquest fet rellevant ha tingut a la meva ciutat, Barcelona. Com? No de qualsevol manera, evidentment. Ho he volgut fer des d’un punt de vista científic, és a dir, rigorós i objectiu. A cegues, he triat un carrer qualsevol de la ciutat, suficientment representatiu, ample i obert perquè els resultats fossin fàcilment comprovables. La Diagonal m’ha semblat ideal per a l’experiment i, alhora, un lloc poc sospitós de nacionalisme perifèric. Penseu que, per aquesta Avinguda, s’havien fet fins fa poc les desfilades del “día de la victoria”, desprès reconvertit en “dia de las fuerzas armadas”. Doncs aquest carrer, concretament el tram que va de la plaça de les Glòries fins la plaça Francesc Macià, és el que he fet servir per l’estudi. En tot aquest recorregut, a banda i banda i fins el final, només he trobat 4 banderes espanyoles penjades dels balcons. La primera, a la cruïlla amb el Passeig de Sant Joan costat mar. La segona, també costat mar, a l’alçada del carrer Bruc. Les altres dues, s’han fet esperar, i no han aparegut, aquest cop banda muntanya, fins arribar a Muntaner i penjades l’una al costat de l’altra. Donada la jornada històrica de la selecció espanyola de futbol i la decisiva influència de jugadors del Barça, és a dir, jugadors d’un club d’aquesta ciutat, em pensava que la resposta de la ciutadania seria molt més participativa, eufòtica i expressiva. Doncs, res de res. A la vista dels resultats, estic en disposició d’afirmar que la sintonia de Barcelona amb Espanya, mitjançant la seva selecció de futbol, ha estat minsa, anecdòtica i testimonial. El desafecte és evident i, ni tan sols una fita tan rellevant com aquesta, ha aconseguit moure allò que no existeix.

Espanya rescatada per Catalunya

(com sempre)

Rendit a l’evidència
Escanya Catalunya 4 - Itàlia 0

Espanya guanya l’Eurocopa de futbol de la mateixa manera que guanya en tots els àmbits: aprofitant-se dels catalans. Ens expropien el país, ens manlleven la llengua, ens espolien els recursos, ens foten la pasta i, a sobre, ens abdueixen els futbolistes i ens segresten el joc. Jo que m’havia cregut la cantarella del fi de cicle repetida fins a la sacietat des de Madrid pel que fa al joc del Barça i resulta que, il•lús de mi, una selecció espanyola amb fins a 7 jugadors de la Masia, guanya el títol europeu donant-li un bany a la millor Itàlia dels darrers anys, per no dir, de les darreres dècades. Cada cop està més clar, cada cop es fa més evident que Catalunya podria viure perfectament sense el llast d’Espanya i, en canvi, Espanya no pot prescindir, en cap terreny, de Catalunya. Avui ha estat un exemple contundent per a tots aquells que no saben llegir ni escriure, és a dir, per als ignorants vocacionals. Haurem d’esperar el proper fi de cicle.

El cavall de Troia

Tot a punt per a la venjança catalana

-Era vostè txec, Ara és vostè súbdit del Reich alemany.
-Mai he acceptat aquest privilegi i estic en territori francès.

Casablanca

Les comparacions són odioses

Que què tenim? Mentre Itàlia donava al món artistes de la talla de Roberto Rossellini, Luchino Visconti i Federico Fellini, Espanya el torturava amb Ignacio F. Iquino, Juanjo Menéndez i Gracita Morales. Mentre el cinema italià ens reconfortava amb obres mestres com: Roma, ciutat oberta, Mort a Venècia i Il Gattopardo, el cinema espanyol s’omplia de detritus amb: Pero en que pais vivimos?, Raza i Las Ibéricas CF. Mentre d’Itàlia sorgien descobridors com Colom i Americo Vespucio, d’Espanya sortien monstres genocides com Cortés i Pizarro. Mentre Itàlia s’obria i omplia de llum amb el Renaixement, Espanya es tancava i s’enfosquia amb la sanguinària Inquisició. Mentre a Itàlia el terrible feixisme va acabar amb el dictador penjat pels collons des d’un pont, el feixisme espanyol va viure 40 anys a la glòria, en olor de multituds, i el seu dictador va morir plàcidament al llit d’un hospital amb totes les atencions que ell havia negat als seus adversaris. Va ser enterrat amb tots els honors d’un cap d’estat i la seva família, els seus descendents, els seus col•laboradors, els seus executors i els seus partidaris han gaudit d’un inexplicable estatus de confort i d’una vergonyant impunitat. Itàlia ha oblidat Mussolini, mentre Espanya segueix, fil per randa, el llegat de Franco amb la fatxenderia, intolerància i la prepotència del més pervers dels botxins.