diumenge, 13 de maig del 2012

Que s’acabi ja!
Segona part (i espero que última)

I Cosano que s’ho mira de lluny i no pot evitar que se li escapi el riure. La vida té aquests cops d’efecte i de vegades, només de vegades, et torna allò que t’ha pres. Una setmana més, i ja en van 8, el Juvenil A ha tornat a fer el ridícul, o hi ha alguna altra paraula per definir el paper galdós que està fent aquest equip? Ho deia fa una setmana i ho torno a repetir, una cosa es perdre i, una altra de molt diferent, deixar-se anar d’aquesta manera tan lamentable que posa en entredit el nom i la imatge d’un Club històric com el CE Europa. La Floresta, l’últim (i despenjat) classificat, ha estat el darrer botxí d’un, em resisteix-ho a anomenar-lo equip, grup d’ànimes en pena que ens mortifiquen i ens escarneixen. Per molt menys que això, el Club ha fet o ha volgut fer fora entrenadors que no tenien, això si, les esquenes tan ben cobertes com l’actual. El que realment fa esgarrifar és que, no només se’l manté en el càrrec, sinó que tan sols fa quatre dies va estar a punt d’ocupar la banqueta del Primer Equip i, encara no descarto, que ho acabi fent. Tres punts de 24 possibles i el joc segueix obert. Facin els seus càlculs, facin les seves apostes, mentre els que no en sabem ens morim de vergonya.
El preu de l'esperança
Només 3 euros
El preu de l’entrada per tocar la glòria

En rigorós directe i a tot color, és la millor manera de gaudir d’un fet que, no ja per començar a convertir-se en habitual, deixa de ser històric. Un equip que ve de lluny i tot fa pensar, si ningú no ho espatlla, que ha d’anar encara molt més lluny. Un bloc que s’ha mantingut fidel a les seves essències i no ha defallit amb les baixes forçades i les pèrdues obligades. Un equip que s’ha reinventat a ell mateix i ha sabut aprendre de tots aquells que han tingut alguna cosa que ensenyar. Adaptar diferents entrenadors, filtrar diferents estils i extreure de tots ells les millors qualitats per donar sempre la millor versió. Dos anys consecutius guanyant la Lliga en categories diferents i força complicades no està a l’abast de tothom i més si tenim en compte, que aquest curs s’estrenaven a la categoria juvenil sent de primer any i competint, competint molt durament, amb equips més grans i molt més experimentats. El futbol, i en tenim exemples recents, no sempre és just, però en aquest cas cal reconèixer que si que ho ha sigut. Felicitem-nos pel present i esperem que el futur més immediat sigui igualment just amb aquest equip i que les decisions de fons que s’hagin de prendre les prenguin les persones que en saben i en benefici del Club i del propi equip i no pas per foscos interessos que malmetin la tasca de tants anys i de tantes persones. Què més ha de passar o quin senyal del cel haurem de rebre per rendir-nos a l’evidència? Senyors, el futur és aquest i va per aquí, o encara hi ha algun borni que és incapaç de veureu? Per cert, els 3 euros que em va costar l’entrada espero que reverteixin en el futbol base i es pugui millorar el sou dels seus entrenadors i no es malbarati en aventures de difícil comprensió.

dissabte, 12 de maig del 2012

Fum, fum, fum
Urinaris per fumadors

El fet de prohibir fumar a l’interior dels locals, ha provocat sense voler un efecte col•lateral contrari al que es pretenia. Si amb la prohibició es protegeix als no fumadors i, d’alguna manera, s’intenta dissuadir als addictes al tabac perquè ho acabin deixant; el desplaçament dels fumadors de l’interior dels edificis a l’exterior, ha provocat un efecte publicitari que no estava previst. Ara es veu pel carrer més gent fumant que abans. Al peu dels edificis, a la sortida o entrada dels locals, al voltant dels hospitals, a les terrasses dels bars,...Tot el que es feia a l’interior, ara es fa amb total desimboltura i desvergonyiment a la vista de tothom, dels nens inclosos. Es prohibeix la publicitat del tabac en tanques, els anuncis a la televisió i al cinema, als diaris i a les revistes,...Però el tabac està més present que mai allà on tothom el pot veure, al carrer. Possiblement es fumi menys, però es veu més. S’ha fet la feina a mitges. Cal corregir els efectes no previstos i no desitjats. Proposo unes caixes o cubicles semblants a aquelles casetes de plàstic que s’usen com urinaris i que podrien servir perfectament perquè els fumadors facin les seves necessitats protegits de mirades indiscretes. Les podrien fer d’una, dues, o varies places per si es vol fumar en grup. L’espai seria tancat amb les avantatges que això comporta: més quantitat de fum inhalat, per tant, més efectes al mateix preu. Es garantiria també, la privacitat en la feblesa i, el més important, alliberar la consciència de ser un mal exemple pels nens i per a les persones amb sensibilitat extrema.

divendres, 11 de maig del 2012

Més ciris fan més llum
És democràtic el CE Europa?

Si, rotundament si. Ho és prou? En aquest cas la resposta no pot ser tan contundent i no ho pot ser, no perquè no ho sigui, ans al contrari, sinó per la mateixa naturalesa de la democràcia. La democràcia no és quantificable: o és democràcia o no ho és. No hi ha terme mig. El CE Europa és un club democràtic. Amb tota seguretat, un dels pocs clubs democràtics que ens queden. És en aquest sentit, i tenint en compte la seva particular conjuntura, on en el CE Europa està perdent una gran oportunitat d’aprofundir la democràcia directa i esdevenir un referent, un model a seguir per a d’altres entitats del seu entorn més proper. Al ser un Club relativament petit, amb un volum de socis moderat, seria molt més factible posar en pràctica mecanismes de participació col•lectiva, a hores d’ara, impossibles d’aplicar en clubs d’estructures més grans i heterogènies. Si es pogués aconseguir que el soci, no només participés en les eleccions cada quatre o, ara, sis anys, i ho fes més sovint donant la seva opinió sobre les decisions estratègiques, sobre aquelles que tenen a veure amb el model de club que es vol, no hi ha cap dubte que la implicació seria exponencialment més gran i el sentiment de pertinença força més sòlid. No estic parlant de votar-ho tot, si s’ha de fitxar un o altre entrenador, un o altre jugador, senzillament aquelles coses que impliquin decisions transcendentals de cap a on ha d’anar el club i les línies mestres que s’haurien de seguir. Si es vol apostar fermament i amb totes les conseqüències per la pedrera. Si s’ha de tenir una escola de futbol i, si és té, quina funció ha de fer i per a que ha de servir. El caràcter amateur del Club o la seva professionalització, amb l’esforç econòmic que representa. I un llarg etcètera de qüestions bàsiques que no poden quedar només en mans d’uns pocs quan, en realitat, afecten a tothom. Fent-ho així, la presa de responsabilitat, el compromís i la competència seria compartida i mancomunada. Cosa que, sens dubte, li donaria un caire netament unitari, transparent, estable i homogeni al funcionament del Club.

dijous, 10 de maig del 2012

Braços com molins
L’atracció dels imans

Està ben trobat això de fer-se dir Iman quan desenvolupes una professió que consisteix, bàsicament, en atraure clients per a la teva causa. En contra del que és habitual, que el nom no faci la cosa, en aquest particular cas, la cosa ha triat el nom que més se li escau. El iman geològic té unes propietats magnètiques que el fan irresistible per als elements amb composició fèrrica. El Iman religiós, subsidiari del geològic, s’inspira en ell per desenvolupar una tècnica i unes habilitats que el fan irresistible per a les seves incautes víctimes. La religió, com qualsevol altre negoci, viu dels clients i d’aquells que “li compren” allò que ven. Atraure el màxim nombre de partidaris a la causa és un clar senyal d’èxit i et garanteix una supervivència a llarg termini. Una vegada aconseguit omplir l’entorn de ferralla és molt més fàcil que el missatge cali. Imans que controlen cervells magnetitzats i fan d’ells uns mers instruments per a aconseguir els seus objectius i mantenir el control més enllà de la voluntat individual i personalitzada. Sucumbir a l’atracció dels imans és un mal negoci des del punt de vista de la llibertat de moviment i, encara més, de la mínimament exigible, llibertat de pensament.

dimecres, 9 de maig del 2012

Cel en xarxa
Caja o faixa

En aquest cas concret, i referint-nos a Francisco Caja, president de Convivencia Cívica Catalana, l’enunciat no seria o Caja o faixa, sinó les dues coses a l’hora: Caja i faixa. El pelut d’en Francisco, dit des de la més neutra de les observacions, s’ha convertit en un implacable “martillo de herejes” per a tot allò que faci tuf de català. Caja és un genuí faixista que no té cap problema en viure “en” i “de” la contradicció. Entossudit en demostrar-nos que el nom no fa la cosa, no té el mínim escrúpol en desplegar la seva particular croada contra la convivència cívica catalana. Al nom del seu grupuscle i a la vista de la seva activitat, li faltaria el de Muerte a la... al principi de l’enunciat per fer-lo més descriptiu i ajustar-lo a la realitat dels seus objectius. Caja és un fatxa incendiari no gaire allunyat, en la forma i en el fons, a aquells que es distingeixen per rebentar manifestacions pacífiques amb l’ús d’una violència extrema i gratuita. Caja és, sense cap mena de dubte, un genocida, un sabotejador de la convivència, amb tics colonialistes propis de segles passats i que semblaven superats. Però, ja se sap, els espanyols no acaben d’acceptar la nova realitat i encara es pensen que són Cortés o Pizarro i que la feina està a mig fer. Muerte a la Convivencia Civica Catalana, no és més que un patètic reflex d’aquells “Escuadrones de la Muerte” disposats a exterminar tot allò que no encaixés amb la seva idea unitària i uniforme.

dimarts, 8 de maig del 2012

Ara ho sabràs
Del dit a l’ull, a la botifarra, passant per la trepitjada

El Madrid ha posat fi a la seva lamentable Temporada de la mateixa manera indigne com la va començar. Una Temporada que s’enceta amb el dit de Mourinho a l’ull de Vilanova i es clou amb la botifarra de Cristiano a Javi Martínez acompanyada d’un més que educat: “a tomar por el culo”, i pel mig una corrua inacabable d’incidents deplorables, no és pot definir precisament com una temporada modèlica. Bé, en tot cas, d’un model a no seguir. El Madrid li ha donat la raó a tots aquells savis que repetidament han defensat que els premis no sempre són merescuts. Que, no en tots, però si en un percentatge significatiu de premis, aquests no es corresponen als mèrits proposats pels beneficiaris i, sí, en canvi, a una sèrie de factors indeterminats que dirigeixen el resultat d’una manera força desconcertant i injusta. La Temporada del Madrid, aquesta Temporada, es recordarà més, pel comportament psicòtic del seu entrenador i la lletania inacabable de fets antiesportius dels seus jugadors que, no pas, pel seu qüestionable èxit teledirigit. El Madrid tanca la seva Temporada deixant, alguna cosa més que la sensació d’haver-se produït un enorme error. Espero, pel bé de tots, que els nens que s’ho miren no ho prenguin com a referència i es pensin que les males conductes i les actituds inacceptables tenen premi.

Nostàlgia
by Vicens Cuesta

dilluns, 7 de maig del 2012

Viure a la lluna
Por cretino

No hi ha recurs més llastimós que tapar les pròpies misèries amb excuses inversemblants. L’entrenador de l’Español ha utilitzat l’arbitratge del Camp Nou com a cortina de fum per amagar els seus errors i la seva deplorable trajectòria dels darrers mesos. El que no ha tingut en compte aquest senyor és que la manta és molt curta per poder tapar una vergonya tan gran. Vaja que, no només se li veuen els peus, sinó que s’ha quedat amb el cul a l’aire. Que jo recordi, i tinc bona memòria, no vaig sentir ni una sola queixa, per la seva part, en el partit de la primera volta on l’Español va empatar gràcies a dos penals de llibre no xiulats a favor del Barça quan la Lliga encara estava viva. Això no és un oblit involuntari, això és, ras i curt, tenir la cara de ciment armat. No es pot anar regalant la Lliga al Madrid en una rendició incondicional, fer una segona volta força deficient amb “favors” als equips de la cua, per desprès buscar justificacions on no n’hi ha. L’Español ha tingut aquesta temporada episodis lamentables, de vergonya aliena, i a ningú més que a ells mateixos els hi correspon la responsabilitat de la imatge donada i els resultats obtinguts. Si l’Español no hagués col•laborat tan decisivament amb el títol del Madrid i la Lliga encara no estigués decidida, segur que l’àrbitre no hagués xiulat els dos penals a favor del Barça, igual com no ho va fer al partit d’anada quan encara tot estava a l’aire. L’Español ha recollit les conseqüències de la seva pròpia llavor. Ho diré en argentí perquè m’entengui: por boludo, por vendido, por tramposo, por falso, por culero, por cretino...

diumenge, 6 de maig del 2012

Quina creu!
Que s’acabi ja!

Es farà llarg, millor dit, s’està fent molt llarg. No hi ha res més decebedor que veure com s’arrossega un equip desmotivat, desproveït d’il•lusió i amb l’autoestima ferida de mort. Que s’acabi ja! Ja en tenim prou i no cal aprofundir la ferida ni fer llenya de l’arbre caigut. Però mentre això no passa, perquè no pot passar, seria bo que el Juvenil A del CE Europa prengui consciència de a qui està representant i deixi d’avergonyir a l’entitat setmana darrera setmana en un deixar-se anar lamentable i inadmissible. Tres punts, tres miserables punts, dels darrers vint-i-un possibles. Sis, només sis paupèrrims punts, dels vint-i-set darrers possibles. Un balanç de jutjat de guàrdia en el tram decisiu de la Temporada. El mite del bon joc que ens han volgut vendre des de l’inici del present curs s’ha esvaït com la boira. Com si d’una broma del destí es tractés, han estat els equips pitjor classificats els que han acabat per desmuntar un decorat sense consistència fet de materials extremadament fràgils i altament inflamables. Que s’acabi ja! Que no ens facin patir més i que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat. El fracàs està certificat i la penitència que s’ha de complir és directament proporcional al pecat que es va cometre.

dissabte, 5 de maig del 2012

Totes al Nou Sardenya!
La veritat, no ho se

Com a conseqüència del meu escrit d’ahir al blog, fent referència a la iniciativa per part del CE Europa de deixar entrar a les dones gratis el proper partit, he rebut força correus preguntant-me, com si jo ho hagués de saber, en quina posició queden els homosexuals davant d’aquest fet, o encara millor, a la porta de l’Estadi. L’Europa deixarà entrar sense pagar a aquells homes atrapats en cossos de dones? Val només ser dona físicament o també es tindran en compte aspectes psicològics i vivencials? I els homes que viuen en parella del mateix sexe, es deixarà entrar a tots dos o només a un d’ells argumentant que sempre hi ha un que fa el paper masculí? I les dones que no se’n senten? Aquelles que la seva inclinació sexual les porta cap a altres dones, tindran problemes per accedir de franc a l’Estadi? I les dones i homes que estan justament en el procés de definir-se, que encara no ho tenen prou clar, hauran de fer-ho en aquell moment, just a les portes del Nou Sardenya per poder tranquil•litzar les seves consciències i poder viure en pau amb elles i ells mateixos? Es necessitarà algun carnet o algun tipus de document que justifiqui la tendència sexual o valdrà només amb la paraula donada i/o en el millor dels casos l’aportació d’algun testimoni? Doncs, la veritat, no en tinc ni idea. Però no us amoïneu, coneixent el pa que es dóna, segur que ho tenen tot previst.
Dones a preus raonables
Dones gratis al CE Europa

Lloable la intenció de la directiva del CE Europa de voler un Estadi ple. L’Europa se la juga aquest cap de setmana i tots els suports són pocs per aconseguir la permanència. El que ja no és tan lloable o, dit d’una altra manera, no està en consonància amb els temps que corren, és la proposta, de la mateixa directiva, d’incentivar aquesta assistència, fent gratuïta l’entrada a les dones. Dones gratis! Sona malament. Pensava, veig que equivocadament, que aquestes pràctiques ja estaven superades i que el sexisme anava perdent terreny mica en mica. Està clar que en determinats àmbits la cosa no progressa. El CE Europa s’ha posat al nivell de certs Clubs, no precisament esportius, i d’algunes discoteques i sales de festes que, per afavorir l’assistència masculina i el corresponent consum, permeten l’entrada lliure a les dones utilitzades, simplement, com a esquer i/o objecte de reclam. Si el que es pretén és una assistència massiva per damunt de qualsevol altra consideració i donada l’excepcionalitat de la situació, perquè no es fa una jornada de portes obertes? Obertes a tothom sense discriminar ni per sexe, ni per color de la pell, ni per religió,...Un Estadi ple? Si, però ple de persones en igualtat de condicions que manifestin i departeixin civilitzadament les seves diferències. Una advertència per si es segueix mantenint la iniciativa: la femella de Komodo del zoo de Barcelona no podrà assistir perquè acaba de pondre 23 ous. Avisats esteu.

divendres, 4 de maig del 2012

Si ens deixen en calces, que ens donin plaer
Banc del Còmic al Saló Central

Casualitat o no, el cert és que han coincidit, en l’espai i en el temps, dos esdeveniments ben diferents (o no tant) que han tornat a posar Barcelona al capdavant de l’actualitat. El Saló del Còmic i la trobada del BCE (Banc Central Europeu) han triat el mateix escenari i la mateixa data per organitzar la seva cita periòdica on fer balanç de la situació de les seves respectives disciplines. El destí ja n’és així de capriciós, a no ser que algun burleta amb ganes de broma n’hagi volgut fer escarni. Còmics clàssics, de línia clara, onírics, “bruts” i de línia fosca. Molt de manga i algun xoriç per encetar. Futuristes i tenebrosos, desconcertants i amb grans dosis de misteri. Molts tebeos i, també, invents del TBO. Policies, mercenaris, bruixes i dimonis. Hazañas bélicas i gàngsters endiumenjats. Corben, Moebius i obesitat mòrbida. Milo Manara i, si jo manara, otro gallo cantaria! Dones voluptuoses i molt estrés per negociar. Tapes dures i rostres en correspondència. De gran format, de butxaca i, també, qui s’embutxaca. Còmics per episodis i pallassos per capítols. Noves tendències i propostes tendencioses. Autors de sempre, nous autors, vells actors. Còmics per a tots els gustos i economistes per a tots els disgustos. Un eclèctic maridatge de caricatures a mà alçada. Un apunt a peu de pàgina: mentre el Còmic ve pagant, el BCE ve cobrant. Què, per a una època de crisi devastadora, no està gens malament.

dijous, 3 de maig del 2012

Un mal guió per a una peli previsible
Enhorabona

Arribat a aquest punt, és just felicitar als guanyadors, a tots aquells que, finalment, s’han sortit amb la seva. En primer lloc voldria felicitar a la Federación Española de Futbol, alhora que reconèixer-me rendit admirador de la seva eficaç, per no dir, precisa i efectiva tasca. Tenir un objectiu clar des de bon principi, fins i tot una mica abans, i ser capaç de dur-lo a terme amb tanta professionalitat i diligència, és un fet absolutament lloable. Bastir el marc ideal, moure els fils adients i fer-ho de manera discreta i sense aixecar la veu, ha estat un dels grans actius que ha tingut la FEF en l’acompliment de la seva premeditada tasca. La FEF sempre ha tingut clar qui havia de guanyar aquesta Lliga i no ha estalviat esforços, ni recursos fins aconseguir-ho. Felicitats doncs.

En segon lloc, i no menys important, felicitar a la LFP i al Comitè de Competició per la seva clarividència i l’encertada tria dels recursos necessaris perquè els designis de la FEF tinguessin la resposta més ajustada, és a dir, que tot allò que ja estava decidit és dugués a terme de la manera més ràpida, neta i senzilla possible. La LFP ha utilitzat totes les eines al seu abast per teixir un cistell de complicitats on ha sabut ficar totes les pomes del mateix hort, perquè ho entengueu sinó sou gent de camp, que totes les decisions afavorissin sempre al mateix subjecte. Tothom ha treballat, dins i al voltant de la LFP, en el mateix sentit i sota la mateixa consigna i el resultat de tanta sintonia, com no podia ser d’una altra manera, ha donat els seus fruits. Felicitats doncs.

En tercer lloc, efusives felicitacions al Col•legi d’Àrbitres, al seu Comitè i a tots i cadascun dels individus que amb la seva aplicada tasca (no diré desinteressada) han fet realitat a cop de xiulet, dia a dia, setmana a setmana i mes a mes, els designis de les totpoderoses jerarquies. Destacable, francament destacable, l’abnegació i el interès proposat en l’exercici de la seva heroica croada. Res hagués estat possible sense la seva valuosa col•laboració, sense la seva falta d’ètica i professionalitat, sense la seva determinant incidència i la seva no menys determinant negligència. Res, res del planejat en la conxorxa hagués pogut tenir èxit sense la connivència i la rendició incondicional d’uns personatges indignes per a un espectacle que es vol just i noble. Felicitats doncs.

En fi, enhorabona a tot un país que avergonyeix a la Humanitat amb el seu comportament, amb la seva fatxenderia i la manera impúdica de mostrar les seves misèries reblonades amb indignitat i corrupció.

dimecres, 2 de maig del 2012

Invertits
Cor agre

....

Ellos, los vencedores.
Caínes sempiternos,
de todo me arrancaron,
me dejan el destierro.
….

Un día tú ya libre
de la mentira de ellos,
me buscaras entonces,
¿qué ha de decir un muerto?

Luis Cernuda
Amb una COPE de més
Fora d’ona

Vist el que hem vist fins el moment, no estaria de més que, davant del historial que s’està forjant meritòriament la COPE, algú amb criteri els hi hauria de fer passar el corresponent control antidòping abans i desprès de cada “noticia” que vomitin. Allò del “tot val per l’audiència” és, pel que està quedant sobrerament demostrat, el full de ruta, la bíblia adaptada en versió radiofònica, que segueixen fil per randa els ambiciosos dirigents de la cadena. No descarto que la informació, donada la seva titularitat religiosa, els hi vingui per via divina i tinguin accés a documents i testimonis que desconeixem la resta de mortals. Només així s’entén la temeritat i la desconcertant inconsciència amb la que acostumen a sacsejar l’opinió pública. Si atenem al resultat d’anteriors noticies, a les seves corresponents denúncies per injúries i falsedat i a les corresponents condemnes per part de la justícia obligant a la cadena a fer front a sucoses indemnitzacions a la part demandant, convindrem que la COPE no escarmenta. Si la COPE menteix i és propietat de l’Església, vol dir que l’Església menteix? I si l’Església és el braç armat de Déu a la terra, vol dir que Déu menteix, o en el millor dels casos, es menteix en el seu nom? Massa interrogants teològics per a un cervell agnòstic que està fora d’ona.