dijous, 30 de juny del 2011

La nit estrellada
Independència

Més d’un 42% dels catalans votarien demà, si es donés el cas, a favor de la independència. Un 23% ho faria en contra i un 24% s’abstindria. A la vista d’aquests resultats està clar que hi ha marge de millora, però, el que és evident, és que avui, la majoria de catalans, o dit d’una altra manera, el doble de catalans opten per la independència dels que ho fan per mantenir-se lligats a Espanya. És qüestió de temps, i de raons, que els indecisos i/o els abstencionistes prenguin partit per l’opció més justa, més assenyada, més pràctica, més rentable i, sobretot, més legítima, que no és una altra que la segregació d’Espanya i la recuperació integral del país. Dins del marc d’aquestes dades esperançadores, una veu dissonant: la de Duran Lleida, demanant paciència perquè, segons ell, la independència crea divisió. Senyor Duran, amb tots els respectes, els partits polítics no generen divisió? Ser d’un partit polític o d’una determinada tendència política, no provoca un posicionament i, en conseqüència, un enfrontament amb les de signe contrari? El posicionament democràtic no ha de generar divisió, si més no, una divisió insalvable i negativa. Les majories democràtiques han de poder gaudir del seu dret a decidir i fer realitat les seves decisions, els altres, els minoritaris , han d’acceptar-les amb naturalitat dins un marc de respecte i diàleg. Totes les independències generen situacions de crisi. Beneïda crisi.

dimecres, 29 de juny del 2011

Una postal clàssica
Blasitolandia
Revisar els clàssics

Darrerament s’està donant, en el món del futbol, un fenomen excepcional i extraordinari. Excepcional per la seva inhabitualitat i extraordinari pel seu enorme valor didàctic i exemplar. Els partits del Barça s’estan convertint en objecte de culte. Tothom els vol veure “on time”, però no només això, sinó que hi ha una veritable febre per tornar-los a veure en diferit, una, dues,...tantes vegades com calgui. El Barça està arribant a aquell punt de veneració d’alguns clàssics cinematogràfics que hom revisa amb la mateixa il•lusió que el primer cop. Fins ara, el coneixement del resultat d’un partit condicionava l’ interès sobre el mateix. Saber el final, desactivava automàticament qualsevol misteri i diluïa i/o rebaixava les ganes de veure’l. Amb el Barça, amb aquest Barça, les coses han canviat. No importa tant el resultat com la manera d’aconseguir-lo. No és tant el final, com el desplegament de virtuosisme que es proposa per arribar al final. No és tant com acaba, sinó el trànsit cap a la destinació i els paisatges que s’hi dibuixen. El mateix que amb els clàssics del cinema: una vegada coneixes el final i deslliurat de la tensió que això comporta, et pots dedicar a gaudir de la pel•lícula descobrint aspectes i matisos que t’havien passat per alt i que la fan cada cop més imprescindible.

dimarts, 28 de juny del 2011


Frijolero
De pedra picada
Les úniques persones que fan l’amor constantment són els mentiders.
Còctel molotov
Molotov a les ribes del Ter
Puto

El proppassat cap de setmana em vaig desplaçar fins a Girona per veure en directe a Molotov. El reconegut grup mexicà sempre s’ha fet de pregar i ha estat molt car de veure per aquestes contrades. D’aquí l’excepcionalitat de la seva visita a Girona dins el marc de l’Etnival. El festival de música popular que ha tingut, en aquesta edició, a Mèxic com a país convidat. Tot un luxe que varem poder gaudir enmig d’una gran resposta per part del públic assistent i un “assalt” inesperat d’activistes indignats que, en plena actuació dels mexicans, varen irrompre a l’escenari per penjar una enorme pancarta amb el lema: Unim-nos contra els bancs i el capital. Oportú joc de paraules tenint en compte que el festival estava patrocinat, entre d’altres, pel grup de caixes d’estalvi, Unnim. Al marge dels incidents que varen provocar un cert nerviosisme per la incertesa del que estava passant i la mateixa escenificació de l’assalt, l’actuació es va desenvolupar amb total normalitat i davant d’un públic rendit a l’energia desbordant, les lletres punyents, la música contundent i la potencia escènica de Molotov. Un espectacle explosiu amb olor de gasolina i gust a torrat, allà on acostumen a jugar les nenes. Imperdible.

dilluns, 27 de juny del 2011

Patagònia
Plistocè

Un bon polemista és aquell que exposa els seus arguments de manera brillant i raonada. Un bon polemista pot defensar postures inversemblants però, alhora, fer-ho de forma convincent i ben estructurada. Res a veure amb els patibularis tertulians, esportius i polítics, que s’escampen com la malària per les televisions espanyoles. Indocumentats, ignorants i perversos que tapen amb crits les seves mancances. No és tan important, per a aquests invertebrats, la fiabilitat o la versemblança del que es diu, com la velocitat en llençar porqueria i l’elevat volum amb la que es llença. La merda abocada, quan més gran, més costarà de netejar i, per a l’espectador estorat que s’ho mira, més costarà d’assimilar. Rapidesa i repetició en l’exposició de frases incoherents, arguments sense fonament i mentides desestructurades. Tot, en unes tertúlies d’amebes plistocèniques, on la primera idea intel•ligible està a 2 milions d’anys d’arribar.

diumenge, 26 de juny del 2011

Metàfora
Queda prou clar?
(l'edifici tapat és Caja Madrid. També casualitat)
Sempre perden els blancs

Diumenge negre pels blancs. Al matí, l’Espanyol perdia la final de Copa Juvenil contra el Barça. A la tarda, era el River Plate el que perdia el seu enfrontament contra el Belgrano i baixava a 2ª. divisió per primera vegada a la seva historia. I, finalment, al vespre, era el Caja Segòvia que perdia davant el Barça el cinquè i definitiu partit per a la consecució del títol de Lliga de futbol sala. Tots els perdedors han tingut el denominador comú del color blanc a la seva indumentària. Els d'avui i el de fa unes setmanes. Casualitat? Pot ser en el cas del River hi hauria alguna cosa a rascar, però en els altres dos casos, de casualitat res. La casualitat es diu Barça i són massa vegades aquest any, i en diferents disciplines, que enfrontar-se al Barça és sinònim de derrota, portis el color blanc o el groc canari. Temporada històrica pel Barça en tots els aspectes. Les seccions professionals han sumat 16 títols, i això, us hi podeu posar de peus, no és cap casualitat. Vull tenir un especial record, en aquest moment d’èxtasi, per a Telemadrid, que, un cop guanyada la Lliga de futbol per part del Barça, va voler restar-li mèrits dient que no n’hi havia per tant, que estava empatat amb el Madrid perquè l’equip blanc també havia guanyat 1 títol: la copa del Rei (1 a 1). Ja aleshores era fals, com acostumen a ser les seves interessades in(de)formacions, el Barça ja havia guanyat la Supercopa d’Espanya i ara, només un mes i mig d’aquella patinada, diria que les coses han quedat una mica més clares: 16 a 1, sense comptar el futbol femení ni els innombrables títols del futbol base. La nominació dels tres millors jugadors del món i el títol honorífic, molt honorífic, del fair play pel seu joc net. Només una mica més clares.
Consume hasta morir
Clients, sí. Socis, no

El passat dissabte, la graderia del Nou Sardenya es va tornar a omplir amb motiu de la Festa de l’Escola del CE Europa. Prop de mil persones varen assistir a l’acte protocol•lari de la cloenda del curs. El cert és que la tribuna principal feia goig. Familiars i amics que van poder veure com els petits esportistes rebien el premi i el reconeixement per la seva dilatada i exigent temporada. Quin esplendorós cabdal malbaratat. Quin potencial deixat escapar. Quanta consistència diluïda i quanta energia desaprofitada. Què se’n fa de tot això? Quantes d’aquestes persones (les de la grada i les de la gespa) continuaran en els propers 2 anys? Quantes persones romandran lligades emocionalment al Club? Quantes persones tindran una relació amb el Club al marge dels diners que paguen? La incapacitat de l’Europa per fidelitzar simpatitzants i socis és simptomàtica de que alguna cosa (o moltes coses) no s’acaben de fer com caldria. L’afiliat a l’Europa ho és circumstancialment i, en cap cas, se’l pot considerar un soci, només un client. Un client tranquil•litzat amb allò que necessita, se n’oblida de la botiga i, fins i tot, del botiguer. El client, ja se sap, els caps de setmana deixa de comprar i es dedica al lleure que més li agrada.

dissabte, 25 de juny del 2011

Per molts anys
Humans a la peixera
Canviar sense escrúpols

El PP extremeny acaba de renunciar a una de les seves principals promeses electorals: suprimir l’ impost de successions. Ho fa a canvi de poder governar amb el vist i plau de Izquierda Unida. S’entén que un vol governar per aplicar el seu programa electoral i posar en pràctica les seves idees politiques i socials. O és que realment el que interessa, no és tant l’ ideari, sinó el fet de governar per governar? Tocar cuixa al preu que sigui i canviar el programa per l’excitació del control absolut. Vendre l’ànima al diable, si això comporta una situació de privilegi, des d’on poder moure, a plaer, els fils del poder, encara que sigui renunciant al programari presentat. Un s’acaba preguntant fins a quin punt les declaracions de principis són mers instruments per omplir un discurs que no pretén un altre objectiu que el de guanyar i prou. Guanyar sense idees és molt pitjor que perdre amb elles. La seducció del poder, fa persones dèbils a mercè del temps i dels capriciosos canvis de vent.

divendres, 24 de juny del 2011

Perfil blanc
Neimar: el 9 (mou) terminator

Mentre el Barça espera rebre el premi de la Lliga al joc net i encara fresques les imatges de les repetides trepitjades de Marcelo i Arbeloa, les agressions de Sergio Ramos, Casillas i Khedira, el joc brut de Xabi Alonso, la criminalitat de Pepe i la violència de Mourinho, entre altres moltes subtileses; ens acaben d’arribar les imatges de la final de la Copa Libertadores, del que possiblement sigui nou jugador del Madrid (al menys, pretès), Neimar i on se’l pot veure en plenitud de facultats: amb un comportament i una manera de ser que el fa un seriós candidat a formar part del Madrid per mèrits propis. No es pot negar que aquest noi és perfil Mourinho i a poc que els números quadrin, ha de ser una peça important per al nou projecte merengue. Una veritable màquina de segar l’herba que entra trepitjant fort (tot allò que es mou) en el panorama futbolístic internacional. Un terminator sense ànima i males arts, per acabar amb la tirania del fair play, el jogo bonito i l’espectacle més bell del món. Un nou encert blanc per arrodonir un veritable equip d’insomni.

dijous, 23 de juny del 2011

Estic encès
Serà carbó!

El nou alcalde de Mollet, el socialista Josep Monràs, no ha perdut el temps. Una de les primeres decisions, per no dir la primera, que ha pres en ocupar el càrrec, ha estat apujar-se el sou un 10%. Només un 10%, perquè, el 30% que en principi volia, li ha semblat un pel exagerat. Exagerat? Indecent! No ja el 30%, sinó, fins i tot, el 10% que ha regulat. Argumenta l’alcalde socialista que la gent que treballa en el consistori ha de tenir un sou digne. Que passa, que la resta de mortals, no? Per a tenir un sou digne, s’ha de ser, en primer lloc, digne i vostè, senyor Monràs, amb tots els respectes que vostè conculca, ha demostrat amb la seva insolidaritat, que no ho és gens. Més arguments pels indignats i més raons que justifiquen la violència d’alguns que, impotents, veuen com des de la mateixa administració es malbarata el diner públic. Mal exemple, en temps de crisi, el d’un polític socialista que se’n fot del personal amb diurnitat i ostentació. Quan tot es retalla, quan es treballa en precari per manca de pressupost, quan el personal és acomiadat o, en el millor dels casos, veu rebaixat els seus ingressos fins a límits insostenibles. Quan se’ns demana un esforç solidari, una contenció salarial, una obediència cega, un compromís extrem. Quan tot això passa i la gent s’indigna, apareixen individus indecents que generen una violència extrema i una ràbia infinita difícil de contenir. Crec que la política és necessària, però no la manera d’interpretar-la ni alguns polítics que la desprestigien i se n’aprofiten. Mala peça al teler i un flac favor al discurs de l’ètica, la transparència, el rigor i la contenció.

dimecres, 22 de juny del 2011

Inclinat a la copa
Lo que puede el dinero

Hace mucho el dinero, mucho se le ha de amar;
Al torpe hace discreto, hombre de respetar,
hace correr al cojo al mudo le hace hablar;
el que no tiene manos bien lo quiere tomar.

También al hombre necio y rudo labrador
dineros le convierten en hidalgo doctor;
Cuanto más rico es uno, más grande es su valor,
quien no tiene dinero no es de sí señor.

Y si tienes dinero tendrás consolación,
placeres y alegrías y del Papa ración,
comprarás Paraíso, ganarás la salvación:
donde hay mucho dinero hay mucha bendición.

El crea los priores, los obispos, los abades,
arzobispos, doctores, patriarcas, potestades
a los clérigos necios da muchas dignidades,
de verdad hace mentiras, de mentiras hace verdades.

En resumen lo digo, entiéndelo mejor,
el dinero es del mundo el gran agitador,
hace señor al siervo y siervo hace al señor,
toda cosa del siglo se hace por su amor.

Arcipreste de Hita
Declaració de principis
Fins i tot els Bancs ho veuen

Per confrontar els models socials del Barça i el Madrid i la seva repercussió pública, només cal fixar-se en els anuncis per als que són contractats els principals exponents dels 2 equips. El Banco Espirito Santo s’ha fet amb els serveis de Cristiano Ronaldo (Espirito Santo/Cristiano, estava cantat) per que el promocioni. El missatge? Molt clar: A Ronaldo només l’interessa guanyar per damunt de tot. Vol guanyar sempre i per això confia en el Banco Espirito Santo perquè amb ell sempre guanya. Guanyar, guanyar sense condicionants. Sempre, a qualsevol preu i de qualsevol manera. És l’esperit d’un dels màxims representats del Madrid i el seu vaixell insígnia. El missatge claríssim i no deixa dubtes sobre el model que s’ha instal•lat a l’equip blanc i la imatge que transmet al món. Per la seva banda, el Barça, mitjançant Pep Guardiola, ha estat requerit pel Banc de Sabadell perquè col•labori amb el llançament de la seva nova imatge corporativa. En l’espot, es parla de treball, d’aconsellar, de creure en l’ésser humà, de córrer, de suar la camiseta, de treball en equip,…En cap moment es parla de guanyar, encara que la finalitat sigui aquesta. Es parla de que fer i com fer-ho com a model vital. I aquesta és la imatge que transmet el Barça enfront del Madrid: valors com a metodologia en contra de resultats sense valors. Fins i tot els Bancs ho veuen.

dimarts, 21 de juny del 2011

Tres punts, espai, tres punts
Fidel i lleial

Diu Walter Riso: pots ser infidel a la teva parella sense deixar de ser-li lleial.

No és fàcil entendre-ho, tampoc és fàcil interpretar-ho i, encara menys, practicar-ho amb la integritat que es precisa. Fet aquest preàmbul necessari, vull aclarir-te, per si et quedava algun dubte, que mentre ha durat la nostra relació, no només t’he estat lleial, també t’he sigut fidel. Amb la fidelitat i lleialtat que el nostre compromís demanava i la confiança mútua en el projecte comú. Sense dubtes, sense defalliments. Hem bastit, amb el temps i la complicitat, un bloc sense esquerdes que ha aguantat les envestides més inversemblants. Hem resistit, hem avançat i ens hem fet forts. Hem treballat colze a colze, exercitant l’admiració i aprofundint el respecte. T’he sigut fidel davant els infidels i lleial quan no et quedaven lleialtats. Bel•ligerant amb els teus enemics encara que no fossin els meus i ara, per estranyes raons, si que ho són. Lleial en tot i per damunt de tot. I fidel, fidel fins el moll de l’os, amb aquella fidelitat del que et desitja el millor dels móns possibles, malgrat que el teu món, ara, sigui un altre en el que jo no hi tinc lloc.