Falisme
dimarts, 22 de juny del 2010
Pobles amb significat III
Amb una marxa que no para mai: Santa Perpètua de Mogoda
Un follar diví: Cardedeu
El que ho té més clar: Biure
El més masclista: Espolla
El més geniüt: Colera
El més tranquil: Pau
El més florit: Roses
El més basquetbolístic: Cistella
El més despistat: Figueres
El més xerraire: Parlavà
El més zombi: Ultramort
El més cast: Verges
El més fruitós: La Pera
El que fa més mandra: Pals
El que viu atropelladament: Les Preses
Orfenat de fills de pares desconeguts: Bordils
D’origen aragonès: Madremanya
El més políglota: Anglès
El més festiu: Cava
Cap de setmana a la tasca: El Pont de Bar
Amb més ploma: Montgai
Amb virilitat contrastada: Tremp
Amb una marxa que no para mai: Santa Perpètua de Mogoda
Un follar diví: Cardedeu
El que ho té més clar: Biure
El més masclista: Espolla
El més geniüt: Colera
El més tranquil: Pau
El més florit: Roses
El més basquetbolístic: Cistella
El més despistat: Figueres
El més xerraire: Parlavà
El més zombi: Ultramort
El més cast: Verges
El més fruitós: La Pera
El que fa més mandra: Pals
El que viu atropelladament: Les Preses
Orfenat de fills de pares desconeguts: Bordils
D’origen aragonès: Madremanya
El més políglota: Anglès
El més festiu: Cava
Cap de setmana a la tasca: El Pont de Bar
Amb més ploma: Montgai
Amb virilitat contrastada: Tremp
dilluns, 21 de juny del 2010
Fatxenda perquè sí
Que mengen o que beuen els portuguesos que els fa tan xulos? Tenen motius racials, socials o estructurals per ser-ho? És genètic o s’aprèn? D’on prové aquesta prepotència que els caracteritza? Són realment millors que la resta de mortals? Serà que han aconseguit el que els catalans no han pogut fer mai: tenir un estat propi segregat d’Espanya? És això el que els fa anar de sobrats, perdonant la vida a tot aquell que se’l s’hi creua pel camí? Tan important i tan estimulant és no dependre d’Espanya? El cert és que, si hem de fer cas al seu comportament, el fet de desprendre’s d’Espanya el s’hi ha conferit una personalitat pròpia, ben definida i ben especial, que els fa ser el centre d’atenció més enllà de qualsevol plantejament ètic i estètic. Els portuguesos són, o es creuen, millor que els espanyols i això, sincerament, no és gran cosa.
Que mengen o que beuen els portuguesos que els fa tan xulos? Tenen motius racials, socials o estructurals per ser-ho? És genètic o s’aprèn? D’on prové aquesta prepotència que els caracteritza? Són realment millors que la resta de mortals? Serà que han aconseguit el que els catalans no han pogut fer mai: tenir un estat propi segregat d’Espanya? És això el que els fa anar de sobrats, perdonant la vida a tot aquell que se’l s’hi creua pel camí? Tan important i tan estimulant és no dependre d’Espanya? El cert és que, si hem de fer cas al seu comportament, el fet de desprendre’s d’Espanya el s’hi ha conferit una personalitat pròpia, ben definida i ben especial, que els fa ser el centre d’atenció més enllà de qualsevol plantejament ètic i estètic. Els portuguesos són, o es creuen, millor que els espanyols i això, sincerament, no és gran cosa.
diumenge, 20 de juny del 2010
El cavall de Troia
Hi ha una màxima que diu: “si no pots derrotar al teu enemic, uneix-te a ell”. En altres paraules, si el teu enemic és poderós, té la paella pel mànec i els mitjans militars, econòmics i politics per mantenir una situació de desigualtat i domini, no et quedarà un altre remei que cedir i consentir, o bé, engegar una estratègia de guerrilles o, el més hàbil i astut, el que s’anomena comunament tàctica del cavall de Troia; que consisteix, en primer lloc, guanyar-se la seva confiança, desprès, introduir-se entre les seves files com si fossis un d’ells i finalment, amb l’enemic relaxat, des de dins sembrar el caos, sabotejar-lo i derrotar-lo. Això últim és el que estan fent els jugadors catalans que participen amb la selecció espanyola de futbol. Una vegada vençuda la desconfiança de l’Espanya constitucional amb la consecució de l’Eurocopa, ha arribat el moment de sortir de dins del ventre del cavall de Troia i fer el que la seva última responsabilitat els hi demana: destruir l’enemic en el mateix camp de batalla i amb les seves pròpies armes.
Hi ha una màxima que diu: “si no pots derrotar al teu enemic, uneix-te a ell”. En altres paraules, si el teu enemic és poderós, té la paella pel mànec i els mitjans militars, econòmics i politics per mantenir una situació de desigualtat i domini, no et quedarà un altre remei que cedir i consentir, o bé, engegar una estratègia de guerrilles o, el més hàbil i astut, el que s’anomena comunament tàctica del cavall de Troia; que consisteix, en primer lloc, guanyar-se la seva confiança, desprès, introduir-se entre les seves files com si fossis un d’ells i finalment, amb l’enemic relaxat, des de dins sembrar el caos, sabotejar-lo i derrotar-lo. Això últim és el que estan fent els jugadors catalans que participen amb la selecció espanyola de futbol. Una vegada vençuda la desconfiança de l’Espanya constitucional amb la consecució de l’Eurocopa, ha arribat el moment de sortir de dins del ventre del cavall de Troia i fer el que la seva última responsabilitat els hi demana: destruir l’enemic en el mateix camp de batalla i amb les seves pròpies armes.
dissabte, 19 de juny del 2010
Comunicat oficial del Club Atlètic Annal*
Es fa saber a tots els nens i nenes, amb edats compreses entre els 9 i 19 anys i vulguin jugar a futbol, que tenen les portes obertes del nostre Club. Al mateix temps, es comunica a totes aquelles famílies amb possibilitats econòmiques i que vulguin col•laborar desinteressadament amb la nostra entitat, que totes les aportacions seran benvingudes, amb el compromís exprés per part del Club de garantir que els nens o nenes “apadrinats” no seran baixa per cap motiu i podran arribar a l’etapa d’infantils, cadets o juvenils, en funció de les quantitats aportades i/o altres variables econòmiques que contribueixin a consolidar l’estabilitat del Club. Aquesta oferta es fa extensiva a totes aquelles famílies que ja pertanyen a la disciplina del Club i que volen assegurar la continuïtat dels seus fills o filles per damunt de qualsevol imprevist que es pugui arribar a plantejar. En aquesta mateixa línia el Club està disposat, si l’aportació fos realment important, a que les famílies puguin triar l’equip on el seu fill/a jugui i, en darrera instància, ens podríem arribar a plantejar que poguessin triar l’entrenador.
*La naturalesa i contingut d’aquest comunicat és producte de la imaginació, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Es fa saber a tots els nens i nenes, amb edats compreses entre els 9 i 19 anys i vulguin jugar a futbol, que tenen les portes obertes del nostre Club. Al mateix temps, es comunica a totes aquelles famílies amb possibilitats econòmiques i que vulguin col•laborar desinteressadament amb la nostra entitat, que totes les aportacions seran benvingudes, amb el compromís exprés per part del Club de garantir que els nens o nenes “apadrinats” no seran baixa per cap motiu i podran arribar a l’etapa d’infantils, cadets o juvenils, en funció de les quantitats aportades i/o altres variables econòmiques que contribueixin a consolidar l’estabilitat del Club. Aquesta oferta es fa extensiva a totes aquelles famílies que ja pertanyen a la disciplina del Club i que volen assegurar la continuïtat dels seus fills o filles per damunt de qualsevol imprevist que es pugui arribar a plantejar. En aquesta mateixa línia el Club està disposat, si l’aportació fos realment important, a que les famílies puguin triar l’equip on el seu fill/a jugui i, en darrera instància, ens podríem arribar a plantejar que poguessin triar l’entrenador.
*La naturalesa i contingut d’aquest comunicat és producte de la imaginació, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
divendres, 18 de juny del 2010
Mirar o mirar-se?
No voldria pecar de reduccionista, però el cert és que un gran número de noies no miren els aparadors de les botigues per veure el que hi ha a dins, sinó per mirar-se elles mateixes. Tant els hi fa el que allà s’exposi, només els hi preocupa la seva imatge reflectida. Dues de cada tres noies que caminen soles pel carrer miren constantment els aparadors per fer un retoc al vestit, adobar-se el cabell o corregir el plec de la faldilla. Si no em creieu feu la prova, buideu l’interior de la botiga i observareu amb sorpresa que la noia en qüestió es segueix aturant sense adonar-se’n de la desolació del seu interior.
No voldria pecar de reduccionista, però el cert és que un gran número de noies no miren els aparadors de les botigues per veure el que hi ha a dins, sinó per mirar-se elles mateixes. Tant els hi fa el que allà s’exposi, només els hi preocupa la seva imatge reflectida. Dues de cada tres noies que caminen soles pel carrer miren constantment els aparadors per fer un retoc al vestit, adobar-se el cabell o corregir el plec de la faldilla. Si no em creieu feu la prova, buideu l’interior de la botiga i observareu amb sorpresa que la noia en qüestió es segueix aturant sense adonar-se’n de la desolació del seu interior.
dijous, 17 de juny del 2010
Ho hem d’estar fent molt malament
Certament ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, lliure i voluntàriament, ha mantingut al seu fill durant 3,4,5,6,7,…anys sota la disciplina d’un Club prepotent i insensible que menysté i tortura psicològicament als infants.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, en tots aquests anys, vostè no ha posat la més mínima objecció a que el seu fill entrenés en un vestuari humit i “mohoso”.
Francament ho hem d’estar fent molt malament quan, durant 3,4,5,6,7...anys el seu fill ha anat passant el tall mentre alguns dels seus companys es quedaven pel camí sense que vostè hi tingués res a dir.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè ha tolerat durant 3,4,5,6,7...anys que el Club maltractés, insultés i ningunegés a altres nens que, evidentment, no eren el seu, sense moure ni l’ungla d’un dit en la seva defensa.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, una vegada acabada la temporada oficial i no abans, se li comunica la baixa del seu fill amb celeritat perquè tingui el temps suficient per buscar un altre equip, vostè segueix insistint en la inoportunitat de la decisió i reclama el dret a seguir en un Club on tot ho fem malament.
Ho hem d’estar fent molt malament quan el Club sacrifica ingressos per quantitat de fitxes de jugadors per aconseguir millorar significativament la qualitat i vostè reclama la saturació mentre el seu fill es pugui quedar.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, desprès d’una avaluació anual continuada, es tenen els suficients elements de judici per valorar que el seu fill no ha progressat adequadament i per tant no podrà passar de curs. Com passa, per altra banda, en tots els àmbits de la societat sense que això es qüestioni.
Ho hem d’estar fent molt malament quan les baixes es comuniquen, desprès d’anys d’experiència i diferents valoracions, als pares en l’etapa d’alevins i infantils i directament als jugadors en les etapes de cadets i juvenils perquè, entre altres coses, així ho han reclamat la gran majoria de les famílies per poder gestionar millor i amb més cura el moment i la manera de transmetre la noticia als nens. Paral•lelament, el Club ha estat sempre obert a parlar i explicar als jugadors que ho sol•licitin els motius de la decisió, acompanyats per l’oferiment d’ajuda per buscar una sortida esportiva en un altre club.
Ho hem d’estar fent molt malament quan entenem els equips de futbol de vint jugadors i no de quaranta. Quan volem que els nostres equips donin la talla i ho facin el millor possible quan participen en competicions esportives amb altres equips que, més o menys, tenen el mateix objectiu que nosaltres.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tots els nostres tècnics, què només han vist al seu fill en tots els entrenaments i en tots els partits de la temporada, decideixen que el nen no pot continuar i aquesta decisió tan superficial, poc fonamentada i gens objectiva xoca frontalment amb la seva opinió, aquesta sí, absolutament objectiva.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tenim una escola de futbol on la competitivitat està a la cua dels valors que s’hi proposen i una llista d’espera generosa i satisfactòria.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, sent com som, un Club de futbol amb equips federats que competeixen en totes les categories, volem fer-ho al més alt nivell.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, siguem clars, no dolen les baixes, que per altra banda tothom entén i justifica, el que realment dol és la baixa del propi fill i res més. Quan la baixa és del company, aleshores no es posa en dubte els valors, ni les formes, ni el fons. Ni l’ètica ni tampoc l’estètica. Quan la baixa t’afecta directament és quan tot es qüestiona, quan apareix la crisi, segurament per una manca de resposta adequada davant la frustració i l’adversitat. S’està, generalment, poc preparat per assumir el propi fracàs, en aquest cas el del fill, i s’entén i es viu com una inexplicable injustícia.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, tan crític en donar baixes, acaba la seva carta (per cert, sense signar) amb un: "Aupa Europa! Sin vosotros". No és això una manera de donar baixes?
Certament ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, lliure i voluntàriament, ha mantingut al seu fill durant 3,4,5,6,7,…anys sota la disciplina d’un Club prepotent i insensible que menysté i tortura psicològicament als infants.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, en tots aquests anys, vostè no ha posat la més mínima objecció a que el seu fill entrenés en un vestuari humit i “mohoso”.
Francament ho hem d’estar fent molt malament quan, durant 3,4,5,6,7...anys el seu fill ha anat passant el tall mentre alguns dels seus companys es quedaven pel camí sense que vostè hi tingués res a dir.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè ha tolerat durant 3,4,5,6,7...anys que el Club maltractés, insultés i ningunegés a altres nens que, evidentment, no eren el seu, sense moure ni l’ungla d’un dit en la seva defensa.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, una vegada acabada la temporada oficial i no abans, se li comunica la baixa del seu fill amb celeritat perquè tingui el temps suficient per buscar un altre equip, vostè segueix insistint en la inoportunitat de la decisió i reclama el dret a seguir en un Club on tot ho fem malament.
Ho hem d’estar fent molt malament quan el Club sacrifica ingressos per quantitat de fitxes de jugadors per aconseguir millorar significativament la qualitat i vostè reclama la saturació mentre el seu fill es pugui quedar.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, desprès d’una avaluació anual continuada, es tenen els suficients elements de judici per valorar que el seu fill no ha progressat adequadament i per tant no podrà passar de curs. Com passa, per altra banda, en tots els àmbits de la societat sense que això es qüestioni.
Ho hem d’estar fent molt malament quan les baixes es comuniquen, desprès d’anys d’experiència i diferents valoracions, als pares en l’etapa d’alevins i infantils i directament als jugadors en les etapes de cadets i juvenils perquè, entre altres coses, així ho han reclamat la gran majoria de les famílies per poder gestionar millor i amb més cura el moment i la manera de transmetre la noticia als nens. Paral•lelament, el Club ha estat sempre obert a parlar i explicar als jugadors que ho sol•licitin els motius de la decisió, acompanyats per l’oferiment d’ajuda per buscar una sortida esportiva en un altre club.
Ho hem d’estar fent molt malament quan entenem els equips de futbol de vint jugadors i no de quaranta. Quan volem que els nostres equips donin la talla i ho facin el millor possible quan participen en competicions esportives amb altres equips que, més o menys, tenen el mateix objectiu que nosaltres.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tots els nostres tècnics, què només han vist al seu fill en tots els entrenaments i en tots els partits de la temporada, decideixen que el nen no pot continuar i aquesta decisió tan superficial, poc fonamentada i gens objectiva xoca frontalment amb la seva opinió, aquesta sí, absolutament objectiva.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tenim una escola de futbol on la competitivitat està a la cua dels valors que s’hi proposen i una llista d’espera generosa i satisfactòria.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, sent com som, un Club de futbol amb equips federats que competeixen en totes les categories, volem fer-ho al més alt nivell.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, siguem clars, no dolen les baixes, que per altra banda tothom entén i justifica, el que realment dol és la baixa del propi fill i res més. Quan la baixa és del company, aleshores no es posa en dubte els valors, ni les formes, ni el fons. Ni l’ètica ni tampoc l’estètica. Quan la baixa t’afecta directament és quan tot es qüestiona, quan apareix la crisi, segurament per una manca de resposta adequada davant la frustració i l’adversitat. S’està, generalment, poc preparat per assumir el propi fracàs, en aquest cas el del fill, i s’entén i es viu com una inexplicable injustícia.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, tan crític en donar baixes, acaba la seva carta (per cert, sense signar) amb un: "Aupa Europa! Sin vosotros". No és això una manera de donar baixes?
dimecres, 16 de juny del 2010
Reunió de veïns
-Has vist Espanya?
-Sí, una mica. He estat per l’Aragó, Castella, part d’Andalusia,...
-No, no, em refereix-ho al partit de la selecció?
-Ah! la roja. Doncs no. Però tampoc vaig veure Eslovènia, la República de Corea, Nova Zelanda,...
-Ha perdut davant Suïssa, un país que en tota la seva Història només s’havia destacat per inventar el rellotge de cucut.
-Doncs haurà fet mal...
-La bandera de Suïssa no és la de la Creu roja, però avui Suïssa ha estat la creu de la roja.
-Hi haurà qui no tornarà a menjar xocolata la resta de la seva vida.
-Hi pots posar la mà al foc. I parlant de xocolata, vols que anem a fer un suïs al carrer Petritxol?
-Fet.
-Doncs afanyat que igual està ple.
-Has vist Espanya?
-Sí, una mica. He estat per l’Aragó, Castella, part d’Andalusia,...
-No, no, em refereix-ho al partit de la selecció?
-Ah! la roja. Doncs no. Però tampoc vaig veure Eslovènia, la República de Corea, Nova Zelanda,...
-Ha perdut davant Suïssa, un país que en tota la seva Història només s’havia destacat per inventar el rellotge de cucut.
-Doncs haurà fet mal...
-La bandera de Suïssa no és la de la Creu roja, però avui Suïssa ha estat la creu de la roja.
-Hi haurà qui no tornarà a menjar xocolata la resta de la seva vida.
-Hi pots posar la mà al foc. I parlant de xocolata, vols que anem a fer un suïs al carrer Petritxol?
-Fet.
-Doncs afanyat que igual està ple.
dimarts, 15 de juny del 2010
Molt hàbil
La veritat està distribuïda equitativament, no així la capacitat dialèctica per defensar-la. La veritat no és mai absoluta, ni pertany a ningú en exclusiva. La veritat és de tots i, generalment, bastant ben repartida. El que ja no és tan equilibrat és l’habilitat que tenen unes persones respecte a les altres en l’exercici de l’argumentació i defensa de la veritat. Dues persones poden estar igualment en possessió d’una veritat objectiva i, tanmateix, aquella que sigui més hàbil en els seus plantejaments semblarà, a ulls de tothom, que tingui més raó. En el debat de la dialèctica no sempre guanya la veritat sinó l’habilitat per fer-ho creure.
La veritat està distribuïda equitativament, no així la capacitat dialèctica per defensar-la. La veritat no és mai absoluta, ni pertany a ningú en exclusiva. La veritat és de tots i, generalment, bastant ben repartida. El que ja no és tan equilibrat és l’habilitat que tenen unes persones respecte a les altres en l’exercici de l’argumentació i defensa de la veritat. Dues persones poden estar igualment en possessió d’una veritat objectiva i, tanmateix, aquella que sigui més hàbil en els seus plantejaments semblarà, a ulls de tothom, que tingui més raó. En el debat de la dialèctica no sempre guanya la veritat sinó l’habilitat per fer-ho creure.
dilluns, 14 de juny del 2010
Deixa alguna preocupació pels altres
Com pot ser, que amb el nom d’Àngel, visquis en un infern permanent? Serà una nova broma del destí a la que, malgrat la seva persistència, no m’acabo d’acostumar? Una paradoxa de difícil explicació? Vius en constant conflicte amb tu mateix i amb el món que t’envolta. Res t’està bé. Tot és un drama, una pena, un desastre,...Tens la rara virtut d’explorar tots els racons de la depressió amb la desinhibició de l’inconscient i, el que és pitjor, d’encomanar-me el teu pessimisme recalcitrant. Res t’interessa si no té un marc de tragèdia, un punt cirròtic on poder furgar fins el cansament. Ets rondinaire i pudent. Una cosa és treure-li punta al llapis i una altra de molt diferent, menjar-se l’estoig. Amb aquesta manera de fer no puc deixar de preocupar-me per la teva salut i témer que el proper disgust se t’encalli a l’aorta. Saps que passa Àngel, que de vegades fa sol i ningú en té la culpa.
Com pot ser, que amb el nom d’Àngel, visquis en un infern permanent? Serà una nova broma del destí a la que, malgrat la seva persistència, no m’acabo d’acostumar? Una paradoxa de difícil explicació? Vius en constant conflicte amb tu mateix i amb el món que t’envolta. Res t’està bé. Tot és un drama, una pena, un desastre,...Tens la rara virtut d’explorar tots els racons de la depressió amb la desinhibició de l’inconscient i, el que és pitjor, d’encomanar-me el teu pessimisme recalcitrant. Res t’interessa si no té un marc de tragèdia, un punt cirròtic on poder furgar fins el cansament. Ets rondinaire i pudent. Una cosa és treure-li punta al llapis i una altra de molt diferent, menjar-se l’estoig. Amb aquesta manera de fer no puc deixar de preocupar-me per la teva salut i témer que el proper disgust se t’encalli a l’aorta. Saps que passa Àngel, que de vegades fa sol i ningú en té la culpa.
diumenge, 13 de juny del 2010
Passaport
Quin amagat objectiu es persegueix quan se li pregunta al senyor Laporta les seves preferències respecte a quin equip vol que guanyi el mundial? Potser se’l vol posar en evidència sabent que no esmentarà Espanya? Siguem clars, s’ha de ser d’un equip de futbol única i exclusivament per motius geogràfics o de proximitat? Un senyor de Barcelona no pot ser fan del Liverpool? I un de Saragossa no ho pot ser del Bilbao? El territori marca i la pertinença a un territori et confereix identitat, però això no té res a veure amb la identificació esportiva i molt menys amb que un equip de futbol et representi, o si? I si és que si, perquè hi ha persones que, havent nascut en l’actual territori espanyol, no se senten representades per la selecció espanyola? És tan senzill i tan natural com que un s’identifica en allò que és i no en allò que el seu passaport diu que és. Qüestió de coherència i, encara més, de sentiments.
Quin amagat objectiu es persegueix quan se li pregunta al senyor Laporta les seves preferències respecte a quin equip vol que guanyi el mundial? Potser se’l vol posar en evidència sabent que no esmentarà Espanya? Siguem clars, s’ha de ser d’un equip de futbol única i exclusivament per motius geogràfics o de proximitat? Un senyor de Barcelona no pot ser fan del Liverpool? I un de Saragossa no ho pot ser del Bilbao? El territori marca i la pertinença a un territori et confereix identitat, però això no té res a veure amb la identificació esportiva i molt menys amb que un equip de futbol et representi, o si? I si és que si, perquè hi ha persones que, havent nascut en l’actual territori espanyol, no se senten representades per la selecció espanyola? És tan senzill i tan natural com que un s’identifica en allò que és i no en allò que el seu passaport diu que és. Qüestió de coherència i, encara més, de sentiments.
Píndoles de Mundial
Una selecció que viatja: Annan a Samoa (Ghana)
Grenn, porter titular d’Anglaterra davant EEUU, no creieu que estava massa verd per assumir la responsabilitat?
Pronòstic erroni: Serbia-Ghana.
Fer cas a l’evidència: Ghana, gana.
Referent a les vuvuceles: Aquesta gent no respira? Estan acostumats, han estat molts anys sense fer-ho.
La crisi grega va molt més enllà de la purament econòmica.
Una redundància: Mèxic empata mitjançant Marquez.
Una selecció que viatja: Annan a Samoa (Ghana)
Grenn, porter titular d’Anglaterra davant EEUU, no creieu que estava massa verd per assumir la responsabilitat?
Pronòstic erroni: Serbia-Ghana.
Fer cas a l’evidència: Ghana, gana.
Referent a les vuvuceles: Aquesta gent no respira? Estan acostumats, han estat molts anys sense fer-ho.
La crisi grega va molt més enllà de la purament econòmica.
Una redundància: Mèxic empata mitjançant Marquez.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)