dijous, 10 de setembre del 2009

El joc del porc

A: Augus

B: Boadella

Aquí teniu dues fotografies escollides a l’atzar i el joc consisteix en triar, entre els dos textos, el peu que correspon a cada una d’elles. Reconec que no és fàcil, per això el premi és extraordinari: un cap de setmana per a dues persones, amb totes les despeses pagades, a Rupit, per assistir en viu i en directe a la matança del porc. A més d’un complet lot de productes de primera qualitat per a degustar les excel·lències d’aquest singular animal.

Text número 1: Només sap grunyir.

Text número 2: És un porc.

dimecres, 9 de setembre del 2009

L'escenàri perfecte

Un bon pla avui és millor que un pla perfecte demà.

De què serveix rentar la roba a casa sí desprès s’estén a la vista de tothom?

No et donaré el privilegi

Diu un poeta: “El guerrer de la llum tria els seus enemics.”

Ell sap prou bé de què és capaç; no li cal anar pel món pregonant les seves qualitats ni les seves virtuts. Però sempre apareixen persones que volen demostrar que són millors que ell.

Per al guerrer, no existeix el “millor” ni el “pitjor”: cadascú té els dons necessaris per al seu camí individual.

Però hi ha persones que insisteixen. El provoquen, l’ofenen, fan de tot per irritar-lo. Aleshores el seu cor li diu: “No escoltis les ofenses, perquè no augmentaran les teves habilitats. Et cansaràs perquè sí.”

Un guerrer de la llum no perd el temps fent cas a les provocacions; té un destí per complir.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Espanya independent

Independència

S’acosta un altre 11 de setembre i la cosa continua més o menys igual, és a dir, que no millora. Aquesta situació tan descoratjadora em fa pensar que potser alguna cosa no hem fet o no fem bé. Potser hem equivocat l’estratègia o el plantejament . Potser no hem estat capaços d’explicar-nos ni explicar les nostres propostes ni fer entenedors els nostres arguments. Potser tot ha estat un error, un monumental error de base que ens ha dut a aquest atzucac innegociable i amb poques expectatives que l’escenari canviï. Desprès d’anys de reivindicació nacional i de demanar, per activa i passiva, la independència per a Catalunya, fet que provoca ampolles de totes les grandàries i colors en el país de les meravelles, potser la cosa és molt més senzilla. Deixem-nos de collonades provincianes i de poc calat. Deixem de reivindicar la independència de Catalunya que, per altra banda, ningú entén. I centrem-nos en la reivindicació correcta. La reivindicació en majúscules: la independència d’Espanya. Espanya per tradició i història sempre té raó, per tant si aconseguim convenç-se’ls que el millor per a ells és independitzar-se de Catalunya no hi posaran cap objecció i en poc temps la cosa estarà feta. Cal que se n’adonin del mal negoci que representa dependre de Catalunya. Cal que se n’adonin que no és bo ni saludable per a Espanya donar cobertura a un país com Catalunya: insolidari, egoista, garrepa, que sempre està de mal humor i parla malament dels seus veïns. Un país que a la que pot els posa a parir i els hi crema les banderes. Que insulta als seus reis i als seus ministres. Un país que mai no en té prou i sempre està plorant. Un país que parla una llengua estranya i que s’entossudeix en seguir-la parlant. Un país amb unes tradicions i unes festes que no són les dels seus veïns i “compatriotes”. Un país amb un himne particular i amb una malsana tendència a xiular el d’Espanya. Un país tossut que s’ha proposat sobreviure i ser diferent. Un país que no es doblega malgrat els vents huracanats que sovint l’assoten. Un país rar al que Espanya no entén. Perquè doncs mantenir una situació de desamor? Espanya seria molt més feliç i lliure sense el llast dels catalans. Demanem tots plegats la independència d’Espanya i foragitem per sempre més als paràsits catalans. Espanya una, gran, lliure i, sobretot, independent.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Piano, piano si va lontano

Inquisició

Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició.

Jaume Fuster

Estrena

El gran polvo

Lliga femenina

Femení A 2 – Polvoritense 1

Només hi ha una cosa millor que començar la lliga guanyant i no és una altra que fer-ho de la manera que ho va fer el Femení A del CE Europa en la seva estrena davant un incòmode Polvoritense. Guanyar al rival i guanyar superant totes les adversitats imaginables no pot ser més que un reforç moral i una declaració de principis d’un equip cridat a fer-nos passar una temporada memorable. Els pals, el travesser, la incompetència arbitral o directament la parcialitat intencionada, la sort del rival, un gol en contra, les lesions,...res va poder aturar la capacitat de regeneració, la obstinada voluntat, la sòlida autoestima i el convenciment cec en les pròpies forces d’un grup solidari que poc a poc comença a mostrar tot allò que atresora. Una gran victòria que, no sent cap sorpresa, s’havia d’aconseguir sí o sí i això no sempre és fàcil ni està garantit. Una victòria de prestigi, per com es va produir, que ajudarà a fer equip i farà créixer, sense cap mena de dubte, l’orgull de pertinença al grup. Res com un gran polvo per començar. Res com un polvo durament treballat i al final de l’esforç, com a recompensa, l’èxtasi.

diumenge, 6 de setembre del 2009

La sal de la terra
Mata els meus dimonis i els meus àngels moriran amb ells.
Voltada de cotons

Els amics estacionals

Hi ha els que anomenem amics de temporada. Aquells que t’acompanyen durant un període determinat o indeterminat de temps i amb els que teixeixes vincles i complicitats relativament intenses. Amics relacionats amb el lloc on desenvolupes la teva activitat i que deixen de ser-ho en el precís moment que aquesta canvia. Relacions temporals que desapareixen amb el temps i no se’n torna a saber res. Amics estacionals com la primavera o l’estiu amb data de caducitat i sense residus d’enyorança. Amics temporers com la verema o la caiguda de la fulla a la tardor que el vent o l’escombriaire de torn s’endu. Amics com l’acne amb el que convius intensa i diàriament i amb el que t’uneix un vincle indestructible fins que un bon dia desapareix i no el trobes a faltar mai més. Quan més intensa i forta és la relació més profund acostuma a ser l’oblit.

dissabte, 5 de setembre del 2009

La tàctica dels entrenadors incompetents

Mr. Mariano

No n’hi ha prou en haver estat jugador de futbol a l’elit per convertir-se en un bon entrenador. Una cosa és aprendre les instruccions que et donen i ser un alumne més o menys aplicat i una altra de molt diferent és ensenyar allò que s’ha après. Jo sense anar més lluny em sé de memòria la llista dels reis gods i la taula del 9 i en canvi soc un veritable desastre com a mestre. Per a ser un entrenador acceptable, no diguem ni tan sols bo, és necessari saber de tot una mica i tenir la capacitat de transmetre-ho. El haver format part d’un equip de primera línia no et garanteix un futur solvent a les banquetes ni com a responsable de cap direcció ni coordinació esportiva. L’entrenador ha de tenir uns coneixements, una personalitat i unes dots d’empatia i comunicació que no estan a l’abast de tothom. Aquest és el cas que ens ocupa. El cas de Mr. Mariano que havent format part, encara que fos testimonialment, del Dream Team, mai va destacar per les seves habilitats futbolístiques. No seré jo el que posi en dubte la seva vàlua esportiva ni que el fet de pertànyer al vestidor del Barça fos més per motius extra esportius que purament esportius, jo no ho diré, encara que vosaltres sou lliures de pensar el que vulgueu. El cert és que Mr. Mariano, creient que el seu passat li dona dret i crèdit per a impartir lliçons magistrals de com s’ha de portar, no ja un equip, sinó tot el futbol base d’un Club pretén saber més que ningú i convertir-se, de la nit al dia, en el referent, en el gurú, en l’oracle del CE Europa davant l’estorada mirada de tots els professionals que allí hi treballen. Estic convençut que Mr. Mariano té moltes coses bones, encara que jo, en la meva pertinaç ceguesa, no li sàpiga veure, però estic en condicions d’afirmar, sense por a equivocar-me, que les característiques que necessita un entrenador o un coordinador del CE Europa no formen part del catàleg de trets definitoris de Mr. Mariano. Una evidència inqüestionable de la que tothom n’és conscient menys ell. Una pena però no més gran que qualsevol altra.

divendres, 4 de setembre del 2009

Volcànica

Un intent fracassat val més que l’absència de qualsevol intent.

Alexis Carrel

...puñetas

El costat fosc: l’inconscient

Freud deia que hi ha persones que semblen estar presoneres dins d’esquemes catastròfics infernals. Per exemple, persones que desprès de casar-se perden la seva parella, víctima d’una malaltia mortal no diagnosticada, o que s’enamoren i la parella els abandona, que són traïdes pels amics o que fracassen constantment en els negocis. Com si tinguessin un radar que els guiés cap els éssers i les situacions que haurien d’evitar. Fins al punt que acaben creient que la malastrugança els persegueix. Però segons el psicoanàlisi, en aquests casos la mala sort no hi té res a veure: aquest tipus de persones es construeixen les desgràcies a partir d’un sentiment de culpabilitat que els empeny a autocastigar-se. En aquests casos no serveix de res fer-se la víctima o trucar a la bruixa de la tele. La clau és entendre i analitzar quins desitjos culpables i insuportables els inciten a fer-se tant de mal.

dijous, 3 de setembre del 2009

Viure a la lluna

Criteri versus sponsor

Que n’és de difícil això del futbol! Facis el que facis sempre l’acabes cagant. Nosaltres que presumim i ens omplim la boca amb el concepte d’ètica i que volem i/o ens agrada ser diferents. Que ho anem pregonant a tort i a dret, als quatre vents. Nosaltres que no volem ser com els altres i que demanem als nostres entrenadors, delegats, tècnics i als propis directius, actuacions plenes de criteri i coherència. Nosaltres que creiem en els valors i l’aplicació de normes justes. Com és conjuga tota aquesta manera de fer i de pensar amb les pressions de persones amb interessos personals? Com podem ser rectes en les nostres actuacions i demanar rectitud a la nostra base i a nosaltres mateixos si desprès haurem de cedir a pares ferits i dolguts perquè el seu fill ha estat segons ells: “injustament tractat”?

Ens esclaten a les mans contínuament casos de sponsors, directius, pares amb certa ascendència i/o influència dins el club, tots ells amb fills al futbol base, que utilitzen les seves aportacions econòmiques a canvi de tractes de favor. Un club com el nostre necessitat de recursos econòmics no pot fer fàstics a cap aportació econòmica, però, a qualsevol preu? No soc jo el que ho ha de decidir, no soc jo el que he de marcar la pauta i el camí a seguir. Però si que m’agradaria que féssim una reflexió profunda al respecte, si més no, per evitar futurs entrebancs, decepcions i frustracions. Potser caldria empassar-se l’ètica i ser un club normal com el Poble Sec, per posar un exemple, i fer el que fan tots els clubs que porten els pantalons baixats a mitja cama. Pot ser aquest és el camí, no dic que no, però estaria bé verbalitzar-ho i deixar-se de postures cara a la galeria que a la mínima critica es desplomen com un castell de cartes.

Demanar-li a l’entrenador de torn una determinada conducta i desautoritzar-lo per dur-la a terme amb eficàcia i serietat, no em sembla la millor manera d’aplicar un criteri i ser creïble.

Tots els entrenadors i coordinadors del futbol base tenen molt clar quin ha de ser el criteri a seguir i que seran vigilats de molt a prop per garantir el seu compliment. Sí això ha de canviar, simplement demano que ho parlem i si cal rectifiquem. No passa res.

dimecres, 2 de setembre del 2009

La meva familia coconuda

Una porta tancada? No. Una porta per obrir

Persistència de retina

-Bé Marcel, avui has estat molt bé.

-Vols dir?

-Sí, has fet una primera part molt bona, fins i tot millor que la segona.

-¿?? Però si a la segona part no he jugat.

-Ah! Ja em semblava que entraves poc en joc, que no participaves tant. El que deia, una primera part molt millor que la segona.

Diapason

Precepte de dialèctica

Crideu, quan discutiu i tingueu raó. Ordinàriament, el que no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per una qüestió de bones maneres.

Joan Fuster

dimarts, 1 de setembre del 2009

Paradís sense bicing

El bici de preguntar

Perquè els vianants s’aturen davant un semàfor en vermell i les bicicletes no?

Perquè per a conduir un ciclomotor és necessari saber el codi de circulació i per a conduir una bicicleta no?

Perquè en molts carrers de Barcelona el límit de velocitat per als vehicles en general és de 30 quilòmetres per hora i per a les bicicletes no?

Perquè és obligatori el casc per a tots els vehicles de dues rodes i per a les bicicletes no?

Perquè no està permès circular en direcció prohibida excepte per a les bicicletes?

Perquè és obligatòria una assegurança per poder circular per a tothom menys per a les bicicletes?

Perquè una moto o un ciclomotor no poden circular per damunt la vorera i les bicicletes sí?

Perquè les bicicletes, bé, els ciclistes no són aturats als controls d’alcoholèmia?

Perquè una bicicleta va atropellar a la meva mare en un pas de vianants i en canvi no l’ha atropellat mai una moto?