Sé qui ets i sé que vols

La fragància de la colònia

No hi ha res de més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. 

Per si algú encara (i ja té delicte) no ho tenia clar, a can PSOE tot segueix igual. Canvien les cares, canvien els noms, canvien les edats, canvien les procedències, canvien les territorials, canvien els clans, canvien les cúpules dirigents,...però, en el fons, i no tant en el fons, segueixen els mateixos tics, la mateixa ceguesa i, el que és encara pitjor, el mateix tarannà colonialista i antidemocràtic pel que fa a Catalunya. 

Pedro Sánchez, flamant secretari general del PSOE, acaba d’equiparar l’ independentisme amb la violència de gènere i l'atur. Algú es creia que la cosa seria diferent? Algú realment s’ho creia? 

El PSOE i el PP, el PP i el PSOE, són com dos gotes d’aigua difícils de distingir. No hi ha cap diferència en la manera d’abordar el “problema” català i no hi ha cap mena de diferència en el procediment a seguir per “solucionar-lo”.

Quan el senyor Pedro Sánchez compara l’ independentisme amb la violència de gènere i l’atur, entenc, des de la meva ignorància, que es refereix única i exclusivament a l’ independentisme català. L’ independentisme català és l’únic independentisme il•legal i inconstitucional de tots els independentismes al llarg de la història. No passa pel meu cap que el senyor Pedro Sánchez hi pugui veure alguna relació de violència de gènere i l’atur amb l’ independentisme espanyol enfront dels francesos allà pel segle XIX, el de la India davant els Britànics o de Cuba davant d’Espanya. 

No em puc imaginar, per molt que m’hi esforci, Ghandi relacionat amb la violència de gènere, ni a Daoiz i Velarde com a màxims artífex de l’atur de la seva època. No, sincerament, no m’ho puc imaginar. Clar que jo no soc el màxim responsable del PSOE a Espanya, ni tinc la capacitat intel•lectual del senyor Pedro Sánchez. 

La colònia vol esdevenir perfum.

El cos de Crist

Con la iglesia hemos topado 

Que l’església espanyola actuï d’ofici exigint a l’exèrcit un nou “alzamiento nazional” per frenar les legítimes aspiracions sobiranistes catalanes, no és un fet nou i, encara menys, sorprenent. És, malauradament pels que el pateixen, un dels trets essencials del seu ADN i que ha condicionat i dirigit totes les seves decisions al llarg de la seva vergonyant història. L’església, i l’espanyola com a raó última de la seva idiosincràsia, sempre ha estat bel•ligerant amb tot allò que no entén, que és diferent, que no es doblega a les seves pretensions i que no combrega amb la seva idea de vassallatge i dominació. L’església, i l’església espanyola en concret, ha estat històricament, capdavantera en torçar voluntats i sotmetre civilitzacions i cultures sota la dictadura de la seva creu. Perquè ara hauria de ser diferent? Quin miracle s’hauria de produir perquè Catalunya quedés exclosa de la seva voracitat genocida? Quins elements o factors de canvi fan pensar que una situació d’aquesta mena es pogués donar? L’església espanyola es mou en un terreny abonat a la seva perversa doctrina i als seus particulars interessos. No és d’estranyar que les seves arengues, declaracions i exigències a favor de l’ús de la violència per combatre la democràcia siguin tan ben rebudes en el si de la societat que l’acull i, en lògica conseqüència, apareguin plataformes para-feixistes com la de “libres y iguales” que, seguint les consignes de la seva església, del seu conseller espiritual, exigeixin l’ús indiscriminat de la força contra la legítima, pacífica i democràtica força de la raó. 

Aquesta és l’Espanya real, l’Espanya de la creu i el sabre i la del “a dios rogando y con el mazo dando”. 

Tinc presa, molta presa!

Resistir per guanyar

Màlaga és Espanya, Catalunya no 

Una empresa obre una botiga al centre de Màlaga i ho fa amb tan poca sensibilitat que posa el rètol en català. La iniciativa, la desafortunada iniciativa, no és només una provocació en tota regla, sinó també un error de conseqüències catastròfiques que compromet seriosament la viabilitat econòmica del nou establiment. 

Una ofensa d’aquesta magnitud és recollida ràpidament pels diaris locals (i no tan locals) que denuncien l’escàndol i exigeixen una immediata reparació. Escriure en català, per error, a Màlaga o a qualsevol indret d’Espanya, és un fet inacceptable i immoral. A Catalunya, per contra, les empreses retolen en espanyol, s’anuncien en espanyol, hi ha diaris i televisió en espanyol, el cinema és majoritàriament en espanyol, la “justícia” s’aplica i es gestiona en espanyol,...i ara, per arrodonir-ho, haurem de pagar perquè 4 gats asocials rebin les classes en espanyol. 

Tot això, pel que es veu, entra dins la normalitat més absoluta al meu país. A Màlaga, per contra, una frase, una sola frase en català, és un monumental i imperdonable error. Màlaga és territori espanyol i el català no hi té cabuda perquè no és una llengua espanyola. Hi teníeu algun dubte? 

Catalunya, per molt que ho cridin, no ha sigut, no és, ni serà mai Espanya. Als fets em remeto i a la voluntat popular m’hi encomano.

Benvinguts al paradís

A Bèlgica ja no es pon el sol 

Ja va sent hora de reconèixer els mèrits del senyor Wert i destacar la rellevància del seu pragmatisme i la seva extraordinària capacitat intel•lectual. Coincideixo plenament amb el seu argumentari pel que fa a l’ús de les llengües i, encara més, en prioritzar l’espanyol com a llengua hegemònica per damunt de totes les altres. És, el criteri del senyor Wert, el mateix criteri que hem defensat a la meva família des de l’albada dels temps i que s’ha transmès de generació en generació fins els nostres dies. 

Ho hem fet quan la llengua només era un reguitzell de sons guturals (espanyols evidentment) i ho seguim fent en l’actualitat sense cap mena de remordiment i amb el convenciment de que és l’única opció possible (i intel•ligent) per guanyar el paradís. 

El meu germà, i serveixi com a exemple ben significatiu, ha tingut que desplaçar-se recentment, i per motius de feina, a Bèlgica. I que direu que és el que primer ha fet el meu germà en arribar a Namur. Doncs matricular els seus fills, és a dir, els meus nebots, en una escola espanyola on la llengua vehicular és l’espanyol i, això si, hi fan una hora de francès a la setmana per ampliar coneixements, guardar les formes i fardar de cosmopolitisme. 

El meu germà, intel•ligent com pocs i amb una visió de futur sense parangó, sap que aquesta, i no cap altra, és la millor manera de que els seus fills, els meus nebots, tinguin una preparació acadèmica que els hi permetrà una ràpida integració al país i, per damunt de tot, trobar una feina qualificada, enriquidora i plaent que atengui les seves necessitats i satisfaci les seves aspiracions més ambicioses.

El viatge

El Círculo Ecuestre 

Jean-Claude Juncker, futur president de la Comissió Europea, ha declarat que sent un gran respecte per la voluntat democràtica dels pobles (faltaria més!), però que no n’hi haurà prou amb una carta per esdevenir nou membre de la Unió Europea i que, per tant, s’haurà de negociar. 

Doncs, evidentment que s’haurà de negociar. El primer que caldrà saber és si a una futura Catalunya independent li interessa formar part de la Unió Europea tal i com està plantejada actualment. Caldrà saber, també, quines són les condicions que s’exigeixen per ser membre i quines obligacions, quins deures, quins drets i quins beneficis en traiem per formar-hi part. Es pot donar el cas, i no és impensable, que, una vegada deslliurats del control i l’escanyament per part d’Espanya, no ens convingui posar-nos en mans d’unes altres oligarquies econòmiques i polítiques que segueixin decidint per nosaltres, que ens retallin les iniciatives i ens limitin la capacitat de gestió. 

La Unió Europea és, sens dubte, una bona idea, ho va ser en el moment de la seva creació i ho segueix sent en l’actualitat, però una idea que, per la idiosincràsia dels seus propis membres, va néixer morta. Una societat d’Estats, on cadascun dels seus membres mira única i exclusivament pels seus propis interessos i no pels objectius comuns, no té cap sentit sinó és per servir els poders econòmics supranacionals i l’enriquiment de les elits de sempre en un món cada cop més injust i desigual. 

És aquesta Unió Europea la que realment ens convé? Canviarem un patró d’explotació per un altre d’igual o similar? Hi ha vida fora de la Unió Europea i, a la vista dels exemples que tenim, força satisfactòria. Ser europeu no implica l’obligatorietat de formar part d’un club com la Unió Europea, de la mateixa manera que, ser de Barcelona, no t’obliga a ser membre del Círculo Ecuestre.

Crispació social

Té delicte 

Imagineu, ni que sigui per un moment, que allò de Lleó (l’assassinat de la Presidenta de la Diputació) hagués passat a Catalunya. A hores d’ara, i n’estic convençut, la Brunete estaria desfilant per la Diagonal de Barcelona, les ràdios i tv públiques estarien ocupades per l’exèrcit, la Generalitat intervinguda, els Ajuntament militaritzats i s’hagués declarat l’“Estado de Sitio” en tot el territori. 

Tal i com estan les coses, i en tenim com a prova fefaent l’intranscendent episodi de Terrassa, un afer insignificant que va donar la volta al món tres vegades, que va anar a Saturn i va tornar i encara cueja, malgrat la falsedat del seu argumentari. Doncs si això del Navarro va servir d’excusa per exercitar l’artilleria, que no hagués passat amb un incident d’aital tragèdia?

Pensa-t'ho bé i no la caguis.

Jo ja he votat

Metamorfosi

Papallones a l’estómac 

Papallones a l’estómac? És evident que tot enamorament ens produeix una rara sensació a la panxa, una sensació que no teníem abans de l’enamorament i que caducarà, en el millor dels casos, als set anys sense remissió. Aquest pessigolleig intestinal, per tribut a la poètica i aprofitant la proximitat lèxica, hem convingut a descriure’l com: “tenir papallones a l’estómac”, però el que realment correspondria, per ser més precisos, és el de: tenir hormones a l’estómac. 

Ja sé que aquesta descripció és més prosaica i s’allunya dels estàndards romàntics, però no estaria de més ser rigorosos des d’un bon principi per anar preparant (i entenent) tot allò que vindrà desprès. És més fàcil passar de l’hormona de l’enamorament a l’esgotament de la dopamina, que passar de les volàtils papallones a les emigrants cigonyes. 

En el primer cas hi ha arguments i proves científiques que ho poden explicar, mentre que, en el segon supòsit, no hi ha manera racional de justificar un canvi tan dràstic i radical. En un procés natural, les hormones es deterioren amb el pas del temps i les glàndules que les produeixen es tornen mandroses i poc actives. El que no és tan fàcil d’entendre, per molta voluntat que s’hi posi, és com unes papallones, unes meravelloses i acolorides papallones, es converteixen en uns capolls autistes d’on surten veritables desconeguts.

Para ser feliz quiero un camión

El camió de Loquillo 

Loquillo ha fet allò que acostumen a fer els mediocres per aconseguir el que mai podran aconseguir per mèrits propis: recórrer a l’escàndol que li doni portades i minuts mediàtics que ja no té. Però és que Loquillo no és només un “artista” mediocre, un cantant sense veu defensant lletres que li fan els altres, Loquillo és una persona tòxica amb un nivell intel•lectual clarament deficitari i una marcada orientació cap a la síndrome d’Estocolm. 

Tampoc cal, però, atabalar-se en excés, ni esquinçar-se les vestidures. El comportament de Loquillo entra dins de lo previsible en un individu desorientat i mancat d’autoestima que renuncia a la seva llengua, que oblida els seus orígens i renega del seu país. 

Loquillo, com Boadella i tants altres pseudo artistes, s’estimen més fer el paper de bufó de la Cort (on hi ha els diners i els favors) que no el que els hi correspondria per ètica, tradició i higiene. 

Tot i entenent que els hi sigui difícil respectar els anhels, les necessitats i la voluntat dels colonitzats, els hi demanaria, com a mínim, tinguin la decència d’estalviar-se les mentides, les infàmies i les injúries mentre cerquen el seu lloc a l’ombra del poderós. 

Si tot el que Loquillo necessita per ser feliç és un camió, i a hores d’ara encara no l’ha aconseguit, que no ens faci responsables als catalans de la seva incapacitat i insatisfacció. Faria bé en exercitar-se en l’autocrítica i buscar en la seva ignorància el resultat de la seva mediocritat. Això o recórrer a verkami.

De més verdes en maduren

El plàtan

Em consta que, l’energumen que li va llençar un plàtan a Dani Alves durant el partit de futbol entre el Vila-real i el Barça, no ho tornarà a fer. I no ho tornarà a fer perquè estigui penedit de la seva conducta, del seu inadmissible racisme, sinó per les conseqüències que el seu desafortunat acte va tenir en l’esdevenir del joc i en el resultat final. 

Tothom coneix les bondats del plàtan, les seves propietats nutritives, la capacitat per generar dopamina i els efectes reconstituents que causa en els organismes que l’ingereixen. Doncs així va anar; i un fet, aparentment intranscendent i de mal gust, va acabar per ser el punt d’inflexió que va donar la volta a un partit que estava perdut i va permetre al Barça una remuntada impensable fins aquell moment. 

Poc s’imaginava, el groguet racista, que el seu plàtan acabaria als budells de Dani Alves i el seu ràpid metabolisme capgiraria una situació que el Vila-real semblava tenir perfectament controlada. 

La saviesa popular ja ens ho avisava: “a l’enemic ni aigua”. Perquè doncs alimentar-lo? A partir d’ara, qui més qui menys, s’ho pensarà dues vegades a l’hora de donar de menjar a qui et pot fer la guitza. 

Doneu-li espinacs al Popeye i patireu les conseqüències. Avisats esteu!

L'evidència

La pipa 

Espanya, l’Espanya vertebral, em recorda cada cop més aquell quadre de Magritte en el que es veu la imatge d’una pipa amb un text al peu que diu: “això no és una pipa”. El que, a primera vista, pot semblar una contradicció o una “boutade” per part de l’artista, no és més que una veritat de l’alçada d’un campanar.

Efectivament, la pipa pintada per Magritte no és una pipa real, sinó la representació d’una pipa. Un quadre, una fotografia, una escultura o qualsevol altre representació d’un determinat objecte, paisatge o persona, només és una interpretació de la realitat que mai es podrà convertir en l’original. 

Per això, i des d’aquesta perspectiva, Espanya em recorda tant aquesta pintura. Las Cortes, els seus polítics, el Tribunal Constitucional i qualsevol altre col•lectiu espanyol que se’ns vingui al cap, només són representacions de la realitat que haurien de ser i a la que volen assemblar-se. 

Un Parlament que nega el dret de vot als seus ciutadans, conculcant així els principis bàsics de la democràcia, no és un Parlament democràtic sinó una perversa representació d’un Parlament democràtic. Uns polítics que segresten el dret a decidir dels seus conciutadans, no són uns polítics democràtics, sinó una barroera representació d’uns polítics democràtics. Un Govern que nega sistemàticament la representació ciutadana i no respecta les seves decisions, no és, des de cap punt de vista, un govern democràtic, sinó una esperpèntica representació d’un Govern democràtic. Un Tribunal Constitucional que impugna els drets essencials de les persones i obvia la voluntat popular, no és un Tribunal Constitucional democràtic, sinó una calamitosa representació d’un autèntic Tribunal Constitucional democràtic. 

I així anar fent fins que la pipa pintada tregui fum o nosaltres, escèptics de mena, decidim deixar de fumar.

videoclip 6B amb subtitols

Per a exemplars evolucionats

Submissió impossible

En tot aquest procés, llarg, feixuc, però imparable procés, cap a la independència, hi ha un aspecte que em desconcerta per damunt de qualsevol altre: la defensa aferrissada de la dependència. No entenc, per molt que m’hi esforci, l’argument i les justificacions que fan servir aquells i aquelles que, ja no en el marc actual, sinó en qualsevol mena de marc, són partidaris de la submissió, del tutelatge, de la delegació de competències, de l’administració de la caixa i de la renúncia a la presa de decisions. 

Si entenem, hi així ho hem d’entendre, que la lluita per l’emancipació i l’aspiració a aconseguir les més altes cotes de llibertat ens són inherents i estan impreses a foc en el nostre ADN, haurem de convenir que tot allò que no vagi en aquest sentit, no pot ser més que una alteració de la conducta o un trastorn genètic amb greus conseqüències involucionistes. 

No estem parlant d’acords, de col·laboració entre iguals i de suma de competències i esforços. Estem parlant de plegar-se a la voluntat de l’altre, renunciant a la pròpia personalitat i cedint el control absolut sense cap mena de reserva. La dependència d’Espanya que defensen algunes persones des de Catalunya no és una relació voluntària entre subjectes sobirans, ans al contrari, és la conseqüència lògica d’unes personalitats immadures a mig camí entre la por i la inseguretat. 

La independència, i la seva recerca, és un dels objectius bàsics de l’espècie. La dependència només està justificada en individus immadurs, dèbils, necessitats, amb limitacions físiques i/o mentals, amb mobilitat reduïda o mancats de recursos econòmics. La dependència, es miri com es miri, és un estat abominable que sotmet a les persones (i als pobles) a una subsistència indigna. 

A manera d’epíleg, coneixeu alguns sinònims de dependència? Us els recordo. Dependència: subordinació, supeditació, submissió, inferioritat, esclavitud, captivitat, pertinença, domini,... 

I per acabar en positiu. Independència: autonomia, llibertat, manumissió, emancipació, integritat, fermesa, resolució,... 

Les coses pel seu nom.

Versió lliure

La consulta 

Sona el telèfon. Llegeix-ho a la pantalla: 9174371.. Despenjo. 

A l’altra costat de la línia: 

-Buenas tardes don José Luis. Le llamo de Bankia para un asunto de su interés. No le robaré (molt escaient, penso: aquest paio se n'en fot) más de tres minutos de su tiempo. Tenemos un fondo de inversión que, sin ningún riesgo para sus ahorros, le garantiza...i bla bla bla bla bla...¿Le parece una propuesta atractiva? 

-No suena nada mal, pero lo tendré que meditar. ¿Me permite usted que haga una consulta?

-¡Faltaría más! ¿Le parece bien, don José Luis, que le llame el jueves? 

- Si, el jueves, el jueves está bien. Y por cierto, aprovechando su buena predisposición, ¿no podría hablar con sus representantes políticos y conseguir que, ellos también, me permitan hacer la consulta?

 

-… 

Silenci a l’altra banda. 

-Oiga, oiga, ¿sigue usted ahí? 

...

No sé perquè, però tinc la desagradable sensació que no em trucarà el dijous. Bé, ni el dijous, ni el divendres, ni…

Onze de Setembre - Estem preparats (Adaptació Pep Sala- ANC)

Ves que no sigui veritat

La Lucy 

Teniu clar oi que si l’ABC, el Rivera o la Camacho haguessin existit fa 3,5 milions d’anys haurien assassinat a la Lucy per estroncar l’evolució natural de l’espècie i ara no seriem on som? Teniu clar oi que si L’ABC, el Rivera i la Camacho se n’haguessin sortit amb la seva, seguiríem vivint dalt d’un arbre, caminaríem a quatre potes i menjaríem cacauets? 

És una sort que la Lucy sobrevisqués a l’encalçament de l’ABC, el Rivera i la Camacho i els seus fills i els fills dels seus fills trobessin la manera d’escapolir-se dels límits constitucionals per arribar a la platja de la civilització. Altres s’han quedat pel camí. Malviuen entre nosaltres en una situació que els hi és estranya i incomoda. I, a fe de Déu, se’ls hi veu d’una hora lluny.

Així et vull, així et tinc