A Bèlgica ja no es pon el sol 

Ja va sent hora de reconèixer els mèrits del senyor Wert i destacar la rellevància del seu pragmatisme i la seva extraordinària capacitat intel•lectual. Coincideixo plenament amb el seu argumentari pel que fa a l’ús de les llengües i, encara més, en prioritzar l’espanyol com a llengua hegemònica per damunt de totes les altres. És, el criteri del senyor Wert, el mateix criteri que hem defensat a la meva família des de l’albada dels temps i que s’ha transmès de generació en generació fins els nostres dies. 

Ho hem fet quan la llengua només era un reguitzell de sons guturals (espanyols evidentment) i ho seguim fent en l’actualitat sense cap mena de remordiment i amb el convenciment de que és l’única opció possible (i intel•ligent) per guanyar el paradís. 

El meu germà, i serveixi com a exemple ben significatiu, ha tingut que desplaçar-se recentment, i per motius de feina, a Bèlgica. I que direu que és el que primer ha fet el meu germà en arribar a Namur. Doncs matricular els seus fills, és a dir, els meus nebots, en una escola espanyola on la llengua vehicular és l’espanyol i, això si, hi fan una hora de francès a la setmana per ampliar coneixements, guardar les formes i fardar de cosmopolitisme. 

El meu germà, intel•ligent com pocs i amb una visió de futur sense parangó, sap que aquesta, i no cap altra, és la millor manera de que els seus fills, els meus nebots, tinguin una preparació acadèmica que els hi permetrà una ràpida integració al país i, per damunt de tot, trobar una feina qualificada, enriquidora i plaent que atengui les seves necessitats i satisfaci les seves aspiracions més ambicioses.