Ho portem dins

Pollastre sense cap

Alatriste o ala de pollastre?

Pérez Reverte: «Amb més educació, menys independentisme» 

Confirmant la meva convicció, aquí tenim un altre exemple, i no un exemple qualsevol, de l’ambigüitat de l’educació i la seva perversitat quan es plega a una determinada idea o serveix un determinat objectiu. 

Vol dir el senyor Pérez Reverte amb la seva afirmació que tots els moviments independentistes, totes les propostes d’emancipació dels pobles han estat fruit de la incultura i de la manca d’educació? Diu això el senyor Reverte? Eren ignorants els Islandesos, els argentins, els indis, els americans i els mateixos espanyols en la seva guerra per la independència davant els francesos? O només són ignorants els catalans? Hi ha ignoràncies de primera i segona categoria? Hi ha ignoràncies tolerades i d’altres d’intolerables? Deu ser que no hi ha res com ser una persona educada per saber veure la diferència. 

Ell, que pot ser molt llegit, instruït i culte, no té el mínim coneixement d’allò que parla. I el desconeixement, per a aquells que ho desconeixen, és el principal ingredient de la ignorància. Ell, tan educat en la submissió i el patriotisme hispànic, és un perfecte analfabet pel que fa a la Història, en majúscules, de la Humanitat.

L’educació a la que fa referència el senyor Reverte no és una altra que la dels gossos ensinistrats per fer tot allò que l’amo els hi mana i així guanyar-se el pinso que els alimenta. El gos està educat per no mossegar la mà que li dóna de menjar. Si el gos tingués coneixement no passaria per la humiliació de l’esclavatge i la dependència d’un amo esgotador, tirànic i ignorant.

Comencen les mostres de suport

SI SI 

Doble o res 

Ja tenim pregunta i, intrínsecament, ja tenim resposta. O hauríem de dir, respostes? De fet, i per ser honestos, ja teníem la resposta molt abans de formular la pregunta. I ara, amb l’acord aconseguit, no ens donaran només l’oportunitat d’afirmar allò que volem, sinó què, pel mateix preu, podrem confirmar-ho donant un doble si.

L’aposta està clara: o doble o res. O el SI SI de l’aposta valenta que farà saltar la banca o el no del mesell que defuig el risc i no sortirà mai de pobre.

 "España tiene que bombardear periódicamente las tierras catalanas"

Azaña

Espanya contra Catalunya 

Us imagineu al PP demanant destitucions pel simposi “Espanya contra Catalunya” que s’ha de celebrar a Barcelona entre el 12 i el 14 d’aquest mes? Us imagineu el mateix PP defensant aferrissadament la llibertat d’expressió de Canal 13 i Intereconomia davant la demanda de la Generalitat per insults, racisme i incitació a l’odi? Doncs deixeu d’imaginar-ho perquè és del tot cert. No trobeu que és un xic contradictori? Doncs està clar que el PP, no. 

Quina mena de substància tòxica els hi administren als militants del PP per poder ingressar al partit? Quina mena de deficiències neurològiques s’exigeixen per formar part d’aquesta tropa de descerebrats? 

Te collons que els impresentables del PP acusin els catalans de manipular la història, quan han estat els espanyols, els seus governs i la seva premsa la que s’ha encarregat, per activa i per passiva, d’ordir una infamant farsa a la mida de les seves necessitats i al servei dels seus interessos. 

Acusar a Jaume Sobrequès, un socialista com els d’abans, de quan els socialistes encara eren persones i no vulgars animals de companyia, és una perversió fora de tota mida. 

El simposi “Espanya contra Catalunya” és una proposta científica , lluny de qualsevol intencionalitat política i, com a tal, s’ha d’entendre. Fer una interpretació interessadament partidista és un plantejament fora de lloc i que no té res de científic i/o acadèmic. 

“Espanya contra Catalunya” és el títol del simposi i el PP ha tornat a demostrar, amb la seva actitud, l’enorme vigència de l’enunciat i la seva crua realitat.

Aprofita l'oportunitat

Educa, retalla i enganxa 

L’educació, encara que ho pugui semblar, no és el remei que tot ho guareix. L’educació és com un autobús que va allà on el conductor vol o allà on li han manat que vagi. Es pot educar en la llibertat, cert, però també en l’obediència cega, en la intolerància i en el feixisme. Si m’heu de donar a triar em quedo, sense el més petit bri de dubte, amb el coneixement abans que amb l’educació. 

El coneixement i amb ell, la necessitat de conèixer, neix d’un mateix, de l’interior, mentre l’educació es imposada i generalment atén les normes i serveix les dèries de l’educador. De l’educador o d’aquell que fa servir l’educador per condicionar la voluntat de la gent i el marc social en el que s’ha de moure. L’educació ensenya a comportar-se d’una determinada manera, limita l’espontaneïtat, encotilla la iniciativa i dilueix la diferència. Estimular el coneixement i les ganes de conèixer ens fa, en oposició a l’educació, extraordinàriament més civilitzats, solidaris i lliures. 

Es pot ser molt educat i culte i, alhora, ser un veritable monstre. L’home és un llop per a l’home i la història no solament no ho desmenteix, sinó que està plena d’infortunats exemples. Els més educats i els més cultes han estat, des del principi dels temps, els responsables de les grans tragèdies de la Humanitat. Ells i només ells, han declarat les guerres, han liderat la Inquisició, han aixecat fogueres expiatòries, han sotmès als seus iguals i han condemnat als diferents. 

Llegits i instruïts que, sistemàticament i amb la coartada de l’educació, aixafen al pròxim i a tots aquells que des de la consciència crítica pretenen accedir al coneixement. 

És una avantatja que en català ho tinguem tan clar. Sabem, per definició, quina és la diferència entre una persona que té educació i una que té coneixement.

El millor regal, un país normal

Comissaria de Via Laietana, Barcelona 

«Ésta es nuestra policía», cridaven “els constitucionals espanyols” al seu pas per la comissaria de Via Laietana. 

Extracte de: Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas, de Tomasa Cuevas.

La tortura en Via Laietana 

“Una noche –mejor dicho, una madrugada me subieron a los despachos y empezaron de nuevo con los interrogatorios. (…) Aquella madrugada que me subieron con la firme proposición de saber lo que hacía y dónde iba los sábados y domingos fue algo serio. Me dieron tantos palos que, desde luego, bien puedo decir que quedé para toda mi vida señalada. Polo me arrinconó contra una pared y empezó a golpearme. En uno de esos golpes me dio con la cabeza contra un muro y sentí un dolor tremendo en la nuca que pensé desmayarme; el dolor me había recorrido toda la columna vertebral y mi respiración se hacía difícil. Oí como entre sueños que decían: “Se va a desmayar y tenemos que evitarlo”. Me cogieron por los hombros y me sentaron en una silla, Creix, apoyando sus manos en el respaldo de la silla donde estaba yo sentada, puso sus pies sobre los míos y el dolor de la columna se juntó con el dolor tan terrible de todo el peso de ese monstruo asesino, Antonio Creix, sobre las uñas de mis pies. Esto me hizo reaccionar. Yo perdía el conocimiento y sabía que tenía que decir no a todo. 

Pisa

Per mostra val un botó

Us asseguro que no soc militant socialista ni tan sols un dissortat simpatitzant. Però davant la fotografia que us adjunto no vaig poder evitar una incòmode vergonya aliena. I em demanareu: perquè, si no hi tens res a veure? Una cosa és no tenir res a veure i una de molt diferent és no tenir memòria històrica ni respecte per el passat recent. Veure al Rivera i a la Camacho brindant per les bondats d’Espanya no sorprèn ni fa mal als ulls, però veure al màxim responsable (o hauríem de dir irresponsable) del PSC en el mateix ritual, és una de les imatges més inquietants que hom es pugui imaginar. 

Quina manera més barroera i patètica de dilapidar un patrimoni aconseguit amb sang, suor i llàgrimes. Quin desori! Quin desgavell! 

I si sense tenir res a veure amb el PSC (cada cop més partit, menys socialista i més espanyol) un no pot deixar de sentir una enorme basarda, imagineu que no sentirà un socialista dels de tota la vida i que encara creu en l’emancipació del seu país. 

Para muestra vale un botón, diuen en espanyol. I el botó d’ahir és la mostra més cruel i evident de la cremallera amb la que el senyor Navarro es vol cosir a Espanya. 

Quin collons de narcòtic els hi han administrat als socialistes catalans? 

Retratats en l'evidència

Finestra cega

La mala educació

En la mecànica de despropòsits que ens movem, o millor dit, ens mouen, trobo del tot coherent el nomenament de Joana M. Camps com a consellera “d’educació” del Govern Balear. No em negareu que la millor preparació per a desenvolupar un càrrec de tanta responsabilitat és ser agent de la propietat immobiliària. Amb aquest bagatge personal la senyora Camps no ha de tenir cap problema per a dur a bon port la tasca que se li ha encomanat. El món professional en el que s’ha mogut fins ara la nova consellera, ha de ser , sense cap mena de dubte, de gran ajuda en l’àmbit acadèmic i cultural. Que hi fa que necessiti, per a la seva tasca diària, més de 30 assessors (cobrant) que excusin la seva inexperiència? Quina importància pot tenir que confongui l’informe PISA amb un improbable informe TREPITJA? El Govern balear té un clar model d’educació i aquest passa, si o si, per la compra-venda d’immobles, la hipoteca del territori i la dissolució del patrimoni, de tot el patrimoni. És en aquest projecte de liquidació on la nova consellera, un agent immobiliari de perfil baix i de dubtosa competència, encaixa com anell al dit.

Tenim pressa

pobre, infeliç, aïllada

Pobre, infeliç, aïllada 

Algú amb dos dits de front es pot arribar a creure que una Catalunya independent seria més pobre, més infeliç i estaria més aïllada? Només els ximples, els desinformats o els que serveixen foscos interessos poden defensar aquesta improbabilitat. 

Com es pot ser més pobre si es disposen de més recursos econòmics? Algú que no treballi a la banca m’ho sap explicar? En una situació de sobirania no caldrà, ni tan sols, augmentar els ingressos, senzillament n’hi haurà prou en que els que es generen es quedin al territori i no es dilueixin i es malbaratin per les espanyes. Si no hi ha espoli, la que serà més pobre, bastant més pobre, serà Espanya. 

Com es pot ser més infeliç quan per fi aconsegueixes desfer-te d’un paio groller, que beu, que li put l’alè, que et maltracta, que no et respecta, que no t’estima, que no fa les feines de casa, que viu de l’atur i el subsidi, que et fa boicot, que t’enganya i et fot els quartos? Algú que no pateixi la síndrome d’Estocolm m’ho pot explicar? La felicitat no passa per conviure amb el teu pitjor enemic encara que la Constitució i el Pare Carabasser així ho manin. I si s’ha de ser infeliç, millor sol que mal acompanyat. 

Aïllada Catalunya? Potser sí que caldrà buscar un nous companys de viatge, algú que no tingui res a veure amb els “socis de sempre”, els veïns que, sistemàticament, ens han fet tan “fàcil” i “plaent” la nostra existència. I és que hi ha amors que maten i amb amics com Espanya i França no cal tenir enemics. No ens serà difícil trobar qui entengui la nostra idea de ser i la nostra voluntat d’estar. Podríem explorar territoris desconeguts i teixir aliances basades en la confiança, en el respecte i en l’ interès comú. Aïllada Catalunya? Ans al contrari, allunyada dels que aïllen.

El factor humà

Invertir en humanisme 

Tot euro invertit en investigació, en ciència, ha de ser compensat amb el seu equivalent en inversió humanista. Tot el que no s’ajusti a aquest principi serà com conduir un vehicle amb una enorme potencia però sense cap mena de control. La tecnologia, buida de contingut i sense ètica conductiva, no garanteix el seu bon ús i pot ser un perill d’incalculables i imprevisibles conseqüències. 

Necessitem la investigació com la fotosíntesi necessita la llum del sol. Amb ella resolem problemes complexos i avancem cap a un futur més satisfactori. Però no sola. En cap cas, sola. La investigació ha de ser tutelada per un humanisme actiu i la seva avinença ha d’anar lligada a l’encaix social i, encara més, al servei públic i el seu progrés.

Obscur objecte del desig

George Clooney is inside 

Un anunci més? Un anunci inofensiu? N’esteu del tot segurs? Potser per a vosaltres, mascles integrals que no aneu mai a comprar, potser. Però el missatge no va dirigit a vosaltres. Va dirigit a les dones que habitualment visiten les botigues de Nespresso i fan la compra amb regularitat. Són elles i només elles les destinatàries d’un formidable i explícit esquer. 

Quan nosaltres escoltem a la protagonista de l’espot cridar que George Clooney is inside, ens l’imaginem dins la cafeteria i prou. Però, i aquesta és la clau del missatge, quan les dones escolten que George Clooney is inside (George Clooney és a dins), no pensen en l’interior de la cafeteria, com ho fan els ingenus mascles, sinó en que tenen a Gorge Clooney literalment a dins, és a dir, que estan posseïdes per ell, que el tenen entre les cames, en una de les fantasies més humides, excitants i plaents. 

La dona tanca els ulls, assaboreix el café i pensa: Geoorge Clooney is inside. Quasi genial.

Qui és la rata?

Les rates 

Què fa que un animal poc desenvolupat com la rata es comporti més civilitzadament que un de, a priori més avançat, com l’ homo sapiens sapiens? Quin estrany misteri s’amaga darrera aquesta perversió evolutiva? Perquè les rates, amb les seves limitacions genètiques no es maten entre elles? Perquè en, a priori, l’estúpid món de les rates no hi ha assassinats, violacions i corrupció? Estem segurs que aquest és l’ordre natural de les coses i, en conseqüència, el creador n’és còmplice? Significa això que quant més amunt en la piràmide darwiniana més perillosos som per als nostres congèneres? 

A la vista d’aquest procediment i de la seva validació científica, ens hauríem de plantejar seriosament deixar d’utilitzar l’adjectiu de rata per definir el comportament desviat de determinats essers humans, comportament que, com queda sobradament demostrat, res té a veure amb el dels socials i civilitzats rosegadors.

L'equip que la toca i...la tocarà

El millor futbol del món 

L’altre dia llegia un article contra la Independència d’un restaurador que treballa a Catalunya i com utilitzava un símil futbolístic per argumentar-ho. La seva teoria consistia en fer-nos creure que els catalans sabem defensar i som uns mestres repartint joc, però, per contra, no marquem gols i hem de recórrer a fitxar fora per poder guanyar els partits. 

No està gens malament, si no fos perquè l’exemple és tendenciós i respon a una coartada subjectiva i intencionada. És cert, i a la vista està, que ens defensem bé, sempre ho hem fet. És cert, també, que sabem repartir joc, trobar forats impossibles en situacions inversemblants. Veure línies de passada en mig d’un bosc de cames i generar ocasions de gol des de la terra erma. En el que ja no coincideixo és en la manca de gol i en la nostra incapacitat per guanyar els partits. 

Seguint en el símil futbolístic, ja que està tan ben trobat, recordar que el Mundial de futbol guanyat per Espanya va tenir una participació decisiva d’aquells que, segons el nostre restaurador, estan negats cara al gol. Seguir recordant que el passi a la final va ser gràcies al gol de Puyol i el mateix gol de la final, a passi de Cesc, el va materialitzar Iniesta. Es pot demanar més eficàcia, protagonisme i determinació? 

Per altra banda, el Barça, com a màxim exponent d’aquesta realitat, ho ha guanyat tot amb gent feta a casa: catalans d’origen i catalans d’adopció. Iniesta i Pedro són ara excel•lents jugadors de futbol i Messi el millor jugador del món, però, i aquesta és la clau que desmunta qualsevol argument en sentit contrari, s’han fet a Catalunya i no a un altre lloc. 

Aquesta és la realitat i la Independència que volem. Una Independència d’integració, permeable i oberta al món. No pretenem una sobirania de portes i finestres tancades, una sobirania excloent. Si la volem és, justament, per aspirar a ser el millor equip del món amb la gent de casa i amb tota aquella gent que s’hi vulgui apuntar. 

La nostra Independència és com la Masia, gent vinguda d’arreu que treballa i sua per aconseguir un objectiu comú: jugar en un equip que no es diu Espanya.

Preliminars

La independència de Ciudadanos 

A la vista dels resultats de la darrera enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) sobre la intenció de vot, em ve de gust destacar dos aspectes transcendentals. 

En primer lloc, la confirmació i consolidació de l’opció independentista i dels partits que li donen suport. I, en segon lloc, la inequívoca desfeta dels partits sucursalistes subsidiaris de Madrid. 

Són múltiples i diferents, segurament, els condicionants que han portat al PS i al PP a un dels pitjors resultats dels darrers anys. Però la desafecció i el cansament davant d’uns partits mentiders, corruptes, inoperants, incapaços i incompetents per una banda i el seguidisme i l’acatament servil a les consignes de Madrid per l’altra, han estat els principals factors d’aquesta monumental patacada sense precedents. 

En tota caiguda i ha un ascens que l’equilibra i el compensa, i aquest no és un altre que el soufflé de Ciudadanos. Això i el pervers ascens dels partits feixistes en èpoques de crisi que recorre cíclica i històricament Europa des de l’Atlàntic fins els Urals.

És en aquesta, particular conjuntura, on la tendència sobiranista es manifesta amb tota la seva formulació. Observeu sinó com, en aquest nou escenari, fins i tot els partits que estan en contra de la Independència de Catalunya, insisteixo, fins i tot ells, no tenen cap lligam de dependència amb Espanya, ni amb cap partit espanyol. 

És evident, i als fets em remet-ho, que anem pel bon camí. Que el representat hegemònic del no a la sobirania sigui un partit autòcton i no un que depengui directament de Madrid és un gran avenç en la definitiva separació d’Espanya. 

Catalunya, incloent l'oposició, cada cop més lluny d'Espanya.

Pallapor

Els pallassos de la tele 

El Real Madrid estudia comprar Intereconomia. Té algun sentit, més enllà de l’absurd, comprar una cosa que ja es posseeix? Quin tèrbol misteri amaga el pagar per una cosa que et surt gratis? A no ser que es vulgui fer oficial una relació de fet per garantir l’estabilitat legal i jurídica de la parella, no hi veig cap altre motiu raonadament acceptable. 

Formalitzar davant l’opinió pública un vincle afectiu d’una enorme complicitat i que ve de molt lluny, no hauria de ser res d’extraordinari si tenim en compte l’afinitat que demostren ambdues parts i la coincidència en la cartera d’objectius i interessos. Però, i aquesta és la clau, perquè es vol canviar una situació que ja funciona tal i com està? Serà que el Real Madrid no en té prou amb la parcel•la esportiva de la cadena i aspira a una informació (desinformació, per ser més exactes) generalista de color blanc? Vol el Madrid que tot allò que passa al món es vegi inequívocament des d’un prisma merengue? La política, l’economia, la cultura,...tot filtrat pel madridisme donaria, sens dubte, una visió més objectiva i enriquidora del món i ens permetria conèixer allò que passa amb molt més verisme i rigor. 

El Real Madrid a la sala de màquines de Intereconomia seria una fita transcendental a l’alçada de la descoberta del foc, l’ invent de la roda o l’arribada de l’home a la Lluna. Coneixent Florentino Pérez, us imagineu la fauna que seria capaç de reunir en la nova cadena? Frisós per que arribi el moment.

Fugint del diable