Espanya-França

França-Espanya

tanto monta, monta tanto

Hi ha una cosa que em fa quasi tanta il•lusió com que perdi Espanya: que perdi França. I arribat a aquest punt, pensareu: quan s’enfrontin entre elles, ho tens fotut. Mai podran perdre les dues al mateix temps! Doncs no. Cal ser optimistes i mirar-ho pel costat bo. Per més voltes que li donin i vulguin fer entrar el clau per la cabota, mai podran guanyar les dues. Sempre, a no ser que empatin i ningú quedi satisfet, perdrà una d’elles. I una derrota d’Espanya o de França no és una derrota qualsevol. En tots dos supòsits, la tragèdia està garantida. Llamps, trons i cruixir de dents. Dues de les nacions més desaforadament nacionalistes, ferides en el moll de l’os de la seva essència pàtria, escarnides i avergonyides davant d’un món que s’ho mirarà amb satisfacció merescuda i amb riure sa d’orella a orella. Així són les coses. Tanta testosterona, tanta música militar i tant nacionalisme ranci per acabar amb la cua entre cames i una frustració de l’alçada d’un campanar.

Cromos

Cromo 6 

I ara, la veritat: els Segadors és un himne patriòtic de resistència on no es parla mai d’atac, sinó de resistència i de defensar la terra. Cosa, per altra banda, generalment acceptada i de sentit comú. Potser la manca de lletra de l’himne espanyol fa que, l’enveja i la gelosia, alterin la percepció d’aquelles ments més fràgils i immadures. Si Els Segadors pot semblar un himne d’exaltació de l’odi, desaconsello enèrgicament que s’aprofundeixi en La Marsellesa o en el God save the Queen, himnes que, per la seva cruesa, podrien ser extremadament perillosos pels esperits sensibles. Recomano, en canvi, entusiastament, la darrera estrofa del Cara al Sol:  

Arriba escuadras a vencer 

que en España empieza a amanecer. 

O, fins i tot, les primeres línies del: Horst Wessel Lied:

La bandera en alto 

La compañía en formación cerrada 

Las tropas de asalto marchan 

Con paso decidido y silencioso 

Los camaradas muertos 

Por el frente rojo y la reacción 

Marchan en espíritu 

En nuestra formación. 

Us adjunto la lletra dels Segadors perquè copseu la seva maldat i us pugueu flagel•lar tant com vulgueu. Aquí va: 

Catalunya, triomfant, 

tornarà a ser rica i plena! 

Endarrere aquesta gent 

tan ufana i tan superba! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Ara és hora, segadors! 

Ara és hora d'estar alerta! 

Per quan vingui un altre juny 

esmolem ben bé les eines! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Que tremoli l'enemic 

en veient la nostra ensenya: 

com fem caure espigues d'or, 

quan convé seguem cadenes! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Tremenda, oi? De jutjat de guàrdia!

Pel·lícules impossibles

Mals temps per la lírica 

Si fa un parell de dies especulava sobre la possibilitat que la FIFA sancionés a Mourinho per les seves acusacions, finalment s’ha complert el més previsible. La FIFA s’ha limitat a justificar-se mostrant la prova del delicte per desmentir al mentider, però ha declinat castigar-lo. Mal exemple per a tots aquells que es pensaran, a partir d’ara, que poden escampar la merda tal com vulguin, en la mesura i direcció que els hi convingui amb total impunitat. No posar fre als actes delictius, a les falses acusacions, als enganys i al desprestigi de l’honorabilitat, és un perillós precedent que dóna ales als facinerosos professionals i, en alguna mesura, també als aficionats. Amb l’actitud i, sobretot, la resposta de la FIFA, tothom s’atrevirà a cantar sense música. Mals temps per la lírica.

Excés de caramel

Caure de la figuera

Europa 1 – Figueres 1

Lliga Nacional Juvenil 

Viure enganyat. O millor encara, viure auto enganyat, això és el que m’ha passat. De creure cegament que aquest any sí, que no es podria escapar i que res ni ningú seria capaç d’estroncar una trajectòria immaculada. Que havia arribat l’hora de tornar al juvenil de l’Europa a la divisió d’honor. Que finalment tot encaixava i que ni tan sols la tutela d’un entrenador incompetent podria trastocar l’essència d’aquest extraordinari equip. Doncs, no. Ves per on, el despropòsit sembla haver fet forat. I un equip que arribava a aquesta temporada crucial amb un currículum impecable, un equip que ho havia guanyat tot en els darrers anys i que havia d’estar, per força, blindat a qualsevol influència exterior per negativa que aquesta fos, s’està fonent com mantega al sol. Que equivocat que estava! Fins a tres cops li he hagut de demanar al meu company de grada, que em confirmés que aquell equip que s’arrossegava damunt del terreny de joc del Nou Sardenya era l’equip que comptava els seus anys per lligues guanyades. Lligues aconseguides amb autoritat, solvència, bon joc i, el més revelador, amb entrenadors diferents. Prova evident de la qualitat dels jugadors, de la seva cohesió com a grup i de les seves prestacions com a equip. Sota l’ombra d’una figuera he vist com llanguia la millor generació de futbolistes que ha donat l’Europa en els darrers anys. Una imatge desesperançadora que no correspon, en cap cas, a les expectatives que pertocaven. Certament que encara no està tot perdut, però el que he vist amb els meus propis ulls no acompanya a l’optimisme i, encara menys, el que he sentit i segueix martellejant-me el cervell. No hi ha bones sensacions i tot sembla abocat al desànim i a la indolència. Desdibuixat, borrós, confús,...He caigut de la figuera i, a sobre, se m’han cagat els coloms!

Cromos

Cromo 5

I ara, la veritat: la decisió de CiU i ERC de significar-se pel dret a decidir és la decisió democràtica de tres partits democràtics, escollits democràticament en unes eleccions democràtiques i respon a la voluntat democràtica dels seus representats en una delegació dels seus drets democràtics i en exercici dels principis bàsics de qualsevol democràcia. Contravenir la democràcia o, en la seva vesant més gràfica, crucificar-la, és patrimoni dels autòcrates i el camí més ràpid cap el totalitarisme. Cal recordar que el nen, segons el Nou Testament, era el bo de la pel•lícula i els que el varen sacrificar quan es va fer gran, van ser els assassins que no tenien raó.

Mur

Sense límits 

Es baixarà els pantalons la FIFA i permetrà que un il•luminat posi en dubte la seva credibilitat acusant-la de fer trampes? Passarà per alt la FIFA les declaracions de Mourinho titllant-la de corrupte? Donarà per bones la FIFA les sospites vessades contra la seva honorabilitat? Seguirà aguantant la FIFA les continues provocacions i sortides de mare d’un individu que embruta tot allò que toca? On és el límit? Es pot llençar merda a tort i a dret, contínuament, repetidament, amb total impunitat i sortir-ne indemne? Seguirà tolerant la FIFA les infàmies d’un difamador professional amb patent de cors? Els nens en el seu desenvolupament, en el seu aprenentatge, porten les situacions a l’extrem a la recerca dels límits. Si no els troben, si ningú els hi fa veure on són aquests límits imprescindibles per a la convivència, els nens creixen desordenadament pensant que tot està permès i que tot s’hi val. El mal esdevé, aleshores, irreparable i el nen un tirà malcriat, capriciós i pervers. Mourinho no té límits i la tragèdia s’intueix.

Cromos

Cromo 4

I ara, la veritat: Com ens podem creure a un personatge que el Novembre del 2002 ens va mentir descaradament sobre el drama del Prestige? Com ens podem creure a un personatge que, 4 mesos desprès, amb nocturnitat i traïdoria, ens mentia vilment sobre les armes de destrucció massiva que, suposadament, tenia l’Iraq i que ens van portar a una catastròfica guerra? Com ens podem creure a un personatge que, un any desprès, ens va mentir lamentable i reiteradament sobre l’autoria del tràgic atemptat del 11 M a Madrid atribuint-la a ETA i no a Al-Qaida com va quedar absolutament demostrat?
Perquè doncs hauríem de creure a un personatge insidiós que ha fet de la falòrnia la seva única i exclusiva argumentació?

Càstig exemplar

Gelosia mòbil 

Ja ho deien els avis: la ciència avança que és una barbaritat! Robots que ens fan les feines de la casa, màquines intel•ligents, andròmines que parlen i ara mòbils que funcionen amb la mirada. Samsung acaba de comercialitzar el Galaxy 4, un aparell extremadament evolucionat que respon, no ja al tacte i a la veu, sinó també a una subtil caiguda d’ulls. A partir d’ara s’haurà d’anar en compte quan mirem el nostre, aparentment, inofensiu mòbil per no trobar-nos amb una reacció inesperada. Caldrà vigilar amb les mirades tendres, les inquisitives, les iracundes, les submises,...Caldrà afinar en la precisió i claredat de la mirada que transmetem perquè no es duguin a error. Caldrà ser extremadament prudents i curosos quan, en presència del nostre telèfon intel•ligent, ens mirem de cua d’ull el telèfon del veí. No em puc, ni vull, arribar a imaginar l’atac de gelosia que fets aparentment tan intranscendents puguin acabar en una veritable tragèdia. Queda molt clar que els nous iphone responen a la mirada, el que no queda tan clar és la naturalesa i la magnitud de la seva resposta.

Cromos

Cromo 3 

I ara, la veritat: La institució parlamentaria de Catalunya és la més antiga d’Europa. La primera assemblea va tenir lloc a Toluges, comtat del Rosselló, el 1027, amb la presència del bisbe Oliba de Vic. Moltes disposicions de pau i treva foren codificades en els Usatges de Barcelona, primer text legislatiu català, promulgats pel comte Ramon Berenguer I, pels volts de l’any 1170 i s'incorporaren al dret civil i constitucional català de la baixa edat mitjana i de l'època moderna; algunes han perviscut en el dret civil actual. 

L’'origen de la Generalitat de Catalunya com a institució permanent, data de l'any 1359, quan el rei Pere el Cerimoniós convocà la Cort de Cervera per a obtenir diners i poder fer front a la invasió dels territoris de la corona per part de les tropes castellanes de Pere el Cruel. 

Castellanes? Pere el Cruel? Quina casualitat! L’any 1359 i ja estàvem així.

Pidolaire

Aguirre, gran d’Espanya

…i olé! Comtessa de Murillo, comtessa de Bornos, assot d’heretges i ara gran d’Espanya per la gràcia de Déu i connivència de les seves criatures. Exuberant país què té com a “grans” a personatges d’aquesta qualitat moral i intel•lectual. Enorme país on el sainet és, per idiosincràsia, el referent artístic per excel•lència. Incontestable l’atribució de grandesa a un subjecte de falla en el que la seva caricatura té més mèrits que el propi original. Gran país Espanya al que fan gran els seus grans amb la seva indiscutible grandesa. No hi ha cap esperança. L’últim que tanqui la porta.

Cromos

Cromo 2

I ara, la veritat: La senyera és un dels símbols nacionals de Catalunya. Prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona del qual ja es té constància l'any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV.

El quinto coño

No tot s’hi val 

Hi ha petits matisos, girs de vocabulari, que, malgrat la seva aparent innocència, són extremadament reveladors. Així trobem exemples tan contundents com les victòries del Barça i el Madrid. Uns fets que a primera vista podrien ser similars, però que, a la pràctica, els separa tot un univers. Quan el Madrid guanya els seus partits, queda molt clar que qui guanya és el Madrid. Per contra, quan el Barça guanya, és el futbol el que guanya. Una subtil diferència, per alguns, però que té una extraordinària transcendència per a tots aquells que posseeixen una mínima capacitat intel•lectual. Saber calibrar i destriar aquestes antagòniques propostes, és el que separa la neciesa d’aquells que creuen que la finalitat sempre justifica els mitjans i la lucidesa d’aquells que creuen que no tot si val i que el que realment importa és la moralitat dels mitjans per aconseguir l’objectiu desitjat. Fran, ex jugador del Deportivo de La Coruña, ho té clar: m’agradaria molt que els meus fills juguessin a La Masia, pels seus valors i per la seva manera d’entendre el futbol.

Cromos

Encetem la col·lecció de cromos

Cromo 1

Agafar-ho amb pinces

Em comprometo 

Ara ja no és il•legal la declaració d’independència de Catalunya? El PP, i els espanyols en general, li van veient les orelles al llop i han decidit canviar de tàctica? Sigui com sigui, ara ja no ens amenacen en quedar fora de la llei, ara ens demanen, amb la boca petita i el cul apretat, que evitem declarar unilateralment la independència. I ho fan des de la por i des d’una argumentació inversemblant i absurda. Ens diuen que, si accedim a la sobirania i ens acabem lliurant d’Espanya, serem com Kosovo i se’ns hauran acabat, per sempre més, els dies gloriosos de vins i roses. Condemnats a vagar com ànimes en pena pels abismes de la tragèdia, serem víctimes del foc etern sota el jou implacable de legions impies. Posats a desbarrar i fer política ficció, perquè hauríem de ser forçosament com Kosovo i no com EEUU, Finlàndia o Noruega? Fem una cosa. Declarem unilateralment la Independència de Catalunya i, si les coses no van bé, em comprometo públicament a reconèixer els meus errors i donar la raó a tots aquells que han fet de la por, la seva única i exclusiva argumentació.

En pilotes

La connexió turca 

Qui va ficar al Madrid a quarts de final de la Champions? Un àrbitre turc. Qui li ha de posar fàcil al Madrid per classificar-se per semifinals? Un equip turc. On té interessos professionals el president del Real Madrid? A Turquia. Amb qui vol fer negocis “constructius” el president d’ACS, alhora president de l’equip merengue? Amb els turcs. De la mà de qui han arribat jugadors turcs o d’origen turc (Altintop, Ozil, Khedira, Sahin) al Real Madrid? De Florentino Pérez. A on li convé a Florentino que vagi de “gira” el seu Madrid per consolidar i ampliar les seves lucratives aliances comercials? A Turquia. La connexió turca és un fet. El Madrid i el seu president han posat la directa cap a Istanbul. Però atenció, la vida et dóna sorpreses i ankara no està tot decidit. La passió turca va acabar malament.

"Per dignitat, per justícia, ha arribat el dia de canviar el curs de la nostra història": nou vídeo de l'ANC

"Per dignitat, per justícia, ha arribat el dia de canviar el curs de la nostra història": nou vídeo de l'ANC

Obscur objecte del desig

Amb patates

CE Europa 4 – APA Poble Sec 4 

Deixant de banda el resultat, que és l’únic aspecte en el que han estat equilibrats i que en aquestes edats és poc rellevant, el Benjamí E de L’Europa s’ha menjat amb patates al Benjamí A del Poble Sec en una matinal ambientalment freda, però càlida en emocions. El festí ha estat complert. Ric en viandes, assortit de vins, ampli en sabors i visualment atractiu. Una nova demostració del progrés d’un equip en creixement que sembla haver trobat el desllorigador ideal per evolucionar adequadament. Davant d’un rival poderós en cos i gran en edat l’Europa ha destapat el pot de les essències i ha estat marcadament superior al Poble Sec en totes i cadascuna de les facetes del joc. Millor en possessió, en associació, en combinació, en prestacions, en arguments, en ocasions, en intensitat, en autoritat,...tot fins deixar en evidència a un rival desorientat que no ha pogut imposar, en cap moment, la seva fortalesa física ni la seva experiència. Un equip que no fa ni un any estava còmodament instal•lat en els pupitres de l’escola ha escrit una nova pàgina d’un llibre que poc a poc va prenent forma i, si la cosa no es torça, tot fa pensar que pot arribar a plaents quotes de prosperitat.

Es va sabent 

Google es veu obligada a retirar de l'Street View la imatge d'una dona masturbant un home en un carrer de Manchester.

Els fets varen tenir lloc el passat 5 de març i s’ha pogut saber, de fonts ben informades, que l’home en qüestió, de nacionalitat turca, va quedar tan perjudicat per les atencions de la sol•lícita fulana que, dues hores desprès, en un estat llastimós, va tenir una patètica actuació a Old Trafford en exercici de la seva professió mentre intentava arbitrar, sense èxit, un partit de futbol entre l’equip local i un d’espanyol. És el que tenen els excessos i l’abandonar-se desenfrenadament als baixos instints en mig del carrer i a plena llum del dia. Et toquen el pito i perds lamentablement els papers. Desolador. 

Heducació, Kultura i export

Wertgonya aliena 

Qui, amb dos dits de front, vol seguir pertanyent a un país que té un ministre d’educació, cultura i esports com José Ignacio Wert? Qui de tots els presents, i amb el mínim sentit de la decència, no sent vergonya aliena per un personatge que ratlla l’esperpent? Qui pot no sentir-se ferit per un activista de la perversió en grau superlatiu? Què Wert corregís a Del Bosque, una persona gens sospitosa de barcelonisme, per destacar els valors d’homes com Xavi, Iniesta, Puyol,...i no d’homes com Xabi Alonso, Arbeloa o Sergio Ramos, és una prova més de la ceguesa i la depravació del personatge en qüestió. És una obvietat que si el seleccionador espanyol, en la seva presentació, havia de destacar els valors humans d’alguns dels seus jugadors de futbol ho fes d’aquells que en tenen. Quins valors es poden atribuir a uns individus deshonestos i sense cap mena de qualitat moral com els actuals caps visibles del madridisme? Del Bosque va fer el correcte per a una persona justa i amb criteri. Wert, per contra, va fer el que fa sempre: vestir-se d’integrista, intolerant i prepotent. En algunes contrades també en diuen: curt de gambals.

Ja m'està bé