Espanya-França

França-Espanya

tanto monta, monta tanto

Hi ha una cosa que em fa quasi tanta il•lusió com que perdi Espanya: que perdi França. I arribat a aquest punt, pensareu: quan s’enfrontin entre elles, ho tens fotut. Mai podran perdre les dues al mateix temps! Doncs no. Cal ser optimistes i mirar-ho pel costat bo. Per més voltes que li donin i vulguin fer entrar el clau per la cabota, mai podran guanyar les dues. Sempre, a no ser que empatin i ningú quedi satisfet, perdrà una d’elles. I una derrota d’Espanya o de França no és una derrota qualsevol. En tots dos supòsits, la tragèdia està garantida. Llamps, trons i cruixir de dents. Dues de les nacions més desaforadament nacionalistes, ferides en el moll de l’os de la seva essència pàtria, escarnides i avergonyides davant d’un món que s’ho mirarà amb satisfacció merescuda i amb riure sa d’orella a orella. Així són les coses. Tanta testosterona, tanta música militar i tant nacionalisme ranci per acabar amb la cua entre cames i una frustració de l’alçada d’un campanar.