BALADA DEL QUE NUNCA FUE A GRANADA 

¡Qué lejos por mares, campos y montañas! 

Ya otros soles miran mi cabeza cana. Nunca fui a Granada. 

Mi cabeza cana, los años perdidos. 

Quiero hallar los viejos, borrados caminos. 

Nunca vi Granada. 

Dadle un ramo verde de luz a mi mano. 

Una rienda corta y un galope largo. 

Nunca entré en Granada. 

¿Qué gente enemiga puebla sus adarves? 

¿Quién los claros ecos libres de sus aires? 

Nunca fui a Granada. 

¿Quién hoy sus jardines aprisiona y pone 

cadenas al habla de sus surtidores? 

Nunca vi Granada. 

Venid los que nunca fuisteis a Granada. 

Hay sangre caída, sangre que me llama.

Nunca entré en Granada.

Hay sangre caída del mejor hermano. 

Sangre por los mirtos y aguas de los patios. 

Nunca fui a Granada. 

Del mejor amigo, por los arrayanes. 

Sangre por el Darro, por el Genil sangre. 

Nunca vi Granada.

Si altas son las torres, el valor es alto. 

Venid por montañas, por mares y campos. 

Entraré en Granada. 

Rafael Alberti

Qui estigui lliure de culpa, que aixequi la mà

Les mans de les dones 

Hi ha una cosa que s’anomena llenguatge corporal o llenguatge no verbal. És en aquesta reveladora manera d’expressar-se en la que he reparat per confirmar el mimetisme entre les dones i el seu contratipus en els homes. Postures i gestos aparentment insignificants però que són reveladors d’una manera de ser i d’un model educatiu força descriptiu i al que no es pot, ni es vol, renunciar. 

Les dones, les quatre dones, totes les dones de la foto, apareixen amb les mans tapant-se el sexe. Protegint instintivament les seves parts púdiques i deixant ben clar quin és el seu capital i la caixa que el guarda.

Els homes, per la seva banda (sense doble intenció), apareixen firmes com un pal. Els braços al costat del tronc i deixant, en el seu cas, les vergonyes a l’aire. Coneixedors de que els genitals són, i seran, el timó que ha de guiar la seva singladura, no tenen cap vergonya en mostrar-los públicament sense la més mínima reserva. Mirant a càmera semblen dir, com un sol home: "aquests són els nostres arguments i tot s’ha de fer segons els seus manaments". 

Dones i homes junts en una eloqüent foto de família i on tots semblen estar d’acord en destacar els seus atributs genitals i les seves intencions sexuals. 

Os vamos a joder! Os vamos a joder! Os vamos a joder! 

Que passi el següent.

...d'ànimes perdudes

Callejón sin salida 

Qui havia de ser sinó l’il•luminat Callejón, l’altre titella de Mou, alhora que el seu incomprensible protegit, l’únic testimoni de tot el que va passar al Bernabeu? Coneixent Callejón, la seva trajectòria, el seu perfil i el seu coeficient intel•lectual, un està en condicions d’acceptar tot, absolutament tot, el que aquest sensible visionari afirmi. Crec cegament que Callejón va veure, i sentir, com Messi li deia “bobo” a Arbeloa al parquing. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi li deia “muñeco de Mou” a Karanka al túnel. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi li deia “eres un barato y la tienes pequeña” a Cristiano al vestuari. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi, a la dutxa, li fregava l’esquena a Di Maria mentre l’estovava amb paraules tendres. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir com Messi, en un racó de la capella del Bernabeu, es treia la màscara de pell que li cobria la cara i es convertia en un llangardaix verd, alhora que plorava al cel la seva condemna terrenal. Ho crec cegament perquè ho afirma Callejón, un personatge íntegre i amb una reputació sense màcula, i ho crec perquè tot el que es diu és cruament versemblant. És meritori i absolutament admirable els esforços d’un fosc “callejón” per arribar, algun dia, a ser una respectable i lluminosa “avenida”. Paraula de Callejón, et lloem Senyor.

Premios MAX (tu eres mas)

Ninots de ficció

El Magdrid d’Oz 

Però no havíem quedat que el Real Madrid és el Club més gran del món, que té el millor equip, el millor entrenador, el millor joc, els millors jugadors, la millor afició i a Cristiano Ronaldo que és l’encarnació terrenal de la divinitat? Com és doncs que amb totes aquestes evidències, que no gosaré posar en dubte, és incapaç de guanyar al Barça al Bernabeu? I no només no el pot guanyar, sinó que empata de miracle, es mostra poruc, inferior, cedint en tot moment la iniciativa i vivint dels errors del rival? Com és que el millor equip del món pren un paper de subaltern, d’actor secundari en l’acte més crucial de la representació més transcendent? Com és que els millors jugadors del món (els del Madrid, of course) tenen una conducta patibulària, es comporten com delinqüents, canalles xulescos, violents i perdonavides? És aquesta la veritable grandesa del Madrid? Quina estranya finalitat persegueix el Club més gran del món, el millor equip del món, el millor entrenador del món, els millors jugadors del món i la millor afició del món en esforçar-se per desmentir aquesta, cada cop menys creïble, reputació? Després passa el que passa i, amb el temps i les certeses, un descobreix que el Mag d’Oz era un farsant i els seus poders, un absolut i rotund frau.

Una història versemblant

Infern de covards 

Però de veritat us creieu que Messi es va molestar a baixar al pàrquing del Bernabeu per dir-li a Arbeloa el que tothom ja sap i ja sabia? De veritat us creieu, coneixent el pa que es dóna, que Messi perdria el temps confraternitzant amb un error de la naturalesa? De veritat penseu, coneixent Messi i el seu amor pel futbol, que pot tenir alguna cosa en comú amb individus que maltracten i desacrediten aquest bell esport, com per dedicar-li un sol instant de la seva estimulant vida desprès d’un partit? Quina decepció! Us feia més intel•ligents, si més no, un pèl menys babaus. De la mateixa manera que la baixada al pàrquing de Mourinho al Camp Nou per increpar a l’àrbitre va ser captada per les càmeres de televisió i tots els mitjans de comunicació presents a l’Estadi, algú es pot creure que el suposat assetjament de Messi a Arbeloa només podia ser presenciat per la “privilegiada” paparazzi? On eren tots els altres periodistes? La maledicència i la fabulació d’una picalletres del Marca amb ànsies de notorietat van acabar de fer la resta. La pobra noia, cansada de l’anonimat, la indiferència i de ser una trista menja-merda, va decidir inventar-se una història que bé podria ser un dels contes inèdits dels germans Grimm, sinó fos perquè és una barroera mentida i, en conseqüència, anirà de cap a l’ infern, si és que ja no ho està.

Amb mentides aniràs lluny, però no podràs tornar

El mico 

L' Iran assegura que ha enviat un mico a l'espai.

Tot i que no n'ha aportat cap prova, l'agència oficial assegura que ha enviat un mico en un coet a 120 quilòmetres de la terra, i que ha l'ha retornat amb èxit a la Terra. 

Hi dono fe. Si ha estat a 120 ó 130 quilòmetres de la Terra és una dada que no estic en condicions de confirmar, però que el mico ha tornat, d’això en podeu estar segurs. Només cal, per a tots aquells descreguts, que vegin els telenotícies de les diferents cadenes de tv o llegeixin la premsa. Trigarà més o trigarà menys, però, si teniu paciència, l’acabareu veient enfilat en una tribuna, davant d’un micro, arengant a un poble que se l’escolta embadalit. 

De fonts ben informades hem pogut saber , però, que la idea no era ben bé aquesta. L’AEIOU (Agència Espacial Iraniana per l'Observació de l'Univers) ha reconegut veladament el seu fracàs. La missió pretenia enviar a l’espai al superdotat mico i que no tornés. A hores d’ara encara s’està analitzant en quin punt l’objectiu es va torçar i quines varen ser les causes d’una tragèdia de tal magnitud. Les mateixes fonts insisteixen en que no estalviaran esforços ni recursos en esbrinar els motius del fiasco i, si hi ha culpables, depurar les responsabilitats que pertoquin. 

L’objectiu d’exportar micos iranians a altres planetes haurà d’esperar una nova oportunitat i l’Univers no podrà ser, de moment, més mono del que actualment és. Paciència, temprança i resignació.

Enlluerats

Churchill i la infàmia 

Que al senyor Winston Churchill se li aixequi un monument a la ciutat de Barcelona, i que es faci amb diners públics, és una aberració de l’alçada d’un campanar. Un despropòsit que no té cap explicació raonable sinó està basada en el desconeixement i/o la desmemòria. Winston Churchill, el sacralitzat Winston Churchill, al marge de patir seriosos problemes mentals, va tenir un comportament força desafortunat, per dir-ho en termes suaus, amb el nostre país i de conseqüències desastroses. El ara homenatjat prohom anglès va ser un dels principals artífex i un actiu militant per la no intervenció de les democràcies europees a la Guerra civil espanyola, una postura que va permetre que la participació d’Alemanya i Itàlia en el conflicte fos decisiva en el desenllaç de la guerra, en l’hegemonia del feixisme a Europa i en la gestació de la Segona Guerra Mundial. La ceguesa, la incapacitat política i la neciesa del senyor Churchill en aturar el feixisme a temps van contribuir de manera decisiva a una de les pitjors tragèdies de la Humanitat. El suport que posteriorment donaria a Franco i al seu règim de terror va ser una conseqüència lògica i terrible de la seva inacceptable estratègia. Winston Churchill va nedar en alcohol gran part de la seva nefasta vida. Contemplem com una tragèdia col•lectiva el fet de que sabés nedar i no s’ofegués a temps d’evitar tanta calamitat innecessària. Un monument a Churchill? Sí, a la galeria dels horrors.

El bo i millor de cada casa

Càsting de luxe 

Per molts anys que passin, estic en condicions d’afirmar, que serà molt difícil trobar una Junta Directiva del CE Europa tan preparada, tan internacional, tan potent i tan ben posicionada institucional i socialment com l’actual. Amb un president holandès deutor d’Albert Lewin i fascinat per Pandora. Amb un vicepresident gallec amb el software de la Curiosity i l’ ideari del príncep de Salina. Amb un vocal que no parla perquè està gaudint d’un exili daurat, i merescut, a la Patagònia. Amb un secretari amb un peu i mig al Brasil i l’obsessió (sana, evidentment) de ser virrei de les amèriques. Amb un president de la Fundació, alhora vicepresident (sense incompatibilitat) de la Federació Catalana de Futbol i valuós expert en el fascinant món de les titelles de corda. Amb un gerent pluriempleat en excedència, presidint un Centre Moral i reconegut comediant de la Vila de Gràcia. Amb un directiu d’última generació que viu a la llotja de ca’n Barça i és cap del seu cap i maldecap dels seus maldecaps...En resum, un mosaic policromat d’extraordinària subtilesa i lluminositat. Culs a totes les cadires, caps a tots els barrets, peus a tots els pedals i mans a tots els calaixos. Una troupe selecta, un càsting de luxe, un elenc de campanetes i minuciosament triat, cridat a donar continuades tardes de glòria al modest, però orgullós, CE Europa. I és que no hi ha res de tan sublim, com que el teu destí el guiï gent que es sap fer el nus de la corbata i muntar circs de tres pistes en qualsevol esplanada disponible per a gaudi de propis, impropis i algun que altre estrany.

Professió de futur

Preguntes insubordinades 

L’ètica és un dogma de fe, o cadascú se la pot adaptar segons les seves necessitats? 

Un polític honest, és una contradicció? 

Sáenz de Santamaria és realment així, o bé, es un posat per despertar la commiseració i activar l’ instint de protecció? 

Pere Navarro s’equivoca sempre o no l’encerta mai? 

Té alguna cosa a veure l’assimilació dels “Episodios Nacionales” de Benito Pérez en el paper galdós que va fer el PSC al Parlament de Catalunya en votar negativament a la declaració de sobirania? 

Els crítics del PSC, són innocents o no tenen perdó de Déu? 

On eren Oriol Junqueras i Marta Rovira tots aquests anys? 

Els de la CUP han ocupat el Parlament a l’espera de que els hi portin el gos i trobin la flauta? 

Tenim clar que els quatre llibres sagrats són: la Bíblia, l’Alcorà, la Torà i la Constitució Espanyola? 

Alicia Sánchez Camacho també somia amb ovelles elèctriques? 

Perquè la Cospedal té un morbo que t’hi cagues i ha esdevingut una icona pels masoquistes i penitents? 

És el PP el partit més popular per la seva habilitat en aconseguir records: el dèficit més gran de la Història, en incompliments de disposicions europees, en arribar als 6 milions d’aturats, en número de casos de corrupció, en dipòsits a Suïssa,...? 

Perquè molesta tant als espanyols que hi posem una estrella a la nostra bandera quan a la seva fins fa ben poc hi penjava un animal? 

Perquè el PSC amaga l’autèntic significat del seu ideari: Pensamos Suprimir la C? 

És Carme Chacón la prova fefaent de que existeix vida extraterrestre? 

Perquè es té per model la declaració d’Independència dels EEUU i es posen tants entrebancs a la de Catalunya? 

Perquè els espanyols celebren la independència de França i als catalans no ens deixen celebrar la d’Espanya? 

Voleu dir que Duran i Lleida no hauria de portar una gorra, un barret o alguna mena de protecció per evitar els perjudicials efectes d’un excés de sol? 

Perquè als catalans ens diuen secessionistes, si en realitat som recuperacionistes en voler recuperar allò que un dia varem tenir i no hauríem d’haver perdut mai? 

Ser català i espanyol és producte d’una disfunció de la glàndula pineal?

La vida ens dóna penes...

Diguem no (o Ahir) 

Qui ha gosat dir que el PSC havia abandonat definitivament el catalanisme? Qui, de tots nosaltres, ha posat en dubte la manca de memòria històrica del PSC i l’allunyament dels seus orígens? Qui ha estat capaç de retreure-li la seva insensibilitat amb el poble que l’acull i del que n’és representant? Què equivocats que n’ estàvem! La votació del passat 23.01.13 al Parlament de Catalunya, per la declaració de sobirania, va ser un exemple de coherència per part dels membres (no tots) del PSC i un acte de responsabilitat amb el seu compromís nacional-socialista. Finalment, no sense tebieses, estan trobant el seu lloc en aquest món i, és en aquest sentit, que la seva consciència es va temperant. Reconeixement valent de quin costat estan i vigència demolidora dels versos d’en Raimon. 

Ara que som junts

diré el que tu i jo sabem

i que sovint oblidem: 

No,

jo dic no,

diguem no. 

Nosaltres no som d'eixe món. 

(any 1963)

Fascismo felino

(en espanyol perquè ho entenguin)

Faves comptades

El govern espanyol avisa que amb 85 diputats no es pot ni canviar l'Estatut

La vicepresidenta Sáenz de Santamaria anuncia que ha demanat que l'informe que ha demanat a l'advocat general de l'estat tingui caràcter d'urgència per valorar si cal impugnar la declaració de sobirania al Tribunal Constitucional. 

És evident que els espanyols segueixen sense entendre res. Així els hi va i així els hi anirà. Amb 85 diputats no sé si es pot o no canviar l’Estatut, de fet, tant em fa. No volem canviar l’Estatut. L’hora del pactisme condicionat, de la submissió incondicional, dels acords impossibles, de les rebaixes a tot hora, del “si senyor, el que vostè digui senyor”, de les promeses trencades, de l’engany sistemàtic i del menyspreu absolut, ja ha passat. No volem reformar, ni modificar res. No s’han assabentat els saberuts espanyols que ja no en tenim prou amb les molles, que ja volem el pa sencer? Ja no ens val per a res el refotut Estatut i, amb permís del PSC, se’l poden fotre pel cul (crítics inclosos). 

Volem, i el nostre Parlament així ho ha manifestat, decidir democràticament sobre la nostra sobirania i contra aquesta determinació no hi ha Tribunal Constitucional de cap país estranger, sense caure en la ingerència i l’abús, que hi tingui res a dir. 

85 diputats no sé si són pocs o molts, el que tinc clar és que representen la voluntat majoritària dels catalans i això, encara que cogui, és un fet incontestable i carregat de raó. Cap informe d’urgència pot determinar que les decisions preses democràticament per un Parlament legítim són impugnables. Les lleis les fa el Parlament en exercici del mandat dels ciutadans i no a l’inrevés. 

Amb 85 diputats no només n’hi ha prou per validar la declaració de sobirania, sinó, fins i tot, per declarar la independència. Faves comptades. Temps al temps. 

Per cert, algú sap el que costarà a les malparades arques espanyoles l’encàrrec d’urgència de la senyora Sáenz de Santamaria? Senyora Sánchez Camacho, faci el favor de dir-li a la seva correligionària que es deixi d’independències i altres collonades i s’ocupi de l’atur, la crisi,...vaja, de tot allò que a vostè tant li preocupa.Moltes gràcies.

Afavorir la cul-tura

Amb mesura 

He tingut accés, gràcies a una filtració del despatx de detectius KMM, a les 12 mesures que el Govern espanyol vol aplicar, amb caràcter d’urgència, per frenar el procés sobiranista català. El document, encara amb algun serrell per definir, ens il•lustra de per on aniran les coses a partir d’ara i de la ferma voluntat de l’executiu espanyol d’avortar de soca-rel qualsevol aventura independentista. 

Són aquestes: 

1- Invocar el “espíritu de Juanito” 

2- Penjar banderes espanyoles en tots i cadascun dels edificis de Barcelona, de manera que tota la façana quedi coberta amb la “rojigualda” i que a l’entrar o sortir de casa (o a l’abocar-se al balcó) un s’impregni del “sentimiento nacional” 

3- Promulgar un decret llei que obligui al Barça a vestir de blanc. 

4- Reobrir les places de toros i que a les Arenes s’hi tornin a fer “corridas”. S’autoritza, però, que els “maestros” puguin vestir de Mango, Desigual o Pull & Bear. 

5- L’excomunió per a tot aquell/a que persisteixi a parlar en català i, en conseqüència, que pugui ser desposseït de totes les seves pertinences i passin a ser propietat de l’Estat. 

6- Desviar l’Ebre perquè no trepitgi territori català i no es facin angules al Delta. 

7- Esborrar del registre civil a tots els que no espanyolitzin el seu nom en un termini no superior a trenta dies.

8- Programar al TNC i al Teatre Lliure les obres completes de Boadella. 

9- Nomenar cap “in pectore” de la Corporació Catalana de Radio i Televisió a Jiménez Losantos i fer de Fernando Savater, l’home del temps. 

10- Emetre un decret on s’exigeixi que tot el paper higiènic que s’utilitzi en territori català dugui impresa l’estelada. 

11- Canviar el nom dels carrers i canviar els carrers de lloc per desorientar, una mica més, al personal. 

12- Ampliar l’aeroport del Prat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó fins que no quedi rastre de ciutats, pobles o cases.

Junqueras replica Camacho parafrasejant Voltaire

Mr Google

Abraham Lincoln & Jordi Pujol 

Ja des de la dècada dels 1850, en què la major part de la retòrica política se centrava en la santedat de la Constitució, Lincoln va moure l'èmfasi cap a la Declaració d’Independència com a fonament dels valors polítics americans: el puntal del republicanisme. L'èmfasi de la Declaració en la llibertat i la igualtat per a tothom, més que la tolerància de l'esclavatge de la Constitució. 

Què us sembla? Podria ser aquest un dels arguments principals pel que el senyor Google tradueix Jordi Pujol per Abraham Lincoln? És aquest el veritable motiu pel que Jordi Pujol ha donat el pas definitiu cap a la Independència? Si non è vero, è ben trovato, que dirien els italians. De raons poderoses ni hi ha i de coincidències, també. Fixeu-vos en l’oportunitat de la troballa, en la clarividència dels americans i del seu President, en reconèixer que la Constitució d’un poble ha d’estar al servei del poble i no a l’inrevés. Que la pròpia Constitució no és una mena de llibre sagrat amb butlla d’infal•libilitat i que pot acollir, com era el cas, greus errors que calia modificar. 

Tot això fa “només” cent cinquanta anys, quan nosaltres encara anàvem amb una espardenya i un lliri a la mà. De fet, i observant l’actualitat, no es pot dir que haguem evolucionat gaire. Espanya segueix ancorada al segle XIX i manté com a Bíblia la sagrada i intocable Constitució per a escarni de propis i desconcert dels americans. Podem donar les gràcies al senyor Google, un cop més, que amb la seva sagacitat ens ha obert una finestra d’esperança des d’on observar horitzons lliures, nets, propers i, sobretot, possibles.

Si gires l'stop, potser pots

RIP PSC 

S’està a punt de perpetrar, si un atac sobtat de lucidesa no ho esmena, un dels despropòsits més grans en la historia del PSC. Demà es vota al Parlament la proposta pel dret a decidir i, a hores d’ara, el partit del Navarro i la Chacón estan decidits a votar que no o, en el pitjor dels casos, abstenir-se. Estem davant del principi del final d’un partit històric i és el mateix partit, lliure i voluntàriament, el que ha decidit posar-li data de caducitat. La vergonya els girarà la cara i els perseguirà fins el darrer sospir. No tornaran a tenir repòs en cap dels seus dies i en la seva degeneració els perseguiran les nostres memòries. El PSC ha creuat definitivament la ratlla i s’ha diluït entre el PP i Ciudadanos per esdevenir un espectre amorf sense cap sentit ni vigència. La desaparició per intranscendència i innecessitat està cantada. La Història, la Història en majúscules no els hi perdonarà i ells, ningú més que ells, s’ho han buscat. Descansin en pau.

Parella de tres