Al meu "ajuntament" hi poso 

la bandera que em dóna la gana

Un gran present, un immillorable futur

PPalència Club de Futbol 

El València Club de Futbol passarà a ser una empresa pública de la Generalitat Valenciana. És una veritable sort, alhora que una extraordinària noticia, que un club històric en hores baixes com el València i al llindar de la fallida econòmica passi a formar part de l’administració pública a mans del PP. Si tenim en compte els antecedents del Govern valencià i la seva solvent, ètica i rigorosa gestió, és fàcil concloure que al València Club de Futbol li ha tocat la loteria. Ara només cal esperar els pressupostos de la Generalitat Valenciana per al proper any i veure els diners que es destinaran a l’ensenyament, a la sanitat, a pal•liar l’exclusió social i els que es destinaran, com a necessitat prioritària i ineludible, als grans fitxatges per l’equip de Mestalla.

Sopa de lletres

Translator 

Una curiositat interessant i que dóna molt de joc per a l’especulació i l’anàlisi. Aneu a Google, concretament al traductor de Google. Seleccioneu l’opció del català a l’anglès. Escriviu en el quadre per a la traducció: Jordi Pujol i espereu la resposta.......... Sorpresos? 

Desprès en parlem.

Draps bruts

La guerra de les banderes 

La guerra de les banderes proposada per Espanya en territori català m’ha recordat, i no em demaneu perquè, a la vehemència amb la que els nazis varen voler omplir de creus gamades la ciutat de Paris. Una tasca obsessiva amb la que van voler fer visible la seva supremacia i el seu domini sobre el poble vençut. Els nazis tenien ben clar quin era el seu objectiu i la manera més eficaç, ràpida i desvergonyida d’aconseguir-ho. No van reparar en esforços ni mitjans, sabedors com eren, de la humiliació que aquesta mesura significava per a l’autoestima dels francesos. Però els nazis varen ser derrotats i obligats a abandonar el territori que havien conquerit amb desraó i per la força de les armes. I les seves banderes, les infames banderes del tercer Reich, van desaparèixer dels terrats de Paris amb tanta celeritat com havien aparegut. No hi ha bandera que aguanti mentre hi hagi una mà i la voluntat ferma de despenjar-la.

Formatge de bola...suïs

Miento, luego insisto 

Fa un parell de mesos, un autèntic model d’integritat i ètica com és Maria Dolores de Cospedal, ens va regalar unes abrandades declaracions on afirmava rotundament que si es descobria (si es descobria?) que algú del seu partit tenia diners a Suïssa, presentaria la seva irrevocable dimissió. Doncs resulta, el que són les coses, que s’acaba de “descobrir” que l’ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, tenia la gens menyspreable xifra de 22 milions d’euros en bancs suïssos. Evidentment, i com era de suposar, la coherent i conseqüent Cospedal s’ha fet, no la suïssa, sinó la sueca i no ha dimitit, ni té la intenció de fer-ho, al menys, en els propers 250 anys. Perquè menteix senyora Cospedal? I quan ho fa ho fa amb aquesta barra i naturalitat? I si menteix en fets com aquest, vol dir que no és capaç de mentir en altres de similars? I si menteix, i s’acostuma a mentir, no serà capaç de mentir habitualment i d’aquí, a mentir sempre?

No way out

Realitat coronada 

He pogut veure, en una foto recent, a Iñaki Urdangarin força envellit. Les arrugues profundes com a sínies vertiginoses, els ulls vidriosos projectant una mirada extraviada, la pell masegada i transparent, els cabells blancs escampats aleatòria i generosament. Una imatge devastada pel remordiment i els efectes de la intempèrie. Una fesomia que deixa entreveure l’aridesa exterior i la tempesta desfermada a l’interior. Una reveladora foto finish (o encara no) d’una carrera meteòrica i força lucrativa a l’aixopluc d’una “realitat” coronada per una desmesurada ambició.

Happy end?

Repetir el parvulari

Perquè tenia tan clar que la noticia del dia, de la setmana, del mes, de l’any, de la dècada i, fins i tot, del segle, no seria que el Madrid està a 18 punts per darrera del Barça a la Lliga i fent un joc (per dir-ho d’alguna manera) lamentable, sinó les declaracions, encertadíssimes i oportunes declaracions, de Gerard Piqué posant a una determinada premsa (amb perdó de la premsa) al lloc que realment els hi correspon per mèrits propis i abundosament demostrats? Perquè aquesta mateixa premsa (amb perdó novament de la premsa) ha trigat tan poc a donar-li la raó a Piqué tornant a aixecar cortines de fum, desviant l’atenció i tapant les vergonyes dels seus indefensables amos? I perquè aquesta mateixa premsa (de nou perdó) s’ha esquinçant els vestits alhora que denunciava a Piqué per atrevir-se a donar lliçons de periodisme quan ells (i elles) exerceixen una professió que denigren i corrompen? Aquests suposats periodistes no necessiten classes ni de Piqué ni de ningú, en això els hi dono la raó, el que aquests ignorants maldestres necessiten, i amb urgència, són lliçons de primària i, en alguns reconeguts i destacats casos, repetir tots els cursos del parvulari.

Contrallum a l'alba

Que tothom ho escolti 

Què què ha passat? Doncs, ras i curt, el que havia de passar. El PSC i el PSOE s’han posat d’acord (si és que alguna vegada ho havien deixat d’estar) en fer front comú per evitar el procés sobiranista de Catalunya. Un acord al que molt aviat s’hi sumarà el PP. Per si algú en tenia algun dubte, la cosa ha quedat meridianament clara. Els espanyols en això ens porten avantatge. Quan es tracta de defensar i vetllar pels interessos del seu país no tenen cap mena d’escrúpol en empassar-se les diferències que els separen per actuar com un sol home/dona, amb una sola veu i amb un mateix discurs davant de qualsevol proposta independentista. Espanya té molt clar el seu objectiu i les seves prioritats. Tant de bo nosaltres siguem capaços de tenir clares les nostres i defugir els interessos particulars en benefici dels interessos generals de país. Desprès ja hi haurà, com diu Martí i Pol, temps de que cadascú es vesteixi com bonament li plagui. Però abans haurem de cridar ben fort, amb una sola veu, qui som, que volem i que tothom ho escolti.

Allà, allà està Amèrica 

i una mica més lluny, 

el Madrid

Per cagar-s’hi 

Si hi ha una cosa que em fa especial il•lusió en el que portem de lliga és, que a hores d’ara, Mourinho ja deu saber qui és “Pito” Vilanova. No hi ha res com el pas del temps perquè les persones s’acabin coneixent. Tito Vilanova sempre ha tingut bon ull per triar les companyies i tornar als rivals les atencions rebudes. El dit de Mourinho, que havia de guiar els destins del Madrid, ha acabat dins del seu propi cul intentant taponar els efectes de la, ara ja, definitiva i incontenible descomposició.

Condemnats al martiri

Mandrilisme 

Que a aquestes alçades de la pel•lícula hi hagi declarats mourinhistes al Barça té un evident (i justificat) sentit, però que encara en quedin al Madrid és un fet sorprenent i que dóna una idea molt clara, per un costat, de l'integrisme i la ceguesa de l’aficionat blanc i, per l’altre, de la desesperació i del desconcert que viu des de fa temps el mandrilisme, perdó, el madridisme. Que desprès de tot el que ha fet el portuguès (i el que encara farà), i a la vista del seu tarannà i de la seva progressiva degeneració, costa entendre determinades actituds que, en cap cas, responen a conductes racionals i sí, per contra, a comportaments propis d’individus primitius en un estat primari d’evolució. Els baixos instints són un element inherent en el món del futbol, però Mourinho té la rara virtut d’activar-los tots i amb escreix. A Mourinho no se’l pot definir amb un o varis adjectius dels que podem trobar al diccionari. Mourinho es defineix a sí mateix i el seu nom és el millor exemple que reuneix tot allò que cal evitar.

No t'oblidarem

Blanc de fons

De Pasqües a Ramos

Encara hi ha qui es pregunta si la sanció al busca bregues de Sergio Ramos és justa o excessiva. Doncs ni una cosa ni l’altra. Deixant de banda els antecedents, que no s’hi haurien de deixar, i centrant-nos únicament en el darrer incident, està molt clar que la sanció del Comitè és extremadament tova i no s’ajusta al criteri seguit fins ara i que seria l’exigible per mor de la justícia i l’equitat. 

No fa gaire al jugador de l’Español, Sergio Garcia, li varen imposar un càstig de 4 partits per dir “sinvergüenza” a l’àrbitre. Si tenim en compte que per insultar i/o menysprear a l’àrbitre la sanció pot anar de 4 a 12 partits, és evident que al reincident Ramos se l’ha tractat amb molta benevolència. Sergio Garcia per dir una sola vegada “sinvergüenza” va rebre 4 partits i Sergio Ramos per dir-ho tres vegades ha rebut la mateixa sanció. La qualitat (naturalesa) del menyspreu és la mateixa, però la quantitat difereix sensiblement. Com es pot castigar de la mateixa manera a una persona que delinqueix una sola vegada que a la que ho fa reiteradament? No és just, però va en la línia de les decisions a la que ens té acostumats el Comitè de Competició Español quan es tracta de sancionar al Madrid i les seves constants i reiterades sortides de mare. 

Encara que, si hem de fer cas als precedents, no va ser l’apòstol Pere el que va muntar un “cristo” negant 3 vegades a Jesús i va arribar a cap suprem de l’Església? Justícia divina que penalitza als mansos i premia als malfactors.

Viatge a Còrdova

Facebook 

Si us plau, posa el ratolí sobre el meu nom (sense punxar-me) i quan aparegui la meva finestra amb una estelada, reclutes uns quants Amics (sense punxar-los) i vas fins a la Constitució. Aquí punxes i desactives "Nación Española” i "Dependència i M'Agrada". Així el que jo faci no serà delicte. Ara còpia i enganxa aquest text al teu mur i quan jo ho vegi publicat faré el mateix amb tu. Gràcies.

Tot Mentida

Tot Malaltís

Tot Malàcia

Tot Maldient
Tot Manipulat

Telemadrid 

Em sap greu que una empresa, sigui la que sigui, es vegi abocada al tancament o, en el “millor” dels casos, a promoure un ERO. És una solució extrema i dolorosa que no deixa de ser l’avantsala d’un final anunciat. Una mesura que afecta generalment, tret de comptades ocasions, a la banda més fràgil i desprotegida del conjunt de treballadors. Dit això i havent deixat clara, espero, la meva postura, no puc renunciar a congratular-me, felicitar-me i alegrar-me, en grau superlatiu, per l’anunci d’un imminent ERO a Telemadrid. De fet, i sense que es mal interpreti la meva excitació, considero la mesura extremadament laxa, condescendent i tova. Telemadrid no es mereix, de cap manera, un ERO. Telemadrid es mereix el tancament immediat i definitiu sense cap esperança d’indult. Sense entrar, o entrant poc, en els seus objectius clarament desestabilitzadors, en el seu ideari xenòfob, colonialista i totalitari, en el seus mètodes tramposos, mentiders, tergiversadors i tendenciosos, en el seu lamentable personal poc qualificat, inepte, desinformat, mancat d’ètica i sense el mínim rigor professional, sense voler entrar gaire en desqualificacions que, per molt encertades que fossin, es quedarien candorosament curtes, sense entrar en tots aquells subtils detalls, algú em pot explicar la utilitat de Telemadrid? Algú, amb criteri, evidentment, em pot justificar el malbaratament de recursos en la seva desafortunada creació i en el manteniment de la seva freqüència? Telemadrid ha sigut des dels seus orígens i fins a dia d’avui un “mal lleig”, que dirien les avies, i contra aquest tipus de xacra no hi ha altre solució que la cirurgia de màxims. Amb organismes tan podrits com Telemadrid no s’hi poden aplicar solucions conservadores a risc de que la infecció s’estengui indefectiblement lluny de cap possibilitat de control.

A capa i espasa

Pel dret

Realment ens cal un referèndum? No són les eleccions, en sí mateixes, un referèndum? No és el Parlament l’òrgan representatiu de la voluntat popular? No hem votat, i majoritàriament, per una determinada opció política i per un full de ruta transparent i sense reserves? No tenim clar quins partits volem que gestionin el nostre mandat i duguin a terme els nostres desitjos? No ho hem deixat prou clar? A qui hem de demanar permís i perquè ho hem de fer? El referèndum és un mal innecessari que ens farà perdre un temps valuosíssim i ens generarà una gran despesa energètica. No ens ho podem permetre. No podem donar oportunitats a l’enemic perquè disseny estratègies i ataqui sistemàticament la nostra línia de flotació. Tenim la decisió presa i ho hem fet lliure i democràticament. No ens entretinguem amb collonades. Tirem pel dret. Pel dret a decidir. Declaració d'independència ja!

Vull 4 barres encara que siguin...

Cop de Rock 

fent himnes de cançons... 

Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, va acabar per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que va abastar tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L'anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país: les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen, perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té d’especial el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.