Filaxi 

Felipe González: "Si Catalunya té la temptació de separar-se, m'agradaria que comptessin amb la meva opinió" 

Perquè? Per quina estranya i inexplicable raó jo hauria de comptar amb la seva innecessària opinió? Potser vostè, senyor González, ha comptat alguna vegada amb la meva opinió? M’ha preguntat alguna vegada si volia entrar a l’OTAN? Si em semblava bé la gestació dels GAL i la seva política de terror? M’ha demanat alguna vegada la meva opinió sobre la participació d’Espanya a la primera Guerra del Golf? M’ha consultat sobre el meu parer de l’ús irregular dels fons reservats de l’Estat? Sobre l’enriquiment “irregular” del senyor Roldán? Ha comptat amb la meva opinió per dotar de recursos públics al senyor Juan Guerra? L’hi ha interessat alguna vegada si estava d’acord amb el cas Filesa? M’ha preguntat alguna vegada si volia ser espanyol? No se m’ofengui senyor González, però la seva opinió m’importa un rave. Ni la necessito, ni em fa cap falta, ni m’interessa. D’opinions com la seva en tinc per donar i vendre i totes, totes, tenen caspa. Acceptaria opinions, encara que contraries als meus interessos, de persones coherents, netes, transparents, ètiques, nobles i amb una solvent autoritat moral, que, tractant-se de vostè, no és el cas. Catalunya farà el camí que hagi de fer per allunyar-se, justament, de persones amb la seva “opinió”.

Un país en construcció

La mirada oriental

A un pas de la glòria 

Qui té boca, diuen, s’equivoca. Però qui té boca i no té cervell, s’equivoca enormement. El savi comet errors, cert, però se n’adona, rectifica i avança. El neci, en canvi, no comet mai un encert. Habita la neciesa amb impudícia i desvergonyiment fins a fer-ne d’ella la casa dels despropòsits. Espanya en les seves dèries n’és un clar exemple de l’estupidesa més descarnada. No en té mai prou. Mai no es cansa de mostrar-nos fins a quin punt pot arribar la seva manca de sentit del ridícul i l’enorme capacitat d’ensenyar les vergonyes a tot aquell que les vulgui veure. Espanya, el seu govern i els mitjans de comunicació (d’agressió, és més exacte) han tornat a ficar la gamba més amunt de l’abductor en el seu anàlisi (per dir-ho d’alguna manera) del resultat de les eleccions catalanes. Han disparat contra Mas i s’han felicitat pel seu fracàs, sense adonar-se’n que la pèrdua d’escons de CiU ha significat un avenç significatiu, un pas de gegant en el camí cap a la sobirania. Ens acostem a l’objectiu. Estem a un pas de la glòria.

Ferides obertes

Masoquistes 

Hi ha persones a les que els hi agrada ser maltractades i humiliades. Que malden pel sofriment propi. Que gaudeixen amb la vexació i la hostilitat del pròxim. Què només troben plaer amb les relacions de càstig i la submissió. Què cerquen desesperadament el sofriment i l’escarni. Persones malaltes que viuen vides insatisfactòries i observen conductes desordenades. Persones que necessiten ajuda i que, sovint, es neguen a rebre-la. Persones que no prenen consciència del seu trastorn i no fan res per guarir-se. Persones que davant de qualsevol perspectiva de millora es tanquen en banda. Esclaus de les seves pròpies misèries als qui horroritza la llibertat i l’horitzó d’una estabilitat emocional. Addictes a la dependència i a la rendició incondicional. Persones que mai optaran per una independència sanadora que les alliberi de les seves patologies i del “domine” que les fustiga. Nosaltres no som així, oi?

Visió de futur

Sonada

De l’alçada d’un campanar 

Marcelino Iglesias compara el nacionalisme català amb "l'hipernacionalisme" que va provocar les guerres mundials francès i alemany.

No cal anar a buscar a fora senyor Marcelino. El nacionalisme espanyol, sense anar més lluny, ha estat al capdavant dels nacionalismes tràgics. La guerra incivil del 36 en va ser un clar exemple. Només cal recordar que els facinerosos revoltats es feien dir “nacionales” per accentuar el seu caràcter patriòtic. Però no va ser l’únic. La història d’Espanya està farcida d’episodis “nacionales” que deixen ben clar quin ha estat i quin és el seu tarannà. El seu comportament al llarg dels anys és una pura constatació del pitjor i més agressius dels nacionalismes.

Pel que fa a comparar el nacionalisme català amb l’alemany o el francès, és un símptoma d’ignorància i/o mala fe, més propi d’un neci que d’una suposada persona llegida. Els nacionalismes que vostè esmenta (i l’espanyol també) s’han caracteritzat sempre per ser expansius i força agressius. Han sigut estats (estats amb totes les prerrogatives, no com el català) bel•ligerants, conqueridors i amb l’objectiu irrenunciable d’ampliar les seves fronteres. Catalunya, per contra, s’ha significat per ser un poble defensiu que aspira a decidir el seu propi futur i a caminar en la direcció que li plagui sense la tutela de ningú. Catalunya no vol conquerir pobles veïns, ni ampliar les seves fronteres, ni sotmetre ningú a la seva voluntat. Catalunya només vol el que altres tenen i a ella se li nega. I ho vol pacíficament, democràticament, sense violentar ningú. 

Si es vol parlar de responsabilitats en les darreres guerres a Europa, cal ser rigorosos i clars. Alemanya, Àustria, Sèrbia, Itàlia, França, Espanya, Rússia, Anglaterra,...totes elles tenen la seva quota de responsabilitat. Ho sento senyor Marcelino, però Catalunya, no.

Quins ous!

Cuanto más, mejor 

Com era previsible, el suposat informe dels suposats comptes a Suïssa de Mas no apareix per enlloc i quan ho fa, no té data, ni està signat, ni s’esmenta el seu nom, ni tan sols és un informe. És, això sí, una lamentable vergonya. Perquè no m’ha sorprès? Perquè sense saber-ne res de l’afer tenia molt clar que la cosa aniria per aquest camí? Els mitjans espanyols ja ens tenen acostumats a la guerra bruta, a la calumnia, a les mentides, a les acusacions sense proves i a escampar la merda sempre en la mateixa direcció. Sigui en el marc polític, social, cultural, esportiu,... tot allò que ensuma català s’ha de destruir utilitzant tots els mitjans disponibles, sense reparar en les formes, ni estalviar recursos. Catalunya ha de tenir, per força, morts al jardí, i si no els té, els hi posaran. Aquesta és la mentalitat d’Espanya i el que guia el seu comportament i la seva conducta.

Cal que neixin flors a cada instant

Quina cagada!

Betwin 

Està clar que la samarreta del Real Madrid ahir, justament ahir, era tota una premonició del triomf de l’adversari. Una invitació a l’èxit del rival. Una declaració pública, a ulls de tothom, que el Betis s’enduria la victòria final. Una rendició incondicional a l’evidència dels senyals. El Betwin (Betis guanya) escrit amb lletres ben visibles a la part frontal de les samarretes del Madrid, havia de ser, com va acabar sent, la constatació de que les coses no passen perquè sí. El Madrid se la va jugar amb aquesta samarreta apostant fort per ella. Una samarreta amb un altíssim component d’atzar (com el mateix joc de l’equip) que ha acabat per arruïnar la seva travessa.

Som-hi

I tot, inclòs el color negre,

semblava clar, net, irisat; 

el líquid incrustava molta glòria

a dins del raig cristal•litzat. 
Baudelaire

Propaganda electoral dins l'urna que li pertoca

La barrera 

Rajoy: "Qui aixeca una barrera empobreix els ciutadans que s'hi queden darrere" 

La barrera de la por, per exemple?

La barrera del vassallatge? 

La barrera de la dominació? 

La barrera de la intolerància? 

La barrera de la submissió? 

La barrera de la desigualtat? 

La barrera de la humiliació? 

La barrera de l’espoli? 

La barrera de la injustícia? 

La barrera del menyspreu? 

La barrera de l’ insult? 

La barrera de la mentida i la calúmnia? 

La barrera del colonialisme? 

La barrera de la uniformització? 

La barrera de la negació cultural?

La barrera de l’anorreament identitari? 

La barrera del genocidi? 

La barrera dels peatges sagnants? 

La barrera de la discriminació? 

La barrera de les idees diferents? 

La barrera d’anar aixecant barreres fins a la fi dels temps? 

Digui’m senyor Rajoy, a quina barrera es refereix?

Dia de reflexió

Tenim la clau. Fem-la servir!

Tanto monta, monta tanto 

Antonio Tejero, l’infame colpista del 23F, ha interposat una querella contra el president de la Generalitat, Artur Mas, per incitació i foment de la sedició. Si senyor! Amb un parell d’ous! Si Tejero està on està pel que va fer, és lògic i raonable que Mas, fent exactament el mateix, també ho estigui. És evident que totes dues conductes són un calc. Tots dos han vulnerat els principis bàsics de la democràcia. Tots dos són responsables del segrest, a punta de pistola, dels legítims representants del poble. Tots dos han traït els ciutadans, vulnerant la seva confiança. Tots dos han imposat amb les armes les seves dèries totalitàries. Tots dos han conduit exercits per a doblegar la voluntat popular. Tots dos han invocat la “autoridad competente” per emmascarar la seva incompetència. Tots dos han fet servir la raó de la força en contra de la força de la raó. Tots dos, com dos gotes d’aigua, han comés les mateixes indignitats i, en conseqüència, mereixen el mateix càstig. Tejero i Mas, tanto monta, monta tanto.

Trobar l'espai

Vida a Mart 

Anuncien una troballa “històrica” a Mart 

La comunitat científica bull d'excitació aquests dies després que l'investigador principal de la missió del robot Curiosity a Mart, John Grotzinger, anunciés dimarts en una entrevista en la ràdio pública dels Estats Units que les mostres recollides pel robot aporten una informació que “sortirà als llibres d'història”. Segons les declaracions fetes en aquesta entrevista, el Curiosity, enviat al planeta vermell per mirar de trobar-hi signes de vida, hauria fet una descoberta increïble. Tot i això, els científics no poden aclarir de què es tracta fins que no hagin confirmat les seves anàlisis preliminars, un procés que pot trigar setmanes a completar-se. El 3 de desembre, però, podrien saber-se més dades durant una trobada informativa en què els científics presentaran resultats del Curiosity. 

Fins aquí la noticia. Mitjançant un confident proper a John Grotzinger, hem tingut accés a secrets classificats i estem en condicions de revelar que “la troballa històrica” fa referència a vestigis d’una més que probable vida intel•ligent. Què com se sap que la troballa correspon a vida intel•ligent? Doncs perquè es tracta d’un valuós document, en força bon estat de conservació, on es proposa una declaració d’independència molt ben estructurada. Hi ha alguna altra cosa més intel•ligent que una declaració d’independència? Finalment, una bona notícia des de l’espai. Tant de bo en tinguem una de similar (i més propera) el diumenge per la nit. A Mart hi ha vida, espero que a Catalunya també.

...que es guati ciutat

des de la finestra...

La casa que vull 

La casa que vull, 

que la mar la vegi 

i uns arbres amb fruit 

que me la festegin. 

Que hi dugui un camí 

lluent de rosada, 

no molt lluny dels pins 

que la pluja amainen.

Per si em cal repòs 

que la lluna hi vingui; 

i quan surti el sol 

que el bon dia em digui. 

Que al temps de l'estiu 

níui l'oreneta 

al blanc de calç ric 

del porxo amb abelles. 

Oint la cançó 

del pagès que cava; 

amb la salabror 

de la marinada. 

Que es guaiti ciutat 

des de la finestra, 

i es sentin els clams 

de guerra o de festa: 

per ser-hi tot prest 

si arriba una gesta. 

Lluis Llach

...que la mar la vegi...

La casa de pagès 

Escoltava en un míting del PP, com un dels seus alts càrrecs (de consciencia) li retreia a Artur Mas: “parece mentira que, llamándose Mas, no esté por la labor de sumar y se dedique únicamente a restar”. Ves per on, un nou (i van...) exemple del profund desconeixement del PP, en particular, i dels espanyols, en general, de la realitat catalana. A banda de l’acudit fàcil i la brometa tronada, cal explicar-li al bocamoll de torn que en català “mas” no vol dir “més”, que en català “mas” fa referència a una casa de camp, és a dir, el “mas” és l’habitatge tradicional del pagès i pal de paller del teixit agrícola català. El "mas", tal i com s’entén, va molt lligat a la terra i s’encarrega de conrear els camps que té al seu càrrec. Procurar la seva prosperitat i vetllar per la seva solvència i viabilitat. El “mas” és el símbol més genuí de la pertinença a la terra i del respecte pel territori. El “mas”, perquè se n’assabentin els que tant ens estimen, no només suma, sinó que fa equacions complexes per arribar a solucions satisfactòries i innegociablement necessàries. 

Pour l'Indépendance de la Catalogne

Camí de fanals

El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible 

Algú es pensa que, amb la independència de Catalunya, el Barça quedaria fora de les grans lligues europees? Algú realment s’ho creu? No només no en quedaria al marge sinó que hi hauria bufetades per aconseguir la seva participació en qualsevol dels campionats més prestigiosos del Continent. França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia i la mateixa Espanya, farien tot el possible, i una mica de l’impossible, per poder comptar amb el millor equip del món. Per imatge, per prestigi, per qualitat, per projecció internacional, per ingressos econòmics,...cap de les grans lligues estaria disposada a renunciar-hi. Està clar, oi? 

Doncs, seguint aquest mateix criteri, que us fa pensar que, amb la independència de Catalunya, aquesta quedaria fora de l’ Unió Europea? Sent, com és, un dels països més dinàmic, emprenedor i solvent del seu entorn. Amb una trajectòria de compromís, esforç i superació admirable i una indestructible vocació europea, és impensable que Europa prescindeixi de Catalunya. I encara més, no hi ha cap mecanisme de la mateixa Unió que contempli fer fora cap dels seus membres. Catalunya, com el Barça, són actius massa importants, massa potents i massa determinants com perquè algú es plantegi seriosament la seva exclusió. I, en el pitjor dels casos, si algú hagués de quedar-ne exclòs, què Espanya s’ho comenci a fer mirar.

Zaz - Je veux (Spanish subtitles)