Ferides obertes
dimecres, 28 de novembre del 2012
Masoquistes
Hi ha persones a les que els hi agrada ser maltractades i humiliades. Que malden pel sofriment propi. Que gaudeixen amb la vexació i la hostilitat del pròxim. Què només troben plaer amb les relacions de càstig i la submissió. Què cerquen desesperadament el sofriment i l’escarni. Persones malaltes que viuen vides insatisfactòries i observen conductes desordenades. Persones que necessiten ajuda i que, sovint, es neguen a rebre-la. Persones que no prenen consciència del seu trastorn i no fan res per guarir-se. Persones que davant de qualsevol perspectiva de millora es tanquen en banda. Esclaus de les seves pròpies misèries als qui horroritza la llibertat i l’horitzó d’una estabilitat emocional. Addictes a la dependència i a la rendició incondicional. Persones que mai optaran per una independència sanadora que les alliberi de les seves patologies i del “domine” que les fustiga. Nosaltres no som així, oi?
.svg.png)
dimarts, 27 de novembre del 2012
De l’alçada d’un campanar
Marcelino Iglesias compara el nacionalisme català amb "l'hipernacionalisme" que va provocar les guerres mundials francès i alemany.
No cal anar a buscar a fora senyor Marcelino. El nacionalisme espanyol, sense anar més lluny, ha estat al capdavant dels nacionalismes tràgics. La guerra incivil del 36 en va ser un clar exemple. Només cal recordar que els facinerosos revoltats es feien dir “nacionales” per accentuar el seu caràcter patriòtic. Però no va ser l’únic. La història d’Espanya està farcida d’episodis “nacionales” que deixen ben clar quin ha estat i quin és el seu tarannà. El seu comportament al llarg dels anys és una pura constatació del pitjor i més agressius dels nacionalismes.
Pel que fa a comparar el nacionalisme català amb l’alemany o el francès, és un símptoma d’ignorància i/o mala fe, més propi d’un neci que d’una suposada persona llegida. Els nacionalismes que vostè esmenta (i l’espanyol també) s’han caracteritzat sempre per ser expansius i força agressius. Han sigut estats (estats amb totes les prerrogatives, no com el català) bel•ligerants, conqueridors i amb l’objectiu irrenunciable d’ampliar les seves fronteres. Catalunya, per contra, s’ha significat per ser un poble defensiu que aspira a decidir el seu propi futur i a caminar en la direcció que li plagui sense la tutela de ningú. Catalunya no vol conquerir pobles veïns, ni ampliar les seves fronteres, ni sotmetre ningú a la seva voluntat. Catalunya només vol el que altres tenen i a ella se li nega. I ho vol pacíficament, democràticament, sense violentar ningú.
Si es vol parlar de responsabilitats en les darreres guerres a Europa, cal ser rigorosos i clars. Alemanya, Àustria, Sèrbia, Itàlia, França, Espanya, Rússia, Anglaterra,...totes elles tenen la seva quota de responsabilitat. Ho sento senyor Marcelino, però Catalunya, no.
dilluns, 26 de novembre del 2012
Cuanto más, mejor
Com era previsible, el suposat informe dels suposats comptes a Suïssa de Mas no apareix per enlloc i quan ho fa, no té data, ni està signat, ni s’esmenta el seu nom, ni tan sols és un informe. És, això sí, una lamentable vergonya. Perquè no m’ha sorprès? Perquè sense saber-ne res de l’afer tenia molt clar que la cosa aniria per aquest camí? Els mitjans espanyols ja ens tenen acostumats a la guerra bruta, a la calumnia, a les mentides, a les acusacions sense proves i a escampar la merda sempre en la mateixa direcció. Sigui en el marc polític, social, cultural, esportiu,... tot allò que ensuma català s’ha de destruir utilitzant tots els mitjans disponibles, sense reparar en les formes, ni estalviar recursos. Catalunya ha de tenir, per força, morts al jardí, i si no els té, els hi posaran. Aquesta és la mentalitat d’Espanya i el que guia el seu comportament i la seva conducta.
diumenge, 25 de novembre del 2012
Betwin
Està clar que la samarreta del Real Madrid ahir, justament ahir, era tota una premonició del triomf de l’adversari. Una invitació a l’èxit del rival. Una declaració pública, a ulls de tothom, que el Betis s’enduria la victòria final. Una rendició incondicional a l’evidència dels senyals. El Betwin (Betis guanya) escrit amb lletres ben visibles a la part frontal de les samarretes del Madrid, havia de ser, com va acabar sent, la constatació de que les coses no passen perquè sí. El Madrid se la va jugar amb aquesta samarreta apostant fort per ella. Una samarreta amb un altíssim component d’atzar (com el mateix joc de l’equip) que ha acabat per arruïnar la seva travessa.
dissabte, 24 de novembre del 2012
La barrera
Rajoy: "Qui aixeca una barrera empobreix els ciutadans que s'hi queden darrere"
La barrera de la por, per exemple?
La barrera del vassallatge?
La barrera de la dominació?
La barrera de la intolerància?
La barrera de la submissió?
La barrera de la desigualtat?
La barrera de la humiliació?
La barrera de l’espoli?
La barrera de la injustícia?
La barrera del menyspreu?
La barrera de l’ insult?
La barrera de la mentida i la calúmnia?
La barrera del colonialisme?
La barrera de la uniformització?
La barrera de la negació cultural?
La barrera de l’anorreament identitari?
La barrera del genocidi?
La barrera dels peatges sagnants?
La barrera de la discriminació?
La barrera de les idees diferents?
La barrera d’anar aixecant barreres fins a la fi dels temps?
Digui’m senyor Rajoy, a quina barrera es refereix?
Tanto monta, monta tanto
Antonio Tejero, l’infame colpista del 23F, ha interposat una querella contra el president de la Generalitat, Artur Mas, per incitació i foment de la sedició. Si senyor! Amb un parell d’ous! Si Tejero està on està pel que va fer, és lògic i raonable que Mas, fent exactament el mateix, també ho estigui. És evident que totes dues conductes són un calc. Tots dos han vulnerat els principis bàsics de la democràcia. Tots dos són responsables del segrest, a punta de pistola, dels legítims representants del poble. Tots dos han traït els ciutadans, vulnerant la seva confiança. Tots dos han imposat amb les armes les seves dèries totalitàries. Tots dos han conduit exercits per a doblegar la voluntat popular. Tots dos han invocat la “autoridad competente” per emmascarar la seva incompetència. Tots dos han fet servir la raó de la força en contra de la força de la raó. Tots dos, com dos gotes d’aigua, han comés les mateixes indignitats i, en conseqüència, mereixen el mateix càstig. Tejero i Mas, tanto monta, monta tanto.
divendres, 23 de novembre del 2012
Vida a Mart
Anuncien una troballa “històrica” a Mart
La comunitat científica bull d'excitació aquests dies després que l'investigador principal de la missió del robot Curiosity a Mart, John Grotzinger, anunciés dimarts en una entrevista en la ràdio pública dels Estats Units que les mostres recollides pel robot aporten una informació que “sortirà als llibres d'història”. Segons les declaracions fetes en aquesta entrevista, el Curiosity, enviat al planeta vermell per mirar de trobar-hi signes de vida, hauria fet una descoberta increïble. Tot i això, els científics no poden aclarir de què es tracta fins que no hagin confirmat les seves anàlisis preliminars, un procés que pot trigar setmanes a completar-se. El 3 de desembre, però, podrien saber-se més dades durant una trobada informativa en què els científics presentaran resultats del Curiosity.
Fins aquí la noticia. Mitjançant un confident proper a John Grotzinger, hem tingut accés a secrets classificats i estem en condicions de revelar que “la troballa històrica” fa referència a vestigis d’una més que probable vida intel•ligent. Què com se sap que la troballa correspon a vida intel•ligent? Doncs perquè es tracta d’un valuós document, en força bon estat de conservació, on es proposa una declaració d’independència molt ben estructurada. Hi ha alguna altra cosa més intel•ligent que una declaració d’independència? Finalment, una bona notícia des de l’espai. Tant de bo en tinguem una de similar (i més propera) el diumenge per la nit. A Mart hi ha vida, espero que a Catalunya també.
dijous, 22 de novembre del 2012
La casa que vull
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
Lluis Llach
La casa de pagès
Escoltava en un míting del PP, com un dels seus alts càrrecs (de consciencia) li retreia a Artur Mas: “parece mentira que, llamándose Mas, no esté por la labor de sumar y se dedique únicamente a restar”. Ves per on, un nou (i van...) exemple del profund desconeixement del PP, en particular, i dels espanyols, en general, de la realitat catalana. A banda de l’acudit fàcil i la brometa tronada, cal explicar-li al bocamoll de torn que en català “mas” no vol dir “més”, que en català “mas” fa referència a una casa de camp, és a dir, el “mas” és l’habitatge tradicional del pagès i pal de paller del teixit agrícola català. El "mas", tal i com s’entén, va molt lligat a la terra i s’encarrega de conrear els camps que té al seu càrrec. Procurar la seva prosperitat i vetllar per la seva solvència i viabilitat. El “mas” és el símbol més genuí de la pertinença a la terra i del respecte pel territori. El “mas”, perquè se n’assabentin els que tant ens estimen, no només suma, sinó que fa equacions complexes per arribar a solucions satisfactòries i innegociablement necessàries.
El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible
Algú es pensa que, amb la independència de Catalunya, el Barça quedaria fora de les grans lligues europees? Algú realment s’ho creu? No només no en quedaria al marge sinó que hi hauria bufetades per aconseguir la seva participació en qualsevol dels campionats més prestigiosos del Continent. França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia i la mateixa Espanya, farien tot el possible, i una mica de l’impossible, per poder comptar amb el millor equip del món. Per imatge, per prestigi, per qualitat, per projecció internacional, per ingressos econòmics,...cap de les grans lligues estaria disposada a renunciar-hi. Està clar, oi?
Doncs, seguint aquest mateix criteri, que us fa pensar que, amb la independència de Catalunya, aquesta quedaria fora de l’ Unió Europea? Sent, com és, un dels països més dinàmic, emprenedor i solvent del seu entorn. Amb una trajectòria de compromís, esforç i superació admirable i una indestructible vocació europea, és impensable que Europa prescindeixi de Catalunya. I encara més, no hi ha cap mecanisme de la mateixa Unió que contempli fer fora cap dels seus membres. Catalunya, com el Barça, són actius massa importants, massa potents i massa determinants com perquè algú es plantegi seriosament la seva exclusió. I, en el pitjor dels casos, si algú hagués de quedar-ne exclòs, què Espanya s’ho comenci a fer mirar.
dimarts, 20 de novembre del 2012
Nacionalsocialistes
Perquè d’entre totes les forces polítiques del nostre entorn, els socialistes estan tan obsessionats amb el nazisme, els seus líders i les seves “gestes”? Perquè ells, precisament ells, i no altres formacions de tendències més sospitoses acaben tots els seus discursos, intervencions i proclames amb referències al nazisme? Perquè tot allò que posa o pugui posar en perill el seu nacionalisme prepotent i agressiu s’identifica amb el nazisme i el seu, no? Perquè la voluntat democràtica i pacífica d’un poble és posada en entredit i comparada amb la pitjor barbàrie de la Història i, per contra, un nacionalisme bel•ligerant, ofensiu, expansiu, uniformador, excloent, gens democràtic com l’espanyol és assumit com la panacea dels nacionalismes? Tindrà a veure aquesta desconcertant actitud amb una gens dissimulada mala consciència? Es voldran justificar davant del mirall que cada vespre els hi retorna la seva tèrbola imatge? Sigui com sigui, estan pixant fora del test i la seva dèria és del tot inacceptable. A mi, pel fet de ser nacionalistes i socialistes (espanyols), no se m’acudiria mai relacionar-los amb el nacionalsocialisme alemany, malgrat la similitud i/o aparença de la seva etiqueta i la coincidència en la fantasia federal.
dilluns, 19 de novembre del 2012
Fregant l’onze
El partit del Barça enfront del Saragossa va servir, al marge de seguir batent rècords, per estar molt a prop d’una fita inimaginable en el futbol d’elit. El Barça, el primer equip del Barça, va començar el partit amb 9 jugadors fets a la casa i va acabar amb 10, a punt de fregar l’onze. Tot una declaració de principis i, al meu modest entendre, una proposta meridiana de per on han d’anar les coses si s’apunta cap a la coherència, la implicació, la identificació i, en darrer terme, obtenir resultats reeixits i sostenibles. No tinc ni idea de si aquest plantejament és exportable a altres clubs en la mateixa situació, però tinc molt clar que és la única sortida possible per a tots els clubs que militen en categories modestes i que pretenen sobreviure. Independentment (m’agrada aquesta paraula) de si els clubs s’ho plantegen des d’una perspectiva estratègica o de model a seguir, i ja que els temps no estan per a grans (ni petites) despeses, bo seria, si més no, que ho assumissin des d’una vessant econòmica que els permetés aspirar a un futur més segur i tranquil•litzador. L’exemple del Barça ha d’ajudar en aquest procés de racionalització i d’adaptació a la nova conjectura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)